L'infern o la vida en un còmic

 El jardí de les delícies [fragment de l'Infern]

El Bosco (Museo del Padro)

No recordo uns anys tan intensos en l'edició de novel·les il·lustrades com aquests darrers. Tinc la sensació -potser m'equivoco- que s'ha fet un pas endavant en la manera de narrar en el món del còmic. D'una banda, els guions tenen una qualitat literària molt alta i els relats estan a l'alçada de la bona literatura. D'una altra, el dibuix, sense perdre la seva essència, ha guanyat en expressivitat gràcies a un traç que, tot i ser divers i diferent en cada autor, beu tant de l'impressionisme com de l'expressionisme.

Després de força temps allunyat del món del còmic, l'any passat vaig recuperar-ne el gust de la lectura quan vaig descobrir una joia: El gato del rabino, de Joann Sfar, editat per Norma. És una sèrie (se n'han publicat cinc), la qual cosa afegeix a l'exel·lència de l'obra l'expectació, gairebé infantil, esperant la publicació del següent número, tan intensa com ho era en l'època de El Capitán Trueno o de El Jabato, el TBO, els tebeos de Bruguera o els de la Marvel; o més recentment, amb Astèrix, Iznogoud o Aquiles Talon.

Però d'aquest còmic ja en parlaré un altre dia. Ara que ja som a Nadal, volia comentar quatre històries il·lustrades que, per raons diverses i amb un tractament molt diferent, ens transporten a l'infern, interior o exterior, dels seus protagonistes. Regaleu-vos-los aquestes festes per compensar l'excés de llum del Nadal.

Kafka. Robert Crumb i David Zane Mairowitz. Barcelona: La Cúpula, 2010

Segurament, seria molt difícil trobar un joc de personalitats tan curiós en una edició editorial com el de Crumb i Kafka. Un Crumb catòlic, sarcàstic i lasciu recreant la vida i l'obra d'un Kafka jueu, paranoic i reprimit. Obsessions i fantasies en mans de dues personalitats oposades. Un infern, el de Kafka, que en el dibuix (en blanc i negre) i la interpretació de Crumb assoleix a vegades aires delirants. La visió delirant de l'infern íntim de Kafka és la visió lisèrgica d'un Crumb menys contracultural, però més cínic i mordaç.

NonNonBa. Shigeru Mizuki. Bilbao: Astiberri, 2010

Un relat autobiogràfic d'un dels mestres del manga, i una mirada entre crítica i costumista de la societat rural japonesa de la primera meitat del segle XX. Infantesa, adolescència i les primeres passes cap el món adult, on l'infern encara és prou amable. Les pors, les incerteses, els complexes, els fantasmes de la ment són representats amb yokais, éssers sobrenaturals d'origen medieval, que interfereixen en la vida dels humans i en les seves relacions. Com la vella NonNonBa li diu a Shige, és un error pensar que no existeix allò que no podem veure.

Stitches. Una infancia muda. David Small. Barcelona: Mondadori, 2010

Una altra història autobiogràfica. Un altre infern; el que ha de viure un nen a casa seva, amb els experiments clínics d'un pare sever i estricte; amb una mare amargada que gairebé no es comunica amb ell; amb un germà que viu ignorant el que passa al seu voltant. Una infantesa infeliç, hostil, silenciosa excepte quan el seu germà toca la bateria o la seva mare dóna cops de porta. Un nen que renuncia a parlar i troba en el dibuix, i en les malalties que pateix contínuament, l'única manera d'expressar-se. I si dir-se Small ja era una ironia, el destí macabre li tenia reservada una tragèdia. El dibuix, aquarel·la en blanc i negre, és magnífic.

Auschwitz. Pascal Croci. Barcelona: Norma Editorial, 2005 [3a ed. 2009]

En plena guerra de Iugoslàvia (1991), el matrimoni Cessia i Kazic, supervivents de l'extermini nazi, recorden el temps que van passar amb la seva filla Ann al camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau. L'infern dels inferns, el de la solució final. Mancats de memòria, ara l'horror es desenvolupa en una Iugoslàvia que es descompon entre sang, extermini i foses comunes. Si bé durant la Segona Guerra Mundial els croats es posaven del costat dels alemanys, mentre els serbis estaven a la resistència, ara són els serbis els que no tenen cap pietat.  Recordant aquells dies en què el matrimoni va viure en lagers separats, Kazic descobrirà a través del relat de la seva dona que no coneixia tot l'horror.

