TERRES D'EDOM
[Catalunya jueva i Sefarad] [Judaisme i cristianisme primitiu] [Diàspora i Xoà] [Moriscs i mudèjars]

dissabte, 12 de desembre del 2015

La sinagoga de Vilajuïga



Façana principal de l'església parroquial de Vilajuïga, església romànica reconvertida en un temple neoclàssic durant els segles XVIII-XIX. De l'edifici antic, conegut popularment com la sinagoga, se'n conserva la part del frontis i un tram de la nau, amb dos arcs torals, i coberta amb volta de canó, tot plegat obra de la primera meitat del segle XI. També se'n conserva la porta, de llinda recta, restaurada l'any 2005, amb guardapols de mig punt i un fris de dents de serra. Durant el segle XVIII l'església es va eixamplar amb dues capelles laterals i, posteriorment (segle XVIII-XIX), es va allargar amb un cos neoclàssic de nau única, creuer amb cúpula, absis semicircular i volta de llunetes.




En diversos documents del segle X, Vilajuïgá és esmentada entre les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes. Un precepte del rei Lotari de l’any 1000 a favor de l’abat Hildesind del monestir de Sant Pere de Rodes es fa al·lusió a Villa Judaica. En l’epístola que el papa Joan XV va adreçar al mateix abat, l’any 990, es confirmen els dominis situats in villa Iudaica. Malgrat aquest antic esment, l’església de Sant Feliu de Vilajuiga (Sancti Faelicis in Villa Judaica) no es troba documentada fins l’any 1080 en el document d’un judici que s’hi va celebrar per resoldre un cas de robatori comès contra l’abat de Sant Pere de Rodes. Posteriorment, en un instrument de l’any 1127, l’església és anomenada Sancti Felicis de Villa Judaica. En els nomenclàtors d’esglésies del segle XIV figura Sancti Felicis de Villajudaica (1362), i a la darreria de segle com a Esclesia parrochialis sanctis Felicis de Villaiudaycha.

És evident que el topònim vol dir “vila jueva” o “vila de jueus”. Això fa pensar que la fundació o repoblació del lloc va ser obra de jueus. Hem de pensar que aquesta suposada fundació o ocupació no pot ser posterior al darrer quart del segle X, tenint en compte que el primer document conegut on apareix el topònim és de l’any 1000. És molt probable, doncs, que el poblament que originà aquest topònim sigui encara més.

dimecres, 9 de desembre del 2015

El Call jueu de Tarragona



El passat 7 de maig de 2015 es va presentar en el Consell Comarcal del Tarragonès el llibre El Call jueu de Tarragona. Estudi històric i arqueològic de l'edifici de Ca la Garsa i el seu entorn (Arola, 2015), de David Bea, Sergi Navarro i Aleix González, a càrrec del Dr. Jordi Diloli Fons, professor del Departament d'Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili.

Dimecres 9 de desembre se'n farà la presentació en el Centre de Lectura de Reus, del carrer Major, 15, a les 19 h, a càrrec del professor Andreu Lascorz.

Segons els autors, “aquest llibre evoca una part de la nostra història, sovint desconeguda, quan no silenciada. El call i Ca la Garsa són conceptes i llocs que molts ciutadans de Tarragona coneixen per via de la tradició, noms que donen sovint per cert fets fins ara poc o mai contrastats científicament, com l’associació entre el casal del barri jueu i la sinagoga, però que sovint es mostren pobres a l’hora de transmetre les notícies de la vida d’uns tarragonins que nasqueren i visqueren a la ciutat, que s’estimaren, tingueren fills i honoraren els seus avantpassats. Gens diferents en moltíssims aspectes dels d’avui. El concepte de call no es limita únicament al traçat urbà que sovint hom té al cap, aquells vials de la Part Alta, estrets, que porten al carrer de Santa Anna i a la plaça del Fòrum. El call és la comunitat, l’aljama, la jueria, les seves gents i, en aquest sentit, aquest llibre no ha finalitzat la seva recerca rere els murs antics del barri jueu, sinó que ha pretès estudiar la presència jueva des dels seus inicis fins als darrers dies que habitaren la seva Tarragona, des del Port fins a l’Oliva, des de les cases als cementiris.”

dimarts, 8 de desembre del 2015

Barcelona deportada



El proper dijous 10 de desembre de 2015, en el marc del seminari "La Barcelona deportada. 70 anys de l'alliberament dels camps nazis", que tindrà lloc a la sala de Martí l'Humà a partir de les 18 h, es presentarà a la Capella de Santa Àgata, a les 20 h, la videoinstal·lació Barcelona deportada, produïda pel Museu d'Història de Barcelona en col·laboració amb Amical de Mauthausen.

