dilluns, 30 de maig del 2011

Atles del creacionisme

 

La notícia ja té quatre anys, però ara m'arriba la web de l'Atlas de la creación des d'Abulafia, que he conegut via Foravial. L'apunt en aquest bloc queda justificat tenint en compte que els creacionistes no tenen cap altra evidència ni bibliografia que la Bíblia. Com li va dir un alumne a un professor que va citar la Bíblia a la facultat per argumentar les seves afirmacions, no tenim bibliografia més moderna? Com anunciava Vilaweb (23 març 2007), professors de la Facultat de Biologia de la UB (i de diverses universitats europees) van rebre l'Atles of Creacionisme, un luxós volum de gairebé vuit-centes pàgines a tot color. La primera part del llibre conté informació científica, amb fotografies i il·lustracions de fòssils, mentre que a les últimes tres-centes pàgines nega l'evolució i fets comprovats científicament, afirmant que tots els registres fòssils pertanyen a espècies que habiten la Terra ara, i ho argumenten amb la manca d'espècies de transició, com és el cas dels humans amb la proposta de la imatge que encapçala l'apunt.

No conformant-se amb qüestions religioses i biològiques, deixa anar perles com que els atemptats de l'11-S van ser obra de materialistes darwinistes. El 2008, Adnan Oktar (Harun Yahya), el seu autor, va ser condemnat per haver creat una organització amb objectius delictius.

Igual de divertits són els que pretenen harmonitzar el creacionisme amb la teoria de l'evolució. Aquí teniu una simpàtica síntesi.

dimarts, 24 de maig del 2011

Hebreu: llengua, literatura, gramàtica


Joan Ferrer. Hebreu: llengua, literatura, gramàtica 
Col·lecció Publicacions Docents, 27    
Girona: Universitat de Girona, 2002. 1 ed.    
Català. 29,7x21 cm. 161 pàg.
ISBN: 84-8458-163-2

El llibre Hebreu: llengua, literatura i gramàtica conté una síntesi breu de la història de la llengua hebrea, un resum de la història de la literatura escrita en hebreu i una descripció panoràmica dels trets gramaticals més significatius de la llengua hebrea contemporània, que podeu consultar en línia.

[Advertiment: aquesta publicació docent electrònica és una rèplica amb format virtual i per ús intern del llibre imprès per la UdG amb el mateix títol. Aquest ISBN correspon al de l'edició impresa]

dijous, 19 de maig del 2011

Iberia Judaica


Iberia Judaica és un anuari aparegut el 2009 i que ja va pel tercer volum, dedicat íntegrament a l'estudi i investigació del judaisme hispànic, des del seu primer assentament a Hispània fins a l'expulsió definitiva entre 1492 i 1497. L'edita l'Asociación Hispana de Estudios Hebraicos, amb el suport tècnic de l'editorial Aben Ezra Ediciones. L'anuari té caràcter internacional, obert als màxims especialistes del judaisme hispànic.

L'anuari té una part monogràfica, diferent en cada número, amb una major part de textos inèdits o en primeres traduccions, una secció de tema obert, ressenyes i un butlletí bibliogràfic informatiu, i notícies sobre esdeveniments o estudis relacionats amb el judaisme sefardita.

La raó poderosa que ha dut l'Asociación Hispana de Estudios Hebraicos  a publicar aquest anuari és que el judaisme hispànic va originar una producció literària, científica i humanista, de primera qualitat, fins al punt que aquell període és anomenat l'edat d'or de les lletres hebrees a l'exili. La producció literària del judaisme hispànic té un valor perenne i segueix generant centenars i centenars d'estudis de manera constant que ja no corren el perill de passar desapercebuts gràcies a aquest treball.

