TERRES D'EDOM
[Catalunya jueva i Sefarad] [Judaisme i cristianisme primitiu] [Diàspora i Xoà] [Moriscs i mudèjars]
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris moriscos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris moriscos. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 d’octubre del 2015

Jueus i musulmans catalans a la Catalunya medieval



Amb motiu del 20è Aniversari de la Fundació Baruch Spinoza aquesta institució presenta la conferència “Els jueus i els musulmans catalans en la Catalunya medieval”,  que realitzaran la professora emèrita de la Universitat de Barcelona, Dolors Bramon, i l’hebraista i escriptor, Manuel Forcano.

L'acte tindrà lloc el proper dimarts 6 d’octubre a les 19:00h, a l’Espai Francesca Bonnemaison del carrer Sant Pere Més Baix, 7.

Places limitades. Per a reserves envieu un email a: fbsp@fbaruchspinoza.org o truqueu al telèfon 932 007 009, de 09:00 a 14:00h.

divendres, 23 de gener del 2015

Jueus conversos i inquisició, una convivència frustrada



El doctor en Història Medieval de la Universitat de València, Ferran Garcia-Oliver presenta la conferència "Jueus conversos i Inquisició, una convivència frustrada", en el marc del cicle de conferències Dissidència: viure, creure i pensar diferent (s. XVI-XVIII). Garcia-Oliver, a més de doctor en Història, és escriptor i també és membre del consell de redacció de la revista Espill. A la xerrada explicarà els detalls del seu article publicat a la revista Afers sobre la convivència entre la religió cristiana i jueva durant els segles de màxima activitat de la Inquisició.



La conferència, organitzada per l'Institut d'Estudis Nahmànides (Patronat Call de Girona) i la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani (Universitat de Girona), tindrà lloc a l'Institut d'Estudis Nahmànides, del carrer Sant Llorenç, s/n, a les 19 h.

El cicle de conferències Dissidència: viure, creure i pensar diferent (s. XVI-XVIII) s'emmarca dins l'exposició La Girona dissident, exposició que es pot veure al Museu d'Història dels Jueus fins el 6 d'abril de 2015 i que proposa una aproximació a les diverses maneres de pensar i de viure que, en uns temps difícils, van fer part de la història de Girona.

El cicle pretén posar a l'abast del públic els resultats de les últimes recerques i interpretacions històriques sobre aspectes tan diversos com la marginació que va patir la majoria de persones que formaven part de la societat conversa, la pressió religiosa de les minories i de les creences considerades herètiques, o la persecució de les dones que practicaven arts curatives ancestrals, per les quals eren acusades de bruixeria.

Programa

29 de gener: "Jueus, conversos i inquisició, una convivència frustrada", Ferran Garcia-Oliver (Universitat de València).

26 de febrer: "Contra moros i jueus, o com es perseguia la dissidència als Països Catalans (segles XV-XVII)", Dolors Bramon (Universitat de Barcelona).

26 de març: "Los conversos en Galicia y Portugal a través de los sambenitos del Museo Diocesano de Tui", Suso Vila (Universidad de Santiago de Compostela).

30 d'abril: "La bruixeria en la cultura popular catalana", Josefina Roma (Universitat de Barcelona).

28 de maig: "Xuetes a Mallorca: antroponímia i malnoms de les famílies amb origen jueu", Rosa Planas (Universitat de les Illes Balears).

dimarts, 16 d’abril del 2013

Moros, jueus i cristians en terra catalana


El proper divendres dia 19 d'abril, a les 20 h, es presenta a l'Institut Nahmànides de Girona el llibre de Dolors Bramon Moros, jueus i cristian en terra catalana: memòria del nostre passat, un estudi sobre el nostre passat que s'inicia amb la invasió islàmica (713) i prossegueix al llarg de l'Edat Mitjana i Moderna fins a l'expulsió dels moriscos (1609-1614). Es detallen les complexes relacions entre els tres grups principals (moros, jueus i cristians) que conformaren la societat hispànica i es mostra que no tot foren flors i violes entre ells. S'inclouen també les empremtes que aquest passat ha deixat a la nostra idiosincràsia i a la nostra cultura i com es poden resseguir encara a l'època actual.

L'acte anirà a càrrec de Rosa Lluch, professora del departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona, Lluís Pagès, director de Pagès Editors i Dolors Bramon, autora del llibre.

Dolors Bramon és doctora en Filosofia i Lletres i en Història Medieval per la UB i membre de l'IEC. És professora titular d'Estudis Àrabs i Islàmics al departament de Filologia Semítica de la UB i de l'ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. És autora de:

  • Raons d'identitat del País Valencià. Pèls i senyals (1976)
  • "El passat arabomusulmà a Catalunya: Ni tan lluny, ni tan a prop, ni tan aliè" (1992), dins Revista de Catalunya
  • Contra moros i jueus: Formació i estratègia d'unes discriminacions al País Valencià (1981)
  • "3 d'abril de 801: la conquesta cristiana de Barcelona" (2001), dins la revista L'Avenç.
  • Una introducción al islam: religión, historia y cultura (2002)
  • De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l'obra de J.M. Millàs i Vallicrosa) (2000)
  • Mots remots. Setze estudis d'història i de toponímia catalana (2002)
  • Ser dona i musulmana (2007)
  • Ser mujer y musulmans (2009)
  • En torno al islam y las musulmans (2010)

