divendres, 30 de gener del 2015

La història de l'Erika




La tragèdia individual

L’editorial Kalandraka acaba de publicar La història de l’Erika, un llibre que fa uns anys ja s’havia publicat en castellà i que ara, coincidint amb el 70è aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, s’ha traduït al català.

Basat en uns fets reals, el llibre ens explica la història d’una nena a qui la seva mare va salvar de l’Holocaust llençant-la per la finestra del vagó d’un tren de bestiar que les conduïa a un camp de concentració o d’extermini nazi.

L’argument és senzill, com senzilles i concises són també les paraules i les frases que l’autora, Ruth Vander Zee, empra per explicar aquesta història. No hi trobarem paraules grandiloqüents, ni cap guarniment que pretengui embellir, suavitzar o exagerar la història. Tan sols hi ha les paraules justes per dir allò que va passar i, molt humilment, comunicar el dolor d’una pèrdua immensa. I tot al voltant d’aquestes paraules, el silenci, també immens, entre les línies. Tal vegada aquesta és l’única manera possible d’expressar l’enormitat de la tragèdia. El silenci.

Deia, doncs, que l’Erika es va salvar. Podríem dir que va ser afortunada, però de cap manera això no va impedir que el nazisme esquincés la seva felicitat. L’Erika no devia haver estat mai una nena completament feliç, perquè tot al llarg de la seva vida va arrossegar el trauma, la pena inconsolable de saber que mai no coneixeria els seus pares, l’angoixa de no saber com es va sentir la seva mare quan va llençar-la per la finestra, de no saber com van viure els pares la deportació i com havia estat la seva vida quan ser jueu encara no era una condemna a mort.

Preguntes i més preguntes sense resposta que devien turmentar el cor de la petita Erika, però també el d’una Erika adulta i després, molts anys després, el d’una Erika anciana que encara es pregunta quin nom devien haver-li donat els seus pares quan va néixer.

No fa gaires dies vaig escoltar algú que deia que, quan es mata la infància, ja no ens queda res. Tot s’ha perdut, tot el que era humà s’ha esvaït. Això, justament això, és el que va passar durant el nazisme. L’Erika va ser afortunada però molts altres nens no van tenir la seva sort i van ser deportats i assassinats.

En el llibre hi ha una imatge en què apareix un vagó del tren just abans de tancar-lo amb forrellat. El tren és ple de gent i, entre tota aquesta gent amuntegada, hi veiem uns quants nens. Quina imatge tan amarga! Quina tristesa tan profunda i quina desesperança en contemplar l’interior d’aquest vagó! Això és la foscor absoluta, la mort de l’ànima de l’ésser humà. Davant d’aquesta imatge, res del que havia estat humà ja no té sentit.

Enmig del fred i la foscor, però, es produeix el miracle. L’Erika ja ha estat llençada per la finestra i jeu estirada enmig de la gespa quan, vencent la indiferència i arriscant la seva pròpia vida, apareix una dona que decideix acollir-la a casa seva i donar-li una nova vida. Aquesta és l’única llum, l’única escletxa d’esperança en tota aquesta història.

Però aquesta dona bona i valenta, que no era jueva, va fer molt més per l’Erika i no només li va salvar la vida. Va anar molt més enllà i li va donar el més difícil però també el més valuós que podria haver-li regalat: va tenir el coratge de no amagar-li la veritat i l’Erika va créixer sabent que era jueva. I encara més, la va educar en l’amor al seu poble, el poble jueu. D’altra manera, aquella nena hauria crescut ignorant la seva identitat i el seu arbre, com el de tantes famílies jueves que van ser completament aniquilades, s’hauria estroncat per sempre.

Gràcies a aquesta dona, l’estrella de l’Erika no es va apagar. Anys més tard la nena es va fer gran, es va casar i va tenir uns fills que, al seu torn, li van donar uns néts, tots ells estrelles del poble d’Israel que, per un miracle, no es van extingir. És ben bé el triomf de la bondat contra la maldat absoluta i el senyal que, tal vegada no està tot perdut. No sé si és en algun lloc del Talmud on es diu que, qui salva una vida, salva el món sencer. Aquesta història m’ha fer recordar aquesta sentència.

