dilluns, 4 d’abril del 2016

I continuo veient les seves cares



L’exposició "I continuo veient les seves cares. Fotografies dels jueus polonesos" és una iniciativa de la Fundació Shalom, que el 1994 va adreçar una crida a la població demanant la donació de fotografies de jueus polonesos.

En aquell moment –al cap de gairebé cinquanta anys del final de la Segona Guerra Mundial– molts van dubtar de la viabilitat del projecte. Tanmateix, van començar a arribar fotografies, procedents tant dels indrets més diversos de Polònia com dels racons més allunyats del globus terraqüi. Entre els donants hi va haver habitants de les grans metròpolis i veïns de llogarets i pobles. Avui dia, la Fundació ha rebut més de nou mil imatges, enviades sobretot per polonesos, veïns o amics dels retratats, que havien conservat les instantànies durant més de cinquanta anys.




De la mateixa manera, moltes fotografies les van donar jueus polonesos repartits arreu del món –familiars de les víctimes de l’Holocaust, establerts a Israel, Veneçuela, el Brasil, els Estats Units, Itàlia, l’Argentina o el Canadà–, que s’havien endut a casa seva aquells trossos del passat. Algunes d’aquestes fotografies havien estat custodiades com a records molt preuats, d’altres es van conservar en racons oblidats, relegades a golfes i soterranis. El més veterà dels donants ara té noranta anys; el més jove, dotze.




"No sols són justos els qui han salvat com a mínim una vida. També es mereixen aquest qualificatiu els qui han contribuït a preservar la memòria". Són precisament ells els qui han fet realitat aquesta exposició fotogràfica, que es va mostrar al públic per primera vegada el 1996, a la Galeria Zachęta de Varsòvia. L’exposició va sorgir per iniciativa de Gołda Tencer, directora de la Fundació Shalom, amb la col·laboració, com a comissari i dissenyador, respectivament, de Tomasz Tomaszewski i Krzysztof Burnatowicz.




L’exposició "I continuo veient les seves cares" podria interpretar-se com un plany per un món desaparegut, al qual només podem tornar contemplant fotografies antigues. A les imatges es van congelar les siluetes humanes, les ombres de les cases, els somriures trencats fa temps i, sobretot, les cares: una varietat de rostres que avui ens revelen com eren els jueus polonesos de llavors, immersos en les seves feines quotidianes, seriosos o alegres, pensatius...




En museus de diversos països del món es conserven fotografies de jueus polonesos famosos: músics, tzadikim, pintors o escriptors. En canvi, la Fundació Shalom ha reclamat la memòria de la gent senzilla, ignorada per la Història. D’aquesta manera, els seus noms han pogut transcendir en més de quaranta ciutats de diversos racons del planeta. Destacats museus i galeries d’arreu del món han exhibit aquesta col·lecció de retrats jueus, que s’ha pogut contemplar en ciutats com Frankfurt, Munic, Hamburg, Sant Petersburg, Brussel·les, en el Centre Wiesenthal de Los Angeles, a l’Holocaust Memorial Center de Detroit, a Boston –on l’exposició va ser inaugurada pel Premi Nobel de la Pau, Eli Wiesel–, a St. Petersburg (Florida), Brussel·les, l’Haia, Nova York, Toronto, Mont-real, Mèxic, San José, Buenos Aires, Praga, Vilna, al Yad Vashem de Jerusalem, i també a Poznań, Łódź o Cracòvia.

El fruit d'aquesta mostra és també un llibre bilingüe (polonès / anglès) il·lustrat, I continuo veient les seves cares (disseny i projecte gràfic: Lech Majewski, redacció: Anna Bikont), guardonat en 1996 amb el primer premi en el concurs de l'Associació Polonesa d'Editors, que el va anomenar la publicació més reeixida de l'any. El contingut del àlbum està disponible a la pàgina web de la Fundació Shalom.

divendres, 1 d’abril del 2016

He viscut tan poc!

Eva Heyman, a 13 anys, a Oradea (Nagyvárad),
pocs mesos abans de ser deportada


Eva Heyman (13 de febrer de 1931 - 17 d'octubre de 1944) va néixer a Oradea (Nagyvárad en hogarès), població de Transsilvània, regió històrica de cultura hongaresa a Romania, recuperada per Hongria durant la Segona Guerra Mundial i avui un altre cop romanesa; una quarta part dels seus habitants eren jueus), Eva Heyman és per la seva ciutat el que Anna Frank és per a Àmsterdam i el món. Dues adolescents jueves, cadascuna de les quals escriu un diari mentre el món estava canviant arrel de l'ocupació nazi. Totes dues van morir en un camp de concentració; Eva, a Auschwitz, i Ana, a Bergen-Belsen. Tot i així, Anna Frank és mundialment coneguda i la història d'Eva ens ha arribat en els darrers anys gràcies a la publicació del seu diari, He viscut tan poc!

Eva Heyman, com tants adolescents, va començar a escriure el seu dietari secret i personal el dia del seu aniversari. Feia tretze anys. Era el 13 de febrer de 1944, i el diari començava dient, després de presentar-se: “Ara m’acabo d’adonar que ja m’han passat moltíssimes coses per recordar quan sigui gran, fins i tot quan sigui vella”. Els seus escrits, però, s'aturen poc més de quatre mesos després, el 30 de maig de 1944. És realment molt poc temps. Però aquests pocs mesos ens presenten, acumulat, comprimit, amb tot el dramatisme, el recorregut que milions de persones van fer en aquells mateixos anys a tota Europa. El recorregut que va entre una vida aparentment normal, festiva, un aniversari, uns regals, una família, unes esperances, uns somnis, ens primers enamoraments, i les portes mateixes de l’infern.


Eva, amb tres anys, abraça al llit un osset de peluix
© Asociatia Tikvah


El diari acaba quan la vénen a buscar, en un camí que passarà per la deportació a Polònia, el 3 de juny, amb els seus avis, farmacèutics, amb qui viu la nena; l’arribada a Auschwitz, el sis de juny, i la mort al camp, després de ser seleccionada, el 17 d’octubre del mateix any, per Mengele, el metge de les SS del camp, que a l'arribada triava els presoners per determinar qui havia de ser assassinat, qui era apte per al treball forçat i qui era seleccionat per fer-li experiments mèdics. Els presoners l'anomenaven l'Àngel de la Mort.


Agnes (Agi) Zsolt, a la dreta, mare d'Eva, amb el
cognom del seu segon matrimoni després de
divorciar-se del pare de la nena
© Asociatia Tikvah


El diari va ser publicat originalment en hongarès a Budapest, el 1948, després de ser recuperat per la seva mare, que va sobreviure a l'Holocaust després d'escapar a Suïssa. Eva escriu les darreres ratlles ja dins del gueto on els jueus d'Oradea esperen ser deportats i des d'on la nena veu com carreguen els vagons de tren amb destí a Auschwitz: “Ja no puc seguir escrivint, petit diari meu, els ulls se m’inunden de llàgrimes. Me’n vaig a trobar la Mariska”. Mariska era la cuinera cristiana de casa dels avis, que entrava al gueto per dur-li menjar a Eva. Aquell darrer dia d'escriptura la nena li dona el diari a la cuinera, que el conservarà fins que després de la guerra li pot fer arribar a la mare.