Lloc:Institut d'Estudis Nahmànides (entrada pel carrer Sant Llorenç, s/n)
Data: 19 d'abril a les 20 h
Organitza: Patronat Call de Girona
Col·labora: Pagès Editors
Activitat gratuïta

dijous, 29 de desembre del 2011

divendres, 23 de desembre del 2011

Los últimos de Al-Andalus

Moriscos de Granada. Fragment d'un gravat de Joris Hoefnagel (ca. 1563)

En la sierra del Segura se mantiene el recuerdo de descendientes de moriscos que practicaban costumbres musulmanas

Juan López González se postraba de rodillas mirando al este y tocaba repetidamente con la frente en el suelo. Al sol le llamaba a veces Mahoma. A menudo recitaba unas salmodias incomprensibles con un libro viejísimo en las manos, con tapas negras de madera, que escondía dentro de una talega en una viga. En Semana Santa, cuando por el pueblo desfilaban procesiones, él no probaba ningún alimento mientras hubiese luz natural. Esos días, colocaba un plato vuelto del revés en el umbral de la puerta de su cortijo: Un día que un vecino le preguntó porqué lo hacía, respondió ruborizado que era para que el plato se secase. “Es que estaba muerto de miedo, siempre se escondía y me pedía a mí que no contase nada de lo que le veía hacer -explica hoy su hija Venerada-; él y su hermano salían a rezar al campo, para que nadie les viese”. Antes de comer, inclinaba la cabeza y susurraba una salmodia en la que repetía mucho Alá. Tenía expresiones propias: decía arua jimena (ven aquí) jarria (mierda), quém (perro)… “Es nuestra tradición -me contaba-pero eso no debes decirlo fuera de casa”.

Juan López murió en 1986, cuando Vene, así la llama todo el mundo-contaba 31 años. Ella se fue entonces a trabajar a Francia. En su pueblo, Riópar, inmerso en la Sierra del Segura, se pasaban tiempos de estrechez. La mujer se llevó una sorpresa mayúscula en su lugar de trabajo cuando oyó que un compañero marroquí le decía arua jimena, como su padre. El marroquí le enseñó un Corán y Vene lo asoció inmediatamente con el librote que su padre bajaba con una pértiga de la viga. Llena de curiosidad, buscó el texto en español y comprobó que allí se citaban las uríes, otra palabra de su padre. Vene duda de que su progenitor entendiese gran cosa: “Se ponía las gafas y lo abría, pero yo le preguntaba cosas de él .y no sabía responderlas”.

Vene vive hoy en el cortijo de su padre, llamado Martínez Campos porque, dicen, fue del general. Su progenitor había nacido en él. El padre de él era de Bogarra, un lugar vecino. Su bisabuelo procedía de Las Casicas del Segura, otra aldea cercana. A pesar de éste pedigrí, su padre y su abuelo decían siempre que la familia era “de Granada”, Y cuando precisaban más, de las Alpujarras y de Motril. Sin embargo se trataba de una especie de me memoria ancestral, porque no había constancia de qué antepasados se habían trasladado hasta la Sierra del Segura. Esa memoria también había transportado a través de los siglos el recuerdo de Abén Humeya, “que era nuestro rey, un santo varón, un gran hombre”, en palabras del padre.

Juan López fue quizás el último, pero no el único. Aurelio Amores, que nació en 1918, recuerda que en su juventud los más mayores de Riópar Viejo (el núcleo original del pueblo), donde él vivía, “adoraban al sol” al amanecer. “Se asomaban a los riscos de levante y se hincaban de rodillas y hacían reverencias”, asegura. “No eran pocos; había, al menos, una docena”, y repetían jati mali. Aurelio tiene bien claro porqué los viejos ejecutaban este ritual: “Era su religión, adoraban al sol como nosotros lo hacemos con Jesucristo”. En ningún momento se le ocurre vincular estos actos con el Islam, del que él no tiene noticias. Dos generaciones anteriores a la suya estas prácticas estaban generalizadas en su vallé. “Mis abuelos me contaban que cuando ellos eran jóvenes había muchos viejos que se postraban mirando al levante varias veces al día”, explica.

Riópar está situado en el sur de la provincia de Albacete, tocando a la de Jaén, en un valle cerrado al que sólo puede accederse a través de tres puertos situados entre los 1.100 y los 1.400 metros de altitud, nevados en invierno: “Hasta hace muy poco esto estaba perdido de la mano de Dios”, explica Juan Valero Valdelvira, un empresario de 50 años que tiene una empresa de producción de maderas nobles. “Cuando yo era pequeño aún no había carreteras y la población vivía en cortijos diseminados por el monte; está claro qué aquí no llegó la inquisición y en el momento de la expulsión en 1609 los musulmanes nativos no fueron molestados”.

El padre de Juan Valero era matarife y él le acompañaba por los cortijos de la sierra a hacer su trabajo. “Estuviera donde estuviera la casa siempre situaban la mesa de la matanza encarada al este, con una desviación de cinco grados hacia el sur, exactamente la dirección de La Meca. Yo me di cuenta de eso hace diez años y pregunté a diferentes cortijeros porqué ponían la mesa en esa posición. La respuesta invariable era que siempre había puesto así” .Valero cuenta que las costumbres de su abuelo eran de musulmán, por su austeridad, por su visión de la vida…aunque él mismo no lo sabía. El le llamaba “hermano”, un apelativo que se daba a la gente mayor y respetada, como se hace en árabe. Su abuelo que no se movió nunca del pueblo hablaba siempre con nostalgia de Granada e indicaba el camino por el que se va a la vieja capital nazarí. Él todavía celebraba la vieja costumbre moruna de dar de comer a los animales lo mismo que a las personas un día al año, y para matar una bestia pedía permiso a las alturas. Pensaba, como hoy todos los viejos del valle, que una mujer no puede subir a un árbol cuando menstrúa, porque éste se secará según anuncia el Corán.

