dilluns, 29 de novembre del 2010

La dona silenciada o Eva expulsada del paradís

Príap
 
Hi ha moltes maneres d'exercir la violència. Des de què existeix la humanitat la força ha estat la forma més habitual de defensa i conquesta, de la tribu, del territori o de la pàtria; d'obtenció d'aliment, caçant o escorxant; d'imposició de la raó o de la no-raó, de les ideologies, de les creences. La violència forma part també de les competicions humanes, en el terreny de joc, en l'acadèmic, en el laboral... Hi és també en les relacions humanes quan es converteixen en relacions de poder, entre amics, en la relació de parella... Hi ha violència a la llar, al carrer, a la carretera... I aquesta violència es fa més evident quan hi ha, com a conseqüència, morts. Conflictes bèl·lics, revoltes socials, violència de gènere... Hi ha, però, altres maneres d'exercir la violència. Verbal, psicològica... Totes igual de doloroses. Hi és en totes les capes de la societat; és transversal. L'exerceix el poder. Polític, religiós, militar. Però també qualsevol forma de poder jeràrquic. L'amo, el cap, el patriarca...

I tot plegat té un component marcadament de gènere. Aquell mascle que es veia obligat, per pura distribució de tasques (la dona recol·lectava i criava) , a abandonar la llar per caçar, per defensar el territori, i que de la seva força en va fer marca de gènere, aquell mascle continua habitant entre nosaltres. Ha construït una societat a la seva mida, i de la necessitat biològica en va fer conducta. Hem teixit una societat on totes les relacions humanes s'han convertit en relacions de poder, supeditades a aquella força física que primer fou necessària per subsistir i que ara són valor de comportament.

El nostre món és patriarcal. El descobriment de la inseminació instaurà el model patriarcal i propicià la fi de les deesses. El mascle fecunda,  té la força, la veu i la raó i, en conseqüència, la dona viu subjugada a aquest poder. Els models i els rols són masculins, i, ja sigui per comoditat o per instint de supervivència, són moltes les dones que els perpetuen des del mateix moment del part. Allò que li va donar el poder, ara l'esclavitza.

Venus de Willendorf

No dic res nou. Només cal mirar al nostre voltant. Els optimistes diran que les coses han canviat molt en els darrers anys. Potser sí. Algunes consciències, algunes actituds. Però quan em ve al cap la imatge d'aquelles monges traient la pols a l'altar de la Sagrada Família, retransmesa en directe a milions de persones... Ja sé que hi ha accions més colpidores i sagnants; ja ho sé. Però n'hi ha d'aparentment innocents que denoten quin és el pensament imperant i que, subliminalment, calen en els nostres cervells.

Hi ha moltes d'aquestes actituds masclistes que no es jutgen com a violentes perquè en el món masculí s'accepta que hi ha un alt grau de competitivitat, sobretot a l'esport, en l'àmbit laboral, en el món educatiu i en les relacions socials en general. Pensava en un cas que ha sortit a la llum darrerament.

James Watson i Francis Crick, de la Universitat de Cambridge, van rebre el 1962 el premi Nobel de Medicina gràcies al descobriment de la doble hèlix de l’ADN i al posterior article que a l’abril de 1953 van publicar a la revista Nature.

 
En aquest article es feia una breu referència a Rosalind Franklin, biofísica del King’s College de Londres, que conjuntament amb el biòleg Maurice Wilkins, amb qui tenia una tensa relació pel fet de ser dona, investigava l’estructura molecular de l’ADN. Wilkins va filtrar alguns dels resultats de Franklin als dos biòlegs que van acabar rebent tot el mèrit del descobriment, entre ells l’anomenada fotografia 51, on es podia veure l’estructura de doble hèlix.

 La foto 51, signada per Rosalind Franflin

Com que no es podia prescindir del seu treball acadèmic públic, Franklin, com deia, va ser esmentada a l’article. Però va tenir la mala sort de morir de càncer el 1958, degut, segurament, a l’exposició a les radiacions. A partir d’aquí, el silenci sobre el treball de Franklin va ser absolut, i s’ha sabut que intencionat perquè ha estat trobada la correspondència, que es creia perduda, entre Wilkins i els premiats amb el Nobel, on es parla de forma despectiva sobre ella.