Aquest és el primer còmic realista que es fa sobre la Shoah; un relat que s'inspira en testimonis supervivents, sense desenvolupar tesis històriques. Dibuix en blanc i negre, estilitzat, però potser més clàssic comparat amb els anterior còmics.

Inferns

Són tantes les definicions que s'han fet d'infern que ens acabem desorientant i no sabent quin és el camí que s'ha de prendre per anar-hi, o no el sabem reconèixer si ja ens hi trobem, així que m'arriscaré a fer-ne una. L'infern és el punt de trobada entre la neurosi i la barbàrie. No hi ha infern sense els dos conceptes. Podem il·lustrar-ho amb dues famoses cites. La neurosi, amb T. S. Eliot:

"Què és l'infern? L'infern és un mateix. L'infern és un de sol; les altres figures són simples projeccions. No hi ha res de què escapar ni cap lloc on escapar. Sempre estem sols." (The cocktail party, 1949)

Però la neurosi no ve mai sola. No és possible sense la mirada de l'altre, sense el violent judici de l'altre, convertit sempre en barbàrie perquè la destrucció d'un sol ésser humà és la destrucció de la humanitat. Ens falta, doncs, citant l'obra de Sartre, una afirmació que ha fet fortuna:

"L'infern són els altres." (Huis clos, 1945)

L'infern és una tragèdia, que ens ve imposada des de fora però que crema dins nostre. Estem fets de pecats, judicis i penitències. Som carn, ossos i moral. Allà, més enllà encara, hi ha un déu (o dos, o tres...) que redimeix. Jo em quedaré per aquí, més a prop, redimint-me amb l'art i la literatura... encara que em costi l'infern.

Memorial democràtic

Llegia aquesta tarda a la web de BCNCultura.cat un article sobre l'exposició Hitler i els alemanys. Comunitat i crim, que des del mes d'octubre fins el 6 de febrer es fa al Museu d'història d'Alemanya. Com que aquesta web parla d'esdeveniments culturals que es fan a la ciutat, he fet un salt a la cadira pensant que es feia a Barcelona. Però no. No entenc massa bé la intenció de la notícia. En tot cas, és igual. És una magnifica exposició i venen ganes d'agafar l'avió cap a Berlín: feu un cop d'ull.

No puc imaginar-me com es deu sentir un alemany passejant per l'exposició. No és només una mirada cap enrere, a la història, sinó una visita a l'infern col·lectiu alemany. No sé si les generacions joves han superat el sentiment de culpa i són capaços de mirar la imatge de Hitler com si fos una pàgina d'un llibre de text. Fa tanta basarda pensar que només sigui una pàgina del passat, com que el sentiment de culpa perduri. En tot cas, l'exposició busca precisament que no hi hagi oblit, tot i que no sé quin és el grau de banalització que hi pot haver en l'exposició neta i ordenada del material i les idees que van vestir la barbàrie nazi. Només penso en veu alta. Sé com n'és d'important mantenir viva la memòria perquè el mal no torni a manifestar-se. Però, al llarg del temps, la memòria sempre ha buscat el recurs del relat, no de l'exposició. I el relat té molt de simbòlic. El conte de la Caputxeta no és "una nena és devorada per un llop, que coneix travessant un bosc, quan es dirigia a casa de la seva àvia". Mirant la vitrina dels uniformes dels diferents cossos de l'exèrcit alemany, qualsevol descervellat podria pensar "què guapo estaria amb un uniforme com aquest!" Fins i tot, mirant una fotografia de jueus alliberats d'un cap de concentració, la primera imatge que pot venir al cap és la de "quanta misèria!" En un museu, en una exposició, com es construeix la imatge del mal? I com es construeix un relat que, segurament, acabarà implicant el visitant? No ho sé. Sempre he estat a l'altra costat.

I tot plegat m'ha fet pensar que no hi ha a tot l'Estat res semblant, que posi noms i cognoms a la dictadura franquista. Potser és fruit de pertànyer a un poble que des del final de l'Edat Mitjana només ha conegut breus temporades de llibertat i que va ser lobotomitzat i castrat després de la Guerra Civil.