Indumentarias características
En las familias de tradición musulmana aún hay recuerdos de la indumentaria característica. Vene había oído en casa que el abuelo de su abuelo llevaba siempre “una bata” encima de los pantalones y la camisa, “una chilaba”. Su abuelo le contaba que iba a trabajar al campo con ella. El último de Riópar en llevar bata fue el llamado tío Sayas por su atuendo. Murió en 1971 y su recuerdo sigue muy vivo. “Dicen que llevaba la saya porque tenia incontinencia urinaria, pero es obvio que él no la había improvisado”; comenta Juan Valero. Su propio bisabuelo llevaba un pañuelo envuelto en la cabeza; “al estilo morisco”. La madre de Juan Valero, Aurora Valdelvira, todavía sabe anudar el pañuelo de esa manera y tiene recuerdos también de una persona que se arrodillaba y hacía reverencias: “Yo veía hacer eso a un labrador, Lorenzo Castillo Peinado, hará unos sesenta años. Dejaba el tiro del arado a un lado y se agachaba y se levantaba en dirección al Collado de la Rambla, -la dirección de La Meca-. ¿Qué hace éste?, me preguntaba yo”.

Aurora coincide con su hijo en que su suegro “tenía muchas cosas de moro”. Recuerda su petición de mano y su boda, en que los padres del novio adornaron caballerías con colchas de cama y fueron hasta su cortijo, donde se hizo una fiesta con vino azucarado y dulces. A ella le pusieron un delantal y todos le tiraban dinero en él. Cuando murió la hermana de su padre la amortajaron de blanco y le pusieron un ramo de flores en las manos, y la velaron durante toda la noche. Juan Valero explica que casi todas estas costumbres y muchas otras de Riópar se ven reflejadas en el libro de Gerald Brenan “Al sur de Granada”. El escritor inglés vivió en la década de 1920 en un pueblo de Las Alpujarras, Yegen, y describió el carácter y las costumbres de sus gentes.

La cocina es otro elemento muy particular en las familias tradicionales de Riópar. El padre de Vene preparaba cuscus (“él lo llamaba así”), con cordero, patatas, garbanzos Y harina tostada, con un sofrito de cebolla, tomate y perejil. Pero lo que más recuerda son las almujábenas, unos dulces que se hacen en distintos lugares, que su padre enseñó a preparar a su madre -que no compartía sus tradiciones- y que se comían durante la Semana Santa, con harina, huevos, agua y azúcar. Aurora Valdelvira prepara, por su parte, nuégadas, unas bolas hechas con nuez y azúcar tostado.

El padre, cuyo oficio era resinero de monte y apenas salió de Riópar, decía a Vene que los árabes gustaban mucho de los dulces y que los hacían con miel. Luego de muchos años, ella ha vuelto a preparar almujábenas y otra repostería de la que se hacía en su casa, y ha empezado a servirla a sus huéspedes, porque, tiene habitaciones, de turismo rural.

Cuando Juan López y su hermano ayunaban por Semana Santa, hacían un preparado con harina, que comían antes del amanecer y al anochecer, pero Vene no sabe exactamente qué era. En esos días no fumaban ni tomaban vino. Vene explica que una tarta hecha con manteca de cerdo tradicional en Riópar en su casa se hacía siempre con manteca de vaca.“

Mahoma debe estar radiante
Vene tuvo que hacer la comunión como todas los niños del pueblo y su padre se llevó un disgusto; “él jamás entraba en la iglesia”. “Mi madre insistió en que la hiciera porque `”si no, nos iban a señalar”, pero yo fui la única que no fue a la catequesis”. Con el matrimonio, muerto ya Franco, ya no tuvieron reparos. “Yo no me casé por Iglesia: mi padre no quería”, explica. Aunque sí tuvo una pequeña ceremonia casera: Su progenitor hizo unas señas con la mano delante de ella y le dijo: “Salte de la casa y echa el pie derecho hacia delante, y ya serás para él el resto de la vida”. Antes le había a advertido: “No te has de casar un día de lluvia o nublado, tiene que estar el cielo claro; Mahoma debe estar radiante”.

Juan López explicaba a su hija que su identidad era postiza. “Nosotros venimos de la raza de los Caravavantes y de los Navalón; perdimos el nombre y nos pusieron otro”. En este sentido, Juan Valero tiene muy claro de dónde vienen muchos de los apellidos del valle y la trayectoria que han seguido. “Mi segundo apellido, Valdelvira, es bab elvira (puerta bella) -es famosa la de Granada-, y los que se llamaban así jamás fueron bautizados, lo mismo que los Banegas a los Alarcón, es decir, nunca hicieron la conversión oficial al cristianismo, y eso se sabe en las familias”. En Riópar se han conservado también algunos términos árabes particulares –Valero ha recogido más de 200- como aljuma (hoja de pino) y estar en fárfaras (sin vigor).

