TERRES D'EDOM
[Catalunya jueva i Sefarad] [Judaisme i cristianisme primitiu] [Diàspora i Xoà] [Moriscs i mudèjars]
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bíblia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bíblia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 de gener del 2015

Cap d'any: el nom i el prepuci de Déu



Ja que som a 1 de gener, recupero aquest apunt de fa dos anys per recordar dues curiositats bíbliques. La primera, que avui és sant Emmanuel, Manel o Manuel, nom que prové de l’hebreu עִמָּנוּאֵל (Immanu’el, “Déu és entre nosaltres”). És l’altre nom de Jesús. Segons la profecia d’Isaïes (Is 7,14), el Messies s’havia de dir Emmanuel: “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel”. Així ho repeteix Mateu en el seu evangeli (Mt 1, 18-25):

“El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué:
-Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres».
Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. No hi havia tingut relacions conjugals quan ella tingué el fill. I Josep li va posar el nom de Jesús.”

Així doncs, recordem que Jesús (en arameu, la llengua d’Israel en aquells temps, יֵשׁוּעַ, Ieshuà) té dos noms. No entrarem, però, en la qüestió de per què Josep desobeeix Déu ni en les moltes interpretacions que una situació com la descrita ha suscitat. Sí que vull fer un petit comentari sobre el mot “verge” a Mateu i que a Isaïes és “jove”. La Septuaginta, la versió grega de la Bíblia hebrea (Tanakh), comet un error en la traducció i en lloc de fer servir “dona jove” fa servir “verge”, que serà el terme que els evangelis utilitzaran i que passarà al llatí de la Vulgata (versió llatina de la Bíblia). Amb aquest petit detall quedaria resolt l’enigma de la virginitat de Maria, però ens hauríem quedat amb una teologia menys brillant.

Continuem amb les celebracions del primer dia de l’any. Un de civil, un de cristià... ens falta el jueu.

Continueu llegint a Bereshit

dilluns, 13 de maig del 2013

Càntic dels Càntics de Salomó

 


El Càntic dels Càntics de Salomó és el poema d’amor més celebrat de la literatura universal i alhora un dels més controvertits. La seva inclusió en el cànon bíblic ha facilitat una lectura al·legòrica del text. Tanmateix, Narcís Comadira i Joan Ferrer, traductors de l’obra, en defensen una lectura en clau fonamentalment eròtica.

Malgrat les interpretacions restrictives, el Càntic ha exercit una influència enorme en la poesia amorosa universal. També en la literatura mística, fortament emparentada amb la literatura eròtica.
Aprofitant la publicació de la nova versió de Narcís Comadira i Joan Ferrer, Fragmenta Editorial conjuntament amb la Sala Beckett proposen un acostament escènic al poema amorós por excel·lència.

[+]

"Cántic dels Càntics de Salomó", d'Enric Iborra, a La serp blanca.

"Càntic dels Càntics de Salomó: tres versions comparades", d'Enric Iborra, a La serp blanca.


Curadors i traductors 

Narcís

Narcís Comadira (Girona, 1942) és poeta, pintor, autor teatral, assagista i traductor. És llicenciat en història de l'art. La seva obra poètica ha estat aplegada a Formes de l'ombra (2002); posteriorment, ha publicat Llast (2007) i Lent (2012). Com a autor teatral destaquen La vida perdurable (1992), L'hora dels adéus (1995) i El dia dels morts (1997). De la seva obra d'assaig, sobresurten L'ànima dels poetes (2002), Camins d'Itàlia (2005), Dies de França (2008) i Marques de foc (2012). Ha traduït Auden, Pasolini, Pirandello i Leopardi, entre altres. Ha participat en l'edició i la traducció del Càntic dels Càntics de Salomó (Fragmenta, 2013). El 2013 se li ha concedit la Creu de Sant Jordi.

Joan

Joan Ferrer (Calella, 1960) és doctor en filologia semítica i llicenciat en teologia i en geografia i història. És degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i professor de Sagrada Escriptura de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. Ha estat traductor de la Bíblia al català i deixeble i col·laborador de Joan Coromines. Ha escrit diversos llibres de filologia semítica (hebreu, arameu i siríac) i de filologia catalana. Ha traduït al catalàLa saviesa dels pares d'Israel. El tractat Abot de la Misnà (Fragmenta, 2010) i ha participat en l'edició i la traducció del Càntic dels Càntics de Salomó (Fragmenta, 2013).


*

El Càntic a escena
Sala Beckett

Presentació dramatitzada i musical del llibre Càntic dels Càntics de Salomó

Edició i traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer
Posada en escena: Albert Pijuan
Ponents: Narcís Comadira i Joan Ferrer
Intèrprets: Roser Bundó, Eva Ortega i Carla Rovira
Músics: Cisco Cruz i Núria Maynou
Imatge: Narcís Comadira
Producció: Fragmenta Editorial
Durada: 50 minuts

Podeu veure un resum de l'esdeveniment en el canal de Fragmenta Editorial a Youtube, o la versió completa de l'acte:



El Càntic a escena
Presentació del Càntic dels càntics,
amb Narcís Comadira i Joan Ferrer
from Fragmenta Editorial on Vimeo.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Bíblia, els llibres del llibre


El Museu d'Història dels Jueus de Girona presenta l'exposició Bíblia, els llibres del llibre, del 5 d'abril al 30 de setembre de 2012.

La mostra conté una col·lecció de llibres que abasten un arc cronològic extens, des del segle XVI fins a l'actualitat. Moltes d'elles són peces que tenen un especial valor i interès tant per la seva antiguitat (el més antic data de 1595) com pel seu contingut: bíblies hebrees originals, edicions facsímils d'exemplars medievals, mapes i il·lustracions de les terres i dels pobles de la Bíblia, tractats i compendis gramaticals de les llengües bíbliques, així com tot tipus d'edicions destinades al públic infantil.

Els llibres i els documents que s'exposen són una selecció d'exemplars del fons de llibres antics de la Biblioteca Eliezer Eljanan Schalit, de l'Institut d'Estudis Nahmànides. És una exposició breu que vol ser una aproximació a la importància que ha tingut la Bíblia a la nostra cultura. Un dels valors afegits de l'exposició són els textos que acompanyen els volums exposats, obra de Sílvia Planas i Lídia Donat (també de l'Institut d'Estudis Nahmànides)-, que permeten aproximar-se a una altra vessant cultural dels avantpassats jueus gironins.

Atenent al que ens diu la presentació, el punt de partida de la visita és molt bàsic, i serveix per atraure l'atenció del públic menys informat: la Bíblia, que recull literari (només l'Antic Testament) de la tradició oral del poble hebreu, és també el conjunt d'escriptures sagrades del judaisme i, segons la tradició, vas ser escrita (en hebreu, arameu) durant una seixantena de generacions (uns 1.600 anys) i amb la participació de més de quaranta autors, abans no passes també a mans cristianes a través de la llengua grega, amb l'afegit del Nou Testament.

Conegut que els domicilis jueus de la Girona medieval hi havia bíblies hebraiques (fet descrit documental i per l'existència de fragments de textos en arxius), l'exposició guanya en proximitat i empatia, cosa que permet aprehendre el que, en un moment, és citat com a "imaginari col·lectiu de moltes generacions passades".  Aquesta és una tasca difícil, però en la qual cal insistir per trencar mites i llegendes: la cultura hebrea i jueva forma part de la nostra cultura malgrat la traumàtica ruptura que va significar l'expulsió de 1492.

