dimecres, 17 de novembre del 2010

Lulu: mite i realitat


He anat a veure Lulú al Liceu. Òpera en tres actes. Música i llibret d’Alban Berg, basat en Erdgeist i Die Büchse der Pandora, de Frank Wedekind. Direcció musical de Michael Boder i direcció escènica d'Olivier Py.

Sense entrar en detalls de l'argument, Lulú es mou en un món oníric i asfixiant. La seva bellesa i el seu atractiu subjuguen els homes que la coneixen, tots els quals moren tràgicament. Dins la tradició literària i lírica de personatges femenins immorals i ambiciosos, Lulú té uns trets propis que la diferencien: és un personatge més passiu i amoral, que acaba víctima d’una societat que l’ha reduïda a objecte eròtic, i que acabarà abocat a la prostitució i a una tràgica mort.

La música, dodecafònica, atonal, pot semblar, d'entrada, un obstacle per a oïdes poc educades. I les meves no hi estan pas, d'educades. Però no és així. N'hi ha prou amb tenir curiositat musical i haver escoltat autors com Erik Satie o Darius Milhaud, o entendre de quina manera es fa ús de la música a les bandes sonores a les pel·lícules quan es vol subratllar emocions, tensions o moviment. La partitura de Lulú és lírica, bella i suggerent, capaç  de reflectir els aspectes dramàtics irònics i sarcàstics de la trama.

La trama i els diàlegs tampoc són fàcils. Sense un coneixement previ de l'argument es fa difícil seguir el diàleg, plens d'el·lipsis, sincopats, més expressius que narratius.

La posada en escena i els decorats són magnífics. Són d'estètica expressionistes (dissenyats per Pierre-André Weitz, recorden a George Grosz), no pretenen descriure objectivament la realitat, sinó la mirada interior, l'expressió, de l'artista. En aquest sentit, crec que és un encert la presentació inicial de personatges i escenari com si d'un circ es tractés. I encertats els colors, les llums i els moviments permanents dels decorats, que li donen un aire decadent, com de cabaret d'entreguerres.



Poc puc dir dels intèrprets. No tinc prou coneixements musicals. Res m'ha semblat que desentonés. En tot cas, pel que fa a la interpretació teatral, sempre m'ha semblat que els cantants d'òpera no acaben de donar la talla com a actors. Potser tampoc se'ls demana això. Però a Lulú no és el cas. Tots fan un gran paper, sobretot la protagonista, Patricia Petibon, que està esplèndida, i més si tenim en compte el risc d'algunes escenes.


Precisament el risc d'aquestes escenes, de caràcter sexual, han portat a haver d'anunciar que "la temàtica de l’obra i la dramatúrgia d’Olivier Py poden ofendre la sensibilitat d’alguns espectadors". No n'hi ha per tant. Em semblen més escandaloses algunes adaptacions "modernes" que no pas el contingut sexual d'una obra. Però bé, ja se sap, la "sensibilitat" d'un determinat públic del Liceu és directament proporcional a la moralitat hipòcrita de determinades classes socials. Si les llotges parlessin!

També s'ha escrit i s'ha parlat, ara que som en temps en què s'ha de ser políticament correcte, de quina seria la imatge que aquesta nova adaptació oferiria del personatge Lulú. No oblidem que la protagonista és una dona que porta l'estigma de la femme fatale, que utilitza el sexe pel seu ascens social i que, per això, acabarà trobant la mort com un càstig afegit, com una penitència per la seva luxúria, no exempta d'innocència.

Aquesta és la lectura que sempre s'ha fet del mite de Lulú, la clàssica, la que veu la dona com a un ésser pervers que converteix l'home en víctima de la sexualitat desbordada d'aquella. La dona com a temptació.

Hi cabia, també, la possibilitat de mostrar una dona de sexualitat lliure, que decideix què fer amb el seu cos. Però no ens enganyem; gairebé sempre, aquesta imatge ve vestida per l'imaginari masculí, genital, i dóna com a resultat una dona que és una resposta al desig masculí. La societat és plena d'imatges d'aquest tipus, des del recurs vulgar de la dona com a reclam publicitari fins la construcció d'un model que viu i es vesteix per un món que continua sent masculí. Quina fal·làcia! La dona accedint "lliurement" a la submissió masclista!

