L'historiador Bernat Tomàs Botella, amb còpies
de documents de la Inquisició sobre els conversos
Esperança Costa, "Quadern",
El País, 23 de gener de 2013
Blanquina March, una mare cristiana amb cinc fills, morí de pesta el
1508 prop de Xàtiva i fou soterrada a Alzira. El 1529, les seues
despulles foren desenterrades i cremades a València en un acte públic
que ara ens semblaria macabre. La Inquisició la va acusar de
criptojudaisme i va ser condemnada a la foguera quan ja feia 21 anys que
era morta.
“El de Blanquina March és el cas més cridaner, perquè es tracta de la
mare de l’humanista Joan Lluís Vives, però no és rellevant”, explica
José Maria Cruselles, un dels historiadors de la Universitat de València
que revisen el període comprés entre el 1480 i el 1520, quan té lloc la
brutal persecució que va patir una part de la societat valenciana: els
conversos, els descendents de jueus convertits, feia ja generacions, al
cristianisme.
El darrer número de la revista
Afers, en un monogràfic titulat
Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada,
publica part dels estudis que un grup de recerca, dirigit per
Cruselles, ha fet amb l’ajuda del Ministeri de Cultura. En aquesta
investigació que encara continua es revisa tota la bibliografia i s’hi
estudia documents municipals, comptables i notarials, i no solament els
produïts per la Inquisició. Lluny de tota ideologia i prejudici,
l’anàlisi de la documentació permet arribar a dues conclusions
sorprenents: no hi havia cap motiu clar per a la persecució massiva dels
conversos i fou la mateixa Inquisició reial, instaurada per Ferran el
Catòlic a partir del 1480, la que va crear un enemic que no existia.
“La gran majoria dels jueus valencians es van convertir a partir dels
pogroms del 1391 per fugir de les restriccions econòmiques, socials i
polítiques que patien, i els conversos ja s’havien integrat
verdaderament en la societat”, assegura Cruselles. És a dir, quan el
1492 els Reis Catòlics van decretar l’expulsió dels jueus de la
península, a València ja no n’hi havia gaires.
L’investigador Rafael Narbona afina més encara: “Els conversos van
ser ben acollits pel patriciat urbà, per les institucions civils, pels
eclesiàstics, per la Corona i, fins i tot, pel papa Benet XIII.
L’absència de conflictivitat era pràcticament total”.
Tres dècades després de la conversió massiva dels jueus del 1391, els
conversos eren realment difícils de distingir de la resta de la
població. Segons Narbona, “des del 1425, a València, els conversos
deixen de ser identificats com a tals en la documentació municipal”. No
es distingien físicament, tenien noms i cognoms cristians, parlaven la
mateixa llengua, vestien igualment i treballaven en els mateixos oficis
que els anomenats cristians antics. “Només faltaven dues generacions més
perquè aquestes persones hagueren oblidat completament el seu passat”,
afig Narbona.
Però en la dècada del 1480, la Inquisició va mamprendre la fustigació
contra aquest col·lectiu mitjançant un sistema pervers: els edictes de
gràcia. Es tractava d’una crida que es penjava a les portes de les
esglésies recomanant als conversos que anaren a declarar voluntàriament
per a refermar el seu cristianisme, amb l’amenaça de càstig per als qui,
si no ho feien, foren descoberts i acusats de criptojueus per les
declaracions d’altres. El càstig incloïa des de multes i taxes
permanents fins a la confiscació de tots els bens i la mort a la
foguera.
En algunes famílies converses ja integrades encara es conservaven
costums domèstics heretats, com ara no menjar conill o peix de riu, o
llavar-se els divendres (el dissabte és el dia sagrat en la religió
jueva), i quasi tots mantenien el record d’algun familiar propi o del
veïnat d’origen jueu, per més llunyà que fóra. Tot això podia ser causa
de sospita. El sistema va funcionar i les confessions es multiplicaren
en els edictes de gràcia successius. Segons ha estudiat José Bordes
García, d’onze persones que a València es van presentar per declarar en
el primer edicte del 1482, es comptabilitzen vora 300 declarants en un
altre del 1486. La por de ser delatats per altres conversos o per
cristians va provocar el pànic en aquesta població.
Com no es podien presentar voluntàriament si no se sabia què havien
dit els altres d’un mateix? Cada declaració deixava un rastre de
familiars, veïns i coneguts que ampliava amb proporció geomètrica el
nombre de sospitosos per als inquisidors. En definitiva, un sistema de
delació del qual no es podia defugir i que, lluny d’aclarir sospites,
identificava de nou els individus i les famílies, que eren cridats a
declarar, si no processats, cada vegada que a València arribava un
inquisidor nou i reprenia la recerca. Una doble condemna a tot un
col·lectiu, primer de tot per ser jueus, i després per haver deixat de
ser-ho.
