TERRES D'EDOM [Catalunya jueva i Sefarad] [Judaisme i cristianisme primitiu] [Diàspora i Xoà] [Moriscs i mudèjars]
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sefarad. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sefarad. Mostrar tots els missatges
diumenge, 2 de juny del 2013
Família i societat en les comunitats jueves de l'Edat Mitjana
Els dies 16, 17, 18 i 19 de juny tindrà lloc el tercer congrés de la Society for Sefardic Studies, que enguany es dedica a la família, societat i vida quotidiana en el món sefardita".
La Society for Sefardic Studies, que té el centre administratiu a la Hebrew University de Jerusalem (Israel) està formada per persones dedicades a la recerca i a l'estudi de la història i la cultura jueva, procedents d'arreu del món. Els seus interessos d'investigació es concentren principalment en la història i la cultura dels jueus de l'edat mitjana a la Península ibèrica, i els seus descendents a l'est i a l'oest, en tots els camps i disciplines, com la història, la filosofia, el misticisme, la literatura, la llengua, l'art, la música, el folklore, l'educació, l'arqueologia, la litúrgia, els estudis bíblics i talmúdics, etc. L'objectiu de la Societat és promoure i coordinar la investigació, organitzar seminaris, conferències i tallers, i difondre informació sobre la recerca, les publicacions i les activitats acadèmiques en el camp dels estudis sefardites.
Les conferències del Congres que tindrà lloc a Girona (Patronat del Call de Girona: Institut d'Estudis Nahmànides i Museu d'Història del Jueus), seran ofertes per membres de la Societat, però totes seran obertes al públic en general que s'hi vulgui acollir, però amb un aforament limitat. La llengua principal que s'utilitzarà serà l'anglès, i també hi haurà conferències en català i en castellà.
Programa: Third congress of the Society on "Family, Society and Daily life in the Sefardi World" June 16-19,2013 (PDF)
Etiquetes de comentaris:
Catalunya jueva,
congressos,
Sefarad
dimecres, 20 de març del 2013
Les llengües del judaisme
Diferents llengües han estat emprades pel poble jueu en diferents moments i entorns, però també amb finalitats diferents. Per això, l'exposició Les llengües del judaisme arrenca dels temps més antics del poble d'Israel i presenta l'hebreu com a llengua de la Bíblia; i arriba fins al món actual, on l'hebreu és una la llengua oficial d'un dels estats creats al segle XX. Al llarg de l'exposició el discurs es focalitza també en dues llengües gairebé oblidades, però de gran riquesa literària i social: el jiddisch o el judeocastellà, així com presenta les llengües pròpies de la quotidianitat i dels àmbits familiars: la haquitia dels espais propis del judaisme mediterrani (segles XIX-XX) i el català medieval dels calls catalans (segles XII-XV).
Paral·lelament s'ha programat un cicle de conferències que tractaran les diverses llengües del judaisme des d'òptiques concretes: l'adaptació de l'hebreu com a llengua oficial de l'estat d'Israel, l'ús del jiddisch en l'àmbit familiar i en l'alta literatura (Premi Nobel), el ladí com a llengua emprada en les normatives rabíniques del món sefardita, la haquitia com a parla pròpia de les comunitats sefardites de Marroc, i el català com a llengua materna de les comunitats jueves de la Catalunya medieval.
Organitza: Patronat Call de Girona
Comissariat: Joan Ferrer i Patronat Call de Girona
Lloc: sales d'exposicions temporals, planta baixa (carrer de la Força, 8)
Etiquetes de comentaris:
Catalunya jueva,
congressos,
djudeo-espanyol,
exposicions,
Haquetia,
jiddisch,
judeo-català,
ladí,
llengua,
qatalanit,
Sefarad,
sefardita
dijous, 14 de febrer del 2013
Plany jueus per la mort del duc de Gandia
Els sefardites d’arreu del món conserven una cançó sobre la mort de Joan de Borja,fill del Papa Alexandre VI, més de 500 anys després. Esperança Costa ens ho va explicar el 7 de maig de 2009 en el "Quadern" d'El País i ara ens ho recorda en el seu bloc i ens amplia la informació amb l'apunt "Timoneda se'l sabia".
Etiquetes de comentaris:
djudeo-espanyol,
Esperança Costa,
judeo-castellà,
judeo-català,
literatura,
qatalanit,
Sefarad,
sefardita,
València
dimecres, 6 de febrer del 2013
Cicle "Món jueu", a Amics de la Unesco
Amics de la UNESCO de Barcelona torna a programar un cicle de conferències sota el nom de Món jueu. Amb deu conferències donarà a conèixer diferents aspectes de la cultura jueva. Les primeres cinc són:
1. Aproximació al món sefardita
Qui són els sefardites? Avui dia, què se'n sap, de la seva cultura, precisament a Sefarad-Espanya? Establint la distinció bàsica entre hispanojueus i sefardites, la conferència ofereix una visió general de la vida i cultura d'aquests últims lluny de Sefarad.
MOISÈS STANCKOWICH, vicepresident de TARBUT Castelldefels
21 de febrer de 2013
2. L'essència de la religió jueva.
Els principis de la fe i de la filosofia jueva vistos des de dins el judaisme. El contingut dels seus llibres sagrats, en especial La Torà, i les seves diferents interpretacions.
DALIA LEVINSOHN, ex-secretaria general de la Federació Comunitats Jueves d'Espanya
28 de febrer de 2013
3. El cicle de l'any jueu i les seves festes
Totes les celebracions jueves tenen lloc segons el calendari hebreu que combina l'any solar i el mes lunar. Les celebracions i les festes coincideixen generalment amb canvis d'estacions. Tractarem les celebracions més importants en el judaisme: Roix ha-Xanà, Iom Kippur, Khanucà, Purim i Pesakh
MORIAH FERRÚS, traductora i filòloga hebrea
7 de març de 2013
4.Jueus àrabs i àrabs jueus al Israel actual
Els jueus que abans de la proclamació de l'Estat d'Israel l'any 1948 havien viscut durant segles als països àrabs i eren per això de llengua i de cultura àrab, van ser acollits amb no poques reticències per l'establishment asquenazita el qual, seguint les consignes del sionisme, considerava que constituïa un oxímoron ser àrab i jueu a l'hora, per la qual cosa en comptes de ser anomenats jueus àrabs van rebre el nom de jueus orientals o mizrahim, i sovint també, equivocadament el nom de sefardites. Les reivindicacions de la seva arabitat per part dels jueus orientals ha agafat molta força en un nodrit grup d'escriptors i artistes joves al Israel del segle XXI.
ANA BEJARANO, professora de llengua i literatura hebrees del Departament de Filologia Semítica de la UB
14 de març de 2013
5. Del call de Barcelona a la Haggadah de Sarajevo. Visions creuades
"Del call de de Barcelona a la Haggadah de Sarajevo" és un viatge per la memòria, un recorregut en imatges per l'antic barri jueu De Barcelona. Descobrirem les llums del judaisme medieval català, el paper central de la memòria en la tradició judaica , i la història i els costums del call jueu de Barcelona, a través d'una de les seves creacions més sorprenents, emblemàtiques i belles: el cicle de les haggadot il·luminades.
SILVIA ANGELET, Diplomada en Estudis Avançats (DEA) en Art i Religió a la UPF
21 de març de 2013
* Visita programada al Call de Barcelona
Etiquetes de comentaris:
calendaris,
Call de Barcelona,
congressos,
història,
Israel,
religió,
Sefarad
divendres, 21 de setembre del 2012
Kalendario sefardí 5773
Etiquetes de comentaris:
calendaris,
djudeo-espanyol,
judaisme,
judeo-castellà,
ladí,
Sefarad,
sefardita
divendres, 17 d’agost del 2012
Sefarad... Sefarad
Sefarad... Sefarad, ponència de la doctora Maria Josep Estanyol, dictada en el Congrés Sefarad Mundial, celebrat a Barcelona del 14 al 17 d'octubre de 2002.
"Abans de res m'agradaria agrair el recolzament que he tingut del la comunitat jueva de Barcelona en la meva trajectòria investigadora, agrair també al Sr. Giaco Ventura l'oportunitat que m'ha donat per exposar un tema que en el fons encara és poc conegut i que espero aclareixi molts termes mal emprats i a la Dra. Tessa Calders, professora de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona, bona companya i amiga meva que ha col·laborat molt en la labor investigadora del tema que avui em porta aquí.
Aquest Congrés que avui ens reuneix té com objectiu - segons queda palès - reunir a tots els sefardites del món en el seu segon retrobament després de més de mig segle de la conclusió del primer, en el que avui és l'Estat espanyol. Penso que és un moment molt oportú per aclarir el significat del mot Sefarad, abans, a l'edat mitjana, i el que s'entén per Sefarad en el moment actual. D'aquí la reiteració del nom Sefarad en el títol de la meva ponència.
Per estudiar la nostra història medieval ens hem de desfer dels marcs territorials, polítics i culturals que ens són d'utilitat per tractar el moment actual, per què sinó cometrem un greu anacronisme. Per entendre la història dels jueus medievals hi hem d'arribar a través dels segles que la van precedir. És per això que hem de ser molt curosos amb la terminologia aplicada a cada època, i s'ha d'obviar qualsevol referència a la situació actual. Molts són els historiadors que han comès aquest error, ja no es pot parlar de la Història de los judíos en España y Portugal o de la Història de los judíos en la España cristiana. De la mateixa manera que no es pot parlar de jueus espanyols com a terme aplicat a l'època medieval.
El sentit actual d'Espanya no és aplicable de cap de les maneres a la història del judaisme medieval de la Península, entre d'altres raons perquè Espanya no va existir com a entitat i amb aquest nom fins al segle XVIII, i fins aquell moment i molt després dels Reis Catòlics el nom oficial utilitzat va ser el de Regnes Hispànics, referit a les nombroses possessions autònomes, que en sí mateixes eren regnes, amb les seves lleis pròpies i els seus furs.
És també una clara distorsió històrica voler fer creure que el nom de Sefarad i el gentilici sefardita, serveixi per designar a tots els jueus que vivien a la península Ibèrica a l'edat mitjana, i que per tant inclouria als jueus catalans.
El mot Sefarad el trobem per primer cop a la Bíblia, en el capítol 20 d'Abdies, referit molt possiblement a una regió del Àsia Menor.
Molts investigadors actuals ja fa temps que han entès que no es pot utilitzar el mot Sefarad indiscriminadament perquè és ben sabut que Catalunya i Provença formaven una entitat a part del que s'entenia per Sefarad. En citaré aquí alguns d'aquests autors: Ariel Toaff, B. Z. Benedikt, Simon Schwarzfuchs i Eduard Feliu entre d'altres.
És doncs també un error parlar de llengua espanyola o judeo-español aplicat als jueus medievals de la Península formada per diferents regnes on a cadascun es parlava una llengua diferent que era la llengua materna i familiar del jueus del lloc on residien, és a dir: català, àrab, castellà, aragonès, navarrès, lleonès, gallec, portuguès, basc....
Ens és molt difícil de determinar en quina data exacta arriben els primers jueus al territori que més tard es denominarà Catalunya. És molt possible que amb la gran Diàspora que es produeix amb l'imperi romà s'estenguin per tots els territoris d'aquest imperi formant comunitats que es mantindran durant els segles. Entre aquestes comunitats algunes aniran a parar a les nostres terres. Així ho demostra un segell que vaig trobar a l'Empúries romana del segle I d.e.c. amb un maguen David i una lletra xim en el centre del maguen, aquesta troballa es guarda en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.
El que és molt possible és que els jueus varen arribar molt abans que els catalans tinguessin consciència de ser-ho. Catalunya va anar consolidant-se com a país en uns territoris on ja hi havia una minoria jueva des de temps antics enmig d'una majoria de població politeista romana primer, arriana visigòtica i cristiana visigòtica després, i encara més tard cristiana catalana.