- Iberia Judaica I. Los judíos de al-Andalus (2009)
- Iberia Judaica II. La polémica judeo-cristiana en Hispania (2010)
- Iberia Judaica III. Las persecuciones de 1391 en las elegías hebreas (2011)


Comandes:

Aben Ezra Ediciones
Iris 108
28109 Alcobendas (Madrid)

abenezraediciones@telefonica.net

dimecres, 18 de maig del 2011

Juan Gelman


- En el Romea

- Articles de Juan Gelman a la Xarxa

- Juan Gelman al diari El País

- Selecció de poesies

La fi dels temps


Alfa i omega. Resum gràfic de la revelació de Crist i del que ens espera amb la segona vinguda del Messies, l'apocalipsi, el judici final, la resurrecció dels morts i la restauració de la nova Jerusalem.


Guia pràctica de la fi del món dissenyada pel professor de teologia Harry A. Ironside.

Gustav Mahler (1869-1911)

Gustav Mahler (1869-1911) 



Música: Mahler, Sinfonia núm. 5, adagietto.

"La melanconia és la tristesa dels intel·ligents" (Soledad Puértolas)

dilluns, 16 de maig del 2011

Pirates jueus



Els tòpics donen una imatge tan estereotipada dels grups humans i simplifiquen de tal manera la realitat que redueixen la nostra visió fins el punt de fer-nos creure que les persones formen part d'un determinisme quasi biològic.

En el darrer apunt parlava de l'existència de novel·les de cavalleries sefardites aljamiades, escrites en caràcters hebreus, per i per a jueus, i comentàvem que fins i tot per a estudiosos de la matèria jueva es feia difícil imaginar-se la imatge tòpica del jueu de l'Edat Mitjana com a protagonista d'aquest gènere de novel·les. I ara trencarem un altre cop el tòpic parlant de pirates jueus.

L'historiador i periodista Edward Kritzler va publicar el 2008 el llibre Jewish Pirates of the Caribbean (New York: Doubleday, 2008); Moshé Vainroj l'article "Los piratas judíos de Jamaica" (www.lapalabraisraelita.cl [PDF, 11 de juny de 2010, pàg. 13]); i José Chocrón Cohén, "Historias de piratas, corsarios y bucaneros" (Revista Maguén-Escudo, 156, juliol-setembre 2010 (www.centroestudiossefardies.com).

"Al matí, tefilim, oració i reflexió. A la tarda, atracament als tresors de les naus espanyoles. Valents i estoics jueus sefardites van convertir el dolor de l'expulsió en venjança", així comença Alejandra Abulafia el seu apunt Los bucaneros hebreos, en el seu bloc Destino SFD, del qual hem seguit el seu esquema narratiu i hem afegit dades i arguments (tota la cursiva entrecomillada pertany a Alejandra Abulafia).

I paralel·lament, ens ve a la memòria una pel·lícula, Malditos bastardos (2009), de Quentin Tarantino. Durant l'ocupació de França pels alemanys, Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent) presència l'execució de la seva família per ordre del coronel nazi Hans Landa (Christoph Waltz). Després de fugir a París, adopta una nova identitat com a propietària d'un cinema. En un altre lloc d'Europa, el tinent Aldo Raine (Brad Pitt) ensinistra a un grup de soldats jueus (The Basterds) per atacar objectius concrets. Els homes de Raine i una actriu alemanya (Diane Kruger), que treballa per als aliats, han de dur a terme una missió que farà caure els caps del Tercer Reich. El destí vol que tots es troben sota la marquesina d'un cinema on Shosanna espera per venjar-se.


La rebel·lió  contra l'expulsió dels moriscs (1609) també va provocar que una part d'aquests expulsats, que tampoc van ser ben rebuts a l'altre costat de la Mediterrània, prenguessin l'opció de dedicar-se a la pirateria. Primer dins de la mateixa Península, convertits en bandolers en lloc com Aragó i Las Alpujarras (els monfíes), com els germans Lope i Gonzalo Xeniz, i després dedicant-se a la pirateria marítima, perquè molts pirates moriscs van assetjar les costes mediterrànies de la Península, assaltant els ports mediterranis i atlàntics del seu antic país (el pirata Amurates, per exemple), com explica el professor de la Universitat de Toulousse- Le Mirail, Bartolomé Bennassar, i que acabarien integrant-se en la pirateria berberisca. Tot plegat, un esquema dramàtic que ens porta a Mar i cel, el poema d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom va dur als escenaris, i que descriu el paral·lelisme existent entre la vida i la situació política i professional de Guimerà, i el rebuig que els moriscs van patir abans i després de dedicar-se a la pirateria.