L'exposició no és, però, només una compilació d'edicions de bíblies hebrees medievals, tractats gramaticals de les llengües bíbliques i mapes i il·lustracions de l'Israel bíblic. L'exposició ens mostra els resultat de l'experiència que representava la visita a Terra Santa al llarg dels segles de la Diàspora per als viatgers, abans de la creació de l'estat d'Israel: "un autèntic viatge vital que emprenien per igual homes i dones, ja fossin de religió jueva o cristiana", i que "alguns, en retornar, descrivien allò que havien vist i viscut en llibres i dietaris de viatge". La publicació d'aquestes emocions permeten veure i llegir avui "aquestes pàgines plenes de descripcions fantàstiques i de bells dibuixos [que] ens apropen a l'imaginari col·lectiu de moltes generacions passades". És el cas del gironí Rabí Mossé ben Nahman, que, mitjançant cartes, va descriure als seus fills l'impacte que li havia provocat Jerusalem.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Fragments de l'evangeli original de Marc


Més enllà de Setmana Santa (1)

El mes de febrer saltava la notícia de la identificació d'un fragment de l'Evangeli de Marc, suposadament el més antic conegut fins ara. El papir, que va sortir a la llum gràcies a un col·leccionista d'antiguitats, deien que estava datat en el segle I d.e.c. La notícia va córrer per la xarxa a la velocitat de la pólvora (ai, volia dir de la llum!). Pocs dies després, amb mateixa rapidesa que es creen i s'ensorren les notícies a Internet, es parlava sobre la possible falsedat de la troballa.

Ahir, James F. McGrath, de la Universitat d'Indianàpolis, feia un divertit exercici periodístic i d'enginy anunciant que una notícia d'última hora estava destinada a deixar sense efecte l'anunci del descobriment del fragment de l'Evangeli de Marc amb la localització d'un altre fragment que seria una còpia directa de l'original.

Diu McGrath que el fragment està escrit en anglès isabelí. La identificació del text com a còpia original de l'Evangeli de Marc es basa en una nota escrita en un post-it que es va adjuntar al fragment, que diu:

Marc, si us plau, copia això en grec koiné perquè pugui ser llegit actualment. Envia l'original a Anglaterra. Ells ho necessitaran més endavant.
Gràcies,
Pete.

A. P. Rilke, especialista en el Nou Testament, és un dels més ferms partidaris de l'autenticitat del manuscrit. Parlarà sobre la procedència del text en un capítol d'un llibre de pròxima publicació en què es connecta el manuscrit amb un altre trobat al barri Talpiot de Jerusalem, en una ossera amb símbols cristians, com per exemple l'Ichthys, el peix que du inscrit l'acròstic ΙΧΘΥΣ (Jesús Fill de Déu Salvador), símbol que permetia identificar els cristians.


A The Chamber Pot of the Twelve Apostles (La gibrelleta dels dotze apòstols), Rilke sosté que, quan la imatge està orientada correctament i la configuració de la perspectiva es fan amb photoshop, queda clar que la imatge és en realitat un orinal, que si no va ser utilitzat per Jesús, segur que sí el van fer servir els seus seguidors.

Ja s'ha posat en marxa la producció per fer un documental a Discovery Channel. No obstant això, les proves per datar el manuscrit no es podran dur a terme satisfactòriament, diuen els experts, fins que la tinta amb què estava escrit el post-it no s'hagi assecat completament.

Tot plegat, una broma que juga amb aquesta ànsia de trobar els textos originals dels llibres bíblics, però especialment els del Nou Testament, amb l'esperança d'obtenir dades que confirmin o ampliïn el coneixement de Jesús i el seu ministeri. Però aquest coneixement mai ens dirà res de nou sobre la vessant divina d'aquest messies. Potser alguna dia un document ens podrà ampliar el que ara sabem del Jesús històric. Podríem, fins i tot, descobrir les logia, les paraules de Jesús suposadament recollides per algun dels seus deixebles i que haurien de formar part del Document Q, la font original dels evangelis. Però la resta, tot allò que queda fora de la crítica textual, és teologia, és especulació, i forma part, exclusivament de les creences dels individus.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Bíblies de Sefarad


La Biblioteca Nacional d'Espanya acull l'exposició Biblias de Sefarad: las vidas cruzadas del texto y sus lectores. Organitzada pel Consell Superior d'Investigacions Científiques, ens mostra com en el judaisme medieval la Bíblia hebrea constitueix l'eix central sobre el qual gira la vida cultural i religiosa dels jueus de la Península ibèrica. Explora la història del text i la interrelació amb els lectors i col·leccionistes que les van usar, estudiar i posseir, i apropa el visitant a les maneres com la Bíblia hebrea era llegida, interpretada i representada a l'Edat Mitjana. L'essència de l'exposició és en els manuscrits que van ser produïts a la Península ibèrica, que van ser llegits per jueus i per conversos en els regnes medieval, i col·leccionats després per diferents propietaris i institucions. La majoria dels manuscrits que s'exhibeixen surten per primera vegada de les seves institucions d'origen i se'ns ofereix la possibilitat de conèixer-les, observar-les i comprendre un fragment de la història cultural dels regnes de la Península.

La mostra és organitzada en vuit seccions: La Bíblia: la Tanakh en el lloc central de cultura jueva. Aprenentatge: la llengua de la Bíblia, l'hebreu, passa a ser objecte d'estudi per emprendre la tasca de la seva traducció. Litúrgia: el text sagrat com a base de la litúrgia tant pública com privada. Exegesi bíblica: els significats del text. Polèmica: les interpretacions. Raó i revelació: enfrontament entre ciència i fe. Espais de lectura i tipus de lectors: els diferents usos del text bíblic i la seva influència en l'arquitectura, la poesia, l'ornamentació... Col·leccionisme: els manuscrits elegits pretenen ser testimoni, en alguns casos, de permanència, i en altres, d'un viatge d'anada i tornada que reflecteix les pròpies vides dels seus lectors i posseïdors.

dijous, 23 de febrer del 2012

El fragment més antic d'un evangeli? [2]


Tom Verenna, a More Thoughts on the Markan Manuscript Fragment, afirma que tot indica que la imatge que circula sobre el suposat fragment de l'Evangeli de Marc és falsa, i ens ho explica en el seu bloc. També és cert que ningú, de moment, no ha sortit ni en defensa ni en contra de la notícia. Silenci tant pel que fa al descobriment com a la imatge del fragment.

dilluns, 20 de febrer del 2012

El fragment més antic d'un evangeli? [1]


Diuen que aquest fragment de papir pertanyent a l'Evangeli de Marc podria ser el més antic conservat. Ha estat datat en el segle I. Hi ha molta controvèrsia i poca informació fiable.

Són dos els dubtes que hi ha en aquests moments. 1) S'ha descobert realment aquest fragment? 2) Aquest suposat fragment, és el de la imatge que reproduïm?

Per a més informació, podeu mirar aquí, aquí i aquí.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Mapa arqueològic de les 12 tribus d'Israel



Les dotze tribus d'Israel fa referència, segons la historiografia bíblica, a la tradicional divisió dels israelites, i per tant del poble del poble jueu, a partir dels dotze fills del patriarca hebreu Jacob tinguts amb les seves dues dones, Lia i Raquel, i les seves dues esclaves, Zilpah i Bilhà. Lia va ser mare de Rubén, Simeó, Leví, Judà, Issacar, Zabuló i Dina (filla); la seva esclava Zilpah ho va ser de Gad i Aser; Raquel, de Josep i Benjamí; i Bilhà, la seva esclava, va tenir Dan i Neftalí.