Ens podem creure que la dona és l'ésser atractiu i subjugant que voldria ser? I ella la dona que els homes voldrien dominar? Compte! Com a joc pervers té sentit. Però aquests rols traslladats a la societat són molt perillosos. I d'aquí al "totes putes" només hi ha un pas.

Hi ha altres lectures. No deixa de ser curiós que totes les interpretacions que es fan sorgeixen sempre del mateix lloc, del Gènesi i de la seva lectura interessada. Ens hem quedat amb la idea judeocristiana d'Eva portadora de tots els mals de la humanitat, i d'Adam com a víctima indefensa de la perversa Eva. I hem construït una societat que, del neolític ençà, reprodueix la venjança i el càstig cap a la dona pels seus pecats de lesa humanitat. Sobretot des del moment que l'home descobreix el secret de la fecundació i les venus neolítiques deixen de ser deesses.

Quina altra lectura es pot fer de Gènesi, 3? La literal. Amb les seves metàfores i els seus recursos literaris i lingüístics, és clar: no deixa de ser literatura. De què parla aquest capítol? D'una dona i un home, de l'accés al coneixement i de la pèrdua de la innocència representada en el Paradís. L'expulsió no és més que la porta que du la humanitat a triar el seu propi camí. No és un càstig en sentit estricte. El mite, segons Lévi-Strauss, ens ofereix les claus que interpreten la realitat i, alhora, permeten entendre-la. És l'home qui relata el mite per donar explicació a la realitat que no entén. La lectura s'ha de fer enrere. El Gènesi no és un oracle.



I quin és el paper que la dona juga en aquest afer? Doncs és la portadora de coneixement. És qui arrisca el Paradís a canvi de fer-nos humans. Dóna la vida del seu ventre i del seu pensament. Menja del fruit prohibit? Parirà amb dolor? Ens guanyarem el pa amb la suor del nostre front? Sí. Sí a tot. Hem viscut mai en aquest hipotètic paradís perdut?

El problema és que les societats patriarcals que donen aquesta explicació mitològica (i d'altres de semblants a d'altres cultures) "culpabilitzen" la dona. No podia ser de cap altra manera. El problema ve quan al llarg de la història continuem fent la mateixa lectura (interessada?) quan ja no és necessari (o sí?).

I com que el Gènesi reflecteix el joc de rols que la societat ha imposat, no és estrany llegir una afirmació com: "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre". Compte, perquè estem perpetuant el mite i amb ell el rol! No podem fer explicacions més científiques, més adaptades als temps actuals? Hem de continuar prenent el mite i la Bíblia com a referència? Com deia un amic meu, no hi ha bibliografia més moderna?

Lulú comença amb l'escena del Gènesi. L'arbre del bé i del mal, l'arbre de la vida, l'arbre del coneixement. La pèrdua del Paradís. No hi ha, doncs, equívoc possible: la protagonista és un transsumpte d'Eva. El domador de feres, autèntic demiürg ordenador del món a partir de la matèria primigènia caòtica i eterna, en aquest cas representada pels humans, ens presenta l'escenari: un circ de feres que es devoraran les unes a les altres. I per si a la presentació no queda prou clar, uns rètols de neons ens recordaran durant tota l'obra quins són els lemes de la degradació de la nostra existència: "paradís perdut", "sexe", "odio el sexe", "pompes fúnebres"...

Som davant d'una tragèdia. Ningú pot escapar d'aquest circ. "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre": presa i ventre; caçador i fecundador. Pur comportament atàvic. Víctima ella i ell. Tragèdia.

Després resulta que la vida, portes del teatre enfora, és una altra cosa. Civilitzats com som, hem ordenat el món mentre intentem adaptar els nostres rols a les circumstàncies, sempre canviants. Fins que la follia, que a tots ens ataca en un moment o un altre, ens trasbalsa. I aleshores ens cal una explicació als nostres instints (o als dels altres). Podem buscar la salvació en el mite, en la religió, en la literatura, en l'art, en el psicoanàlisi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada