La vida dels jueus a Palestina

Llauner jueu a la Ciutat Vella de Jerusalem (1890)

Ken & Jenny Jacobson Orientalist Photography Collection

Getty Research Institute

Article publicat a la revista Mozaika

L’abril de 1913 un equip de filmació sortia d’Odessa en vaixell per preparar una pel·lícula, The Life of the Jews in Palestine, sobre la vida dels jueus de la regió. El productor, Noah Sokolovsky, amb el suport de la companyia Mizrakh, va passar dos mesos filmant les ciutats, les aldees i les comunitats agrícoles d'Eretz Israel habitades ininterrompudament per famílies jueves des que Roma va destruir el Segon Temple l’any 70 EC fins a la fi del domini otomà després de la Gran Guerra (1914-1918), que convertia el territori en el Mandat Britànic de Palestina. La pel·lícula va ser presentada a Viena l’agost de 1913 i poc després desapareixia a causa del conflicte bèl·lic.

El 1997, el negatiu original de vuitanta minuts va ser trobat a França perquè la cinta havia estat enviada per Mizrakh des d'Odessa a París per ser processada en els laboratoris cinematogràfics de la Gaumont. La pel·lícula va ser restaurada i editada per Yaacov Gross i l’any 2000 va ser projectada en diversos festivals.

La nau de Sokolovsky salpava d'Odessa l'abril de 1913, acompanyat, entre d’altres, de noranta-dos passatgers jueus (el 30% de la població d’Odessa era jueva, la majoria exterminada durant l’ocupació nazi), que anaven a Israel per motius diversos: educatius, per raons de salut, per visitar la família durant la Pasqua o a fer turisme. El viatge va durar onze dies, després de fer escala a Constantinoble i Alexandria abans no van arribar a Jaffa.

L’arribada de l’equip de Sokolovsky va ser tot un esdeveniment per al yishuv, nom que rebien els jueus de l’Imperi otomà. El Gymnasium Herzliyà, l’escola de Tel Aviv, i el col·legi de mestres de Jaffa van interrompre durant uns dies l’activitat escolar per poder ser filmats, com es pot veure a la primera part de la pel·lícula.

El Gymnasium Herzliyà de Tel Aviv (ca. 1915)

Més endavant, la càmera ens porta a veure l’explotació agrícola de Pétah Tikvà, especialitzada en el cultiu de la taronja, i com les caravanes de camells carreguen caixes d’aquesta fruita per dur-les al port de Jaffa per ser exportades.

A Zikron Iaaqov, Sokolovksy i el seu equip filmen a la sortida de la sinagoga després del servei religiós del shabat. Zikron, important per la indústria vitivinícola, era coneguda com el "París d'Eretz Israel": mentre a tota la regió els seus habitants, tant jueus com àrabs, vivien sota una economia de subsistència i pobresa, Zikron tenia una economia molt activa que la va convertir en centre d'atracció de les modes que venien d'Europa (1).

Sinagoga de Zikron Iaaqov

Font: Library of Congress

Un altre fragment ens mostra la construcció de l'edifici del Technion, l’Institut Tecnològic d’Israel, a Haifa, i expressa l'orgull que 100 dels 130 treballadors de la construcció fossin jueus. La pel·lícula segueix per altres localitats com Haderà, Kinneret, Rosh Pinà, Jericó, Rishon LeTzion, Nes Tzionà, Guederà i Tiberíades, on se’ns mostren les dues yeshivot (escoles talmúdiques) de la ciutat, que acollien 2.000 sefardites i 2.000 asquenasites hassídics.

En el fragment filmat a Migdal hi surt un home amb un sol braç llaurant darrere d'un cavall. Aquest camperol era Joseph Trumpeldor, un veterà de la guerra russojaponesa (1904-1905), on va perdre el braç en combat. A la Gran Guerra, després que els turcs expulsessin milers de jueus de Palestina cap a Egipte, Zeev Jabotinsky i Trumpeldor van formar un grup que es va oferir per combatre al costat dels britànics. Londres només va acceptar que constituïssin un cos de suport per portar subministraments al front emprant mules. Així va néixer el Cos de Mules de Sió, que es va autodefinir com la primera unitat de combat jueva en 2.000 anys. Més tard, aquest cos va créixer fins a convertir-se en la Legió Jueva que va participar en la conquesta britànica de Palestina.

L’equip de filmació es va dirigir amb tren cap a Jerusalem (a finals del XIX la meitat de la població jueva vivia dins les muralles de la Ciutat Vella de Jerusalem), on es pot veure la multitud resant davant del Mur, durant la Pasqua jueva, i la visita a la tomba de Shimon haTzaddik, Simó el Just, summe sacerdot durant el temps del Segon Temple. Camí d’Hebron es poden veure les tombes de Raquel i les dels patriarques, però només des de l’exterior perquè els musulmans no permetien als 1.200 jueus de la ciutat entrar al santuari.

