La Bíblia: el llibre inacabat

Gènesi, de Robert Crumb

La Bíblia, com el seu propi nom indica (és un nominatiu plural), és un conjunt de llibres, escrits durant un dilatat període de temps, que podríem situar entre el segle XI a.e.c. i el segle II d.e.c., tot i que les narracions orals d'on provenen són molt més antigues. El nombre de llibres ha anat variant al llarg de la història. El conjunt és un recull de la literatura hebrea que va ser catalogada com a inspirada per Yahvé (el cànon es va tancar el segle I d.e.c., a Yavne), i que conformen la Tanakh jueva o Antic testament (en aquest cas amb uns afegits cristians Deuterocanònics que no estan a la Tanakh), i els escrits cristians acceptats, que conformen el Nou testament (el cànon es va tancar amb la Vulgata (la traducció llatina) de sant Jeroni, al segle V d.e.c., però no va ser confirmat fins el Concili de Trento, durant el segle XVI). Hi ha més literatura hebrea (trobada amb posterioritat al tancament del cànon) i cristiana (dels temps bíblics), que no es considera inspirada i que rep el nom d'apòcrifs.

Al llarg de tots aquests segles, el nombre de llibres bíblics, així com els propis textos, han anant canviant. Alguns han estat destruïts i d'altres han estat modificats; uns han format part del cànon durant un temps i d'altres han caigut. Modificacions totes elles que han vingut donades pels canvis en el poder polítics i religiosos que s'han succeït en el món jueu i cristià. En el cas de l'Antic testament, la crítica literària ha identificat quatre tradicions que han influït en el redactat, el contingut i la modificació del text: jahvista [J] (959 a.e.c.) elhoista [E] (850 a.e.c.), deuteronomista [D] (621 a.e.c.) i sacerdotal [P] (450 a.e.c.), més un redactor final [R] que va combinar de les diferents fons cap el 430 a.e.c.

No existeix una edició de la Bíblia amb un aparell crític que inclogui totes les variants de totes les edicions i tots els textos bíblics coneguts, però és una feina que caldria realitzar si es vol fer una aproximació als textos originals (desapareguts) que ens dugui cap el coneixement històric dels relats, deixant la interpretació religiosa i teològica per als estudiosos del fenòmens religiosos.

I al contrari del que molts podrien pensar, la Bíblia no és un llibre tancat. Precisament per l'origen del text, pel camí hem perdut els documents originals, els textos modificats i d'altres que, estant mencionats, no els coneixem. Per altra banda, depenent de quins originals s'hagin fet servir, tindrem una versió de la Bíblia o una altra.

Bíblia interconfessional (2011)

Traduir de l'original
Les diverses religions i confessions que tenen la Bíblia com a llibre sagrat (jueus que segueixen la Tanakh, els que segueixen només la Torà; cristians catòlics, ortodoxes, protestants) utilitzen versions diferents. Els jueus tenen, a més de les diferents versions de la Tanakh (en hebreu, amb alguns textos en arameu), una traducció al grec, la Septuaginta (o Bíblia dels Setanta, o només LXX), que va ser elaborada pels jueus de la diàspora egípcia entre 280 i 200 a.e.c. Algunes traduccions de la Bíblia cristiana, incloses les llatines, van seguir aquest text i no l'original hebreu. De la Vulgata llatina en van sortir la gran majoria de bíblies traduïdes a les llengües vulgars (romàniques, germàniques, etc.). Aquestes traduccions són d'una vital importància perquè van obligar els seus redactors a redefinir els aspectes lingüístics d'aquestes llengües que estaven en estat de formació (calia ser fidel al text sagrat i no tots els conceptes eren expressables) i, per tant, les van preparar per al seu salt literari (el llatí era la llengua culta).