L'origen etnogràfic d'aquestes tribus era divers i només el seu caràcter d'esclaus i la fugida d'Egipte a la cerca d'una terra on establir-se els podia unir en algun projecte comú, com així va ser. És probable que es tractés dels habiru o apiru (noms d'on sembla probable que hagi derivat el mot "hebreu"), un grup humà esmentat en diversos textos (egipcis, accadis, sumeris, hitites, ugarítics, etc.), al llarg dels anys que van del 1800 al 1200 aec La confluència de molts factors culturals, històrics i socials va permetre la unió territorial sota el nom d'Israel al cap dels segles. Probable és, també, que la religió monoteista que coneixem ara com a judaisme acabés aplegant llegendes i tradicions diverses, originàries del Proper Orient, i el culte a un déu únic, que va ser imposat pel faraó Akhenaton a Egipte.

Seguint el relat bíblic (que és una reconstrucció històrico-literària d'un passat mític), quan els israelites van arribar a la Terra de Canaan, després de sortir d'Egipte, dirigits per Moisès, es van repartir el territori entre les dotze tribus descendents de Jacob. La divisió va ser organitzada pel successor de Moisès, Josuè, que va ser a més el conqueridor del territori: Moisès no va arribar a trepitjar la Terra Promesa perquè va morir abans com a càstig per haver dubtat de Jahvè. La tribu de Josep es va dividir entre els seus dos fills, Efraïm i Manassès, mentre que la de Leví va quedar sense territori perquè estava dedicada al manteniment del culte, raó per la qual es va repartir la seva gent entre les altres tribus.

La distribució geogràfica es va fer de la manera següent: la tribu de Judà es va assentar a la part occidental de la Mar Morta; la de Simeó en les terres situades a l'oest de Judà, amb el desert al sud i a la zona occidental el país dels filisteus; la de Benjamí se situava al nord de la de Judà i limitava a l'est amb el Jordà i la Mar Morta; la de Dan es trobava al nord de la de Simeó, a l'oest de la de Benjamí i a l'est del país dels filisteus; Efraïm limitava al sud amb Dan i Benjamí, a l'est amb el Jordà i a l'oest amb la Mediterrània; la de Manassès estava dividida en dues branques, una a l'est del Jordà i l'altra al nord de la d'Efraïm, i limitava a l'est amb el Jordà i a l'oest amb la Mediterrània; la d'Issacar tenia a l'est el Jordà, al sud la meitat occidental de la de Manassès i per l'oest arribava fins la Mediterrània; la de Zabuló limitava al sud amb la d'Issacar i era envoltada per les d'Aser i Neftalí, la serralada del Líban al nord i cap a l'oest Fenícia i la Mediterrània; la d'Aser tenia a l'est les tribus de Zabuló i Neftalí, al nord el Líban i a l'oest Fenícia i la Mediterrània; Neftalí es localitzava entre la d'Aser i la meitat oriental de Manassès, al nord la serralada del Líban i al sud la tribu de Zabuló; Rubén i Gad se situaven en la part oriental de la Mar Morta i del Jordà.

A la mort del rei Saül les tribus d'Israel es van dividir. Deu d'elles van romandre fidels al fill del rei, Isboset, mentre que David va ser acceptat com a rei per les tribus de Judà i Benjamí, fins que a la mort d'Isboset, a mans dels benjaminites, totes les tribus es van unificar sota el comandament de David.

En temps de Salomó (fill de David) van tornar a sorgir els problemes amb els drets successoris, però el rei va aconseguir mantenir unides les tribus i va portar les fronteres del país a la seva màxima extensió. A la seva mort, però, van tornar les divisions. El seu successor, Roboam, va ser criticat per la seva política per les deu tribus del nord (930 aec), que van nomenar rei a Jeroboam i van constituir el Regne del Nord, que va rebre el nom d'Israel i va establir la capital a Samaria. Les dues tribus que van romandre fidels a Roboam, Judà i Benjamí, van constituir el Regne de Judà amb capital a Jerusalem.

En els anys successius, el regne d'Israel, per influència dels seus veïns, adoptà costums religiosos que els van allunyar del monoteisme, mentre que la Llei de Jahvè sí que es va mantenir en el Regne de Judà. Les deu tribus del nord són també conegudes com les tribus perdudes d'Israel, ja que l'any 721 aec el territori va ser conquistat pels assiris i van ser assimilats gradualment. Des d'aleshores s'han multiplicat les llegendes sobre les tribus perdudes, i han estat diverses faccions religioses (nestorians, mormons...) les que han afirmat ser descendents d'alguna d'elles.

dilluns, 5 de desembre del 2011

La Bíblia de Cervera, en el Metropolitan Museum of Art


La Bíblia de Cervera (Biblioteca Nacional de Portugal, IL. 72) és la peça central de l'exhibició a la Galeria de l'Europa medieval del Metropolitan Museum of Art de Nova York, entre el 22 de novembre i el 16 de gener de 2012.

El còdex és un dels més antics i notables majoria de les Bíblies sefardites medievals de les que van sobreviure a les conseqüències de la destrucció de gran part de les comunitats jueves de Castella i Aragó, a partir de 1391, i de l'expulsió el 1492 (de Portugal, el 1498).

Rar exemple de la paleografia hebrea peninsular del seu temps, la Bíblia de Cervera és un manuscrit sobre pergamí en llengua i caràcters hebreus, realitzada a la ciutat de Cervera entre 1299-1300.

El còdex consta de 451 folis (a dues columnes de 31 línies) profusament il·luminat en or i colors, amb motius religiosos jueus i motius artístics mossàrabs. Comprèn els llibres de l'Antic Testament, comentaris masorètics (examen crític del text de la Bíblia, amb notes sobre l'escriptura, vocabulari, pronunciació...) i un tractat gramatical de Rabí David Kimji (1160? -1235?).

A part de l'antiguitat i l'excepcional qualitat tècnica i artística, la Bíblia presenta característiques notables que li donen un lloc molt especial en el llinatge de Bíblies sefardites.

És un dels pocs exemples de manuscrits hebreus datats i signats, on apareix el nom del copista (Samuel Abraham ibn Ben Nathan), i, una rara excepció, la identitat de l'il·luminador (José Asarfati), cadascun amb la seva pàgina de colofó.

El colofó ​​del copista (f. 434) esmenta el lloc (Cervera) i l'inici (30 de juliol 1299) i final (19 de maig 1300) del seu treball, que originalment també s'inclou la identitat del propietari del còdex, posteriorment esborrat i deixat en blanc, probablement quan es produí un canvi de propietat. A més, el nom del copista de la masora també s'identifica (Josué ben Abraham ibn Gaon), el nom del qual apareix registrat en vint llocs diferents del text.

Aquestes característiques relacionen el manuscrit de Cervera amb altres manuscrits hebreus importants, com la Bíblia de París (BNF, París, ms. Hebr. 20, realitzada a Tudela, el 1301), la masora del qual va ser escrita pel mateix ibn Gaón; i, sobretot, amb la famosa Bíblia Kennicott (Bodleian Library d'Oxford, feta a La Corunya, el 1476), per a la qual la Bíblia de Cervera va servir de model directe.

A l'exposició del Metropolitan, es passaran els fulls de la Bíblia de Cervera per oferir la possibilitat que els visitants puguin veure diverses de les seves belles il·lustracions.


dimecres, 30 de novembre del 2011

L'antijudaisme arrelat en el discurs cristià



Antijudaísmo y hardware cristiano

Fernando Bermejo

A lo largo del siglo XX, diversos estudiosos (George Foot Moore, Samuel Sandmel, Charlotte Klein o Ed Sanders, entre otros) denunciaron repetidamente –a veces, expresando comprensible hartazgo– la existencia de prejuicios antijudíos en la exégesis y la teología cristianas (incluyendo a los autores más representativos de estas), y la caricaturización del judaísmo concomitante.