M’agradaria comentar breument les il·lustracions de Roberto Innocenti, que tan bé acompanyen el silenci de les paraules. Com el text del llibre, són il·lustracions que, en la seva fidelitat a la realitat, no amaguen ni afegeixen res i que, com les paraules del text, són immensament doloroses en la seva serenitat. Tan sols diuen allò que va passar amb una contundència trasbalsadora. De tant en tant dóna una nota de color a algun element que, per una raó o altra, mereix una atenció especial, com és el cas d’una de les il·lustracions en què es veu ressaltat un cotxet de bebè buit i abandonat a l’andana d’una estació de la qual acaba de sortir un tren. És una imatge que glaça el cor, com aquella altra en què, dins del vagó, podem contemplar les dones calçades amb sabates de sivella i taló alt, els homes elegantment vestits amb les seves gavardines. I aquell pobre ancià, que ha pujat al tren amb les seves crosses. Pobre gent, quin servei havia de fer-los tot allò en aquell ignorat últim viatge?

En tot el llibre predominen les imatges en tons grisos. Hi ha, però, un parell d’il·lustracions, lluminoses i acolorides, que ens situen en dos moments posteriors a la tragèdia. En una d’elles apareix una nena que contempla un tren de mercaderies que s’allunya. Malgrat els colors i el paisatge alegrement bucòlic, és una imatge amarada de tristesa perquè endevinem que es tracta de l’Erika, que recorda amb nostàlgia que el trajecte d’aquest tren és el mateix que van fer els seus pares en el seu últim viatge cap a la mort.

Finalment, m’agradaria, ja que escric sobre aquest llibre, recalcar la importància que té el fet de conservar la memòria d’una història tan particular com és la de l’Erika. Com la seva, hi va haver sis milions de tragèdies individuals que sovint queden diluïdes en el tot de la paraula Holocaust, una paraula que, potser pel fet de ser massa generalista, pel fet d’haver-la escoltat tantíssim, minimitza el dolor, atenua la tragèdia i afavoreix la indiferència.

L’Holocaust va ser una tragèdia col·lectiva però, sobretot, va ser la tragèdia individual de sis milions de persones que van ser assassinades. Cadascuna d’elles va viure la seva mort en solitud i, abans d’això va ser torturada d’una manera o altra. Les privacions pel sol fet de ser jueu, la confinació en un gueto, la fam, la por, el viatge durant dies, amuntegats en un tren de bestiar i, sobretot, l’estada en un camp de concentració, van ser una tortura, com ho va ser també la separació de les famílies i la desaparició de tants fills, de tants pares, mares i germans, i de tantes altres persones estimades. I cadascuna d’aquestes persones ho va viure de forma individual, en solitud.

Curiosament, però, el llibre no convida ni a la ràbia ni a l’odi. La seva serenitat ens imbueix d’una pena profunda i, encara que molt fràgil, de la seguretat que en algun lloc, sempre hi haurà algú que guardi una espurna de bondat en el seu cor.

És d’agrair que Kalandraka hagi tingut el valor de publicar aquesta història que, amb diferents matisos i finals –malauradament la majoria molt més tràgics– van compartir milions de persones, milions de vides exterminades que van deixar de brillar per sempre més. Recordar-les és el millor homenatge que els podem fer i possiblement l’única manera d’impedir que s’esborri la seva memòria.

Noemí París
Mozaika

dilluns, 26 de gener del 2015

Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l'Holocaust (2015)





mantenimvialamemoria.jpg

2014 (1).jpg



Presentació del Grup de Treball Exili, Deportació i Holocaust

Dijous 29 de gener a les 18:30 h. 

En el marc dels actes del Dia Internacional de la Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust (27 de gener) presentem a la ciutadania en general i al mon educatiu en particular el Grup de Treball Exili, Deportació i Holocaust:  la seva  gènesi, objectius, activitats de divulgació, materials didàctics, línies de treball, etc.

