dilluns, 31 de gener del 2011

La biblioteca d'Aby Warburg

Arxiu d'Aby Warurg, amb notes, cartes i retalls de premsa

Tots sabem com n'és de difícil classificar, físicament, els llibres d'una biblioteca d'una manera racional, que tingui en compte tots aquells aspectes que permetin el lligam conceptual entre les obres. Tots els mètodes són coixos perquè només poden atendre una relació. L'alfabètica allunya els autors que pertanyen a una mateixa època o a un mateix moviment. La de gènere té unes fronteres poc definides, i encara caldria fer una subclassificació per autors o per èpoques per fer-la completa. I, en tot cas, si atenem a l'evolució de la literatura, per exemple, no hi ha manera de posar en contacte les influències i les desavinences: per què no hauríem de poder posar Góngora al costat de Quevedo? A més, tota classificació ens obliga a tenir una memòria suficient: és fàcil anar a buscar un autor en un ordre alfabètic quan en saps el nom, però no sempre recordarem els autors que ens interessen. I si la classificació la fem per països o per llengües, un altre cop ens trobem amb les fronteres difuses. Hi ha una literatura belga? Allò que entenem per literatura francesa va més enllà de les fronteres de França? I la literatura en anglès? I en castellà? Amb la catalana -fora de disputes estúpides entre català i valencià- potser no hi ha aquest problema, perquè la llengua més que a un territori posa fronteres a un sentiment en què tots estem d'acord.

Us imagineu una classificació que sigui purament conceptual? Una classificació que pretengui posar en relació ètica i estètica i que a través de les influències i les relacions es pugui ordenar una biblioteca o confeccionar un mapa universal de l'art o de les idees? Salvant totes les distàncies, la majoria d'articles d'aquest bloc pretenen una cosa semblant: posar en contacte notícies d'actualitat amb idees, i tot plegat amb algun aspecte de l'experiència, que permeti generar aquella ètica i aquella estètica que subjau en el meu pensament i en el meu imaginari. D'altra banda, sense aquesta possibilitat de relacionar i contrastar no és possible el pensament crític.

 Aby Warburg

Una classificació d'aquest tipus la va intentar Aby Warburg (1866-1929), aquell jove fill de banquer hamburguès que va renunciar a la seva primogenitura -al més pur estil bíblic-, i per tant a dirigir el banc familiar, a canvi d'una pensió que li permetés seguir els seus estudis i les seves investigacions, i construir la seva biblioteca.

La Biblioteca privada de Warburg, avui pública i instal·lada a l'Institut Warburg de la Universitat de Londres, va ser traslladada el 1929, amb els seus 60.000 volums, després de la seva mort, per l'historiador i conservador Fritz Saxl a causa del perill que podia patir la biblioteca amb l'ascensió al poder del nazisme. Fins aleshores, va evolucionar seguint l'itinerari mental del seu propietari i el que Saxl en deia el principi de "bon veïnatge". Partint de la seva preocupació més gran, la pervivència del món antic i clàssic, Warburg va anar disposant els llibres de tal manera que d'una determinada seqüència d'obres en podia emergir imatges, temes i idees que permetessin enllaçar aquestes obres com si es tractés de l'evolució de les espècies. Però la classificació no era estàtica (com sí ho són l'alfabètica o la decimal), sinó que estava subjecta a l'evolució dels estudis acadèmics i del propi pensament de Warburg.



Aquesta passió classificatòria va desembocar en l'edició de l'Átlas Mnemosyne. Un fascinant mapa iconogràfic, al qual va dedicar els últims cinc anys de la seva vida. Originalment, aquest mapa (veieu aquí l'exposició original) estava format per unes 2.000 imatges disposades en 63 panells folrats de tela negra, que havien de convertir-se, mitjançant un delirant procés d'acumulació, en el símbol mnemotècnic de la civilització europea a través de l'art. (Heu pensat mai què difícil és classificar els llibres d'art a causa del seu format, tan desigual, que obliga a tenir-los fora dels prestatges tradicionals?) Fotografies, reproduccions de llibres i material gràfic pres de diaris i revistes eren situats per Warburg de manera que il·lustressin una o diverses àrees temàtiques.