L'últim fragment mostra un festival celebrat a Rehovot que va atreure 6.000 jueus de tot Palestina. Aquest festival va ser el precursor dels Jocs Macabeus, una mena de jocs de la Commonwealth que aplega esportistes d’Israel i jueus d’arreu del món.

La pel·lícula, muda però narrada per l'actor israelià Yoram Gaon (sense subtítols), mostra que la vida jueva a Palestina el 1913 era vibrant i productiva 35 anys abans de la fundació del nou estat d'Israel. Sota el domini turc als jueus se’ls permetia establir-se a qualsevol lloc de l’imperi excepte a Palestina per evitar que es poguessin equilibrar les poblacions autòctones jueva i musulmana, que l’any 1913 era de 150.000 contra uns 500.000 habitants respectivament: la jueva, en part hereva de les famílies que van restar al territori després de la conquesta romana definitiva, l'any 70 (destrucció del segon temple), en part procedent de la movilitat tradicional de la població de la regió; i la musulmana, producte de l’expansió de l’Islam durant segles.

És important subratllar aquesta presència històrica ininterrumpuda de la població jueva a Palestina (nom usat pels romans i que s'identifica amb una regió administrativa però no amb els seus habitants) contra els que parlen de colonització i usurpació, que només els escau als romans, a l'expansió de l'islam, als regnes cristians, a l'Imperi turc i als britànics.

A l’esclatar la Primera Guerra Mundial els turcs i la població musulmana van expulsar i massacrar milers de jueus palestins (es va reduir la població jueva a una tercera part). La victòria britànica i francesa al final de la guerra sobre alemanys, austríacs i turcs va convertir Palestina en un mandat britànic mentre la regió síria quedava en mans franceses. La nova situació va permetre la recuperació de la població jueva, però l’estabilitat ja no es va recuperar mai més, sobretot en el moment en què l’enfrontament contra els britànics va posar els caps àrabs a favor de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra, Israel recupera la seva condició d'estat, i se'n creen de nous que fins aleshores no havien existit: Jordània, Síria, Líban i Iraq. Però aquesta és una altra història.

Nota:

(1) Per saber-ne més sobre els costums en el vestir a la Palestina de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, vegeu Ayala Raz, "Fashion in Eretz-Israel: What we Were Wearing in the Early Days of this Century", Israel Review of Arts and Letters, 1998/107-8.


[+]

Pel·lícules antigues de Jerusalem a Terres d’Edom

Mapa en perspectiva de Jerusalem (1928)

Font: Biblioteca Nacional d'Israel

Perseguits i salvats

L’Institut d’Estudis Ilerdencs acollirà el dia 18 de gener la projecció del documental 'Perseguits i salvats', un film que explica l’èxode de jueus entre els anys 1939 i 1944 perseguits pels nazis, i que van fugir a través del Pirineu. La projecció del documental –que es va presentar el novembre passat a Barcelona i es va estrenar a través de la Xarxa de Televisions Locals, inclosa Lleida Televisió, i Movistar–, serà moderat per Josep Calvet i comptarà amb la presència d’un dels directors de la cinta, Jaume Serra, i d’Alice Ekman, una de les protagonistes que apareixen al film, néta i neboda de jueus que es van salvar creuant el Pirineu de Lleida.

El documental podrà visionar-se de nou el dijous 25 de gener, en una sessió en la qual participarà la periodista i escriptora Pilar Rahola.

Institut d'Estudis Ilerdecs, plaça de la Catedral, s/n. Lleida

Projecte "Perseguits i salvats"

Durant la Segona Guerra Mundial, milers de jueus van arribar al país fugint de la persecució nazi. Van travessar el Pirineu en unes condicions extremes. Alguns ciutadans anònims de l’Alta Ribagorça, l’Aran, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell i la Cerdanya els van oferir aixopluc per ajudar-los a sobreviure. Per recordar el seu pas pel Pirineu, la Diputació de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs van impulsar el 2015 el projecte "Perseguits i salvats", que recupera les rutes pels camins de muntanya que varen fer els refugiats jueus durant l’Holocaust.

Aquestes rutes van des de Lés, el principal punt d’arribada dels jueus per l’Aran, fins a Lleida, on s’enviaven la majoria de refugiats, tant si eren detinguts com derivats d’organitzacions d’ajuda jueves per a ser recol·locats. Però aquestes famílies va parar en molts indrets: des de Viella fins a Sort, passant per la Seu d’Urgell i Tremp. ‘Perseguits i salvats’ pretén ser un projecte local amb projecció internacional que aporti proves tangibles i transitables d’aquest èxode.

També s’hi han volgut reunir testimonis i supervivents per recuperar la memòria d’un episodi històric que va trasbalsar Europa i que va arribar a Catalunya; i per conscienciar tothom que no serien vius si no fos per l’esforç i la superació dels seus parents.