Escriu Alejandra Abulafia a Los bucaneros hebreos: "El vaixell pirata exhibeix una estrella de sis puntes en un racó de la seva bandera. Solca el gran onatge marí. El seu capità és David Abrabanel (descendent del llinatge del savi Ishaq Abrabanel). El capità Davis observa a la llunyania una nau espanyola que promet transportar grans tresors en el seu interior. Des de la proa del The Jerusalem la segueix amb el telescopi. La veu passar. Se'n va, se'n va la nau ... El capità sefardita lamenta la seva sort: 'Ay Dio, Dio mio'. Avui no podrà atacar: és shabat. La seva tripulació haurà d'esperar fins a la finalització del dia sagrat. En el sopar el menú que mengen els tripulants de The Jerusalem és kosher, és clar. Bravura i tradició es donen la mà a bord. Els mateixos mariners que canten Abraham Avinu que criden: 'A l'abordatge, els meus valents!' La seva missió és robar els tresors als seus exinquisidors. Amb una mà en el sabre i l'altra en la Torà, ajusten comptes amb qui en altre temps van ser els botxins de les seves famílies. Ho fan atacant tota la flota ibèrica que passa per davant i desposseint-la de tot el botí."

"No tot era Torà i comerç després de l'expulsió de 1492. Costa imaginar a un jueu devot amb botes, barret de capità i un pegat a l'ull. La imatge dels sefardites en la tot just abandonada Edat Mitjana remet en l'imaginari col.lectiu a figures més properes als homes que es cremaven les pestanyes estudiant el Talmud sota la llum de les espelmes. No obstant això, altres espelmes cremaven en el cor dels bucaners hebreus de l'expulsió mentre el vent empenyia les veles sota les estrelles (de sis puntes) d'un cel infinit."

"El capità Davis no va ser l'únic bucaner jueu de la història. El corsari turc Sinan Reis Sinan va néixer a Izmir, Turquia. Aquest jueu sefardita es va posar sota les ordres de l'Imperi Otomà. La seva destresa i valentia en els combats navals contra els enemics de Turquia li van valer el grau de Capità Pashà (almirall de la flota turca) i era conegut entre els pirates del seu temps com "El Gran Jueu". La seva aliança més famosa va ser amb el vell llop de mar Barba-rossa de qui va arribar a ser el segon en el comandament de la flota. Sinan va participar en la victòria de la Batalla de Preveza (1538), la qual va assegurar el domini turc sobre la Mediterrània fins al 1571."

"Samuel Palachi o Palache va néixer a Fes a mitjans del segle XVI i va viure a Castella com a ambaixador del Marroc. Va obtenir el monopoli del comerç amb els Països Baixos i el 1609 va ser enviat a aquest país com a representant comercial del sultà Mulay. Segons l'article esmentat de José Chocrón Cohen, l'autor afirma que 'algunes investigacions semblen evidenciar que Palache actuava com a doble agent que passava informacions classificades a Espanya entorn de les relacions Holanda-Marroc i al mateix temps era informant del Marroc i Holanda al voltant de les activitats espanyoles, i es diu que el simple rumor sobre aquesta ambigüitat va ser la causa que el sultà li retirés els seus favors. No obstant això, Samuel Palache va continuar les seves activitats com a comerciant i la seva amistat personal amb el príncep Maurici de Nassau li va valer una patent de cors que li va permetre dedicar-se durant diversos anys a les activitats de corsari sota bandera holandesa, reclutant marrans per a la seva tripulació i venent el botí obtingut al llarg i ample de les costes marroquines'."