Les imatges estaven disposades perquè l'ordre es pogués modificar segons anessin avançant els estudis de l'investigador. Warburg va idear, a més, un índex de colors per afavorir la trobada casual, aquell "bon veïnatge" que deia Saxl: aquella imatge, aquell llibre que ens descobria una informació vital, una relació mai intuïda abans.

Excentricitat, bogeria, geni... Warburg va acabar tancat en un psiquiàtric. Però no cal buscar-hi cap correlació perquè tots en sortiríem mal parats: de què està fet el nostre pensament sinó de neurosis! El fruit prohibit de l'arbre del coneixement del Gènesi ens ha dut fins aquí. El paradís perdut és el paradís dels innocents, dels ignorants. El coneixement comporta aquesta petita trampa: tota resposta ens du cap a una altra pregunta, i així fins l'infinit, que és l'eternitat, perquè la darrera resposta és la mort.

[Article relacionat: "Aby Warburg", a El missatger]

dijous, 27 de gener del 2011

Yad Vashem: arxiu digital de l'Holocaust



Aprofitant la celebració del Dia mundial en memòria de les víctimes de l’Holocaust, la institució Yad Vashem ha fet pública l’aliança amb Google per preservar i compartir en línia els arxius de l'Holocaust, que es poden consultar a la seva web des del 26 de gener.

L'arxiu, amb seu a Jerusalem, es dedica a la documentació, investigació i educació sobre l'Holocaust. A partir d’ara, 130.000 fotografies es poden veure en línia en alta resolució i la col·lecció serà més accessible per a tothom; es podran compartir les històries personals i permetrà que persones de tot el món hi contribueixin mitjançant la identificació de les històries que s’amaguen darrere de les fotos i dels documents, i afegint les seves pròpies històries i el coneixement dels llocs i els fets, a banda de ser un recurs de gran valor per als interessats en la investigació de l'Holocaust.

Google ha posat en marxa un sistema de reconeixement òptic de caràcters (OCR) per dur a terme aquest projecte. "Estem enfocats a la recerca de formes noves i innovadores perquè l'enorme quantitat de dades que hi ha en els nostres arxius sigui accessible", va dir Avner Shalev, president de Yad Vashem. "Google és un soci essencial en la nostra missió, ja que ens ajuda a arribar a un públic més ampli de tot el món, especialment als joves, i permetrà participar activament en la discussió sobre l'Holocaust".

"D'un temps ençà, Google ha estat treballant per posar en línia el patrimoni històric i cultural de la humanitat. Internet ofereix una gran oportunitat per preservar i compartir materials importants emmagatzemats en arxius de difícil accés ", va dir Yossi Matias, director d'Investigació de Google i del Centre de Desenvolupament a Israel. "Som uns privilegiats de poder treballar en aquest projecte amb l'arxiu de l'Holocaust més important del món" (fundada el 1953, Yad Vashem té un fons documental de gran riquesa amb testimonis, fotografies, diaris i altres materials).




L'anunci d'ahir és part d'una col·laboració permanent entre Google i Yad Vashem. Fa dos anys, Yad Vashem, va llançar un canal a YouTube per mostrar una sèrie de vídeos de testimonis de supervivents de l'Holocaust.

Les col·leccions fotogràfiques són visibles a l'arxiu de la pàgina web.

dimecres, 26 de gener del 2011

Dos dies de gener: horror i il·lusions perdudes



El dia 27 de gener de 1945 l'exèrcit soviètic alliberava el més gran dels camps d'extermini nazi, Auschwitz-Birkenau, a Polònia, i aquest va ser el dia triat per celebrar el Dia Internacional de l'Holocaust en record de totes les víctimes que van morir assassinades en les cambres de gas. Així ho institueix les Nacions Unides en el seu programa de divulgació, i més avall trobareu el programa dels actes que se celebraran a Barcelona aquest dijous 27.

