Sefarad... Sefarad

Sefarad... Sefarad, ponència de la doctora Maria Josep Estanyol, dictada en el Congrés Sefarad Mundial, celebrat a Barcelona del 14 al 17 d'octubre de 2002.

"Abans de res m'agradaria agrair el recolzament que he tingut del la comunitat jueva de Barcelona en la meva trajectòria investigadora, agrair també al Sr. Giaco Ventura l'oportunitat que m'ha donat per exposar un tema que en el fons encara és poc conegut i que espero aclareixi molts termes mal emprats i a la Dra. Tessa Calders, professora de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona, bona companya i amiga meva que ha col·laborat molt en la labor investigadora del tema que avui em porta aquí.

Aquest Congrés que avui ens reuneix té com objectiu - segons queda palès - reunir a tots els sefardites del món en el seu segon retrobament després de més de mig segle de la conclusió del primer, en el que avui és l'Estat espanyol. Penso que és un moment molt oportú per aclarir el significat del mot Sefarad, abans, a l'edat mitjana, i el que s'entén per Sefarad en el moment actual. D'aquí la reiteració del nom Sefarad en el títol de la meva ponència.

Per estudiar la nostra història medieval ens hem de desfer dels marcs territorials, polítics i culturals que ens són d'utilitat per tractar el moment actual, per què sinó cometrem un greu anacronisme. Per entendre la història dels jueus medievals hi hem d'arribar a través dels segles que la van precedir. És per això que hem de ser molt curosos amb la terminologia aplicada a cada època, i s'ha d'obviar qualsevol referència a la situació actual. Molts són els historiadors que han comès aquest error, ja no es pot parlar de la Història de los judíos en España y Portugal o de la Història de los judíos en la España cristiana. De la mateixa manera que no es pot parlar de jueus espanyols com a terme aplicat a l'època medieval.

El sentit actual d'Espanya no és aplicable de cap de les maneres a la història del judaisme medieval de la Península, entre d'altres raons perquè Espanya no va existir com a entitat i amb aquest nom fins al segle XVIII, i fins aquell moment i molt després dels Reis Catòlics el nom oficial utilitzat va ser el de Regnes Hispànics, referit a les nombroses possessions autònomes, que en sí mateixes eren regnes, amb les seves lleis pròpies i els seus furs.

És també una clara distorsió històrica voler fer creure que el nom de Sefarad i el gentilici sefardita, serveixi per designar a tots els jueus que vivien a la península Ibèrica a l'edat mitjana, i que per tant inclouria als jueus catalans.

El mot Sefarad el trobem per primer cop a la Bíblia, en el capítol 20 d'Abdies, referit molt possiblement a una regió del Àsia Menor.

Molts investigadors actuals ja fa temps que han entès que no es pot utilitzar el mot Sefarad indiscriminadament perquè és ben sabut que Catalunya i Provença formaven una entitat a part del que s'entenia per Sefarad. En citaré aquí alguns d'aquests autors: Ariel Toaff, B. Z. Benedikt, Simon Schwarzfuchs i Eduard Feliu entre d'altres.

És doncs també un error parlar de llengua espanyola o judeo-español aplicat als jueus medievals de la Península formada per diferents regnes on a cadascun es parlava una llengua diferent que era la llengua materna i familiar del jueus del lloc on residien, és a dir: català, àrab, castellà, aragonès, navarrès, lleonès, gallec, portuguès, basc....

Ens és molt difícil de determinar en quina data exacta arriben els primers jueus al territori que més tard es denominarà Catalunya. És molt possible que amb la gran Diàspora que es produeix amb l'imperi romà s'estenguin per tots els territoris d'aquest imperi formant comunitats que es mantindran durant els segles. Entre aquestes comunitats algunes aniran a parar a les nostres terres. Així ho demostra un segell que vaig trobar a l'Empúries romana del segle I d.e.c. amb un maguen David i una lletra xim en el centre del maguen, aquesta troballa es guarda en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

El que és molt possible és que els jueus varen arribar molt abans que els catalans tinguessin consciència de ser-ho. Catalunya va anar consolidant-se com a país en uns territoris on ja hi havia una minoria jueva des de temps antics enmig d'una majoria de població politeista romana primer, arriana visigòtica i cristiana visigòtica després, i encara més tard cristiana catalana.

El terme Sefarad no va designar Catalunya fins ben entrat el segle XVI, quan el terme hebreu Sefarad s'empra per nomenar totes les terres peninsulars.

