He viscut tan poc!

Eva Heyman, a 13 anys, a Oradea (Nagyvárad),

pocs mesos abans de ser deportada

Eva Heyman (13 de febrer de 1931 - 17 d'octubre de 1944) va néixer a Oradea (Nagyvárad en hogarès), població de Transsilvània, regió històrica de cultura hongaresa a Romania, recuperada per Hongria durant la Segona Guerra Mundial i avui un altre cop romanesa; una quarta part dels seus habitants eren jueus), Eva Heyman és per la seva ciutat el que Anna Frank és per a Àmsterdam i el món. Dues adolescents jueves, cadascuna de les quals escriu un diari mentre el món estava canviant arrel de l'ocupació nazi. Totes dues van morir en un camp de concentració; Eva, a Auschwitz, i Ana, a Bergen-Belsen. Tot i així, Anna Frank és mundialment coneguda i la història d'Eva ens ha arribat en els darrers anys gràcies a la publicació del seu diari, He viscut tan poc!

Eva Heyman, com tants adolescents, va començar a escriure el seu dietari secret i personal el dia del seu aniversari. Feia tretze anys. Era el 13 de febrer de 1944, i el diari començava dient, després de presentar-se: “Ara m’acabo d’adonar que ja m’han passat moltíssimes coses per recordar quan sigui gran, fins i tot quan sigui vella”. Els seus escrits, però, s'aturen poc més de quatre mesos després, el 30 de maig de 1944. És realment molt poc temps. Però aquests pocs mesos ens presenten, acumulat, comprimit, amb tot el dramatisme, el recorregut que milions de persones van fer en aquells mateixos anys a tota Europa. El recorregut que va entre una vida aparentment normal, festiva, un aniversari, uns regals, una família, unes esperances, uns somnis, ens primers enamoraments, i les portes mateixes de l’infern.

Eva, amb tres anys, abraça al llit un osset de peluix

© Asociatia Tikvah

El diari acaba quan la vénen a buscar, en un camí que passarà per la deportació a Polònia, el 3 de juny, amb els seus avis, farmacèutics, amb qui viu la nena; l’arribada a Auschwitz, el sis de juny, i la mort al camp, després de ser seleccionada, el 17 d’octubre del mateix any, per Mengele, el metge de les SS del camp, que a l'arribada triava els presoners per determinar qui havia de ser assassinat, qui era apte per al treball forçat i qui era seleccionat per fer-li experiments mèdics. Els presoners l'anomenaven l'Àngel de la Mort.

Agnes (Agi) Zsolt, a la dreta, mare d'Eva, amb el

cognom del seu segon matrimoni després de

divorciar-se del pare de la nena

© Asociatia Tikvah

El diari va ser publicat originalment en hongarès a Budapest, el 1948, després de ser recuperat per la seva mare, que va sobreviure a l'Holocaust després d'escapar a Suïssa. Eva escriu les darreres ratlles ja dins del gueto on els jueus d'Oradea esperen ser deportats i des d'on la nena veu com carreguen els vagons de tren amb destí a Auschwitz: “Ja no puc seguir escrivint, petit diari meu, els ulls se m’inunden de llàgrimes. Me’n vaig a trobar la Mariska”. Mariska era la cuinera cristiana de casa dels avis, que entrava al gueto per dur-li menjar a Eva. Aquell darrer dia d'escriptura la nena li dona el diari a la cuinera, que el conservarà fins que després de la guerra li pot fer arribar a la mare.

Auschwitz-Bikernau. La prada dels bedolls

Presentació del poemari Auschwitz-Bikernau. La prada dels bedolls (edició bilingüe català/castellà, InVerso, 2015), d'Anna Rossell, amb pròleg de Vicenç Villatoro i epíleg d’Alfonso Levi. Hi intervindran: Vicenç Villatoro, Alfonso Levi, Amàlia Sanchís (editora), representants de les víctimes de l’holocaust i de les lletres, i l’autora, Anna Rossell, que llegirà alguns poemes.