Barcelona va tenir en les primeres dècades del segle XX un caràcter fortament receptor de gent arribada des d'indrets de tot Espanya, per raons familiars, laborals o de trajectòria sindical i política. La Barcelona dels anys trenta, una ciutat dinàmica i compromesa políticament, va rebre també durant els anys de la guerra civil nombrosos refugiats. El final de la guerra va suposar per a molts d'ells l'exili a França i, des d'allà, 1.180 van ser deportats als camps nazis.

Barcelona va ser, d’entre totes les ciutats de l'Estat, la que va aportar el major nombre de víctimes. Se sabia que poc més de 600 deportats i deportades havien nascut a la ciutat, però les recerques recents han doblat aquesta xifra. Persones amb vinculacions i procedències diverses, totes arrelades a Barcelona, van patir la deportació als camps d'extermini hitlerians durant la Segona Guerra Mundial. Molts supervivents van contribuir a organitzar el combat clandestí contra la dictadura de Franco a la ciutat.

Programa del Seminari

18.00 h "La Barcelona Deportada", a càrrec de 
Josep M. Calvo Gascón, historiador.


18.45 h Debat
 amb Josep M. Gascón, Rosa Toran i Ferran Palau, Amical de Mauthausen
. Moderació: Joan Roca, MUHBA.


20.00 h Obertura de la videoinstal·lació.

Telèfon de reserves: 93 256 21 22 (dl a dv 10 a 14 h i de 16 a 19 h)
Correu electrònic de reserves: reservesmuhba@bcn.cat

dissabte, 5 de desembre del 2015

L'antisemitisme com a motor de pensament



L'article "L'antisemitisme com a motor de pensament" de la web Històries d'Europa explica l'evolució del sionisme al llarg del segle XIX a partir dels corrents antisemites. Integrats i sovint assimilats en la cultura dels països on vivien, serà el nou antisemitisme el que els farà prendre consciència de la seva judeïtat i els portarà a un desenvolupament intel·lectual desproporcionat, en paraules de Hannah Arendt, exponent d'una nova era en la qual els pensadors jueus es llancen a millorar el món. Serà el cas de Theodor Herzl, pare del sionisme.


Pronunciat per primer cop el 1879 pel periodista alemany Wilhelm Marr, és el pastor luterà Adolf Stoecker, fundador el 1878 del Partit Socialcristià dels Treballadors, qui s'apodera del concepte "antisemitisme" i el converteix en leitmotiv del seu programa polític per tal d’acabar amb “una nació dins una altra nació, un estat dins un altre estat i d’una raça enmig d’una altra raça”. Tot i que tenia un vessant religiós de l’antisemitisme més clàssic, segons el qual els jueus eren els amos dels grans bancs internacionals i de les transaccions borsàries, Stoecker fou el primer en anar més enllà afirmant que els jueus eren una “raça” i que, per tant, la seva conversió al cristianisme no era el final del seu poder econòmic.

Llegiu l'article a "L’antisemitisme europeu com a motor de pensament. Theodor Herzl: Del cas Dreyfus al primer congrés sionista de Basilea (1897)"

dimarts, 1 de desembre del 2015

L'èxode d'un jueu català

La família Palomo a la Rambla
després de la Guerra Civil


El periodista Moshé Yanai (Barcelona, 1930) rememora com ell i altres jueus van ser expulsats en secret d'Espanya el 1944 per decret del Govern franquista


Javier Dale, La Vanguardia, 26 de març de 2010


Hace 66 años, cuando arrancaba 1944, Moshé Yanai avistaba por primera vez la silueta de Haifa, entonces parte del protectorado palestino del Reino Unido. Cerraba así un trayecto que duró días a bordo del Nyassa, un buque portugués que era el primero en cruzar el Mediterráneo sin escolta desde el arranque de la Segunda Guerra Mundial. Su puerto de origen quedaba ya muy atrás. Y también una tierra, una ciudad, un idioma, una vida y una identidad: la suya propia. Hasta ese momento, Moshé Yanai había sido Mauricio Palomo, un niño cuya vida había transcurrido en el principal 1º de la calle Marqués de Campo Sagrado 28 de Barcelona, la ciudad que le vio nacer. El por qué de su llegada a Haifa en aquel 1944 sólo encuentra una respuesta: Mauricio Palomo –Moshé Yanai- es judío.