Al llarg de la història són moltes les dones que no han vist reconegut el seu talent i el seu treball. En uns casos, perquè se les ha ignorat o han estat a l'ombra dels seus marits, com Mileva Maric, la primera dona d'Einstein, i que segurament va tenir molt a veure en la teoria de la relativitat; en d'altres, perquè el seu treball ha estat signat pel seu marit, com és el cas de l'escriptora María Lejárraga, dona del dramaturg Gregorio Martínez Sierra, la major part de l'obra del qual va ser escrita per ella. O les primeres obres de Colette, signades pel seu marit. El mateix cas que Concha Méndez, esposa de Manuel Altolaguirre, o María Teresa León, sempre a l'ombra de Rafael Alberti. I el cas de Zenobia Camprubí, que va renunciar a tot a canvi del "benestar" de Juan Ramón Jiménez: "Zenobia Camprubí: una heroína en la sombra", de Manuel Vicent [Babelia, 1 gener 2011]


La història de la filosofia ha estat poc inclinada a parlar de les dones pensadores a la Grècia clàssica: Diòtima, Areté, Hipàrquia, Temistoclea, Aspàsia, Hipàtia.

En l'art hi ha el cas, entre molts d'altres similars, de la pintora renaixentista Sofonisba Anguissola, pintora de cambra de Felip II, les obres de la qual han estat atribuïdes a pintors com Ticià, El Greco o Rubens. O la pianista Cossima von Bulow, dona de Wagner i filla Liszt, que mai va poder tocar en públic.

La nòmina seria molt extensa. "Aviat ens sortirà dels ulls fum de bruixa", deia Wilkins referint-se a Rosalind Franklin. I ja sabem quantes bruixes van acabar a la foguera.


El silenci que la dona ha patit en el món de la cultura, de l'art i de la ciència és una forma més de violència. Una violència callada, sorda. La mateixa que les dones han patit dins les parets de la llar, sota els llençols o al banc de l'església.

Com deia l'altre dia a propòsit de l'òpera Lulú, el coneixement ens va arribar de la mà d'Eva, i el preu que li hem fet pagar ha estat la seva expulsió del paradís. Però amb la seva expulsió el paradís l'hem perdut tots. 

Violència de gènere

El passat 25 de novembre es va celebrar el dia internacional contra la violència de gènere. No vull que ningú pensi que amb els exemples anteriors vull banalitzar el problema, però si s'ha entès el que he dit fins ara, i si he sabut explicar-me, una cosa hauria de quedar ben clara. Utilitzem el terme "violència de gènere" pensant sempre en les víctimes quan, en realitat, hauríem de centrar la nostra atenció no en qui la pateix, sinó en qui la provoca: l'home.

Se senten, una i mil vegades, les mateixes consignes que demanen a la dona que segui forta i denunciï els maltractaments. I això no té cap sentit.  Evidentment, s'ha de construir un entorn de seguretat que permeti a la dona maltractada fer el pas i denunciar el maltractador, però no oblidem que si són les dones, i els nens, els qui pateixen aquesta violència, no se'ls pot demanar que siguin tan fortes perquè si són víctimes és precisament perquè no poden reaccionar davant del poder i l'ascendent que els maltractadors exerceixen sobre elles i els nens. A més, centrar la lluita contra la violència només sobre aquestes víctimes és fer-ho sobre una part petita del problema, per molt feridor que ens pugui resultar.

La violència s'exerceix sobre les dones, els nens, els subordinats, els dèbils, els afamats, els marginats, els oblidats; a les llars, al carrer, a la feina, a les escoles, a l'esport; s'exerceix de forma individual i col·lectiva; a la guerra, econòmicament, des dels governs, des de l'Església. Allà on hi ha una forma de poder, hi ha violència. I, sento molt dir-ho, allà on hi ha violència, hi ha un home, un mascle.


El problema de la violència és un problema de tots, i no hauríem de deixar que s'exerceixi en cap àmbit de la vida. Només cal que girem l'esquena davant d'un fet violent perquè el virus s'estengui com una plaga. I els homes... els homes hauríem de començar a reflexionar seriosament sobre quin tipus de societat volem i quin lloc hi volem ocupar. No crec que valgui la pena estar sempre sota sospita.

divendres, 26 de novembre del 2010

Ingrid Pitt: Dràcula i el mite eròtic


Si la figura del comte Dràcula en el cinema estarà per sempre més lligada a Christopher Lee, per a tots els que vam gaudir del gènere de terror de vampirs quan érem adolescent hi ha una actriu que es va convertir en la nostra mussa cinematogràfica: Ingrid Pitt, la comtessa Dràcula. Ara estem de dol perquè Ingrid va morir el passat 23 de novembre.

Ingrid Pitt (nascuda Ingoushka Petrov) va néixer a Polònia el 1937. Filla de pare rus i mare jueva polonesa, va ser internada en el camp de concentració d'Stutthof, però va tenir la sort de sobreviure a la barbàrie nazi. Quina ironia que del terror dels lager passes a ser reina del terror cinematogràfic! Ingrid deia: "De nena, vaig viure l'horror en un camp de concentració. Pot semblar sorprenent que interpreti pel·lícules de por havent tingut una infantesa tan terrible. Però potser és per això que se'm donen bé aquest tipus de papers".

