La recuperació del patrimoni jueu de Cervera

El Museu Comarcal de Cervera celebra la desena edició de la jornada Reviure el patrimoni, que enguany està dedicada a la recuperació del patrimoni jueu, davant l'interès creixent pel coneixement de la cultura catalana jueva, la recuperació del patrimoni material i el seu estudi dins del context històric del país.

A Cervera hi ha nombrosa documentació sobre l’important call jueu, la seva disposició dins l’entramat urbà de la ciutat i l’evolució que va viure fins l’expulsió de la comunitat. Una documentació escrita que, ben interpretada, ens ha de donar llum sobre aquest col·lectiu i ha de permetre, a poc a poc, la recuperació de les restes materials però, sobretot, la recuperació de la seva memòria. La presència de jueus no acaba però, amb l’expulsió de 1492, sinó que Cervera també serà un dels escenaris d’una nova fugida que tindrà lloc en el context de la Segona Guerra Mundial.

La Jornada se celebra a la Sala Josep Buireu, del carrer Manuel Ibarra s/n de Cervera. El període d’inscripció és fins el 28 d’octubre de 2015 i ho podeu fer a través d'aquest formulari.

 

Institut de música jueva de Barcelona

L'Institut de Música Jueva de Barcelona és un projecte a favor de la interculturalitat però preservant la identitat jueva. Un projecte que cerca la comprensió i la convivència entre les cultures al mateix temps que aferma la pròpia, eradicant prejudicis generacionals, racials, religiosos o culturals, acostant persones i pobles a través de la música. És un projecte obert a tots els interessats en la música jueva siguin o no músics i siguin o no jueus, independent de tota concepció política i religiosa. Com a entitat cultural és autònoma respecte a tota institució i a tota entitat, amb un eix unificador i motivador fonamental: la música jueva.

 

 

 

Els calls de Cervera

La ciutat de Cervera en el 1716, de Juan Muñoz de Ruesta

Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida (2001). Lamina 80, p. 120

A prop de l'antic convent de Sant Agustí. I, més concretament, a l'actual carrer del Teco, que s'obre des del carrer Major i va a parar al de la Barbacana, limítrof amb la muralla. És l'indret en el qual l'historiador Xavier Rivera situa el call més antic de Cervera, l'anomenat call jussà.

A simple vista, no queden vestigis dels barris jueus medievals. Als anys setanta del segle passat, l'historiador Agustí Duran i Sanpere va fixar on eren. Documentació del 1340 ja assenyalava l'existència de dos calls. No era gaire habitual, perquè els calls s'expandien en continuïtat. Ara bé, l'orografia cerverina, amb la murall cenyida al turó, no hauria permès el creixement urbanístic del call jussà, el més antic. Duran i Sanpere distingia entre el call sobirà i el jussà. També apuntava a un carreró que els unia, per justificar l'existència del call mitjà, denominació que també apareix en documentació antiga. Rivera contradiu aquesta hipòtesi: “No se sosté, perquè tots dos calls estaven massa a prop, situats al quarter de Capcorral. Quan, al segle XIV, els jueus demanen la construcció d'una nova sinagoga al call sobirà, addueixen que la vella és massa lluny. Si hagués estat a quinze metres, no tindria sentit. Segurament, la volen perquè així no han d'incomplir els preceptes en Sàbat tot creuant la zona cristiana –el carrer Major– per anar al call jussà.”

Carrer del Call Sobirà. Foto: Pedro Salcedo i Vaz

La confusió augmenta perquè en la documentació dels segles XIV i XV les denominacions varien. Al call jussà se l'anomena també d'En Cortés, Mitjà –perquè és a prop del portal Mitjà, ara inexistent i enmig del carrer Major– i de N'Agramuntell. Al sobirà també se li diu el del carrer del Vent. La ubicació del call sobirà, fora la muralla, no deixa gaire marge als dubtes. Al llarg dels segles, la memòria popular l'ha mantingut a tocar de la plaça de la Universitat: l'antic carrer del Vent és ara el del Call.

