dijous, 27 de desembre del 2012

Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada


La revista Afers. Fulls de recerca i pensament va ser fundada l'any 1985 per Sebastià Garcia Martínez. L'Editorial Afers és un projecte editorial i cultural nascut a Catarroja (País Valencià) el 1983 que vol ser estimulant per a la vida intel·lectual dels nostres països catalanoparlants amb les seues revistes periòdiques: Afers. Fulls de recerca i pensament, El Contemporani. Arts, història, societat i Arxius de Sociologia.

Afers ha esdevingut amb els anys una revista de referència que, editada en català, ha mantingut la independència intel·lectual i ha salvaguardat la pluralitat de posicions respecte del fet històric, a més d’haver-se convertit en una publicació capdavantera i de referència per a la historiografi a catalana, i no només. Una publicació periòdica que ha aconseguit més que cap altra posar fi a la parcel·lació de la historiografia dels Països Catalans. Quan apareix aquesta edició en suport digital, la revista ja ha ultrapassat els seixanta números, una fi ta mai no aconseguida per cap altra publicació en català de característiques semblants. Els debats que han acollit les seues pàgines, les monografies o els dossiers que ha publicat, coordinats -i avalats- per historiadors de renom, van de la prehistòria a la més recent actualitat històrica, o de la geografia històrica a la historiografia.

El número 73 està dedicat al judaisme medieval del territoris de parla catalana. Sota el títol Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada desplega els següent 13 articles:

dilluns, 24 de desembre del 2012

Nadal a l'infern

Nadala alemanya (1941) 
[Bon Nadal]

El dia 8 de desembre de 1941, en el camp de concentració de Chelmno, comencen les primeres operacions d’extermini sistemàtic. És també el primer lager en la història de l’Holocaust on es fan servir càmeres de gas. Hi van a parar els jueus dels guetos de Lodz i Warthegau. Moren assassinats 150.000 jueus i 5.000 gitanos. L’11 de desembre alemanya declara la guerra als Estats Units. S’acosta el Nadal.

El 18 de desembre Hitler reuneix els seus generals i els ofereix un àpat de Nadal a Munic. El Führer mai s’ha sentit gaire a gust enmig de l’alta oficialitat de la Wehrmacht, tan aristocràtica. És conscient que no gaudeix del mateix estatus i que no el consideren un dels seus, però té una cort fidel. I és Nadal.

Nadala alemanya, revers (1941)
[Bon Nadal i feliç any nou]
[Salut al nostre Fuhrer

Nadal a l'infern:continueu llegint a Bereshit

dimecres, 19 de desembre del 2012

L'art i la realitat social interpretats per George Grosz

Per Marc Soler, El 'mono' de tinta

Grosz a l'estudi (Foto: Marc Soler)
Quan els nazis van arribar al poder van organitzar una exposició itinerant de caràcter difamatori que es deia "art degenerat". Entre les obres triades en figuraven una vintena de Georges Grosz, una de les seves bèsties negres. A més a més van retirar fins a gairebé tres-centes obres seves dels museus públics on la seva obra era exhibida.
Un dels motius (encara que no pas l'únic com veure'm) que tenien els nazis per incloure Grosz en aquesta exposició eren / són els retrats que va fer de Hitler amb una clara voluntat de denuncia. Després del cop d'estat de Hitler del 8 de novembre de 1923, a la portada del diari "Die Pleite" (La Fallida) es va publicar un dibuix de Grosz que es titulava "Siegfried Hitler". Val a dir que "Siegfried" es un nom germànic compost per "victòria" i "pau". El sarcasme resulta evident. A la imatge es pot veure Hitler vestit amb una pell d'os, una espasa a la cintura, el tatuatge d'una creu gamada i un collaret format pel que semblen ser unes dents humanes: tota una premonició. Aquest "retrat" forma part de la magnifica exposició "George Grosz".

El mes de gener del 1933 Grosz fuig just a temps per salvar la pell quan les tropes d'assalt irrompen al seu estudi i habitatge havent estat nomenat Hitler canceller del Reich el dia 31. A la tardor s'instal·la a Long Island i comença a publicar a la prestigiosa revista de referència "Esquire". Des del refugi nord-americà segueix les informacions que li arriben d'Europa i de la Guerra Civil espanyola. L'art de Grosz continua ben afilat a l'hora de denunciar la guerra i el militarisme. Té dos dibuixos dedicats al general feixista Queipo de Llano - acomiadat de la Casa Reial va escampar xafarderies en un cafè de Madrid dels que la premsa se'n va fer ressò - tan demolidors com el que havia dedicat a Hitler: un d'aquestes dibuixos, que també s'exhibeix a la mostra, es diu "Queipo's aperitif". Entre el dibuix de Hitler i el de Queipo de Llano, hi ha tota una una trajectòria a la que es té accés en el recorregut que se'ns proposa al CaixaForum tarragoní. Un parell de retrats de Grosz (un a l'estudi, l'altre a peu dret, sempre amb la pipa a punt) reben el visitant.


Si la denuncia de la guerra i del militarisme es fan ben paleses a l'obra de Grosz (no endebades va conèixer de primera mà els horrors de la Gran Guerra), no hi són menys presents la denuncia de caràcter social i econòmic. En aquest sentit, per exemple, cal remarcar les seccions de la mostra dedicades a "Els horrors de la Primera Guerra Mundial" i el "Compromís polític". O la sèrie dedicada a l'adaptació teatral de la novel·la de Hasek, "Les aventures del bon soldat Svejk" que va fer Erwin Piscator amb la col·laboració de Brecht. Tampoc l'Església és va lliurar de les seves crítiques ferotges tal com testimonia el Crist crucificat amb mascara de gas i botes que li va valdrà un judici per blasfèmia.