El terme Sefarad no va designar Catalunya fins ben entrat el segle XVI, quan el terme hebreu Sefarad s'empra per nomenar totes les terres peninsulars.
Sefarad era de la invasió del àrabs, el sud de la Península, és a dir les terres musulmanes d'Al Andalus. Els regnes cristians del Nord eren genèricament les terres d'Edom, a més de tenir cada regne el seu nom específic: Castella, Aragó, Navarra, Lleó, etc. Això vol dir que els jueus que vivien entre nosaltres tenien com a llengua materna el català i l'hebreu era la seva llengua d'estudi i de litúrgia. ¡¡¡Quants són els documents confeccionats i firmats per batlles jueus, juristes jueus, secretaris jueus escrits en català amb notes en hebreu!!!.
Amb el retrocés del domini musulmà, quin seria el significat de Sefarad? Sefarad esdevé progressivament tota Castella a mida que es van conquerint territoris del Al Andalus.
La consciència d'una especificitat catalana, que no serà només política, queda ben reflectida en els documents hebreus de l'època. Valgui com il·lustració alguns exemples:
- Maimònides, en el Mixné Torà ens diu que "és costum entre els jueus de Sefarad, Àfrica del Nord, Babilònia i Eretz Israel estendre al terra de les sinagogues catifes (estores) per asseure-s'hi mentre que en els països d'Edom (regnes cristians) s'asseuen en cadires".
- Abraham bar Hiia en un document hebreu de Barcelona estant ens diu que ha rebut nombrosos llibres procedents de Sefarad, clarament doncs no inclou Barcelona dins d'aquesta accepció.
- Khasdai ibn Saprut deia al rei del khàzars: "sàpigues que el nom del país on habitem és Sefarad en la llengua santa i Al Andalus en la llengua dels ismaelites que l'habiten".
- Nakhmànides, Ionà ben Abraham i Xelomó ben Adret, tres grans intel·lectuals jueus del segle XII ens parlen de l'exactitud de les còpies dels llibres hebreus que ells han adquirit procedents de Sefarad.
- Isaac Lattes de Montpeller, esmenta els nombrosos escriptors jueus que hi ha hagut al Magreb, Sefarad, Catalunya, Tsarefat i Askenaz.
Aquests pocs exemples, n'hi ha molts més, demostren que els catalans no varen ser sefardites fins molt més tard, quan, continuant sent jueus, varen perdre, no se sap exactament quan, el record de ser catalans.
Un moment decisiu en la vida dels jueus va ser el gran avalot de 1391 en el que molts jueus varen morir, altres es varen convertir forçosament i altres fugiren per poder seguir amb els seu judaisme. Després, un segle més tard, arribaria l'expulsió definitiva de Castella, Aragó i dels estats de Sardenya i Sicília en el 1492. Al Rosselló l'edicte d'expulsió no va tenir vigència fins al 21 de setembre de 1493, al regne de Nàpols fins el 1497 i al regne de Navarra fins al 1498.
Això també influeix en las diferents tongades de jueus que varen fugir de la península. És evident que ja en el 1391 en marxaren molts i després amb l'expulsió de 1492 va ser un èxode força massiu, però molts es varen refugiar a regnes veïns que encara els rebien com Portugal o Navarra, dels quals desapareixerien uns anys més tard. Es varen repartir en diferents moments per la geografia mediterrània i europea, uns anaren al Nord d'Àfrica, altres als Països Baixos, altres a les repúbliques i regnes de la península itàlica, altres al imperi otomà.
Podríem pensar que la consciència de la identitat catalana s'aniria aflebint progressivament a partir que els jueus catalans varen deixar de viure a Catalunya i que la seva definició geogràfica hauria perdut la seva raó de ser. Però les investigacions del professor Simon Schwarzfuchs de la Universitat de Bar Ilan que ha seguit les passes d'aquests exiliats catalans, deixen ben palès que varen mantenir la seva identitat molt més enllà del que molts es pensaven.
A l'imperi otomà, per exemple, són nombroses les comunitats catalanes que apareixen documentades com a tal a Istanbul, Esmirna Tessalònica i Safed.
En la majoria dels casos els expulsats de Catalunya havien decidit agrupar-se en comunitats pròpies. Aquesta voluntat d'unió no s'ha de deslligar d'un desig de refusar fondre's amb altres comunitats del judaisme peninsular, especialment amb les originaries de Castella les quals tenien costums, rituals i una llengua diferents.
D'acord a l'ús importat de Catalunya, els dirigents espirituals de les comunitats catalanes no eren designats pel títol de rabí, sinó amb el de Marbits Torà, és a dir "difusor de la Torà".
Eliezer Haixmoní va ser el primer Marbits Torà de la comunitat catalana de Tessalònica, des de 1492 i va ser qui va presidir les discussions que desembocarien en la creació d'una sinagoga "catalana antiga" i una sinagoga "catalana nova". Sembla ser que els catalans que vivien en aquesta ciutat abans de l'expulsió, probablement jueus que fugiren dels avalots de 1391, no acabaven d'acceptar als "nous catalans".
Tenim notícies que Baruch, germà del conegut Moixé Almosnino va fer reconstruir la sinagoga catalana després d'un incendi que va patir en el any 1545, i el mateix Moixé Almosnino va ser Marbits Torà en una de les dues sinagogues catalanes de Tessalònica.
L'antic cementiri de la comunitat de Tessalònica, la destrucció del qual va començar l'any 1943 per construir-hi la universitat, allotjava un seguit de làpides que rememoraven l'origen dels fidels catalans. Entre altres la de Josep al Tortosí, mort en el 1436, la de Samuel Almosnino, mort el 1551 i que va ser Marbits Torà de la comunitat catalana durant gairebé 40 anys.
També és molt interessant l'existència de tota una dinastia de Khazanim catalans anomenats Canpelles o Campelles que varen oficiar en el decurs dels segles XVI, XVII i XVIII, un fenomen realment remarcable.
Al costat de famílies de jueus catalans hi ha la incorporació de noves famílies procedents del Sud o del centre peninsulars que s'integren a la comunitat catalana, com per exemple els Toledano.
Molts epitafis del segle XVII deixen veure que el Català havia esdevingut un nom de família, és el cas de Abraham Català mort en el 1663.
La voluntat de conservar el patrimoni de la llengua i la cultura catalana queda també palesa en un volum imprès en el 1526 a Tessalònica que du per títol El ritual del text de Barcelona del ritus de Catalunya (en hebreu), i segons és escrit en el colofó, s'ha redactat per desig dels exiliats de Catalunya. Aquest makhzor va ser reeditat dos cops en el segle XIX a instància de les dues comunitats catalanes que malgrat la divisió que havien protagonitzat quatre segles abans no renunciaven a la unitat del seu ritual.
Dos institucions jueves pròpiament catalanes, els beroré aberot i els beroré tebiot, jutges de delictes religiosos i jutges de delictes civils, creades amb l'aquiescència del rei Alfons II en el segle XIII a Catalunya, varen continuar a les comunitats catalanes a l'exili i foren adoptades més tard per altres comunitats peninsulars exiliades a l'imperi otomà per l'exemplaritat que demostraren en el seu funcionament per dirigir els assumptes interns.
Aquests només són uns exemples escadussers relatius als jueus catalans que varen anar a l'imperi otomà. Però també tenim documentat el paper que varen jugar els que arribaren a Roma després de l'expulsió. L'estudiós Airel Toaff ha aprofundit sobre la seva història i ha pogut demostrar que els jueus procedents de Castella, Aragó i Catalunya es varen organitzar en comunitats separades i autònomes amb la intenció de conservar les seves pròpies tradicions i el seu ritual. Així per exemple el febrer de 1519 el papa Lleó X concedí als jueus de la comunitat catalana la construcció d'una sinagoga molt a prop de la sinagoga dels jueus romans i aquesta era ja la segona que es construïa. Aquest jueus de la comunitat catalana de Roma varen jugar un paper destacat com a banquers.
Amb aquestes pinzellades no es vol pas demostrar la persistència de comunitats catalanes a l'exili fins als nostres dies sinó només la voluntat d'independència i originalitat de moltes d'elles en relació a les comunitats veïnes de la península Ibèrica. No es varen definir mai com a Sefarad perquè aquest terme es reservava a Castella que havia conquerit les terres del Al Andalus que varen ser les que pròpiament es varen definir com a Sefarad.
Els jueus catalans presentaven una voluntat d'autonomia ben reafirmada. L'estudi de les diverses comunitats demostra ben clarament que el judaisme peninsular era ben lluny de ser homogeni. Els diversos representats del judaisme dels diferents regnes de la península Ibèrica abans de l'expulsió no estaven disposats a abdicar ni a renunciar de la seva originalitat ni de la seva pertinença a un determinat regne.
Cap a finals del segles XVI el predomini del judaisme castellà a l'exili, és a dir el sefardita per herència, va esdevenir el més nombrós. Llavors es reafirmà aquest concepte i és a partir d'aquest moment que es pot parlar d'un judaisme sefardita. Però s'ha de tenir ben clar que els descendents dels jueus procedents de Catalunya es varen resistir molt temps abans d'integrar-s'hi. A tots ells dedico aquestes paraules.
Etiquetes de comentaris:
Catalunya jueva,
congressos,
djudeo-espanyol,
història,
judaisme,
judeo-castellà,
judeo-català,
llengua,
M. J. Estanyol,
qatalanit,
Sefarad
dimarts, 12 de juny del 2012
X Simpòsium de l'Associació Espanyola d'Estudis Hebraics i Jueus
Etiquetes de comentaris:
Catalunya jueva,
congressos,
judaisme,
literatura,
llengua,
Sefarad
dilluns, 11 de juny del 2012
Inquisició, franquisme i Holocaust
Advocat i historiador argentí, Adolfo Kuznitzky, autor també dels llibres Italia y el antisemitismo i La leyenda negra de España y los marranos, a De la Inquisición Española a Franco y el Holocausto (Córdoba, Argentina: Ediciones del Corredor Austral, 2012) analitza la història dels jueus espanyols fent un recorregut que comença durant el regnat dels visigots i arriba fins als temps actuals, per mostrar que hi ha hagut èpoques en què la discriminació ha transcendit la religió, donat que també es dirigia contra els conversos, la qual cosa ofereix semblances amb l'antisemitisme modern, malgrat estar separats per segles de distància.
Aquest fet motiva que siguin molts els historiadors tracin paral·lelismes entre l'etnicisme de casta espanyol i el völkisch alemany que va servir de suport al nazisme, i que fins i tot es puguin trobar a l'Espanya postinquisitorial, amb la Guerra Civil i el franquisme inclosos, en la pervivència de certs tics ètnics-religiosos en un estat que ja no tenia jueus.
L'esquema que es desenvolupa en el llibre és un estudi diacrònic i sincrònic alhora. Diacrònic perquè recorre un camí de gairebé catorze segles d'antijudaisme en la història espanyola que registra fites diverses segons el marc dels contextos històrics, però que guarden una cosa en comú: un odi que supera l’aspecte religiós per esdevenir racial.
La sincronia, al seu torn, resulta de la comparació de les cosmovisions de casta contemporànies (suposadament continuadores del període inquisitorial) amb l'antisemitisme modern i el nazisme.
És el que succeeix amb el concepte de puresa de sang, factor discriminatori que comença sent religiós però que es converteix en racial perquè assenyala a aquell que és diferent fins menystenir-lo: fixem-nos que els tòpics –deixant de banda l’acusació de deïcides– sempre fan referència a costums no religiosos, posant un especial èmfasi en l’aspecte físic, fins i tot en èpoques en què ningú hauria estat capaç d’identificar un jueu per la senzilla raó que mai n’havia vist cap. En el cas alemany i les lleis de Nuremberg (1935) la discriminació és clarament racial perquè els jueus formaven part de la societat alemanya: eren alemanys.