Carrer del Teco. Foto: Pedro Salcedo i Vaz

Precisament, un estudi sobre l'evolució constructiva de la muralla de Cervera de Pere Verdés (2003) ha posat “sobre la pista” Rivera del nou emplaçament del call jussà. La part més antiga de la muralla de Cervera data del segle XIII, quan la ciutat creix des de la Paeria fins al portal Mitjà, amb l'eix central del carrer Major. Rivera explica: “Els calls es construïen a prop de les entrades del recinte clos per evitar el contacte amb la comunitat cristiana. I, sovint, en un angle de la muralla.” Així, Verdés va fer una segona aproximació per localitzar el call jussà i el situa en una zona d'aquestes característiques, propera a l'església de Sant Bernat i al portal Mitjà, que donava entrada a la ciutat, abans de la prolongació de la muralla fins al portal de Santa Maria. “Verdés el situa on correspon, però no amb precisió, perquè és molt difícil. Però hi troba moltes referències al carrer de la Barbacana, on apareix el que anomenen Torre dels Jueus.”

Proves escrites

Xavier Rivera ha consultat diversa documentació. Com ara la situació de les cases del carrer Major, a través de documentació fiscal que relaciona les propietats, que en època medieval es feien des del lloc més proper al més llunyà de la Paeria. Al carrer del Teco se l'anomena també call Mitjà. És a dir, que el portal Mitjà hauria estat situat a prop del carrer del Teco i del convent de Sant Agustí.

Rivera ha trobat dos documents que avalen aquesta tesi. El primer, descobert a l'Arxiu Històric Comarcal, és una afrontació d'inicis del segle XVIII, on surt una propietat que limita amb el carrer del call jussà. El segon document de propietat, datat de l'any 1880, és relatiu a la construcció d'un forn “al carrer del call jussà”. La documentació pertany a la casa d'una família que actualment encara viu al carrer del Teco. “Els dos documents són la clau que em permet dir, amb certesa, que aquest carrer és el primer call de Cervera.”

Eva Pomares

El Punt Avui

La jueva de Tortosa al Call de Barcelona

Cants sefardites al Call jueu de Barcelona interpretats per Pili Cugat. Un espectacle de poesia i cants sefardites expressant el sentir del poble jueu, amb degustació de vi kósher.

20 d'octubre de 2015, a les 19h. Entrada lliure (amb donatiu a voluntat en finalitzar l’actuació)

Lloc: Carrer de Sant Honorat, 9. Barcelona

Organitza: La jueva de Tortosa

Jueus i musulmans catalans a la Catalunya medieval

Amb motiu del 20è Aniversari de la Fundació Baruch Spinoza aquesta institució presenta la conferència “Els jueus i els musulmans catalans en la Catalunya medieval”,  que realitzaran la professora emèrita de la Universitat de Barcelona, Dolors Bramon, i l’hebraista i escriptor, Manuel Forcano.

L'acte tindrà lloc el proper dimarts 6 d’octubre a les 19:00h, a l’Espai Francesca Bonnemaison del carrer Sant Pere Més Baix, 7.

Places limitades. Per a reserves envieu un email a: fbsp@fbaruchspinoza.org o truqueu al telèfon 932 007 009, de 09:00 a 14:00h.

XVI Jornada europea de la cultura jueva

El proper diumenge dia 6 de setembre de 2015 se celebra a tot Europa la XVI Jornada europea de la cultura jueva. Podeu consultar els programes de les ciutats catalanes, espanyoles i de la resta d'Europa en els vincles següents:

Barcelona

Besalú

Castelló d'Empúries

Girona

Tortosa

Espanya

Europa

La Cuirassa, el barri jueu de Lleida

Localització del barri de la Cuirassa en un fragment del plànol La zona universitària de Lérida en 1429,

de Ricard Calvet i Serra (Institut d'Estudis Ilerdencs)

Dins la parròquia de Sant Andreu, sota l’antic temple, hi havia el barri de la Cuirassa o call jueu. Els jueus vivien als carrers de la Jueria, de la costa del Jan i a la Plaça Reial (avui del Seminari Vell). El call, pel carrer esglaonat de la costa del Jan, baixava fins al carrer Major. Emmurallat, havia estat bastit damunt unes adoberies d’època romana i era situat a llevant del carrer de Cavallers. Tenia dos accessos: el Portal Rodó al capdamunt i el que hi havia a l’extrem del carrer del Voltor (avui de Sant Cristòfol), cobert en la seva confluència amb el Romeu. El nom del barri jueu deriva de la Cuirassa, antiga fortalesa àrab de Lleida, potser d’origen romà.