En 2006, la estudiosa judía Amy-Jill Levine, en su libro The Misunderstood Jew (El judío malentendido) mostró cómo en las últimas décadas, exegetas y teólogos cristianos siguen caricaturizando el judaísmo de tiempos de Jesús (una magnitud, añadamos, en buena parte desconocida). Levine no se refiere a fundamentalistas ignorantes y cerriles o a teólogos dogmáticos ultramontanos, sino que pone ejemplos de retórica antijudía extraídos de las obras de gente considerada tan progresista como los teólogos de la liberación Gustavo Gutiérrez o Leonardo Boff, o de teólogas cristianas feministas.


Como afirma Levine, “el mal de la interpretación antijudía bíblica y teológica es tan pernicioso, tan omnipresente, que afecta incluso a aquellos que buscan su erradicación […] el antijudaísmo es promovido incluso por las mejores instituciones, los teólogos más progresistas y los más sensibles de entre quienes trabajan por la justicia y la paz”. En una palabra, estamos hablando de un aspecto que forma parte del hardware cristiano.

Hace algunas semanas, un conocido teólogo de nuestro país, con fama (según creo) de progresista –y cuyo nombre, dado que no voy a hacer un elogio ni una crítica individualizada, prefiero omitir–, dejaba constancia en una entrevista reflejada en las páginas de Religión Digital de las disputas entre cristianos católicos en la España contemporánea. El párrafo, refiriéndose a católicos conservadores que critican a otros, terminaba de esta guisa (literal):

“En el fondo, reproducen hoy los mismos procedimientos y calumnias con que hace dos mil años otros amargaron la vida a Jesús de Nazaret... hasta asesinarlo.”

Dado que las fuentes disponibles no nos dicen que los romanos “amargaran la vida” a Jesús de Nazaret (excepto, claro, en sus últimos momentos) y dado que no dice que lo calumniaran, pero dado que sí dicen que esto lo hicieron algunos de sus correligionarios, si la transcripción de la entrevista está bien hecha, nuestro teólogo parece estar efectuando una comparación de algunos cristianos contemporáneos con los adversarios judíos de Jesús. O sea, el teólogo en cuestión está afirmando que Jesús no solo fue “asesinado” (aunque el poder romano habría dicho que fue ejecutado por un crimen de lesa majestad: que si la pretensión de ser rey de los judíos, que si una intervención violenta en el Templo de Jerusalén en plena Pascua, que si las armas del grupo… ya saben), sino que fue asesinado por sus adversarios judíos.

Ciertamente, se dirá, esto es lo que se espera que diga un teólogo cristiano –tanto más si es un eclesiástico–, pues no en vano los cristianos llevan un par de milenios distorsionando la historia de este triste modo. Y, en efecto, esto es lo que uno espera de un teólogo, por muy progresista que se declare (o los demás le declaren): que reproduzca los mitos fundamentales derivados de las Escrituras que juzga sagradas y que sostienen su visión del mundo, y la de aquellos que lo leen. Al mismo tiempo, sin embargo, es la propia intelligentsia cristiana la que no deja de presumir de haber sido alcanzada de lleno por la Ilustración, de saber qué es eso de la crítica histórica y las Tendenzen, y de haber dejado atrás los más burdos prejuicios antijudíos.

El aserto del teólogo es tanto más elocuente, cuanto que no está escribiendo sobre el judaísmo explícitamente, y por tanto lo que sale de su boca es sin duda lo que realmente piensa (y lo que sabe que los suyos comparten con él) en el fondo de su corazón y de su cabeza. Tal vez el teólogo no quisiera decir lo que dijo, pero el caso es que es eso exactamente lo que dijo, perpetuando de este modo una de las distorsiones más repulsivas, aberrantes y deletéreas que debemos a la concepción cristiana del mundo, y que ha sembrado en este (y seguirá sembrando) inacabables males.

Este es solo un ejemplo –entre los miles que podrían mencionarse- del antijudaísmo que forma parte del hardware cristiano, que sigue operativo hoy en día y que seguirá siéndolo, tal vez, durante siglos. Pero si esto lo hace un teólogo cultivado, que sin duda lee muchos libros, y al que hay que suponer una cierta inteligencia e incluso tal vez una cierta sensibilidad moral (digo “tal vez”, porque lamentablemente ambos valores no siempre van parejos), uno puede deducir fácilmente qué (no) harán los demás.

Antijudaísmo cristiano, el cuento de nunca acabar

Fernando Bermejo

Dado que las cuestiones planteadas en mi post de la semana pasada han generado numerosos comentarios de todo signo y condición, escribo hoy para aclarar algunos extremos y dejar aún más claro lo que pienso al respecto.

1) En mi post anterior, señalé que –como han argumentado detenidamente muchos respetados autores a los que sería paranoide (por no decir, simplemente: idiota) acusar de paranoicos– el antijudaísmo forma parte del núcleo duro del pensamiento cristiano. Comencé haciendo referencia a varios autores y autoras bien conocidos en la investigación sobre este tema, y como obra muy reciente cité un libro de Amy-Jill Levine (una estudiosa bien conocida en la investigación sobre Jesús, y que es la única mujer judía que forma parte del consejo de redacción del Journal for the Study of the Historical Jesus, integrado mayoritariamente por varones cristianos), evidentemente no como argumento de autoridad, sino precisamente porque esta autora es una de las que ha reflexionado sobre el instructivo hecho de que se puede ser un cristiano inteligente, bienintencionado e incluso progresista, y al mismo tiempo tener sin embargo instalado en lo más profundo tics antijudíos, que se manifiestan aun inconscientemente. Dado que yo he escrito un simple post (no un artículo o un libro), resulta poco razonable (como hace algún lector) pedir que yo reproduzca los ejemplos que pone esta autora. Quien esté interesado, tiene una amplia bibliografía disponible.

2) La idea de que se puede ser un cristiano inteligente y bienintencionado (e incluso progresista) y al mismo tiempo tener sin embargo instalado en lo más profundo tics antijudíos resulta contraintuitiva (uno esperaría que el cristiano inteligente y bienintencionado –como en general las personas inteligentes y bienintencionadas– haya superado totalmente tales prejuicios), pero lo contraintuitivo no es, ni mucho menos, siempre falso (no es necesario llegar a niveles subatómicos y hablar de física cuántica para advertirlo). Y es precisamente porque esta idea refleja un hecho incontrovertible por lo que me parece interesante reflexionar sobre ella en compañía de nuestros lectores. Que muchos cristianos pretendan negar a toda costa esta verdad es muy comprensible (es ciertamente una verdad difícil de digerir), y ya solo esto permite comprender el escasamente caritativo tono de los comentarios de algunos lectores.

3) No estará de más decir explícitamente que, aunque el antijudaísmo forma parte del núcleo del pensamiento cristiano, y aunque por tanto los tics antijudíos aparecen por doquier en la exégesis y la teología cristianas, hay cristianos capaces (tras un arduo trabajo intelectual y emocional) de deshacerse de algún modo de aquél. De hecho, personas como G. F. Moore o Charlotte Klein fueron cristianos (esta última nació judía). Pasa con esto lo mismo que con la figura histórica de Jesús: al igual que los estudiosos cristianos que son capaces de distinguir nítidamente entre historia y teología son una muy exigua minoría (pero existen), los cristianos que son capaces de superar su antijudaísmo son una muy exigua minoría (pero existen). Omnia praeclara rara.