"Moisès Cohen Enriquez, sefardita portuguès, nascut al començament del segle XVII. El 1628, al costat de l'holandès Piet Heyn, va atacar, davant les costes cubanes, dos vaixells espanyols que portaven or massís i plata. El valor del tresor que van obtenir està estimat en mil milions de dòlars actuals. Enríquez va establir al costat d'altres jueus la seva pròpia illa pirata al Brasil i es va convertir en l'assessor del famós pirata Henry Morgan. Mai no va ser capturat."

"Simón Fernández va escapar de la Inquisició i no va tenir millor idea que ficar-se a fer de pirata i corsari. Diuen que procedia de les illes portugueses de les Açores, però no se sap amb exactitud quan va néixer, i va morir al voltant de 1590. El que sí podem afirmar és que en el 1571 ja estava sota les ordres del pirata galés John Callis. Els seus objectius eren els vaixells espanyols i francesos. Els britànics veien de bon grat aquestes accions, i li van permetre operar des dels ports anglesos. Quan Callis va ser penjat a Newport, Fernández va fugir i va començar a treballar en diversos vaixells anglesos (¡Run, Simon Run!), fins arribar a ser el capità pilot de famós pirata sir Walter Raleigh (prendria te a les cinc de la tarda?). A la seva bitàcola de viatge (si és que la va tenir) figuren destinacions com les Índies Occidentals, Amèrica del Nord i diverses illes del Pacífic."

Yaakob Koriel o Curiel, va ser capità de l'Armada espanyola fins que la Inquisició el va fer capturar acusant-lo de pràctiques criptojueves. Curiel, procedent d'una família jueva que va ser obligada a convertir-se quan ell era petit, va patir la mateixa persecució que van viure tantes i tantes famílies que van decidir quedar-se a la Península després del decret d'expulsió del 1492. Alliberat pels seus propis homes (segurament també conversos), es va dedicar a la pirateria i va arribar a posseí tres naus. Poca cosa més se'n sap d'ell, més enllà que, possiblement, va fer camí cap a Terra Santa, on acabà els seus dies dedicat a l'estudi dels llibres sagrats.

Làpida amb símbols pirates i inscripció hebrea

Llegint el llibre i els articles veurem que la nòmina és llarga, i ens hem deixat personatges interessants com el germans Pierre i Jean Lafitte, que van fundar el "regne" de Baratària, a les costes de Luisiana (1803), i que va col·laborar en la guerra de la Independència dels Estats Units, ajudant amb els seus homes a Andrew Jackson (7è president nord-americà) contra els britànics.

Tot i que no és l'objectiu d'aquest apunt fer un relat complet, aprofitem que som a les costes caribenyes dels Estats Units per fer el salt a l'illa de Jamaica i per fer una passejada pel cementiri jueu de Kingston. Hi podrem observar les tombes de pirates hebreus, amb les seves peculiars làpides on s'hi barregen tíbies, calaveres, estrelles de David i inscripcions hebrees (Tamara Audi, "Jamaica's New Tourism Spiel: Beaches and Reggae and Jews". The Wall Street Journal, 9 març 2010). Si la vida és plena de sorpreses, els símbols de la mort també en són testimoni.

Novel·la de cavalleries en llengua sefardí

Còpia de la primera pàgina conservada del manuscrit (83a)

En la Col.lecció Firkovitch de la Biblioteca Nacional Russa, de Sant Petersburg hi ha un manuscrit hebreu aljamiat que correspon a un fragment d'una novel.la de cavalleries, amb tots els trets típics del gènere. Per desgràcia, el fragment no té ni principi ni fi, i en aquest moments no es poden atribuir a cap novel·la de cavalleries coneguda. Diversos trets ens indiquen que el text va ser escrit per (o adaptat per a) jueus.

Gairebé tots els estudis de llibres de cavalleries tracten de les novel escrites per i per a cristians. Però encara que ara és bastant difícil acreditar-ho, hi havia novel·les cavalleresques escrites per jueus o adaptades per a jueus. La divulgació d'aquest gènere de literatura entre els jueus encara està per estudiar. Ni els especialistes en llibres de cavalleries ni els hebraista hi dediquen gaire atenció.