La vuitena caixa

El proper dia 29 de març de 2017,a les 18h, es presenta al Palau Güell (carrer Nou de la Rambla, 3-5) el llibre La vuitena caixa, Dory Sontheimer. En l'acte l'acompanyaran Jai Anguita, president de Beth Shalom; Vicenç Villatoro, escriptor i periodista; l'editora d'Angle i Capital Books, Rosa Rey; i la coordinadora de l'Àrea de Desenvolupament Local de la Diputació de Barcelona, Rosa Serra. Tamara Precek hi posarà un apunt musical cantant una cançó en jiddisch. Cal confirmar l'assistència al correu electrònic info@angleeditorial. com

La història de Dory Sontheimer, narrada a Les set caixes, reconstruïa la memòria dels seus avantpassats. A través d'una inesperada herència documental, Dory va descobrir els seus orígens, lligats a la tragèdia col·lectiva del nazisme i de l'Holocaust. Filla d'un exili que va obligar a milions de jueus a negar part de la seva identitat, Dory va començar a desenterrar el passat familiar i al mateix temps a assumir-lo. Ho va fer a través de la consciència d'un drama que, al final, la va obligar a enfrontar-se a l'evidència, tan impactant com commovedora, de quines eren les seves arrels.

Ara, fidel al mateix compromís amb la memòria, aquestes arrels permeten, a través del vigor d'una veu que exerceix la seva responsabilitat, explicar les vides de Catherine, Peter, Michael, Tommy i Pavel. Ells són les branques imprescindibles d'un mateix arbre i com a tals van compartir el drama del silenci i la impotència d'haver viscut en un món que va permetre l'horror i va propiciar la impunitat dels seus botxins. Escrit amb la mateixa franquesa emocional i voluntat reparadora que tant han emocionat als seus lectors, Dory viatja, es documenta, interpreta, reviu i rescata les vides dels qui, en circumstàncies molt més tràgiques que les seves, no van tenir el privilegi de poder viure per explicar-ho.

Sense artificis ni ostentacions d'erudició, i utilitzant la figura omnipresent de la nina Patty, La vuitena caixa, completa i enriqueix la història d'una família que, en la seva complexitat, encarna el dolor, les esperances i la capacitat de resistir de milions de víctimes que necessiten de testimonis com aquest per no ser derrotades pel monstre de l'oblit.

La vuitena caixa

Els propers dies 1 de desembre, a les 19h, a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya, i el 14 de desembre, a les 18h, en el Museu Marítim, Dory Sontheimer presentarà el llibre La octava caja.

La història de Dory Sontheimer, narrada a Les set caixes, reconstruïa la memòria dels seus avantpassats. A través d'una inesperada herència documental, Dory va descobrir els seus orígens, lligats a la tragèdia col·lectiva del nazisme i de l'Holocaust. Filla d'un exili que va obligar a milions de jueus a negar part de la seva identitat, Dory va començar a desenterrar el passat familiar i al mateix temps a assumir-lo. Ho va fer a través de la consciència d'un drama que, al final, la va obligar a enfrontar-se a l'evidència, tan impactant com commovedora, de quines eren les seves arrels.

Ara, fidel al mateix compromís amb la memòria, aquestes arrels permeten, a través del vigor d'una veu que exerceix la seva responsabilitat, explicar les vides de Catherine, Peter, Michael, Tommy i Pavel. Ells són les branques imprescindibles d'un mateix arbre i com a tals van compartir el drama del silenci i la impotència d'haver viscut en un món que va permetre l'horror i va propiciar la impunitat dels seus botxins. Escrit amb la mateixa franquesa emocional i voluntat reparadora que tant han emocionat als seus lectors, Dory viatja, es documenta, interpreta, reviu i rescata les vides dels qui, en circumstàncies molt més tràgiques que les seves, no van tenir el privilegi de poder viure per explicar-ho.

Sense artificis ni ostentacions d'erudició, i utilitzant la figura omnipresent de la nina Patty, La octava caja, completa i enriqueix la història d'una família que, en la seva complexitat, encarna el dolor, les esperances i la capacitat de resistir de milions de víctimes que necessiten de testimonis com aquest per no ser derrotades pel monstre de l'oblit.

Fugint de l'Holocaust a Girona

L'exposició "Fugint de l'Holocaust" arriba al Museu d'Història dels Jueus de Girona, i es podrà veure del 29 d'octubre de 2015 fins el 17 de gener de 2016. Es presenta dins del programa de "La Girona d'època contemporània: les capitalitats de la ciutat", que oferirà el Museu d'Història de Girona amb l'objectiu de revisar la trajectòria de la ciutat en els últims dos-cents anys, des del punt de vista històric, polític, social i cultural. Es fonamenta en les transformacions de tot tipus que van portar Girona a convertir-se en capital des de diverses perspectives, i treballa aspectes relacionats amb la ciutat de Girona com a eix i nucli d'un territori que es va forjar durant els segles XIX i XX.