Es podria pensar que la temàtica no és motiu suficient per atraure l'espectador a contemplar les obres sortides d'una matèria tan poc atractiva, aparentment, com són els conflictes socials. Són temes que fàcilment podrien caure en el panfletisme i la propaganda. Res més allunyat de la realitat. El geni de Grosz rau, justament, en això: convertir l'art no sols en una eina de denuncia (què ho és i molt potent), sinó que sent tot això, a més, fa que ultrapassi i es projecti més enllà del que es contingent fins a esdevenir universal. A més, la seva obra té la força dels testimoniatge d'una època o un període de la història europea fascinant: el Berlín dels anys 20, la societat d'entreguerres, i la dramàtica caiguda de la República de Weimar.


L'obra de Grosz és una lliçó magistral de dibuix: des dels fets a la tinta xina (executats amb pinzell i ploma de canya) fins quan introdueix el color i la manera com el fa servir a l'hora d'ocupar i distribuir l'espai. Ens descobreix, també, la capacitat d'observació de l'artista en un seguit d'escenes on hi surten reflectits tots els tipus humans de l'escala social de l'època. Per una banda hi veiem mutilats de guerra, pidolaires, venedors de tabac i tota mena de representants dels treballadors, sempre amb un posat deshumanitzat, el gest mecanitzat; i, de l'altra, hi ha la classe dominant, els rics i els burgesos, els poderosos, dominats per l'afany del plaer i el guany.



La composició i el detall amb que estan fetes aquestes obres, però, és el que ens descobreix l'artista de llarga alenada. La manera com veu i representa la ciutat és un clar exemple que ens descobreix a l'avançada el futurisme, però també la seva simpatia pel moviment Dadà. Les perspectives distorsionades, la superposició d'elements urbans, objectes i tipus de personatges; el bigarrament de les escenes o la simplicitat despullada del traç són elements consubstancials a l'obra de Grosz i són els seus trets distintius encara avui. A destacar els 84 dibuixos en blanc i negre i 16 en color que formen la carpeta "Ecce Homo" ("Heus aquí l'home") o els que figuren a la carpeta "Im Schatten" (A l'ombra, 1921) on el contrast entre classe treballadora i la classe dominant resulten punyents. Així mateix cal destacar la sèrie "Els bandits" a partir de l'obra de Schiller. O la vitrina dedicada a la seva col·laboració amb el setmanari alemany d'art i literatura "Wieland".

Un audiovisual i un catàleg indispensables


Dins el recorregut d'aquesta mostra antològica i completíssima s'ha tingut l'encert d'incloure-hi la possibilitat de visionar l'audiovisual del director cinematogràfic Alexander Urban (1954) de 63 minuts de durada, "El porc humà en el punt de mira. L'anhel de George Grosz". El film es va rodar l'any 2009 amb motiu de complir-se el 50è aniversari de la mort de l'artista alemany. L'homenatge filmogràfic inclou la lectura de nombrosos passatges de les cartes i textos que Grosz va escriure per part de diversos artistes alemanys, així com fragments de pel·lícules de l'època que donen una idea del que va ser l'Alemanya o el Berlín dels anys 20.
Així mateix el catàleg amb textos a càrrec d'Annette Vogel ("L'art com a fusell i sabre") de Birgit Möckel ("A piece of my world in a world without peace") i d'Annette Blattmacher ("George Grosz i la guerra civil espanyola") són un magnífic complement a l'exposició i per apropar-se a l'obra de l'artista.

Crèdits fotogràfics

De dalt a baix (tret de la primera) i amb autorització de CaixaForum de Tarragona:
1.– Crepuscle 1922. Impressió òfset en color. Col·lecció particular, Berlín.   2.– Cràter d'obús, 1915. Transferència litogràfica. Col·lecció particular.  3.– Friedrichstrasse, 1918. Fotolitografia. Col·lecció particular.  4.– Persones perfectes, 1920. Transferència litogràfica. Col·lecció particular.  5.– Crepuscle, 1922. Fotolitografia. Col·lecció particular, Berlín.  6.–  Carnaval sagnant, 1915-1916, transferència litogràfica. Col·lecció particular. (Totes les imatges de George Grosz, VEPAG, Barcelona 2012).

dimarts, 18 de desembre del 2012

La paradoxa de Buchenwald


A 10 km de la ciutat de Weimar, els boscos d'Ettersberg contenen els rastres de diversos episodis de barbàrie de la història d'Alemanya al segle XX. Allà hi va haver un dels més grans camps de concentració en territori alemany del règim nazi i, després, va passar a ser un camp d'internament de la Gulag soviètica. De tot això, poc en queda, i la bellesa dels boscos planteja una paradoxa sobre com gestionar la memòria històrica. Emès en el programa de TVC, Blogeuropa el 17/12/12.

divendres, 14 de desembre del 2012

Vida de Jesús i any litúrgic

Palestina: gráfico de la vida de Jesús y año litúrgico
Barcelona: I. G. Seix Barral Hnos. S.A., 1943
(En alta resolució a Europeana)

Qui em coneix una mica i qui té per costum passar per aquest bloc ja sap que no desaprofito l’ocasió de parlar dels cicles festius del calendari posant en relació els aspectes religiosos amb els orígens agrícoles i pagans que s’amaguen sota les celebracions cristianes i jueves, que són les que ens toquen més directament per història i per formació.

L’interès literari i antropològic de la religió és personal, però l’empremta que la Bíblia i la formació religiosa ha deixat en la societat és col·lectiva. Tant si som descreguts, com un servidor, com si no, no som aliens a la religió. La llengua, sense anar més lluny, és plena d’expressions que en fan referència: ens rentem les mans, quan ens desentenem d’alguna cosa; si ens posem malalts, no estem gaire catòlics; la processó va per dins, quan dissimulem el malestar; si fem tard, arribem a misses dites; si no ens aparellem, ens quedem per vestir sants... Mengem pets de monja, ens encomanem als sants, blasfemem, blasmem i continuem atribuint els pecats capitals als jueus i als infidels. La llista és tan llarga com atapeïts són el cel, el purgatori i l’infern.