Un dia abans, el 26 de gener al matí, però de 1939, les tropes de l'exèrcit nacional del general Franco, comandades pel general Yagüe, entraven a Barcelona. Així ho descrivia el parte de guerra: “Los Cuerpos del Ejército de Tropas voluntarias y de Navarra son los que, en brillantísimos combates, envuelven y arrollan la defensa roja al Norte de Barcelona, mientras el Cuerpo del Ejército Marroquí, operando inmediato a la costa, avanza por el Oeste, clavando la bandera de España en la fortaleza de Montjuich”.

La Vanguardia, portada de l'edició
del 27 de gener de 1939

Els tallers dels diaris barcelonins van deixar de funcionar i no hi ha notícies d'hemeroteca del dia 26, però sí del dia 27, amb el diari La Vanguardia ja en mans franquistes, i del 28, en l'edició del qual es reproduïa íntegrament en primera plana el parte de guerra. Era la constatació de la fi d'una il·lusió. El 28 de març queia Madrid i l'1 d'abril acabava la guerra.

La Vanguardia, 28 de gener
de 1939 (parte de guerra)


*

Dia Internacional de commemoració anual en memòria de les víctimes de l’Holocaust i la prevenció dels crims contra la humanitat
  
Cerimònia del Record

27 de gener de 2011 a les 19:30 h
Plaça del Rei


Prèviament, a les 18 h, s’inaugurarà a la Sala Clavé del Palau de la Generalitat l’exposició La Shoah, el genocidi nazi del poble jueu. La mostra, comissariada pel professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona Xavier Torrens, ha estat organitzada per la Fundació Baruch Spinoza.

A continuació, a les 18.15 h, tindrà lloc a l’auditori del Palau de la Generalitat la conferència L’Holocaust: testimoni, memòria i educació. Anirà a càrrec de  Leandro Kierszenbaum, professor de Yad Vashem de Jerusalem, i Jaime Vàndor, supervivent jueu de l’Holocaust i professor d'hebreu de la Universitat de Barcelona.

A partir de les 19.30 h, el programa serà el següent:

Lectura d’un extracte de la Resolució aprovada per l’Assemblea general de l’ONU l’1 de novembre de 2005, a càrrec de la Sra. Rosa Torán, Presidenta d’Amical Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme.

Projecció del curtmetratge documental Un dia a Varsòvia, Polònia 1938. 10 min. Yiddish subtitulat a l’anglès i al català. Un recorregut pels multitudinaris barris jueus de Varsòvia, en els quals vivien prop de 400.000 jueus abans de la Segona Guerra Mundial.

Interpretació de l’himne gitano Gelem Gelem. Francisco Santiago Maya.

Encesa de les espelmes
En record dels sis milions de jueus assassinats pels nazis a la Shoah. Encendrà l’espelma, en nom del poble jueu la Sra. Alice Adrian, nascuda a Romania, sobrevivent de la Segona Guerra Mundial a Bucarest.
En record de la resistència als nazis. Encendrà l’espelma el Sr. Víctor Sorenssen.
En record de les víctimes del poble gitano exterminades pels nazis al Porrajmos, el genocidi del poble gitano. Encendrà la espelma, en nom del poble gitano la Sra. Emilia Clavería Borja.
En record dels republicans deportats als camps nazis. Encendrà l’espelma el Sr. Edmon Gimeno, deportat a Buchenwald, Dora i Bergen-Belsen.
En record dels altres col·lectius que patiren persecució i assassinats pel nazisme. Encendrà l’espelma el Sr. Jordi Petit President d’honor de la Coordinadora Gai Lesbiana.
En record dels Justos entre les Nacions, aquells homes i dones que arriscaren la seva vida per salvar els perseguits, i en memòria dels supervivents de l’Holocaust. Encendrà l’espelma l’Hble. Sr. Marek Pernal, Cònsol General de la República de Polònia a Barcelona.