Museu de L'Hospitalet - Can Riera Espai de memòria
C. Riera de l'Escorxador 17 (l'Hospitalet de Llobregat)




 *

Barcelona

Dia 27. "Les set caixes. La història de l'Europa del segle XX a través d'un testimoni familiar", conferència a càrrec de Dory Sontheimer, autora del llibre Las siete cajas. L'acte tindrà lloc al Palau de la Generalitat, a les 18 h. Acte amb assistència per invitació.
L'acte principal serà la Cerimònia del Record, que tindrà lloc a la plaça de Sant Jaume a les 19:30 h, i consistirà en una encesa d'espelmes, lectura de textos, interpretacions musicals i un minut de silenci per les víctimes de l' Holocaust. Després de l'acte s'inaugurarà l'exposició "Mauthausen. L'univers de l'horror", a l'Ajuntament.

Dia 27. La Filmoteca de Catalunya acollirà al matí la sessió Cinema, memòria, pau i drets humans, arran d’un conveni de col·laboració amb els departaments d’Ensenyament i de Governació i Relacions Institucionals.

Dia 28. El rabí Alain Michel, doctor en Història, oferirà el pròxim 28 de gener, al Seminari Conciliar de Barcelona la conferència que porta per títol La Shoah entre absolu et relatif et entre particularisme et universal. Reflexions autor des aproches d’André Neher et de Manitou (Rev Léon Askenazi).
La conferència tindrà lloc a les 20.00 h, al saló d’actes del Seminari Conciliar de Barcelona, carrer Diputació 231.

  
Girona

Dia 27. L'alcalde de Girona i president del Patronat Call de Girona, Carles Puigdemont, presidirà l'acte commemoratiu que tindrà lloc al pati del Museu d'Història dels Jueus a les 20 h, i que comptarà amb una conferència del periodista Antoni Puigverd. L'acte es completarà amb una encesa d'espelmes de record a càrrec de diversos col·lectius ciutadans i la interpretació musical del quartet Brossa.

Besalú

Dia 30. Encesa d'espelmes a càrrec de representants de diferents col·lectius locals, amb la intervenció inicial de l'alcalde de Besalú, Lluís Guinó. Membres del club de lectura de la Biblioteca Ramon Vidal de Besalú oferiran una lectura compartida d'una selecció de fragments relacionats amb testimonis de persones víctimes de l'Holocaust.

divendres, 23 de gener del 2015

Jueus conversos i inquisició, una convivència frustrada



El doctor en Història Medieval de la Universitat de València, Ferran Garcia-Oliver presenta la conferència "Jueus conversos i Inquisició, una convivència frustrada", en el marc del cicle de conferències Dissidència: viure, creure i pensar diferent (s. XVI-XVIII). Garcia-Oliver, a més de doctor en Història, és escriptor i també és membre del consell de redacció de la revista Espill. A la xerrada explicarà els detalls del seu article publicat a la revista Afers sobre la convivència entre la religió cristiana i jueva durant els segles de màxima activitat de la Inquisició.



La conferència, organitzada per l'Institut d'Estudis Nahmànides (Patronat Call de Girona) i la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani (Universitat de Girona), tindrà lloc a l'Institut d'Estudis Nahmànides, del carrer Sant Llorenç, s/n, a les 19 h.

El cicle de conferències Dissidència: viure, creure i pensar diferent (s. XVI-XVIII) s'emmarca dins l'exposició La Girona dissident, exposició que es pot veure al Museu d'Història dels Jueus fins el 6 d'abril de 2015 i que proposa una aproximació a les diverses maneres de pensar i de viure que, en uns temps difícils, van fer part de la història de Girona.

El cicle pretén posar a l'abast del públic els resultats de les últimes recerques i interpretacions històriques sobre aspectes tan diversos com la marginació que va patir la majoria de persones que formaven part de la societat conversa, la pressió religiosa de les minories i de les creences considerades herètiques, o la persecució de les dones que practicaven arts curatives ancestrals, per les quals eren acusades de bruixeria.

Programa

29 de gener: "Jueus, conversos i inquisició, una convivència frustrada", Ferran Garcia-Oliver (Universitat de València).

26 de febrer: "Contra moros i jueus, o com es perseguia la dissidència als Països Catalans (segles XV-XVII)", Dolors Bramon (Universitat de Barcelona).

