dimecres, 30 de març del 2011

Friang: no només els àngels no tenen sexe


Quan tot just havia complert els vint, Friang va rebre un tret al ventre de l'oficial de la Gestapo que va procedir a la seva detenció en el Trocadero de París, davant de la torre Eiffel. Serà la primera de les seves cites amb la mort. La darrera va ser el 6 de març, als 87 anys.

Però si Friang va morir havent rebut tots els honors: Gran Oficial de la Legió d'Honor, l'Ordre Nacional del Mèrit, Rosette de la Resistència, Creu de Guerra 1939-1945 i Creu de Guerra dels Théâtres d'opérations extérieures, els va pagar amb sang, suor i llàgrimes.


Un compromís polític que es va gestar ben aviat, als 19 anys, va dur Friang a rebutjar el confort burgès de la seva família parisenca i es va allistar a la Resistència durant un any. Amb el sobrenom de Galilée 2, es va dedicar a localitzar camps d'aterratge per als paracaigudistes aliats, i a traslladar documents i aparells de ràdio.


La traïció d'un company de la seva pròpia xarxa permet la detenció, però ni la tortura aconseguirà que parli i delati ningú. Després del seu silenci vindria la deportació al lager de Ravensbrück, camp destinat als experiments mèdics on, a més de les vexacions dels nazis, va haver d'afrontar la "marxa de la mort" dels famèlics presoners: 470 quilòmetres a peu sota la neu. Quan la Creu Roja els recull, és una ombra humana de tan sols 26 quilos de pes.

 
La seva vida civil comença el 1947, com a responsable de premsa d'André Malraux, qui en les seves Antimemorias convertirà la seva figura en símbol "d'aquest poble irrisori de caps rapats, cossos corsecats en un pijama de ratlles". El 1951 la història convoca novament Friang. Després d'una formació com a paracaigudista militar serà corresponsal de guerra per a la premsa escrita i més tard per l'ORTF, la televisió nacional francesa, a la Guerra d'Indoxina. Com a corresponsal de guerra exercirà un periodisme molt especial: salta en paracaigudes amb la infanteria, repta sota el foc dels morters i el 1954 acaba amb els seus ossos a l'infern de les presons del Vietcong, en la batalla de Dien Bien Phu.


Més tard participa en l'expedició de la Crisi de Suez (1956), també anomenada Guerra del Sinaí, en què Egipte és atacat per Gran Bretanya, França i Israel davant de la decisió de nacionalitzar el canal de Suez. El 1967 cobreix la Guerra dels Sis Dies entre Israel i tots els seus veïns àrabs, que acaba amb una ràpida victòria israeliana en una guerra d'estratègia sense precedents.


Entre 1958 i 1959 organitza el Ministeri de Cultura que dirigeix Malraux, i torna al combat, aquest cop per cobrir l'ofensiva del Vietcong sobre Saigon en la Guerra del Vietnam, moment en què donarà per acabada la seva carrera com a corresponsal.

Als anys 70 Friang es dedica de ple a escriure (el 1955 ja havia publicat Les fleurs du ciel). El 1976 publica La mousson de la liberté, la seva visió del Vietnam, del colonialisme a l'estalinisme. A Un autre Malraux (1977), descriu la relació entre l'escriptor, polític i aventurer i de Gaulle; els dos volums de Regarde-toi qui meurs (1978), relaten els seus anys en diversos fronts; i per acabar, el 2008, edita Petit tour autour de Malraux

Fins aquí el relat de la vida, apassionant, de Friang, que va morir dos dies abans del Dia Internacional de la dona treballadora, una celebració que no hauria d'existir si la història, la que s'escriu amb majúscula i la que s'escriu amb minúscula, no hagués silenciat sistemàticament les veus i els fets que duen nom de dona. Com sempre, ha estat necessari que una dona morís, que Friang morís per saber-ne alguna cosa d'ella. He omès el gènere femení durant tot l'article per referir-me a ella, a Brigitte Friang. Només he hagut d'esquivar el llibre que va escriure el 1972, Une femme dans la guerre (1972), per raons òbvies. I potser algú haurà recordat que Ravensbrück era un camp de concentració només per a dones. No puc deixar de pensar en la metàfora.