Sis dels nou milions de jueus que vivien a Europa moriren a conseqüència de la persecució endegada pel règim nazi, tant a Alemanya com als territoris ocupats pel seu exèrcit durant la Segona Guerra Mundial, en el que és el més gran genocidi de la història humana.

Uns pocs milers aconseguiren fugir de la barbàrie creuant els Pirineus en direcció a la Península Ibèrica, primer a través de les duanes i, més tard, travessant clandestinament les muntanyes en unes evasions èpiques en les quals desafiarien la vigilància a banda i banda de la frontera, la duresa del recorregut i les condicions meteorològiques sota les quals es desenvoluparen els recorreguts.

Milers de refugiats es concentraren a Barcelona fins que aconseguiren emigrar, preferentment a Amèrica o a Palestina, on iniciaren una nova vida lluny de la barbàrie.

Rescatem la memòria col·lectiva. Homenatgem els refugiats i refugiades i les persones que els van ajudar, protagonistes silenciosos d'aquells fets.


A partir de la història de vida d’una desena de famílies jueves, l’exposició s'endinsa en aquest episodi tant desconegut del nostre passat recent en què Catalunya esdevingué terra de llibertat per a milers d’homes i dones que fugien de la barbàrie nazi.

La mostra relata una part de la història mundial que es relliga amb la història catalana a partir del record dels seus testimonis: Eduard Heilbruner i Lina Levi, Víctor Papo, Paquita Sitzer, Jenny Kehr, Lea Lazega, Arnold Einhorm, Fred Arom, Elias Zomerplaag, Fred Manasse i Betsy Wijnberg.

La mostra és una producció del Museu d'Història de Catalunya i la Diputació de Barcelona. A Girona, inclourà un espai interactiu adaptat a la realitat de les comarques gironines i fonamentat en una base de dades que permet rescatar els noms i les històries de més de 1.000 persones que van travessar clandestinament la frontera gironina entre els anys 1941 i 1943.

Fugint de l'Holocaust. Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial

L’evasió de milers de jueus a través dels Pirineus


Sílvia Marimon
Diari Ara


Una exposició del Museu d'Història de Catalunya relata la història d’una desena de famílies que van venir a Catalunya fugint de l’Holocaust

Un jueu que fugia dels nazis va regalar un ganivet de caça a Jan Peremartí, un veí de Bossòst. El ganivet l’havia utilitzat al seu pas pels Pirineus per defensar-se dels gossos alemanys. Era una amenaça habitual. Quan a les muntanyes se sentien els gossos dels soldats alemanys, els passadors feien estirar a terra els fugitius jueus que arribaven de tot Europa. No podien parlar ni moure’s. Si els trobaven, el seu destí més segur era un camp de concentració. “Uns 10.000 jueus van aconseguir travessar els Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Com i per què van acabar a Catalunya és la gènesi de l’exposició”, explica Josep Calvet, comissari de l'exposició i autor del llibre Huyendo del Holocausto (Milenio, 2014).

L’exposició, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 18 d’octubre, explica quin va ser el destí final d’una desena de famílies que van intentar fugir amb l’ajuda dels passadors de muntanya. A través del seu testimoni, Fugint de l’Holocaust repassa la solidaritat, la persecució, les expulsions, les presons o els camps de concentració.

Quan es va inaugurar l’exposició, entre el públic hi havia un home que mirava atentament una d’aquestes històries. Assentia, i també feia algun matís, a les explicacions de Calvet. Ell, com a jueu sefardita, n’era un dels protagonistes. El seu nom és Víctor Papo (Milà, 1927) i a la foto era tan sols un infant; ara té 88 anys. Quan era petit, el seu pare regentava un hotel a París. “Un dels treballadors de l’hotel va dir a la Gestapo que el meu pare era jueu. Ens va avisar un periodista i el meu pare va anar a veure el cònsol espanyol a París, Bernardo Rolland”, explica Papo. Rolland li va dir al pare de Papo: “Li aconsello que marxi a Espanya. Jo l’estic protegint però no sé el que li passarà. Si l’han denunciat, pot ser molt greu. El poden internar al camp de Drancy”. Era el setembre del 1941 i els Papo van agafar un tren nocturn fins a Hendaia. Es van instal·lar a Barcelona i Víctor va estudiar a l’Escola Industrial. “Molts familiars meus, però, van morir. N’hi havia que vivien a Grècia, Itàlia i Turquia”, relata.

Les batudes de la Gestapo

Papo va conèixer Denise Berger, la seva dona, que és també una refugiada jueva, a Barcelona. “A la meva família la van matar gairebé tota a Polònia. Amb la meva mare i la meva germana ens vam amagar durant molt de temps en un poble francès, prop de Lió. Quan hi havia una batuda de la Gestapo ens amagaven al col·legi. La meva mare ens havia de deixar a la frontera espanyola, però al final no va poder. No es va poder separar de nosaltres i ens vam quedar amb ella a França malgrat que així totes corríem més perill”, explica Berger. No tothom va tenir tanta sort. Molts no van arribar mai a Barcelona.