A uns no els interessen perquè hi ha molt material escrit per cristians, i a altres, perquè no poden imaginar que els jueus medievals poguessin llegir i gaudir de llibres de batalles i bruixots, belles donzelles i ferotges feres, gegants i maliciosos nans.

Encara és més difícil imaginar els jueus com herois d'una novel·la de cavalleries. El nostre subconscient no està preparat per percebre les qualitats cavalleresques, com valor i força, abnegació i possibilitat d'estimar i lluitar pel seu amor, tot el que nosaltres associem amb la noblesa, com pertanyents als jueus. La literatura tradicional ha format una imatge del jueu avar, covard i dèbil, que resulta ridícul, no sap usar armes i no pot protegir-se a si mateix, sense esmentar als membres de la família. Certament, aquesta imatge és directament oposada a la d'un noble cavaller.

Però, encara que això sembli molt estrany, els llibres de cavalleries estaven força difosos entre els jueus. Com podem saber-ho? La professora All,a Markova ens ho explica a l'article "Un fragmento manuscrito de una novela de caballerías en judeoespañol", publicat a la revista Sefarad, Madrid, 2009, vol. 69, núm. [PDF, consultat: 16 maig 2011].

Identitat sefardí en el món contemporàni


El Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) presenta un llibre que recull vint articles inèdits d'especialistes procedents d'Espanya, França, Regne Unit, Suïssa, Alemanya, Àustria, Estats Units i Israel.

Cinc epígrafs constitueixen el marc d'una obra que aborda els elements històrics i culturals que distingeixen l'univers sefardita: "Lengua e identidad sefardí", "La prensa periódica como reflejo del discurso identitario y del cambio de mentalidades", "Memoria, tradición oral e identidad"," El nuevo papel de las mujeres", i "Occidentalización y transnacionalism".

Paloma Díaz-Mas i María Sánchez Pérez són les editores de Los sefardíes ante los retos del mundo contemporáneo. Paloma Díaz-Mas és professora d'investigació de l'Instituto de Lengua, Literatura y Antropología del CSIC, autora de nombrosos articles sobre tema sefardita i de diversos llibres, entre ells Los sefardíes. Historia, lengua y cultura (Barcelona: Riopiedras; diverses vegades reeditat i traduït a l'anglès per la Chicago University Press com Sephardim. The Jews from Spain); l'edició (amb Carlos Mota) dels Proverbios morales de Sem Tob de Carrión (Madrid: Càtedra), o Judaísmo e Islam (Barcelona: Crítica), en col.laboració amb Cristina de la Puente. Per la seva banda, María Sánchez Pérez és doctora en Filologia Hispànica per la Universidad de Salamanca, investigadora de l'Instituto de Lengua, Literatura y Antropología del CSIC i ha estat professora visitant de la Universitat de Basilea. La seva recerca s'ha centrat en la literatura popular impresa, els plecs de canya i cordill (plecs solts) i les relacions de successos i la difusió de la literatura tradicional a la premsa sefardita. És autora de diversos articles sobre aquests temes i del llibre (en col.laboració amb Eva Belén Carro i Pedro Cátedra) Literatura popular impresa en la Rioja.

Segons recull la nota editorial, la intenció d'aquest llibre és analitzar, des de diferents perspectives disciplinàries i metodològiques, el procés mitjançant el qual una minoria religiosa i cultural (els jueus sefardites de Turquia i els Balcans) es va adaptar als canvis polítics, socioeconòmics i culturals que es van produir a Europa en el pas del segle XIX al XX, replantejant el seu paper en la societat i la seva pròpia identitat. És, per descomptat, un llibre sobre els sefardites, sobre els jueus descendents dels expulsats de la Península Ibèrica a finals de l'Edat Mitjana, que encara en la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX vivien en les comunitats de diferents localitats de l'Imperi Otomà, en les quals s'havien assentat després del seu exili, i que mantenia com senyals d'identitat el judaisme i la consciència dels seus orígens ibèrics, i com a llengua de comunicació i d'expressió literària una varietat lingüística romànica derivada de l'espanyol medieval (el sefardita o ladí); trets tots ells que els diferenciaven d'altres grups del seu entorn, fins i tot dels jueus d'altres orígens que habitaven en els mateixos països.