[Llegiu també: El germen del mal i La dona silenciada: Eva expulsada del Paradís]

divendres, 25 de març del 2011

Portal de manuscrits àrabs i hebreus del CSIC


M'arriba via Bloc de Lletres, de la Biblioteca de Lletres de la UB, la creació d'un portal amb els manuscrits àrabs, hebreus i aljamiats, catalogats i digitalitzats, que es troben a les biblioteques del Centre Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). El portal es concep com un projecte obert, ja que ambiciona incorporar en etapes posteriors altres col·leccions rellevants de manuscrits en altres llengües, custodiats en les biblioteques del CSIC.

Manuscript@CSIC és una acció conjunta entre l'Instituto de Lenguas y Culturas del Mediterránea y Oriente Próximo, l'Escuela de Estudios Árabes de Granada i la Unidad de Coordinación de Bibliotecas del CSIC, realitzada amb la finalitat de donar a conèixer les col.leccions de manuscrits en llengües orientals conservats en les seves biblioteques: Biblioteca Tomás Navarro Tomás del Centro de Ciencies Humanas y Sociales y la Biblioteca de la Escuela de Estudios Árabes. Podeu veure la descripció completa del projecte a l'adreça del portal.


Abans que el temps ho esborri


El 25 de març s'estrena en el cinema Alexandra de Barcelona la pel·lícula documental Barcelona, abans que el temps ho esborri, dirigida per Mireia Ros i coproduïda per Televisió de Catalunya.

La pel·lícula narra la història de la família Baladia, una de les nissagues que van impulsar la ciutat de Barcelona, i d'altres famílies de l'alta burgesia. Segons explica el mateix Xavier Baladia, "la màxima esplendor de la meva família coincideix amb la d'aquella Barcelona que emergia entre les dues exposicions universals, la de 1888 i la de 1929. Va ser una època fulgurant en què es va arribar al nivell de les grans capitals del món i va brillar com mai, amb una intensitat especial [...] i la meva família, con altres famílies d'aquella burgesia, ho van fer possible". La pel·lícula és, alhora, un passeig irònic per la Barcelona del segle XX, aquella Barcelona cosmopolita i culta, que va deixar un llegat cultural que encara avui és un referent.


La pel·lícula està basada en el el llibre de Xavier Baladia, Abans que el temps ho esborri. Records dels anys d'esplendor i bohèmia de la burgesia catalana (2010), publicat per La Magrana, traduït de la versió castellana de l’editorial Juventud (2003). Baladia, que és també el narrador del documental, se submergeix en vells documents, cartes, fotografies i filmacions, que li permeten reconstruir la història familiar des dels moments d’esplendor fins la decadència. La història comença amb el negoci tèxtil que la tia–rebesàvia, Ramona Soler, consolida a principis del segle XX a Mataró. El documental ha comptat amb l’aportació d’una trentena de famílies que guardaven fotografies i pel·lícules domèstiques anteriors a 1960 ["Las horas doradas de la burguesia catalana", Sergio Vila-Sanjuán, La Vanguardia, 25 gener 2011].

La història, que és sempre compartida, em porta a la mateixa ciutat, Mataró, on l'avi March, també industrial tèxtil, començava a tirar endavant la seva fàbrica (que durant la Guerra Civil havia de subministrar roba a l'exèrcit republicà), enmig d'unes turbulentes relacions entre la que havia de ser la meva àvia i un oficial alemany del servei de vigilància costera de l'exèrcit nazi. A les portes de la Guerra Civil, l'alta burgesia catalana ja havia pres partit. El meu avi també, amb totes les conseqüències que va implicar triar el bàndol dels perdedors. L'herència mai va ser econòmica perquè ja es van encarregar de purgar-lo. Però la lliçó ètica perdura perquè el temps no tot ho esborra.

