La doble condemna dels conversos

L'historiador Bernat Tomàs Botella, amb còpies 
de documents de la Inquisició sobre els conversos

Esperança Costa, "Quadern", El País, 23 de gener de 2013

Blanquina March, una mare cristiana amb cinc fills, morí de pesta el 1508 prop de Xàtiva i fou soterrada a Alzira. El 1529, les seues despulles foren desenterrades i cremades a València en un acte públic que ara ens semblaria macabre. La Inquisició la va acusar de criptojudaisme i va ser condemnada a la foguera quan ja feia 21 anys que era morta.

“El de Blanquina March és el cas més cridaner, perquè es tracta de la mare de l’humanista Joan Lluís Vives, però no és rellevant”, explica José Maria Cruselles, un dels historiadors de la Universitat de València que revisen el període comprés entre el 1480 i el 1520, quan té lloc la brutal persecució que va patir una part de la societat valenciana: els conversos, els descendents de jueus convertits, feia ja generacions, al cristianisme.

El darrer número de la revista Afers, en un monogràfic titulat Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada, publica part dels estudis que un grup de recerca, dirigit per Cruselles, ha fet amb l’ajuda del Ministeri de Cultura. En aquesta investigació que encara continua es revisa tota la bibliografia i s’hi estudia documents municipals, comptables i notarials, i no solament els produïts per la Inquisició. Lluny de tota ideologia i prejudici, l’anàlisi de la documentació permet arribar a dues conclusions sorprenents: no hi havia cap motiu clar per a la persecució massiva dels conversos i fou la mateixa Inquisició reial, instaurada per Ferran el Catòlic a partir del 1480, la que va crear un enemic que no existia.

“La gran majoria dels jueus valencians es van convertir a partir dels pogroms del 1391 per fugir de les restriccions econòmiques, socials i polítiques que patien, i els conversos ja s’havien integrat verdaderament en la societat”, assegura Cruselles. És a dir, quan el 1492 els Reis Catòlics van decretar l’expulsió dels jueus de la península, a València ja no n’hi havia gaires.

L’investigador Rafael Narbona afina més encara: “Els conversos van ser ben acollits pel patriciat urbà, per les institucions civils, pels eclesiàstics, per la Corona i, fins i tot, pel papa Benet XIII. L’absència de conflictivitat era pràcticament total”.

Tres dècades després de la conversió massiva dels jueus del 1391, els conversos eren realment difícils de distingir de la resta de la població. Segons Narbona, “des del 1425, a València, els conversos deixen de ser identificats com a tals en la documentació municipal”. No es distingien físicament, tenien noms i cognoms cristians, parlaven la mateixa llengua, vestien igualment i treballaven en els mateixos oficis que els anomenats cristians antics. “Només faltaven dues generacions més perquè aquestes persones hagueren oblidat completament el seu passat”, afig Narbona.

Però en la dècada del 1480, la Inquisició va mamprendre la fustigació contra aquest col·lectiu mitjançant un sistema pervers: els edictes de gràcia. Es tractava d’una crida que es penjava a les portes de les esglésies recomanant als conversos que anaren a declarar voluntàriament per a refermar el seu cristianisme, amb l’amenaça de càstig per als qui, si no ho feien, foren descoberts i acusats de criptojueus per les declaracions d’altres. El càstig incloïa des de multes i taxes permanents fins a la confiscació de tots els bens i la mort a la foguera.

En algunes famílies converses ja integrades encara es conservaven costums domèstics heretats, com ara no menjar conill o peix de riu, o llavar-se els divendres (el dissabte és el dia sagrat en la religió jueva), i quasi tots mantenien el record d’algun familiar propi o del veïnat d’origen jueu, per més llunyà que fóra. Tot això podia ser causa de sospita. El sistema va funcionar i les confessions es multiplicaren en els edictes de gràcia successius. Segons ha estudiat José Bordes García, d’onze persones que a València es van presentar per declarar en el primer edicte del 1482, es comptabilitzen vora 300 declarants en un altre del 1486. La por de ser delatats per altres conversos o per cristians va provocar el pànic en aquesta població.

Com no es podien presentar voluntàriament si no se sabia què havien dit els altres d’un mateix? Cada declaració deixava un rastre de familiars, veïns i coneguts que ampliava amb proporció geomètrica el nombre de sospitosos per als inquisidors. En definitiva, un sistema de delació del qual no es podia defugir i que, lluny d’aclarir sospites, identificava de nou els individus i les famílies, que eren cridats a declarar, si no processats, cada vegada que a València arribava un inquisidor nou i reprenia la recerca. Una doble condemna a tot un col·lectiu, primer de tot per ser jueus, i després per haver deixat de ser-ho.