La presentació a Madrid del llibre Los sefardíes ante los retos del mundo contemporáneo. Identidad y mentalidades (Madrid: CSIC, 2010), tindrà lloc el dimecres 18 de maig, a les 19:30, a Casa Sefarad-Israel, Palacio de Cañete, Calle Mayor 69.

diumenge, 15 de maig del 2011

Raíces: 25è aniversari


El proper número de Raíces celebra els 25 anys de la publicació de la revista. Publicada Libros Sefarad S. L., la revista s'edita amb periodicitat trimestral des de 1986, i en les seves pàgines allotja informació, articles i una opinió rigorosa sobre la vida cultural jueva a Espanya i al món.

Raíces s'adreça als lectors de revistes d'opinió, a interessats pel judaisme i als qui desitgen conèixer millor la cultura sefardita. Les arts, les lletres, la història, la llengua i el pensament judeo-hispànics són el seu territori. Promou un món més tolerant i obre fins als seus límits el cercle que li és propi, sigui jueu o hispànic, proporcionant les claus que permeten comprendre millor el món en què vivim.

Raíces és l'única publicació espanyola sobre aquests temes, i una de les poques arreu del món. Entre les seves signatures hi ha investigadors i especialistes en les més variades disciplines humanístiques: història, literatura, lingüística, ciències socials, arts visuals, música, teatre, filosofia, religió... Tots els articles han estat escrits especialment per a la revista o s'ofereixen en primera traducció al castellà.

Mapa de Jerusalem [02]

Mapa del Jerusalem modern

Historical Textbook and Atlas of Biblical Geography (1854), Lyman Coleman

Mapa de Jerusalem [01]

Mapa del Jerusalem antic

Historical Textbook and Atlas of Biblical Geography (1854), Lyman Coleman

Mapa de l'Orient Mitjà bíblic [02]

Palestina en temps dels Jutges i els Reis, 
amb la distribució de les dotze tribus

Historical Textbook and Atlas of Biblical Geography (1854), Lyman Coleman

dimecres, 11 de maig del 2011

Mapa d'Orient Mitjà Bíblic [01]


Historical Textbook and Atlas of Biblical Geography (1854), Lyman Coleman

dilluns, 9 de maig del 2011

Base de dades de miracles

 Exvots del Santuari de Sant Magí de Brufaganya
(Pontils, Conca de Barberà)

La xarxa s'està omplint de recursos de tota mena, alguns de ben curiosos. I el millor de tot és que es fan públics. Aquest cop ha estat la Universitat de Sheffield, a Anglaterra, que ha preparat una Base de dades de miracles, en access, amb més de 600 miracles recollits de diverses col·leccions medievals que abasten més de 800 anys d'història.

Com a recurs digital en si és pobre. És més una eina informàtica perquè no han resolt digitalment les cerques. Però bé, s'hi pot treballar... i s'hi pot "jugar". L'inventari recull quan, on i de quina manera es van produir els miracles i permet vincular fets diferents i establir regularitats entre els paràmetres, que a més dels esmentats, s'hi afegeix el gènere i la posició social dels beneficiaris. Per als medievalistes, els miracles són una font important per establir la manera com les diferents classes socials medievals es van enfrontar amb el cristianisme i la religiositat, sobretot pel que fa a les classes socials més pobres, de les quals sempre n'és més difícil tenir-ne notícies.