Viatge a l'Orient Bíblic [1]

 Portada DVD del documental

Viatge a l’Orient Bíblic és un camí que segueix les petjades del poble d’Israel des dels orígens fins a l’època de Jesús de Natzaret. Un camí que comença a Ur dels Caldeus, pàtria d’Abraham, baixa al país d’Egipte i arriba finalment a la terra promesa.

Aquest itinerari recorre les quatre etapes del viatge: La prehistòria de la terra promesa, Mesopotàmia, Egipte, Palestina, i s’endinsa en els orígens literaris del text bíblic tot identificant el context històric i cultural de la seva formació.

Aquest recorregut és possible gràcies a la iniciativa de Bonaventura Ubach (1879-1960), que dedicà la seva vida a l’estudi de la Bíblia i que per aquest motiu va viatjar a Palestina on va adquirir nombrosos objectes amb la intenció d’il·lustrar el món bíblic. Va ser, a més l'artífex del Museu Bíblic de Montserrat (fundat el 1911), que se situa dins el marc de l'Scriptorium Biblicum et Orientale de Montserrat, espai dedicat a l’estudi de la Bíblia, a la investigació de la història i de la cultura de l’Orient Mitjà i la catalogació de les peces arqueològiques provinents de Mesopotàmia, d’Egipte i de Palestina contingudes en el Museu.

Israel en l'època dels Jutges i dels Reis

L’excepcional material que Ubach va portar es troba dividit en dos àmbits: el material arqueològic forma part del fons permanent del Museu de Montserrat, i el material botànic, zoològic i etnològic, que es troba a la reserva del gremi bíblic, un espai d’entrada restringida, però visitable ocasionalment.

Maqueta en l'exposició del Museu del Tabac (Andorra, 2009)

Les 150 peces (escultures, sarcòfags, ceràmiques, papirs, llibres religiosos, fotografies i altres materials arqueològics) ja van sortir del Museu Bíblic l'any 2009 per ser exposats en el Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria (Andorra), i a partir del d'abril fins el 26 de juny, l'exposició es podrà veure a la Capella de Santa Àgada del Palau Reial de Barcelona,
Organitzada per l’IEMed (Institut Europeu de la Mediterrània), amb la col·laboració de l’Abadia de Montserrat, la Fundació Abadia de Montserrat 2025 i el Museu d’Història de Barcelona.

Capella de Santa Àgata

L’exposició permetrà acostar-se al redescobriment d’Orient que va fer Catalunya de la mà de Bonaventura Ubach; els orígens de l’establiment humà al Pròxim Orient; la creació de les primeres ciutats i estats, exemplificada en Mesopotàmia; la grandiositat imperial de l’Antic Egipte; el dinamisme comercial a la Mediterrània de Palestina i Xipre, des del segon mil·leni fins a la romanització i, finalment, la relació entre la narració bíblica i l’arqueologia.


[Font: Scriptorium Biblicum et Orientale de l'Abadia de Montserrat]

[Vist també a Diari d'un llibre vell]

dilluns, 21 de març del 2011


L'Ajuntament de Berga organitza el proper 24 de març una conferència sota el títol L'expulsió dels jueus del 1492 i la Diàspora Sefardí, a càrrec de Mario Saban, doctor en filosofia i president de la xarxa cultural jueva Tarbut Sefarad. Ens parlarà de les comunitats de jueus que viuen fora d'Israel, que s'han considerat a sí mateixos exiliats durant molt de temps.