4) Como ejemplo del alcance del tic antijudío en personas a las que nadie acusará (tampoco, nótese bien, el autor de estas líneas) de cabal antijudaísmo puse el ejemplo de una afirmación reciente de un teólogo español, que repito aquí:

[…] los mismos procedimientos y calumnias con que hace dos mil años otros amargaron la vida a Jesús de Nazaret... hasta asesinarlo

Queda perfectamente claro que, aunque aquí no se nombre a los judíos, son los judíos los referidos. No es solo que –a pesar de lo que intenta argumentar un lector- no parece poder decirse que los romanos calumniaran a Jesús, sino que la continuidad expresada en la frase –procedimientos y calumnias... hasta asesinarlo– no puede evidentemente referirse a las autoridades romanas, las cuales (que sepamos) tuvieron contacto directo con Jesús solo al final de la vida de este. El texto se refiere obviamente a judíos, y afirma que estos asesinaron a Jesús. Y esto reproduce la fabulación, contenida en los Evangelios canónicos (y tras ellos en innumerables obras cristianas) acerca de los adversarios (judíos) de Jesús empeñados en eliminar a este desde el principio, hasta que al final lo consiguen. La frase del teólogo delata, por tanto, quiérase o no, un tic antijudío.

5) A diferencia de lo que dice un lector, yo no “juzgo” al teólogo en cuestión. Me limito a poner nombre a lo que hace. Dar a entender que los judíos asesinaron a Jesús es reproducir una aberración histórica con gravísimas consecuencias morales, aunque se haga de paso y sin mencionar a los judíos. Me limito a poner otro ejemplo de cómo una persona que seguramente no cree ser (y sin duda no puede ser calificada de) “antijudía” puede decir cosas que delatan, en el fondo, profundos prejuicios antijudíos. Y puede hacerlo porque el mito cristiano fundamental, que este teólogo comparte, es intrínsecamente antijudío (v. infra).
El simple interés del caso es que hablamos de un teólogo progresista en la España contemporánea, no de un teólogo nazi ni de un discípulo de Bultmann en la Alemania de la posguerra, algo que nos quedaría un poco más lejos.

6) Tienen evidentemente toda la razón los lectores que afirman que los judíos son como los demás humanos y se les puede criticar. Gran verdad, a fe mía, pero yo jamás niego perogrulladas. Y podría ser que algunas autoridades judías hubieran tenido una cierta participación en el arresto de Jesús, y afirmar esto no implicaría antijudaísmo. Cierto, pero yo no he afirmado lo contrario. Así pues, las proclamas de algunos lectores sobre que no resulta antijudío postular que pudo haber una participación judía en el destino de Jesús no tocan en lo más mínimo a mi argumento ni constituyen un argumento contra mí (véase lo que sigue).

7) El antijudaísmo se evidencia no en la aceptación de algún tipo de participación judía en la muerte de Jesús –y por ello ni Ed Sanders ni B. Ehrman necesitan padecer de antijudaísmo–, sino en postular (por prejuicios teológicos) determinados modos de participación para los cuales no hay fundamento histórico. Por ejemplo, existe una diferencia muy sustancial entre afirmar que las autoridades judías, tras una acalorada discusión y como mal menor, decidieron parar los pies a un Jesús políticamente peligroso colaborando en su arresto para evitar el probable derramamiento de mucha sangre inocente (como puede deducirse de una lectura crítica del Cuarto Evangelio: Jn 11, 47-50) y afirmar que esas autoridades judías, por odio o envidia, utilizaron “procedimientos” (torticeros) y “calumnias” para “amargar la vida” a Jesús hasta “asesinarlo”. La diferencia entre ambas ideas es abismal, y espero que todo lector sea capaz de verla (pues quien no la viera, francamente padecería de un gravísimo problema de percepción). La primera no implica antijudaísmo, la segunda sí.

8) Y aquí se halla el problema (o uno de ellos): que la suma de calumnias e interpretación in pessimam partem que sobre las autoridades judías nos regalan a menudo los Evangelios es aceptada como fiable (¡cómo no, si son considerados Sagrada Escritura!) en el mundo cristiano, comenzando por el mundo de la exégesis y la teología. Así, la muerte de Jesús (el gran Jesús, el paradigma de todas las virtudes, el individuo único al que se adora) se explica por el odio y la envidia que por él sentían muchos de sus correligionarios, espiritualmente muy inferiores y que no eran capaces de soportar su maravillosa superioridad espiritual. Este cuento cristiano es al mismo tiempo un cuento chino, no porque los correligionarios de Jesús fueran tipos maravillosos (los jerarcas religiosos judíos no fueron seguramente mejores, moralmente hablando, que los jerarcas cristianos –entre los cuales hay gente muy noble y decente, pero también una gran cantidad de cínicos y miserables–), sino por dos razones que tienen todos los visos de ser históricamente fiables:

1ª) Jesús de Nazaret fue crucificado, es decir, ejecutado con una pena romana según el derecho romano;
2ª) los propios Evangelios ofrecen información abundante que apunta a que los romanos tuvieron razones suficientes para crucificar a Jesús (sin necesidad alguna de ser instigados a ello por judíos; v. infra).

9) Presupongo en todos nuestros lectores la capacidad de a) distinguir entre asesinato y ejecución; b) entender que en muchos casos no existe distinción real entre ambas, pues muy a menudo, en el mundo humano, la ejecución es un asesinato encubierto. Confío en que los lectores presupongan que también yo tengo esta doble capacidad (aunque algún amable lector parece sugerir lo contrario). Por tanto, debo de tener alguna razón para haber observado que las autoridades romanas responsables de la muerte de Jesús habrían considerado la crucifixión como una ejecución (legítima), no como un asesinato (arbitrario): “el poder romano habría dicho que fue ejecutado por un crimen de lesa majestad”. Pues bien, establecer una distinción, en el caso de Jesús de Nazaret, entre asesinato y ejecución presupone una visión determinada de cuáles fueron con mayor probabilidad las razones de la crucifixión de este personaje. Esta visión no puede ser explicada en dos líneas, aunque hace tiempo dediqué (también mi colega A. Piñero) algunos posts a esta cuestión. En apretada síntesis, digamos que existe un buen número de detalles en los propios Evangelios que explican suficientemente por qué Jesús fue crucificado por los romanos: la acusación contenida en Lc 23, 2 respecto a la prohibición de Jesús de dar tributo al César (en conexión con una lectura crítica de Mc 12,13-17), la exigencia de Jesús a sus discípulos para la adquisición de espadas en Lc 22,36-38, la presencia de armas en el grupo de los discípulos y la resistencia armada en el arresto, la violencia implicada en el episodio del Templo, la conexión establecida en Jn 11,47-50 entre la creencia en (el mensaje de) Jesús y una intervención romana, el juicio por Pilato, el titulus crucis (pretensión de ser “rey de los judíos”), la noticia evangélica sobre una (probablemente muy reciente) sedición en Jerusalén, la crucifixión de Jesús entre “lestai”, etc., etc.