26 de març: "Los conversos en Galicia y Portugal a través de los sambenitos del Museo Diocesano de Tui", Suso Vila (Universidad de Santiago de Compostela).

30 d'abril: "La bruixeria en la cultura popular catalana", Josefina Roma (Universitat de Barcelona).

28 de maig: "Xuetes a Mallorca: antroponímia i malnoms de les famílies amb origen jueu", Rosa Planas (Universitat de les Illes Balears).

dimarts, 20 de gener del 2015

Fugint de l'Holocaust pel Pirineu de Lleida



Huyendo del Holocausto. Judíos evadidos del nazismo a través del Pirineo de Lleida (Editorial Milenio, 2014) és el nou llibre de Josep Calvet (la Pobla de Segur , 1965). Doctor en Història per la Universitat de Lleida, és autor de la primera anàlisi global sobre l'arribada a Espanya de refugiats de la Segona Guerra Mundial (Las montañas de la libertad, 2010), i coautor d'una investigació sobre les xarxes d'informació i evasió aliades (La Batalla del Pirineu. Xarxes d'informació i d'evasió aliades al Pallars Sobirà, a l'Alt Urgell i a Andorra durant la Segona Guerra Mundial, 2011). Els seus treballs més recents reconstrueixen les fugides protagonitzades per evadits jueus.

Com ja va fer Rosa Sala a La penúltima frontera. Fugitivos del nazismo en España (Ediciones Península, 2011), Josep Calvet relata la fugida que milers de jueus van protagonitzar a través del Pirineu escapant de la barbàrie nazi. La península Ibèrica es va convertir en la principal via d'escapament, en unes dures condicions a causa de l'orografia, el clima i l'estricta vigilància exercida a banda i banda de la frontera. Centenars de persones van arribar a la província de Lleida per posteriorment dirigir-se a Amèrica o al protectorat britànic de Palestina, malgrat que d'altres es van quedar a Barcelona, com explica el projecte Verbannung de l'Associació Cultural Mozaika, que pretén rescatar la història de l'exili jueu alemany dels anys 30 a través de la història personal de deu refugiats jueus que van passar o es van establir a la ciutat.

Huyendo del Holocausto s'endinsa en aquella aventura, recorre els escenaris del pas dels refugiats, i reconstrueix, a través dels testimonis, les històries personals i familiars de desenes de jueus que es van veure atrapats pel terror i la destrucció de la maquinària nazi i les seves conseqüències.

dimarts, 13 de gener del 2015

El judío errante ya ha llegado



En 1929, Albert Londres emprèn un viatge per descobrir els jueus. De Londres a Praga, passant pels miserables guetos de Varsòvia i Transilvània, les seves indagacions acaben a Tel Aviv, on ja està en marxa el somni sionista de crear l'Estat d'Israel. La crònica que recull aquest fascinant periple analitza de forma profètica una qüestió clau en la història europea contemporània: davant l'antisemitisme imperant, s'imposa considerar com una possibilitat real la refundació d'Israel. Londres és absolutament conscient -molt abans que els nazis prenguin el poder- del perill que plana sobre les comunitats jueves a Europa oriental: "El dia en què els soviets perdin terreny, les Creus Vermelles podran preparar les seves ambulàncies. La revolta ària utilitzarà els ullals". Tot i això, tampoc ignora la llavor de conflicte que comporta l'emigració jueva a la Palestina britànica. En aquest sentit, la seva conclusió és sorprenentment lúcida: " Un no a Orient no té el mateix valor que a Occident. En certs països, després d'un no encara es pot continuar la conversa".

El que el periodista francès Albert Londres va fer el 1929 va ser un viatge a través de totes les comunitats jueves d'Europa, o millor dit al llarg i ample de les diferents i fins i tot divergents sensibilitats del judaisme europeu. Cal donar importància a aquest text per la data en què va ser escrit, entre les dues guerres mundials i immediatament abans del canvi traumàtic que la guerra de 1939 va suposar per als jueus.