Un tonillo característico
El pueblo murciano de Albudeite es quizás el único lugar del antiguo Al Andalus donde ha permanecido el acento propio de los árabes. Sus habitantes conservan una cantinela peculiar que llaman tonillo y, además, no usan el pretérito indefinido (no dicen, por ejemplo, “he estado ”sino “estuve”), un tiempo verbal inexistente en la lengua árabe de sus antepasados. El alcalde la población, Joaquín Martínez, explica que en la tradición local se ha conservado que “vienen de moros” y, por supuesto, en los pueblos vecinos se han encargado de recordárselo con motes y chirigotas, en los cuales siempre figura el mismo gentilicio: moro. La memoria popular vino a confirmarse cuando el historiador Juan González Castaño dio con un documento que probaba que Albudeite fue respetado en la expulsión general de los moriscos. “No se sabe por qué razón, pero la cuestión es que aquí se quedó el pueblo entero”, explica el estudioso, que especifica que esto no sucedió en ningún otro lugar de la Península.

Murcia fue el último lugar en expulsar a sus moriscos. La conquista se había producido en 1.252 y los descendientes de musulmanes estaban muy asimilados. Ello hizo que desde los estamentos del reino se mandaran súplicas a Felipe II para que les permitiera quedarse, porque la mayoría eran católicos practicantes y tenían buena vecindad con los llamados cristianos viejos. Por esta razón, la expulsión general de 1.609 y 1.610 los respetó, pero el rey, presionado por una parte de los intransigentes del Consejo Real y, de otra, por los defensores de los moriscos, mandó en 1.612 a un dominico (la orden de la Inquisición), Juan de Pereda, para que informara sobre la conducta de los descendientes de musulmanes. El fraile recorrió durante dos meses muchos de los pueblos donde había mudéjares y entrevistó a centenares de personas. Comenzó en el Valle de Ricote (1), poblado casi enteramente por antiguos musulmanes (Cervantes llama, justamente, Ricote al morisco que aparece en el Quijote), y siguió el curso del Segura hasta Murcia. El dominico contabiliza que en Albudeite había 312 mudéjares y sólo seis cristianos viejos. El fraile señala tonillo en los habitantes de Priego –“donde hay 935 mudéjares y 59 cristianos viejos”-, Fortuna –“684 mudéjares y 54 cristianos viejos”-; “en este lugar se conoce algo más el tonillo de moriscos y también retienen el modo de llorar a los muertos” (otro signo musulmán) y en el Valle de Ricote encuentra el tonillo en todos los pueblos.


Concretamente en Ricote y en Ojós “dicese desta gente que tienen más tonillo que otros y que en el comer tocino se excusan más que en otras partes”. A pesar de estas reminiscencias, el dominico concluyó que “a mi parecer hay bastantisimo testimonio para darlos por buenos cristianos y fieles vasallos de Su Majestad”. Con todo, los moriscos murcianos fueron expulsados a principios de 1.614. Juan González Castaño, que ha publicado el informe de Juan de Pereda explica que “muchos se quedaron camuflados; otros, protegidos por señores y convecinos; otros profesando en conventos deprisa y corriendo…y otros volvieron al cabo del tiempo y reclamaron sus tierras y demás posesiones”. Una mayoría se refugió en el reino de Valencia y luego regresaron a Murcia, donde un informe de agosto de 1.615 explicaba que “hay tantos que parece que no se ha hecho la expulsión”. Esto fue general en todos los reinos peninsulares, donde, sumados a los convertidos de antiguo, se quedaron muchos más de los que se fueron. En lugares como las Alpujarras, Gerald Brenan constató que a principios del siglo XX conservaban muchas de sus viejas tradiciones.

Eugeni Casanova. "Los últimos de Al-Andalus", suplement Revista, La Vanguardia, 12 de novembre de 2006

dilluns, 6 de juny del 2011

Els moriscs. Espanyols desterrats


Des del passat 16 de maig fins el 24 de setembre es pot visitar al Palau del Lloctinent, antiga seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, l'exposició Els moriscs. Espanyols desterrats.

L'expulsió de prop de tres-cents mil moriscs hispans, ordenada per Felip III el 4 d'abril de 1609, va suposar la culminació del procés d'eliminació de les minories religioses que s'inicia al Regne de Castella i la Corona d'Aragó amb l'expulsió dels jueus, l'any 1492, i que va posar fi a la convivència més o menys pacífica que es venia produint des de l'Edat Mitjana entre cristians i mudèjars.

Aquesta exposició, organitzada pel Ministeri de Cultura en commemoració del IV centenari de la seva expulsió, reuneix un total de 35 documents, procedents de l'Arxivo General de Simancas, on es van exposar el 2010, i 17 documents de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. A través d'ells s'analitza aquest fenomen des d'òptiques molt diverses. Les fases del procés, des de la conquesta i assimilació del Regne de Granada, el 1492, fins a l'expulsió de 1609, estan representades per documents tan singulars com les capitulacions de 1492 entre els Reis Catòlics i l'últim rei de Granada, Boabdil. Les diferents solucions proposades per l'assimilació dels moriscos, que van des de la evangelització fins a la repressió inquisitorial, ens parlen, per la seva banda, de la forta controvèrsia doctrinal que va envoltar tot el procés.

Us adjunto el tríptic de l'exposició.


A l'apunt IV Centeneari de l'expulsió dels moriscs hi podreu trobar informació de les diferents exposicions que, des del 2009, s'han anat fent per tot l'Estat: cartells i, quan ha estat possible, vincles a les pàgines web. Igualment, hi trobareu  els vídeos dels tres programes que TVE va dedicar al IV centenari i un de Canal Sur.