Hi col·labora la Càtedra de Pensament Jueu David Melul i l'Associació Tarbut Sefarad. L'acte és gratuït i obert a tots els públics.

divendres, 18 de març del 2011

Els escriptors més adaptats al cinema


Les llistes, les classificacions, els rànquings són divertits. Socialment juguen un paper cohesionador perquè permeten consolidar la pertinença dins del grup o corroboren l'exclusió. Les llistes de llibres o autors més llegits o de pel·lícules més vistes o més taquilleres ens permeten incloure'ns en la massa ("Jo també l'he llegit!") o situar-nos en una determinada elit ("Jo no llegeixo autors tan comercials!"). Si parlem de cànons o dels títols o autors més importants, depenent de qui faci el rànquing, ens sentirem més o menys identificats.

M'arriba a través de SobreLlibres una classificació d'autors més adaptats al cinema, realitzada per Forrest Wickman i publicada a Slate. La llista inclou els 25 escriptors amb més pel·lícules que versiones alguna de les seves obres, totalment o parcial. Les dades han estat extretes d'Internet Movie Database (IMDb) i el resultat és el següent:

   1. William Shakespeare (831)
   2. Anton Chekhov (320)
   3. Charles Dickens (300)
   4. Edgar Allan Poe (240)
   5. Robert Louis Stevenson (225)
   6. Arthur Conan Doyle (220)
   7. Hans Christian Andersen (217)
   8. Germans Grimm (212)
   9. Molière (208)
  10. O. Henry (201)
  11. Oscar Wilde (181)
  12. Victor Hugo (150)
  13. Jules Verne (143)
  14. Stephen King (127)
  15. Agatha Christie (126)
  16. L. Frank Baum (124)
  17. Mark Twain (121)
  18. Miguel de Cervantes (101)
  19. H. P. Lovecraft (99)
  20. J. M. Barrie (93)
  21. Ian Fleming (88)
  22. H. G. Wells (85)
  23. Rudyard Kipling (78)
  24. Tennessee Williams (74)
  25. Stan Lee (73)

En aquest cas, a nosaltres, com a consumidors de cinema, la llista no ens diu res: la satisfacció de figurar-hi hauria de ser per als autors. Però dels 25 esmentats, a dia d'avui només dos són vius: Stephen King i Stan Lee, l'autor d'Spiderman.

D'aquesta llista se'n poden dir moltes coses. D'entrada, que faltes autors; per exemple: Dostoievski (177) o Tolstoi (154). Després, que no està prou filtrada, ja que inclou tot tipus d'enregistraments: pel·lícules, sèries televisives, dibuixos animats i documentals. Per tant, no sé fins a quin punt compleix l'afirmació de més "adaptats al cinema". Si eliminem les sèries, autors com Agatha Christie, Grimm, Andersen, King o Lee patirien una davallada en el rànquing.

Un altre fet a tenir en compte és que proliferen autors de contes, novel·les curtes i obres de teatre, la qual cosa afavoreix uns autors i discrimina els escriptors amb poca obra o de llibres molt voluminosos. Proust, per exemple, només té 8 mencions.

Wickman afirma que l'obra més adaptada és el Quixot, però això és fals. Primer perquè no són la majoria de les adaptacions de Cervantes, sinó només 41. I després perquè en aquesta categoria també guanyaria Shakespeare. Sense buscar gaire, Hamlet en té 111 i Romeo i Julieta 67.

Però la mancança més gran d'aquesta llista és que no s'ha tingut en compte un autor que, si no guanya a Shakespeare, el seguiria de molt a prop: Déu. Bromes a part, l'obra més adaptada és la Bíblia.


La Bíblia entesa com a llibre no té autor, però això no li treu el seu caràcter unitari i, per tant, el seu autor/compilador anònim hauria de figurar a la llista. No he pogut fer una cerca de totes les pel·lícules que adapten totalment o parcialment la Bíblia perquè IMDb no té cap etiqueta que permeti una cerca absoluta. Caldria agafar diverses etiquetes (Bíblia, Antic Testament, Nou Testament, personatges, cristianisme, judaisme, i moltes d'altres), filtrar les repeticions i sumar. És molta feina. Només puc dir que amb l'etiqueta "Bible" n'apareixen 122, però en falten moltíssimes.