Dimarts 17 de novembre 2015, 19 h
Claustre del Convent de Sant Agustí
Carrer del Comerç 36 (Barcelona)

Recordant Primo Levi

Recordant Primo Levi, 25 anys després de la seva mort

Shemà

Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per un tros de pa
Qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
Sense cabells i sense nom
Sense forces per recordar
Els ulls buits i el ventre fred
Com una granota a l'hivern.

Penseu que això ha passat:
Us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us girin la cara.

Aquest poema de Primo Levi figura com a epígraf de Si això és un home. El títol, "Shemà", recorda la pregària de la litúrgia hebrea en què s’exhorta els fidels a recordar i a transmetre als fills la noció fonamental de les creences jueves: "Escolta, Israel, el Senyor és el nostre D''u, el Senyor és Un" (שְׁמַע יִשְׂרָאֵל, ה' אֱלֹהֵינוּ, ה' אֶחָד; Shemá Yisrael, Adonai Eloeinu, Adonai Ejad). Parafrasejant aquesta pregària en els seus versos Primo Levi va voler recordar als homes la unicitat de l’experiència viscuda a Auschwitz i donar al record d’aquella tragèdia el valor d’una prescripció religiosa.

En el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, que va tenir lloc a Torí l’any 1987, el Departament de Filologia i Comunicació, el Departament de Filosofia de la Universitat de Girona i l’Institut d’Estudis Nahmànides del Patronat Call de Girona reten homenatge a Primo Levi tant com a testimoni com a escriptor i intel·lectual amb aquest cicle de conferències:

• 4 d'octubre. Xavier Antich (UdG). "Primo Levi: el supervivent i el testimoni. De l’Informe sobre l’organització higiènicosanitària del camp de concentració pels hebreus de Monowitz (Auschwitz-Alta Silèsia) i dels poemes a Els enfonsats i els salvats".
• 25 d'octubre. Jörg Zimmer (UdG). "La transcendència d’Auschwitz: aproximació filosòfica a Primo Levi".
• 8 de novembre. Giovanni Albertocchi (UdG). "L’Infern de Auschwitz: Dante a Si això és un home de Primo Levi".
• 29 de novembre. Robert Caner (UB). "Representació literària i filosòfica de l'holocaust: Celan i Adorno".

L'infern o la vida en un còmic

 El jardí de les delícies [fragment de l'Infern]

El Bosco (Museo del Padro)

No recordo uns anys tan intensos en l'edició de novel·les il·lustrades com aquests darrers. Tinc la sensació -potser m'equivoco- que s'ha fet un pas endavant en la manera de narrar en el món del còmic. D'una banda, els guions tenen una qualitat literària molt alta i els relats estan a l'alçada de la bona literatura. D'una altra, el dibuix, sense perdre la seva essència, ha guanyat en expressivitat gràcies a un traç que, tot i ser divers i diferent en cada autor, beu tant de l'impressionisme com de l'expressionisme.

Després de força temps allunyat del món del còmic, l'any passat vaig recuperar-ne el gust de la lectura quan vaig descobrir una joia: El gato del rabino, de Joann Sfar, editat per Norma. És una sèrie (se n'han publicat cinc), la qual cosa afegeix a l'exel·lència de l'obra l'expectació, gairebé infantil, esperant la publicació del següent número, tan intensa com ho era en l'època de El Capitán Trueno o de El Jabato, el TBO, els tebeos de Bruguera o els de la Marvel; o més recentment, amb Astèrix, Iznogoud o Aquiles Talon.

Però d'aquest còmic ja en parlaré un altre dia. Ara que ja som a Nadal, volia comentar quatre històries il·lustrades que, per raons diverses i amb un tractament molt diferent, ens transporten a l'infern, interior o exterior, dels seus protagonistes. Regaleu-vos-los aquestes festes per compensar l'excés de llum del Nadal.

Kafka. Robert Crumb i David Zane Mairowitz. Barcelona: La Cúpula, 2010

Segurament, seria molt difícil trobar un joc de personalitats tan curiós en una edició editorial com el de Crumb i Kafka. Un Crumb catòlic, sarcàstic i lasciu recreant la vida i l'obra d'un Kafka jueu, paranoic i reprimit. Obsessions i fantasies en mans de dues personalitats oposades. Un infern, el de Kafka, que en el dibuix (en blanc i negre) i la interpretació de Crumb assoleix a vegades aires delirants. La visió delirant de l'infern íntim de Kafka és la visió lisèrgica d'un Crumb menys contracultural, però més cínic i mordaç.