Amb tota aquesta informació, els inquisidors crearen un cens de
conversos carrer per carrer, casa per casa, fins a recuperar tota una
gran xarxa genealògica que la mateixa societat de València havia
oblidat. José Maria Cruselles ha estudiat el cens de cinc districtes de
la ciutat, fet entre el 1505 i el 1507, que es conserva a l’Arxiu
Històric Nacional, a Madrid. “És una enquesta universal que homologa
grups socials de característiques ben diverses”. Xiquets i gent més
gran, rics i pobres, de qualsevol extracte social i ofici: llauradors
(pocs), artesans i comerciants la majoria, com era habitual en una
societat urbana.
Si n’hi havia, els casos de criptojudaisme eren puntuals i no
justificaven una persecució massiva. “El procés d’integració dels
conversos s’interromp i aqueixa població és identificada, reagrupada una
altra volta”, diu Narbona. “És la mateixa Inquisició la que crea el
problema”, assenyala Cruselles. Però, per què? Quina és la raó d’aquesta
persecució? Per a Cruselles, “aqueixa és encara la gran pregunta”.
“S’han donat tres explicacions: la religiosa, l’econòmica i la
política“, apunta. L’explicació religiosa ha estat adoptada per la
historiografia tradicional i per investigadors jueus com ara Benzion
Netanyahu (pare de Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel), per
als quals l’antisemitisme és la causa de la fustigació dels conversos.
Però l’estudi dels documents de l’època demostra que la raó econòmica
era ben potent. “El saqueig sistemàtic es pot comprovar en moltes
fonts, però encara s’han d’estudiar més”, diu Cruselles. Segons Bernat Tomàs Botella, que analitzat la comptabilitat dels primers anys de la
Inquisició a València (1482-1487), fins i tot abans del judici dels
sospitosos, “els seus bens eren segrestats i inventariats, entraven dins
de l’òrbita inquisitorial i, en la majoria dels casos, no en tornaven a
eixir”.
Els ingressos per les multes, les taxes i les confiscacions anaven a
parar a les mans del rei i, en part, eren destinats a mantenir la
Inquisició mateixa. Per exemple, els diners i el patrimoni dels Roïç,
una família de banquers conversos procedents de Terol, suposava un guany
per a la monarquia semblant a dues dècades d’ingressos fiscals.
“L’ànsia fiscal del rei era fortíssima”, apunta Cruselles, “i la
Inquisició era l’única institució que podia exercir una pressió
financera al marge de la legislació foral”, és a dir, sense permís de
les Corts i dels municipis.
I aquesta és la tercera explicació, la política, perquè la Inquisició
va ser la primera institució que podríem anomenar estatal, pròpia de
l’Estat modern. “Dependent directament del rei, va ser l’única cosa
comuna en els regnes hispànics, l’única manera de controlar la societat
d’una manera, diguem-ne, absolutista”, diu Narbona, ferm defensor
d’aquesta teoria.
El cas de Blanquina March és un de tants, però exemplifica les
conseqüències de la persecució. Blanquina, amb 14 anys només, va
declarar que era cristiana, però que a sa casa hi havia costums propis
dels jueus. En vida va passar per dos processos inquisitorials. Però la
causa que la va condemnar a la foguera una vegada morta fou el
descobriment, el 1500, d’una pretesa sinagoga al carrer del Gall a
València, regentada per uns cosins del seu espòs, Lluís Vives i
Valeriola. L’ombra va tornar a recaure sobre tota la família i vora 50
membres de la nissaga dels Vives-March, en totes les ramificacions,
foren processats. Lluís Vives, pare de l’humanista, també va morir
cremat amb altres familiars i dues germanes de l’il·lustre pensador
valencià van perdre els drets de l’herència. A la ciutat de Bruges, Joan
Lluís Vives, assabentat de la dissort dels seus, no va tornar mai a
Espanya.
Flames en la mort d’Alcanyís
E. C.
Acta de la crema del metge Lluís Alcanyís
i altres persones a la València del 1506
Una altra víctima cèlebre fou el xativí Lluís Alcanyís, creador de la
càtedra de Medicina a la Universitat de València i metge del mateix rei
Ferran el Catòlic. El 25 de novembre de 1506 va ser cremat viu a la
plaça de la Seu, com indica el document de la imatge que acompanya
aquest reportatge. Amb Alcanyís moriren cinc persones més, i vint més
van ser cremades en “efígie” o “estàtua” perquè ja eren mortes o havien
fugit. A peu de pàgina, el registrador de l’acta es va entretenir
dibuixant flametes mentre els encausats (Lluís, Jaume, Joan, Isabel,
Úrsula…) eren cremats i les seues famílies espoliades.