Com a divertimento, està bé. Si algú en vol treure dades fidedignes, s'hi haurà de posar seriosament. I no dic que no sigui una feina interessant. Esperaré a jubilar-me, si algú no ho fa abans.

dilluns, 14 de març del 2011

Bíblia i concordança: els hipervincles a l'Edat Mitjana


& Piscolabis Librorum ha publicat avui en el seu bloc un interessant apunt que relaciona conceptualment la concordança bíblica, Internet i Google. La concordança bíblica neix de la necessitat de relacionar totes i cada una de les parts de la Bíblia: els llibres, els versicles, les paraules, els conceptes i, fins i tot, les variants existents entre les diferents edicions del que és, sens dubte, el llibre més important de la civilització occidental. No parlo del seu valor religiós, sinó del seu valor literari, antropològic i filosòfic. Sense oblidar que la història de l'art no es pot explicar sense la influència que ha tingut el llibre sagrat de jueus i cristians. La nostra cosmogonia i el nostre imaginari està dissenyat en clau bíblica, encara que la clau que fem servir per obrir la porta dels misteris de l'univers sigui la ciència.

Des de principis del segle XIII (més de 300 anys abans que es tanqués el cànon), sorgeix la necessitat de posar ordre al llibre que es considerava que contenia totes les referències del saber humà i les respostes a tots els enigmes; començant per la divisió de cadascun dels llibres en capítols i versets, fins a relacionar les cites unes amb altres (entre edicions, però també dins d'una mateixa edició), de tal manera que les referències es poguessin encadenar com un dòmino polièdric, com una xarxa neuronal, com els hipervincles d'un codi html.

M'ha semblat enginyosa i encertada aquesta relació conceptual. Continuem llegint l'autor de la troballa: Les concordances bíbliques, el precedent de google, wikipèdia...

dimecres, 9 de març del 2011

Dona i coneixement



A banda de la naturalesa d'aquesta exposició i del seu contingut, valuosos per ells mateixos, m'ha agradat l'ús simbòlic que es fa de la poma, la fruita de l'arbre del bé i del mal del Paradís. En el Gènesi no s'esmenta cap poma, només es parla d'un fruit genèric, el de l'arbre prohibit. però Sant Jeroni, quan escriu la Vulgata, la traducció llatina de la Bíblia, tria la poma, ja sigui per error o perquè, de totes les fruites, és la més estesa a Europa i la més septentrional. Tant se val. El veritablement important és que la poma ha acabat simbolitzant la desobediència i el pecat d'Eva i, en definitiva, la clau que obria la porta per abandonar el Paradís.

Com ja vaig comentar a Lulu: mite i realitat, la poma i l'acció d'Eva simbolitzen, en realitat, l'abandonament de la innocència i l'entrada en el món del coneixement, amb tot el patiment que això comporta: saber-nos únics i, alhora, part de la humanitat. Aquest és el veritable significat d'Eva com a mare del gènere humà.

De la mà de Bloc de Lletres, us reprodueixo la presentació d'aquesta exposició: Eva portadora de coneixement.


Les biblioteques de Filosofia, Geografia i Història, LletresMatemàtiques,sumant-se a la iniciativa de la Comissió d’Igualtat del Campusd’Humanitats amb motiu del Dia Internacional de la Dona, us ofereix unamostra bibliogràfica sota el lema Dona i coneixement.

Text de presentació de l’exposició de Lletres:

"La Biblioteca de Lletres acull unaexposició dedicada a la dona en relació a la creació literària. Lamostra, dividida en dues parts, es desenvolupa a través d’enfocamentsdiferenciats, destinats a convergir, en un intent per il·lustrar ireplantejar la matèria de gènere.