NonNonBa. Shigeru Mizuki. Bilbao: Astiberri, 2010

Un relat autobiogràfic d'un dels mestres del manga, i una mirada entre crítica i costumista de la societat rural japonesa de la primera meitat del segle XX. Infantesa, adolescència i les primeres passes cap el món adult, on l'infern encara és prou amable. Les pors, les incerteses, els complexes, els fantasmes de la ment són representats amb yokais, éssers sobrenaturals d'origen medieval, que interfereixen en la vida dels humans i en les seves relacions. Com la vella NonNonBa li diu a Shige, és un error pensar que no existeix allò que no podem veure.

Stitches. Una infancia muda. David Small. Barcelona: Mondadori, 2010

Una altra història autobiogràfica. Un altre infern; el que ha de viure un nen a casa seva, amb els experiments clínics d'un pare sever i estricte; amb una mare amargada que gairebé no es comunica amb ell; amb un germà que viu ignorant el que passa al seu voltant. Una infantesa infeliç, hostil, silenciosa excepte quan el seu germà toca la bateria o la seva mare dóna cops de porta. Un nen que renuncia a parlar i troba en el dibuix, i en les malalties que pateix contínuament, l'única manera d'expressar-se. I si dir-se Small ja era una ironia, el destí macabre li tenia reservada una tragèdia. El dibuix, aquarel·la en blanc i negre, és magnífic.

Auschwitz. Pascal Croci. Barcelona: Norma Editorial, 2005 [3a ed. 2009]

En plena guerra de Iugoslàvia (1991), el matrimoni Cessia i Kazic, supervivents de l'extermini nazi, recorden el temps que van passar amb la seva filla Ann al camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau. L'infern dels inferns, el de la solució final. Mancats de memòria, ara l'horror es desenvolupa en una Iugoslàvia que es descompon entre sang, extermini i foses comunes. Si bé durant la Segona Guerra Mundial els croats es posaven del costat dels alemanys, mentre els serbis estaven a la resistència, ara són els serbis els que no tenen cap pietat.  Recordant aquells dies en què el matrimoni va viure en lagers separats, Kazic descobrirà a través del relat de la seva dona que no coneixia tot l'horror.

Aquest és el primer còmic realista que es fa sobre la Shoah; un relat que s'inspira en testimonis supervivents, sense desenvolupar tesis històriques. Dibuix en blanc i negre, estilitzat, però potser més clàssic comparat amb els anterior còmics.

Inferns

Són tantes les definicions que s'han fet d'infern que ens acabem desorientant i no sabent quin és el camí que s'ha de prendre per anar-hi, o no el sabem reconèixer si ja ens hi trobem, així que m'arriscaré a fer-ne una. L'infern és el punt de trobada entre la neurosi i la barbàrie. No hi ha infern sense els dos conceptes. Podem il·lustrar-ho amb dues famoses cites. La neurosi, amb T. S. Eliot:

"Què és l'infern? L'infern és un mateix. L'infern és un de sol; les altres figures són simples projeccions. No hi ha res de què escapar ni cap lloc on escapar. Sempre estem sols." (The cocktail party, 1949)

Però la neurosi no ve mai sola. No és possible sense la mirada de l'altre, sense el violent judici de l'altre, convertit sempre en barbàrie perquè la destrucció d'un sol ésser humà és la destrucció de la humanitat. Ens falta, doncs, citant l'obra de Sartre, una afirmació que ha fet fortuna:

"L'infern són els altres." (Huis clos, 1945)

L'infern és una tragèdia, que ens ve imposada des de fora però que crema dins nostre. Estem fets de pecats, judicis i penitències. Som carn, ossos i moral. Allà, més enllà encara, hi ha un déu (o dos, o tres...) que redimeix. Jo em quedaré per aquí, més a prop, redimint-me amb l'art i la literatura... encara que em costi l'infern.

La pederàstia... Auschwitz del sexe!

Encara estic perplex després de llegir l’article “La pederastia: el Auschwitz del sexo”, del Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona, publicat el dimecres 1 de desembre a El País. Llegiu-lo, si us plau, abans de continuar.