Les excavacions arqueològiques que la Paeria va iniciar al mes de maig de 2015 al Centre Històric de la ciutat han posat al descobert diverses restes del barri jueu de Lleida. La documentació històrica l'havia situat sobre plànol però poca constància se'n tenia, al marge de petites restes trobades a finals dels anys quaranta.

Ara un equip d'arqueòlogues i diversos operaris han trobat restes de carrers, edificis i tallers, a més de molta ceràmica, vidres, monedes i fragments d'una hanukkia, el canelobre que els jueus utilitzen per la celebració del Hanukkà.

Tram de carrer de la Cuirassa, del segle XIII

Foto: Javi Martín. El País

Les troballes són dels segles XIII i XIV i són importants per aquesta constatació del que fins ara només era una teoria i després perquè algunes de les restes no figuraven ni als mapes més antics. En concret, els operaris han descobert un tram de carrer en força bon estat i amb un fort pendent que recorreria aproximadament l'espai comprès entre la plaça del Seminari i la Costa del Jan. Es tracta, a més, de restes localitzades a força profunditat, a més de sis metres, i per sota d'edificacions del segle XVII. Les obres encara duraran unes quantes setmanes i l'objectiu és completar l'estudi de tota aquesta zona que la història situa a l'espai comprès entre el carrer Major, el de Cavallers i la Seu Vella.

 Restes d'edificacions de la Cuirassa (Diari Ara)

La directora de l'excavació, l'arqueòloga Marta Moran, va explicar al diari El Punt Avui: “És força important el que estem trobant perquè no en teníem cap constatació”, i hi afegia que també estudien una sèrie de sitges i piques d'antics tallers de pergaminers. Moran deia que no era estrany trobar aquests oficis a la zona perquè estava just a la vora del barri dels eclesiàstics i de l'Estudi General de Lleida, l'antiga universitat, i que, per tant, els feia falta pergamí per escriure.

La Paeria estudia la millor manera de preservar part d'aquest patrimoni i deixar-lo a la vista. Els tècnics revisaran el projecte d'urbanització d'aquest espai per fer que quedin visibles i senyalitzades restes que recordin el barri on havia viscut la comunitat jueva de Lleida des del segle XII fins al XV.

L'arqueòloga va manifestar que la teoria inicial era que poca cosa trobarien perquè a la zona hi havia hagut molts canvis i enderrocs al llarg dels segles i, a més, pel seu emplaçament en un lloc de fort pendent i sotmès a humitats i escorrenties era fàcil que hi hagués despreniments i enderrocs.

El projecte de recuperació del call lleidatà vol revalorar l'entorn de la Cuirassa pel seu contingut històric, constructiu i arqueològic, on va viure una de les comunitats jueves més importants de Catalunya, després de la de Barcelona i Girona.

Restes d'edificacions de la Cuirassa (Diari La Mañana)

Eren pobres els jueus de Manresa?

Els Llibres dels Jueus conformen un total de 18 volums que formen part del fons notarial conservat a l'Arxiu Històric de Manresa. Les escriptures estan datades entre els anys 1294 i 1391 i van ser autoritzats pel notari Jaume d'Artés, el mateix que va recollir en paraules el miracle de la Llum de 1345. Aquests llibres ens permeten conèixer quin era l'estatus dels jueus manresans i quins eren els seus oficis. Ho podeu llegir a l'apunt Eren pobres els jueus de Manresa?, publicat per Jordi Bonvehí i Castanyer a Històries manresanes.

Les sinagogues medievals de Lleida

Plànol de Lleida en el segle XV

Jordi Bolós (2000)

La ciutat de Lleida va tenir duess sinagogues diferents durant l'època medieval: una davant de l'antiga porta de Sant Andreu i l'altra, prop de l'actual plaça del Seminari. Aquesta és una de les troballes de l'estudi realitzat per la Universitat de Lleida (UdL), per encàrrec de l'Ajuntament, sobre l'antic Call jueu. La recerca va ser presentada en el marc de la cinquena edició de l'International Medieval Meeting, que va inaugurar el passat mes de juny el professor de St. John's College-Cambridge University, Peter A. Linehan, comparant els arquebisbes de Toledo i Canterbury als voltants de l'any 1215.