Sefarad era de la invasió del àrabs, el sud de la Península, és a dir les terres musulmanes d'Al Andalus. Els regnes cristians del Nord eren genèricament les terres d'Edom, a més de tenir cada regne el seu nom específic: Castella, Aragó, Navarra, Lleó, etc. Això vol dir que els jueus que vivien entre nosaltres tenien com a llengua materna el català i l'hebreu era la seva llengua d'estudi i de litúrgia. ¡¡¡Quants són els documents confeccionats i firmats per batlles jueus, juristes jueus, secretaris jueus escrits en català amb notes en hebreu!!!.

Amb el retrocés del domini musulmà, quin seria el significat de Sefarad? Sefarad esdevé progressivament tota Castella a mida que es van conquerint territoris del Al Andalus.

La consciència d'una especificitat catalana, que no serà només política, queda ben reflectida en els documents hebreus de l'època. Valgui com il·lustració alguns exemples:

- Maimònides, en el Mixné Torà ens diu que "és costum entre els jueus de Sefarad, Àfrica del Nord, Babilònia i Eretz Israel estendre al terra de les sinagogues catifes (estores) per asseure-s'hi mentre que en els països d'Edom (regnes cristians) s'asseuen en cadires".
- Abraham bar Hiia en un document hebreu de Barcelona estant ens diu que ha rebut nombrosos llibres procedents de Sefarad, clarament doncs no inclou Barcelona dins d'aquesta accepció.
- Khasdai ibn Saprut deia al rei del khàzars: "sàpigues que el nom del país on habitem és Sefarad en la llengua santa i Al Andalus en la llengua dels ismaelites que l'habiten".
- Nakhmànides, Ionà ben Abraham i Xelomó ben Adret, tres grans intel·lectuals jueus del segle XII ens parlen de l'exactitud de les còpies dels llibres hebreus que ells han adquirit procedents de Sefarad.
- Isaac Lattes de Montpeller, esmenta els nombrosos escriptors jueus que hi ha hagut al Magreb, Sefarad, Catalunya, Tsarefat i Askenaz.

Aquests pocs exemples, n'hi ha molts més, demostren que els catalans no varen ser sefardites fins molt més tard, quan, continuant sent jueus, varen perdre, no se sap exactament quan, el record de ser catalans.

Un moment decisiu en la vida dels jueus va ser el gran avalot de 1391 en el que molts jueus varen morir, altres es varen convertir forçosament i altres fugiren per poder seguir amb els seu judaisme. Després, un segle més tard, arribaria l'expulsió definitiva de Castella, Aragó i dels estats de Sardenya i Sicília en el 1492. Al Rosselló l'edicte d'expulsió no va tenir vigència fins al 21 de setembre de 1493, al regne de Nàpols fins el 1497 i al regne de Navarra fins al 1498.

Això també influeix en las diferents tongades de jueus que varen fugir de la península. És evident que ja en el 1391 en marxaren molts i després amb l'expulsió de 1492 va ser un èxode força massiu, però molts es varen refugiar a regnes veïns que encara els rebien com Portugal o Navarra, dels quals desapareixerien uns anys més tard. Es varen repartir en diferents moments per la geografia mediterrània i europea, uns anaren al Nord d'Àfrica, altres als Països Baixos, altres a les repúbliques i regnes de la península itàlica, altres al imperi otomà.

Podríem pensar que la consciència de la identitat catalana s'aniria aflebint progressivament a partir que els jueus catalans varen deixar de viure a Catalunya i que la seva definició geogràfica hauria perdut la seva raó de ser. Però les investigacions del professor Simon Schwarzfuchs de la Universitat de Bar Ilan que ha seguit les passes d'aquests exiliats catalans, deixen ben palès que varen mantenir la seva identitat molt més enllà del que molts es pensaven.

A l'imperi otomà, per exemple, són nombroses les comunitats catalanes que apareixen documentades com a tal a Istanbul, Esmirna Tessalònica i Safed.

En la majoria dels casos els expulsats de Catalunya havien decidit agrupar-se en comunitats pròpies. Aquesta voluntat d'unió no s'ha de deslligar d'un desig de refusar fondre's amb altres comunitats del judaisme peninsular, especialment amb les originaries de Castella les quals tenien costums, rituals i una llengua diferents.

D'acord a l'ús importat de Catalunya, els dirigents espirituals de les comunitats catalanes no eren designats pel títol de rabí, sinó amb el de Marbits Torà, és a dir "difusor de la Torà".