Yanai, que hoy cuenta 79 años, ha dedicado gran parte de su vida a ejercer de traductor y periodista en Israel. Pero nunca ha olvidado Barcelona, Catalunya, ni el misterio de su salida de España. El pasado verano una nueva información le permitió arrojar luz sobre su propia existencia. Lo que le ocurrió a él, a su familia y al grupo de judíos que abandonaron España en enero de 1944 fue que fueron oficialmente expulsados.

La pesadilla de la familia de Moshé Yanai, hijo de dos turcos emigrados a Barcelona, empezó el 20 de diciembre de 1940. “Dos agentes secretos llamaron a la puerta de nuestro apartamento –recuerda- , y pidieron a mi padre acompañarlos a la comisaría para contestar algunas preguntas, pero le llevaron a la cárcel Modelo. No le preguntaron nada, nunca hubo una acusación contra él”. Así, José Palomo, un hombre que había llegado a Catalunya dos décadas antes, donde se había establecido como comerciante y había fundado una familia pasaba de ser un ciudadano sin pasaporte pero libre a un recluso que fue trasladado de inmediato a un campo de concentración ubicado en Miranda de Ebro (Burgos). “Era judío y apátrida; en otras palabras, persona no grata”, afirma con amargura Moshé Yanai, que recuerda cómo su padre mantuvo la esperanza de poder volver a Barcelona: “Durante los primeros años de nuestra permanencia en la Palestina bajo mandato británico, mi padre ansiaba que los aliados derrocasen el régimen de Franco y pudiera regresar. Después de tantos años en Barcelona, y tras haber dominado tanto el castellano como el catalán, se consideraba hijo de esa tierra que le había acogido, por la que realmente tenía un profundo cariño”.

Franco y los judíos

La única suerte de la familia Yanai/Palomo fue que la detención del padre no implicó la del resto de la familia. “El régimen franquista era cruel, pero en ese sentido se portó en otra forma que los nazis –explica Moshé Yanai-. Las familias de los detenidos judíos no fueron tocadas”. Sin una persecución organizada contra los judíos, pero sí atentos a las denuncias que se pudieran recibir, Yanai aún no tiene una explicación a porqué su padre resultó detenido, y no otros judíos de su familia. El único argumento que encuentra es el de la denuncia directa de algún comerciante que conociera la religión de su padre y que quisiera “ampliar mercado” en una época de carestía: “Suponemos que fue detenido por una denuncia de alguien a quien mi padre habría perjudicado comercialmente”. La historia y los archivos ofrecen respuestas a algunas de las preguntas que han acompañado a Yanai a lo largo de su vida. Lamentablemente, la memoria histórica no puede responder a todas. Quizá la denuncia que supuso el éxodo de los Palomo aún exista entre algún legajo de papeles olvidados, quizá el tiempo amarillo ya la haya corroído. Pero ese papel, ese aparente trámite burocrático, rompió la vida de una familia por el delito de ser judía.

Mientras el niño Mauricio Palomo y su madre trataban de sobrevivir en la Barcelona de posguerra, su padre, José Palomo, languidecía en un campo de concentración en Miranda de Ebro. La primera vez que Moshé fue a visitarle se estremeció: “Nunca había visto un lugar de reclusión –rememora-. Los ennegrecidos muros coronados por alambres de espino eran tan amenazadores como los ceñudos rostros de los soldados de guardia”. El encuentro familiar –el único en todos los años de reclusión de José Palomo- fue dramático, por mucho que el padre de Moshé quisiera, con sentido del humor, rebajar su padecimiento y evitar el sufrimiento de sus seres queridos: “Nos contó alguna que otra anécdota, enfocándola de modo tal que pareciera que todo era en broma. Pero no había nada cómico en lo que ocurría”. Paradójicamente, el hecho de José hablara catalán le permitió obtener el favor de alguno de sus carceleros: “A los guardianes que procedían de Catalunya les encantaba hablar con él en el excelente catalán que conocía. Eso sí, con mucha discreción”.

