Mataró, 15 d'abril de 1931, un dia
després de proclamada la República
La meva àvia materna, l'àvia Pilar, va ser la segona dona de l'avi March. La història que la va dur a compartir la seva existència amb el meu avi dóna per escriure un llibre que, com tantes altres coses de la meva vida, queda pendent fins no sé quan. Es van conèixer sent ella treballadora de la fàbrica de teixits que el meu avi tenia a Mataró. Ella era una obrera de quinze anys. L'avi n'hi portava divuit i estava casat. Dels primer anys d'aquella relació clandestina en tinc poques notícies. Se sap el que la memòria familiar recorda i el que n'he pogut treure al cosí Josep, l'únic parent que queda viu d'aquella època. Era joier, i com que treballar amb or és com treballar amb diners, per ell passaven totes les tristeses de la família com si la pena fos un actiu bescanviable per diners. Sé, positivament, que dels sentiments no en va fer mai usura i que pels enganys, maltractament, incestos, traïcions, robatoris, adulteris, dels vicis grans i dels vicis petits, sempre en va pagar un preu just. D'aquest paper mullat, sense valor de canvi, me n'he fet marmessor i l'he afegit a la col·lecció d'enganys, maltractament, incestos, traïcions, robatoris i adulteris que he anat recollint per la meva banda. Tot plegat, més de dos segles atresorats d'història de bona família.
En començo a tenir dades documentals gràcies a les cartes de l'avi a l'àvia, que ella va guardar i que ara són en el meu poder. Són cartes datades durant la República. Cartes que reflecteixen les angunies i les pors que patien no per la relació, sinó perquè en les seves vides hi aparegué un personatge de qui només se'n menciona el nom: Otto. Aquest personatge sempre ha circulat a les sobretaules familiars, però només el cosí Josep el va conèixer i va ser a casa seva de petit.
Otto era un ciutadà alemany, casat amb una fogosa teutona a qui rondava el meu avi (quina imatge tan diferent en tinc jo de l'avi, que no es movia del balancí si no era per treure a passejar la gossa), mentre l'alemany perseguia la meva àvia adolescent. No era només una història de sexe, engany i perversió.
Otto tenia a casa seva, a Argentona, una emissora de ràdio... I ho deixo aquí perquè ara no és el moment d'explicar coses per a les quals no estic preparat i tampoc és la intenció d'aquest apunt. Però sí, a l'altre costat de l'emissora hi havia el Tercer Reich.
Va passar la República, la guerra, les represàlies, la ruïna familiar. També va passar la bona vida mentre hi hagué diners: les vacances, el xofer, la casa d'Horta, el menjador d'hivern, el menjador d'estiu. Però fins que no va morir la Pepa -la primera dona de l'avi i a qui l'àvia va cuidar en el llit de mort-, l'àvia no es va poder casar amb l'avi March. Ja érem a l'any 1952, l'any que se suprimia la cartilla de racionament. Els calvaris no acabaven aquí. Tres fills del primer matrimoni i dos de l'àvia Pilar donen per moltes històries, com així va ser. Entre ells, la meva mare. Mentrestant, com la Reina Mare, l'àvia, reina que mai va tenir tro, va amagar les seves penes amb alcohol fins que va morir i va ressuscitar.
L'àvia, la més maltractada de tota la família (encara que es queixi la meva mare i em queixi jo), va morir dos cops. Un, per avisar; l'altre, per donar-se una segona oportunitat. I no és una metàfora.
L'àvia Pilar era un tros de pa i va exercir d'àvia amb tot el cor i tota l'ànima, com si volgués purgar pecats, que mai ningú li hauria de tenir en compte. Era la dona de la família que feia de pont entre el present i el passat. Era la veu dels contes, de les cançons tradicionals, de les històries familiars i de la Història: de la Guerra Civil, de la Guerra de Cuba -ella era la petita i l'únic dels germans que no va néixer a l'illa-, del protectorat del Marroc, dels carlins. D'ella vaig escoltar coses que mai més he tornat a sentir i que irremeiablement es perdran si no les rescato. Els contes populars es barrejaven amb d'altres històries que havien de tenir un origen tan particular que la memòria les acabarà enterrant. Es barrejaven amb el que havia viscut, quant més llunyà més mític i inversemblant, i amb narracions bíbliques: de la seva veu vaig aprendre la vida i miracles de tots els patriarques. I era qui em comprava els tebeos.