Sí que existeix, però, una edició (en diverses llengües) que tradueix els textos bíblics anant a les fonts originals i descartant les traduccions que provenen de la Vulgata llatina i que s'han anat succeint durant els segles. Es tracta de la Bíblia interconfessional, que tradueix directament de l'hebreu i l'arameu (Antic testament) i del grec (Nou testament). Editada per l'Associació Bíblica de Catalunya, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, l'editorial Claret, Happy Books / La Formiga d'Or, Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Societats Bíbliques Unides, el passat 30 de març va ser presentada l'edició de butxaca (la darrera edició en tela i format gran de luxe, amb les il·lustracions de Perico Pastor és de l'any 2007). El disseny gràfic ha estat supervisat pel crític d'art Daniel Giralt-Miracle i les il·lustracions, en blanc i negre, són també de Perico Pastor. La presentació en el Palau de la Música va ser conduïda per Rafael Argullol, filòsof i professor d'Estètica a la Universitat Pompeu Fabra.

A la recerca de l'original perdut
A aquesta voluntat d'anar a les arrels dels textos bíblics, els especialistes hi sumen les tasques de recerca de material literari i arqueològic que permeti descobrir textos propers als originals i, fins i tot, textos nous o perduts. Si la casualitat va permetre que l'any 1947 fossin descoberts els centenars de manuscrits de la Mar Morta dins unes coves del desert (la majoria datats entre el 200 a.e.c. i el 66 d.e.c.), els manuscrits de la guenizà del Caire, o els papirs d'Elefantina, la casualitat ha volgut que un altre cop s'hagi fet un descobriment de característiques semblants a Jordània. [Font: BBC]

Es tracta d'un grup de setanta "llibres", cadascun d'entre cinc a quinze làmines de plom, enquadernats amb anells del mateix material, descoberts en un remota i àrida vall del nord de Jordània, entre el 2005 i el 2007, i que ara surten a la llum. Una inundació inesperada va deixar al descobert dos nínxols dins d'una cova, un d'ells marcat amb una menorà, el canelobre religiosos jueu. Un beduí jordà va obrir els nínxols i el que hi va trobar podria constituir la més rara relíquia del cristianisme primitiu. El director del Departament d'Antiguitats de Jordània, Ziad al-Saad, sosté que l'autoria dels llibres pot ser deguda a seguidors de Jesús en les dècades posteriors a la seva crucifixió.

Els còdexs estan fets de làmines de plom, la seva majoria de la mida d'una targeta de crèdit, amb textos en hebreu antic. Si són d'origen cristià primitiu, i no jueu, la importància que adquiriran serà enorme perquè poden permetre il·luminar l'època en què el cristianisme es va configurar com una religió diferent del judaisme, uns quants anys després de la mort de Jesús (Jesús no va ser mai cristià. Va viure i va morir com a jueu i en cap moment va tenir la intenció de fundar cap religió).

De la mateixa manera que va passar amb els manuscrits de la Mar Morta, el descobriment va estar amanit de misteris i robatoris, si més no, així ho defensa amb fermesa el govern de Jordània, segons el qual les relíquies van ser robades per un altre beduí i venudes a Israel. Una de les poques persones que ha vist la col.lecció és David Elkington, un estudiós d'arqueologia religiosa antiga, que encapçala un equip britànic dedicat a aconseguir que els llibres siguin portats a un museu de Jordània. Ell creu que l'evidència més eloqüent d'un origen cristià primitiu es troba en les imatges de la decoració de les cobertes dels llibres i d'algunes de les seves pàgines.

Segons l'expert, en les relíquies s'observen signes que estarien al·ludint a la vinguda del Messies: "A la part superior d'una de les cobertes tenim la menorà amb els seus set braços, que als jueus els va ser prohibidat representar, ja que residia en el lloc més sagrat de la presència de Yahvé: el Temple de Jerusalem".

Philip Davies, professor emèrit d'Estudis de l'Antic testament, de la Universitat de Sheffield, al Regne Unit, diu que l'evidència més poderosa de l'origen cristià es troba en les plaques de guix que representen un mapa de la ciutat santa de Jerusalem: "Hi ha una creu en primer pla, i darrere d'ella hi ha la que hauria de ser la tomba de Jesús, un petit edifici amb una obertura, i darrere, les muralles de la ciutat. Hi ha muralles representades en altres pàgines d'aquests llibres i gairebé amb tota seguretat també representen les de Jerusalem ".