Un minut de silenci per les víctimes de l’Holocaust

Projecció del curtmetratge de ficció Spielzeugland (Toyland), Alemanya 2007, Jochen Alexander Freydank. 14 min.  V.O. subtitulat al català. Oscar 2009, Millor Curt de Ficció.

Interpretació musical a càrrec de la Coral Càrmina
Veniu, preguem, Georgy Sviridov (1915-1998), rus.
Eli, Eli, David Zehavi (1910-1975), 02:45, hebreu.
God shall wipe away all tears, Karl Jenkins (1944),anglès.
Aita Gurea, Aita Madina (1907-1972), basc.

Al llarg de tot l’acte es projectaran fotografies i reproduccions de pintures de l’època, relacionades amb l’Holocaust. Les imatges que hi haurà al costat de les cadires corresponen al Porrajmos gitano.

divendres, 21 de gener del 2011

Història: assaig, testimoni i... ciència-ficció



Hi ha tres maneres de presentar la Història: a través de l'assaig de l'especialista, amb el testimoni dels protagonistes o amb una aplicació informàtica. M'explico.

L'assaig respon a les necessitats acadèmiques o a la curiositat intel·lectual. Reconstruir el passat per explicar-lo o per entendre el present forma part de la curiositat que se li atribueix al cervell humà. El resultat no és mai estàtic. Els nous descobriments, els nous punts de vista, les eines d'anàlisi, refuten i modifiquen el fràgil equilibri de les peces que componen aquesta finestra al passat: guanyadors, perdedors, estaments, individus i idiologies modifiquen la mirada. Objectivitat? Subjectivitat? Incertesa? Ens anem construint.

Sembla que som en un moment de la Història en què els conflictes locals i globals han volgut concentrar-se en l'antagonisme i l'enfrontament entre dos mons: Orient i Occident. De fet, és un tema recurrent perquè els dos mons han nascut i han crescut per oposició de l'un contra l'altre: des de l'expansió de l'Islam (s. VII), les croades (ss. XI-XIII), l'Imperi Otomà (ss. XIII-XX), el colonialisme fins l'auge de l'islamisme i els fenòmens migratoris d'avui, passant per les periòdiques invasions europees des de les estepes centrals d'Àsia (huns, mongols...). L'Índia, Xina i el Japó queden al marge d'aquesta relació i de l'enfrontament amb Occident perquè els possibles problemes derivats de la colonització i de les guerres modernes són un tema "resolt". Caldrà deixar passar uns anys abans no es pugui veure quin és l'efecte del creixement econòmic de Xina.

 Anthony Pagden

Acaba d'aparèixer a les llibreries el llibre d'Anthony Pagden, Mundos en guerra. 2.500 años de conflicto entre Oriente y Occidente [Barcelona: RBA, 2011]. Pagden ha escrit aquest assaig amb la voluntat d'explicar l'origen d'aquest conflicte. El llibre és de lectura obligatòria per a tota persona que vulgui estar informada i que senti curiositat per saber com s'explica un present que ens afecta tant. Jo no m'he remuntat més enllà del segle VII, però Pagden sí que ho fa. Ja Heròdot parlava de l'"enemistat perpètua" entre els dos mons. Però Pagden arranca d'una imatge mítica: el segrest d'Helena a mans del troià Paris i la posterior guerra entre aqueus i troians. I com totes les imatges mítiques, encara que no sigui real, sí que és real l'imaginari que construeixen els pobles, sigui acceptable o no. I a banda, en uns temps en què tenim més eines que mai per a l'anàlisi objectiu i científic, què potent és la idea de prendre un mite com a punt de partida per explicar la realitat!



Encara que no hagi convençut ningú, paga la pena llegir l'entrevista a Anthony Pagden a Babelia (15 gener 2011), "Una guerra sin fin", i la ressenya del llibre, "Una interminable historia", de Josep Ramoneda, també a Babelia.