Va viure a Berlín acabada la Segona Guerra Mundial i es va traslladar als Estats Units després de casar-se amb un soldat americà, però va retornar a Europa, on va desenvolupar bona part de la seva carrera com actriu amb la productora de films de terror Hammer, amb pel·lícules que són un clàssic del gènere, com Las amantes del vampiro (1970), La condesa Drácula (1971), La mansión de los crímenes (1971) o El hombre de mimbre (1973).


A més d'actriu, Ingrid Pitt era escriptora. Va col·laborar com a columnista en diverses revistes i en llibres especialitzats en cinema, i va escriure algunes novel·les: Cuckoo Run (1980), The Perons (1984), Eva's Spell (1985) o Katarina (1986), i la seva autobiografía, Life's a Scream (1999).

Com si d'una Llilith es tractés, la figura de la vampiressa reordenava el mite diabòlic del príncep de les tenebres i recuperava la concepció dual de la creació del món i del regnes de la vida i de la mort en forma de mascle i femella. La comtessa Dràcula emergia com un súcube que robava la vida a través del plaer i ens la donava als espectadors. Naixia un mite eròtic que s'encarnava en el cos absolutament seductor d'Ingrid Pitt. I nosaltres, com a bons adolescent, ens vam deixar arrossegar pel mite i per l'erotisme d'aquesta dona. Havíem resat per una Vampirella (el còmic encara havia de tardar uns anys a arribar als nostres quioscos) de carn i os i les nostres pregàries van ser escoltades.


Els mites eròtic han existit sempre, però han format part del món adult. Sempre m'he preguntat què deuria passar perquè a partir dels anys 60 els adolescents de mig món ens convertíssim en subjectes hipersexualitzats i busquéssim en l'espai públic i en la cultura de consum referents eròtics que omplissin (ho direm de manera fina) les nostres necessitats hormonals. Una forma de renéixer, com la dels vampirs amb la sang.

Podríem trobar respostes individuals, que tindrien a  veure amb la manera com cadascú ha desenvolupat la seva sexualitat i com busca en l'entorn més proper allò que serveix com a model de satisfacció. En el cas dels nois (i compte, que parlo de les generacions que ens vam educar en la repressió), podríem fer un viatge sense solució de continuïtat que aniria des del complexe d'Èdip a la veïna seductora, passant per les mares dels nostres amics, quan no la prostitució, abans no trobàvem altres formes de relació.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb l'enterrament del vell humanisme (víctima del terror nazi) i la profunda reflexió de l'existencialisme, la irrupció de la cultura de masses i uns nous models de consum, tant econòmic com cultural, van obrir el món desenvolupat a un nou hedonisme nascut d'una nova consciència individual, de la crítica social i de la urgència de viure. Queia el mur de la reflexió moral i religiosa, desapareixia un vell model d'intimitat i el carrer es convertia en un aparador on tot esdevenia objecte de consum, on els clients eren les noves classes mitges, les que tenien el poder adquisitiu de la nova indústria.

Les veïnes i les mares deixen de ser un referent eròtic perquè la literatura, però sobretot el cinema, ens oferien on triar què servia millor als nostres interessos, les nostres necessitats i els nostres desitjos, fins i tot els més foscos i amagats. Naixia una nova revolució cultural i, per primer cop, la revolució sexual.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Espanya negra: Goya, Solana, Buñuel


 La Sala Palau Antiguitats presenta l'exposició La España negra: grabados de Goya a Solana, una magnífica mostra d'aiguaforts de Goya, Fortuny, Ricardo Baroja, Iturrino, Eugenio Lucas, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. Més de 60 gravats dels segles XIX i XX, que tenen com a fil conductor l'endarreriment secular de la societat espanyola durant aquell període, un país, que tot i els esforços regeneracionistes, va estar ancorat en el fanatisme, la misèria i la ignorància durant dècades. Encara que no ens agradi, som fills d'aquella Espanya obscurantista i tancada, i moltes mostres del comportament social i polític d'aquest país són una conseqüència d'aquell passat del qual tots en guardem alguna referència a la nostra memòria. Fills d'aquella Espanya que retrata Machado a "Mañana efímero", de Campos de Castilla, "[...] Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar la cabeza [...]".

Un país que se sumeix endefectiblement en la ruïna econòmica i cultural després de l'expulsió dels jueus i dels moriscos i un cop sobrepassat el Renaixement i l'època daurada del Barroc. Èpoques il·luminades per Quevedo, Lope i Calderón, però que no s'entendria sense la influència dels escriptors d'origen convers, que aportaven, conscientment o inconscietment, una mirada crítica (social) o una especial concepció espiritual (mística) dins el panorama cultural: Rojas, Góngora, Teresa d'Àvila, San Juan de la Cruz, Fray Luis de León, Cervantes, Mateo Alemán, Baltasar Gracián, Luis Vives, l'autor del Lazarillo...