Hi ha, però, una singularitats en l'antisemitisme espanyol modern, que es reflecteix en una moderada aproximació als sefardites per part del nacionalisme espanyol i d’alguns sectors de dreta (Franco, per exemple) que, alhora, subratllava l’odi contra la maçoneria i els jueus asquenazites, que van tenir una forta intervenció en el bàndol republicà. És el que Stanley Payne anomena la "paradoxa espanyola”: al prejudici tradicional s’hi contraposa la imatge del sefardita. És, de fet, una imatge romàntica: els sefardites són, malgrat l’expulsió, “els nostres jueus”; una mena de poble perdut que viu fidel a les seves tradicions, en comunitats tancades, endarrerides i que parlen la llengua castellana dels Reis Catòlics. Mentre que, per l’altre banda, els jueus europeus són éssers perversos, equiparable als protestants i als humanistes, introductors de les idees liberals i del socialisme.
Deia la professora Esther Cohen de Cohen, arran de la presentació d’aquest llibre, que tant és que la discriminació sigui genealògica o racial, tant és que ens fixem en l’Edat Mitjana o en la Moderna, en la Inquisició o en el nazisme. El que resulta definitiu i ontològic és que del judaisme se’n pot “escapar” mitjançant la conversió, però de la judaïtat no hi ha escapatòria possible. Que no deixa de ser una idea interessant tant pel que fa a la visió de l’antijudaisme com a la persistència del món i la cultura jueves fins i tot entre els jueus no creients.
Etiquetes de comentaris:
Adolfo Kuznitzky,
antijudaisme,
estatuts de puresa de sang,
Franquisme,
holocaust,
judaisme,
llibres,
nazisme,
publicacions,
Sefarad,
shoà
dimecres, 25 d’abril del 2012
Paisajes de Sefarad
Etiquetes de comentaris:
Amb Nom Propi,
art,
il·lustracions,
llibres,
publicacions,
Rafael Romero,
Sefarad
dimarts, 28 de febrer del 2012
Bíblies de Sefarad
La Biblioteca Nacional d'Espanya acull l'exposició Biblias de Sefarad: las vidas cruzadas del texto y sus lectores. Organitzada pel Consell Superior d'Investigacions Científiques, ens mostra com en el judaisme medieval la Bíblia hebrea constitueix l'eix central sobre el qual gira la vida cultural i religiosa dels jueus de la Península ibèrica. Explora la història del text i la interrelació amb els lectors i col·leccionistes que les van usar, estudiar i posseir, i apropa el visitant a les maneres com la Bíblia hebrea era llegida, interpretada i representada a l'Edat Mitjana. L'essència de l'exposició és en els manuscrits que van ser produïts a la Península ibèrica, que van ser llegits per jueus i per conversos en els regnes medieval, i col·leccionats després per diferents propietaris i institucions. La majoria dels manuscrits que s'exhibeixen surten per primera vegada de les seves institucions d'origen i se'ns ofereix la possibilitat de conèixer-les, observar-les i comprendre un fragment de la història cultural dels regnes de la Península.
La mostra és organitzada en vuit seccions: La Bíblia: la Tanakh en el lloc central de cultura jueva. Aprenentatge: la llengua de la Bíblia, l'hebreu, passa a ser objecte d'estudi per emprendre la tasca de la seva traducció. Litúrgia: el text sagrat com a base de la litúrgia tant pública com privada. Exegesi bíblica: els significats del text. Polèmica: les interpretacions. Raó i revelació: enfrontament entre ciència i fe. Espais de lectura i tipus de lectors: els diferents usos del text bíblic i la seva influència en l'arquitectura, la poesia, l'ornamentació... Col·leccionisme: els manuscrits elegits pretenen ser testimoni, en alguns casos, de permanència, i en altres, d'un viatge d'anada i tornada que reflecteix les pròpies vides dels seus lectors i posseïdors.
Etiquetes de comentaris:
Bíblia,
Catalunya jueva,
exposicions,
judaisme,
Sefarad
dilluns, 9 de gener del 2012
Bibliografia de judaica (1940-2008)
Casa Sefarad-Israel i la Red de Juderías d'Espanya va celebrar el Dia del Llibre 2010 oferint a la xarxa Bibliografía española judaica. Selección de libros (1940-2008), una bibliografia especialitzada en judaica. Un llibre en format PDF útil per a investigadors, universitaris, escolars i en general per a qui vulgui conèixer què s'ha editat en el darrers 70 anys sobre el judaisme a Sefarad. La informació recollida en aquest llibre i actualitzada el 2010, ha estat elaborada per un dels especialistes més importants en bibliografia judaica, Uriel Macías.
Etiquetes de comentaris:
bibliografia,
judaisme,
llibres,
Sefarad
dijous, 5 de gener del 2012
La dreta espanyola i els jueus: 1898-1945
El treball de Rohr a La derecha española y los judíos, 1898-1945 (València: PUV, 2010), especialment en l'anàlisi de la política i la ideologia, és d'allò més original, en particular la seva anàlisi de la influència exercida pel nou imperialisme espanyol al nord del Marroc. Que la extramadreta espanyola era en general antijueva no és, per descomptat, una troballa, encara que aquesta orientació va ser impugnada en part, a principis del segle XX amb la nova tendència filosefardita (només incloïa els jueus sefardites perquè seguien parlant castellà, no els altres) per part d'alguns nacionalistes espanyols, que va sostenir que els jueus sefardites van ser superiors a altres jueus per haver estat "purificats" per la cultura espanyola.
La part més important del llibre tracta del paper al Marroc espanyol, que conté la major proporció de noves dades. Com subratlla Rohr, hi ha hagut una quantitat considerable de la literatura recent a Espanya i en la política espanyola i les seves accions en el Protectorat, que s'ha centrat gairebé exclusivament en les relacions amb la població marroquina, encara que generalment ignora el lloc de la població jueva significativa al nord del Marroc.
Retalls de premsa:
"En el último y más sugerente de los cinco capítulos del libro, Rohr investiga como el gobierno de España renuncia a repatriar a sus ciudadanos judíos de la Europa ocupada. El hecho de que un número significativo de judíos fueron capaces de escapar a través de España, no significa que la actitud de los funcionarios del régimen franquista fuera benevolente hacia judíos (en realidad, aquí judíos cuando termina la guerra había pocos, unos 6000, y en cierto momento son bautizados ante la presión, y los que eran extranjeros se les expulsó en 1939, como pasó con los asquenazís de Mallorca). Rohr explica que mientras que el régimen franquista se estableció después de la guerra como el salvador de los judíos sefardíes de Europa del Este, como apoyo a la salvación llevada por las iniciativas personales de los diplomáticos españoles, no lo fue por respuesta a las directivas oficiales (y el que lea el libro vera los delirios con los pocos de Salónica, Grecia y Hungría). Asimismo, Rohr señala que durante el mismo período Franco había desarrollado políticas pronazis y una retórica antisemita antiestadounidense, y que la coalición de antiliberales y fascistas que apoyaron su régimen utiliza la propaganda antisemita en muchas ocasiones. Esto tuvo lugar incluso después de 1943, cuando la política exterior española se estaba desplazando más hacia la neutralidad, ya que la fortuna en la guerra mundial había cambiado. Es cierto que Franco estaba convencido de que los judíos controlaban la política y la economía de los Estados Unidos y Gran Bretaña. Pero como desde 1943 estuvo cada vez más convencido de que Hitler perdería la guerra, se hizo consciente de la necesidad de mejorar sus relaciones con grupos judíos. En consecuencia, la propaganda antisemita disminuyó considerablemente. La sección de la policía política especializada en la persecución de los judíos fue disuelto (Por cierto, el libro no hace referencia a la creación de esta unidad en 1938 ni de sus funciones; sabemos que había un listado de los judíos españoles para Hitler. En realidad hubo varios listados: en 1939 el gobernador de Barcelona, González Oliveros, censó los 500 que no se habían ido y pasó la lista a la Gestapo ). El tratamiento de los refugiados judíos mejoró, y se buscaron relaciones más estrechas con el poder anglosajón. Y, como demuestra Rohr, el Gobierno español aceptó los contactos con el Congreso Judío Mundial y, posteriormente, colaboró con esta organización. Esta mejora en las relaciones es un primer paso hacia la creación del mito del rescate de refugiados judíos en España. Pero la verdad es que, si bien las medidas encaminadas a la persecución de los judíos españoles dejaron de tener efecto la política fundamental hacia los refugiados judíos se mantuvo sin cambios. De hecho, como los documentos muestran, el régimen franquista se negó a dar refugio a los judíos perseguidos de la Alemania nazi y la Italia fascista, incluso cuando tenían nacionalidad española. A los refugiados judíos se les permitió pasar a través de España, pero no se les permitía instalarse. Por lo tanto, concluye Rohr, la política española hacia los judíos fue similar a la seguida por otros países tales como Brasil, Japón e Italia.
[...] En definitiva, se trata de un estudio a fondo que se agrega a nuestro conocimiento, tanto por el antisemitismo en España como por la actitud de la derecha antiliberal que provocó el golpe de estado de julio de 1936 y desde entonces el apoyo al liderazgo de Franco. Lo que hay que destacar, sobre todo, es el análisis del tratamiento de los refugiados judíos durante la Segunda Guerra Mundial y la relación entre la política exterior y la cultura política (los mitos políticos de la Edad Moderna, el de la Edad de Oro, el de la conspiración, el mito del salvador y el de la unidad).”
Revista de Historia Moderna
--------------------
"Una contribución original a la literatura histórica, ya que combina un análisis lúcido de las fuentes españolas del antisemitismo en el largo plazo, con una valoración de penetración de la mezcla específica de ideológica y estratégica (de hecho francamente oportunistas), los motivos de la conducción de las políticas contradictorias adoptadas por los franquistas hacia los diferentes grupos de judíos europeos en el período comprendido entre 1936 y 1945. El punto fuerte del trabajo de la Dra. Rohr es su comprensión de la interacción constante entre la mitología política del antisemitismo español y los intereses geopolíticos de España y de las aspiraciones coloniales. Y es la forma en que su análisis de “longue durée” informa la disección inteligente de los años de la guerra (1939-45) que hace del libro una pieza de análisis impresionante."
Professora Helen Graham, Departament d'Història, Royal Holloway, Universitat de Londres
-------------------
“Esta atractiva, estimulante y original obra da firmeza a la cuestión de la raza en la España contemporánea y le da la importancia historiográfica que merece. Al igual que la expulsión de los moriscos, “los otros”, ha sido reconocida como un período significativo de referencia de la identidad española, este libro muestra cómo la construcción del "judío" juega un papel similar".
Dr. Michael Richards, de la Universitat de l'Oeste d'Anglaterra
------------------
Etiquetes de comentaris:
antijudaisme,
història,
judaisme,
llibres,
política,
publicacions,
Sefarad
L’origine des juifs d’Afrique du Nord
Jueus del Marroc
Les habitants de l’Afrique du Nord sont tous à l’origine des Berbères. La conquête arabo-musulmane n’a laissé sur place que peu de soldats venus de l’Arabie et de l’Orient arabisé. Néanmoins, la civilisation arabe et la religion musulmane réussirent à s’implanter dans les villes, à les arabiser, et à les islamiser. Par contre, de grandes franges de la population autochtone sont restées berbérophones jusqu’à ce jour. Il va sans dire que la scolarisation et les media tendent à propager de plus en plus l’arabisation officielle, qui souvent s’affronte à un mouvement de renouveau berbériste. Je n’utilise le terme de berbère, que pour plus de commodité, à la place du terme plus précis, des Imazighen.