En aquest anar-nos construint que esmentava al principi, el testimoni directe és l'altra gran eina per explicar, per construir la Història. Autobiografies, memòries, diaris, documents enregistrats o escrits en vida del protagonista, ens aporten l'experiència en carn viva. Això no és garantia d'objectivitat perquè la memòria no reconstrueix el passat, sinó que el modifica a través de l'experiència, que, a la vegada, modificarà el nostre propi record. Com deia algú que ara no em ve al cap: "la memòria és el que queda després d'haver oblidat la resta".

Aquesta afirmació segurament seria assumible per a tothom i aplicable a tota experiència narrada si no hi hagués un cas excepcional: Claude Lanzmann.

 Claude Lanzmann

Claude Lanzmann, periodista i director de cinema francès, va ser la setmana passada a Madrid a l'exposició i a la conferència organitzades per Casa Sefarad-Israel i el Círculo de Bellas Artes amb motiu del 25è aniversari de l'estrena de la pel·lícula Shoah. Un documental de nou hores de durada que recull la història oral de l'Holocaust i que és el document definitiu sobre un dels fets més estremidors de la història de la humanitat. Alhora, l'estada de Lanzmann a Madrid coincideix amb la presentació de les seves memòries La liebre de la Patagonia (Barcelona: Seix Barral, 2011).



La producció cinematogràfica, escrita i oral d'aquest home supera tot allò imaginable. La seva experiència vital abasta tots els esdeveniments coneguts des de la seva participació a la Resistència durant la Segona Guerra Mundial fins l'actualitat. No hi ha espai per fer-ne un resum. Cal llegir directament les seves memòries o fer una aproximació en l'excel·lent article que Antonio Muñoz Molina li dedica a Babelia, "El ególatra sincero" (15 gener 2011).



La vida de Lanzmann està governada per l'excés i la desmesura, tant per l'abundància de dades com per la manca de vergonya a l'hora d'erigir-se en eix al voltant del qual gira la Història, la Terra. L'allau informatiu i verbal és tan aclaparador que no deixa escletxes per on sorgeixi el dubte: la Història és ell!

Si hem estat parlant de la reconstrucció de la Història a través de l'assaig i els estudis acadèmics i del testimoni dels protagonistes, sembla una broma esmentar la ciència-ficció. No ho és. Utilitzo el terme, però maliciosament perquè no m'estic referint a fer narració a partir d'hipòtesis més o menys versemblants o amb futuribles.

Mentre que una reacció química es pot reproduir moltes vegades en un laboratori, cada fet històric només té lloc una vegada. Per aquest motiu hi ha lleis matemàtiques que descriuen la física o la química, però no la Història. El projecte SimulPast reuneix físics, informàtics, sociòlegs i historiadors de set institucions espanyoles volen trobar una manera de rebobinar la cinta de la història tantes vegades com es vulgui, utilitzant el Centre de Supercomputació de Barcelona (BSC). La idea és simular per ordinador set esdeveniments històrics, com per exemple la difusió de l'agricultura a Europa, i reproduir-los una vegada i una altra, encara que calgui modificar determinades circumstàncies (hipòtesis) amb la intenció de contrastar les teories historiogràfiques que els han definit fins ara; és a dir, comparar la simulació amb les dades arqueològiques reals. El resultat no seran batalletes, sinó gràfiques, mapes i estadístiques [cliqueu per veure, en PDF, els 7 escenaris que recrearà el projecte].

Joan Barceló, professor de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (una de les institucions implicades en el projecte) afirma: "L'objectiu no és obtenir lleis de la història que permetin predir el comportament futur de la humanitat". La idea no és reproduir o simular els comportaments humans, sinó "entendre per què certs fenòmens han tingut lloc i com afecta això el present".