El catedràtic d'Història Medieval de la UdL, Flocel Sabaté, ha coordinat la investigació sobre l'antic Call jueu de Lleida en què també han pres part dos investigadors predoctorals. Guillem Roca s'ha encarregat de la delimitació de l'antiga Cuirassa i Isaac Lampurlanés, de la vida de la jueria durant l'època medieval.  Entre les seves descobertes destaquen els possibles emplaçaments del forn de la Cuirassa i dues sinagogues.

El primer temple jueu, ubicat davant l'antiga porta de Sant Andreu, va desaparèixer amb l'assalt de la jueria l'any 1391 i es va transformar en l'església de Santa Maria del Miracle, que tampoc ha arribat fins els nostres dies. La segona sinagoga s'hauria habilitat en una casa particular prop de l'actual plaça del Seminari, davant de la Costa del Jan.


La Cuirassa

La Cuirassa era el nom que va rebre el Call de Lleida, del qual encara es conserven alguns vestigis. La destrucció de la zona durant la Guerra de Successió dificulta traçar un mapa exacte del barri jueu, que aglutinava prop d'un 10 per cent dels 5.000 habitants de la capital del Segrià el segle XIII.

La convivència amb els cristians es va anar reduint durant el segle XIV, convertint el call en un gueto. De fet, els investigadors de la UdL creuen que la Costa del Jan, que comunica el turó de la Seu Vella amb la part baixa de la ciutat no es va obrir fins després de l'expulsió dels jueus de la ciutat de Lleida l'any 1492.

En el plànol podem observar com l'autor hi localitza el barri dels sarraïns a sota de Sant Llorenç, on també hi havia el bordell «municipal», i els Call dels jueus o Cuirassa, sota Sant Andreu. Davant de la Seu Vella se situa tot el barri dels Cavallers i la universitat, destruïts pels Borbons durant el segle XVIII, i a l'esquerra de la porta de Boters, el Pla dels Gramàtics, que arribava fins gairebé Sant Martí.

Per donar a conèixer aquesta cultura, el Museu de Lleida ha dissenyat una ruta que recorre alguns dels carrers principals de l’època. El Cafè del Museu hi contribueix, per la seva banda, en la vessant culinària. Aquesta activitat, que s’ha fet en el marc de les nits gastronòmiques de l'equipament, pot suposar un primer pas en la feina institucional que es duu a terme per aconseguir treure a la llum i revaloritzar una part ignorada de la història del país.

Fugint de l'Holocaust. Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial

L’evasió de milers de jueus a través dels Pirineus


Sílvia Marimon
Diari Ara


Una exposició del Museu d'Història de Catalunya relata la història d’una desena de famílies que van venir a Catalunya fugint de l’Holocaust

Un jueu que fugia dels nazis va regalar un ganivet de caça a Jan Peremartí, un veí de Bossòst. El ganivet l’havia utilitzat al seu pas pels Pirineus per defensar-se dels gossos alemanys. Era una amenaça habitual. Quan a les muntanyes se sentien els gossos dels soldats alemanys, els passadors feien estirar a terra els fugitius jueus que arribaven de tot Europa. No podien parlar ni moure’s. Si els trobaven, el seu destí més segur era un camp de concentració. “Uns 10.000 jueus van aconseguir travessar els Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Com i per què van acabar a Catalunya és la gènesi de l’exposició”, explica Josep Calvet, comissari de l'exposició i autor del llibre Huyendo del Holocausto (Milenio, 2014).

L’exposició, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 18 d’octubre, explica quin va ser el destí final d’una desena de famílies que van intentar fugir amb l’ajuda dels passadors de muntanya. A través del seu testimoni, Fugint de l’Holocaust repassa la solidaritat, la persecució, les expulsions, les presons o els camps de concentració.