10) Aunque la aplastante mayoría de exegetas y teólogos cristianos (por no hablar de los cristianos en general) pasan de puntillas por estos datos evangélicos, intentan negar su validez u ofrecen de ellos interpretaciones rocambolescas o forzadas, la convergencia de todos esos indicios apunta en el sentido de que Jesús de Nazaret, aun sin ser un zelota, no fue ajeno a la resistencia política contra Roma. Esto explica del modo más sencillo y natural que Jesús fuera crucificado, es decir, ejecutado por un delito de lesa majestad. Por tanto, al escribir que Jesús de Nazaret no fue asesinado por los judíos, sino ejecutado por los romanos, estoy afirmando que la reconstrucción histórica más probable de los acontecimientos permite concluir que Jesús –a diferencia de muchas víctimas totalmente inocentes que en el mundo han sido, son y serán– parece haber sido objetivamente concausa de su propia muerte (aunque a mí personalmente -¿hace falta decirlo?– toda ejecución me repugna). Y que su muerte puede explicarse sin necesidad alguna de postular un sórdido complot por malévolos judíos de nariz ganchuda y torva mirada, que conspiraron contra él para asesinarlo, movidos por el odio, la envidia y la mala baba.

11) El problema, por supuesto, es que la admisión cabal de esta explicación de la muerte de Jesús hace que el mito cristiano central se derrumbe hecho añicos. Se derrumba la fantasía del Jesús-víctima pacífica e inocentísima, se derrumba la fantasía de los romanos benévolos-o-al-menos-engañados, se derrumba la fantasía de las autoridades judías malas-malísimas que odiaban a Jesús porque lo sentían como infinitamente superior moral y espiritualmente a ellos; se derrumba, en definitiva, el mito evangélico central.

Dado que es de prever que los cristianos, y en primer lugar los intelectuales cristianos, harán todo cuanto esté en su mano para no reconocer que el mito cristiano central no parece merecer el menor crédito, puede entenderse que para apuntalar tales resistencias prefieran seguir ateniéndose a lo esencial del relato contenido en los Evangelios canónicos (que para eso son sus Sagradas Escrituras), aunque no pocos elementos de ese relato sean no solo históricamente inverosímiles sino también moralmente deletéreos. Así se explica que personas que jamás admitirán conscientemente ser antijudías –y de las que ciertamente no se puede decir que defiendan una concepción cabalmente antijudía– puedan seguir padeciendo toda su vida inconscientes tics antijudíos.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

L'origen de la Septuaginta

1 Esdres 2:1-8, Còdex Vaticanus, Biblioteca Vaticana 
(reproducció fotogràfica)

La Septuaginta (LXX)

Durant el segle III a.e.c., uns dos segles després que es va concloure la redacció inspirada de la Bíblia Hebrea o Tanakh (és a dir, el que se sol conèixer com Antic Testament), es va començar a traduir de l'hebreu al grec la Torà o el Pentateuc (els primers 5 llibres de la Bíblia), i durant el següent segle es van traduir la resta dels llibres. Una llegenda que té l'origen en la Carta d'Arísteas, escrit apòcrif del segle II a.e.c., narra com Demetri de Falèron, bibliotecari del faraó Ptolomeo II Filadelfo (308-246 a.e.c.), desitjava una còpia de la Torà per a la biblioteca d'Alexandria. Per això va sol·licitar al gran sacerdot de Jerusalem que enviés 72 ancians (sis per cadascuna de les dotze tribus) perquè fessin la traducció al grec. El nom de Septuaginta o Versió dels LXX prové precisament de l'arrodoniment del nombre de traductors que esmenta aquest escrit. I aquest és el nom amb el que ha passat a la història la primera traducció de la Bíblia Hebrea. L'origen és incert, a part de la llegenda de l'escrit apòcrif esmentat. Segurament responia a la necessitat de posseir els jueus de la diàspora un text intel·ligible, després d'oblidar majoritàriament la llengua hebrea.

L'opinió més estesa, fins a l'actualitat, és el rebuig per part del judaisme rabínic de la LXX, a finals del s. I, a causa, sobretot, de la seva utilització i predilecció per part del cristianisme. Els estudis actuals realitzats a la Universitat de Cambridge, partint de fragments d'aquesta versió descoberts, a finals del s. XIX, en una antiga sinagoga d'Egipte, qüestionen aquest rebuig, almenys d'una forma majoritària, per part del judaisme. De manera que la Septuaginta va seguir influint en un sector important del judaisme de la diàspora. Es pot accedir a l'article de la notícia a la pàgina web de la Universitat de Cambridge.

Han arribat fins a nosaltres molts manuscrits, dels quals els tres més significatius són el Còdex Sinaític (web), el Còdex Vaticà i el Còdex Alexandrí.

Quan es van escriure les escriptures gregues cristianes, el Nou Testament, es va citar una i altra vegada Septuaginta, de manera que en ser el pont entre les dues parts de la Bíblia cristiana és de gran interès per al seu estudi. Cal afegir, a més, que els escrits o fragments de l'Antic Testament coneguts com a deuterocanònics ens han arribat, també, a través de la Bíblia dels LXX.

Va ser la primera traducció de la Bíblia. Posteriorment també hi va haver altres versions de les escriptures hebrees al grec realitzades per Áquila, Símmac i Teodoción, totes del segle II.

La Septuaginta grega va servir, també, per a altres traduccions antigues de la Bíblia a idiomes com el copte, armeni, etíop, llatí (Vetus Llatina), gòtic o eslau.

Manuscrits de l'Antic Testament, segons l'Encyclopaedia Biblica X [aleph] = Còdex Sinaític
A = Còdex Alexandrí B = Còdex Vaticà Q = Còdex Marchalianus MT = Text Masorètic

D'acord amb Jeroni, hi va haver almenys tres recenciones de LXX: la d'Orígens (Hexapla), la de Luciano (Luciano o Antioquena) i la de Hesiquio (aquesta recensió no està indentificada en l'actualitat, però potser podria tenir alguna relació amb un grup de manuscrits alexandrins amb característiques poc diferenciades com per considerar-la una recensió diferent.

Edicions impreses

La primera edició impresa (editio princeps) que es va realitzar de la LXX va ser al segle XVI per Cisneros a Alcalá: la Políglota Complutense. En aquest mateix segle van aparèixer dues edicions més, la Aldina i la Sixtina, que prenia com a base el Còdex Vaticà. El text d'aquesta última va ser reeditat en el Vetus Testamentum graecum compliment variis lectionibus de Robertus Holmes i James Parsonsde. Aquesta obra de 5 volums destaca per la gran quantitat de lectures variants del seu aparell crític (veure Volum 1 de 1798 i Volum 3 de 1823 ). El text de la Sixtina també va ser publicat per altres autors com Leander van Ess i J. N. Jager.

A través del temps van aparèixer diferents edicions impreses de la Septuaginta, algunes exposant el text segons un únic manuscrit, altres d'acord amb la comparació de diversos. De totes, la més important és la de la Universitat de Gottinga, la Vetus Testamentum graecum. Auctoritate Academiae Scientiarum Gottingensis Editum, un gegantí i exhaustiu treball que encara no està complet. No hi ha una versió bilingüe al català, però us referencio versions en d'altres llengües:


    En castellà només hi ha una versió completa de la LXX, la de Guillermo Jünemann, que no ha tingut bones crítiques. Però en l'actualitat s'està duent a terme una excel·lent traducció al castellà a l'editorial Sígueme. Estan disponibles els volum 1 (que conté el Pentateuc) i el 2 (amb els Llibres Històrics).
     

    La Biblia griega - Septuaginta
    Per Natalio Fernández i María Victoria Spottorno.