Com ja vaig explicar en els articles dedicats a Culturomics i a Wordle, sóc bastant escèptic amb tot allò que té a veure amb l'ús d'eines d'anàlisi computacional quan es vol aplicar a disciplines humanístiques i es vol anar més enllà de les dades estadístiques. Que són una eina més i els resultats són una dada més a tenir en compte? Sí, sens dubte. Però compte amb les conclusions i... amb les joguines.

diumenge, 9 de gener del 2011

Enyorada Tarragona






El judaisme a les comarques de Tarragona que es presentarà el proper dijous 20 a Call Barcelona, enllaça directament amb el cicle de conferències que, sota el títol Enyorada Tarragona, l'Ajuntament de Tarragona i l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel (ARCII), en col·laboració amb l'Autoritat Portuària de Tarragona, es va celebrar el passat més de juny entorn al món jueu a les comarques tarragonines, i en què l’objectiu era donar continuïtat a les activitats iniciades l’any 2008 amb el seminari Enyorada Tarragona i la recuperació de l’edifici de Ca la Garsa, al call jueu de la ciutat de Tarragona. Precisament, el professor Lascorz, l'autor del llibre, va fer una de les conferències.

Ca la Garsa (s. XIII)

Tarragona va ser una de les més importants comunitats jueves peninsulars. Els antics geògrafs àrabs parlen de tres "ciutats jueves" i "ciutats dels jueus", referint-se a ciutats on el component hebreu era majoritari: Granada, Lucena i Tarragona. Segurament, els geògrafs es referien exclusivament a les ciutats enclavades en territori musulmà, la Sefarad que en aquella època no incloïa els territoris dels comtats catalans.

El cicle de conferències de 2010 no es va centrar en un sol aspecte del món jueu, sinó que tingué en compte tots els temes que podien ajudar a donar una visió més global: el món sefardí, la caixrut o l'alimentacio jueva, el call de Tarragona o l’arqueologia jueva a les comarques tarragonines.

El judaisme a les comarques de Tarragona



El proper dijous 20 de gener Call Barcelona presenta el llibre El judaisme a les comarques de Tarragona, de l'hebraista Andreu Lascorz. En el mateix acte, el professor Lascorz dictarà la conferència El judaisme a Catalunya.

Aquest llibre té un caire divulgatiu. L'obra ens submergeix en una realitat poc coneguda fins al moment, la del judaisme i els jueus a les comarques de Tarragona. Ens fa comprendre la realitat i la quotidianitat d'una comunitat ben integrada, arrelada, activa i diferenciada de la resta de comunitats existents a altres indrets de Sefarad.

Des de 1492 es van voler esborrar segles de convivència i coexistència a la Península i el record de comunitats jueves molt rellevants a les comarques tarragonines (un record que van mantenir els descendents dels expulsats fins al dia d'avui). Tot plegat ens convida a un retrobament amb la mirada posada en un futur on hi capiguem tots, on la diferència sigui un valor positiu.

Explorar el llegat jueu a Tarragona implica conèixer la música, el cinema, la literatura i infinitat de manifestacions culturals i socials. L'extensa bibliografia del llibre pot incitar els lectors a conèixer el passat i el present d'aquests catalans i a saber veure com la cultura jueva és integrada dins la nostra perquè va ser comuna durant molts segles, fins el decret d'expulsió. Més enllà dels tòpics, cal aprendre que, fins aquesta expulsió i malgrat els enfrontaments (lamentablement inevitables quan s'encaren dues maneres de veure el món i la realitat), el judaisme a Catalunya, com a tot Sefarad, ha de deixar de ser considerat una anomalia cultural.

 Call de Santa Coloma de Queralt

El judaisme en aquestes comarques de la Catalunya Nova està encara poc estudiat. Les restes materials són poques i mal conservades. Més enllà de Tortosa, que té un projecte en marxa per recuperar el call i està integrada a la Red de Juderías de España (com ho estan Barcelona, Girona i Besalú), poca és la informació que tenim de la resta de calls tarragonins: Tarragona, Valls, Santa Coloma de Queralt, Reus, Falset o Montblanc, aquest darrer ben conservat, però poc explicat.

 Call de Montblanc

L'autor, Andreu Lascorz, és nascut a Monsó i resideix a Reus. És llicenciat en Filologia Hebrea (Universitat de Barcelona) i professor a l'IES Lluís Domènech i Montaner de Reus. Ha impartit classes d'introducció al judaisme català per a professors, organitzades per la Generalitat. És autor dels llibres La aljama judía de Monzón, la olvidada (2001), La aljama judía de Monzón, la recordada (2003) i Puentes hacia Israel (2006). Ha publicat articles divulgadors sobre història i cultura hebrees en múltiples publicacions periòdiques.