Una de les històries que recupera l’exposició és la de Dory Sont, l’autora del llibre Les set caixes. Quan van morir els seus pares, Sont va descobrir entre la documentació que hi havia a les golfes de casa seva que més de trenta familiars seus havien mort als camps de concentració. Mentre eren vius, els pares mai li havien explicat res. Els seus avis materns van intentar creuar els Pirineus però no ho van aconseguir. “Ningú sap on van. Només que no tornen i que ja no n’arriben més notícies”, escriu l’àvia de Sont en una carta. Durant mesos, els avis materns de Sont van escriure des de Marsella. Van intentar, sense èxit, aconseguir un visat per entrar a Espanya. “Hi ha 300.000 persones deambulant pels carrers, tothom busca una sortida”, escrivia l’àvia. En una altra explicava: “Deus pensar que sóc una histèrica, però no et pots ni imaginar les escenes que he vist”. Després d’un munt de negatives del cònsol espanyol, Vicente Vía Ventalló, van decidir travessar clandestinament els Pirineus. Però alguna cosa va passar i es van quedar a Marsella. Des d’allà van ser deportats. Poques hores abans d’agafar un tren, l’àvia va escriure les últimes línies a la filla i el gendre: “Us agraïm tot el que heu fet. Moltes gràcies. No us preocupeu més. Si Déu vol, algun dia ja ens retrobarem”.

Arxius inaccessibles

Tampoc Jenny Kehr se’n va sortir. Va ser deportada des d’Alemanya al camp de Gurs, d’on va aconseguir fugir. Detinguda al coll de Nargó, la van traslladar al camp de concentració de Miranda de Ebro, on no va ser acceptada perquè era una dona. La van tancar a la presó de dones de Barcelona i es va suïcidar. No volia tornar al camp de concentració. D’altres van aconseguir fugir amb l’ajuda dels veïns dels pobles. “Els habitants de Les van impedir que la policia ens enviés altra vegada a França”, escriu Paquita Sitzer. Centenars de joves jueus van ser tancats a Miranda de Ebro, on les condicions eren terribles. Els que van poder van anar-se’n a Amèrica o a Palestina.

No ha sigut fàcil accedir a la documentació. I hi ha molta llegenda negra sobre robatoris i assassinats de jueus als Pirineus: “Molts documents dels arxius de l’Estado Mayor encara estan classificats, i tampoc he pogut accedir a l’Arxiu Diocesà del Bisbat d’Urgell”, assegura Calvet. “Només he pogut documentar un assassinat. Van abandonar un socialista francès perquè anava molt a poc a poc i alentia el grup. Van descobrir el cadàver i hi va haver un judici”, afegeix.

Fugint de l'Holocaust pel Pirineu de Lleida

Huyendo del Holocausto. Judíos evadidos del nazismo a través del Pirineo de Lleida (Editorial Milenio, 2014) és el nou llibre de Josep Calvet (la Pobla de Segur , 1965). Doctor en Història per la Universitat de Lleida, és autor de la primera anàlisi global sobre l'arribada a Espanya de refugiats de la Segona Guerra Mundial (Las montañas de la libertad, 2010), i coautor d'una investigació sobre les xarxes d'informació i evasió aliades (La Batalla del Pirineu. Xarxes d'informació i d'evasió aliades al Pallars Sobirà, a l'Alt Urgell i a Andorra durant la Segona Guerra Mundial, 2011). Els seus treballs més recents reconstrueixen les fugides protagonitzades per evadits jueus.

Com ja va fer Rosa Sala a La penúltima frontera. Fugitivos del nazismo en España (Ediciones Península, 2011), Josep Calvet relata la fugida que milers de jueus van protagonitzar a través del Pirineu escapant de la barbàrie nazi. La península Ibèrica es va convertir en la principal via d'escapament, en unes dures condicions a causa de l'orografia, el clima i l'estricta vigilància exercida a banda i banda de la frontera. Centenars de persones van arribar a la província de Lleida per posteriorment dirigir-se a Amèrica o al protectorat britànic de Palestina, malgrat que d'altres es van quedar a Barcelona, com explica el projecte Verbannung de l'Associació Cultural Mozaika, que pretén rescatar la història de l'exili jueu alemany dels anys 30 a través de la història personal de deu refugiats jueus que van passar o es van establir a la ciutat.

Huyendo del Holocausto s'endinsa en aquella aventura, recorre els escenaris del pas dels refugiats, i reconstrueix, a través dels testimonis, les històries personals i familiars de desenes de jueus que es van veure atrapats pel terror i la destrucció de la maquinària nazi i les seves conseqüències.