Quand à l’origine des Juifs d’Afrique du Nord, il est impératif d’élucider un mythe assez répandu dans les medias actuels. Est-il nécessaire de préciser qu’une présence juive en Afrique du Nord ne peut être possible avant l’époque romaine, pour la bonne raison qu’un judaïsme, dans le sens propre du terme, n’existait point avant cette époque ? La présence de Sidoniens, de Phéniciens ou de Puniques sur les côtes méditerranéennes n’a rien avoir avec la religion monothéiste juive. Il en est de même pour les colonies Israelites ou Judéennes à Yeb (Éléphantine) ou en Basse Égypte qui ne sont qu’un reflet du culte monolâtrique israélite de l’époque monarchique pré deutéronomiste. Par contre, avant même la destruction de Jérusalem et de son temple en l’an 70 par les Romains, et la perte de l’indépendance, une diaspora judéenne florissait déjà en Afrique du Nord, surtout à Alexandrie où fut traduite la Bible trois cent ans environ avant n. e. et en Cyrénaïque. En plus de ces Judéens, il faut prendre en compte l’attrait qu’avaient les gentils, ou les païens, pour l’antique culte judéen, ses traditions ancestrales, sa longue histoire et ses fêtes. Cet attrait engendra un vaste mouvement de conversion à la religion juive, qui fut aussi renforcé par de nombreux païens, dessebomenoï, ou des « craignant Dieu », à la marge de ces convertis, qui avaient une grande admiration pour le Judaïsme, mais qui ne s’étaient pas convertis.
L’accroissement progressif des adhérant à la secte des « partisans de Jésus », devenus plus tard, les Chrétiens, terme qui n’existe quasiment pas dans les textes du Nouveau Testament, est due entre autres au passage de la plupart de ces nouveau Juifs et des « craignant Dieu », sous les règnes des empereurs Constantin et Justinien, du Judaïsme au Christianisme, qui était moins exigeant dans ses pratiques rituelles. Il ne fait plus de doute, comme le précise Maurice Sartre, qu’un grand mouvement de conversions au judaïsme traversait tout le monde romain. Plus de 10% de la population de ce monde, surtout en Afrique du Nord et en Orient, sont Juifs, sans compter les sympathisants de cette religion. Néanmoins on ne peut parler du Judaïsme de l’époque comme d’une religion prônant un prosélytisme actif, ceci, malgré quelques judaïsations forcées en Galilée et en Judée, sous les rois hasmonéens. Mais contrairement à l’avis de l’historien Shlomo Sand et du linguiste Paul Wexler, rien ne prouve que tous ces nouveaux convertis réussirent à surmonter les pressions de l’empereur Justinien au VIe siècle, et encore plus de la conquête militaire musulmane, et restèrent juifs. Les seuls qui pouvaient, à la rigueur, s’accrocher à leur religion ne pouvaient être que les Juifs qui l’étaient par ascendance familiale, kata sarka et non par adoption tardive.
Boda jueva al Marroc
Avec l’avènement de l’Islam au VIIe siècle, la majeure partie des habitants autochtones de l’Afrique du Nord, les Imazighen, convertis d’abord au Judaïsme, puis au Christianisme, furent pratiquement tous contrains à s’islamiser. Ce qui rend très probable, à mon avis, la constatation que les seuls nord-africains qui sont restés juifs ne devaient être que ceux qui, à l’origine, avaient émigrés de la Judée et de la Galilée. Aussi, la thèse défendue par l’historien tunisien Ibn Khaldoun (1332-1406) dans son livre l’Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l’Afrique septentrionale, selon laquelle les Berbères seraient des descendants de Cananéens ou que le personnage de Dihya el Kahina serait d’origine juive a été largement réfutée par les historiens Abdelmajid Hannoum et Gabriel Camps. Malgré le mouvement berbériste qui cherche à s’affranchir du joug de la culture arabo-musulmane, en mettant en avant les origines juives des Berbères ou l’origine berbère des Juifs nord-africains, il faut se rendre à l’évidence et ne pas prendre des mythes pour des vérités historiques.Malgré la sympathie que ressentent actuellement les Juifs d’Afrique du Nord pour certains de ces mouvements représentés dans le Web, les Juifs nord africains, dans leur grande majorité, ne seraient donc pas des Berbères convertis mais principalement des anciens Israelites et Judéens émigrés de leur pays, avant et surtout après la révolte contre les Romains.
Dernièrement, Shlomo Sand dans un livre pamphlétaire prôna l’inexistence d’un peuple juif qui à son avis fut inventé de toute pièce par le mouvement sioniste. Ce qui assez dissimulé dans son livre c’est le fait qu’il ne fait que répéter ce qu’avaient déjà dit quasiment tous les historiens du peuple juif bien avant lui. En outre, aucun historien sioniste n’a jamais prétendu que les origines des Juifs étaient ethniquement, biologiquement ou génétiquement exclusives ou que tous les Juifs devaient obligatoirement avoir des ascendants remontant aux populations des royaumes d’Israël et de Juda.Les brassages constants de populations à travers les siècles ont effacé toute possibilité d’évoquer une définition à base ethnique du peuple juif et de quasiment toutes les populations des états-nations actuelles. Il serait aussi ridicule, comme essaient de le faire certains généticiens peu scrupuleux de la rigueur scientifique, de vouloir prouver à tout prix l’existence d’un dominateur génétique commun à tous les Juifs du monde actuel.
Durant tout le Moyen âge, l’Afrique du Nord et l’Espagne ne formaient qu’un seul domaine culturel et les lettrés juifs à l’époque voyageaient facilement d’une communauté à l’autre. Ce brassage de population ne permet plus de distinction ethnique entre les Juifs d’Espagne et ceux de l’Afrique du Nord. Cependant, avec l’expulsion des Juifs d’Espagne et du Portugal, après 1492, les Juifs de la péninsule ibérique, devenue chrétienne, émigrèrent en partie en Afrique du Nord et composèrent une communauté distincte par ses origines et son particularisme. On les appelle les megorashim, les expulsés, par rapport aux toshabim, les autochtones, termes que l’on retrouve principalement dans les actes de mariages, les ketubot. Grace à ces nouveaux venus qui constituèrent une aristocratie locale, le dialecte judéo-arabe marocain, dans toute sa diversité, est encore truffé d’espagnol dans le domaine lexical. Jusqu’au XIXe siècle, on continua même de traduire à Meknès dans des textes du droit juif, dans les responsa (les she’elot u-teshubot), certains termes de l’hébreu en espagnol, pour qu’ils soient mieux compris par le lecteur.
Professeur Yigal Bin-Nun
Bibliografia
Camps Gabriel, Berbères, mémoire et identité, Actes Sud, Paris 2007, publié précédemment aux éditions Errance, 1987.
Hannoum Abdelmajid, « Historiographie et légende au Maghreb : la Kâhina ou la production d’une mémoire », in L’invention historiographique, Annales. Histoire, Sciences Sociales, 54e année, n° 3, mai, juin 1999, p. 667-686.
Le Bohec Yann, « Bilan des recherches sur le judaïsme au Maghreb dans l’Antiquité », Espacio, Tiempoy Forma, Série II, H. Antigua, t.6, 1993, p. 551-566.
Oufkir Raouf, Kahena la princesse sauvage, Tome I, L’impératrice des songes, Flammarion, Paris 2010.
Sand Shlomo, Comment le peuple juif fut inventé, Fayard, Paris 2008.
Sartre Maurice, L’Orient romain. Provinces et sociétés provinciales en Méditerranée orientale d’Auguste aux Sévères (31 avant J.-C. – 235 après J.-C.), éd. Le Seuil, Paris 1991.
Schroeter J. Daniel, La découverte des Juifs berbères, in Relations Judéo-Musulmanes au Maroc : perceptions et réalités, edited by Michel Abitbol, Éditions Stavit, Paris 1997, p. 169-187.
Wexler Paul,The Non-Jewish Origins of the Sephardic Jews, State Universityof New York, Albany1996
Text d’una conferència feta a Marsella el dimecres 5 maig de 2010, en el Centre Culturel Edmond Fleg et Judaïcité. 4 Impasse Dragon, 13006 Marseille, difós a Radio JM.
dimecres, 28 de desembre del 2011
Els judeoconversos després de l'expulsió
Amb Los judeoconversos en la cultura y sociedad españolas (Madrid: Trotta, 2011), Ángel Alcalá amplia i completa les investigacions que prèviament va recollir a Judíos, sefarditas, conversos: la expulsión de 1492 (1984) i Literatura y ciencia ante la Inquisición española (2003).
El poble jueu va romandre a Sefarad uns cinc-cents anys, del segle X al XV, però les obres dels seus poetes (Ibn Gabirol, Yehuda Halevi), savis (Maimònides), traductors, metges, astrònoms i cartògrafs amb prou feines han estat reconegudes com part de la història cultural i social espanyola. Tampoc en el cas de Catalunya, les Terres d'Edom -on podríem remuntar-nos fins el segle I, ho han estat fins fa poc, i amb tot, de manera tímida, personatges com la família de cartògrafs Cresques, Jacob ben David ben Yomtob, Shelomó Bonafed, Shelomó de Piera, Abraham bar Hiyya, Jehudà al-Harizí, Bonastruc ça Porta, Shelomó ben Adret, Massot Avengenà, Moshé Natan, Jafudà Bonsenyor.
No obstant això, com assenyala Ángel Alcalá en el pròleg, paradoxalment la saba jueva va penetrar en l'ésser històric de la Corona de Castella gràcies als judeoconversos i els seus descendents (Lucena, Rojas, Delicado, Juan de Ávila, Luis de León, Mateo Alemán), és a dir, a través d'aquells que "en la major part dels casos s'havien vist forçats a acceptar [el baptisme] per violència explícita o per pressió social". Seguint els passos d'Américo Castro i Benzion Netanyahu, al llarg de les gairebé sis-centes pàgines de Los judeoconversos en la cultura y sociedad españolas intentarà donar raó de com ha estat aquesta influència i en quin grau.
Ángel Alcalá divideix el llibre en quatre parts. A la primera, "El enfrentamiento. Ataque cristiano y crisis judía", situa l'origen de l'anomenat problema convers i el posa en context. Sorprenentment passa com de puntetes per l'assalt als calls de 1391, que va causar la mort de milers de jueus i va suposar, segons el parer de molts historiadors, l'origen de les conversions forçades. En lloc d'això, analitza en profunditat la Disputa de Tortosa (1413-1414), convocada pel Papa Lluna (Benet XIII), on el rabí Astruch Halevi va ser obligat a enfrontar-se al convers Jerónimo de Santa Fe per debatre sobre si Jesús era o no el Messies promès a l'Antic Testament. Encara que hi havia hagut altres disputes (la de Nahmànides amb Pau Cristià) i polèmiques (protagonitzades per gent com Petrus Alfonsi o Abner de Burgos), la de Tortosa va tenir un impacte desastrós per a la població jueva: molts hebreus es van recloure en pobles i llogarets i uns dos-cents mil van acabar batejats.
Amb tot, no va ser fins a la redacció, proclamació i aplicació de la Sentència Estatut de Toledo de l'any 1449 que l'ostracisme social-empremta, segons l'autor, de l'antisemitisme deixat "en el fons de la consciència espanyola per l'ocupació visigòtica" - decretat per Alfonso X el Savi contra els jueus es va aplicar als conversos. La matança de conversos promoguda a la ciutat de Toledo per Però Sarmiento i el batxiller Marcos García de Mora va implicar la transformació de l'antisemitisme religiós en antijudaisme ètnic, l'inici dels estatuts de puresa de sang i l'aprofundiment de l'abisme social entre cristians vells i conversos .
Entre els motius del baptisme dels jueus hi ha tant la sincera conversió d'alguns rabins i intel·lectuals com la necessitat de superar les dificultats socials i econòmiques vinculades a ser jueu, l'averroisme, la justificació de practicar en públic una religió no jueva davant d'una amenaça de mort o l'afecció a la terra nativa. I, a diferència d'investigadors com Baer, Gershon Cohen, Cecil Roth, I. S. Revah, Amador dels Rius, Kamen o Menéndez Pelayo, Ángel Alcalá no creu que la majoria dels conversos practiqués el judaisme d'amagat. S'inclina a favor de les tesis de Benzion Netanyahu, que considera que la Inquisició es va instituir per aturar l'ascens social dels conversos: l'anàlisi de la seva obra hi dedica el primer capítol de la segona part. I s'observa que considerar la majoria de conversos com criptojueus hauria servit, per la part cristiana, per justificar la Inquisició i, per la part jueva, d'afalac dels sectors més ortodoxos, a l'establir una mena de lleialtat indefinida dels seus avantpassats a la religió de naixement.