Una societat que centra la seva essència i la seva existència en el concepte d'honor i en la puresa de sang com a garantia de pertinença i que posa com a límits de l'univers, material i mental, les parets de la sagristia, que portarà cap a la decadència cultural i la misèria moral, representada per la Santa Inquisició, més santa que la santa raó.

 
El segle XIX, des dels pressupòsits il·lustrats fins arribar al naturalisme i el realisme, proporcionarà una mirada crítica, però també satírica i irònica, de la mà dels seus artistes i dels seus escriptors, que es van dedicar a retratar aquella Espanya inculta, grotesca i miserable, com es pot veure en aquesta mostra. 17 gravats corresponen a les quatre sèries que va fer Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Disparates. Però cal posar la mirada i l'atenció en les tres peces de José Gutiérrez Solana (Madrid, 1886-1945): La beata, Mujeres de la vida i La perra del artista. És una bona oportunitat de contemplar l'obra d'aquest pintor, que veu de la tradició goyesca, però també del expressionisme. És potser un dels més importants i més poc coneguts del públic, degut a la contundència amb què Goya s'ha acabat imposant en l'imaginari pictòric.

 La beata, Solana

Però Gutiérrez Solana no només és un gran pintor, sinó que sobresurt també com a escriptor -vessant aquesta encara menys coneguda- per la seva capacitat descriptiva i l'anàlisi que fa de la societat en els seus relats. Val la pena recuperar-lo o descobrir-lo llegint, per exemple, La España negra, en la reedició que Trapiello va fer el 2000.


Mujeres de la vida, Solana


Res millor per acompanyar l'exposició de La España negra que  Las Hurdes, tierra sin pan,  de Luis Buñuel (1932). Avui l'han projectat a la Filmoteca, i d'allà vinc. Pagava la pena tornar-la a veure per arrodonir la tarda temàtica.



Aquesta pel·lícula reflecteix i denuncia l'abandonament i la misèria de la comarca extremenya de Las Hurdes. I dic pel·lícula i no documental amb tota la intenció perquè si és veritat el que les imatges mostren, en general, hi ha detalls que van ser provocats per Buñuel, no tant per manipular la realitat, sinó per buscar efectes que formen part de l'imaginari surrealista del director. És el cas de l'ase, que en realitat no és mort, i que ja apareix a Un perro andaluz, per l'obsessió que Buñuel té amb la carnassa.

Tot i que sí que hi ha detalls surrealistes, com el de l'ase i el del taüt, Tierra sin pan no és una pel·lícula surrealista. El que sí inicia és la tendència cap a la crítica social que veurem en les pel·lícules posteriors, i sí escoltem atentament hi sabrem veure, també, un bon grau d'ironia i cinisme.

I si avui no has pogut anar a la Filmoteca, aquí la tens sencera.



dijous, 18 de novembre del 2010

L'evolució de Barcelona: de Barcino a BCN

A la pàgina web De Barcino a BCN, sota la direcció de Jaume Sobrequés, catedràtic d'història de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'Ajuntament de Barcelona, amb la col·laboració del Museu d'Història de la Ciutat ens ofereix un repàs sobre la història de Barcelona a través de textos, imatges i vídeos.

La presentació està molt cuidada, amb textos que no són massa extensos -la pàgina té voluntat divulgativa-, però ofereix bibliografia per a qui vulgui saber-ne més en un tema concret. La part multimèdia, a més de fotografies, incorpora alguns vídeos històrics, com el de les troballes de restes arqueològiques a les muralles romanes, de l'any 1965, que només són accessibles en els arxius històrics corresponents. O vídeos fets expressament, com el que hi ha en aquesta pàgina sobre l'evolució de la ciutat en el pla de Barcelona.

Video

L'evolució de la ciutat sobre el pla de Barcelona

Per cortesia del Museu d'Història de Barcelona
Música: Sota llicència de Creative Commons
Ludwig Thuille: Piano Sextet in B-flat major, op. 6. III Gavotte. OnClassical.

Temple d'August, al carrer Paradís
 
No sé vosaltres, però jo sento una emoció especial en la descoberta dels fets històrics de la meva ciutat. No és només aquest viatge al passat que ens permet saber d'on venim i què som; és també aquesta relació que s'estableix amb les restes materials. Passejar pel pas de muralla romana o contemplar les restes del temple d'August (a la seu del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís) permet, en la memòria, fer un salt en el temps i imaginar-se aquells habitants de Barcino. És una relació semblant a la que es produeix llegint una novel·la i ficant-se en la vida dels protagonistes.