El doctor Antonio Piñero, de Cristianismo e historia, llicenciat en Filosofia Pura, Filologia Clàssica i Filologia Bíblica Trilingüe, doctor en Filologia Clàssica, Catedràtic de Filologia Grega, especialitat Llengua i Literatura del cristianisme primitiu, ens ofereix una clara i extensa exposició sobre la Septuaginta, que podeu llegir aquí.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Jerusalem, centre del món


Madaba és una antiga ciutat de l'altiplà de Jordània, repoblada per tribus cristianes àrabs procedents de la regió de Karak, l'any 1880. Ara és habitada per cristians i musulmans per parts igual. Les restes d'un mosaic amb un mapa encara serveixen avui com a sòl de l'església grega ortodoxa de Sant Jordi. És el mapa conegut més antic en què es descriu el món bíblic: s'hi poden localitzar 157 inscripcions gregues que indiquen topònims de la Bíblia. Jerusalem és el centre del món.

El fragment reproduït sobre un mapa real

L'edifici situat al nord-oest del centre de la ciutat, va ser construït, en realitat, l'any 1896 sobre les restes d'una església bizantina, datada, probablement, entre finals del 600 i principis del 700. L'església va ser dividida en tres naus de tres per dos files de columnes, una distribució que correspon només parcialment amb l'actual. El mosaic que conté el mapa feia originalment 15,60 per 6 metres, és a dir, prop de 94 metres quadrats, dels quals se'n conserven 25, que corresponen només a una quarta part del total.


El mapa original abastava el món que anava des de Tir i Sidó, al nord, fins al delta del Nil, al sud, i des de la Mediterrània fins al desert de Síria. Al cor del mapa està Jerusalem. La ciutat apareix tancada en les seves muralles i amb edificis al voltant dels seus dos carrers principals, flanquejades per columnes i dominades pel complex del Sant Sepulcre.

Cliqueu per fer un viatge virtual pel mosaic

Jerusalem en el cor del mapa. La ciutat tres vegades santa. Centre del món. L'únic centre del món de l'antiguitat que ha perviscut fins avui, amb tota la seva essència, des de que el rei David la va conquerir abans de l'any 1000 a.e.c. al jebusites, el poble cananeu que suposadament la va fundar en el tercer mil·leni a.e.c. David la va fer capital d'Israel, i d'aleshores ençà, Jerusalem s'ha convertit en l'única ciutat amb dret a tenir una biografia.

S'acaba de publicar Jerusalem. La biografía (Barcelona: Crítica, 2011), de l'historiador Simon Sebag Montefiore. Totes les ciutats tenen història i una veu que la narra des d'un punt d'aquesta història. Moltes ciutats europees ens parlen des del segle XIX, el segle de les gran transformacions urbanístiques: el París del Segon Imperi, la Barcelona modernista; d'altres ens parlen des d'una antiguitat morta: Roma, Atenes; des de l'esplendor de les catedrals gòtiques franceses, alemanyes; del Renaixement, com Florència; la Viena imperial; el Madrid dels Àustria; o ciutats que parlen amb la veu d'un escriptor, com el Londres de Dickens, el Dublín de Joyce, el Sant Petersburg de Dostoievski. Fora d'Europa, les grans ciutats colonials del continent americà; Nova York com a gran plató cinematogràfic; Buenos Aires a ritme de tango; les ciutats imperials asiàtiques; l'Àfrica sense veu o l'algaravia de la plaça Djemà-el-Fna, a Marràqueix, patrimoni oral de la humanitat. Però la de Jerusalem és una veu coral, que ve d'arreu i conflueix entre les seves pedres vives.


La història de Jerusalem és el relat d'un somni, de la fantasia, de la llegenda, però també d'un martiri fruit de la seva pròpia significació espiritual. Com cap altra ciutat ha suscitat tants fanatismes i odis, cap ha patit tantes destruccions, invasions, conquestes i matances, ressorgint una i altra vegada de la sang i les ruïnes, reconstruint murs i esglésies, atraient incessants pelegrins. Jueus, àrabs i cristians de mil i un ritus hi adoren el rastre diví dels seus profetes, i la veuen com el lloc de la terra triat per Déu per a la creació i per al final dels dies. La ciutat de l'etern retorn, el far mític referència de la salutació le-shanà ha-bah be-yerushalayim: l'any que ve, a Jerusalem.

Simon Sebag Montefiore és un apassionat de la història de Jerusalem perquè la porta a les venes: Moses Montefiore, milionari avantpassat seu de l'Anglaterra victoriana va pagar la reconstrucció de la ciutat. És per això que l'autor afirma que aquest és també "el llibre de la seva vida".

Des del punt de vista històric, doncs, repassa tots els esdeveniments fruit del domini de cananeus, israelites, assiris, perses, macedonis, seléucidas, romans, bizantins, omeies, abàssides, fatimites, selèucides, croats, sarraïns, tàrtars, mamelucs, otomans, britànics, jordans i israelians. Però no és només història. Tots hi han deixat rastre i aquest rastre sobreviu entre els carrerons de la Ciutat Vella, entre esglésies, mesquites i sinagogues antigues. Ressonen les veus de tots els que van dibuixar el mapa personal i espiritual del seu Jerusalem. En aquest sentit és una biografia, perquè són moltes ànimes que parlen a través de la ploma de l'autor. Des dels relats de la Bíblia hebrea, de les cròniques i dels seus profetes fins l'Israel d'avui, passant per Nabucodonosor, Cir, Herodes, Tito, Constantí, Alexandre, Saladí, Ricard Cor de Lleó o Moshe Dayan.

Però on es veu que aquesta és una obra molt personal i que l'autor ha reeixit en el seu objectiu, sense oblidar mai el rigor històric, és en l'estil viu que ha utilitzat, en el dramatisme de les descripcions, en la construcció dels personatges... Ha fet una biografia on el relat és en boca dels seus protagonistes.

I l'any que ve... a Jerusalem!

dilluns, 10 d’octubre del 2011

El Sinaí. Viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel


El Sinaí, de Bonaventura Ubach, descriu un viatge realitzat el 1910 per l'Aràbia pètria fins al Sinaí, cercant les petjades d'Israel. La primera edició es va publicar el 1913 i, revisada i ampliada, es va tornar a editar l'any 1955, amb un gran nombre de fotografies realitzades pel mateix autor. Cinquanta-sis anys més tard, i després d'uns quants d'estar descatalogat, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAMSA) el reedita. La presentació pública es va fer el passat dijous dia 7 d'octubre a la llibreria Abadia (Ausiàs March, 92-98), a càrrec de l'abat de Montserrat, Josep M. Soler, i Josep Massot, director de Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

El pare Ubach, monjo de Montserrat, va ser un estudiós del món de la Bíblia, va crear el Museu Bíblic i Oriental del monestir, i va iniciar la Bíblia de Montserrat. La publicació, l'any passat, del Dietari d'un viatge per les regions de l'Iraq (1922-1923), del qual en podeu veure una ressenya a Diari d'un llibre vell; una exposició commemorativa, Viatge a l'Orient Bíblic, que s'ha pogut veure fins al 26 de juny a la Capella de Santa Àgata del Palau Reial de Barcelona, i la novel·la L'arqueòleg, en la qual l'escriptor Martí Gironell el fa protagonista principal, han situat el pare Ubach, novamet, a primera línia.


La segona edició d'aquest llibre, el 1955, es va ampliar amb els dietaris de dos viatges posteriors que Ubach va fer a la península del Sinaí, del 14 de març al 21 d'abril del 1928 i del 5 al 28 de juliol del 1932. L'objectiu de tots aquests viatges era, principalment, obtenir les il·lustracions dels volums II i III de la Bíblia de Montserrat. Ubach, al pròleg del llibre, avança que es tracta d'un viatge "de gran importància bíblica: aniràs al Sinaí, a la Muntanya de Déu, a aquella muntanya santa des del cim de la qual foren promulgats solemnement a la faç de tot el món els deu manaments de la llei de Déu".

