dissabte, 7 de novembre del 2015

Nit dels vidres trencats 2015


No hi ha futur sense memòria


La Nit dels Vidres Trencats (del 9 al 10 de novembre de 1938) fou l’episodi amb què culminaren una sèrie de mesures antisemites en accedir Hitler al poder, i es considera l’inici de l’Holocaust.

La Comunitat de Sant’Egidio organitza cada any la marxa silenciosa ”No hi ha futur sense memòria” coincidint amb l’aniversari de la Nit dels Vidres Trencats. L’objectiu és que tothom, i en particular els joves, recordi la deportació esdevinguda durant l‘ocupació nazi.

L’acte començarà a la plaça del Pedró a les 18.00h, amb una trobada amb Dory Sontheimer, autora del llibre Les set caixes. La marxa s’iniciarà a les 19.30 h.

2 comentaris:

  1. L’altre dia, uns amics madrilenys del meu germà li van dir a Madrid que quina mania aquesta dels catalans de sempre treure a col•lació el passat, de remoure coses que ja no poden ni ens han d’afectar. El meu germà va callar i no va respondre perquè ja sap com s’ha de comportar a Madrid si vol conservar les amistats.

    Aquests dies torna a estar d’una certa actualitat la memòria històrica i la denuncia o no del franquisme per part d’alguns dels partits, vells o emergents, fent servir, els que estan en contra, la mateixa argumentació dels amics del meu germà. En el fons, aquest polítics, en els seus arguments, amaguen i oculten la paraula amnèsia.

    L’altre dia , crec que el dijous o el divendres, la Contra de la Vanguardia parlava d’una noia que era filla d’un dels carnissers d’un dels camps d’extermini alemanys, el personatge que, precisament, surt a la pel•lícula de La llista de Schindler. La noia no ho sabia i se’n va assabentar anys més tard amb el sotrac emocional que tal cosa pot significar en una persona que ignora qui és el seu pare i descobreix, ja adulta, una realitat tan esfereïdora. Aquesta noia en l’entrevista aconsellava que les coses s’han de saber incloses les més terribles perquè no fer-ho és molt pitjor, que les famílies han de ventilar, pesi a qui pesi, els seus fantasmes. També deia una cosa molt assenyada, però, crec, que no exempta de responsabilitat, deia que la culpa no s’hereta, és veritat, però sí que hi ha una responsabilitat, una obligació, un deure, un fil conductor que passa de pares a fills que és el compromís amb la veritat i la memòria com aquest aniversari que ens recordes i que ningú hauria d’oblidar.

    Referit a Espanya la meva pregunta és: és viable un país amnèsic?

    Salut Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso, Xavier, que un país amnèsic és inviable perquè els fantasmes acaben sortint sempre. I no només això, sinó que es perpetua un discurs d'enfrontament. A vegades amb la inconsciència (vull creure-ho) dels exemples que esmentes, però també amb la consciència malaltissa d'altres que veuen la vida com un dret de conquesta permanent. No ens enganyem, la fi de la guerra va suposar la victòria d'unes idees sobre les altres; cert. Però sobretot, un cop més, la derrota de la il·lustració i la victòria de l'obscurantisme.

      Elimina