És el que em va passar aquest estiu visitant una de les darreres descobertes arqueològiques romanes a Barcelona, la domus (s. IV) del carrer de la Fruita, en ple call jueu. O ja posats, a l'antiga sinagoga major (s. X) del carrer Marlet, a pocs metres de la domus. Estar entre les seves parets permet sentir la remor de les veus de la família patrícia de la casa romana; o la veu del rabí durant una reunió a la sinagoga. No són només pedres; són pedres que parlen, que ens parlen.

Antiga sinagoga de Barcelona, al carrer Marlet

dimecres, 17 de novembre del 2010

Lulu: mite i realitat


He anat a veure Lulú al Liceu. Òpera en tres actes. Música i llibret d’Alban Berg, basat en Erdgeist i Die Büchse der Pandora, de Frank Wedekind. Direcció musical de Michael Boder i direcció escènica d'Olivier Py.

Sense entrar en detalls de l'argument, Lulú es mou en un món oníric i asfixiant. La seva bellesa i el seu atractiu subjuguen els homes que la coneixen, tots els quals moren tràgicament. Dins la tradició literària i lírica de personatges femenins immorals i ambiciosos, Lulú té uns trets propis que la diferencien: és un personatge més passiu i amoral, que acaba víctima d’una societat que l’ha reduïda a objecte eròtic, i que acabarà abocat a la prostitució i a una tràgica mort.

La música, dodecafònica, atonal, pot semblar, d'entrada, un obstacle per a oïdes poc educades. I les meves no hi estan pas, d'educades. Però no és així. N'hi ha prou amb tenir curiositat musical i haver escoltat autors com Erik Satie o Darius Milhaud, o entendre de quina manera es fa ús de la música a les bandes sonores a les pel·lícules quan es vol subratllar emocions, tensions o moviment. La partitura de Lulú és lírica, bella i suggerent, capaç  de reflectir els aspectes dramàtics irònics i sarcàstics de la trama.

La trama i els diàlegs tampoc són fàcils. Sense un coneixement previ de l'argument es fa difícil seguir el diàleg, plens d'el·lipsis, sincopats, més expressius que narratius.

La posada en escena i els decorats són magnífics. Són d'estètica expressionistes (dissenyats per Pierre-André Weitz, recorden a George Grosz), no pretenen descriure objectivament la realitat, sinó la mirada interior, l'expressió, de l'artista. En aquest sentit, crec que és un encert la presentació inicial de personatges i escenari com si d'un circ es tractés. I encertats els colors, les llums i els moviments permanents dels decorats, que li donen un aire decadent, com de cabaret d'entreguerres.



Poc puc dir dels intèrprets. No tinc prou coneixements musicals. Res m'ha semblat que desentonés. En tot cas, pel que fa a la interpretació teatral, sempre m'ha semblat que els cantants d'òpera no acaben de donar la talla com a actors. Potser tampoc se'ls demana això. Però a Lulú no és el cas. Tots fan un gran paper, sobretot la protagonista, Patricia Petibon, que està esplèndida, i més si tenim en compte el risc d'algunes escenes.


Precisament el risc d'aquestes escenes, de caràcter sexual, han portat a haver d'anunciar que "la temàtica de l’obra i la dramatúrgia d’Olivier Py poden ofendre la sensibilitat d’alguns espectadors". No n'hi ha per tant. Em semblen més escandaloses algunes adaptacions "modernes" que no pas el contingut sexual d'una obra. Però bé, ja se sap, la "sensibilitat" d'un determinat públic del Liceu és directament proporcional a la moralitat hipòcrita de determinades classes socials. Si les llotges parlessin!

També s'ha escrit i s'ha parlat, ara que som en temps en què s'ha de ser políticament correcte, de quina seria la imatge que aquesta nova adaptació oferiria del personatge Lulú. No oblidem que la protagonista és una dona que porta l'estigma de la femme fatale, que utilitza el sexe pel seu ascens social i que, per això, acabarà trobant la mort com un càstig afegit, com una penitència per la seva luxúria, no exempta d'innocència.

Aquesta és la lectura que sempre s'ha fet del mite de Lulú, la clàssica, la que veu la dona com a un ésser pervers que converteix l'home en víctima de la sexualitat desbordada d'aquella. La dona com a temptació.

Hi cabia, també, la possibilitat de mostrar una dona de sexualitat lliure, que decideix què fer amb el seu cos. Però no ens enganyem; gairebé sempre, aquesta imatge ve vestida per l'imaginari masculí, genital, i dóna com a resultat una dona que és una resposta al desig masculí. La societat és plena d'imatges d'aquest tipus, des del recurs vulgar de la dona com a reclam publicitari fins la construcció d'un model que viu i es vesteix per un món que continua sent masculí. Quina fal·làcia! La dona accedint "lliurement" a la submissió masclista!