Entretanto, y sin la conciencia de si su padre saldría alguna vez de la cárcel –o con el temor de que pudiera morir allí-, Moshé y su madre seguían con su vida. Como parte de la comunidad judía de Barcelona –Yanai estima que serían “unos cuatro o cinco mil” antes de la Guerra Civil- seguían con sus ritos. “Si no me equivoco, la sinagoga de Barcelona estaba cerca o en el Paralelo, y constaba de una sala de oración sefardí y otra ashkenazi”. A pesar de todo –el encarcelamiento de su padre, la observación discreta de la religión- Moshé y su madre pudieron seguir practicando su religión sin ser recriminados. “Afortunadamente, desconocía lo que era el antisemitismo. Por eso, y a pesar de todo, mantengo esa actitud tan positiva con respecto al país en donde nací. Pero con la guerra y las conmociones de aquella época, no llegué a obtener ninguna educación religiosa. Lo único que mi madre hizo cuando cumplí los 13 años fue realizar la ceremonia del Bar Mitzvá”.

Poco imaginaba entonces que, poco después de la ceremonia, su vida iba a dar un giro de 180 grados.

La expulsión

Sólo había pasado un mes y medio desde que había cumplido con el rito del Bar Mitzvá cuando Moshé Yanai se vio paseando por Cádiz de la mano de su padre, puesto en libertad, y de su madre. En apenas 45 días la vida de este niño judío catalán había dado un vuelco: la familia volvía a estar unida, pero se veían obligados a abandonar Barcelona, Catalunya, España, sin una explicación.
En Cádiz, alojados en el Hotel Playa, más de 500 judíos de distintas nacionalidades esperan a embarcar en el buque portugués Nyassa, con destino a Haifa. Saben dónde están y a dónde irán, e intuyen lo que les espera. Pero aun no saben por qué están allí. Por qué les obligan a irse.
El pasado verano, un reportaje publicado por Diario de Cádiz resolvió al fin el enigma: fueron expulsados. Cuando el Nyassa partió, la Delegación del Gobierno de Cádiz recibió varios telegramas. Entre ellos, el que decía: “Prohíbase la entrada en España, aunque traigan documentación en regla, a los súbditos extranjeros Josef Palomo Sagués, de 37 años, hijo de Mauricio y Sara, natural de Bruyrquía, y Rudolf Heymann, de 42 años, hijo de Luis y Betty, natural de Hamburgo (Alemania). Expulsados del territorio nacional”.

La orden nunca se hizo pública, ni fue comunicada a los expulsados. Como tampoco, en las breves noticias publicadas en los medios de entonces, figura que el Nyassa hiciera escala en España. Sólo Diario de Cádiz publicó algo al respecto: “En tren especial ha llegado la expedición que se esperaba, integrada por 550 israelitas de distintas nacionalidades que se hallaban refugiados en España. Se hará cargo de ellos la Cruz Roja, que los trasladará a Palestina en un barco portugués que es esperado el próximo lunes”. Pero no concreta –no podía concretar- que entre los israelitas se encontraba un grupo de judíos expulsados del país.

“No estaba loco”

Pilar Vera, la periodista que encontró el telegrama que confirmaba la expulsión de los judíos españoles, comenta que el hallazgo fue casual, casi una fábula. “El Archivo Histórico de Cádiz no guarda las causas por su nombre. Es decir, uno no puede buscar masones’ o ‘prostitución’ y encontrarse con todos los expedientes, sino que tiene que saber lo que busca`, o a quién busca”. Indagando sobre documentos vinculados a un hombre apellidado Palomo halló el telegrama “relativos a órdenes de expulsión. Entre ellas, por supuesto, estaba la familia de Moshé”. El 22 de Enero, la Dirección General envió un primer telegrama informando de una lista de apátridas –”Eufemismo para judíos en tiempos de Franco”, concreta Vera- que embarcarían en el Nyassa. Pero las autoridades franquistas esperaron a que el barco arribara a Haifa para emitir la orden de expulsión.
Cuando Vera contactó con Moshé Yanai para confirmarle que, en efecto, tanto él como su familia como el resto de los judíos que viajaron en el Nyassa habían sido expulsados, el anciano judío catalán sintió “una gran emoción, la sensación de que, al fin, se había cerrado un capítulo… y de que, sobre todo, no estaba loco”, explica la periodista, que añade: “dado que el régimen franquista mostró, por comparación, una actitud más tolerante hacia los judíos que los otros fascismos en Europa, sonaba muy extraño que se hubiera llevado a cabo la expulsión de un grupo de judíos del territorio nacional”.