En la interpretació que es pot fer del text no hi ha equívoc possible perquè els nuclis dels dos sintagmes nominals del títol són molt clars: pederàstia i Auschwitz. Manuel Cruz critica cert corrent neopurità que tendeix a criminalitzar determinades “actituds” més enllà de la raó o la lògica, i esmenta la pederàstia per construir el seu discurs. No negaré que la persecució de la pederàstia ha acabat criminalitzant o posant sota sospita tota relació amb els menors d’edat. Ell posa com exemple que un anunci com el de Coppertone, amb la Jodie Foster de petita ensenyant el cul, avui no seria possible. Potser no, i és estúpid que així sigui. (Cal aclarir, però, que l'anunci de la nena ensenyant el cul era un dibuix, la model del qual no era Jodie Foster, sinó Cheryl, la filla de Joyce Ballantyne Brand, el publicita, i que a l'anunci de televisió Jodie Foster no ensenyava res). Jo hauria buscat altres casos que exemplifiquen millor certa hipersensibilitat en el tracte entre adults i nens. Em ve al cap aquell que en unes colònies d’estiu no es va permetre que els monitors posessin crema solar als nens. Hipersensibilitat i estupidesa, és veritat. Potser jo seria més sensible a altres coses i no deixaria que un fill meu s’assegués a la falda d’un capellà. Però entre les meves opcions personals no hi ha la de relacionar-me amb l'Església, no en sóc client, per tant, no hi ha perill.

Manuel Cruz també esmenta els casos de pederàstia a l’Església com a motor d’aquest puritanisme que veu escampar-se arreu. I no penso fer cap comentari sobre la responsabilitat que alguns adjudiquen (no és el cas de Manuel Cruz) a la revolució sexual i a l’esquerra en la creació d’un ambient que afavoria l’abús, senzillament perquè és una autèntica bestiesa. Seria com dir, més enllà de l'acudit, que Bèlgica és un país de pederastes, per molt que alguns jardins domèstics s'hagin convertit en parcs temàtics.

Fins aquí no tinc massa a dir, fora de creure que qui és hipersensible i alarmista és el senyor Manuel Cruz. Però anem a allò que interessa. La llarga introducció de l’article porta a l’autor a afirmar (cito in extenso perquè no es perdi cap detall):

“[…] el escándalo provocado por los casos de pederastia cumple la función de desviar la atención respecto a un proceso cuyos supuestos ideológicos nunca se explicitan y del que acaso habría que empezar por criticar su lógica.

Formulemos la cosa de manera rotunda: la referencia a la pederastia en el contexto de los debates acerca de la sexualidad en nuestra sociedad parece jugar un papel análogo al que desempeña el recurso a Auschwitz en las discusiones éticas contemporáneas, a saber, el de un eficacísimo tapabocas que, con su permanente apelación a la increíble brutalidad, a la inaudita desmesura de aquel horror, bloquea y, a continuación, cortocircuita la posibilidad misma de continuar discutiendo, colocando por añadidura a quien propusiera hacerlo en la desagradable posición de sospechoso de tibieza ante el espanto.

Pero no se confundan los planos: no es la protección real de los menores lo que en muchas discusiones parece hallarse en juego, sino el establecimiento de una auténtica política de los deseos, política que parece estar derivando hacia una criminalización de algunos de ellos que sin duda debiera mover a inquietud, en la medida en que puede desembocar en un recorte de derechos de quienes pudieran ser considerados sospechosos de alguna perversión. Sin entrar a discutir que es posible "hacer cosas con palabras", tiendo a creer que habría que ser más cuidadoso -o garantista, si se prefiere- a la hora de intervenir desde el espacio público sobre los deseos.

Pensemos, por establecer un paralelo, en lo que sucede cuando se criminalizan las opiniones: se termina condenando a penas de prisión a Garaudy por negar el Holocausto. Ahora bien, en tanto permanezcamos en el plano de los meros deseos, a no ser que consideremos que la menor expresión de los mismos constituye ya por sí sola una apología o una incitación a la materialización de lo deseado, no se alcanza a ver desde qué consideración podrían ser censurados sin incurrir en una actualización del precepto mosaico que, en la medida en que jugaba con el privilegio de expresar la voluntad divina, se atrevía a prohibirlos directamente (en concreto, el de desear la mujer del prójimo).”