Ha calgut que passessin més de trenta anys des de la mort de Franco abans no es fes una llei de la Memòria Històrica, que dónes empara legal a remoure i treure a la superfície els crims del Franquisme. I tot i així, no està resultant fàcil. Mirem, si no, el Valle de los Caídos.

Algunes coses s'estan fet. Hi ha el Memorial Democràtic (Barcelona), els Espais de la Batalla de l'Ebre (Corbera d'Ebre, Pinell de Brai, Miravet, Gandesa, Villalba dels Arcs i la Fatarella), el Museu Memorial de l'Exili (la Junquera) i, puntualment, algun espai històric recuperat o algun centre d'interpretació, com els itineraris de la Guerra Civil a Vallbona de les Monges. S'ha fet, també, un Mapa de fosses i repressió i un Cens de la simbologia franquista a Catalunya. Podeu trobar més dades a Xarxa d'Espais de Memòria de Catalunya.

 Estàvem fa unes ratlles amb l'exposició de Hitler. Quan he acabat l'article, he sentit la necessitat imperiosa de fer-me un bany de memòria, i com que estic acostumat al relat i a la veu, que em recorden qui sóc, qui som, he sortit a buscar el fred, a fer un cafè i he fet camí cap el Memorial Democràtic, on hi ha l'exposició Símbols de Franco. És poca cosa, però ens parla de com l'aparell repressor va envair l'espai públic de símbols que posessin límit a la llibertat a les façanes de les cases, a les escoles, a les plaques dels carres, a les entrades dels pobles: propaganda, iconografia, plaques de vivendes, monuments, grafits, retolació de carrers... Els càlculs donen més de 3.000 símbols envaint aquest espai públic, sense cap explicació que els contextualitzi. Ho dic perquè no tinc massa clar que s'hagi de fer desaparèixer aquesta simbologia. En tot cas, sí que s'hauria de contextualitzar.

 La creu de Bot

Però la pregunta és, a què és degut que aquests símbols perdurin encara avui? M'ha sorprès veure a l'entrada de l'exposició la creu amb el lema de "Caídos por Dios y por España" que fins aquest 2010 lluïa a la façana de l'església de Bot. En aquest poble de la Terra Alta hi he corregut diverses vegades les curses pedestres de Sant Blai, amunt i avall pel carrer de Caseres amb les parets encara amb imatges de Franco i José Antonio i l'inefable "Una, Grande y Libre". I allà deuen ser encara.

José Antonio Primo de Rivera, a Bot

IV Centenari de l'expulsió dels moriscos

S'acaba l'any 2010 i arribem al final de la celebració d'actes que recorden el IV Centenari del Decret d'Expulsió dels Moriscos del Regne de Castella i de la Corona d'Aragó.

A Catalunya no hi ha hagut massa ressò, tret de les terres de l'Ebre, potser degut a la poca influència que tingueren a la Catalunya Vella la dominació àrab i els moriscos, els musulmans que visqueren en terra cristiana un cop conquerida. A la Catalunya Nova la dominació musulmana va durar fins a finals de la primera meitat del segle XII. Però va ser a Aragó i, sobretot, al País Valencià on els moriscos van tenir més presència. En temps de Jaume I, al segle XII, els musulmans eren majoria al Regne de València. Els actes celebrats a Catalunya ja han estat mencionats a l'entrada La veu dels moriscos, i podem afegir els celebrats al País Valencià.

El Islam cercano. Los moriscos valencianos

Els moriscos de la Marina Alta

400 anys de l'expulsió dels moriscos (1609-2009)

Els moriscos del sud valencià

A la resta de l'Estat els actes han estat nombrosos, i s'ha subratllat l'herència musulmana i la dependència cultural que la Península té, tant en el camp de les lletres i les arts, com de les ciències. Potser és una mica tard. El mal va ser gran. I els aires que corren al voltant de la immigració no afavoreixen un discurs general positiu perquè allò que es valora del passat no es reflecteix en els nouvinguts. D'aquells se'n subratlla la cultura, d'aquests se'n critiquen els costums. Sigui com sigui, sempre serà positiu rescatar els valors materials i espirituals que viuen interessadament ocults, més que amagats, en la memòria d'aquella cultura i d'aquests costums. Veurem quina continuïtat té tot plegat.