Han estat moltes les publicacions que s'han fet aprofitant l'esdeveniment, tractant el tema des de diferents aspectes històrics i culturals. En ressenyo dues que es poden trobar on line:

Mikel de Epalza. Los moriscos antes y después de la expulsión. Madrid: Mapfre, 1992 [edición digital en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes]

Entre els mesos de juny i setembre del 2010, la Biblioteca Nacional, a Madrid, va exhibir l'exposició Memoria de los moriscos: escritos y relatos de una diáspora cultural, de la qual n'ha editat un magnífic catàleg que vaig adquirir a l'exposició.


També és accessible l'exposició virtual Memoria de los moriscos, a la pàgina web de la Biblioteca Nacional.

dilluns, 16 de maig del 2011

Pirates jueus



Els tòpics donen una imatge tan estereotipada dels grups humans i simplifiquen de tal manera la realitat que redueixen la nostra visió fins el punt de fer-nos creure que les persones formen part d'un determinisme quasi biològic.

En el darrer apunt parlava de l'existència de novel·les de cavalleries sefardites aljamiades, escrites en caràcters hebreus, per i per a jueus, i comentàvem que fins i tot per a estudiosos de la matèria jueva es feia difícil imaginar-se la imatge tòpica del jueu de l'Edat Mitjana com a protagonista d'aquest gènere de novel·les. I ara trencarem un altre cop el tòpic parlant de pirates jueus.

L'historiador i periodista Edward Kritzler va publicar el 2008 el llibre Jewish Pirates of the Caribbean (New York: Doubleday, 2008); Moshé Vainroj l'article "Los piratas judíos de Jamaica" (www.lapalabraisraelita.cl [PDF, 11 de juny de 2010, pàg. 13]); i José Chocrón Cohén, "Historias de piratas, corsarios y bucaneros" (Revista Maguén-Escudo, 156, juliol-setembre 2010 (www.centroestudiossefardies.com).

"Al matí, tefilim, oració i reflexió. A la tarda, atracament als tresors de les naus espanyoles. Valents i estoics jueus sefardites van convertir el dolor de l'expulsió en venjança", així comença Alejandra Abulafia el seu apunt Los bucaneros hebreos, en el seu bloc Destino SFD, del qual hem seguit el seu esquema narratiu i hem afegit dades i arguments (tota la cursiva entrecomillada pertany a Alejandra Abulafia).

I paralel·lament, ens ve a la memòria una pel·lícula, Malditos bastardos (2009), de Quentin Tarantino. Durant l'ocupació de França pels alemanys, Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent) presència l'execució de la seva família per ordre del coronel nazi Hans Landa (Christoph Waltz). Després de fugir a París, adopta una nova identitat com a propietària d'un cinema. En un altre lloc d'Europa, el tinent Aldo Raine (Brad Pitt) ensinistra a un grup de soldats jueus (The Basterds) per atacar objectius concrets. Els homes de Raine i una actriu alemanya (Diane Kruger), que treballa per als aliats, han de dur a terme una missió que farà caure els caps del Tercer Reich. El destí vol que tots es troben sota la marquesina d'un cinema on Shosanna espera per venjar-se.


La rebel·lió  contra l'expulsió dels moriscs (1609) també va provocar que una part d'aquests expulsats, que tampoc van ser ben rebuts a l'altre costat de la Mediterrània, prenguessin l'opció de dedicar-se a la pirateria. Primer dins de la mateixa Península, convertits en bandolers en lloc com Aragó i Las Alpujarras (els monfíes), com els germans Lope i Gonzalo Xeniz, i després dedicant-se a la pirateria marítima, perquè molts pirates moriscs van assetjar les costes mediterrànies de la Península, assaltant els ports mediterranis i atlàntics del seu antic país (el pirata Amurates, per exemple), com explica el professor de la Universitat de Toulousse- Le Mirail, Bartolomé Bennassar, i que acabarien integrant-se en la pirateria berberisca. Tot plegat, un esquema dramàtic que ens porta a Mar i cel, el poema d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom va dur als escenaris, i que descriu el paral·lelisme existent entre la vida i la situació política i professional de Guimerà, i el rebuig que els moriscs van patir abans i després de dedicar-se a la pirateria.


Escriu Alejandra Abulafia a Los bucaneros hebreos: "El vaixell pirata exhibeix una estrella de sis puntes en un racó de la seva bandera. Solca el gran onatge marí. El seu capità és David Abrabanel (descendent del llinatge del savi Ishaq Abrabanel). El capità Davis observa a la llunyania una nau espanyola que promet transportar grans tresors en el seu interior. Des de la proa del The Jerusalem la segueix amb el telescopi. La veu passar. Se'n va, se'n va la nau ... El capità sefardita lamenta la seva sort: 'Ay Dio, Dio mio'. Avui no podrà atacar: és shabat. La seva tripulació haurà d'esperar fins a la finalització del dia sagrat. En el sopar el menú que mengen els tripulants de The Jerusalem és kosher, és clar. Bravura i tradició es donen la mà a bord. Els mateixos mariners que canten Abraham Avinu que criden: 'A l'abordatge, els meus valents!' La seva missió és robar els tresors als seus exinquisidors. Amb una mà en el sabre i l'altra en la Torà, ajusten comptes amb qui en altre temps van ser els botxins de les seves famílies. Ho fan atacant tota la flota ibèrica que passa per davant i desposseint-la de tot el botí."