A més d'estudiar els motius de l'establiment de la Inquisició, a la segona part del llibre, titulada "Las actuaciones oficiales de la corona. La Inquisición, la expulsión y sus problemas", Ángel Alcalá anuncia una nova hipòtesi o interpretació de les raons que van portar els Reis Catòlics a promulgar el decret d'expulsió. "Al abrir las puertas al bautismo –diu a la pàgina 220– los Reyes no querían el éxodo de los judíos, sino que, colocados frente a una heroica e inaceptable situación existencial, se quedaran bautizándose". El fet que es quedessin aproximadament la meitat i que els Reis exercissin una política de portes obertes per acollir a aquells que volguessin batejar-se i tornar després de l'expulsió avalaria la hipòtesi. Aquesta conclusió és tan interessant i sorprenent, per als profans en la matèria, com l'existència de dos decrets: el de Castella i el descobert a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona, més extens i molt més dur, en el qual es posa l'accent en la usura com un dels motius de l'expulsió.
Com es llegeix en la quarta part, "Los límites de la expresión. Ecos literarios, creatividad subversiva y censura", tot i les limitacions i les persecucions, tot i les sospites i els desencontres, els conversos es van anar obrint camí en la cultura de la societat castellana. En una primera època, amb la inclusió en les seves obres d'estereotips del jueu, amb un constant lament sobre la pertinàcia dels seus antics germans de fe i fins i tot amb acusacions de poble deïcida, amb inclusions de discussions teològiques sobre la Trinitat o fent d'ells mateixos objecte d'escarni. Assimilats per complet, o gairebé, cap al segle XVI participen en el millor de la literatura del Segle d'Or i de la renovació espiritual d'algunes ordres religioses.
La cinquena part, "Algunos conversos ejemplares de la época", està dedicada a l'estudi exhaustiu de sis conversos il·lustres: els germans Alfonso i Juan de Valdés, amb les seves idees de cristianisme interior, paulinisme i èmfasi en el concepte d'Església com a cos místic; el valencià Joan Lluís Vives, alguns familiars del qual van ser cremats vius en públic en un acte de fe a principis del segle XVI, i del qual Alcalá en destaca "su silencio casi absolutamente total sobre la situación interna de la sociedad española en cuanto a los odios de linaje, las injusticias y crueldades de la Inquisición y, ante todo, sobre el terrible exterminio casi total de sus familiares"; Maria de Cazalla, exemple de la necessitat que tenien moltes persones d'espiritualitat interior de alliberar-se de les cerimònies externes de l'Església; fray Luis de León, amb els seus problemes amb la Inquisició de Conca i les seves dificultats per ocupar la càtedra d'hebreu a la Universitat de Salamanca, i el ecumènic Miquel Servet.
Etiquetes de comentaris:
Ángel Alcalá,
antijudaisme,
estatuts de puresa de sang,
judaisme,
llibres,
publicacions,
Sefarad
dijous, 22 de desembre del 2011
Els jueus secrets de Catalunya
Eugeni Casanova [publicat a Qandil. Luces del poniente]
Sobrevivientes a la Inquisición se reúnen en Catalunya. Piden al Gran Rabinato el derecho a pertenecer al pueblo de Israel.
El venerable rabino Boaron no daba crédito a lo que veían sus ojos. Francesc Bellido de Sant Feliu desplegaba con primor un talit que su madre le había tejido cuando era un niño, 60 años atrás, para que siguiera los preceptos de su religión secreta. Blanco con franjas azules
en sus extremos, el manto de oración judaico no se diferenciaba en nada del que su propia madre le había legado a él o a millones de judíos en todo el mundo. Lo extraordinario era que Bellido había nacido y crecido en Cirat, en el abrupto interior de Castellón, en una tierra donde oficialmente los judíos se habían acabado cinco siglos atrás, cuando los Reyes Católicos les dieron a escoger entre el exilio o la conversión.
Boaron, la mano derecha del Gran Rabino de Israel, estuvo con una delegación religiosa en Barcelona el 31 de marzo y el 1 de abril (el 2 visitaron la antigua judería de Girona) para escuchar los casos de decenas de descendientes de conversos de la península Ibérica que reclaman el derecho a pertenecer al pueblo de Israel. Lo que resultó más extraordinario a la comisión es que la mayoría de estas personas han conservado no sólo la memoria, sino también rituales y tradiciones de sus antepasados israelitas.
Bellido recitó oraciones en hebreo que su madre le había enseñado, explicó que encendía las velas del Sábado, que le instruyó en el cumplimiento de los preceptos e incluso le recitaba algún viejo proverbio: “De Sefarad (Hispania) soy un jayao (soldado)/ fablo el safá (idioma) castellano/ como el más puro villano/ que nunca cató el jalá (pan sabático)”. En su casa de Cirat (en el Alto Mijares valenciano, de lengua castellana), Bellido recuerda una mezuza, la cápsula con oraciones que todos los hogares judíos ponen en el dintel de la puerta. Sin embargo, ellos la tenían en el interior, ya en el recibidor, y cubierta con yeso. Otros objetos rituales, como la menorá,el candelabro de siete brazos, estaban escondidos en un armario.
El caso de Bellido se repite en todo el territorio ibérico, donde muchas familias han conservado a través de las generaciones rasgos judaicos y, en algunos casos, los preceptos al completo. Es imposible dar cifras, porque continúan escondidos, pero las personas que se reclaman descendientes de israelitas son varios miles. “En todas partes, en las 52 provincias españolas, hay judíos secretos, pero España sigue siendo un país muy antisemita y todavía no nos sentimos seguros”, dice un valenciano que prefiere que su nombre no aparezca.
La pervivencia del judaísmo está documentada en España y Portugal hasta finales del siglo XVIII, 300 años después del decreto de los Reyes Católicos. Los archivos de la Inquisición revelan decenas de miles de casos de herejía hasta esas fechas. Los historiadores aseguran que más de la mitad de los judíos evitó el exilio convirtiéndose al cristianismo, pero la mayoría también siguió practicando clandestinamente la religión de sus padres. Así nacieron los criptojudíos, que fueron llamados también marranos, un nombre que se conserva muy vivo en muchas familias portuguesas.
Cuando el tribunal capturaba a un hereje acusado de judaizar, inmediatamente caían parientes y amigos de distintos puntos de España y Portugal, porque durante siglos los criptojudíos mantuvieron una red de contactos que les permitía ayudarse, reunirse para las fiestas y pactar matrimonios, sin los cuales la tradición hubiera desaparecido. Los judaizantes desaparecen de los archivos justamente cuando el Santo Oficio que los perseguía se modera, a finales del XVIII, y, finalmente, es abolido a principios del XIX.
Un jamón por estrenar
La también valenciana Marina de Paz Peris cuenta cómo sus abuelos paternos encendían en el pueblo gallego de Rivadavia las velas sabáticas dentro de un puchero para que sus vecinos no las percibieran y que de niña descubrió en su desván libros escondidos escritos “con casitas”, que más tarde supo que era el alfabeto hebreo. Su abuela materna guardaba las apariencias culinarias para evitar ser descubierta. La Inquisición procesó a muchísimos sospechosos por cocinar con aceite vegetal o por no consumir cerdo. “Yo siempre vi un jamón en la despensa -cuenta Marina-, que debía ser heredado, porque llevaba años ahí, para que los vecinos lo vieran”.
La abuela regalaba los conejos que criaba (prohibidos por la ley rabínica) a los vecinos; “en cambio, pollos no regalaba ni uno”. La familia de Marina de Paz tuvo que hacer equilibrios durante el largo franquismo para ocultar su verdadera religión. Cuando en algún acto social rechazaban el cerdo, alegaban que engordaba, y decían que el marisco les producía trastornos. Cuando les invitaban a una boda llegaban siempre al final de la misa, “con la excusa de la modista o de un zapato roto”, porque tenían reparos para entrar en la iglesia.
La familia se las arregló también para tener una parcela en el cementerio sin una sola cruz, donde también enterraban a ateos y suicidas. Cuando en 1948 se fundó el Estado de Israel, 37 de sus primos emigraron en masa protagonizando una aliyá (retorno) increíble para el mundo, porque teóricamente los judíos se habían acabado en Sefarad hacía siglos.
Marina, que tiene 55 años, todavía conoció la red clandestina que unía a los judíos ibéricos. Cuando cumplió 18 años, sus padres le llevaron a casa algunos jóvenes para que se casara dentro del grupo. “Era una especie de servicio secreto criptojudío. Había alcahuetas que ponían en contacto a la gente, y a mí me trajeron chicos de Córdoba, de Navarra y de la misma Valencia, y alguno centroeuropeo, de familias que se relacionaban con mis padres”, cuenta.
La comisión rabínica escuchó también a representantes lusos. En Portugal – donde los judíos fueron convertidos a la fuerza, sin la posibilidad de exiliarse- se han mantenido algunas comunidades perfectamente constituidas, y durante las décadas de 1920 y 1930 hubo un importante movimiento, la Obra do Resgate, que llevó a muchos marranos a la sinagoga y creó escuelas para los niños.
Otro colectivo que explicó su caso a los rabinos fue el de los chuetas, los mallorquines portadores de 15 apellidos, descendientes de los últimos conversos represaliados por la Inquisición a finales del siglo XVII, que estuvieron estigmatizados hasta hace muy poco, porque vivían agrupados en el viejo call de s´Argenteria de Palma. Tras Barcelona, la comisión israelí viajó a Mallorca y a Oporto. El rabino Boaron se declaró impresionado por los testimonios que había escuchado y reconoció a Sefarad como tierra de judíos. Según sus palabras, existe una buena disposición del Gran Rabinato para que los bnei anusim (los hijos de losforzados) regresen al pueblo de Israel con todos los honores.
Eugeni Casanova es autor del libro Els jueus amagats. Supervivents de la Inquisició a la Sefarad del segle XXI (Columna, 2005)
Etiquetes de comentaris:
antijudaisme,
Catalunya jueva,
estatuts de puresa de sang,
Eugeni Casanova,
història,
judaisme,
llibres,
memòria,
publicacions,
religió,
Sefarad
dimecres, 21 de desembre del 2011
Els jueus amagats
Els jueus amagats: Supervivents de la Inquisició a la Sefarad del segle XXI (Barcelona: Columna, 2005), d'Eugeni Casanova, ens explica les històries de famílies i comunitats criptojueves que s'han mantingut amagades fins ara per tota la Península ibèrica, malgrat l'expulsió de 1492. Una comunitat endogàmica en un poble de Castella durant quinze generacions, asturians que resen invocant el Déu d'Israel, una família valenciana que emigra en massa quan es funda l'estat hebreu el 1948, el darrer criptojueu d'Eivissa... Totes aquestes persones pertanyen a nissagues que han mantingut el judaisme d'amagat durant segles. Tots els llibres d'història diuen que els jueus es van acabar a Catalunya, Aragó i Castella el 1492 i a Portugal el 1497, però la Inquisició encara condemnava gent per judaïtzar 300 anys més tard. Els historiadors han volgut trobar els seus descendents en els arxius, però qui deixa testimonis quan s'hi juga la vida? Calia resseguir-ne les traces als racons on continuen amagats. Aquest llibre recull desenes d'històries d'aquests sefardites actuals i fa parlar per primer cop els xuetes mallorquins, descendents dels darrers cremats per la Inquisició a finals del segle XVII, i també els "cristians nous" de Belmonte, un poble portuguès on ha perviscut fins avui una comunitat de 250 jueus clandestins.