Nit dels vidres trencats 2014

Holocaust a l'altell

Kurt i Dorel Sontheimer. Els germans (ella amb guants), en un vol de Lufthansa 

amb l'esvàstica al fuselatge, després d'arribar a l'aeroport del Prat, el 1935

LES 7 CAPSES DE LA DIAGONAL
De vegades la veritat es fa lloc en la foscor. Dory Sontheimer (Barcelona, 1946) va trobar a les golfes del pis de la seva mare set capses de cartró amb documents i cartes que reconstrueixen un passat que desconeixia. Uns 30 membres de la seva família van ser perseguits o assassinats pels nazis. El llibre Les set caixes reconstrueix la identitat que li va ser amagada.
Una tarda de finals d'octubre del 2002, Dory Sontheimer es va disposar a posar ordre al domicili de la seva mare, morta 15 dies abans als 90 anys després d'anar-se apagant i balbucejar els seus últims dies una frase en alemany sense aparent sentit: «¡Ara ve la Gestapo i se'ns emportarà!». Al silenciós cinquè pis de l'immoble de la Diagonal, Dory va recórrer les estances i va entrar al dormitori que havia ocupat de soltera. Va obrir l'altell i, entre mantes i altres trastos, va descobrir set capses de cartró numerades amb pulcritud. Set, com els braços del canelobre jueu. Dins hi va trobar una cosa que els seus pares, Conrado i Rosita Sont, li havien amagat durant 54 anys i que transformaria per sempre la seva vida: un aclaparador passat familiar de persecució i mort a mans dels nazis.

Allò va desencadenar una tempesta dins seu. Dory havia crescut com a catòlica practicant. Va ser batejada, va estudiar amb les monges alemanyes, va fer la comunió i pràcticament no va faltar mai a missa el diumenge a l'església de Nostra Senyora de Pompeia. Durant mig segle tot havia encaixat en un model de vida ordenat i confortable, ennoblit per un alt sentit de l'ètica. Encara que, ben pensat, recordava alguna fogonada d'estranyesa. Sempre li havia xocat que fossin tan pocs de família. Podia comptar-los amb una mà: els seus pares, l'avi Max que havia vingut de Cuba a viure amb ells i l'oncle Julius, germà de Rosita, que residia als EUA i de tant en tant els feia una visita. «¿Per què som tan pocs? ¿No tinc cosins?», havia preguntat Dory en alguna sobretaula. «Van morir a la guerra», tallaven els seus pares. «Tenien una gran habilitat per canviar de tema», i ara se n'adona. També la desconcertava que, malgrat el seu ferm orgull alemany, no es relacionessin mai amb altres alemanys. «M'imagino que tenien por que fossin nazis», dedueix.

Un anunci de passada
Només una vegada, quan ella va complir els 18 anys, recorda, li van anunciar que el seu origen era jueu. De passada i sense adornar-ho. Així que ella va seguir amb la seva vida. Va estudiar Farmàcia, es va casar als 22 anys amb el ginecòleg Josep Maria Gil-Vernet, va treballar a la direcció tècnica del laboratori Liberman i va tenir tres fills, que van estudiar als jesuïtes i que, amb el temps, li han donat set néts. «La veritat és que no vaig prestar atenció a aquell anunci sobre els meus orígens -admet, davant els papers de les set capses desplegats pel parquet del saló-.
Estava sumida en una hiperactivitat que no era gaire comuna en una dona de la meva època».

Estirant la troca documental fins a ordenar la història en un llibre, Les set caixes, d'Angle Editorial (Las siete cajas , Circe), Dory ha passat l'última dècada reconstruint la seva identitat. Els seus pares, Conrado i Rosita Sont, es deien en realitat Kurt i Rosl Sontheimer. Les seves famílies els van enviar a mitjans de la dècada dels 30, per separat, a la Barcelona republicana per apartar-los d'una Alemanya enrarida. Max Sontheimer, el pare de Kurt, era propietari de la fàbrica de porcellanes Lehmann amb filial a Barcelona. Les seves exportacions a Cuba li van valer el nomenament de cònsol alemany a l'Havana. Així que Kurt s'encarregaria del negoci i la seva germana, Dorel -també embarcada cap al mateix destí-, acabaria treballant en una distribuïdora de pel·lícules infantils que va portar Bambi de Walt Disney a les pantalles de la capital catalana.

Els germans es van adaptar sense dificultat a la vida de la ciutat. Organitzaven animades excursions i ofegaven nostàlgies a la cerveseria Heidelberg de la plaça d'Universitat. Més tard, Dorel se les va apanyar per presentar-li una amiga arribada de Friburg, Rosl Heilbruner, que havia estat acomiadada el 1933 del seu càrrec com a ajudant d'un advocat per ser jueva i havia aconseguit una oferta de treball als magatzems Sepu com a secretària de comerç exterior. Va funcionar. Kurt i Rosl es van enamorar, es van casar el 31 de desembre de 1936 en un jutjat i es van instal·lar al número 250 del carrer de Muntaner.