De les publicacions, en ressenyem dues:

Mikel de Epalza. Los moriscos antes y después de la expulsión. Madrid: Mapfre, 1992 [edición digital en Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes]

Entre els mesos de juny i setembre d'aquest 2010, la Biblioteca Nacional, a Madrid, va exhibir l'exposició Memoria de los moriscos: escritos y relatos de una diáspora cultural, de la qual n'ha editat un magnífic catàleg.

També és accessible l'exposició virtual Memoria de los moriscos, a la pàgina web de la Biblioteca Nacional.

Algunes exposicions i congressos realitzats a la resta de l'Estat:

 Los moriscos: españoles trasterrados

Los moriscos: historia de una minoría

 Los moriscos. La expulsión y después

Los moriscos en Castilla-La Mancha: convivencia i conflicto

Los moriscos en los señoríos aragoneses

IV Centenario de la expulsión de los moriscos

de María de Huerva (1610-2010)

Los moriscos: entre dos expulsiones (1570-1609)

Tanco jo també aquest IV Centenari amb cinc vídeos. El primer, Documental y debate: La expulsión de los moriscos, emès per RTVE el 28 de desembre de 2009, dirigit per Pablo López Leis, presentat per Elena Sánchez, i on hi intervenen Mansur Escudero, president de la Junta Islámica Española; Ildefonso Falcones, escriptor; José María Perceval, doctor en Periodisme i Ciències Socials; i Antonio Elorza, historiador i catedràtic de Ciències Polítiques.

El segon vídeo, Los moriscos: sublevación destierro y expulsión, va ser emès per RTVE el 4 de novembre de 2010. Després de fracassar l'assimilació, la Corona imposa la fe cristiana a la força. Aben Humeya se subleva però la revolta és avortada per Juan de Austria.

El tercer, Los moriscos en Túnez, va ser emès per RTVE el 5 de novembre de 2010, i relata com els moriscos expulsats van ser acollits del soldà de Tunis, com van ocupar càrrecs a la cort i a d'exèrcits i com van ser assimilats a la població autòctona.

El quart vídeo, La expulsión de los moríscos: la convivencia negada,  va ser emès a Canal Sur. Entrevista a Manuel Barrios Aguilera, doctor en Història per la Universitat de Granada, i professor d'Història Moderna.

El cinquè, Ricote: último reducto morisco en la Península, de la Regió de Múrcia, és una pel·lícula d'animació.

I per finalitzar, farem esment d'una mini-sèrie, Expulsats. 1609. La tragèdia dels moriscs,  dirigida per Miguel E. López Lorca, produïda per Televisió de Catalunya, Aragón TV i Radio Televisión Española, que narra la història d'una família morisca d'Almonacid de la Sierra (Aragó), a partir d'uns manuscrits aljamiats que són trobats en una casa de la localitat aragonesa. Està protagonitzada per Pablo Derqui, Fernando Guillén, Ana Alonso, Juli Fàbregas i Pablo Rivero.

Moriscos a Catalunya: arxius en línia

Desenvolupament i destrucció d'una minoria: els moriscos al senyoriu d'Elx
Serrano i Jaén, Joaquim. Recerques; història, economia, cultura,  núm. 27, p. 53-72. València: Publicacions de la Universitat de València, 1993

Sobre els moriscos: un estat de la qüestió
Bramon i Planas, Dolors. Recerques; història, economia, cultura,  núm. 27, p. 101-106. València: Publicacions de la Universitat de València, 1993


[Entrades relacionades, cliqueu Moriscos i Els moriscs. Espanyols desterrats]

El llibre, transmissor d'emocions

Els llibres, tant si són de ficció com si no ho són, tenen la capacitat, a través de la paraula, de transportar-nos més enllà de les seves pàgines, com la té la literatura oral que, en edat, supera la literatura escrita en uns quants milers d’anys: ho dic per aquells a qui els fa tanta por la desaparició del llibre, aquest magnífic nouvingut al món de la poiesis i la littera.