"Quan es criminalitzen les opinions", diu l'autor! (No perdem de vista que està parlant de pederàstia i negacionisme, les dues coses) Tot és opinable? Tothom té el mateix grau de responsabilitat quan opina? Es pot considerar opinió fonamentar una tesi en una mentida? Podem establir una relació entre la censura i la retallada de drets als "sospitosos d'alguna perversió" -que s'ha d'entendre com un dret individual i privat, efectivament inqüestionable- i la manifestació pública d'una tesi falsa, d'una opinió com la Garaudy, expressada des de la càtedra que la seva autoritat acadèmica li atorga, amb la responsabilitat social que això implica? Quanta demagògia!

Li dono la raó a Manuel Cruz quan qüestiona el "recurs a Auschwitz" quan es fan determinats paral·lelisme entre l'Holocaust i fets que posen en entredit determinades actuacions, sobretot de l'estat d'Israel i, per tant, no faré l'acusació fàcil d'antisemita perquè jo no sóc tan frívol com ell. Però sí que li diré que l'Holocaust no és comparable a res, i que l'ús poc "elegant" de la comparació, sobretot quan es defensa que es té dret a expressar públicament el negacionisme perquè no fer-ho és un atemptat contra els drets individuals i el dret a opinar, és un insult cap a aquelles persones que van morir a les càmeres de gas, siguin jueus, gitanos, homosexuals o comunistes. I és un insult cap el poble alemany, que ha hagut de fer un acte de contricció després d'assumir les atrocitats que, com a poble, van cometre o van acceptar. Alemanya ha hagut de legislar contra el negacionisme perquè fan tant mal els fets i el seu record com la hipnosi per fer creure que res ha passat, quan encara es pot sentir l'olor de descomposició de milions de cossos exterminats als camps de concentració.

I ara torno al títol de l'article, que com he dit, no deixa cap dubte sobre què està parlant, i la lectura del text ho confirma. El "recurs a Auschwitz" en el discurs contra la pederàstia, com a metàfora, amaga, segons l'autor, una política dels desitjos (la cursiva és de l'autor) que vol criminalitzar les relacions entre adults i menors quan aquestes són consentides (ell contraposa les relacions consentides  a las no consentides: "[...] metiendo en el mismo saco las relaciones sexuales de adultos con menores de edad y los más monstruosos abusos a bebés [...]".

Molt bé, té raó! Ningú s'hauria d'escandalizar si una parella de 16 i 20 anys d'edat, per exemple, mantenen relacions sexuals consentides. Però ara li preguntaria a Manuel Cruz fins a quina edat ell considera raonable aquest consentiment. 15, 14, 13...? Si accepta el Codi Penal, s'haurà d'aturar aquí, als 13 anys, perquè és l'edat mínima legalment establerta. Si acata aquesta llei, m'agradaria saber quina diferència hi veu entre legislar sobre això o legislar sobre el negacionisme. En tots dos casos es tracta de posar límits a l'"opinió" personal: la de decidir si l'Holocaust ha existit o no i la d'opinar quan un menor té capacitat per decidir si anar-se'n al llit amb un adult o no.

I si no l'acata... "[...] ¿que se ha hecho de la idea de transgresión, antaño tan ensalzada?" Posa els pèls de punta llegir el terme "transgresión", i ell ho deu saber, per això es cura en salut i l'escriu en cursiva, per evitar preguntes i respostes incòmodes. Que cadascú entengui el que vulgui, oi, senyor Cruz?