La literatura i l’art no s’entenen sense la mitologia, les creences i els símbols que arrosseguem des de la nit dels temps. De la mateixa manera que sent educats sota l’estricta observança de la instrucció catòlica generacions de ciutadans han crescut entre la ignorància i el tòpic –fills de la l’absència d’esperit crític–, la manca absoluta de coneixement religiós, com un aspecte més de la història des del pensament i de la humanitat, deixa orfes les generacions futures perquè trenquen amb el fil, amb el relat que ens lliga al camí i al viatge que ens du fins on som i que ens fa com som.

A l’altre extrem de la manca de coneixem hi trobem el pensament únic, la llengua imperial o la religió vertadera que la nova llei d’educació pretén imposar als nostres escolars (i que estic convençut que està feta sota la creença d'estar fent el que és correcte perquè qui la fa i la defensa ha estat educat sota aquest pensament únic). I dic “nostres” no només referint-me als catalans, que se senten ferits pel menyspreu al que forma part de la seva cultura, sinó també a la resta de ciutadans de l’estat. En el fons, els catalans són uns privilegiats perquè són conscients del que poden perdre, i deixar-ho de tenir o no continua sent una opció. Som aquí malgrat tot. Però als hereus del regne de Castella se’ls ha negat sistemàticament el coneixement de la realitat dels seus veïns. Cal fer les pregàries per als que no tenen tant o més que per als qui se senten amenaçats de perdre res.

Tot aquest llarg excurs només volia justificar, si cal, el mapa que encapçala aquest apunt. Editat per Seix y Barral l’any 1943, decorava les parets de les escoles de la nostra infantesa. Sobre les terres de l’Israel històric sota dominació romana es fa un relat historiat de la vida pública de Jesús, des del seu naixement fins a la seva aparició pública a l’edat de 30 anys.

Aquesta trajectòria és la que marca des del punt de vista teològic, però sobretot popular, l’Any litúrgic, cicle que celebra el relat evangèlic i que es distribueix en les festivitats i cicles d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua (el cicle segueix l’estructura de les festivitats jueves i en podeu veure una aproximació a El cicle de Nadal i una nadala) entre els quals s’intercala el que s’anomena Temps Ordinari, que és aquell en què no se celebra cap aspecte rellevant de la vida de Jesús. No es tracta de dates exactes, sinó d’una sacralització del curs anual de les estacions de l'any i una composició cíclica perquè en un període de temps s’hi pugui encabir el relat salvífic cristià.

dijous, 13 de desembre del 2012

Els nous espais del call de Girona


El dijous dia 13 de desembre, a dos quarts de 8 del vespre, es posen en funcionament els nous espais del call de Girona, recentment recuperats: les noves sales d’exposicions temporals del Museu d’Història dels Jueus, a la planta baixa del número 8 del carrer de la Força. Serà amb la presentació del nou llibre editat pel Patronat Call de Girona, "Els jueus de Girona i la seva organització", que l’historiador barceloní Jaume Riera i Sans ha dedicat al funcionament polític i social de la comunitat jueva gironina. L’acte, que anirà a càrrec del professor de la UdG, Pere Ortí.

Les excavacions que s’han realitzat al call durant aquest any permeten afirmar que en aquest indret s’hi havien ubicat espais importants del barri jueu de la ciutat, com l’última sinagoga, venuda el 1492 a causa de l’expulsió, o algunes cases de notables de l’aljama, com la del metge jueu Astruc Abraham des Portal. Aquests nous espais, rehabilitats i integrats al Museu d’Història dels Jueus, proporcionen al call una finestra oberta sobre el Barri Vell, i són un pas més en el treball de projecció del Call de Girona com a element imprescindible en la recuperació i dinamització del patrimoni de la ciutat.


Jaume Riera i Sans és historiador. Fins al 2010 va exercir d’arxiver a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Especialista destacat en l’estudi dels jueus catalans medievals, és autor de treballs importants sobre la comunitat jueva de Girona, d’entre els quals destaquen l’article “Els avalots del 1391 a Girona” (1987) i el llibre “Els poders públics i les sinagogues. Segles XIII-XV” (2006), volum número 3 de la col·lecció Girona Judaica del Patronat Call de Girona. El llibre que es presentarà dijous, Els jueus de Girona i la seva organització, segles XII-XV, és el volum número 6 de l’esmentada col·lecció. Es tracta d’un estudi molt acurat de l’organització de l’aljama jueva gironina, des dels inicis, al segle XIII, fins als temps finals de la seva existència, a les darreries del segle XV. Jaume Riera aporta dades noves i molt rellevants sobre la vida i funcionament de la comunitat jueva de Girona, la segona més important de la Catalunya medieval.

dissabte, 1 de desembre del 2012

dijous, 29 de novembre del 2012

Els jueus de Girona i la seva organització. Segles XII-XV


Presentació del volum 6 de la col·lecció Girona Judaica, Els jueus de Girona i la seva organització. Segles XII-XV, de Jaume Riera i Sans. L'acte es celebrarà al Museu d'Història dels Jueus a les 19.30 h i anirà a càrrec de Pere Ortí, professor de la UdG, l'autor del llibre, Jaume Riera i l'alcalde i president del Patronat Call de Girona Carles Puigdemont.