Però més enllà del seu contingut, el llibre, o qualsevol altre suport (papir, pergamí...) de la paraula escrita és capaç, també, de proporcionar altres tipus d’emocions que tenen a veure no amb el seu contingut sinó amb altres aspectes que ens poden transmetre emocions igual d’importants, o més, que la lectura o el relat: el seu origen, el seu ús o la seva finalitat, per exemple.La major part de les tauletes de fang sumèries no contenen res més que anotacions comercials, igual que molts papirs egipcis que relacionen qüestions que només poden interessar els especialistes. Una tauleta sumèria o un òstracon, tant si l’hem tingut a la mà com si no, tenen el poder de transportar-nos més de 3.000 anys enrere, com és el cas de l’òstracon descobert a les excavacions de la fortalesa d’Elah Khirbet Qeiyafa (s. X a.e.c.), pel professor Yosef Garfinkel, de la Universitat Hebrea de Jerusalem, i que conté el text bíblic més antic trobat fins ara (mil anys més antic que el rotlles del Mar Mort). I som capaços de viure l’emoció de l’arqueòleg davant d’un descobriment d’aquesta magnitud.

Un altre descobriment recent és el que experts de la Biblioteca Nacional d'Àustria, a Viena, han realitzat en la col·lecció de papirs de la institució i que dóna una nova perspectiva de la conquesta àrab del Pròxim Orient, Iran i el nord d'Àfrica. Aquests papirs, escrits en grec i en copte durant els anys 643 i 644, ofereixen informacions sobre un dels períodes més interessants de la història: el de l'ensorrament de l'imperi romà d’Orient i de l'imperi persa de la dinastia sassànida de la mà de l’expansió dels conquistadors àrabs. Els papirs ofereixen detalls d'aspectes poc coneguts fins ara com el dia a dia dels exèrcits àrabs, ja que molts d'aquests papirs expressen, en paraules dels propis experts, "les emocions i la inseguretat provocades per les noves relacions de força". De cop i volta, un papir es converteix en un “document sonor” que ens permet sentir les veus i els sentiments dels protagonistes de fa prop de catorze segles. Aquests papirs estan en procés de digitalització i estaran a l’abast de tothom durant el primer trimestre del 2011.

El passat més d’abril, a la Biblioteca de l’Observatori de l’Ebre, es va inaugurar l’exposició “Els llibres de Narcís Monturiol. La biblioteca d’un inventor”, amb els més de 80 volums que serveixen per entendre quines investigacions va fer l’inventor abans de construir el precursor del submarí: l’Ictineu. Aquests llibres són tot el que queda de la biblioteca d’aquest visionari, que la va haver de vendre per problemes econòmics, i que han estat descoberts fa poc.

En aquest cas, l’emoció que produeix un descobriment d’aquest tipus és més propera i menys idealitzada, però igual de romàntica que la dels arqueòlegs. Recuperar aquests llibres, de la mateixa manera que observar una biblioteca particular important o la d’una institució com l’Ateneu Barcelonès o la Rossend Arús, produeixen aquells emoció especial, fetitxista fins i tot, dels objectes que han estat part de la vida d’algú i que tenen encara sobre la seva superfície el tacte dels dits del seu propietari.

Fa unes setmanes, la European Library ha obert a la seva web la biblioteca virtual Reading Europe: European culture through the book, on les biblioteques més importants d’Europa han seleccionat entre els seus fons diferents textos literaris del passat perquè es pugin llegir a Internet. Ordenats per temes (des de textos pròpiament literaris fins a temes científics o filosòfics), per segles (des del segle XI fins l’actualitat) i per llengües. Textos de 32 llengües de diferents tradicions literàries d’Europa i on, de moment, s’hi poden trobar tres textos en català: Curial e Güelfa, les poesies d’Ausiàs March i El breviari d’amor, d’Ermengaud Matfré. En aquest cas, el sistema de lectura no és massa aconseguit perquè es presenta en un format similar a un pdf, però hi ha aplicacions magnífiques i tan atractives com un llibre en altres biblioteques virtuals.

Per si algú encara no li havia vist la utilitat als llibres digitals en una biblioteca virtual, aquesta és la més clara i evident: poder tenir a l’abast llibres que, de cap de les maneres, podrien ser consultats materialment. Moltes són les biblioteques virtuals que s'estan posant en marxa i molts els plaers que generaran. Teniu com a exemple el Projecte Google de la Biblioteca de Catalunya, conjuntament amb la Biblioteca de l'Ateu Barcelonès, la del Seminari i la del Monestir de Montserrat.