Eliezer Haixmoní va ser el primer Marbits Torà de la comunitat catalana de Tessalònica, des de 1492 i va ser qui va presidir les discussions que desembocarien en la creació d'una sinagoga "catalana antiga" i una sinagoga "catalana nova". Sembla ser que els catalans que vivien en aquesta ciutat abans de l'expulsió, probablement jueus que fugiren dels avalots de 1391, no acabaven d'acceptar als "nous catalans".

Tenim notícies que Baruch, germà del conegut Moixé Almosnino va fer reconstruir la sinagoga catalana després d'un incendi que va patir en el any 1545, i el mateix Moixé Almosnino va ser Marbits Torà en una de les dues sinagogues catalanes de Tessalònica.

L'antic cementiri de la comunitat de Tessalònica, la destrucció del qual va començar l'any 1943 per construir-hi la universitat, allotjava un seguit de làpides que rememoraven l'origen dels fidels catalans. Entre altres la de Josep al Tortosí, mort en el 1436, la de Samuel Almosnino, mort el 1551 i que va ser Marbits Torà de la comunitat catalana durant gairebé 40 anys.

També és molt interessant l'existència de tota una dinastia de Khazanim catalans anomenats Canpelles o Campelles que varen oficiar en el decurs dels segles XVI, XVII i XVIII, un fenomen realment remarcable.

Al costat de famílies de jueus catalans hi ha la incorporació de noves famílies procedents del Sud o del centre peninsulars que s'integren a la comunitat catalana, com per exemple els Toledano.

Molts epitafis del segle XVII deixen veure que el Català havia esdevingut un nom de família, és el cas de Abraham Català mort en el 1663.

La voluntat de conservar el patrimoni de la llengua i la cultura catalana queda també palesa en un volum imprès en el 1526 a Tessalònica que du per títol El ritual del text de Barcelona del ritus de Catalunya (en hebreu), i segons és escrit en el colofó, s'ha redactat per desig dels exiliats de Catalunya. Aquest makhzor va ser reeditat dos cops en el segle XIX a instància de les dues comunitats catalanes que malgrat la divisió que havien protagonitzat quatre segles abans no renunciaven a la unitat del seu ritual.

Dos institucions jueves pròpiament catalanes, els beroré aberot i els beroré tebiot, jutges de delictes religiosos i jutges de delictes civils, creades amb l'aquiescència del rei Alfons II en el segle XIII a Catalunya, varen continuar a les comunitats catalanes a l'exili i foren adoptades més tard per altres comunitats peninsulars exiliades a l'imperi otomà per l'exemplaritat que demostraren en el seu funcionament per dirigir els assumptes interns.

Aquests només són uns exemples escadussers relatius als jueus catalans que varen anar a l'imperi otomà. Però també tenim documentat el paper que varen jugar els que arribaren a Roma després de l'expulsió. L'estudiós Airel Toaff ha aprofundit sobre la seva història i ha pogut demostrar que els jueus procedents de Castella, Aragó i Catalunya es varen organitzar en comunitats separades i autònomes amb la intenció de conservar les seves pròpies tradicions i el seu ritual. Així per exemple el febrer de 1519 el papa Lleó X concedí als jueus de la comunitat catalana la construcció d'una sinagoga molt a prop de la sinagoga dels jueus romans i aquesta era ja la segona que es construïa. Aquest jueus de la comunitat catalana de Roma varen jugar un paper destacat com a banquers.

Amb aquestes pinzellades no es vol pas demostrar la persistència de comunitats catalanes a l'exili fins als nostres dies sinó només la voluntat d'independència i originalitat de moltes d'elles en relació a les comunitats veïnes de la península Ibèrica. No es varen definir mai com a Sefarad perquè aquest terme es reservava a Castella que havia conquerit les terres del Al Andalus que varen ser les que pròpiament es varen definir com a Sefarad.

Els jueus catalans presentaven una voluntat d'autonomia ben reafirmada. L'estudi de les diverses comunitats demostra ben clarament que el judaisme peninsular era ben lluny de ser homogeni. Els diversos representats del judaisme dels diferents regnes de la península Ibèrica abans de l'expulsió no estaven disposats a abdicar ni a renunciar de la seva originalitat ni de la seva pertinença a un determinat regne.

Cap a finals del segles XVI el predomini del judaisme castellà a l'exili, és a dir el sefardita per herència, va esdevenir el més nombrós. Llavors es reafirmà aquest concepte i és a partir d'aquest moment que es pot parlar d'un judaisme sefardita. Però s'ha de tenir ben clar que els descendents dels jueus procedents de Catalunya es varen resistir molt temps abans d'integrar-s'hi. A tots ells dedico aquestes paraules.