Jaume Riera acabà els estudis al seminari de Barcelona el 1966 . Llicenciat en filosofia i lletres (1969) i arxiver (des del 1979), s'ha dedicat a l'estudi dels jueus catalans medievals i ha estat el primer president de l'Associació d'Estudiosos del Judaisme Català. Ha fet diverses edicions de texts: el procés criminal (1410) contra el cavaller Arnau Albertí (El cavaller i l'alcavota, 1973), d'interès literari, a part l'històric, transliteració de texts aljamiats catalans (Cants de noces dels jueus catalans, 1974), la versió catalana del Llibre de Job de Jeroni Conques (1976) i Un recull d'oracions en català dels conversos jueus (1980). El 1981 inicià la "Biblioteca Escriny. Col·lecció de textos medievals breus", de la qual aparegueren nou volums. També és l'autor del volum numero 3 de la col.lecció Girona Judaica, amb el títol Els poders públics i les sinagogues. Segles XIII-XV, publicat per l'Institut d'estudis Nahmànides (Patronat Call de Girona) el 2006.

dilluns, 26 de novembre del 2012

La casa de les ànimes jueves del call de Barcelona


Ens explica Sylvia Lagarda-Mata a Fantasmes de Barcelona que en el carrer del Call era on acostumaven a firar els gèneres els jueus. Era el carrer principal de l'antic barri jueu de la ciutat, envoltat pels carrers de la Baixada de Santa Eulàlia, Banys Nous, Call i Sant Honorat.

El carrer Arc de Sant Ramon del Call va ser conegut amb el nom de Sinagoga Menor, per raons que no cal explicar. Seguint-lo a la dreta, es creua el carrer Marlet, a la cantonada del qual es pot veure una làpida amb caràcters hebraics que diu: «Fundació Santa del Rabí Samuel Hassardi, de qui no s’acabi mai la vida».

Està datada a l’any 692 jueu, és a dir el 1314 del nostre calendari. Parlo de fa gairebé set segles, i, tanmateix, aquells vells racons del Call conserven encara bona part del caràcter i el misteri d’una època de la nostra història. Una època en què l’antipatia envers els jueus es manifestava ja en forma de brutals i periòdics pogroms, en els quals els cristians, en nom del mateix déu que les seves víctimes, entraven a mata-degolla en aquests estrets i romàntics carrers, emportant-se per endavant cases, béns i vides.

A finals del segle XIV, una d’aquestes onades de violència antisemita, que s’havia iniciat pocs mesos abans a Andalusia i a Castella, s’estengué per la ciutat. Els habitants del Call, que ja tenien l’experiència d’anteriors assalts cristians, havien creat al barri un autèntic laberint de passadissos subterranis que els permetessin fugir si mai eren atacats de nou. Per fer-ho van aprofitar les antigues catacumbes dels primers cristians i les clavegueres de la ciutat romana. Encara avui hi ha cases que tenen al soterrani una petita porta que dóna accés a aquestes llargues galeries, actualment enfonsades i cegades, que unien unes cases amb les altres i s’esmunyien per sota les muralles fins a arribar ben bé a tocar de mar.

I tanmateix, els van servir de poc totes aquestes precaucions, quan aquell calorós 5 d’agost de l’any 1391, després del sermó incendiari pronunciat per un monjo dominic a Santa Caterina que els acusava d’haver portat la pesta negra a Catalunya, les turbes enardides, comandades per alguns castellans, van arribar-se fins al Call i en qüestió de minuts el van saquejar. Els magatzems, les argenteries, les escoles, els hospitals, les sinagogues, tot va ser incendiat o destruït. Els jueus van intentar fugir pels seus passadissos, però l’atac havia estat tan fulminant que la gran majoria van ser capturats. En una hora, van ser assassinades no menys de tres-centes persones. La carnisseria més gran va tenir lloc precisament, i per tètrica casualitat, al carrer de les Carnisseries, que durant molt de temps va ser conegut amb un altre nom popular: dels Ossos Trencats.

Al carrer Arc de Sant Ramon del Call, just abans del primer dels colzes que fa, hi ha un immoble que era conegut amb el nom de Casa de les Ànimes perquè es deia que en nits de lluna plena es veia sortir-ne de dins, volant per les esbalandrades finestres, ànimes descarnades. Els avis del veïnat asseguraven que es tractava dels espectres dels jueus assassinats durant aquelles ràtzies, els quals rondaven per les seves antigues propietats, buscant els tresors que hi havien amagat a fi de guardar-los de la cobdícia dels seus enemics.

La creença que en els fonaments de la majoria de les cases del Call hi havia riqueses amagades, provocà que a finals del segle XIX un home molt ric de Barcelona concebés el projecte d’adquirir tot el barri, amb el propòsit de tirar les cases a terra i remoure’n el sòl per recuperar els tresors. Per sort, l’Ajuntament va posar fre a l’empresa i els esperits dels jueus difunts poden seguir rondant tranquil·lament i protegint amb la seva presència sobrenatural fortunes i hisendes.

Call i Arc de Sant Ramon. Restes de la muralla romana 
destruïda al segle XII i l'arc, en 1857

[Fonts]

"La casa de les ànimes jueves", del bloc Barcelona: imatges amb història, a partir del llibre Fantasmes de Barcelona, de Sylvia Lagarda-Mata (Barcelona: Angle Editorial, 2009).

Més sobre el Call a Fantasmes de Barcelona, bloc de Sylvia Lagarda-Mata.

Fotos: Del grup de Facebook Barcelona: imatges amb història.

dijous, 15 de novembre del 2012

Jerusalem abans de 1948


Update 18 abril 2014:

1913 [Péssah, Jerusalem 1913]
1828 [Péssah, Jerusalem 1928]


1896 [Lumiere Leaving Jerusalem by Railway]


1896 [First film footage taken in Israel. Lumier Bros.]