Primerament,la vitrina central ofereix una panoràmica d’escriptores pensada sotacriteris de diversitat, amplitud, qualitat, transcendència i autoritat,en un intent per abordar la problemàtica constitutiva, representada coma símbol i leitmotiv en la poma, entre dona i coneixement.
D’altra banda, les vitrines de la salaPifarré ofereixen una panoràmica de personatges femenins creats perescriptors destinada a mostrar el tractament, la tematització i lametaforització que aquests van desenvolupar al voltant de la dona; através d’una sèrie de casos que per motius de transcendència iuniversalitat han estat considerats com a especialment evocadors,valuosos i representatius."
Ana Vidal Bautista

Enllaços:

dilluns, 7 de març del 2011

John Galliano, Joan Barril i l'Holocaust


Hi ha escriptors, periodistes, articulistes que quan opinen en un mitjà de comunicació no mesuren les seves paraules. Ja sé que opinar és expressar subjectivament allò que es pensa sobre una determinada qüestió, però això no treu que l’opinió no hagi de ser prou fonamentada. Hi ha un cert grau de responsabilitat quan s’opina públicament perquè hi ha gent (molta) que no té prou capacitat crítica i acaba confonent opinió i informació, i fonamentant el seu coneixement amb l'opinió d'altri.

Arran de les declaracions enregistrades en vídeo del modista John Galliano, en què afirmava, en estat d’embriaguesa, que estimava Hitler, escriu Joan Barril al seu article d’avui a El Periódico, “Galliano, aquell borratxo al bar”:

[...] Naturalment, no faré d'advocat del diable Galliano. Però intueixo que el tal Galliano no sap en quin planeta es mou. Fa temps que s'ha estès pel món una verdadera indústria de l'Holocaust consistent en la delació i la represàlia d'idiotes com Galliano només amb la finalitat d'aconseguir que les insensateses d'alguns pallassos sobre l'Holocaust puguin carregar de raó la política exterminadora que practiquen l'Estat d'Israel i les seves forces armades. Galliano no és un intel·lectual ni un activista. Només és un borratxo que ha caigut en la demència de considerar-se impune de tot el que pugui arribar a dir. És una qüestió suficient per acomiadar-lo. Però sorprèn que la Fiscalia de París hagi actuat d'ofici. ¿Quantes vegades a França o Espanya més d'un ciutadà de la mateixa mena de Galliano ha dit en plena sobrietat “negre de merda” o “moro traïdor” o “gitano lladre”, sense que aquests insultadors s'hagin sentit fora de la llei? [...]

Joan Barril s’equivoca. Si Galliano hagués dit “jueu de merda” (per posar un exemple com els que ell utilitza), la cosa no hauria anat més enllà d’una actitud poc respectuosa d’un excèntric, borratxo i mal educat. Però el que es retreu a Galliano amb la seva declaració no és l’insult, sinó el posicionament ideològic de les seves paraules i el que comporta la veneració cap a un personatge responsable de la mort sistemàtica de 6 milions de jueus, però també de 500.000 gitanos, més de 200.000 homosexuals,  una xifra semblant de discapacitats, i uns 10 milions entre presoners de guerra, dissidents polítics, eslaus i polonesos no jueus.

El famós recurs a l’Holocaust que esmenta Barril (del qual ja en vaig parlar per criticar el nefast article de Manuel Cruz “La pederastia: Auschwitz del sexo”) no serveix, com diu ell, per justificar la política de l’estat d’Israel (quina mania a relacionar “jueu” i Israel, com si fos lícit relacionar “catòlic” i espanyol o català!), i que en cap cas jo defenso. Serveix per protegir la memòria de tots els assassinats pel règim nazi; tots! Inclosos els gais com Galliano o, ja posats, els milers de periodistes que perden la vida documentant les atrocitats de les guerres i dels règims dictatorials.