El que tinc més gravat, però, era la llengua que feia servir; amanida d'expressions de les quals no n'he trobat cap rastre enlloc. Quan arribaves tard a un esdeveniment i en demanaves explicacions ella sempre deia: "El pare de qui dieu? Ui, que en fa d'anys que és mort!" O quan volia crida la meva atenció, deixava anar: "Escolta Jaumet, escolta a l'orella: les faves de l'hort treuen cella negra". Era un refranyer vivent. Però no sé d'on treia aquelles expressions.
I aquest apunt, que s'ha allargat sol, més que no pas tenia previst, té a veure amb això, perquè, de cop i volta, una cançó escoltada atzarosament ha fet emergir una d'aquestes expressions: "El mal d'amor és mal de migranya, que jo ho sé per mi de quan festejava". Volia dir que l'amor i el desamor poden ser dolorosos com la migranya, però que com la migranya acaba passant. I segur que parlava per experiència.
Feia més de quaranta anys que no sentia aquesta expressió. He volgut saber d'on venia, i he trobat que és una estrofa d'una cançó popular catalana anònima. No sé de quin segle. N'he trobat una versió a la
Tercera sèrie de cançons populars catalanes, llibre editat per la Biblioteca popular de «L'Avenç» (Barcelona, 1910), amb el títol de "Mariagna".
N'hi ha altres versions recollides a l'
Obra del cançoner popular de Catalunya, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat (2006), on, a cura de Josep Massot i Muntaner, es recullen les
Memòries de missions de recerca que folkloristes com Joan Amades, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti, o el filòleg Enric d'Aoust, van fer durant el primer terç del segle XX. Les lletres varien, però totes elles contenen l'estrofa que repetia l'àvia Pilar: "El mal d'amor és mal de migranya, que jo ho sé per mi de quan festejava".
Però el sorprenent de tot plegat és que la cançó l'he sentit cantada per
Yasmin Levy, una cantant nascuda a Jerusalem, filla de
Isaac Levy, músic i musicòleg d'origen sefardita nascut a Turquia, que va dedicar bona part de la seva vida a rescatar la tradició oral dels antics jueus expulsats de la Península ibèrica per terres turques i gregues. La seva filla, que té com a llengua materna el judeo-castellà, ha musicat i cantat algunes de les cançons rescatades pel seu pare en aquesta llengua.
En el penúltim disc,
Mano suave (2007), entre les cançons judeo-castellanes hi inclou, en català, "Mal de l'amor", on hi apareix la dita que feia servir la meva àvia; de fet, un fragment de la lletra de la "Mariagna" que teniu més amunt.
No sé explicar quins són els camins que han dut aquesta cançó a fer un viatge d'anada i tornada d'un costat a l'altre de la Mediterrània, més enllà d'un possible origen judeo-català (si hagués sobreviscut, ara hi hauria un català medieval viu, com el judeo-castellà dels sefardites, que podríem anomenar
qatalanit,
com a vegades es fa servir erròniament pensant en una variant dialectal
parlada pels jueus catalans d'aleshores, cosa que no ha existit mai
perquè parlaven el mateix català que la resta de la població). No sé quina relació té amb Yasmin Levy, ni perquè ha decidit incloure-la en el disc. Potser alguns jueus catalans la van dur fins l'altre extrem del mar. Allà la va trobar Isaac i ara la canta Yasmin.
El mal de l'amor
és mal de migranya.
Bé ho sabia jo
de quan festejava.
Vaig festejar un temps
una Marianna
que de voluntat
jo prou li'n portava.
El mal de l'amor...
Ella també a mi,
o bé ho demostrava,
les claus del meu cor
ella les portava.
Jo les hi vaig dar
una matinada
anant a la font,
a la font de l'alba.