Els miracles, així com tota activitat religiosa, són de gran importància per entendre la religiositat a l'Edat Mitjana però, d'altra banda, no s'ha fet prou per estudiar quina va ser la influència que van tenir en el comportament dels individus i de la societat. Hi ha un error molt estès que ens fa creure que no hi ha cap solució de continuïtat entre el moment que el cristianisme es converteix en religió oficial a Europa i la seva consolidació. Es van necessitar molts segles i una forta intervenció eclesiàstica per eradicar dels costums i els usos de la plebs les pràctiques paganes i els ritus sincrètics. Durant molt de temps, el cristianisme que es practicava es barrejava amb les religions paganes heretades dels ibers, dels romans, dels visigots i de pràctiques màgiques del folklore popular, l'endevinació (la Sibil·la, per exemple), la creença en fades i dimonis. Hi va haver un moment que les pràctiques es van convertir en espectacles que es representaven a les esglésies amb un gran aparell escenogràfic, amb tant d'èxit que els temples es convertien en autèntics mercats a cobert. Va ser el Concili de Trento (s. XV) el que va posar fi als actes sacramentals (com el Misteri d'Elx).

Si voleu saber-ne més, podeu llegir Religiosidad popular en la Alta Edad Media, de Oronzo Giordano [Madrid: Gredos, 1995].

També estan relacionats amb els miracles els exvots que podem veure exposats en alguns santuaris: figures de cera que servien per donar gràcies a Déu, la Mare de Déu o als sants per la cura d'una malaltia. Els exvots més antics documentats en territori català són oferiments de cera fets a Montserrat al segle XII. A l'Edat Mitjana era costum d'oferir el pes en cera (probablement en forma de ciris) de la persona agraciada. Més endavant, es prengué el costum de donar forma a la cera simulant la part del cos que havia estat guarida. El regraciament se certificava davant notari, es predicava al poble i s'inscrivia en els llibres dels miracles (se'n conserven alguns, com els de Montserrat, de Núria o de Lluc). D'exvots de cera se'n poden veure a Barcelona en el santuari de Sant Josep de la Muntanya, al barri de la Salut de Gràcia. És un espectacle grotesc, esperpèntic en el més pur significat valleinclanesc. Paga la pena fer-hi una visita per copsar fins a quin punt hi ha gent que viu en una dimensió que no és la nostra.



I tot i que som en ple segle XXI, les pràctiques paganes continuen vives entre nosaltres. És fàcil veure com la veneració que molts catòlics tenen per diversos sants, als quals atribueixen poders protectors i guaridors, no és lluny de la idolatria i, sovint, aquest panteó hagiogràfic és per sobre de la fe monoteista. I crida també l'atenció que, tot i haver baixat la la pràctica de la religiositat "oficial", ara la màgia, l'endevinació, l'astrologia, la pseudociència i la filosofia mística, a més dels llibres i cursos d'autoajuda, ocupen el lloc que abans ocupava l'Església, especialment entre la gent jove. Si Nietzsche aixequés el cap!

dissabte, 7 de maig del 2011

Expansió de les grans religions


Mapa realitzat en flash on es presenta el naixement i expansió de les grans religions a través de 5.000 anys d'història. És una representació esquemàtica que delimita les àrees d'influència, la qual cosa no vol dir que tot el territori assenyalat estigui dominat per una sola religió. En el cas del judaisme, que és una religió forjada en la diàspora, té més practicants fora que dins de l'estat d'Israel, i seria necessari, doncs, marcar aquelles ciutats on la presència jueva és important, com per exemple:

   1. Tel Aviv i perifèria: 2.979.900
   2. Nova York (EUA): 2.007.850
   3. Jerusalem (Israel): 703.600
   4. Los Angeles (EUA): 684.950
   5. Haifa (Israel): 671.400
   6. Miami (EUA): 485.850
   7. Be'er Sheva (Israel): 367.600
   8. San Francisco (EUA): 345.700
   9. París (França): 284.000
  10. Chicago (EUA): 270.500
  11. Philadelphia (EUA): 263.800
  12. Bòston (EUA): 229.100
  13. Washington DC (EUA): 215.600
  14. Londres (Regne Unit): 195.000
  15. Toronto (Canada): 180.000
  16. Buenos Aires (Argentina): 165.000
  17. Atlanta (EUA): 119.800
  18. Moscou (Rússia): 95.000
  19. Baltimore (EUA): 91.400
  20. San Diego (EUA): 89.000
  21. Denver (EUA): 83.900
  22. Phoenix (EUA): 82.900
  23. Cleveland (EUA): 81.500
  24. Montreal (Canada): 80.000