[Entrades relacionades Sefarad [Catalunya] i L'arbre torna a florir]

dissabte, 1 de gener del 2011

Walter Benjamin



Walter Benjamin (Berlín, 1892 - Portbou, 1940). He esperat un dia després del 2010 per esmentar els 70 anys de la mort del filòsof alemany. He esperat l'any nou per la suposada esperança que l'inici d'un cicle nou comporta. 70 anys d’una mort ignominiosa que exemplifica perfectament el seu concepte d’història i memòria. Una vida truncada, una història malmesa, fugint de la barbàrie entre dos focs: el nazisme i la dictadura franquista.

El concepte d’història per a Benjamin, des d’un punt de vista epistemològic, es defineix  com l’anàlisi del passat en quant conjunt de fets empírics (científics) que han donat continuïtat a la història, però que la memòria modifica. La història no és només la dels vencedors sinó també la dels perdedors i els seus fracassos que no han deixat rastre aparent. I això ho diu algú que va viure les dues guerres mundials, amb la correlació que existeix entre l’una i l’altra. Benjamin és alemany.

Benjamin anuncia com n’és de perillós, en el present, tancar els ulls davant dels que tenen el risc de ser exclosos de la història. A la seva teoria de la història, l’oblit és més vast i estructural que el record. I en la pràctica política, som nosaltres mateixos qui estem posant en perill el progrés si persistim en l’oblit dels exclosos. Penso en el fenomen de la immigració, un problema en l’època de Benjamin i en la nostra, amb la diferència que nosaltres tenim més dades, més coneixement i més recursos que a la primera meitat del segle XX.

El passat perdura a la nostra memòria com una runa desarticulada que se’ns presenta fragmentàriament. En aquest sentit, tot present, tot fragment, té la seva prehistòria. I com si estigués fent psicoanàlisi, en els traumes de la memòria, en les seves surgències violentes d’avui (la guerra a Iugoslàvia, per exemple) busca el rastre de la barbàrie per redimir-la a través de la narració, de la paraula.

La narració, el conte, és la memòria compartida. I la paraula... M’agrada el que diu Enrique Vila-Matas a l’article (llegiu-lo, si us plau) “El fondo eterno (Walter Benjamin)”, publicat a El País el 18 de setembre de 2010, on, després d’afirmar que després de Proust, Kafka i els surrealistes la paraula abandona el seu sentit burgès per recuperar el seu poder elemental i gestual, cita Benjamin dient que “la palabra como gesto es ‘la forma suprema en que la verdad se nos puede presentar en una época despojada de la doctrina teológica’. En los tiempos de Adán, la palabra y el gesto de nombrar eran lo mismo”. La paraula no com element instrumental, sinó “sagrat”, concepte agafat de la tradició bíblica hebrea.

Recordant els contes de la seva infantesa, Benjamin defensava el poder de la narració i de la paraula sobre el cos. Quina imatge més poderosa! El conte com experiència literària més sintètica. El conte com a experiència didàctica que dóna forma a la nostra experiència i que psicoanalitzant-nos ens allibera. Narració sintètica, però no estàtica, si no no hi hauria literatura, no hi hauria comunicació i tornaríem a la barbàrie. A Benjamin li feia por això, que desapareguessin els mecanismes que permeten comunicar l’experiència a través de la paraula. Ell no va arribar a llegir mai Primo Levi.

Em fascina la idea del conte com a mirall on ens hi reconeixem i que ens transforma, però també la idea del conte que a la vegada es transforma amb nosaltres i amb el món. Potser hauríem de començar a mirar la bruixa, la madrastra i el llop, els perdedors, com als exclosos de la Història. Però d’això en parlaré un altre dia. Ara només volia recordar que Benjamin és viu, i que el gest i la paraula també.

Monument a Walter Benjamin a Pot-bou (Dani Karavan)