Etiquetes de comentaris:
antijudaisme,
Catalunya jueva,
estatuts de puresa de sang,
Eugeni Casanova,
història,
judaisme,
llibres,
memòria,
publicacions,
religió,
Sefarad
dilluns, 12 de desembre del 2011
Els sefardites d'Istanbul
Etiquetes de comentaris:
djudeo-espanyol,
Istanbul,
judaisme,
judeo-castellà,
ladí,
publicacions,
Sefarad,
Turquia
divendres, 9 de desembre del 2011
La província errant d'Espanya
"He pasado una tarde en Nueva York oyendo a un zapatero de una antigua ciudad servia, de Sarajevo, que cantaba canciones españolas del siglo XV en Jerusalen, con la misma música de cante jondo con que las cantaban sus remotos abuelos en Sevilla hace quinientos años.
La voz del zapatero vino en una cinta rnagnetofónica. Las canciones son de amor: a la manzanita colorada, que se le meti6 un gusanito dentro del corazón; a la moza morena como la pimienta; a las buenas noches en que nl se come, ni se bebe, ni se sueña. desvelados por unas querencias que nadie pueda saber lo que son: ni mi padre, ni mi madre, ni mi gente.
El zapatero sigue siendo hoy un zapatero en Israel, y lo que el canta, los mismos que se han quedado en Espana ya lo olvidaron. Pero este buen hombre, como su padre, como su abuelo, como su tatarabuelo, donde quiera que llega planta, abre su cancion, y la canción le ayuda a vivir.
Puede cerrarsele la noche, venirsele el mundo encima, y el, con lo de la manzanita colorada, canta y vive, comb vivió su madre, su abuela, su tatarabuela…Espana, nación peregrina, secularmente andariega, tiene, como en la historia de su caballeria, una provincia andante. Una provincia sin tierra. Es su provincia hebrea, de una tradicion tan honda. tragica, humana y poetica como pueden serlo Castilla, Galicia o Andalucia.
No hay cosa parecida en el mundo a estos grupos de judios viejos españoles que van errantes por Europa, America, el Africa o el Asia, llevando sus canciones con una tozudez invencible, superior a toda la otra tozudez españiola.
Llevan las canciones como si ahi encontraran la tierra firme de su nuevo mundo. Alguna vez un amigo mio, profesor en el remoto Estado de Washington, en la ciudad de Seattlle, oyó que una discipula suya americana, camino de su casa, en la bicicleta, iba cantando canciones españolas que se le habían olvidado a don Ramón Menendez Pidal.
La moza le dijo: “Son las canciones oue se cantan en mi casa”. Y en la casa de la moza le cantaron a mi amigo un centenar de canciones, que el las hizo coleccionar para escribir su tesis de grado.
Hace poco recibi un libro de Moshe Attias, editado en Jerusalem, que es un “Romancero Sefardí” de romanzas y cantos populares en judeo-español, recogidos de boca del pueblo y en parte copiados de manuscritos.
La coleccion se compone de 136 romances, de los cuales unos sesenta figuran en los romanceros españoles: el resto seguían siendo hasta hoy esa poesia subterránea, clandestina, que solo brotaba en los pozos íntimos de las viejas familias hebreo-españolas.
Un hijo tiene el rey David
y por nombre Hablor se llama:
namorose de Tamar
aunque era su Dropia hermana.
Fuertes fueron los amores…[...]
Cualquiera puede encontrar este romance en la colección de Menendez y Pelayo, pero dudo que nadie lo oiga hoy en España. En España eso ya es de la nacion muerta, de la nacion erudita. En cambio, en el norte del Africa se sigue cantando, y asi se ve lo viva y fresca de la provincia peregrina y vagabunda.
La historia de Salomon y su juicio famoso, como se canta en Salamanca nadie la encontrará en la Espana muerta. Y es preciosa en la España peregrina. Así se canta ahora en Israel:
Cuando el rey Salomón
en Yerusalaim enreinó
viniéranle dos mujeres
a contarle una traición.
–,Justicia. siñor. justicia!
contaros qulero una causa.
Éramos yo y esta dueña
juntas en una casa
juntas comiamos de un pane.
juntas bebíamos de una agua… [...]
¿No es como de milagro ir andando por una calle infeliz de Atenas, y oir de pronto un zapatero, como el de Sarajevo, cantando el romance de la reina Elena?
Estabase Ia reina Iselda
en su bastidor labrando.
agujica d’oro en mano
y un pendón de amor labrando…[...]
Germán Arciniegas. "La provincia errante de España". La Prensa. Buenos Aires, 12 de gener de 1958
Font: Roberto Kiesling, via eSefarad
Etiquetes de comentaris:
djudeo-espanyol,
judaisme,
judeo-castellà,
ladí,
literatura,
llengua,
Sefarad
dijous, 8 de desembre del 2011
Balat i Hasköy: dos barris jueus d'Istanbul
Antigues cases jueves de Balat, Istanbul
El present artícle és una adaptació de les pàgines 87-94 de la tesi doctoral de Pablo Martín Asuero, director de l'Institut Cervantes de Damasc, Balat y Hasköy: Dos barrios judíos de Estambul a la luz de varios observadores españoles (1784-1905)
ABSTRACT
At the end of the 18th century the old Spanish-Turkish rivalry in the Mediterranean is over. The Spanish observers who were mostly soldiers, writers, journalist and diplomats, wrote about the Ottoman capital during the Eastern Question. One of the most interesting topics is the reunion with the Sephardic jews. The districts of Fener and Hasköy, in the Golden Horn, were mostly populated by the descendents of the Jews of hispanic origin, they became an important scenery to meet them.
RESUMEN
A finales del siglo XVIII se acaba con la rivalidad hispano-otomana en el Mediterráneo, a partir de ese momento los observadores españoles, militares, escritores, periodistas y diplomáticos en su mayoría, escribirán sobre la capital otomana en el marco de la cuestión de Oriente. Uno de los aspectos más interesantes es el reencuentro con los sefardíes. Los barrios de Fener y Balat, situados en el Cuerno de Oro, poblados mayoritariamente por judíos de origen hispánico serán uno se los escenarios escogidos para entrar en contacto con ellos y la sorpresa que supone reencontrarse con ellos.
A lo largo del siglo XIX se produce toda una serie de desplazamientos en los diferentes barrios de Estambul, especialmente en aquellos donde moraban las minorías no musulmanas. En estas ircunstancias, las clases acomodadas de los otrora prósperos barrios del Cuerno de Oro se trasladarán a Pera y Gálata, quedando Balat y Hasköy como residencia de las clases menos favorecidas de la comunidad judía, y en el lugar de acogida de muchos hebreos procedentes de Europa Central o de Rusia, muchos de ellos de camino hacia Tierra Santa, Europa Occidental o las Américas.
El barrio de Balat está situado en la sexta colina de la península que conformaba la antigua Constantinopla, entre el barrio de Fener, poblado mayoritariamente por griegos, y las murallas bizantinas. Hay que tener en cuenta que la población judía de Estambul nunca formó guetos, sino que vivía desperdigada dentro y fuera de las murallas, compartiendo el espacio urbano con cristianos, griegos o armenios, y musulmanes. Lógicamente había varias sinagogas y al lado del cementerio armenio de Edirnekapi, extramuros, tenían los hebreos el suyo. La ciudad terminaba en las murallas, al otro lado se extendían los cementerios y las huertas. Será precisamente cerca de la Edirnekapi, la Puerta de Adrianópolis, donde Pierre Loti buscará y encontrará la tumba de su querida Aziyadé para llevársela a modo de souvenir para el salón de su casa de Francia.
La mayor parte de los judíos otomanos procedían de España y Portugal, los cuales, tras la expulsión, adoptan el nombre de sefardíes, es decir, procedentes de la península Ibérica a la que se refieren como Sefarad. Willy Sperco afirma que llegaron unos 200.000 y que fueron bastante bien aceptados en la corte de Bayaceto II (1481-1512) (2).
Otros barrios que contaron con una importante población judía fueron Gálata y Karaköy, situados en la boca de la ría en el lugar donde se asentaba la comunidad italiana, y en Hasköy, al otro lado de Balat, en el Cuerno de Oro3. Era precisamente en esta parte de la ría, antes de la construcción de los puentes, donde se hallaban los centros comerciales (4), al ser un puerto natural donde repostaban los barcos mercantes y las galeras de la temida flota otomana que aterrorizaba las costas de España, Nápoles y Sicilia en tiempos de Barbarroja.
Fig. 1. “El Cuerno de Oro” de Cesare Biseo (5)
La rivalidad hispano-turca termina en 1783. Así, Carlos III y Abdül Hamid I acaban con casi tres siglos de enfrentamiento en el Mediterráneo. A partir de este momento, los Borbones españoles empiezan a considerar a los otomanos como una nación con la que se podía entablar relaciones comerciales, enviándose varias expediciones. José Moreno estuvo presente en la de 1783, la cual condujo al primer Embajador español al imperio otomano, el alicantino Juan de Bouligni, junto con toda una serie de regalos para el Sultán y su corte. El Viaje a Constantinopla en el año 1784 es un texto realizado por un ilustrados español que sigue la línea de los cuadros enciclopédicos, describiendo los diferentes aspectos de la sociedad otomana. Uno de los que más interesaba a los españoles era el de las relaciones mercantiles y sus protagonistas: “[...] armenios, griegos y judíos [...] son los dueños del comercio de Levante.” (6).
Más adelante señala que algunos judíos estaban muy bien situados en la administración del imperio, pero no se detiene a analizar sus barrios. La descripción de Constantinopla y sus arrabales de un viajero contemporáneo, José Solano Ortiz de Rozas, suple ligeramente las lagunas de su contemporáneo: “[...] y fuera de las murallas se ven dos barrios, el del Fanal [Fener] [...] y el de Balatá que pueblan diez mil familias judías.” (7).
Hasköy tiene tan solo una referencia al arsenal y las antiguas atarazanas, donde se construían los barcos de la flota otomana, en ambos autores. Solano se aleja de los cuadros enciclopedistas de su época para acercarse a la literatura de viajeros con percepciones más personales de la realidad:
“Después se ve el serrallo de Annaly Cabak [Aynali Kabak] reedificado nuevamente, y que en aquel verano de ochenta y siete fue la residencia del sultán: sus kiosks exteriores están sobre el agua sostenidos de pilotes, todo pintado a la chinesca y de muy bella vista.” (8).
Las buenas relaciones hispano-otomanas de finales del sigo XVIII acaban con la invasión napoleónica. La pérdida de las colonias en América y la Guerra Carlista son varios de los motivos por los que se desatiende la situación del Mediterráneo Oriental y una cuestión de Oriente en la que España no se implica. A pesar de las escasas relaciones económicas y políticas, sí que hubo un cierto interés en la situación del imperio Otomano por parte de la burguesía ilustrada, tal y como se puede apreciar por las traducciones de las obras de viajeros románticos al español, o por la abundancia de artículos en la prensa española sobre los conflictos bélicos o las ruinas de la antigüedad, no hay que olvidar que Egipto, Palestina, Tierra Santa e Irak pertenecieron a Turquía hasta principios del siglo XX.
Por otra parte, se puede pensar que los judíos no interesan demasiado a los viajeros españoles en la primera mitad del siglo XIX. Hay que tener en cuenta que el tribunal de la Inquisición y los expedientes de limpieza de sangre no se suprimen hasta bien entrado el siglo, por lo que en España, por mucho que hubieran transcurrido tres siglos desde el Edicto de Expulsión, se seguía teniendo una actitud antijudía. Por otra parte influyeron las opiniones de viajeros románticos franceses como Gautier y Maxime du Camp, cuyas obras sirven de guía de viaje a los españoles, como el referente a Balat.