Ens podem creure que la dona és l'ésser atractiu i subjugant que voldria ser? I ella la dona que els homes voldrien dominar? Compte! Com a joc pervers té sentit. Però aquests rols traslladats a la societat són molt perillosos. I d'aquí al "totes putes" només hi ha un pas.

Hi ha altres lectures. No deixa de ser curiós que totes les interpretacions que es fan sorgeixen sempre del mateix lloc, del Gènesi i de la seva lectura interessada. Ens hem quedat amb la idea judeocristiana d'Eva portadora de tots els mals de la humanitat, i d'Adam com a víctima indefensa de la perversa Eva. I hem construït una societat que, del neolític ençà, reprodueix la venjança i el càstig cap a la dona pels seus pecats de lesa humanitat. Sobretot des del moment que l'home descobreix el secret de la fecundació i les venus neolítiques deixen de ser deesses.

Quina altra lectura es pot fer de Gènesi, 3? La literal. Amb les seves metàfores i els seus recursos literaris i lingüístics, és clar: no deixa de ser literatura. De què parla aquest capítol? D'una dona i un home, de l'accés al coneixement i de la pèrdua de la innocència representada en el Paradís. L'expulsió no és més que la porta que du la humanitat a triar el seu propi camí. No és un càstig en sentit estricte. El mite, segons Lévi-Strauss, ens ofereix les claus que interpreten la realitat i, alhora, permeten entendre-la. És l'home qui relata el mite per donar explicació a la realitat que no entén. La lectura s'ha de fer enrere. El Gènesi no és un oracle.



I quin és el paper que la dona juga en aquest afer? Doncs és la portadora de coneixement. És qui arrisca el Paradís a canvi de fer-nos humans. Dóna la vida del seu ventre i del seu pensament. Menja del fruit prohibit? Parirà amb dolor? Ens guanyarem el pa amb la suor del nostre front? Sí. Sí a tot. Hem viscut mai en aquest hipotètic paradís perdut?

El problema és que les societats patriarcals que donen aquesta explicació mitològica (i d'altres de semblants a d'altres cultures) "culpabilitzen" la dona. No podia ser de cap altra manera. El problema ve quan al llarg de la història continuem fent la mateixa lectura (interessada?) quan ja no és necessari (o sí?).

I com que el Gènesi reflecteix el joc de rols que la societat ha imposat, no és estrany llegir una afirmació com: "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre". Compte, perquè estem perpetuant el mite i amb ell el rol! No podem fer explicacions més científiques, més adaptades als temps actuals? Hem de continuar prenent el mite i la Bíblia com a referència? Com deia un amic meu, no hi ha bibliografia més moderna?

Lulú comença amb l'escena del Gènesi. L'arbre del bé i del mal, l'arbre de la vida, l'arbre del coneixement. La pèrdua del Paradís. No hi ha, doncs, equívoc possible: la protagonista és un transsumpte d'Eva. El domador de feres, autèntic demiürg ordenador del món a partir de la matèria primigènia caòtica i eterna, en aquest cas representada pels humans, ens presenta l'escenari: un circ de feres que es devoraran les unes a les altres. I per si a la presentació no queda prou clar, uns rètols de neons ens recordaran durant tota l'obra quins són els lemes de la degradació de la nostra existència: "paradís perdut", "sexe", "odio el sexe", "pompes fúnebres"...

Som davant d'una tragèdia. Ningú pot escapar d'aquest circ. "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre": presa i ventre; caçador i fecundador. Pur comportament atàvic. Víctima ella i ell. Tragèdia.

Després resulta que la vida, portes del teatre enfora, és una altra cosa. Civilitzats com som, hem ordenat el món mentre intentem adaptar els nostres rols a les circumstàncies, sempre canviants. Fins que la follia, que a tots ens ataca en un moment o un altre, ens trasbalsa. I aleshores ens cal una explicació als nostres instints (o als dels altres). Podem buscar la salvació en el mite, en la religió, en la literatura, en l'art, en el psicoanàlisi.

divendres, 12 de novembre del 2010

Música de pel·lícules: Jerry Bock, in memoriam


Sembla una afició oblidada, com tantes que estan subjectes a modes i costums. Ja no s’escolten bandes sonores de pel·lícules, oi? Vull dir, no és un tipus de música que circuli comercialment pel mercat discogràfic com la resta de música. O potser m’equivoco i sóc jo qui no circula massa pels ambients musicals. No ho crec. Potser passa que la música que es fa expressament per a les bandes sonores no té prou transcendència, com la que tenia abans. Potser ara es tira de veta de músics prou coneguts a nivell popular i ja no els associem al cinema, sinó a la seva parcel·la comercial. Ara potser és més fàcil tenir al cap el nom d’uns compositors o d’uns intèrprets i només de forma accidental els associem a una pel·lícula on soni la seva música. O potser ha canviat la manera d'anar al cinema i el soroll de les crispetes ja no ens deixa sentir la banda sonora.