Just quan la família alemanya començava a patir la depuració racial de Hitler, Kurt va obtenir la nacionalitat espanyola. Però, per a major intranquil·litat, el comandant Franco es va aixecar a Melilla i el matrimoni Sontheimer, tement que la Gestapo actués a Espanya, va decidir convertir-se al cristianisme i casar-se per l'església el 18 d'agost de 1939, amb la complicitat del rector Àngel Rovira.

Dorel, en canvi, davant la idea de sotmetre's a la versió hispànica del feixisme, havia preferit embarcar-se el 1936 rumb a la Palestina britànica, on vivien la seva tia Ella i la seva família. «A l'obrir les capses -explica Dory-, el primer gran impacte que vaig rebre va ser veure en una carpeta el telegrama que notificava la mort de Dorel durant el bombardeig de la força aèria de Mussolini de Tel Aviv, el 9 de setembre de 1940». Aquell paper amb una línia precisa en lletres liles era una representació gràfica del dolor que devia sentir el seu pare. «A partir d'aquí vaig començar a estudiar els documents i les cartes obsessivament», reconeix. Durant tres mesos a penes vaig dormir.

El final de la història
Mentrestant, Max i Rosa Sontheimer, aliens a la mort de la seva filla, van malvendre la seva fàbrica a un ari i intentaven fugir d'Alemanya. Als seus passaports ja hi figuren com a Max Israel i Rosa Sara -Israel i Sara eren la humiliació preceptiva imposada als jueus, com la J de Juden a la tapa-. Kurt, des de Barcelona, va moure cel i terra per treure'ls. Va trucar a la porta de Juan Antonio Güell, marquès de Comillas, fundador de la Compañía Transatlántica, perquè estengués un parell de bitllets a Cuba, però el permís de trànsit per Espanya es resistia. Al final, van aconseguir embarcar cap a l'Havana i posar-se en lloc segur, tot i que Rosa va morir d'un infart quan va començar el genocidi.

Els pares de Rosl, Lina i Eduard Heilbruner, van córrer pitjor fortuna. Després d’una operació de neteja a la Selva Negra, el 23 d’octubre de 1940 els van arrencar de casa seva, juntament amb el pare de Lina. Només es van poder emportar 100 marcs i una maleta. Els van adotzenar al camp de concentració de Gurs, a Aquitània, i més tard a Récebédou, a prop de Tolosa, i a Les Milles. El seu fill Julius, a qui havien enviat un any abans a Nova York amb uns familiars, va pressionar tant com va poder consolat americà a Marsella. Però l’1 de juliol de 1941 ja no van estendre ni un bitllet més i el cònsol general d’Espanya a la ciutat francesa, Vicente Vía Ventalló, col·laborador del règim de Vichy, no va firmar l’autorització perquè poguessin entrar a Espanya. Lina, desesperada, fins i tot va intentar contactar amb republicans espanyols perquè els passessin pels Pirineus. Sense èxit.

El 20 de gener de 1942 una quinzena de criminals nazis es reunien al llac Wannsee, a prop de Berlín, i traçaven la Solució Final, el protocol de l’Holocaust. Començava la matança industrialitzada de més de sis milions de jueus. En 30 d’agost d’aquell any va arribar l’última carta dels Heilbruner. Van ser traslladats a Drancy i d’aquí, muntats com bestiar en trens cap a Auschwitz. «He pogut localitzar un dels vagons, segurament del tren en què es van endur Lina i Eduard», explica Dory.

«Llegir la correspondència del pas dels meus avis materns per aquells camps immunds, sense donar mostres d’odi en cap moment, i la seva mort a la cambra de gas em provoca molt dolor», confessa, després de llegir les 300 cartes que es van enviar. Estaven només a 300 quilòmetres de Barcelona. N’hi hauria hagut prou que aquell cònsol firmés els maleïts papers. Un gest els hauria allunyat de la mort.

El saldo de l’horror
Julius, el fill de tots dos, es va allistar a l’Exèrcit nord-americà i va participar com a radiotelegrafista en el desembarcament de Normandia i en l’alliberament de Buchenwald. No va poder salvar els seus pares, però sí que va poder rescatar al seu oncle Nathan del camp de concentració de Noé. Cinc germans de Lina i els seus cònjuges van morir a l’Holocaust. Un cosí germà de Kurt va sobreviure després del seu pas pels camps de Terezín, Auschwitz i Schasenhausen. En total, 30 membres de la família de Dory Sont van ser engolits pel terror nazi.

Per això, el més commocionant de la història és aquell silenci dens, ontològic, dels pares de Dory. «És una actitud recurrent en els supervivents –corregeix l’historiador Manu Valentín, que ultima el llibre El exilio judeoasquenazí en Barcelona (1933-1945)–; milers de jueus van optar per convertir-se, esborrar el rastre de la seva identitat i començar de zero, ser altres per protegir els seus descendents». Un reset que era encara més justificat en l’Espanya catòlica de Franco, a qui no li tremolava el pols a l’hora de retornar els jueus a la frontera per deixar-los a les urpes de la Gestapo. «Un cas dramàtic va ser el de la jueva alemanya Jenny Kehr, que es va penjar a la presó de les Corts el desembre del 1942 quan va saber que l’endemà l’anaven a traslladar a Portbou», explica Valentín.