Margaret Barker, especialista en història del Nou testament, assenyala que el lloc on suposadament van aparèixer els llibres és una prova cristiana, més que purament jueva, de l'origen: "Sabem que en dues ocasions grups de refugiats dels disturbis a Jerusalem van fugir cap a l'est, van creuar el Jordà prop de Jericó i després van fugir cap a l'est fins molt a prop d'on aquests llibres es diu que van ser trobats". Un altre element que apunta a un origen cristià "és que no es tracta de rotllos, sinó dels llibres. Els cristians estaven associats en particular amb l'escriptura en forma de llibre, els quals segellaven com a part d'una tradició secreta dels primers cristians ". El llibre de l'Apocalipsi fa referència a aquests textos segellats. Poc se sap, però, del neixament i desenvolupament del cristianisme després de la crucifixió de Jesús fins a les cartes de Pau, dècades més tard, i que il·lustren la difusió del cristianisme fora del món jueu.

Tant si els textos són jueus com si són cristians primitius, la troballa és d'una importància enorme perquè ens acosta al coneixement d'aquelles comunitats en una època tan poc documentada.

Els llibres perduts i les logia
Deixant de banda els originals eliminats o perduts, a l'Antic testament el text bíblic esmenta llibres i relats dels quals no en tenim cap constància material més enllà de la cita o el comentari textuals, com per exemple:

Les Guerres del Senyor (Nm, 21,14)
Llibre del Just [Jasher] (Jos, 10,13)
Crònica del rei Salomó (1 Re 11,41)
Cròniques del vident Samuel (1 Cr 29,29)
Cròniques del profeta Natan (1 Cr 29,29)
Cròniques de Gad, el vident (1 Cr 29,29)
Profecia d'Ahià de Siló (2 Cr 9,29)
Visió del vident Jedó (2 Cr 9,29)
Crònica del profeta Xemaià (2 Cr 12,15)
Història de Jehú (2 Cr 20,34)
Història d'Ozies (2 Cr 26,22)

I pel que fa al Nou testament, les absències són per la no inclusió de llibres i cartes considerats, com ja hem dit, textos no inspirats: els apòcrifs. Tot i que també s'esmenten textos i cartes desapareguts: una epístola de Pau als corintis (1 Co 5,9) o una altra també de Pau a Laodicea (Col 4,16).

Els apòcrifs, per la seva banda, són textos que, si bé no formen part del cos bíblic, sí que han alimentat bona part de les llegendes relacionades amb aquells aspectes no esmentats en els evangelis de la vida de Jesús, Maria, Josep, Maria Magdalena, els apòstols i d'altres personatges. Per exemple, de la vida de Jesús abans de la seva aparició pública quan tenia 30 anys només hi ha un esdeveniment mencionat  als evangelis canònics: el viatge cap a Jerusalem quan tenia dotze anys, en què es fa referència a la seva precocitat i capacitat intel·lectual davant les autoritats religioses jueves. La resta és literatura molt posterior que apareix per omplir els buits i la curiositat dels primers cristians.

Malgrat això, des del segle XIX, la crítica textual, amb aquest afany de no voler donar per tancada la Bíblia, va voler donar una explicació a les similituds existents entre els anomenat evangelis sinòptics: Marc, Mateu i Lluc. Aquestes similituds van fer pensar en l'existència d'una font comuna de la qual van beure els redactors. I així és que s'ha establert la teoria de les dues fonts, que col·loquen Marc i una font desapareguda com a referències per a Mateu i Lluc. Aquesta font desapareguda és el que s'anomena Document Q ("q" de l'alemany Quelle, "font"); un document que recolliria les logia, és a dir, una tradició primer oral i després escrita (per Mateu) que contindria les dites textuals de Jesús. I tot això sempre al marge del valor religiós que volguem donar-li a la figura del Jesús històric.