Molts músics reconeguts han compost temes per a pel·lícules que formen part de la història del cinema. La nòmina seria llarga. Hi estem d'acord. Però segur que molts recordem, sense saber de qui són (gairebé tots són ja morts), cançons que formen part de la nostra educació sentimental, cançons per sempre més relacionades amb les nostres vides, com “Tema de Lara”, de la pel·lícula Doctor Zhivago, de Maurice Jarre (El día más largo, Grand Prix, Topaz, L'home que volia ser rei, El club dels poetes morts, Ghost); “Estrella errante”, de La leyenda de la ciudad sin nombre, de Frederick Loewe (My fair Lady, Gigi), cantada per Lee Marvin; “El hombre de la pistola de oro”, de la pel·lícula del mateix nom, de John Barry i cantada per Lulu (Ai, que se’m salten les llàgrimes! Permeteu-me la llicència només per sentir aquesta cançó de Lulu); “The Harry Lime Theme”, d’El tercer hombre, d’Anton Karas i la seva cítara; la banda sonora xiulada d’El puente sobre el río Kwai, de Malcolm Arnold; el tema principal de Mon oncle, de Franck Barcellini; “The Entertainer”, de la pel·lícula El golpe, meravellós ragtime d’Scott Joplin; “Cantando bajo la lluvia”, de Roger Edens; el dabadabada més famós, el d'Un hombre y una mujer, de Francis Lai; i una cançó que em té el cor robat des de molt petit quan la sentia a la ràdio en el consultori de Montserrat Fortuny, a Radio Fémina, el "Dites-moi", d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific

Cadascú podria seleccionar la seva llista, però hi ha temes que formen part de la memòria musical col·lectiva. I a no ser que se’n sigui especialista, els noms dels seus autors no ens sones a res. O si ens sonen, no en sabríem dir res d’ells, ni si en coneixem alguna obra més.

 Sheldon Harnick, Joseph Stein, Jerry Bock i Jerome Robbins

Qui coneix, per exemple, Jerrold Lewis "Jerry" Bock? Ningú. Doncs va morir el 3 de novembre. I ara el recordarem sempre perquè l’associarem a aquesta cançó amb la veu de Chaim Topol.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Las voces de lo sagrado. La veu dels moriscos


En aquest any que es commemora el quart centenari de l'expulsió dels moriscos (el decret d'expulsió és de 1609, i es va dur a terme durant quinze anys), la Universitat de Lleida prepara per al proper 11 i 12 de novembre una trobada científic a propòsit de les aportacions de la filologia a l'estudi dels textos dels moriscos espanyols, amb el nom de Las voces de lo sagrado.


Felip III va tenir l'honor de signar el decret que permeté l'expulsió de prop de 500.000 persones, ciutadans de la Corona d'Aragó i del Regne de Castella, que cometeren el delicte de néixer musulmans. No parlem d'estrangers de costums bàrbars, no parlem d'invasors, de conqueridors vinguts d'altres terres, sinó de ciutadans dels regnes peninsulars amb nou-cents anys d'història sobre les seves espatlles, tants com el cristians vells que es van treure de sobre la incòmoda presència de qui pensa diferent. Una actitud que d'aleshores ençà hem vist repetida una i altra volta. Com ja havia passat el 1492 amb l'expulsió dels jueus (150.000) per ordre del Reis Catòlics, amb aquestes dues grans comunitats hispanes, conversos i no conversos, desapareixia un legat històric i cultural tan important (literatura morisca, Yehuda ha-Leví, Maimónides, Rojas, Góngora, Cervantes, Teresa d'Àvila, sant Joan de la Creu, fray Luis de León, Mateo Alemán...) que, sota l'imperatiu de la neteja de sang res va poder "[...] la reivindicación del comercio, del trabajo y del mérito frente a la 'negra honra' de los cristianos viejos [...]" que "[...] apuntaba al objetivo de detener la ya perceptible decadencia española y las largas 'vacaciones históricas' que se prolongarían por espacio de dos siglos, hasta las Cortes de Cádiz [...]", com escrivia Joan Goytisolo a El País, a l'article "Moriscos, la historia incómoda". Quedava desmuntada tota l'estructura social, econòmica i cultural, sobretot de Castella. De esos polvos vinieros estos lodos.


Entre els mesos de juny i setembre es va celebrar la commemoració d'aquest IV Centenari a Sant Carles de la Ràpita, amb gent d'aquesta localitat i de La Cava. Va ser al port dels Alfacs on el 15 de juny de 1610 van ser embarcats en galeres els primers moriscos catalans procedents de les localitats de Lleida, Fraga, Seròs, Mequinensa i Aitana, per ser abandonats a les costes africanes de Tunis i Algèria.