Quan es va inaugurar l’exposició, entre el públic hi havia un home que mirava atentament una d’aquestes històries. Assentia, i també feia algun matís, a les explicacions de Calvet. Ell, com a jueu sefardita, n’era un dels protagonistes. El seu nom és Víctor Papo (Milà, 1927) i a la foto era tan sols un infant; ara té 88 anys. Quan era petit, el seu pare regentava un hotel a París. “Un dels treballadors de l’hotel va dir a la Gestapo que el meu pare era jueu. Ens va avisar un periodista i el meu pare va anar a veure el cònsol espanyol a París, Bernardo Rolland”, explica Papo. Rolland li va dir al pare de Papo: “Li aconsello que marxi a Espanya. Jo l’estic protegint però no sé el que li passarà. Si l’han denunciat, pot ser molt greu. El poden internar al camp de Drancy”. Era el setembre del 1941 i els Papo van agafar un tren nocturn fins a Hendaia. Es van instal·lar a Barcelona i Víctor va estudiar a l’Escola Industrial. “Molts familiars meus, però, van morir. N’hi havia que vivien a Grècia, Itàlia i Turquia”, relata.

Les batudes de la Gestapo

Papo va conèixer Denise Berger, la seva dona, que és també una refugiada jueva, a Barcelona. “A la meva família la van matar gairebé tota a Polònia. Amb la meva mare i la meva germana ens vam amagar durant molt de temps en un poble francès, prop de Lió. Quan hi havia una batuda de la Gestapo ens amagaven al col·legi. La meva mare ens havia de deixar a la frontera espanyola, però al final no va poder. No es va poder separar de nosaltres i ens vam quedar amb ella a França malgrat que així totes corríem més perill”, explica Berger. No tothom va tenir tanta sort. Molts no van arribar mai a Barcelona.

Una de les històries que recupera l’exposició és la de Dory Sont, l’autora del llibre Les set caixes. Quan van morir els seus pares, Sont va descobrir entre la documentació que hi havia a les golfes de casa seva que més de trenta familiars seus havien mort als camps de concentració. Mentre eren vius, els pares mai li havien explicat res. Els seus avis materns van intentar creuar els Pirineus però no ho van aconseguir. “Ningú sap on van. Només que no tornen i que ja no n’arriben més notícies”, escriu l’àvia de Sont en una carta. Durant mesos, els avis materns de Sont van escriure des de Marsella. Van intentar, sense èxit, aconseguir un visat per entrar a Espanya. “Hi ha 300.000 persones deambulant pels carrers, tothom busca una sortida”, escrivia l’àvia. En una altra explicava: “Deus pensar que sóc una histèrica, però no et pots ni imaginar les escenes que he vist”. Després d’un munt de negatives del cònsol espanyol, Vicente Vía Ventalló, van decidir travessar clandestinament els Pirineus. Però alguna cosa va passar i es van quedar a Marsella. Des d’allà van ser deportats. Poques hores abans d’agafar un tren, l’àvia va escriure les últimes línies a la filla i el gendre: “Us agraïm tot el que heu fet. Moltes gràcies. No us preocupeu més. Si Déu vol, algun dia ja ens retrobarem”.

Arxius inaccessibles

Tampoc Jenny Kehr se’n va sortir. Va ser deportada des d’Alemanya al camp de Gurs, d’on va aconseguir fugir. Detinguda al coll de Nargó, la van traslladar al camp de concentració de Miranda de Ebro, on no va ser acceptada perquè era una dona. La van tancar a la presó de dones de Barcelona i es va suïcidar. No volia tornar al camp de concentració. D’altres van aconseguir fugir amb l’ajuda dels veïns dels pobles. “Els habitants de Les van impedir que la policia ens enviés altra vegada a França”, escriu Paquita Sitzer. Centenars de joves jueus van ser tancats a Miranda de Ebro, on les condicions eren terribles. Els que van poder van anar-se’n a Amèrica o a Palestina.

No ha sigut fàcil accedir a la documentació. I hi ha molta llegenda negra sobre robatoris i assassinats de jueus als Pirineus: “Molts documents dels arxius de l’Estado Mayor encara estan classificats, i tampoc he pogut accedir a l’Arxiu Diocesà del Bisbat d’Urgell”, assegura Calvet. “Només he pogut documentar un assassinat. Van abandonar un socialista francès perquè anava molt a poc a poc i alentia el grup. Van descobrir el cadàver i hi va haver un judici”, afegeix.