Sense voler-me estendre més del necessari, però perquè es vegi de forma clara quina hauria estat l'evolució del redactat dels evangelis (sempre modificable a la llum de nous descobriments), podem establir la següent seqüència:

Any 50: Mateu escriu les logia (v. Pàpies)
Any 55: Mateu escriu l'evangeli en arameu
Any 62: Marc escriu el seu evangeli en grec
Any 63: Lluc escriu el seu evangeli en grec
Any 64: Mateu tradueix l'evangeli al grec
Any 90: Joan escriu el seu evangeli en grec

És molta la literatura al voltant del Document Q. Dos llibres il·lustren l'estat actual de les investigacions. Qui se senti encuriosit pel tema o vulgui saber-ne més, Antonio Piñero, catedràtic de filologia neotestamentària a la Complutense, especialista en cristianisme primitiu, els comenta  en el seu bloc Cristianismo e historia. Paga la pena perdre's per les seves pàgines si voleu descobrir que existeix tot un món al voltant de l'estudi de la Bíblia tan apasionant com l'estudi de qualsevol altra obra literària, i del tot allunyat de creences religioses, més enllà del valor antropològic que serveix per explicar el seu origen i evolució.

Jesús: vida, mite i novel·la
Deia el meu amic D.K. Joan Miquel: "Com vols que cregui en cap religió si ni tan sols crec en la cristiana, que és la vertadera!" I afirmava C.S. Lewis que el cristianisme es fonamentava en un mite, però un mite que era cert. El sarcasme d'un i la paradoxa de l'altre vénen a ser la clau que ha permès a  Philip Pullman l'elaboració d'una curiosa novel·la: Jesús el bon home i Crist el trampós [Barcelona: La Campana, 2011].

Nét d'un pastor anglicà, Pullman és un bon coneixedor de la Bíblia, sobretot dels Evangelis, i ha tornat a rellegir-la, no en una, sinó en vàries versions, abans no s'ha decidit a explicar la vida de Jesús des d'un peculiar punt de vista. I que serveixi aquest exemple literari com a mostra més recent que la Bíblia és un llibre obert, fins i tot més enllà del que li és essencial: si l'art, la llengua i el pensament pengen d'ella, podem continuar fabulant.

La naturalesa de Jesús, la divina i la humana, ha estat sempre un tema teològic de controvèrsia des dels orígens del cristianisme. Que en Jesúshi ha les dues naturaleses indivisibles (catòlics, ortodoxes i protestants) és la tendència que es va imposar en el Concili de Constantinoble (381) fins els nostres dies, mentre que les altres: humana (arrians), divina (monofisites), o humana i divina separades (nestorians). Totes tres tendències subsisteixen actualment, però deixant de banda l'Església Apostòlica Armènia (monofisites i l'església cristiana més antiga del món), que té uns 9 milions d'adeptes, la resta de confessions només tenen unes desenes de milers de seguidors.

Nestorians perses (s. XIX)

Pullman ha decidit recrear la vida d'un Jesús històric, que predica la seva manera d'entendre el judaisme, i la vida de Crist, germà bessó de Jesús, que rep l'encàrrec d'un estrany, que no és anomenat, d'explicar la vida del seu germà. Testimoni dels fets de Jesús, quan aquest és sacrificat, serà Crist qui desenvoluparà el mite i qui fundarà, ideològicament, el cristianisme. No és difícil veure en aquest Crist la figura de Pau. Si Jesús va morir com a jueu sense haver crear cap nova fe, l'apòstol del gentils serà qui s'encarregarà de posar en peus i difondre una nova religió que tingué a Pere com a primera pedra de la nova església. Li diu l'estrany a Crist: "Jesús és la història i tu ets la veritat".

A mi em sembla un monument de frase perquè converteix l'art i la cultura en l'autèntica veritat humana. A cada nova obra, a cada nova recreació de l'imaginari bíblic, neix una nova veritat. No ho són, per exemple, les il·lustracions de Perico Pastor per a la Bíblia interconfessional? No ho és la versió il·lustrada del Gènesi de Robert Crumb? Que on queden les petites i les grans històries individuals i col·lectives, la veritat personal i íntima? En el codi genètic: petites mutacions atzaroses de l'ADN humà.

L'infern o la vida en un còmic

 El jardí de les delícies [fragment de l'Infern]

El Bosco (Museo del Padro)

No recordo uns anys tan intensos en l'edició de novel·les il·lustrades com aquests darrers. Tinc la sensació -potser m'equivoco- que s'ha fet un pas endavant en la manera de narrar en el món del còmic. D'una banda, els guions tenen una qualitat literària molt alta i els relats estan a l'alçada de la bona literatura. D'una altra, el dibuix, sense perdre la seva essència, ha guanyat en expressivitat gràcies a un traç que, tot i ser divers i diferent en cada autor, beu tant de l'impressionisme com de l'expressionisme.