[Entrades relacionades, clique Moriscos]

dissabte, 6 de novembre del 2010

Maus i MetaMaus. Relat d’un supervivent


[Actualitzat: 5 de novembre de 2011]

Ara fa 25 anys l'il·lustrador Art Spiegelman va publicar Maus. Acompanyant la reedició del 25 aniversari de The Complete Maus, Pantheon books, una divisió de Random House, ha publicat durant la primera setmana d'octubre MetaMaus, un llibre de tapa dura de 300 pàgines amb un DVD en què Art Spiegelman recorda el procés creatiu darrere de la seva novel·la gràfica, al mateix temps que respon les preguntes que més l'hi han fet des de la seva publicació: Per què còmics? Per què ratolins? Per què l'Holocaust?


El DVD inclou una còpia de referència digital de The Complete Maus vinculada amb una selecció d'entrevistes d'àudio amb el pare d'Spiegelman, documents històrics i una selecció d'esquetxos i notes de l'autor.


L'editorial va realitzar un tràiler del llibre-DVD amb alguns previs dels continguts, així com fragments de les entrevistes que conté el paquet.


Exposició: Maus. Relat d'un supervivent
[6 de novembre de 2010]

Exposició itinerant per les biblioteques públiques de Catalunya que té per tema la novel•la gràfica d’Art Spiegelman (Estocolm, 1948), Maus. Relat d’un supervivent dels camps de concentració nazis, que va ser publicat a Nova York entre el 1986 i el 1991. Va guanyar el premi Pulitzer (1992), i és l’única obra no periodística que l'ha obtingut. Maus narra la història real del pare d'Art, Vladek Spiegelman, jueu polonès, durant la Segona Guerra Mundial, a més de les complicades relacions entre pare i fill mentre va durar l'elaboració del còmic. La història s'explica sense ocultar cap detall, la qual cosa fa més humans i "reals" els seus protagonistes. La història intercala, en passat, les vivències a Auschwitz que el pare relata al fill perquè Art les pugui plasmar en còmic, amb el present narratiu, que explica la relació entre el pare i el fill i els problemes ètics derivats de tot plegat. Múltiples continguts que evidencia l’exposició: aspectes històrics de l’Europa dels anys trenta i quaranta i de la Segona Guerra Mundial; aspectes sociològics, derivats de les relacions entre diversos grups socials; aspectes psicològics vinculats principalment a la relació pare-fill; qüestions d’ètica, com la justícia o la solidaritat. Els personatges són animals antropomòrfics: ratolins per representar els jueus, gats per als alemanys, porcs per als polonesos, granotes per als francesos, cérvols per als suecs i gossos per als nord-americans. L'elecció respon a la metàfora de la ratera en què es va convertir la Polònia ocupada pels nazis, i com els jueus es van sentir traïts per la resta dels polonesos. El dibuix, influenciat per l'expressionisme, és en blanc i negre, amb un traç angulós i nerviós que dóna caràcter a una narració, uns fets i uns personatges que són un punt d'inflexió dins la història moderna de la humanitat.


El projecte Maus. Relat d’un supervivent compta amb la direcció artística dels autors Pere Joan (premi del Saló Internacional del Còmic de Barcelona a la Millor Obra, 1991), i Max (premi nacional de còmic 2007, Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona, 2000 i tres premis a la millor obra el 2007, així com el premi Ignatz als EUA, 1999). El muntatge de l’exposició va acompanyat d’una selecció bibliogràfica, una guia de lecturai una guia didàctica.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Mazaltov Behar Mordoh


Els ulls d'aquesta grega sefardita són d'aquells que contenen l'experiència dels milions de persones que van morir executades durant la Segona Guerra Mundial. Mazaltov Behar Mordoh Fofo (Salònica, 1925), presonera amb 17 anys al lager d'Auswitchz, va ser sotmesa a monstruosos experiments mèdics a mans de metges nazis. El número que porta tatuat al braç fa innecessàries les paraules, però el Diari de Girona del 18 d'octubre recull el relat d'aquest supervivent, que resideix des de fa 45 anys a Lloret de Mar. I si teniu estómac, la podeu escoltar en aquesta gravació de El Mundo, el primer de dos reportatges que, sota el nom de Medicina en el Holocausto, va publicar aquest diari.


Una de les coses més terribles que tenen esdeveniments com el de l'Holocaust és allò que va més enllà de la pervivència de la memòria i el record. És la paraula. La veu dels supervivents. Estem parlant d'un fet que va passar fa 65 anys i que dia a dia continua permanent en el relat de les persones que continuen vives i que viuen amb aquest dolor. El dolor de ser, precisament, supervivents.