Bonaventura Ubach (1879-1960) va entrar al monestir de Montserrat l'any 1894. Com a professor de Bíblia i llengües orientals, va fer una primera estada a Jerusalem els anys 1906-1910, i va estudiar a l'École Biblique dels Dominics. Durant aquest període va visitar Síria, Líban i Egipte. El 1910 va pujar a la muntanya del Sinaí, lloc que va revisitar els anys 1928 i 1932. En el camí de retorn va passar per l'Àsia Menor, Grècia i Creta. Poc després, va publicar el relat del seu viatge, El Sinaí (1913).

El 1914 va viatjar novament a l'Orient (Líban), i els anys 1922 i 1923 va anar a l'Iraq, on va escriure el dietari que es va presentar l'any 2009, a partir de la redacció que ja va fer a Montserrat. Del 1924 al 1951, el pare Ubach va fer una llarga estada a l'Orient, durant la qual va publicar els primers volums de la col·lecció La Bíblia de Montserrat, amb el text bíblic traduït al català, amb comentaris. El 1951, de tornada a Montserrat, va continuar treballant en activitats relacionades amb la Bíblia, el Museu i la litúrgia siríaca. Va morir el 19 de febrer del 1960.

[Fonts: Regió 7, Scriptorium biblicum et orientale i Diari d'un llibre vell]

dimarts, 4 d’octubre del 2011

La Bíblia del rei Jaume


L’Open University ha produït uns divertits vídeos de dibuixos animats on es repassen els aspectes principals de la història de la llengua anglesa. Us deixo aquí el vídeo de la història de la Bíblia del rei Jaume (1611), monument literari de l'anglès modern.


Trobareu els enllaços a tots els vídeos i les transcripcions en aquesta pàgina:


La sèrie conté els títols següents:
1. Anglo-Saxon
2. The Norman Conquest
3. Shakespeare
4. The King James Bible
5. The English of Science
6. English and Empire
7. The Age of the Dictionary
8. American English
9. Internet English
10. Global English

[Font: Bloc de Lletres]

dissabte, 2 de juliol del 2011

Explorador de les versions angleses de la Bíblia


Seleccioneu una Bíblia sobre la aplicació interactiva i el navegador us portarà a la pàgina web de Bible Reader’s Museum, on podreu consultar la versió digital del facsímil; com per exemple, aquesta esplèndida Bíblia de Gènova, de 1615.





[Font: BiblioGraphic: Bible Visualization and Analysis Tools and Techniques, de SoulLiberty]

divendres, 17 de juny del 2011

Ciència i fe. Història i religió. Una exposició pedagògica



El col·lectiu Cristians per Terrassa, ben conegut pels concursos bíblics que organitza cada any, ha presentat l’exposició Ciència i fe. Història i religió a la Sala Muncunill de l’Ajuntament de la ciutat. Hi ha col·laborat l’Scriptorium Biblicum et Orientale de Montserrat, el Museu Bíblic de Tarragona, la Parròquia de Vacarisses i altres persones privades. L’estructura museística ha anat a càrrec de l’especialista Mercedes Quintero. Ha estat oberta durant el mes d’abril i maig fins el dia 29.



El sentit d’aquesta exposició, eminentment pedagògica, consisteix en oferir un itinerari històric i religiós de des de la creació de l’univers fins a la vinguda de Crist. Els testimonis d’aquest llarg camí són: els coneixements recents de l’astronomia i del cosmos, els fòssils d’època prehistòrica que ha conservat el planeta Terra, la pedra tallada a l’època del paleolític i del neolític. Després segueix la presentació de les grans cultures d’Egipte i de la Mesopotàmia, de Grècia, de Roma i finalment de Palestina, la terra promesa, amb el Temple de Jerusalem. El recorregut finalitza amb la presentació d’algunes edicions de la Bíblia i segueix la projecció d’un DVD sobre el contingut d’aquest llibre universal. L’exposició s’adreça principalment en nois i noies d’edat escolar.

Un altre punt atractiu; de l’exposició és el concurs bíblic que té lloc al final del recorregut. Es tracta d’una activitat adreçada als participants de cada Institut. Consisteix en un qüestionari sobre els fets de la història i els relats bíblics. Si la resposta és justa, pots tenir dret a una excursió a Montserrat, una visita guiada al Museu Bíblic del Monestir o altres premis previstos. Els temes del qüestionari tracten naturalment de personatges, de llocs i de fets històrics en relació ala Bíblia.

dilluns, 13 de juny del 2011

Genealogia bíblica


Són centenars el noms que pareixen a la Bíblia, lligats tots ells formant un arbre genealògic que ens porta des d'Adam i Eva fins a Jesús. Seguir aquesta genealogia és del tot impossible sense una memòria prodigiosa (us asseguro que hi ha qui és capaç de recitar-la) o amb una guia. De tot n'hi ha, però m'han fet a mans una infografia de Soul Liberty que, com la majoria d'elles, ofereix informació dissenyada amb una estètica peculiar que la fa atractiva.

La trama genealògica que descriu segueix només la línia paterna, tant de pare a fill, com de pare a filla, exceptuant, òbviament, Maria. La línia vermella és la que va de Déu a Jesús i els altres colors corresponen cadascun d'ells a una de les dotze tribus d'Israel. La de Judà és la que enllaça amb Jesús a través del rei David perquè es compleixi Isaïes 9, que profetitza que el messies serà descendent de David. Segueix la genealogia de l'evangeli de Mateu de la Bíblia del Rei Jaume (1769).


Si l'entreteniment us deixa amb ganes de saber-ne més, acompanyo l'apunt de dues genealogies més. Una, de l'Antic Testament, diferent de l'altra perquè no busca arribar a Jesús, sinó que mostra l'arbre sencer, amb els descendents de tots els ancestres. I una altra que compara la genealogia de Mateu amb la de Lluc, que té algunes diferències.

© Belote (2000)

dilluns, 30 de maig del 2011

Atles del creacionisme

 

La notícia ja té quatre anys, però ara m'arriba la web de l'Atlas de la creación des d'Abulafia, que he conegut via Foravial. L'apunt en aquest bloc queda justificat tenint en compte que els creacionistes no tenen cap altra evidència ni bibliografia que la Bíblia. Com li va dir un alumne a un professor que va citar la Bíblia a la facultat per argumentar les seves afirmacions, no tenim bibliografia més moderna? Com anunciava Vilaweb (23 març 2007), professors de la Facultat de Biologia de la UB (i de diverses universitats europees) van rebre l'Atles of Creacionisme, un luxós volum de gairebé vuit-centes pàgines a tot color. La primera part del llibre conté informació científica, amb fotografies i il·lustracions de fòssils, mentre que a les últimes tres-centes pàgines nega l'evolució i fets comprovats científicament, afirmant que tots els registres fòssils pertanyen a espècies que habiten la Terra ara, i ho argumenten amb la manca d'espècies de transició, com és el cas dels humans amb la proposta de la imatge que encapçala l'apunt.

No conformant-se amb qüestions religioses i biològiques, deixa anar perles com que els atemptats de l'11-S van ser obra de materialistes darwinistes. El 2008, Adnan Oktar (Harun Yahya), el seu autor, va ser condemnat per haver creat una organització amb objectius delictius.

Igual de divertits són els que pretenen harmonitzar el creacionisme amb la teoria de l'evolució. Aquí teniu una simpàtica síntesi.


Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons [Enric H. March]