No obstant això, encara que efectivament la data del retrat que Londres fa del judaisme el fa molt significatiu, encara ho és més el seu contingut. En l'època moderna tendim a pensar en el judaisme -almenys quan ho pensem des de la modernitat- com en un tot uniforme, per confús que ens sembli. I no és així. En diferents proporcions i versions ser jueu implica llengües, costums, visions del món, ideologies, orígens, classes i també percepcions religioses diferents. Malgrat la seva cohesió supracultural, la seva disgregació fa del judaisme un món complex. Per això, en un moment en què coincidia el creixement mundial del sionisme amb el projecte d'una Llar Nacional a Palestina, amb el sorgiment de líders polítics i culturals jueus en diferents llocs del món, i amb l'aparició, reactiva, de nous antijudaismes, Londres viatja de París al Regne Unit, d'allà a l'Europa central germànica i després a l'Europa centreoriental dels nous estats sorgits després de la Gran Guerra, per arribar finalment a Tel Aviv. I descobreix que el judaisme representa moltes realitats diferents i en marxa, i realitats més connectades entre si però no per això sempre aliades.

Per a un dels interlocutors jueus de Londres, a Varsòvia, "realment, estem dividits en quatre: els jueus d'on vostè prové: els assimilats; els jueus d'aquí: els empresonats; els jueus de Palestina: els il·luminats;  els jueus com jo. [...] En resum, què vol vostè, Ben? Si el sionisme té futur, no deixi de escriurem des de Jerusalem. Aniré allà. I, jueu com sóc, viuré com un jueu. Si no, pensi en mi quan torni a París".

Deia una crònica de Le Petit Parisien que els jueus occidentalitzats, en un gran percentatge amb una religió poc viscuda o abandonada tant com els seus costums, representarien la població còmodament establerta en els seus països, disposada potser a sentir-se jueva però no a emigrar a Israel; els sionistes, idealistes del seu nou Estat, nacionalistes d'una nació per construir, no deixen de ser una minoria entre els assimilats, l'única possibilitat d'èxit dels quals estaria en mobilitzar una gran part dels "empresonats" orientals, marginats pels nous nacionalismes. Queden al marge d'aquesta combinació els jueus confortablement instal·lats en el gueto o disposats a abandonar-lo per assimilar-se, no per colonitzar deserts.

Londres recull totes aquestes sensibilitats amb sorpresa, a vegades amb humor, però deixa constància d'un problema secular i tràgic que confirmaria l'arribada al poder del nazisme. Un text imprescindible perquè, més enllà del retrat d'una època, Londres dóna veu a un món que en pocs anys emmudiria en els camps d'extermini desapareixen per sempre.

dilluns, 5 de gener del 2015

Cap d'any: el nom i el prepuci de Déu



Ja que som a 1 de gener, recupero aquest apunt de fa dos anys per recordar dues curiositats bíbliques. La primera, que avui és sant Emmanuel, Manel o Manuel, nom que prové de l’hebreu עִמָּנוּאֵל (Immanu’el, “Déu és entre nosaltres”). És l’altre nom de Jesús. Segons la profecia d’Isaïes (Is 7,14), el Messies s’havia de dir Emmanuel: “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel”. Així ho repeteix Mateu en el seu evangeli (Mt 1, 18-25):

“El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué:
-Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres».
Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. No hi havia tingut relacions conjugals quan ella tingué el fill. I Josep li va posar el nom de Jesús.”

Així doncs, recordem que Jesús (en arameu, la llengua d’Israel en aquells temps, יֵשׁוּעַ, Ieshuà) té dos noms. No entrarem, però, en la qüestió de per què Josep desobeeix Déu ni en les moltes interpretacions que una situació com la descrita ha suscitat. Sí que vull fer un petit comentari sobre el mot “verge” a Mateu i que a Isaïes és “jove”. La Septuaginta, la versió grega de la Bíblia hebrea (Tanakh), comet un error en la traducció i en lloc de fer servir “dona jove” fa servir “verge”, que serà el terme que els evangelis utilitzaran i que passarà al llatí de la Vulgata (versió llatina de la Bíblia). Amb aquest petit detall quedaria resolt l’enigma de la virginitat de Maria, però ens hauríem quedat amb una teologia menys brillant.

Continuem amb les celebracions del primer dia de l’any. Un de civil, un de cristià... ens falta el jueu.

Continueu llegint a Bereshit