Els qui van fugir primer, de Ramon Ribé,
a
Una vida de conte, 31 de desembre de 2011
Pel llibre d’en Gabriel Secall i Güell, historiador vallenc mort fa uns anys,
Els jueus de Valls i la seva època
(Estudis Vallencs, 1980) tinc notícia dels mestres, metges,
terratinents, mercaders de forments, ramaders, drapers, sastres, dides,
pergaminers, argenters, i jueus d’altres oficis que habitaren la ciutat
fins l’assalt al call vallenc el 1391. M’assabento dels supervivents de
la gran matança, els conversos i els processos duts a terme per la
inquisició i d’altres esdeveniment fins a l’expulsió de la península el
1492. En Gabriel era un cosí llunyà i una de les seves filles, la Júlia,
duu encara la llibreria que ell i la seva dona tenien al carrer de la
Cort.
Del call de Valls queden avui només algunes restes -poques i
tristes-. Si m’aboco, però, al pou de les meves memòries infantils, hi
veig surar imatges.
La
portalada i el pati que avui assenyalen encara l’entrada a l’antiga
sinagoga foren durant quatre anys el meu accés diari a la casa de la
meva mestra de música, la Sra. Paquita. Quantes vegades havia pujat jo
aquelles escales! Llavors es distingia encara alguna grafia sobre la
paret del fons del pati, utilitzat -crec- en alguna època com a
abeurador de cavalls.
Recordo la pena sentida quan de petit m’explicaren que els
descendents d’una d’aquelles famílies expulsades havien tornat cinc
segles després amb les claus de l’antiga llar familiar tractant
d’identificar la casa dels seus avantpassats catalans.
El
menjador i el rebedor de l’antic casalot ple d’esperits on ens vam
traslladar quan jo tenia sis anys havien estat la capella d’unes monges
de clausura. Una tarda de Dijous Sant, dos anys abans, l’àvia ens hi
havia dut al meu cosí i a mi. Durant tot un ofici tediós i inacabable
ens va tenir agafats fortament de la mà, amb la promesa que, quan ens
avisés, podríem fer sonar amb tota la força els nostres carraus “per
matar jueus”. Hi havia dos o tres nens més. La sorollada que les feres
infantils reprimides fins aquell instant vàrem fer esclatar en aquell
espai petit fou monumental.
Amb una cosina, fa pocs anys vaig emprendre una recerca genealògica
del meu arbre familiar patern. De poble en poble, des de l’Alt Camp a la
Segarra i el Vallès, vaig passar centenars d’hores davant papers quasi
il·legibles d’arxius parroquials, episcopals i comarcals, de documents
de biblioteques i llistats de fogatges. Pagesos uns, moliners els
altres, un militar amic íntim d’en Prim i d’un tal Milans del Bosch al
s. XIX, un “estudiant de gramàtica” al XVIII, sabaters, escriptors,
pintors, un “pedrapiquer” al s. XVI, benestants, pobres, de tot fins el
fogatge de 1380. No vaig poder anar més enllà. No hi havia més
documentació. Curiosament, però, aquest final coincidia amb els anys
dels assalts i les matances de jueus a Catalunya. Havia arribat fins
avantpassats conversos que havien canviat de cognom i adoptat els
topònims d’allí on vivien o dels oficis que tenien? O eren part dels
escamots d’assaltants als calls? Tinc algunes teories, però aquesta és
una altra història.
Fa
temps em fascina l’aventura dels que han hagut de fugir d’aquest país
nostre. En un dels meus prestatges tinc el llibre de Henry Kamen
The Disinherited -the exiles who created Spanish culture. (Allen
Lane, 2007; Penguin Books 2008). Des de l’expulsió dels jueus el
1492 fins al s. XX, aquest llibre és una galeria de figures gegantines
forçades a dur el seu saber o al seu art a altres terres on han estat
acollits i reconeguts. N’extrec dues frases:
L’experiència espanyola és profundament diferent [a la d'altres països]. Espanya
és l’únic país europeu que ha tractat de consolidar-se a través dels
segles, no oferint asil, sinó mitjançant una política d’exclusió.
“
Un historiador [Dreyfus-Armand]
ha fet notar recentment que ‘des de molt antic, Espanya ha estat una terra de partences‘ “.