Una nueva vida

En Haifa, y ya con Barcelona como el recuerdo de un imposible obligado a la nostalgia, la familia Palomo pronto fue la familia Yanai. Fueron años duros: Israel no existía –Palestina era un protectorado británico-, y la familia tuvo que adaptarse a nuevas circunstancias. La primera –al menos para Moshé- aprender hebreo: “Había que dar un giro completo: escribir a la inversa, de izquierda a derecha. Y luego puntos y rayas en lugar de vocales… Y eso que todavía no sabía que en el hebreo moderno, que mi padre todavía no conocía, habían desaparecido tales adiciones que hacen las veces de vocales. Pronto se instaló en una aldea agrícola –Ben Shemen- donde conoció a un tal Shimón, que con el tiempo sería Shimón Peres. Fueron tiempos de carencias, en los que Moshé aprendió a sacarse las castañas del fuego: como muchos judíos, ante las dificultades de su situación, pretendían viajar a Latinoamérica, el joven Yanai pudo empezar a ganarse la vida como profesor de castellano. Al poco, se establecieron en un arrabal de Tel Aviv junto a la mayoría de judíos que llegaron de España.

La paz llegó a Europa, y al cabo de tres años nació el estado de Israel, y en paralelo Moshé Yanai empezó a hacerse una vida: su dominio de varios idiomas le permitió establecerse como traductor, más tarde como periodista. Para su padre, el expulsado Jose Palomo, preso durante tres años en un campo de concentración, la vida no fue tan fácil: “Ansiaba que terminara la guerra para que los aliados derrocasen el régimen de Franco, y pudiera regresar. En Israel siempre tuvo una condición modesta. Pero no dejó nunca de trabajar. Para él, fue una amarga decepción no haber conseguido regresar a Barcelona”.

Moshé tuvo la suerte que le faltó a su padre. Ha podido visitar Barcelona, la ciudad en la que nació, aunque sólo sea para comprobar que el edificio en el que transcurrió su infancia, el de la calle Marqués del Campo Sagrado 28, fue derruido. Pero sí sobrevive el Mercat de Sant Antoni, que tantas veces visitó. A sus 79 años, aún planea un nuevo viaje que también le llevará a Cádiz. Aunque esta vez será distinto. Esta vez sí sabrá por qué tuvo que partir su vida en dos a los 13 años: porque fue expulsado. Al fin, el círculo se ha cerrado.

dimecres, 18 de novembre del 2015

Dona i religió: un paper secundari?



Dins del cicle de debats "Llengües, identitats i religions a Catalunya" que programa la Caixa en el Palau Macaya sota el lema "Trencar els tabús, combatre els tòpics: conèixer, entendre i compartir", el dia 24 de novembre de 2015, a les 19 h, presenta "Dona i religió: un paper secundari?"

Moriah Ferrús, Roser Solé Besteiro, Salwa El Gharbi i Ruth Giordano, quatre dones implicades en la seva comunitat –jueva, catòlica, musulmana i protestant– i compromeses amb el diàleg interconfessional, debatran sobre el fenomen religiós, que es manifesta de múltiples formes més enllà del que es considera tradicional a Catalunya. Hi ha un tret comú en totes elles: les dones actuen com a transmissores familiars, però tenen un paper secundari en el culte i en l'organització. Amb aquest debat es proposa analitzar la funció de la dona en les religions principals de Catalunya.

dilluns, 16 de novembre del 2015

Auschwitz-Bikernau. La prada dels bedolls




Presentació del poemari Auschwitz-Bikernau. La prada dels bedolls (edició bilingüe català/castellà, InVerso, 2015), d'Anna Rossell, amb pròleg de Vicenç Villatoro i epíleg d’Alfonso Levi. Hi intervindran: Vicenç Villatoro, Alfonso Levi, Amàlia Sanchís (editora), representants de les víctimes de l’holocaust i de les lletres, i l’autora, Anna Rossell, que llegirà alguns poemes.

