El violinista (1912), Marc Chagall
Trivium Klezmer actua el proper dimecres 27 d'agost, a les 21:30 h, dins del programa Nits d'Estiu 2014 del CaixaForum de Barcelona.
La música klezmer (en jiddisch קלעזמער) és la música dels jueus asquenasites d'Europa oriental. Al segle XV, grups seculars no litúrgics van desenvolupar un tipus de música inspirada en la Torà per crear melodies amb temàtiques festives relacionades amb les celebracions jueves.
El mot "klezmer" prové de l'hebreu כלי זמר (keli zemer), "instrument de música". La paraula es feia servir en jiddisch per referir-se al músic que interpretava les melodies però actualment s'utilitza per donar nom a l'estil musical. La música era generalment interpretada per un grup de tres a sis músics (klezmorim), que viatjaven de poble en poble tocant a les fires, als casaments o a les festes de Purim. Les lleis solien limitar la mida del grup i les hores en què podien actuar. Els instruments habituals eren violí, clarinet, flauta, violoncel i bateria. En la música klezmer els instruments es tornen qualitativament espirituals amb característiques humanes com el riure i el plor. El violí o fiddle era l'instrument més popular perquè algunes localitats havien prohibit els instruments aguts com el clarinet, la trompeta o la bateria.
L'afició al klezmer es transmetia de pares a fills. Els klezmorim generalment no tenien autèntiques arrels comunitàries, ja que viatjaven de shtetl en shtetl (els pobles de majoria jueva) buscant feina. De fet, com sempre ha passat amb els artistes ambulants, l'etiqueta "klezmer" tenia connotacions negatives perquè la vida nòmada no era ben vista.
Malgrat la seva inestable reputació, la música klezmer era molt important en la vida jueva de l'Europa de l'Est. Els instruments musicals no estaven autoritzats a la sinagoga després de la destrucció del Segon Temple, l'any 70 EC, però la música klezmer proporcionava una alegria necessària en els casaments i les fires, en una època en què les distraccions eren poques i la vida al camp molt dura. Hi ha un refrany de l'Europa de l'Est que diu que un casament sense un klezmer era pitjor que un funeral sense llàgrimes.
La importància del klezmer per a la vida del shtetl es reflecteix en les manifestacions artístiques, sobretot a partir de finals del segle XIX i a començaments del XX. L'escriptor jiddisch Sholem Aleichem fa referència al paper del klezmer en molts dels seus relats. Tots recorden l'important paper del fiddler a la pel·lícula El violinista a la teulada, adaptació precisament dels relats de Sholom Aleichem sobre Tevye el Lleter. També són molt populars els violinistes de Marc Chagall, com el Violinista celeste que es conserva a Tossa de Mar, o la Núvia amb cara blava.
.jpg)
Músics klezmer de Rohatyn, Ucraïna occidental, 1912
A la fi del segle XIX i començament del XX els jueus van abandonar Europa de l'Est a causa dels pogroms. Molts es van traslladar als Estats Units, i per tant el klezmer va viatjar amb ells. Desafortunadament, els fills dels jueus que es van desplaçar als Estat Units no estaven massa interessats en la música del vella llar dels pares, i es van interessar més per la música popular americana. La destrucció de la vida jueva a Europa durant la Segona Guerra Mundial va posar fi a la cultura de klezmer a Europa i tot un món va desaparèixer.
Per sort, als anys setanta alguns joves músics van començar a investigar les tradicions de la música klezmer. Una banda anomenada The Klezmorim es va formar a Califòrnia, i van començar a tocar música klezmer per Estats Units i Europa. L'interès pel klezmer va ressuscitar. Es van fer grans esforços per recuperar l'autèntic estil de la música klezmer de la vella Europa, a partir de documents escrits i alguns enregistraments de començaments del segle XX. Ara és ben viva un altre cop!