Per rematar el seu article, l'autor, "rinxant el rínxol" (com diu una alumna meva), utilitza un exemple més per demostrar que patim un retrocés en matèria moral i menciona un programa de televisió que tractava el cas de "famosillas efímeras" que s'havien vist obligades a fer servir aquesta fama (la cursiva és meva) per dedicar-se ocasionalment a la prostitució, a una de les quals el presentador pregunta si algun cop havia hagut de fer coses rares (ara la cursiva és d'ell). L'entrevistada respon "pero usted, ¿por quién me ha tomado? [...] "No, no, qué va: yo para estas cosas soy muy normalita", i Manuel Cruz tanca el seu escrit dient: "Según parece, ha dejado de ser una ofensa llamar a alguien puta: celebrémoslo. Ahora, por lo visto, el mayor insulto que se le puede dirigir a una mujer es el de viciosa: ¿lo hemos de celebrar también?" (la cursiva també és d'ell). I jo no entenc on coi vol arribar amb una referència tan pobra. L'autor interpreta "cosas raras" i "viciosa" a la seva conveniència. És la pròpia protagonista qui vol evitar ser considerada "viciosa" apel·lant al també castís "puta, pero honrada".Utilitzar el que pugui dir algú en aquesta mena de programes on els protagonistes venen la seva intimitat, és a dir, es prostitueixen, no em sembla el millor exemple per demostrar res, més enllà que la indústria de la morbositat arriba a la vida de la gent a cop de transacció comercial i que hi ha un públic que alimenta el seu imaginari i s'emmiralla en la vida dels altres. Com sempre: abans eren la Fabiola, la Farah Diva, les estrelles cinematogràfiques europees i de Hollywood, s'hi va afegir la jet set i ara, baixant cada cop més el nivell (que mai ha estat alt), coronen princeses del poble i lacais de mig pèl.

Que potser hi ha un creixement neopurità pel que fa al sexe? Que el sexe s'ha banalitzat? Que "parecen estar siendo satanizadas lo que se consideran formas desviadas del mismo"? (la cursiva és de l'autor). Està parlant de la pederàstia? El sexe, més enllà de la seva funció biològica reproductiva, és una activitat que sempre ha estat banal i transcendent, reprimida i lliure. Precisament perquè hi ha un sexe que es comparteix i un sexe que només viu en el nostre cap, ha estat subjecte a la interpretació, a la moral i a la legislació. No sé perquè pateix tant per això, a no sé que el senyor Cruz vegi limitada la seva sexualitat (quina tranquil·litat saber que la meva opinió no serà criminalitzada!).

No tot és opinable. I si ho és, ha de ser amb arguments. No es pot apel·lar a la llibertat individual per defensar les opinions. I no perquè em cregui l'argument suat que la llibertat de cadascú acaba on comença la del altre, perquè la frontera entre el tu i el jo en matèria d'opinió no està gens definida; sinó perquè la llibertat d'un acaba allà on comença el dolor de l'altre, tant si ets adult com si ets menor; tant si has estat a Auschwitz com si no hi has estat.

Maus i MetaMaus. Relat d’un supervivent

[Actualitzat: 5 de novembre de 2011]

Ara fa 25 anys l'il·lustrador Art Spiegelman va publicar Maus. Acompanyant la reedició del 25 aniversari de The Complete Maus, Pantheon books, una divisió de Random House, ha publicat durant la primera setmana d'octubre MetaMaus, un llibre de tapa dura de 300 pàgines amb un DVD en què Art Spiegelman recorda el procés creatiu darrere de la seva novel·la gràfica, al mateix temps que respon les preguntes que més l'hi han fet des de la seva publicació: Per què còmics? Per què ratolins? Per què l'Holocaust?

El DVD inclou una còpia de referència digital de The Complete Maus vinculada amb una selecció d'entrevistes d'àudio amb el pare d'Spiegelman, documents històrics i una selecció d'esquetxos i notes de l'autor.

L'editorial va realitzar un tràiler del llibre-DVD amb alguns previs dels continguts, així com fragments de les entrevistes que conté el paquet.