"No tot era Torà i comerç després de l'expulsió de 1492. Costa imaginar a un jueu devot amb botes, barret de capità i un pegat a l'ull. La imatge dels sefardites en la tot just abandonada Edat Mitjana remet en l'imaginari col.lectiu a figures més properes als homes que es cremaven les pestanyes estudiant el Talmud sota la llum de les espelmes. No obstant això, altres espelmes cremaven en el cor dels bucaners hebreus de l'expulsió mentre el vent empenyia les veles sota les estrelles (de sis puntes) d'un cel infinit."

"El capità Davis no va ser l'únic bucaner jueu de la història. El corsari turc Sinan Reis Sinan va néixer a Izmir, Turquia. Aquest jueu sefardita es va posar sota les ordres de l'Imperi Otomà. La seva destresa i valentia en els combats navals contra els enemics de Turquia li van valer el grau de Capità Pashà (almirall de la flota turca) i era conegut entre els pirates del seu temps com "El Gran Jueu". La seva aliança més famosa va ser amb el vell llop de mar Barba-rossa de qui va arribar a ser el segon en el comandament de la flota. Sinan va participar en la victòria de la Batalla de Preveza (1538), la qual va assegurar el domini turc sobre la Mediterrània fins al 1571."

"Samuel Palachi o Palache va néixer a Fes a mitjans del segle XVI i va viure a Castella com a ambaixador del Marroc. Va obtenir el monopoli del comerç amb els Països Baixos i el 1609 va ser enviat a aquest país com a representant comercial del sultà Mulay. Segons l'article esmentat de José Chocrón Cohen, l'autor afirma que 'algunes investigacions semblen evidenciar que Palache actuava com a doble agent que passava informacions classificades a Espanya entorn de les relacions Holanda-Marroc i al mateix temps era informant del Marroc i Holanda al voltant de les activitats espanyoles, i es diu que el simple rumor sobre aquesta ambigüitat va ser la causa que el sultà li retirés els seus favors. No obstant això, Samuel Palache va continuar les seves activitats com a comerciant i la seva amistat personal amb el príncep Maurici de Nassau li va valer una patent de cors que li va permetre dedicar-se durant diversos anys a les activitats de corsari sota bandera holandesa, reclutant marrans per a la seva tripulació i venent el botí obtingut al llarg i ample de les costes marroquines'."

"Moisès Cohen Enriquez, sefardita portuguès, nascut al començament del segle XVII. El 1628, al costat de l'holandès Piet Heyn, va atacar, davant les costes cubanes, dos vaixells espanyols que portaven or massís i plata. El valor del tresor que van obtenir està estimat en mil milions de dòlars actuals. Enríquez va establir al costat d'altres jueus la seva pròpia illa pirata al Brasil i es va convertir en l'assessor del famós pirata Henry Morgan. Mai no va ser capturat."

"Simón Fernández va escapar de la Inquisició i no va tenir millor idea que ficar-se a fer de pirata i corsari. Diuen que procedia de les illes portugueses de les Açores, però no se sap amb exactitud quan va néixer, i va morir al voltant de 1590. El que sí podem afirmar és que en el 1571 ja estava sota les ordres del pirata galés John Callis. Els seus objectius eren els vaixells espanyols i francesos. Els britànics veien de bon grat aquestes accions, i li van permetre operar des dels ports anglesos. Quan Callis va ser penjat a Newport, Fernández va fugir i va començar a treballar en diversos vaixells anglesos (¡Run, Simon Run!), fins arribar a ser el capità pilot de famós pirata sir Walter Raleigh (prendria te a les cinc de la tarda?). A la seva bitàcola de viatge (si és que la va tenir) figuren destinacions com les Índies Occidentals, Amèrica del Nord i diverses illes del Pacífic."

Yaakob Koriel o Curiel, va ser capità de l'Armada espanyola fins que la Inquisició el va fer capturar acusant-lo de pràctiques criptojueves. Curiel, procedent d'una família jueva que va ser obligada a convertir-se quan ell era petit, va patir la mateixa persecució que van viure tantes i tantes famílies que van decidir quedar-se a la Península després del decret d'expulsió del 1492. Alliberat pels seus propis homes (segurament també conversos), es va dedicar a la pirateria i va arribar a posseí tres naus. Poca cosa més se'n sap d'ell, més enllà que, possiblement, va fer camí cap a Terra Santa, on acabà els seus dies dedicat a l'estudi dels llibres sagrats.

Làpida amb símbols pirates i inscripció hebrea

Llegint el llibre i els articles veurem que la nòmina és llarga, i ens hem deixat personatges interessants com el germans Pierre i Jean Lafitte, que van fundar el "regne" de Baratària, a les costes de Luisiana (1803), i que va col·laborar en la guerra de la Independència dels Estats Units, ajudant amb els seus homes a Andrew Jackson (7è president nord-americà) contra els britànics.