Després de força temps allunyat del món del còmic, l'any passat vaig recuperar-ne el gust de la lectura quan vaig descobrir una joia: El gato del rabino, de Joann Sfar, editat per Norma. És una sèrie (se n'han publicat cinc), la qual cosa afegeix a l'exel·lència de l'obra l'expectació, gairebé infantil, esperant la publicació del següent número, tan intensa com ho era en l'època de El Capitán Trueno o de El Jabato, el TBO, els tebeos de Bruguera o els de la Marvel; o més recentment, amb Astèrix, Iznogoud o Aquiles Talon.

Però d'aquest còmic ja en parlaré un altre dia. Ara que ja som a Nadal, volia comentar quatre històries il·lustrades que, per raons diverses i amb un tractament molt diferent, ens transporten a l'infern, interior o exterior, dels seus protagonistes. Regaleu-vos-los aquestes festes per compensar l'excés de llum del Nadal.

Kafka. Robert Crumb i David Zane Mairowitz. Barcelona: La Cúpula, 2010

Segurament, seria molt difícil trobar un joc de personalitats tan curiós en una edició editorial com el de Crumb i Kafka. Un Crumb catòlic, sarcàstic i lasciu recreant la vida i l'obra d'un Kafka jueu, paranoic i reprimit. Obsessions i fantasies en mans de dues personalitats oposades. Un infern, el de Kafka, que en el dibuix (en blanc i negre) i la interpretació de Crumb assoleix a vegades aires delirants. La visió delirant de l'infern íntim de Kafka és la visió lisèrgica d'un Crumb menys contracultural, però més cínic i mordaç.

NonNonBa. Shigeru Mizuki. Bilbao: Astiberri, 2010

Un relat autobiogràfic d'un dels mestres del manga, i una mirada entre crítica i costumista de la societat rural japonesa de la primera meitat del segle XX. Infantesa, adolescència i les primeres passes cap el món adult, on l'infern encara és prou amable. Les pors, les incerteses, els complexes, els fantasmes de la ment són representats amb yokais, éssers sobrenaturals d'origen medieval, que interfereixen en la vida dels humans i en les seves relacions. Com la vella NonNonBa li diu a Shige, és un error pensar que no existeix allò que no podem veure.

Stitches. Una infancia muda. David Small. Barcelona: Mondadori, 2010

Una altra història autobiogràfica. Un altre infern; el que ha de viure un nen a casa seva, amb els experiments clínics d'un pare sever i estricte; amb una mare amargada que gairebé no es comunica amb ell; amb un germà que viu ignorant el que passa al seu voltant. Una infantesa infeliç, hostil, silenciosa excepte quan el seu germà toca la bateria o la seva mare dóna cops de porta. Un nen que renuncia a parlar i troba en el dibuix, i en les malalties que pateix contínuament, l'única manera d'expressar-se. I si dir-se Small ja era una ironia, el destí macabre li tenia reservada una tragèdia. El dibuix, aquarel·la en blanc i negre, és magnífic.

Auschwitz. Pascal Croci. Barcelona: Norma Editorial, 2005 [3a ed. 2009]

En plena guerra de Iugoslàvia (1991), el matrimoni Cessia i Kazic, supervivents de l'extermini nazi, recorden el temps que van passar amb la seva filla Ann al camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau. L'infern dels inferns, el de la solució final. Mancats de memòria, ara l'horror es desenvolupa en una Iugoslàvia que es descompon entre sang, extermini i foses comunes. Si bé durant la Segona Guerra Mundial els croats es posaven del costat dels alemanys, mentre els serbis estaven a la resistència, ara són els serbis els que no tenen cap pietat.  Recordant aquells dies en què el matrimoni va viure en lagers separats, Kazic descobrirà a través del relat de la seva dona que no coneixia tot l'horror.

Aquest és el primer còmic realista que es fa sobre la Shoah; un relat que s'inspira en testimonis supervivents, sense desenvolupar tesis històriques. Dibuix en blanc i negre, estilitzat, però potser més clàssic comparat amb els anterior còmics.

