Els qui van fugir primer: els jueus de Valls

Els qui van fugir primer, de Ramon Ribé,
a Una vida de conte, 31 de desembre de 2011


Pel llibre d’en Gabriel Secall i Güell, historiador vallenc mort fa uns anys, Els jueus de Valls i la seva època (Estudis Vallencs, 1980) tinc notícia dels mestres, metges, terratinents, mercaders de forments, ramaders, drapers, sastres, dides, pergaminers, argenters, i jueus d’altres oficis que habitaren la ciutat fins l’assalt al call vallenc el 1391. M’assabento dels supervivents de la gran matança, els conversos i els processos duts a terme per la inquisició i d’altres esdeveniment fins a l’expulsió de la península el 1492. En Gabriel era un cosí llunyà i una de les seves filles, la Júlia, duu encara la llibreria que ell i la seva dona tenien al carrer de la Cort.
Del call de Valls queden avui només algunes restes -poques i tristes-. Si m’aboco, però, al pou de les meves memòries infantils, hi veig surar imatges.



La portalada i el pati que avui assenyalen encara l’entrada a l’antiga sinagoga foren durant quatre anys el meu accés diari a la casa de la meva mestra de música, la Sra. Paquita. Quantes vegades havia pujat jo aquelles escales! Llavors es distingia encara alguna grafia sobre la paret del fons del pati, utilitzat -crec- en alguna època com a abeurador de cavalls.
Recordo la pena sentida quan de petit m’explicaren que els descendents d’una d’aquelles famílies expulsades havien tornat cinc segles després amb les claus de l’antiga llar familiar tractant d’identificar la casa dels seus avantpassats catalans.

El menjador i el rebedor de l’antic casalot ple d’esperits on ens vam traslladar quan jo tenia sis anys havien estat la capella d’unes monges de clausura. Una tarda de Dijous Sant, dos anys abans, l’àvia ens hi havia dut al meu cosí i a mi.  Durant  tot un ofici tediós i inacabable ens va tenir agafats fortament de la mà, amb la promesa que, quan ens avisés, podríem fer sonar amb tota la força els nostres carraus “per matar jueus”. Hi havia dos o tres nens més. La sorollada que les feres infantils reprimides fins aquell instant vàrem fer esclatar en aquell espai petit fou monumental.

Amb una cosina, fa pocs anys vaig emprendre una recerca genealògica del meu arbre familiar patern. De poble en poble, des de l’Alt Camp a la Segarra i el Vallès, vaig passar centenars d’hores davant papers quasi il·legibles d’arxius parroquials, episcopals i comarcals, de documents de biblioteques i llistats de fogatges. Pagesos uns, moliners els altres, un militar amic íntim d’en Prim i d’un tal Milans del Bosch al s. XIX, un “estudiant de gramàtica” al XVIII, sabaters, escriptors, pintors, un “pedrapiquer” al s. XVI, benestants, pobres, de tot fins el fogatge de 1380. No vaig poder anar més enllà. No hi havia més documentació. Curiosament, però, aquest final coincidia amb els anys dels assalts i les matances de jueus a Catalunya. Havia arribat fins avantpassats conversos que havien canviat de cognom i adoptat els topònims d’allí on vivien o dels oficis que tenien? O eren part dels escamots d’assaltants als calls? Tinc algunes teories, però aquesta és una altra història.

Fa temps em fascina l’aventura dels que han hagut de fugir d’aquest país nostre. En un dels meus prestatges tinc el llibre de Henry Kamen The Disinherited -the exiles who created Spanish culture. (Allen Lane, 2007; Penguin Books 2008).  Des de l’expulsió dels jueus el 1492 fins al s. XX, aquest llibre és una galeria de figures gegantines forçades a dur el seu saber o al seu art a altres terres on han estat acollits i reconeguts. N’extrec dues frases:

L’experiència espanyola és profundament diferent [a la d'altres països]. Espanya és l’únic país europeu que ha tractat de consolidar-se a través dels segles, no oferint asil, sinó mitjançant una política d’exclusió.

“Un historiador [Dreyfus-Armand] ha fet notar recentment que ‘des de molt antic, Espanya ha estat una terra de partences‘ “.