I Dory corrobora la tesi de l’historiador. «Tots els descendents de la meva família que he anat trobant a Viena, Praga, Londres, Tel Aviv, Buenos Aires, Mont-real, Quebec i Nova York coincideixen que va ser la generació del silenci», subratlla. «Segurament sentien la frustració de no haver pogut rescatar els que van morir, van experimentar la culpa per haver sobreviscut».

La força del destí
Tot i així, Dory no va notar la infelicitat en els seus pares. I guarda un record molt tendre del seu avi Max. S’adoraven. «Quan jo tenia 7 anys, ell va ser ingressat amb un càncer de pròstata letal i jo, per una peritonitis –explica–. Tots dos vam estar 48 hores en coma. Ell va morir i a la mateixa hora jo em vaig despertar». Durant aquells set anys, ell tampoc va dir res de res. Segons els especialistes, molts supervivents senten que si expliquen els horrors soferts atorguen una segona victòria als botxins. Però «el silenci és una forma eficaç de transmissió», adverteix Yael Danieli, victimòloga i directora de The Group Project for Holocaust Survivors de Nova York. El que és ocult espera a ser revelat. Potser per això, els Sontheimer van callar però no van cremar els papers. Els van deixar en l’altell perquè fossin descoberts i al final es reparés la memòria.

Davant d’aquesta tasca, van advertir a Dory que indagar en aquell passat podria causar-li ferides. Ella ha plorat molt i ha somiat també des d’aquella tarda d’octubre del 2002, però manté l’enteresa. «He sumat, no restat. Ara em considero una jueva catòlica –diu somrient–. Sentir el papa Francesc dir que tots tenim origen jueu és un alleujament, ¿no?». Ara bé, li ha aflorat la sensibilitat davant l’antisemitisme –«jo el noto»–, i no para de formular-se una pregunta que segurament no tindrà resposta: «¿Per què els aliats no van bombardejar les vies d’aquells trens si sabien que anaven als camps d’extermini?».

També li han passat coses extraordinàries. A partir de la publicació de Les set caixes, li va trucar un antic empleat del seu pare de principis dels 40 i li va explicar un fet commovedor: una vegada que va anar de visita a casa seva en aquells anys, l’assistenta li va confessar: «La senyora [la seva mare] s’ha passat la tarda plorant pels seus pares». I aquesta mateixa setmana li ha arribat una carta firmada per Montserrat Miquel, una amiga íntima de la seva mare que avui té uns lúcids 100 anys i viu en una residència. Al text recorda els estius compartits a Sant Feliu i esmenta les «coses» de les quals els seus pares no volien parlar «en aquells temps tan desgraciats per a tots». Dory l’anirà a visitar a final de mes per furgar en el seu record.

També ha viatjat a set països per conèixer una desena de familiars de qui abans no sabia res. «A tots ens fa una il·lusió tremenda el retrobament». I ha trucat a la porta de la comunitat jueva de Barcelona. I fa un any i mig la va invitar la Diputació de Barcelona per participar en el cicle Perseguits i salvats sobre el pas pels Pirineus entre els anys 1936 i 1948. «Col·laborar amb ells m’ha donat oportunitat de formar-me al costat d’historiadors, sociòlegs i escriptors», explica.

Però encara té projectes per estrenar. Anar al registre civil a canviar el cognom Sont pel de Sontheimer. Buscar tres jesuïtes citats en una anotació que va trobar a les capses. Explorar altres branques de la família. I avançar en un segon llibre sobre la fàbrica Lehmann –la que va pertànyer al seu avi i va dirigir el seu pare–, l’edifici de la qual segueix intacte al número 159 del carrer de Consell de Cent.

També visitar Auschwitz. Encara no està preparada.

Albert Bertran 

El Periódico

Diumenge, 22 de juny del 2014

Perseguits i salvats!

Perseguit i salvats

La fugida de refugiats jueus durant la II Guerra Mundial

a través dels Pirineus i de Barcelona

Barcelona, 17 i 18 de març de 2014

Massada Sabadell 28: La vida i la mort en un shtetl (1938)

Passaport de Chann Rachel Glucksman

(Font: Yad Vashem)

Shtetl era el nom que rebien, les localitats d’Europa de l’Est, abans de l’Holocaust (Xoà), on la comunitat jueva representava un alt percentatge de la població total, en la zona delimitada entre l’Imperi rus, Polònia, Lituània i Romania, i sobretot a la regió històrica de Galítsia, avui repartida entre Polònia i Ucraïna. Sense ser exactament el mateix, un shtetl seria semblant al nostre concepte de call.

Continueu llegint a Bereshit

o a Massada Sabadell 28

Massada 28 from Enric H. March