Inferns

Són tantes les definicions que s'han fet d'infern que ens acabem desorientant i no sabent quin és el camí que s'ha de prendre per anar-hi, o no el sabem reconèixer si ja ens hi trobem, així que m'arriscaré a fer-ne una. L'infern és el punt de trobada entre la neurosi i la barbàrie. No hi ha infern sense els dos conceptes. Podem il·lustrar-ho amb dues famoses cites. La neurosi, amb T. S. Eliot:

"Què és l'infern? L'infern és un mateix. L'infern és un de sol; les altres figures són simples projeccions. No hi ha res de què escapar ni cap lloc on escapar. Sempre estem sols." (The cocktail party, 1949)

Però la neurosi no ve mai sola. No és possible sense la mirada de l'altre, sense el violent judici de l'altre, convertit sempre en barbàrie perquè la destrucció d'un sol ésser humà és la destrucció de la humanitat. Ens falta, doncs, citant l'obra de Sartre, una afirmació que ha fet fortuna:

"L'infern són els altres." (Huis clos, 1945)

L'infern és una tragèdia, que ens ve imposada des de fora però que crema dins nostre. Estem fets de pecats, judicis i penitències. Som carn, ossos i moral. Allà, més enllà encara, hi ha un déu (o dos, o tres...) que redimeix. Jo em quedaré per aquí, més a prop, redimint-me amb l'art i la literatura... encara que em costi l'infern.

El Gènesi, segons Robert Crumb

Bereshit... “Alcomençament...” Així comença en hebreu el Gènesi, el primer llibre de la Torà. I de l’Antic Testament, la seva versió cristiana passada pelllatí de sant Jeroni, el mateix que es va inventar la poma del paradís.

Història sagrada,narració mitològica, literatura... Què importa! Els relats bíblics formen partde la història, de la literatura, de l’art... De l’ètica i l’estèticad’Occident. No ens en podem desempallegar. Seria com arrancar-li l’escorça alnostre cervell.

Sigui quina siguila manera com aquests relats s’han configurat en el nostre imaginari, laliteratura, el cinema, la pintura, l’escultura ens han predisposat. Tant és queen tinguem una visió simbòlica com literal: ens imaginem els personatgesbíblics perfectament humanitzats i amb una estètica determinada; determinadaper la representació que l’art ens ha mostrat durant dos mil anys.

Tota aquestaintroducció ve al cas perquè Edicions La Cúpula acaba de publicar Génesis, un còmic il·lustrat per Robert Crumb.

«La meva intencióha estat exorcitzar el poder de la Bíblia, il·luminar el text il·lustrant fins el més mínimdetall, perquè la gent vegi el que veritablement hi ha al text: violència, abúsde poder, incest... l’ésser humà en el seu estat més roí. Estudiant-lo, me n’headonat que hem passat per alt el paper de tantes dones fortes que van ser lesverdaderes impulsores dels llinatges del poble hebreu», diu Crumb. És a dir, havolgut fer una representació literal del text.

 

Però Crumb ésCrumb i el seu dibuix no està exempt d’una particular mirada sobre la vida i dela seva forma d’expressar-la. Ell mateix afirma en el pròleg que s’hacontrolat, i tot i així, a la portada apareix l’etiqueta Només per a adults. La Bíblia no du aquest avís. No hi ha cap prevenció ni capprejudici sobre el que es relata en el text. Què hi ha, doncs, en el dibuixosde Crumb que mereixen aquest advertiment? Doncs hi ha el que hi ha hagutsempre: la Bíbliaté tantes interpretacions com lectors. Per què? Perquè la Bíblia és literatura.Poseu-li tots els adjectius que vulgueu, però és, literalment, literatura.

La mirada deCrumb és com el seu dibuix: enèrgica, violenta, transgressora, sensual, sexual,morbosa, vital... Si no heu llegit mai la Bíblia, l’Antic Testament, la Torà (Pentateuc), ara teniul’oportunitat de llegir el primer llibre, el Gènesi.

Al començament,Déu crea el Cel i la Terra... I després nosaltres vam crear Déu. I Crumb li ha donat formaamb el seu traç a tot plegat.