Dimarts 17 de novembre 2015, 19 h
Claustre del Convent de Sant Agustí
Carrer del Comerç 36 (Barcelona)

dilluns, 9 de novembre del 2015

V Congrés per a l'estudi dels jueus en territoris de llengua catalana





Les ponències i comunicacions d'aquest cinquè congrés giraran al voltant de quatre grans temes amb la intenció d’aglutinar tots els aspectes de la presència jueva en els territoris de llengua catalana: història, literatura, filosofia i ciència. Es valoraran especialment les aportacions relatives al paper dels jueus en el comerç mediterrani i en les relacions Sicília-Catalunya.

Amb massa freqüència trobem estudis que tracten el tema dels jueus catalans sota un prisma d’unitat política que justament es fa efectiva en un moment en què les comunitats jueves a les nostres terres han, pràcticament, desaparegut. Per això, ens agradaria que les diferents aportacions se centressin en les relacions entre les diferents comunitats establertes en les terres de llengua catalana per tal de mostrar una àmplia visió de conjunt de la presència jueva.


Programa

23 de novembre

Barcelona. Aula Magna de la Universitat de Barcelona. Edifici històric, Gran Via de les Corts Catalanes, 587

L'arqueologia dels calls

Moderació: Carme Miró (Servei d'Arqueologia de BCN) i Antoni Iglesias (UAB)

9-9.30 h Presentació. IEMJ

9.30-10.30 h Arqueologia Barcelona. Jordi Casanovas Miró (Museu Nacional d'Art de Catalunya); Xavier Maese Fidalgo (Servei d'Arqueologia de Barcelona -ICUB); Francesc Caballé (Veclus); Roger Sala (SOT Prospecció Arqueològica); Núria Miró i Alaix (Museu d'Història de Barcelona)

10.30-11 h Pausa Cafè

11-11.30 h Arqueologia Girona. Jordi Sagrera Aradilla (UdG; Grup de Recerca "Arqueologia i Prehistòria" GRHCS083.); Jordi Vivo Llorca (UdG; Professor d'Arqueologia i Història Antiga)

11.30-12 h Arqueologia Besalú. Maria José Lloveras Chavero. Directora excavacions de la Plaça dels Jueus de Besalú (2002-2006)

12-12.30 h Arqueologia Castelló d'Empúries. Anna Maria Puig Griessenberger, doctora en Arqueologia i presidenta de l´Institut d´Estudis Empordanesos

12.30-13 h Arqueologia Lleida. Marta Morán, Anna Oliver, Xavier Payà (Servei d’Arqueologia de la ciutat de Lleida)

15-15.30 h Arqueologia Tàrrega. Oriol Saula (Director Tècnic del Museu Comarcal de l'Urgell); Anna Colet (Tècnica del Museu Comarcal de l'Urgell.)

15-30-16 h Arqueologia Tarragona. David Bea, Sergi Navarro i Aleix González (Universitat Rovira i Virgili)

16h-16.30 h Cafè Pausa

16.30-18.30 h Taula Rodona. Discussió

19h. Acte d'entrega del Guardó Eduard Feliu. Maria Cinta Mañé

25 de novembre

Barcelona. Institut d'Estudis Catalans, Sala Nicolau d'Olwer. Carrer del Carme, 47

Moderació: Jordi Casals

Panell: Montse Moreno (Universitat de Barcelona). Judaïtzants medievals en territoris de llengua catalana

Panell: Miriam Balsamo (Universitat de Bolonya). Un nuovo studio sugli ebrei a Salemi

9-9.30 h Dominique Tomasov. Arquitecta: L'ànima del patrimoni: l'antic cementiri jueu de Montjuïc

9.30-10 h F. Xavier Rivera (Museu de Cervera): Noves aportacions sobre la localització del call de Cervera

10-10.30 h Cafè pausa

10.30-11.00 h Issac Lampurlanés (Universitat Autònoma de Barcelona): Noves aportacions documentals per a l'estudi de la jueria de Lleida

11.00-11.30 h Josep Maria Massachs/ Josep Bosch (Arxiu Vilafranca del Penedès): El call jueu de Vilafranca

11.30-12.00 h Discussió

15.00-15:30 h Gérard Nahon (EPFHE): "Cual otro Joseph a Egipto" Joseph Cortissos a Barcelone en 1711

15:30-16.00 h Martine Berthelot (Universitat de Perpinyà): "Fugitius del nazisme detinguts en el Pirineu de la Catalunya oriental! Primeres aproximacions estadístiques"

16.00-16.30 h Carlos Zarur (Sefarad-Andalusian Heritage Midrash) (Videoconferència): Familias judeo-sírias de origen catalán

