La sinagoga de Besalú, juntament amb la de Barcelona, del carrer Marlet, són les dues úniques sinagogues medievals localitzades de les quals se'n té certesa documental. Això és així perquè després de l'expulsió dels jueus, l'any 1492, els calls i els seus edificis van ser destruïts o van ser sacralitzats i s'hi va construir a sobre esglésies o capelles cristianes.
La sinagoga era l'edifici públic més important del call (el barri jueu), centre de la vida de l'aljama (la comunitat jueva) i lloc de pregària on es llegia i explicava la Torà. De la sinagoga de Besalú hi havia documents, com el permís del rei Jaume I per a la seva construcció, de l'any 1264. El descobriment del miqvé o bany ritual el 1964 va posar sobre la pista els experts, ja que aquest espai de purificació no pot deslligar-se de l'existència d'una sinagoga. La recerca del recinte es va iniciar el 2002 i ja a finals d'aquest any es van trobar les primeres restes, en unes excavacions dirigides per María José Lloveras i coordinades per Jordi Sagrera.
Miqvé de Besalú
Els treballs arqueològics (en aquest vídeo podeu veure l'evolució de les obres entre 2002 i 2008), fruit d'un acord entre l'Ajuntament i l'Institut de Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona, van continuar fins el 2006 i poc després van començar les obres de rehabilitació. Los restes trobades, que suposen el 90% de la construcció original, corresponen al pati, la sala d'oracions i la porta d'accés.
Models en 3D: Quim Paredes. Guió i il·lustració: Jordi Sagrera
Producció: Comtal Vila de Besalú (Ajuntament de Besalú)
Hola, Enric:
ResponElimina«El factor més poderós que ha determinat la marginació de les sinagogues històriques del nostre entorn és ineluctable: no s'han conservat. [...] Parlant en termes absoluts, la sentència és inapel•lable, tant si ens referim a Saragossa com si ens adrecem a Girona, Barbastre, Xàtiva, Inca o Càller. Certa com és, la sentència ha calat profundament en la ment dels historiadors. Com si fos una premissa lògica, ha generat una conclusió pràctica: sense exemplars visibles, l'estudi de les sinagogues no és viable. [...] Si parlem com a historiadors, la deducció no és acceptable. Per més desaparegudes que estiguin o les hi vulguem considerar, les sinagogues medievals existiren. No han subsistit incòlumes, i no en tenim figuracions gaire fiables, però sí molts documents coetanis que en parlen, i fins algunes descripcions. La documentació conservada permet construir-ne un saber històric. L'arqueologia urbana, amb els seu mètode propi [sic], ajudada per la documentació, podria contribuir a localitzar-ne i recuperar-ne, si més no, les plantes. El cas és, però, que albirant la magnitud del treball que comporta, o l'escassedat de l'èxit que s'hi endevina, els estudiosos, fins fa molt poc, no s'han determinat a posar fil a l'agulla.»
Jaume Riera i Sans, Els
poders públics i les sinagogues segles xiii-xv (Girona : 2006), «Pròleg» [pàgs. 1-2]
Jesús, coneixia el llibre del Jaume Riera, però no l'he llegit. Gràcies.
ResponEliminaÉs ben cert el que diu, però a més hi hauríem d'afegir que, en molts casos, ens trobaríem amb impediments irresolubles, més enllà de la feina i els pressupostos. Si sota de l'església de Sant Jaume, a Barcelona, per exemple, hi ha una sinagoga, difícil ho tenim.
El vincle que em passes és a la revista Sefarad, no al llibre del Riera, oi?
Sí, es la ressenya que en féu Javier Castaño González, de les poques ressenyes que se n'han escrit i de les poques que han copsat què explica el llibre.
ResponEliminaNo et falta raó, i jo mateix ho explicava per altra banda pel que fa a la catedral-mesquita de Còrdova i els obstacles que sempre ha posat l'església per a fer-hi excavacions. Però és precisament per això que és important la recerca documental: entre la presència i l'absència que és el nucli de la reflexió històrica, hi ha el camí del mig de fer la història de l'absència. No és poca cosa.