Amb tota aquesta informació, els inquisidors crearen un cens de conversos carrer per carrer, casa per casa, fins a recuperar tota una gran xarxa genealògica que la mateixa societat de València havia oblidat. José Maria Cruselles ha estudiat el cens de cinc districtes de la ciutat, fet entre el 1505 i el 1507, que es conserva a l’Arxiu Històric Nacional, a Madrid. “És una enquesta universal que homologa grups socials de característiques ben diverses”. Xiquets i gent més gran, rics i pobres, de qualsevol extracte social i ofici: llauradors (pocs), artesans i comerciants la majoria, com era habitual en una societat urbana.

Si n’hi havia, els casos de criptojudaisme eren puntuals i no justificaven una persecució massiva. “El procés d’integració dels conversos s’interromp i aqueixa població és identificada, reagrupada una altra volta”, diu Narbona. “És la mateixa Inquisició la que crea el problema”, assenyala Cruselles. Però, per què? Quina és la raó d’aquesta persecució? Per a Cruselles, “aqueixa és encara la gran pregunta”.

“S’han donat tres explicacions: la religiosa, l’econòmica i la política“, apunta. L’explicació religiosa ha estat adoptada per la historiografia tradicional i per investigadors jueus com ara Benzion Netanyahu (pare de Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel), per als quals l’antisemitisme és la causa de la fustigació dels conversos.

Però l’estudi dels documents de l’època demostra que la raó econòmica era ben potent. “El saqueig sistemàtic es pot comprovar en moltes fonts, però encara s’han d’estudiar més”, diu Cruselles. Segons Bernat Tomàs Botella, que analitzat la comptabilitat dels primers anys de la Inquisició a València (1482-1487), fins i tot abans del judici dels sospitosos, “els seus bens eren segrestats i inventariats, entraven dins de l’òrbita inquisitorial i, en la majoria dels casos, no en tornaven a eixir”.

Els ingressos per les multes, les taxes i les confiscacions anaven a parar a les mans del rei i, en part, eren destinats a mantenir la Inquisició mateixa. Per exemple, els diners i el patrimoni dels Roïç, una família de banquers conversos procedents de Terol, suposava un guany per a la monarquia semblant a dues dècades d’ingressos fiscals. “L’ànsia fiscal del rei era fortíssima”, apunta Cruselles, “i la Inquisició era l’única institució que podia exercir una pressió financera al marge de la legislació foral”, és a dir, sense permís de les Corts i dels municipis.

I aquesta és la tercera explicació, la política, perquè la Inquisició va ser la primera institució que podríem anomenar estatal, pròpia de l’Estat modern. “Dependent directament del rei, va ser l’única cosa comuna en els regnes hispànics, l’única manera de controlar la societat d’una manera, diguem-ne, absolutista”, diu Narbona, ferm defensor d’aquesta teoria.

El cas de Blanquina March és un de tants, però exemplifica les conseqüències de la persecució. Blanquina, amb 14 anys només, va declarar que era cristiana, però que a sa casa hi havia costums propis dels jueus. En vida va passar per dos processos inquisitorials. Però la causa que la va condemnar a la foguera una vegada morta fou el descobriment, el 1500, d’una pretesa sinagoga al carrer del Gall a València, regentada per uns cosins del seu espòs, Lluís Vives i Valeriola. L’ombra va tornar a recaure sobre tota la família i vora 50 membres de la nissaga dels Vives-March, en totes les ramificacions, foren processats. Lluís Vives, pare de l’humanista, també va morir cremat amb altres familiars i dues germanes de l’il·lustre pensador valencià van perdre els drets de l’herència. A la ciutat de Bruges, Joan Lluís Vives, assabentat de la dissort dels seus, no va tornar mai a Espanya.

Flames en la mort d’Alcanyís

E. C.

Acta de la crema del metge Lluís Alcanyís 

i altres persones a la València del 1506

Una altra víctima cèlebre fou el xativí Lluís Alcanyís, creador de la càtedra de Medicina a la Universitat de València i metge del mateix rei Ferran el Catòlic. El 25 de novembre de 1506 va ser cremat viu a la plaça de la Seu, com indica el document de la imatge que acompanya aquest reportatge. Amb Alcanyís moriren cinc persones més, i vint més van ser cremades en “efígie” o “estàtua” perquè ja eren mortes o havien fugit. A peu de pàgina, el registrador de l’acta es va entretenir dibuixant flametes mentre els encausats (Lluís, Jaume, Joan, Isabel, Úrsula…) eren cremats i les seues famílies espoliades.