16.30-17.00 h Discussió

17-17.30 h Cafè pausa

17.30-18 h Albert Lizandra (Universitat de Barcelona): El saber enciclopèdic dels jueus medievals: el Xa⁽ar ha-Xamayim de Guersom ben Xelomó d’Arle

18-18.30 h Clara Jàuregui (IEMJ/Universitat de Barcelona): Assistència particular o comunal? L’evolució del heqdeix al Call de Barcelona​

18.30-19.00 h Görge K. Hasselhoff (Universitat Autònoma de Barcelona): Ibn Ezra’s Hebrew and Latin Excerpts in Ramon Martí’s Pugio Fidei

19.00-19.30 h Discussió

26 de novembre

Palerm. L'Officina di Studi Medievali. Via del Parlamento, 32

Moderació: Maria Josep Estanyol

8.30-9 h Entrega de les acreditacions als participants

9-9.30 h Presentació. IEMJ. Officina di Studi Medievali

9.30-10 h Luciana Pepi (Università degli Studi di Palermo): Jaqov Anatoli, un filosofo provenzale alla corte di Federico II

10-10.30 h J. Ramon Magdalena (Universitat de Barcelona): Les comunitats jueves de Palerm i Messina descrites per Rabí Ovadiyà da Bertinoro (1487-1488)

10.30-11 h Pausa Cafè

11-11.30 h Constantino Vidal (Universitat de Barcelona): La vida i obra del poeta Moixé ben Iitskhac Remós

11.30-12.00 h Discussió

14.00-14.30 h

14.30-15 h Anna Maria Bejarano (Universitat de Barcelona): Catalunya i Sefarad al Maguen Avot de Menahmem Xelomó Hameiri: identitats creuades?

15-15.30 h Discussió 1

15.30-16 h Pausa cafè

16-16.30 h Meritxell Blasco (Universitat de Barcelona): El català aljamiat en un manuscrit miscel·lani de medicina i farmacologia del segle xv: noves ‎aportacions

16.30-17 h Josep Xavier Muntané (IEMJ/Universitat de Barcelona): Consideracions sobre la recerca documental en arxius locals. El cas de l'arxiu parroquial de Verdú

17-17.30 h Maria Josep Estanyol (IEMJ/Universitat de Barcelona): Presentació projecte Barcelona

17.30-18 h Discussió 2

18 h Cloenda



Institut d'Estudis Món Juïc

Societat Catalana d'Estudis Hebraics

IV Congrés

dissabte, 7 de novembre del 2015

Nit dels vidres trencats 2015


No hi ha futur sense memòria


La Nit dels Vidres Trencats (del 9 al 10 de novembre de 1938) fou l’episodi amb què culminaren una sèrie de mesures antisemites en accedir Hitler al poder, i es considera l’inici de l’Holocaust.

La Comunitat de Sant’Egidio organitza cada any la marxa silenciosa ”No hi ha futur sense memòria” coincidint amb l’aniversari de la Nit dels Vidres Trencats. L’objectiu és que tothom, i en particular els joves, recordi la deportació esdevinguda durant l‘ocupació nazi.

L’acte començarà a la plaça del Pedró a les 18.00h, amb una trobada amb Dory Sontheimer, autora del llibre Les set caixes. La marxa s’iniciarà a les 19.30 h.

dilluns, 2 de novembre del 2015

Ser-ho o no. Per acabar amb la qüestió jueva



Ser-ho o no (Per acabar amb la qüestió jueva) és una obra original del dramaturg francès d'origen jueu Jean-Claude Grumberg, dirigida per Josep Maria Flotats i interpretada per Arnau Puig i el mateix Flotats, i que es pot veure en el Teatre Lliure de Gràcia del 28 d'octubre al 6 de desembre de 2015.

L'obra relata les trobades de dos veïns, un agnòstic i l'altre jueu, que exposen les seves diferències a través d'agudes confrontacions dialèctiques en el replà de l'escala. Els dobles sentits, l'assumpte de la identitat col·lectiva i individual, la memòria històrica i la tolerància són les claus d'aquesta obra de teatre polític on el to de comèdia ens dóna aire per reflexionar amb més tendresa que acritud, fins al punt que per moments ens preguntarem per què estem rient-nos del que apareix en escena.

Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons [Enric H. March]