El conflicte araboisraelià

El bloc Ciències Socials en Xarxa, de l'historiador i professor Vicente Moreno Cullell, ens ofereix un bon resum, amb una bona aportació de mapes, del conflicte araboisraelià a partir de la partició de Palestina en dos estats (àrab i israelià), en la Declaració Balfour de 1917.

 

Com he anotat en el mateix bloc, potser caldria haver apuntat que la presència jueva a la zona, fins i tot més enllà del territori palestí, ha estat constant, no només a partir de l’aparició del sionisme. Més que res perquè val la pena que quedi clar que el conflicte és hereu de la descolonització i que abans les poblacions àrab i hebrea havien conviscut pacíficament perquè el territori no tenia configuració estatal. La gent pensa que els jueus són uns invasors, però aquest aspecte només es pot tractar des d’un punt de vista polític en el moment que les fronteres posen nom al desert i el divideixen. Hi ha un problema gran, és evident, provocat no només pel govern israelià (política d'assentaments, internacionalització de Jerusalem), sinó també per la intransigència d'una bona part dels països àrabs de la zona (Egipte i Jordània van saber trobar punts d'acord amb Israel) i, sobretot, per les milícies atiades per un Iran que, més enllà del seu enfrontament amb Israel i els Estats Units, pretén convertir-se en l'estat que controli tota la política i la cultura de l'Orient Mitjà.

La descolonització, de totes totes, havia de crear una situació estatal estranya a tota la zona, com em comenta Vicente Moreno. Països com Jordània, Síria i Líban no existien abans de la II Guerra Mundial, per tant, tot repartiment de terres era possible. En un primer intent de partició del territori palestí sota domini britànic, als anys 20, la Lliga de Nacions va fer una proposta: Transjordània, per als àrabs, i Cisjordània, per als jueus (veure els dos mapes de més avall per completar l'aportació de l'article de Vicente Moreno). Segurament, aquesta partició no era la millor solució perquè obligava a traslladar població. Però la idea de “repartir” era prou bona. Els jueus que vivien allà de sempre tenien tant dret com qualsevol altre poble a tenir la seva terra. Però els àrabs no van acceptar la partició i van provocar dues guerres: la del 1948, contra la creació de l'estat d'Israel; i la dels Sis Dies (1967), que va conduir a ocupar territoris. Cert que el sionisme i l’Holocaust compliquen el panorama (com em comenta també Vicente Moreno), però si abans de la IIGM ja s’hagués dividit el territori, ara tindríem dos estats. El problema gros ve (i d’això se’n parla poc) que quan Jordània obté la independència la resta de palestins (no hi ha diferències entre palestins i jordans; o, en tot cas, hi ha palestins tant a un costat del Jordà com de l’altre) són considerats els germans pobres: tothom hi ha ficat cullerada, però ningú els ha volgut mai.

Ah, i no oblidem una altra qüestió: la Guerra Freda. La creació de l’estat d’Israel porta la influència americana a la zona, on els nous països tenen més “simpaties” per la URSS: primer, per l’interès de la pròpia Unió Soviètica, que va afavorir econòmicament la regió per ampliar la seva àrea d’influència; i, en segon lloc, perquè els àrabs estaven segurament necessitats de redimir-se després d’haver recolzat els alemanys durant la IIGM.

Res; tot és donar voltes a allò que no es pot canviar. La situació és la que és, i sobre això s’ha de treballar. I, en tot cas, no hi ha altra solució que la dels dos estats. I Jerusalem…

Us deixo amb el text de Vicente Moreno Cullell.