Tot i que no és l'objectiu d'aquest apunt fer un relat complet, aprofitem que som a les costes caribenyes dels Estats Units per fer el salt a l'illa de Jamaica i per fer una passejada pel cementiri jueu de Kingston. Hi podrem observar les tombes de pirates hebreus, amb les seves peculiars làpides on s'hi barregen tíbies, calaveres, estrelles de David i inscripcions hebrees (Tamara Audi, "Jamaica's New Tourism Spiel: Beaches and Reggae and Jews". The Wall Street Journal, 9 març 2010). Si la vida és plena de sorpreses, els símbols de la mort també en són testimoni.

divendres, 25 de març del 2011

Portal de manuscrits àrabs i hebreus del CSIC


M'arriba via Bloc de Lletres, de la Biblioteca de Lletres de la UB, la creació d'un portal amb els manuscrits àrabs, hebreus i aljamiats, catalogats i digitalitzats, que es troben a les biblioteques del Centre Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). El portal es concep com un projecte obert, ja que ambiciona incorporar en etapes posteriors altres col·leccions rellevants de manuscrits en altres llengües, custodiats en les biblioteques del CSIC.

Manuscript@CSIC és una acció conjunta entre l'Instituto de Lenguas y Culturas del Mediterránea y Oriente Próximo, l'Escuela de Estudios Árabes de Granada i la Unidad de Coordinación de Bibliotecas del CSIC, realitzada amb la finalitat de donar a conèixer les col.leccions de manuscrits en llengües orientals conservats en les seves biblioteques: Biblioteca Tomás Navarro Tomás del Centro de Ciencies Humanas y Sociales y la Biblioteca de la Escuela de Estudios Árabes. Podeu veure la descripció completa del projecte a l'adreça del portal.


divendres, 11 de febrer del 2011

Toledo: voces de los moriscos



No em cansaré de repetir com de tràgica va ser l'expulsió de moriscos i jueus entre finals del segle XVI i principis del XVII, i les devastadores conseqüències culturals i econòmiques que el fet va suposar en tots els regnes peninsulars. Tota la tradició artística, literària i científica va venir de mans de jueus i musulmans, i la seva desaparició va representar un buit cultural que s'ha sustentat, i encara se sustenta, en la negació d'un passat que ens pertany, com ens pertany la tradició cristiana.

Un cop tancat el període de celebracions, exposicions i congressos al voltant del IV Centari de l'expulsió dels moriscos amb l'exposició virtual Memoria de los moriscos, que la Biblioteca Nacional presenta a la seva web després d'haver estat exposada físicament a la seva seu, el Museu Sefardí de Toledo dóna continuïtat i veu a les investigacions que ens han d'aportar el rescat i el coneixement d'escriptors com el Mancebo de Arévalo, o el sentit i el significat d'obres com La Celestina.


Després de la sessió inaugural que el professor Miguel Ángel Bunes va fer al desembre amb la conferència De Toledo a Estambul. Los moriscos españoles en el Mediterráneo del s. XVI, des d'aquest mes de febrer el cicle de conferències Voces de los moriscos presenta quatre treballs, entre els quals cal ressaltar, precisament, El Mancebo de Arébalo. Viajes y pensamiento de un escritor morisco. Els manuals de literatura castellana el segueixen ometent, tot i sent un dels principals escriptors en castellà de principis del segle XVI. De la mà de Luis Fernando Bernabé, un dels principals investigadors sobre literatura morisca, se seguirà aquest viatger morisc pels pobles i ciutats peninsulars entrevistant jueus ocults a Toledo, moros testimonis de la caiguda de Granada, fetilleres i parteres com Nuzayta Calderán i dones sàvies com la Mora d'Úbeda, aproximant-nos a aquest misteriós musulmà de formació cristiana i jueva, en un món molt diferent, tant pel que fa a territoris catalans com hispànics, d'aquella uniformitat cristiana que s'ha mostrat insistentment.

[Articles relacionats, cliqueu Moriscos]

divendres, 17 de desembre del 2010

IV Centenari de l'expulsió dels moriscos



S'acaba l'any 2010 i arribem al final de la celebració d'actes que recorden el IV Centenari del Decret d'Expulsió dels Moriscos del Regne de Castella i de la Corona d'Aragó.

A Catalunya no hi ha hagut massa ressò, tret de les terres de l'Ebre, potser degut a la poca influència que tingueren a la Catalunya Vella la dominació àrab i els moriscos, els musulmans que visqueren en terra cristiana un cop conquerida. A la Catalunya Nova la dominació musulmana va durar fins a finals de la primera meitat del segle XII. Però va ser a Aragó i, sobretot, al País Valencià on els moriscos van tenir més presència. En temps de Jaume I, al segle XII, els musulmans eren majoria al Regne de València. Els actes celebrats a Catalunya ja han estat mencionats a l'entrada La veu dels moriscos, i podem afegir els celebrats al País Valencià.









A la resta de l'Estat els actes han estat nombrosos, i s'ha subratllat l'herència musulmana i la dependència cultural que la Península té, tant en el camp de les lletres i les arts, com de les ciències. Potser és una mica tard. El mal va ser gran. I els aires que corren al voltant de la immigració no afavoreixen un discurs general positiu perquè allò que es valora del passat no es reflecteix en els nouvinguts. D'aquells se'n subratlla la cultura, d'aquests se'n critiquen els costums. Sigui com sigui, sempre serà positiu rescatar els valors materials i espirituals que viuen interessadament ocults, més que amagats, en la memòria d'aquella cultura i d'aquests costums. Veurem quina continuïtat té tot plegat.

De les publicacions, en ressenyem dues:

Mikel de Epalza. Los moriscos antes y después de la expulsión. Madrid: Mapfre, 1992 [edición digital en Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes]

Entre els mesos de juny i setembre d'aquest 2010, la Biblioteca Nacional, a Madrid, va exhibir l'exposició Memoria de los moriscos: escritos y relatos de una diáspora cultural, de la qual n'ha editat un magnífic catàleg.