1911 [The first film of Israel. The Spielberg Jewish Film Archive]


1913 [La vida dels jueus a la Terra d'Israel]


1913 [Jerusalem fa 100 anys]


1913 [Péssah, Jerusalem 1913. Fragment de La vida dels jueus a la Terra d'Israel]


1917 [Allenby in Jerusalem]


1918 [Jerusalem 1918]


1920 [Wayside scenes in Israel: cars and buses in Jerusalem]


1925 [Jerusalem 1925]


1928 [Péssah, Jerusalem 1928. Keren Hayesod]


1930 [Jerusalem, city of peace. 2a part]


1932 [From Damascus south to Jerusalem]


1932 [From Jerusalem to Port Said]


1936 [Jerusalem 1936-1967]


1938 [The screen traveler: Damascus and Jerusalem]


dijous, 8 de novembre del 2012

La nit dels vidres trencats


9 de novembre, any rere any, soroll dels vidres trencats i crits de desesperació, l'olor de cremat, el gust de cendra a la boca i els ulls negats de llàgrimes. Què fràgils són les parets que envolten la llar, què fràgils els vidres que ens l'obren a l'exterior; sense ells tot és nuesa i foscor. Un cop més la metzuzà al farcell, sense casa que beneir; a la butxaca, la clau que no obre cap porta. Què fràgil és l'existència! I què ferma la persistència de la memòria que ens porta a tornar a alçar les parets i a obrir finestres tot i el risc d'haver de tornar a començar, lluny, sempre massa lluny, carregats només amb aquesta memòria que s'alimenta de l'oblit de la història. Perquè sempre hi ha vida més enllà de la desesperació, més enllà del lager, més enllà de la terra glaçada... I a la butxaca, la clau que no obre més porta que la memòria, el que som i que va sempre amb nosaltres.


divendres, 2 de novembre del 2012

San Dominguito de Val


San Dominguito de Val. Barcelona: Editorial F.T.D., 1931. Text d'F. T. D., portada de J. Navas i il·lustracions d' F. C.

El bloc El desván del abuelito ens presenta aquest conte publicat a Barcelona l'any 1931 per l'Editorial F.T.D., que l'any següent canviaria el seu nom per Luis Vives (actual Edelvives), destinat a l'adoctrinament infantil. Narra la vida exemplar, però breu, del màrtir Dominguito de Val, seguint les llegendes medievals que presentaven els jueus celebrant la Pasqua crucificant  nens, calúmnia que va justificar més d'un pogrom i matances fins a temps no gaire llunyans.











dilluns, 29 d’octubre del 2012

La globalització de la nova judeofòbia


La Fundació Baruch Spinoza amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona organitzen aquest seminari, que se celebrarà a Barcelona els pròxims 7 i 8 de novembre, (en commemoració del Dia Internacional contra l'Antisemitisme, el 9 de novembre), a l'Espai Francesca Bonnemaison, al c. Sant Pere més Baix, 7.

El seminari és la primera iniciativa institucional i social conjunta a Catalunya que tractarà el prejudici de la judeofobia de manera científica i acadèmica. La seva celebració en les dates citades es deu a la voluntat de fer coincidir la presentació del seminari amb la commemoració del Dia Internacional contra l'Antisemitisme, el 9 de novembre. Aquesta data de commemoració mundial coincideix amb la Nit dels Vidres Trencats , pogrom nazi contra els jueus d'Alemanya i Àustria que va succeir el 9 de novembre de 1938.

[+] L'antijudaisme i els estatuts de puresa de sang

PROGRAMA
 
Dimecres 7 de novembre

9.30h - Obertura del Seminari
- David Grebler, president de la Fundació Baruch Spinoza.
- Eyal Bennaim, en representació de CIB, ATID i Jabad Lubavitch.
- Marta Soler, directora del CREA-UB.
- Francina Vila, regidora de Dona i Drets Civils, Ajuntament Barcelona.
- Joana Ortega, vicepresidenta del govern de la Generalitat de Catalunya.
10.30h - La judeofòbia dels segles XX i XXI
Joan B. Culla, professor d'Història Contemporània. Universitat Autònoma de Barcelona.
11.30h - Pausa
12h - L'antisemitisme a Catalunya
Vicenç Villatoro, escriptor i periodista.
13h - Els paràmetres ideològics de la dreta radical europea.
Joan Anton Mellón, catedràtic de Ciència Política. Universitat de Barcelona.
14h - Pausa
15.30h - El negacionisme de l'Holocaust
Xavier Boltaina, professor de Dret. Universitat de Barcelona.
16.30h - L'antisemitisme com a delicte
Miguel Ángel Aguilar, fiscal de Delictes d'Odi i Discriminació.
17.30h - Pausa
18h - Els límits de la llibertat d'expressió.
Andrés Martínez Arrieta, magistrat del Tribunal Suprem.
19h - Pel·lícula documental: L'estigma?

Dijous 8 de novembre

9h - Vivències del prejudici antijueu
- Testimonis de tres comunitats jueves de Catalunya: CIB, ATID i Jabad Lubavitch.
- Isaac Querub, president de la Federació de Comunitats Jueves.
10h - Accions contra l'antisemitisme
Xavier Cubells (director del Programa de Drets Civils de l'Ajuntament), Carlos Schorr (Fundació Baruch Spinoza), Simón Emergui (B'nai B'rith) i Lena de Botton (CREA-UB).
10.45h - Accions contra la judeofòbia
Toni Florido (ACAI), Andreu Lascorz (ARCCI), Eduard Calafi (Hasbarà) i Avitail Livneh (Col·legi Hatikva).
11.30h - Pausa
12h - L'ensenyament sobre la judeofòbia
Gustavo Daniel Perednik, educador i escriptor.
13h - L'educació sobre l'Holocaust
Jaime Vándor, professor de Filologia Semítica. Universitat de Barcelona.
14h - Pausa
15.30h - L'antisemitisme del franquisme i els spanischer Juden
Eduardo Martín de Pozuelo, periodista de La Vanguardia.
16.30h - La tetralogia ideològica de l'antisemitisme contemporani
Xavier Torrens, professor de Ciència Política. Universitat de Barcelona.
17.30h - Pausa
18h - L'antisemitisme a Europa
Pilar Rahola, periodista i escriptora.
19h - Línies paral·leles: antisemitisme i antisionisme al món contemporani
Robert S. Wistrich, director del Vidal Sassoon International Center for the Study of Antisemitism.
Està organitzat per la Fundació Baruch Spinoza i per l' Ajuntament de Barcelona . Compta amb el suport de dues institucions públiques més: la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona .

diumenge, 28 d’octubre del 2012

La imatge dels jueus en el còmic



Fredik Strömberg. Jewish Images in the Comics.  Seattle (WA): Fantagraphics Books, 2012

Conget, José María. "Cabalacómics. Reseña de Jewish Images in the Comics de Fredrick Strömberg", Tebeoesfera, 2ª época, núm. 10, 22 d'octubre de 2012 [pàgina web].

Les 30 primeres pàgines, aquí (PDF).

divendres, 26 d’octubre del 2012

El call de Girona

Maqueta de la Girona antiga, amb el call jueu

Vídeo promocional i turístic del call jueu de Girona

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Els jueus catalans de Tessalònica


Tessalònica durant la Shoà

A Tessalònica (Grècia) durant segles hi va haver dues comunitats catalanes, la catalana vella: Katallan Yachan, fundada el 1492; i la catalana nova: Katallan Hadach, fundada a finals del segle XVI. L’any 1589-90 i l’any 1613 tenien uns 70 focs a la comunitat vella i uns 90 a la nova. L’escissió sembla que es va produir l’any 1515, per un problema de pagament d’impostos.

Les comunitats jueves catalanes eren veïnes de les comunitats d’Espanya, Provença, Saragossa-Aragó, Lisboa, Aragó, Castella... fins a més de 20 comunitats diferenciades. El segon rabí que hi va haver a la comunitat catalana de Tessalònica es deia Iosef al-Tortosi, de Tortosa, mort l’any 1536.

És sorprenent que molts jueus de cognom Toledano s’identificaven, com a catalans! Al segle XVII molts epitafis demostren que Català s’havia convertit en un cognom, com en el cas del rabí Abraham Català l’any 1663. També apareixen cognoms com Bargillon, Arocas, Saporta, Cavaller, Chacon, Barzilai, Toledano...

Les dues comunitats catalanes coexistien encara l’any 1936. La llengua catalana, més o menys debilitada, es continuava parlant però, sobrevivia un ritus i uns costums diferenciats (minhag)? La tragèdia és que van ser exterminades pels nazis, com la major part de les comunitats jueves dels Balcans.


Fonts:

F. Andreu Lascorz

Història dels jueus de Tessalònica (Wiklingua)

Lewis, Bernard. Islam. Paris: Gallimard, 2005, p. 563-567

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Recordant Primo Levi



Recordant Primo Levi, 25 anys després de la seva mort

Shemà
Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues:
Considereu si això és un home,
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per un tros de pa
Qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
Sense cabells i sense nom
Sense forces per recordar
Els ulls buits i el ventre fred
Com una granota a l'hivern.
Penseu que això ha passat:
Us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us girin la cara.

Aquest poema de Primo Levi figura com a epígraf de Si això és un home. El títol, "Shemà", recorda la pregària de la litúrgia hebrea en què s’exhorta els fidels a recordar i a transmetre als fills la noció fonamental de les creences jueves: "Escolta, Israel, el Senyor és el nostre D''u, el Senyor és Un" (שְׁמַע יִשְׂרָאֵל, ה' אֱלֹהֵינוּ, ה' אֶחָד; Shemá Yisrael, Adonai Eloeinu, Adonai Ejad). Parafrasejant aquesta pregària en els seus versos Primo Levi va voler recordar als homes la unicitat de l’experiència viscuda a Auschwitz i donar al record d’aquella tragèdia el valor d’una prescripció religiosa.

En el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, que va tenir lloc a Torí l’any 1987, el Departament de Filologia i Comunicació, el Departament de Filosofia de la Universitat de Girona i l’Institut d’Estudis Nahmànides del Patronat Call de Girona reten homenatge a Primo Levi tant com a testimoni com a escriptor i intel·lectual amb aquest cicle de conferències:


  • 4 d'octubre. Xavier Antich (UdG). "Primo Levi: el supervivent i el testimoni. De l’Informe sobre l’organització higiènicosanitària del camp de concentració pels hebreus de Monowitz (Auschwitz-Alta Silèsia) i dels poemes a Els enfonsats i els salvats".
  • 25 d'octubre. Jörg Zimmer (UdG). "La transcendència d’Auschwitz: aproximació filosòfica a Primo Levi".
  • 8 de novembre. Giovanni Albertocchi (UdG). "L’Infern de Auschwitz: Dante a Si això és un home de Primo Levi".
  • 29 de novembre. Robert Caner (UB). "Representació literària i filosòfica de l'holocaust: Celan i Adorno".

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Jornada d'homenatge a Miquel Pujol

 

Jueus del rei i del comte

Amb motiu d'homenatjar mossèn Miquel Pujol Canelles, expert en estudis històrics sobre els jueus de Castelló d'Empúries, el Patronat Call de Girona i l'Ajuntament de Castelló d'Empúries han organitzat una Jornada que comptarà amb diverses conferències i comunicacions a l'entorn de la història i la cultura de les comunitats jueves de l'àrea de Girona i del comtat d'Empúries a l'edat mitjana.

La Jornada comprendrà també una visita guiada pels llocs més emblemàtics del Castelló judaic.