Exposició: Maus. Relat d'un supervivent

[6 de novembre de 2010]

Exposició itinerant per les biblioteques públiques de Catalunya que té per tema la novel•la gràfica d’Art Spiegelman (Estocolm, 1948), Maus. Relat d’un supervivent dels camps de concentració nazis, que va ser publicat a Nova York entre el 1986 i el 1991. Va guanyar el premi Pulitzer (1992), i és l’única obra no periodística que l'ha obtingut. Maus narra la història real del pare d'Art, Vladek Spiegelman, jueu polonès, durant la Segona Guerra Mundial, a més de les complicades relacions entre pare i fill mentre va durar l'elaboració del còmic. La història s'explica sense ocultar cap detall, la qual cosa fa més humans i "reals" els seus protagonistes. La història intercala, en passat, les vivències a Auschwitz que el pare relata al fill perquè Art les pugui plasmar en còmic, amb el present narratiu, que explica la relació entre el pare i el fill i els problemes ètics derivats de tot plegat. Múltiples continguts que evidencia l’exposició: aspectes històrics de l’Europa dels anys trenta i quaranta i de la Segona Guerra Mundial; aspectes sociològics, derivats de les relacions entre diversos grups socials; aspectes psicològics vinculats principalment a la relació pare-fill; qüestions d’ètica, com la justícia o la solidaritat. Els personatges són animals antropomòrfics: ratolins per representar els jueus, gats per als alemanys, porcs per als polonesos, granotes per als francesos, cérvols per als suecs i gossos per als nord-americans. L'elecció respon a la metàfora de la ratera en què es va convertir la Polònia ocupada pels nazis, i com els jueus es van sentir traïts per la resta dels polonesos. El dibuix, influenciat per l'expressionisme, és en blanc i negre, amb un traç angulós i nerviós que dóna caràcter a una narració, uns fets i uns personatges que són un punt d'inflexió dins la història moderna de la humanitat.

El projecte Maus. Relat d’un supervivent compta amb la direcció artística dels autors Pere Joan (premi del Saló Internacional del Còmic de Barcelona a la Millor Obra, 1991), i Max (premi nacional de còmic 2007, Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona, 2000 i tres premis a la millor obra el 2007, així com el premi Ignatz als EUA, 1999). El muntatge de l’exposició va acompanyat d’una selecció bibliogràfica, una guia de lecturai una guia didàctica.

Mazaltov Behar Mordoh

Els ulls d'aquesta grega sefardita són d'aquells que contenen l'experiència dels milions de persones que van morir executades durant la Segona Guerra Mundial. Mazaltov Behar Mordoh Fofo (Salònica, 1925), presonera amb 17 anys al lager d'Auswitchz, va ser sotmesa a monstruosos experiments mèdics a mans de metges nazis. El número que porta tatuat al braç fa innecessàries les paraules, però el Diari de Girona del 18 d'octubre recull el relat d'aquest supervivent, que resideix des de fa 45 anys a Lloret de Mar. I si teniu estómac, la podeu escoltar en aquesta gravació de El Mundo, el primer de dos reportatges que, sota el nom de Medicina en el Holocausto, va publicar aquest diari.

Una de les coses més terribles que tenen esdeveniments com el de l'Holocaust és allò que va més enllà de la pervivència de la memòria i el record. És la paraula. La veu dels supervivents. Estem parlant d'un fet que va passar fa 65 anys i que dia a dia continua permanent en el relat de les persones que continuen vives i que viuen amb aquest dolor. El dolor de ser, precisament, supervivents.

Arbeit macht frei

El 27 de gener de 1945, fa 65 anys, les tropes de l'exèrcit soviètic alliberen el camp de concentració d'Auschwitz... Hi troben 7.500 presoners vius. En cinc anys, més de 4 milions d'homes, dones i nens (el 90% jueus) hi van morir assassinats.

Entre tots els Lager nazis, més de 15 milions de persones van ser exterminades a les cambres de gas. Més de 6 milions eren jueus.

Jaime Vándor

Més que en les imatges i en els escrits, l'horror i la por, com tots els sentiments humans, es reflecteixen de forma més crua en els ulls i a la cara dels qui han patit.

Dels llavis del meu professor d'hebreu i de literatura de l'Antic Testament, Jaime Vándor, vaig poder sentir el relat de la persecució, de la por, de l'angoixa, de la crueltat... Vándor va néixer a Viena el 1933 i va fugir amb la seva mare a Budapest (Hongria), el 1939. Amagat de les tropes nazis, va aconseguir no ser deportat, però bona part de la seva família va morir a l'holocaust.

I amb tot, la imatge que sempre més perdurarà en el meu cap és la serenitat. L'esperança de qui sap quin és el valor de la vida, perquè ha tornat d'entre els morts.