“Nous arrivâmes ainsi dans un quartier étrange et d’une physonomie toute particulière: les barraques devenaient de plus en plus délabrées, pauvres et sales. Leur façades rechignées, chassisieuses hagarades, se fendillaient, se déjetaient, se disloquaient, prêtes à tomber en putréfaction. Les toits semblaient avoir la teigne et les murailles la lèpre; les écailles de l’enduit grisâtre se détaichaient comme les pellicules d’une peau dartreuse. Quelque chiens saigneux réduits à l’état de squelette, rongés de vermine et de morsures, dormaient dans la boue noire et fétide; d’ignobles
loques pendillaient aux fenêtres, derrière lesquelles, haussés par nos montures, nous écouvrions des têtes bizarres d’une lividité maladive, entre la cire et le citron surmontées d’énormes bourrelets de linge blanc et emmanchées dans des petits corps fluets à poitrine plate, sur laquelle bridait une étoffe miroitante comme les feuilles d’un parapluie mouillé; des yeux mornes, atones, aux regards accablés, pareils dans ces visages jaunes à des charbons tombés dans une omelette, se levaient
lentement vers nous et retombaient sur quelques besogne; des fantômes furtifs passaient le long des baraques le front ceint d’un chiffon blanc moucheté de noir, comme si l’usure y êut essuyé sa plume toute la journée, le corps perdu dans une souquenille verni de crasse.
Nous étions a Balata, le quartier juif, le guetto de Constantinople; nous voyions là le residu de quatre siècles d’oppression et d’abanie, le fumier sous lequel ce pueble, proscrit partout, se blottit comme certain insectes poru de dérober à ses persécuteurs; il espère se sauver par le dégôut qu’il inspire, vit dans le fange et en prends les teintes. On imaginerait difficilement quelque
chose de plus inmonde, de plus infect et de plus purulent: la plique, les scroofules, la gale, la lèpre et toutes les impuretés bibliques, dont il ne s’est pas guéri depuis Moïse, le dévorent sans qu’il s’y oppose, tant l’idée du lucre le travaille exclusivement; il ne fait même pas atention à la peste s’il peut faire un petit comerse sur les habits des morts.-Dans ce hideux quartier roulent pêle-mêle Aarón, Isaac, Abraham et Jacob; ces malhereux, dont quelques-uns sont millonnaires, se
nourissent de têtes de poisson qu’on retranche comme venimeuses et que développent chez eux certaines maladies particulières. Cet immonde aliment a pour eux l’avantage de ne coûter rien.” (9).
Con este tipo se lecturas se comprende que incluso la supuesta visión científica del Viaje a Oriente de la fragata de guerra Arapiles de 1871, obra de Juan de Dios de la Rada y Delgado, un importante intelectual español, mantenga está tónica:
“Balata, el cuartel de los judíos, como ya indicamos hace poco, es un verdadero lodazal infecto y repugnante. Las casas se caen sin que sus dueños procuren repararlas; las calles están siempre cubiertas de hediondo barro; los moradores se cuidan bien poco del aseo y compostura, atentos sólo a procurarse los sórdidos placeres de la avaricia, y, según la gráfica frase de un escritor, viven
tranquilos bajo una triple capa de desperdicios, de vicios y de abandono.” (10).
La descripción del barrio en la memoria del viaje de la fragata Arapiles se reduce a un elemento: las casas de los judíos. Es cierto que la población de Balat era básicamente hebrea, pero también había armenios, griegos y musulmanes. Sin embargo las mezquitas, sinagogas e iglesias del barrio son borradas del paisaje al igual que edificios históricos como la cisterna de Aetios, la iglesia de San Estéfano de los Búlgaros o el actual Museo Kariye, San Salvador en Chora, que aparece estratégicamente situado cien páginas después de la descripción de las casas de Balat:
“La iglesia del Salvador, conocida también por el Convento de la Ciudad, está situada en el Hebdomon, no léjos de la puerta de Adrianópolis. [...] Convertida hoy en mezquita, lleva el nombre de Kahrijé-Djamissi” (11).
Por otra parte, otras construcciones propias de las ciudades otomanas como los baños públicos, concretamente el de la Lonca (12), pudieron también haber llamado la atención del viajero español que los ignora. A continuación, tanto de la Rada como Gautier pasan al aristocrático barrio de Fener para realzar más el contraste entre judíos y cristianos (13).
Fig. 2.”Sobre el cuerno de Oro” de Cesare Biseo (14)
También es cierto que las opiniones de los españoles sobre este barrio y sus pobladores pueden llegar a ser contradictorias. Un ejemplo es el caso de Narciso Pérez Reoyo, un médico burgalés contemporáneo a de la Rada, que en una de las excursiones por el Cuerno de Oro, coincide en el barco con muchos sefardíes que se dirigían a Balat:
“La mayor parte de los pasajeros del
vaporcito que nos condujo aquí son judíos. En la corta travesía
sorprendiónos agradablemente oírles hablar con bastante pureza la
majestuosa lengua de Cervantes. Mostráronse con nosotros atentísimos, y
al saltar a la orilla de Balata, que es el barrio en que habitan, nos
saludaron afectuosos diciendo: ‘adiós señores; lleven sus mercedes buen
viaje.” (15).
Pues bien, todas estas muestras de simpatía y fascinación ante lo que consideraban “la lengua de Cervantes” se desvanecen cuando los sefardíes desaparecen de la vista del viajero, el cual se introduce en el barrio. A partir de este momento y, sin la compañía de personas amables y muy posiblemente de un nivel socio-económico similar al suyo, los prejuicios e imágenes antijudías de la tradición española afloran. Será a partir de este momento cuando la imaginación y la tradición jueguen un papel preponderante a la hora de recrear lo oculto:
“Activando la marcha, llegamos poco
tiempo después jadeantes y cubiertos de sudor a Balata, mísero y triste
barrio judío, en cuyas casas, por fortuna nuestra, veíanse luces con
motivo de la fiesta del sábado que comienzan en la tarde de la víspera,
y, en las calles, algunos hebreos que salían de la sinagoga. A la escasa
claridad de las luces pudimos observar sus extrañas viviendas.
Consisten en inmundos sótanos, en casas cuyo cuerpo superior, muy
voladizo avanza sobre vigas a menor altura que la ordinaria de un
hombre, o con galerías saliendo a manera de jaulas; en casitas de
manera fabricadas sobre ruinas o empotradas en el cuerpo de los muros,
en su mayor parte construidas con puertas vidrieras de deshecho y rejas
estrafalarias; habiéndolas que no tienen de fondo más de dos o tres
metros; un caserío, en fin, inverosímil.” (16).
El antisemitismo francés influyó notablemente en la visión española de los judíos de Estambul (17). Melchor Ordóñez Ortega, un diplomático español de camino a Indochina, es mucho más radical que Pérez Reoyo. De hecho se puede afirmar que es un ejemplo de cómo las ideas francesas son compatibles con la tradición española:
“Atravesamos el infecto barrio de Balata,
cuyas casas, indignas hasta del fuego, encierran, bajo un aspecto
miserable, grandes riquezas que el comercio o la usura han proporcionado
a sus moradores los judíos.
Poco después llegamos a otro barrio más simpático, llamado el Fanar, donde se encuentran los descendientes y los súbditos de los Paleólogos y de los Conmenos; pero la impresión favorable que sentimos obedecía, más que a una reflexión seria, a un sentimiento de agradable, por hallarnos ya fuera del centro en que vivía una raza, enemiga encarnizada de la nuestra, compuesta de individuos por quienes siente repulsión natural todo español, acostumbrado desde niño a conceptuar como un insulto el nombre de judío.” (18).
A finales del siglo XIX, los años dorados del Cuerno de Oro, famosos en sustiempos por la aristocracia fanariota, han terminado: “Por lo demás, el Fanar es también unbarrio silencioso y triste.” (19).
La burguesía judía y griega, apoyada por las potencias europeas, habían empezado a buscar nuevos emplazamientos más cercanos a los barriosfrancos de Pera y Gálata, cerca de las legaciones de sus protectores.
Hay que tener presente que Estambul, a partir de la inauguración de la línea férrea que la unirá con el resto de Europa en 1888 a través del celebérrimo Orient Express, se consolida como destino turístico elegido por una burguesía procedente de Viena, París o Londres, en busca de exotismo y color local. De esta manera, la población del barrio de Hasköy se convierte en el escenario adecuado para una nueva visión de un barrio judío en el texto de Edmundo de Amicis, un militar, periodista y literato cuya obra se tradujo al español, difundiéndose parte de su literatura de viajeros a través de revistas ilustradas. Los habitantes se integran con la arquitectura encontrando en la descripción de los personajes una nueva manifestación de la postura antijudía: la combinación de una selección de cuadros pintorescos con la plasmación de las imágenes tradicionales:
“Continuamos nuestro camino adelante,
siempre a lo largo del Cuerno de Oro, bajamos a otro arrabal, vasto,
populoso y de extraño aspecto, en el cual desde los primeros pasos
comprendimos que no nos hallábamos entre musulmanes. En todas partes se
veían chicuelos cubiertos de costuras y lamparones que se revolcaban por
el suelo; viejas desastradas y repugnantes que con la descarnada mano
trabajaban en los portales de las casas, llenas de harapos y hierro viejo; hombres envueltos en luengos
vestidos sucios, con un pañizuelo ceñido a la cabeza, que con ademán
furtivo se deslizaban a lo largo de las paredes; rostros macilientos en
las ventanas, andrajos colgando entre casa y casa, cieno y ruinas en
todas partes. Es Hasskioi, el arrabal israelita, el ghetto de la orilla
septentrional del Cuerno de Oro.” (20).
Antonio de Zayas y Beaumont, un diplomático español perteneciente a la legación de Estambul los últimos años del siglo XIX, dedica muchas páginas a la población judía adquiriendo la visión de los barrios judíos un aspecto político. Esta nueva mirada no hace desaparecer los prejuicios que le obligan a mantenerse prudentemente alejado de los sefardíes, sino todo lo contrario. Para entender su obra, A Orillas del Bósforo, hay que tener presente que, el también conocido como Duque de Amalfi, era un poeta que militó en las filas del Modernismo y que tradujo e introdujo a los poetas parnasianos franceses en España. El resultado es la visión de un diplomático-literato aquejado del mal du siècle, el desencanto y la melancolía que marcan el paso del XIX al XX:
“Tal es el Cuerno de Oro. En sus aguas
se bañan Pera y Stambul; en sus márgenes, tan pintorescas como
malsanas, porque allí vierten las inmundicias ambos barrios de
Constantinopla, vieron correr los días de su infancia los Príncipes
Fanariotas, de glorioso renombre en los anales de la historia; en ellas
arrastran aún vida miserable los restos de la raza hebrea, condenada por
su Deicidio a errar de pueblo en pueblo hasta la consumación de las
centurias; en ella agoniza la en un tiempo poderosa flota del Pachá, más
carcomida que por la inacción a que se ve condenada, por las
prevaricaciones y rapiñas de los altos funcionarios.” (21).
Durante la estancia del diplomático español se inauguró el Hospital Judío de Balat.
El firman, decreto imperial, con fecha 5 de Febrero de 1897 firmado por Abdül Hamid II autorizaba la construcción de un edificio de 27,1m de largo por 25m de ancho, compuesto de tres plantas que no debían pasar los 15m de alto y un anexo para la lavandería y cocina.
La poderosa banca Rothschild donó 60.000 francos y la baronesa Hirsch 100.000. El acto de la inauguración fue seguido muy de cerca por toda la población en Diciembre del mismo año (22).
Un edificio así no debía pasar desapercibido en un vecindario de casas de dos plantas donde casi todo el barrio es visible desde el Cuerno de Oro, especialmente porque a partir de la fundación se organizaron fiestas a beneficio de los enfermos de este hospital en los mejores hoteles de la ciudad (23), a las cuales los integrantes de la Legación española
estarían invitados o, al menos, conocieron su existencia por la publicidad que tenían en los diarios en francés o inglés que leía la comunidad internacional.