Dia: 19 d'octubre de 2012, de les 9.30 a les 20 h

Lloc: Institut d'Estudis Nahmànides de Girona i Castelló d'Empúries

Inscripció: 20 euros a través del formulari

Miquel Pujol Canelles

Obres de Miquel Pujol Canelles


Pujol i Canelles, Miquel. La conversió dels jueus de Castelló d'Empúries. Castelló d'Empúries: Ajuntament de Castelló d'Empúries: 1997.



Pujol i Canelles, Miquel. "El fossar dels jueus de Castelló d'Empúries", Annals. L'Institut d'Estudis Empordanesos, Figueres, 2003, núm. 36, p. 37-95.

dijous, 11 d’octubre del 2012

Jaume I i l'aljama de Barcelona


Quan va néixer Jaume I l'administració de les rendes del seu pare, el rei Pere el Catòlic, estava confiada a un jueu de Barcelona anomenat Perfet, que va seguir al servei de la casa reial, amb alguna intermitència, fins que va morir, el 1227.

En 1214, quan va ser reconegut com a rei, Jaume I tenia al seu servei un altre jueu de Barcelona amb el títol d’alfaquim (savi en ciències), i que era metge. Es deia Açac de Barcelona o Açac Abenvenist. No només tenia cura de la salut del monarca, sinó que, per disposició del cardenal llegat d'Innocenci III, va ser comissionat per pactar una treva temporal amb els musulmans. Els seus serveis van ser remunerats amb una protecció real especial, i amb rendes perpètues.

L’any 1213 a Catalunya només hi havia quatre comunitats que funcionaven com a aljames (comunitats jueves amb personalitat jurídica): Barcelona, Tortosa, Lleida i Girona. No eren molt nombroses i no comptaven gaire en l’entramat social. La de Barcelona, des de diversos segles enrere, estava presidida i governada per un parell de llinatges investits d'un gran ascendent personal, complementat amb la corresponent potència econòmica. Les comunitats de Lleida i Tortosa, consolidades durant segles sota el domini musulmà, portaven poc més de mig segle sota el domini feudal cristià. La de Girona, la més reduïda, va començar a destacar en les últimes dècades del segle XII.

Durant molts anys, almenys entre 1230 i 1264, per assessorar en el govern de les comunitats de jueus establertes en els seus dominis, i perquè als reis els interessava tenir jueus prop seu, ja que alguns dominaven l'àrab i el llatí, a més de l'hebreu, Jaume I va comptar amb la col·laboració del mestre jueu més il·lustre de l'Europa occidental: Bonastruc ça Porta, conegut en la literatura hebrea com Nahmànides.

Va augmentar el nombre d'oficials jueus al seu servei i va augmentar el nombre d’aljames gràcies als privilegis que el rei els concedí, i l’establiment i el desenvolupament de les ciutats va estar directament relacionada amb la creació d’aquestes aljames. A Jaume I i l’aljama de Barcelona, Eulàlia Vernet, doctora en Filologia Semítica i professora a la Universitat de Barcelona, ens explicarà el cas de la ciutat i l’aljama de Barcelona.

Dilluns dia 15, a les 19 h. Sala Carreras Candi, MUHBA.


[+]

Riera Sans, Jaume. "Jaime I y los judíos de Cataluña" [publicació + localitat + any?]. Archivo de la Corona de Aragón, p. 135-155 [Fundación Fernando el Católico]

diumenge, 7 d’octubre del 2012

El call de Tarragona i la vida dels catalans de religió jueva

Ca la Garsa. Possibles restes de la sinagoga del call de Tarragona

El proper dia 9 d'octubre es realitzarà una activitat infantil a Ca la Garsa, a la plaça dels Àngels, al costat de les possibles restes de la sinagoga de Tarragona, on podrem veure i saber d’objectes tradicionals de la religió i els costums dels jueus catalans, en l’entorn del que a l’Edat Mitjana va ser el barri jueu de Tarragona, el call. Podrem intercanviar opinions i dibuixar el que ens hagi agradat més.

Contacte: falascorz@gmail.com

Disseny, organització i direcció de l’activitat: F. Andreu Lascorz, hebraista i president d’ARCCI (Associació de Relacions Culturals Catalunya – Israel)

dissabte, 6 d’octubre del 2012

El Llibre de la creació, traduït per Manuel Forcano


El Llibre de la Creació , que conjuntament amb el Zohar conformen les obres principals de la càbala, la mística jueva, va ser presentat per Joan Roca, director del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona (MUHBA), el passat dimecres dia 3 d'octubre, al MUHBA El Call. L'acte, organitzat per Fragmenta Editorial, va comptar amb les intervencions del caputxí Enric Cortès, hebraista i doctor en Bíblia; el poeta i doctor en filologia semítica Manuel Forcano, traductor i curador de l'obra; i Mario Satz, llicenciat en filologia hispànica i escriptor. La cantant Lídia Pujol va cloure l'acte recitant uns fragments del llibre.

Manuel Forcano va destacar la influència d'aquest llibre, fonamental per a la interpretació de la càbala, a la Barcelona jueva medieval. "Com a traductor he vist que bona part del llibre es pot llegir en passat o en imperatiu. I canvia molt, ja que no es relata el que va passar sinó què ha de passar". Per a ell "el gran tema de l'obra és el poder creador de les paraules, ja que el que no diem no existeix. És el llibre de la màgia de les paraules". En aquest sentit, aquest  "llibre era un mètode per a poder crear, era pólvora en mans dels homes, encara que a posteriori els propis rabins van mullar la pólvora per rebaixar-ne el poder". El gran secret està en què, segons la càbala, si es descobreix la clau per interpretar les paraules de la Torà, el Pentateuc hebreu, es pot crear vida. Conegut és el cas del Gólem, el gegant de pedra que el rabí Loew va crear per defensar el gueto de Praga i al qual va donar vida escrivint la paraula "emet" (אמת), que significa "veritat", en el front del monstre. Quan el Gólem va embogir i va començar a matar indiscriminadament, Loew el va sacrificar esborrant-li l'àlef (א), primera lletra de l'alefat i principi de totes les coses, i va quedar la paraula "met" (מת): mort. D'acord amb la llegenda, les restes del Gólem estan guardades en un taüt a l'àtic de la sinagoga Staranová, o Sinagoga Vella-Nova, de Praga, i pot ser retornat a la vida de nou si és necessari.