[Font: Maps of War]

Diàspora jueva a l'Edat Mitjana (650-1500)


[Veure Expansió del poble hebreu fins l'època hel·lenística]

dimarts, 3 de maig del 2011

La Bíblia del Diable


El Còdex Gigas, també anomenat Bíblia del Diable, és un manuscrit en pergamí escrit a principis del segle XIII en llatí. Les seves dimensions (92 x 50,5 x 22 cm), amb 624 pàgines en foli recte i un pes de 75 kg, el fan el manuscrit més gran de tots els conservats. Està decorat amb tintes de colors  vermell, blau, groc, verd i or. Conserva un excel·lent estat de conservació i la unitat estilística amb la que fou creat.

L'autoria de l'obra s'atribueix a un monjo benedictí del segle XII, que també era copista i grafista, del monestir de Podlažice (a Chrudim, en el centre de l'actual República Txeca), destruït durant les guerres de religió en el segle XV.


El Còdex conte la versió completa de la Vulgata (la traducció llatina de la Bíblia, feta per san Jeroni), amb l'excepció dels Fets dels Apòstols i l'Apocalipsi. També inclou una miscelània d'obres, com les Etimologies de (Etymologiae o Originum sive etymologiarum libri viginti, d'Isidor de Sevilla, una compilació del saber fins el segle VII); les Antiguitats judaiques, de l'historiador hebreu Flavi Josep (ca. 37 - ca. 100); la Chronica Boemorum (Crònica dels xecs, redactada en llatí en el segle XII), de Cosmas de Praga; i diversos tractats d'història, etimologia, fisiologia, a més d'un almanac amb necrològiques i la llista dels germans del monestir, fórmules màgiques, noticies locals, i el Ars medicinae, el manual de medicina d'aquella època.


Diu una llegenda que l'autor del Còdex Gigas fou condemnat a ser emparedat viu per un crim greu. Perquè la pena li fos perdonada, el monjo va proposar escriure l'obra en una sola nit, per a gloria del monestir. Per poder complir la seva promesa va haver de demanar ajuda al Diable, que va acabar de redactar el llibre. Una cop acabada l'obra, es diu que el monjo va incloure un retrat del seu ajudant com a reconeixement.

Al final de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), el Còdex Gigas va ser robat com a botí de guerra per les tropes del general suec Königsmark, junt amb altres objectes d'art de la cèlebre Kunstkammer ("càmera de curiositats") de Praga, de l'emperador Rodolf II (1552-1612). Aquest emperador havia traslladat el manuscrit del monestir de Broumov (República Txeca), on es trobava l'any 1594, per incorporar-lo a la seva col·lecció d'objectes rars.


Quan les tropes protestants sueques prengueren l'any 1648 el Castell de Praga, s'apoderaren de les col·leccions de Rodolf II, i amb el Còdex també es van apoderar del Còdex Argenteus o Bíblia de Plata,  un manuscrit del segle VI, en lletres de plata i or, que conté gairebé complets els quatre evangelis, escrits en gòtic, i que actualment es troba en permanent exhibició en la biblioteca Carolina Rediviva de la Universitat d'Uppsala. És el text més antic escrit en aquesta llengua germànica extingida en el segle IX (excepte en una petita població de Crimea, on va perviure fins el segle XVIII).

Còdex argenteus

Custodiada a la Biblioteca Real d'Estocolm, des del segle XVII el Còdex Gigas va sortir de territori suec en dues ocasions, una per anar al Metropolitan Museum de Nova York (1970), i una altra per anar a Berlín.

Però la Biblioteca Digital Mundial, experta en la digitalització de manuscrits i llibres antics, ens ofereix la possibilitat d'accedir a aquesta Bíblia a través del seu navegador. Cliqueu sobre la il·lustració i hi podreu accedir.