También es cierto que en la literatura de viajeros cada uno selecciona los aspectos de la realidad, suprimiendo los que no encajan en la imagen que quiere crear, por mucho que se proponga realizar un retrato fiel de la ciudad descrita. Por eso, los ojos del diplomático, demasiado ocupados en la contemplación de la decadencia, no debían de percibir elementos ajenos a su sensibilidad de artista. Sin embargo, Ángel Pulido Martín, hijo del famoso médico y senador, sí vio y visitó el hospital de Balat dejando el testimonio de un estudiante de medicina sobre la sanidad turca en 1903:
“El hospital israelita, en el barrio
judío español y fundado por judíos españoles, es un edificio de estilo
de renacimiento; debiera tener un cuerpo central y dos alas pero está
manco, es decir, que le falta un ala; es bastante primitivo, los
servicios están sin diferenciar; consta de dos pisos, en el inferior se
encuentran los hombres y en el superior las mujeres, pero sin
departamentos especiales para medicina, cirugía, etc. En cada piso hay
una sala con doce camas y dos cuartos para enfermos reservados. Los
médicos son: un jefe, un médico de guardia y un operador. Hay siete
médicos encargados de las diversas consultas públicas. El hospital
admite enfermos de todas las religiones, y los que son conducidos por la
policía después de accidentes, etc. El número de casos tratados fue 201
en 1901 y 202 en 1902; 8.467 enfermos se presentaron en los distintos
consultorios en 1901 y 9.737 en 1902. Este hospital, aún en su estado
actual, que seguramente mejorará, pues los donativos aumentan, es una
prueba más de las altas cualidades que adornan a nuestros compatriotas
orientales.” (24).
Otro ejemplo de cómo la sociedad española iba cambiando en lo referente a los judíos es la opinión del escritor catalán Jaume Pin i Soler, el cual había entrado en contacto con unos relojeros judíos en un barco, entablándose una sincera amistad entre las dos variantes del mismo origen hispánico. Como en muchas otras ocasiones, la lengua castellana sirvió de vínculo entre el sorprendido viajero hispánico y sus cicerones otomanos (25). El barrio de Balat para esta época era considerado un barrio de judíos pobres y la próspera burguesía sefardí, con la que había simpatizado Pin i Soler, enseñándole una realidad desconocida a un viajero español, se muestra reticente a la hora de llevarle a esa parte de la ciudad.
Como antes expuse, a principios del siglo XX habitaban en los barrios de los lados de la ría y en Ortaköy y Kuzguncur al lado derecho e izquierdo del Bósforo. La población del escalafón social más alto vivía asentada en Gálata (26). El sentimiento de aventura, de búsqueda de las raíces y de lo pintoresco hace que tomen el mismo camino que siguieron Amicis, Gautier y Flaubert (27). Así, Pin i Soler aclara que los de Balat son los más pobres y que no todos viven así. Uno de sus amigos le introduce en un nuevo espacio: el interior de una de esas casas tantas veces descritas: “En una casa relativament menos miserable que la major part qui construhían lo barri de Balata, lo cuniado comparegué y en castellá digué als qui l’habitavan que este senior era aquel espaniol…! Me convidaren á refrescar.” (28).
Fig. 3 Foto de Antoni Amatller (1905)
Si bien los españoles desconocían la realidad sefardí, algo similar sucedía con los judíos de origen hispánico, cuya relación con la península ibérica era a principios del siglo XX más mítica que real. Es por eso que este viajero catalán se vio obligado a aclarar que él no profesaba la fé de Moisés (29), ya que la madre de sus anfitriones no comprendía cómo era posible que un hispanohablante no fuera judío, al ser el español la lengua de la comunidad judía de Estambul. De hecho, hasta la popularización de la radio, a partir de las emisiones de, primero, tangos argentinos con Carlos Gardel, más tarde con los boleros de los Panchos y muchos otros y, finalmente, con Julio Iglesias, los sefardíes de Estambul no entrarán en contacto con el mundo del español.
Volviendo a los inicios del siglo XX, Balat también tiene un elemento que hace enorgullecerse a este viajero, al ser el escenario de acontecimientos históricos protagonizados por los almogávares. No hay que olvidar la utilización de la tradición literaria como rasgo de identidad de su pasado marcado por las gestas de la corona catalano-aragonesa en el Mediterráneo oriental. De esta manera, Pin i Soler encuentra cerca de las murallas el marco ideal para revivir el añorado pasado medieval:
“No gayre lluny de Balata hi ha’l barri
de Blanquerna, que guarda tants rerorts dels nolstres almugávars. Allí
foren allojats á l’arribar á Constantinopla para servir al emperador
Andrónich Paleólogo, allí l’ensendemá de llur arribada, per si uns
genovesos se burlavan dels arreus estranys dels catalans, de llurs
maneras rústigas, s’armá aquella descomunal batalla que segos digu
Montaner costá la vida á tres mil genovesos [...] Allí s’estavan nostres
soldats quan l’emperor agrahit per la primera campanya de catalans y
aragonesos elevá á Roger, que ya era Magaduch, á l’altíssima dignitat de
César [...] Allí tornaren los almogávars quan després de l’assessinat
de Roger, en las salas mateixas imperials, vingueren á Constantinopla
per pendre venjansa. La venjansa catalana!… que’s traduhí per tantas
batallas guanyadas com hagudas, per tantas vilas presas, casals
incendiats, com s’opossarent a llur furor.” (30).
Pablo Martín Asuero, Instituto Cervantes, Damasco
Notas
1 El presente artículo procede de una adaptación de las páginas 87-94 de mi tesis doctoral, Viajeros Hispánicos en Estambul. De la cuestión de Oriente al reencuentro con los sefardíes (1784-1918). Estambul, Isis, 2005.
2 Willy Sperco, Yüzyïlïn Basinda Istanbul [Estambul a principios de Siglo]. Estambul, Istanbul Kütüphanesi, 1989 pp. 12-13.
3 Véase de Jak Deleon en Ancient districts on the Golden Horn (Balta, Hasköy, Fener, Ayvansaray), Estambul, Gözlem, 1993.
4 Inyicyan, 18 Asirda Istanbul [Estambul en el siglo XVIII]. Estambul, Baha Mataasi, 1976. p. 23.
5 Ilustración perteneciente a la obra Constantinopla de Edmundo De Amicis publicada por entregas en “El Mundo Ilustrado” de Barcelona, tomo V (1881), p. 484.
6 José Moreno, Viaje a Constantinopla en el año de 1789, Madrid, 1790, p. 256.
7 Solano Ortiz de Rozas, Idea del imperio Otomano, Madrid, Imprenta de Sacha, 1793, p. 14.
8 Ib. Como se puede apreciar a finales del siglo XVIII, el término ‘oriental’ todavía no ha empezado a aplicarse de la manera que lo harán los románticos, en este caso se utiliza chinesco. China es una realidad mucho más concreta que el término oriental, al ser conocida por países como Inglaterra, Holanda e incluso España a través de las crónicas de misioneros.
9 Théophile Gautier, Constantinople Istanbul en 1852. Estambul, Isis, 1900, pp. 212-213. Introducción y
notas de Jacques Huré.
10 Juan de Dios de la Rada y Delgado, Viaje a Oriente de la Fragata de Guerra Arapiles. Barcelona, Emilio Rover y Cía, 1876-83 p. 398 vol III.
11 Ib. pp. 486-487. Sobre este edificio la editorial Akademia editó El Museo Kariye en inglés, francés, alemán e italiano y tenían pensado hacerlo también en castellano. Véase también las pp. 185-192, Kariye Camii, antigua iglesia de San Salvador en Chora de la guía Estambul del Grupo Kral. Madrid, Rodilla, 1990.
12 Marie-Christine Varol autora de Balat, Faubourg Juif d’Istanbul dice que los judíos de Lonca daban al baño turco de Arabacïlar el nombre de “El Banyo de la Lonca”, citado por Jak Deleon op.cit. p. 30.
13 Este recorrido se convierte en la ruta seguida por muchos autores “Paseo por las murallas de Constantinopla, con el Señor Kosielski que se nos une en el puente de Mahmud; tomamos unos caballos en el extremo del puente- Atravesando el Fanar, gran arcada sobre la cual se pasa. Casa con matacán. Balata-barrio judío.- El gran cementerio de Estambul no se acaba nunca; infinidad de tumbas y de cipreses.” Flaubert, Viaje a Oriente. Madrid, Cátedra, 1993, p. 380.
14 Ilustración perteneciente a la obra Constantinopla de Edmundo De Amicis publicada por entregas en “El Mundo Ilustrado” de Barcelona, tomo V (1881), p. 521.
15 Narciso Pérez Reoyo, Viaje a Egipto, Palestina y otros países del Oriente, p. 380. Vol III
16 Ib., pp. 383-384.
17 Habría que precisar la diferencia entre antijudaismo y antisemitismo. El primer término afecta a la persecución de los practicantes de la religión hebrea, tal y como hacía la Inquisición con los criptojudíos: católicos que podían haberse convertido al cristianismo ellos (los conversos) o sus antepasados, acusados de judeizar. El otro término tiene como objetivo acabar con la raza, un planteamiento que surge en el siglo pasado y que será llevado a la práctica en el III Reich. En este sentido se puede afirmar que España no ha sido antisemita, sino antijudía. Sobre este aspecto Manuel Alcalá ha editado las ponencias del Congreso Internacional celebrado en Nueva York en noviembre de 1992: Judíos, sefardíes y conversos. La expulsión de 1492 y sus consecuencias. Valladolid: Ambito, 1995.
18 Melchor Ordóñez Ortega, Una misión diplomática en Indochina, Madrid, E. Rubiños, 1882, p. 203. Eleazar Gutwirth ha tratado este tema en “Reacciones ante la expulsión: del siglo XV al XVIII” pp. 195-213: “En conclusión, la expulsión es presentada como un acto de purificación de veneno, una acción saludable, una eliminación de la pestilencia por expulsar a los infectos. Los judíos son un elemento indeterminado cuyo veneno, enfermedad e impureza están peligrosamente mezclados.” Manuel Alcalá (ed.) op.cit. p. 213.
19 Ib.
20 Edmondo de Amicis, Constantinopla. Publicado por entregas en El Mundo Ilustrado, Barcelona, Espasa, p. 166 tomo I (Segunda Serie) 1881.
21 Antonio de Zayas y Beaumont, A orillas del Bósforo. Madrid, Juan Pueyo, 1912, p. 112.
22 Jak Deleon, op.cit. pp. 45-46, La inauguración del edificio no está clara si fue en Mayo de 1896 o en Diciembre de 1897. Lo cierto es que Zayas, que llegó el 12 de Febrero de 1897 y permaneció por lo menos hasta la primavera de 1898, tuvo tiempo de sobra de verlo.
23 Ver Willy Sperco, op.cit p. 15.
24 Ángel Pulido Martín, Cartas Médicas, Madrid, E. Teodoro, 1906. pp. 147-148. Véase la fotografía del
edificio, fig. 117 “Hospital israelita español, esmeradamente organizado (Constantinopla)” de Españoles sin
Patria y la Raza Sefardí por Pulido Fernández, Universidad de Granada, 1993 p. 416 (1ª ed. 1905).
25 Ib. p. 154.
26 Jak Deleon, op.cit. p. 14.
27 Pin i Soler, Orient. Barcelona, Librería de Verdaguer, 1906. p. 155.
28 Ib.
29 Ib.
30 Ib. pp. 156-157.
Font: eSefarad, 21 de gener de 2010
Etiquetes de comentaris:
antijudaisme,
djudeo-espanyol,
història,
Istanbul,
judaisme,
judeo-castellà,
Pablo Martín Asuero,
Sefarad,
Turquia,
viatges
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


