Per la seva banda, Enric Cortès va qualificar la introducció de Manuel Forcano de "fabulosa" i va afegir que "portem 400 anys de retard en recuperar aquesta obra", que és la primera vegada que es tradueix al català. Mario Satz va advertir que "quan ens submergim en una obra com aquesta desapareixen l'espai i el temps". L'editor de Fragmenta, Ignasi Moreta, va explicar, referint-se a la col·lecció "Sagrats i clàssics", que des de l'editorial es vol fer una Bernat Metge de les religions, i va explicar que hi ha poquíssims traductors disponibles per publicar versions de textos sagrats escrits en alfabets no llatins".
 

Llibre de la Creació

Misteri és la millor paraula per definir el Llibre de la Creació, un breu i antic opuscle d'especulació cosmològica i cosmogònica d'origen imprecís, de difícil datació, d'autor desconegut, de contingut difús, d'estil lacònic i de sintaxi obscura, potser el text més enigmàtic de la literatura hebrea de tots els temps. Tanmateix, tot i la seva brevetat i les extremes dificultats per comprendre'n el missatge, mai tan poques paraules no havien tingut tant poder ni fascinat tantes ments preclares. El Llibre de la Creació és el primer assaig especulatiu conegut del pensament jueu en llengua hebrea i cal considerar-lo, per tant, com el sòcol conceptual de diversos sistemes de la filosofia i la mística judaiques. Pocs altres llibres en hebreu han exercit, després de la cloenda de la redacció del Talmud, una influència tan decisiva en el desenvolupament del pensament jueu. Pel que fa específicament a la literatura d'especulació esotericomística, el Llibre de la Creació és un text fonamental i indispensable. Pel que respecta a la càbala jueva, és un text fundacional i gairebé considerat sagrat.

[+]

"El 'Libro de la Creación' es un manual para ser Dios", La Contra de La Vanguardia, 6 d'octubre de 2012

diumenge, 30 de setembre del 2012

Sukkot sameakh

Litografia d'una sukkà, 1910 (Font: Yeshiva University Museum)

חג סוכות שמח
Hag sukkot sameakh
Sukkot alegre i anyos mejorados
Feliç festa de Sukkot

Una sukkà és una cabana construïda amb un mínim de tres parets, coberta per un sostre de canyes i palmes que queda obert al cel. Sukkot (plural femení de sukkà) és la Festa de les Cabanes o dels Tabernacles. Se celebra a partir del dia 15 de Tishrí (30 de setembre enguany), després del Yom Kippur (dia del perdó i d'expiació dels pecats), i dura una setmana.

La festa religiosa jueva celebra l'èxode del poble hebreu des d'Egipte fins la terra promesa, a Canaan, recordant els quaranta anys que van haver de viure en tendes al desert. Diu el Levític 23, 39-43 (versió: Bíblia de Montserrat):
"39 Però el dia quinze del mes setè, quan hàgiu recollit els productes de la terra, celebrareu set dies la festa de Jahvè. El dia primer i el vuitè hi haurà repòs. 40 El dia primer us procurareu fruita ufanosa [un etrog, varietat de cítric], fulles de palmera, branques d'arbres frondosos i de salzes de torrent [juntament amb l'etrog, les quatre espècies], i fareu festa durant set dies davant de Jahvè, el vostre Déu. 41 Set dies l'any celebrareu una festa de Jahvè. És un estatut perpetu per a les vostres generacions. La celebrareu el mes setè. 42 Durant set dies, viureu en tendes. Tot nadiu d'Israel viurà en tendes, 43 per tal que els vostres descendents sàpiguen que jo vaig fer habitar en tendes els israelites, quan els vaig fer sortir del país d'Egipte. Jo sóc Jahvè, el vostre Déu.
Jueu amb palmes (lulavim) i una llimona (etrog)
durant la festa de Sukkot.
Detall d'un calendari hebreu medieval

Però com a gairebé totes les festes religioses, darrere s'hi amaga una festa agrària: la fi de les collites de tardor. Un dia d'acció de gràcies, abans no arribi el fred, per demanar que la resta de l'any sigui fecund i abundant.

També en l'entorn cristià són habituals aquestes celebracions de tardor, sense data fixa, però que giren al voltant de les festes patronals, com la de sant Miquel, de caire més expansiu, o com la de la nit de Tots Sants, que és una festa de recolliment familiar.

Buscant rastres de la celebració jueva en el folklore hispà, en alguns llocs, com per exemple a Madridejos (Toledo), es coneix amb el nom de "las cabañuelas" una forma de predicció meteorològica popular a llarg termini. Una de les explicacions de l'origen d'aquesta tradició es troba en què durant la festa de Sukkot es feien prediccions de pluja. L'antropòloga Pilar Moreno Rodríguez ("La predicción metereológica, costumbre y creencia en Madridejos (Toledo)", en III Jornadas de Etnología de Castilla-La Mancha [Guadalajara, 1985. Actas]. Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, Servicio de Publicaciones, 1987) afirma que per metonímia el lloc on es feien les prediccions (la cabana jueva, dit també en castellà cabañuela) va acabar donant nom a la cerimònia.