També és accessible l'exposició virtual Memoria de los moriscos, a la pàgina web de la Biblioteca Nacional.

Algunes exposicions i congressos realitzats a la resta de l'Estat:
















Tanco jo també aquest IV Centenari amb cinc vídeos. El primer, Documental y debate: La expulsión de los moriscos, emès per RTVE el 28 de desembre de 2009, dirigit per Pablo López Leis, presentat per Elena Sánchez, i on hi intervenen Mansur Escudero, president de la Junta Islámica Española; Ildefonso Falcones, escriptor; José María Perceval, doctor en Periodisme i Ciències Socials; i Antonio Elorza, historiador i catedràtic de Ciències Polítiques.



El segon vídeo, Los moriscos: sublevación destierro y expulsión, va ser emès per RTVE el 4 de novembre de 2010. Després de fracassar l'assimilació, la Corona imposa la fe cristiana a la força. Aben Humeya se subleva però la revolta és avortada per Juan de Austria.



El tercer, Los moriscos en Túnez, va ser emès per RTVE el 5 de novembre de 2010, i relata com els moriscos expulsats van ser acollits del soldà de Tunis, com van ocupar càrrecs a la cort i a d'exèrcits i com van ser assimilats a la població autòctona.



El quart vídeo, La expulsión de los moríscos: la convivencia negada,  va ser emès a Canal Sur. Entrevista a Manuel Barrios Aguilera, doctor en Història per la Universitat de Granada, i professor d'Història Moderna.



El cinquè, Ricote: último reducto morisco en la Península, de la Regió de Múrcia, és una pel·lícula d'animació.

I per finalitzar, farem esment d'una mini-sèrie, Expulsats. 1609. La tragèdia dels moriscs,  dirigida per Miguel E. López Lorca, produïda per Televisió de Catalunya, Aragón TV i Radio Televisión Española, que narra la història d'una família morisca d'Almonacid de la Sierra (Aragó), a partir d'uns manuscrits aljamiats que són trobats en una casa de la localitat aragonesa. Està protagonitzada per Pablo Derqui, Fernando Guillén, Ana Alonso, Juli Fàbregas i Pablo Rivero.



Moriscos a Catalunya: arxius en línia

Desenvolupament i destrucció d'una minoria: els moriscos al senyoriu d'Elx
Serrano i Jaén, Joaquim. Recerques; història, economia, cultura,  núm. 27, p. 53-72. València: Publicacions de la Universitat de València, 1993

Sobre els moriscos: un estat de la qüestió
Bramon i Planas, Dolors. Recerques; història, economia, cultura,  núm. 27, p. 101-106. València: Publicacions de la Universitat de València, 1993


[Entrades relacionades, cliqueu Moriscos i Els moriscs. Espanyols desterrats]

dimecres, 10 de novembre del 2010

Las voces de lo sagrado. La veu dels moriscos


En aquest any que es commemora el quart centenari de l'expulsió dels moriscos (el decret d'expulsió és de 1609, i es va dur a terme durant quinze anys), la Universitat de Lleida prepara per al proper 11 i 12 de novembre una trobada científic a propòsit de les aportacions de la filologia a l'estudi dels textos dels moriscos espanyols, amb el nom de Las voces de lo sagrado.


Felip III va tenir l'honor de signar el decret que permeté l'expulsió de prop de 500.000 persones, ciutadans de la Corona d'Aragó i del Regne de Castella, que cometeren el delicte de néixer musulmans. No parlem d'estrangers de costums bàrbars, no parlem d'invasors, de conqueridors vinguts d'altres terres, sinó de ciutadans dels regnes peninsulars amb nou-cents anys d'història sobre les seves espatlles, tants com el cristians vells que es van treure de sobre la incòmoda presència de qui pensa diferent. Una actitud que d'aleshores ençà hem vist repetida una i altra volta. Com ja havia passat el 1492 amb l'expulsió dels jueus (150.000) per ordre del Reis Catòlics, amb aquestes dues grans comunitats hispanes, conversos i no conversos, desapareixia un legat històric i cultural tan important (literatura morisca, Yehuda ha-Leví, Maimónides, Rojas, Góngora, Cervantes, Teresa d'Àvila, sant Joan de la Creu, fray Luis de León, Mateo Alemán...) que, sota l'imperatiu de la neteja de sang res va poder "[...] la reivindicación del comercio, del trabajo y del mérito frente a la 'negra honra' de los cristianos viejos [...]" que "[...] apuntaba al objetivo de detener la ya perceptible decadencia española y las largas 'vacaciones históricas' que se prolongarían por espacio de dos siglos, hasta las Cortes de Cádiz [...]", com escrivia Joan Goytisolo a El País, a l'article "Moriscos, la historia incómoda". Quedava desmuntada tota l'estructura social, econòmica i cultural, sobretot de Castella. De esos polvos vinieros estos lodos.


Entre els mesos de juny i setembre es va celebrar la commemoració d'aquest IV Centenari a Sant Carles de la Ràpita, amb gent d'aquesta localitat i de La Cava. Va ser al port dels Alfacs on el 15 de juny de 1610 van ser embarcats en galeres els primers moriscos catalans procedents de les localitats de Lleida, Fraga, Seròs, Mequinensa i Aitana, per ser abandonats a les costes africanes de Tunis i Algèria.




[Entrades relacionades, clique Moriscos]

Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons [Enric H. March]