La tragèdia individual
L’editorial Kalandraka acaba de publicar
La història de l’Erika, un llibre que fa uns anys ja s’havia publicat en castellà i que ara, coincidint amb el 70è aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, s’ha traduït al català.
Basat en uns fets reals, el llibre ens explica la història d’una nena a qui la seva mare va salvar de l’Holocaust llençant-la per la finestra del vagó d’un tren de bestiar que les conduïa a un camp de concentració o d’extermini nazi.
L’argument és senzill, com senzilles i concises són també les paraules i les frases que l’autora, Ruth Vander Zee, empra per explicar aquesta història. No hi trobarem paraules grandiloqüents, ni cap guarniment que pretengui embellir, suavitzar o exagerar la història. Tan sols hi ha les paraules justes per dir allò que va passar i, molt humilment, comunicar el dolor d’una pèrdua immensa. I tot al voltant d’aquestes paraules, el silenci, també immens, entre les línies. Tal vegada aquesta és l’única manera possible d’expressar l’enormitat de la tragèdia. El silenci.
Deia, doncs, que l’Erika es va salvar. Podríem dir que va ser afortunada, però de cap manera això no va impedir que el nazisme esquincés la seva felicitat. L’Erika no devia haver estat mai una nena completament feliç, perquè tot al llarg de la seva vida va arrossegar el trauma, la pena inconsolable de saber que mai no coneixeria els seus pares, l’angoixa de no saber com es va sentir la seva mare quan va llençar-la per la finestra, de no saber com van viure els pares la deportació i com havia estat la seva vida quan ser jueu encara no era una condemna a mort.
Preguntes i més preguntes sense resposta que devien turmentar el cor de la petita Erika, però també el d’una Erika adulta i després, molts anys després, el d’una Erika anciana que encara es pregunta quin nom devien haver-li donat els seus pares quan va néixer.
No fa gaires dies vaig escoltar algú que deia que, quan es mata la infància, ja no ens queda res. Tot s’ha perdut, tot el que era humà s’ha esvaït. Això, justament això, és el que va passar durant el nazisme. L’Erika va ser afortunada però molts altres nens no van tenir la seva sort i van ser deportats i assassinats.
En el llibre hi ha una imatge en què apareix un vagó del tren just abans de tancar-lo amb forrellat. El tren és ple de gent i, entre tota aquesta gent amuntegada, hi veiem uns quants nens. Quina imatge tan amarga! Quina tristesa tan profunda i quina desesperança en contemplar l’interior d’aquest vagó! Això és la foscor absoluta, la mort de l’ànima de l’ésser humà. Davant d’aquesta imatge, res del que havia estat humà ja no té sentit.
Enmig del fred i la foscor, però, es produeix el miracle. L’Erika ja ha estat llençada per la finestra i jeu estirada enmig de la gespa quan, vencent la indiferència i arriscant la seva pròpia vida, apareix una dona que decideix acollir-la a casa seva i donar-li una nova vida. Aquesta és l’única llum, l’única escletxa d’esperança en tota aquesta història.
Però aquesta dona bona i valenta, que no era jueva, va fer molt més per l’Erika i no només li va salvar la vida. Va anar molt més enllà i li va donar el més difícil però també el més valuós que podria haver-li regalat: va tenir el coratge de no amagar-li la veritat i l’Erika va créixer sabent que era jueva. I encara més, la va educar en l’amor al seu poble, el poble jueu. D’altra manera, aquella nena hauria crescut ignorant la seva identitat i el seu arbre, com el de tantes famílies jueves que van ser completament aniquilades, s’hauria estroncat per sempre.
Gràcies a aquesta dona, l’estrella de l’Erika no es va apagar. Anys més tard la nena es va fer gran, es va casar i va tenir uns fills que, al seu torn, li van donar uns néts, tots ells estrelles del poble d’Israel que, per un miracle, no es van extingir. És ben bé el triomf de la bondat contra la maldat absoluta i el senyal que, tal vegada no està tot perdut. No sé si és en algun lloc del Talmud on es diu que, qui salva una vida, salva el món sencer. Aquesta història m’ha fer recordar aquesta sentència.
M’agradaria comentar breument les il·lustracions de Roberto Innocenti, que tan bé acompanyen el silenci de les paraules. Com el text del llibre, són il·lustracions que, en la seva fidelitat a la realitat, no amaguen ni afegeixen res i que, com les paraules del text, són immensament doloroses en la seva serenitat. Tan sols diuen allò que va passar amb una contundència trasbalsadora. De tant en tant dóna una nota de color a algun element que, per una raó o altra, mereix una atenció especial, com és el cas d’una de les il·lustracions en què es veu ressaltat un cotxet de bebè buit i abandonat a l’andana d’una estació de la qual acaba de sortir un tren. És una imatge que glaça el cor, com aquella altra en què, dins del vagó, podem contemplar les dones calçades amb sabates de sivella i taló alt, els homes elegantment vestits amb les seves gavardines. I aquell pobre ancià, que ha pujat al tren amb les seves crosses. Pobre gent, quin servei havia de fer-los tot allò en aquell ignorat últim viatge?
En tot el llibre predominen les imatges en tons grisos. Hi ha, però, un parell d’il·lustracions, lluminoses i acolorides, que ens situen en dos moments posteriors a la tragèdia. En una d’elles apareix una nena que contempla un tren de mercaderies que s’allunya. Malgrat els colors i el paisatge alegrement bucòlic, és una imatge amarada de tristesa perquè endevinem que es tracta de l’Erika, que recorda amb nostàlgia que el trajecte d’aquest tren és el mateix que van fer els seus pares en el seu últim viatge cap a la mort.
Finalment, m’agradaria, ja que escric sobre aquest llibre, recalcar la importància que té el fet de conservar la memòria d’una història tan particular com és la de l’Erika. Com la seva, hi va haver sis milions de tragèdies individuals que sovint queden diluïdes en el tot de la paraula Holocaust, una paraula que, potser pel fet de ser massa generalista, pel fet d’haver-la escoltat tantíssim, minimitza el dolor, atenua la tragèdia i afavoreix la indiferència.
L’Holocaust va ser una tragèdia col·lectiva però, sobretot, va ser la tragèdia individual de sis milions de persones que van ser assassinades. Cadascuna d’elles va viure la seva mort en solitud i, abans d’això va ser torturada d’una manera o altra. Les privacions pel sol fet de ser jueu, la confinació en un gueto, la fam, la por, el viatge durant dies, amuntegats en un tren de bestiar i, sobretot, l’estada en un camp de concentració, van ser una tortura, com ho va ser també la separació de les famílies i la desaparició de tants fills, de tants pares, mares i germans, i de tantes altres persones estimades. I cadascuna d’aquestes persones ho va viure de forma individual, en solitud.
Curiosament, però, el llibre no convida ni a la ràbia ni a l’odi. La seva serenitat ens imbueix d’una pena profunda i, encara que molt fràgil, de la seguretat que en algun lloc, sempre hi haurà algú que guardi una espurna de bondat en el seu cor.
És d’agrair que Kalandraka hagi tingut el valor de publicar aquesta història que, amb diferents matisos i finals –malauradament la majoria molt més tràgics– van compartir milions de persones, milions de vides exterminades que van deixar de brillar per sempre més. Recordar-les és el millor homenatge que els podem fer i possiblement l’única manera d’impedir que s’esborri la seva memòria.
Noemí París
Mozaika
.jpg)
