Palestina: gráfico de la vida de Jesús y año litúrgico
Barcelona: I. G. Seix Barral Hnos. S.A., 1943
(En alta resolució a Europeana)
Qui em coneix una mica i qui té per costum passar per aquest bloc ja sap
que no desaprofito l’ocasió de parlar dels cicles festius del calendari
posant en relació els aspectes religiosos amb els orígens agrícoles i
pagans que s’amaguen sota les celebracions cristianes i jueves, que són
les que ens toquen més directament per història i per formació.
L’interès literari i antropològic de la religió és personal, però
l’empremta que la Bíblia i la formació religiosa ha deixat en la
societat és col·lectiva. Tant si som descreguts, com un servidor, com si
no, no som aliens a la religió. La llengua, sense anar més lluny, és
plena d’expressions que en fan referència: ens rentem les mans, quan ens
desentenem d’alguna cosa; si ens posem malalts, no estem gaire
catòlics; la processó va per dins, quan dissimulem el malestar; si fem
tard, arribem a misses dites; si no ens aparellem, ens quedem per vestir
sants... Mengem pets de monja, ens encomanem als sants, blasfemem,
blasmem i continuem atribuint els pecats capitals als jueus i als
infidels. La llista és tan llarga com atapeïts són el cel, el purgatori i
l’infern.
La literatura i l’art no s’entenen sense la mitologia, les creences i
els símbols que arrosseguem des de la nit dels temps. De la mateixa
manera que sent educats sota l’estricta observança de la instrucció
catòlica generacions de ciutadans han crescut entre la ignorància i el
tòpic –fills de la l’absència d’esperit crític–, la manca absoluta de
coneixement religiós, com un aspecte més de la història des del
pensament i de la humanitat, deixa orfes les generacions futures perquè
trenquen amb el fil, amb el relat que ens lliga al camí i al viatge que
ens du fins on som i que ens fa com som.
A l’altre extrem de la manca de coneixem hi trobem el pensament únic, la
llengua imperial o la religió vertadera que la nova llei d’educació
pretén imposar als nostres escolars (i que estic convençut que està feta
sota la creença d'estar fent el que és correcte perquè qui la fa i la
defensa ha estat educat sota aquest pensament únic). I dic “nostres” no
només referint-me als catalans, que se senten ferits pel menyspreu al
que forma part de la seva cultura, sinó també a la resta de ciutadans de
l’estat. En el fons, els catalans són uns privilegiats perquè són
conscients del que poden perdre, i deixar-ho de tenir o no continua sent
una opció. Som aquí malgrat tot. Però als hereus del regne de Castella
se’ls ha negat sistemàticament el coneixement de la realitat dels seus
veïns. Cal fer les pregàries per als que no tenen tant o més que per als
qui se senten amenaçats de perdre res.
Tot aquest llarg excurs només volia justificar, si cal, el mapa que
encapçala aquest apunt. Editat per Seix y Barral l’any 1943, decorava
les parets de les escoles de la nostra infantesa. Sobre les terres de
l’Israel històric sota dominació romana es fa un relat historiat de la
vida pública de Jesús, des del seu naixement fins a la seva aparició
pública a l’edat de 30 anys.
Aquesta trajectòria és la que marca des del punt de vista teològic, però sobretot popular, l’
Any litúrgic,
cicle que celebra el relat evangèlic i que es distribueix en les
festivitats i cicles d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua (el cicle
segueix l’estructura de les festivitats jueves i en podeu veure una
aproximació a
El cicle de Nadal i una nadala) entre els quals s’intercala el que s’anomena
Temps Ordinari,
que és aquell en què no se celebra cap aspecte rellevant de la vida de
Jesús. No es tracta de dates exactes, sinó d’una sacralització del curs
anual de les estacions de l'any i una composició cíclica perquè en un
període de temps s’hi pugui encabir el relat salvífic cristià.