I després de tanta alegria davant d’emocions tan diverses al voltant de papirs, òstraca, llibres tradicionals i virtuals, que ens diuen coses més enllà del seu contingut, que ens parlen de textos tan antics com els bíblics, que ens fan sentir les veus dels conqueridors àrabs del segle VII, que ens apropen al pensament d’un inventor, que posen a les nostres mans llibres tancats sota clau, he deixat pel final el projecte Cultural Plunder by the Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg: Database of Art Objects at the Jeu de Paume.

Si no sabem què era la Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg, no copsarem la magnitud de la tragèdia. Aquest organisme, conegut com a “Grup Especial”, va ser creat per Hitler per expropiar les obres d’art dels jueus francesos i belgues que van ser exterminats a les cambres de gas. Entre 1940 i 1944, el Jeu de Paume de París va servir com a magatzem d’aquestes obres d’art.

La base de dades, organitzada per iniciativa de la Claims Conference i el Museu Memorial de l’Holocaust dels Estats Units, està confeccionada amb els registres i les fotografies fetes pel mateix Grup Especial, i té com a objectiu poder retornar les obres als seus propietaris, que les podran identificar a través de les fotografies i del registre.

I aquí volia arribar, al registre, que a la pàgina web de la institució ha estat digitalitzat i del qual podem anar passant les pàgines dels dos arxius (297 i 298a), una a una, i seguir els noms dels espoliats i futurs candidats a l’extermini. I penso que no és tan dur el fet de saber el destí de tota aquesta gent, com el valor administratiu que tenen els llibres de registre. Aquesta voluntat funcionarial, freda, de deixar constància de la feina feta, ben controlada, neta i polida com la cal·ligrafia de les seves pàgines.

El llibre, el document, aquí té voluntat d’ús, d'inventari. De la mateixa manera que l’escriba deixava constància de les collites o del material de construcció. Però darrere de tot text hi ha sempre un relat encara que aquesta no hagi estat la voluntat del seu autor.

Trailers de llibres

Llegint el post Trailers de libros, ¿la peor idea de la industria editorial?, al bloc Cooking Ideas, m'he assabentat que es fan trailers de llibres. És a dir, s'anuncia un llibre com si fos una pel·lícula fent unes pinzellades de l'argument i buscant aquells aspectes que poden captar l'atenció d'un futur lector, esbossant els personatges i, sobretot, recreant l'ambient, tot amb una estètica propera a la del relat.

La idea pot donar molt de sí, però no he vist res massa interessant. M'he mirat els exemples que ofereixen al bloc (no m'han agradat) i n'he buscat els que ofereix YouTube. Poca cosa. La majoria són vídeos de novel·les de gènere, bàsicament de terror o sentimentals, o llibres infantils: n'he seleccionat un perquè veieu a què em refereixo: El nombre del viento, de Patrick Rothfuss Els que no són de gènere són d'autors joves (Renato Cisneros, a Alfaguara), com si fes una mica de por arriscar-se amb autors consagrats. O com si es pensés que un producte promocional d'aquesta mena només té sortida entre els joves, més avesats a la cerca d'informació a la xarxa, o amb qui s'adiu més la relació entre imatge i literatura.

En català tampoc hi ha massa cosa: El secret de la germandat, de Mireia Vancells (autoeditat a Bubok, una editorial "no convencional") o Ghostgirl, de Tonya Hurley (un relat il·lustrat d'estètica gòtica).

Us en deixo dos. Pel contingut i per la realització. El primer és La lladre de llibres, de Markus Zusak (Barcelona: La Campana, 2007), escriptor australià nascut el 1975, que narra la interessant i estremidora història d'una nena que viu en una casa d'acollida, a l'Alemanya nazi, mentre la seva mare és en un camp de concentració per comunista. Un història contra la barbàrie, que parla de l'amistat, de la solidaritat i del poder de la literatura per superar tots els obstacles i els conflictes.

El segon vídeo és un trailerbook de Diario, de Petter Moen (Madrid: Veintisieteletras, 2009), venedor d'assegurances noruec d'origen jueu, i membre de la resistència durant l'ocupació nazi de Noruega, va ser fet presoner.

Tancat durant set mesos a la caserna de la Gestapo, va ser embarcat junt amb la resta de presoners per ser dut a un camp de concentració a Alemanya. El vaixell va naufragar i només van sobreviure cinc persones. Moen, no. Però va tenir temps de deixar-nos aquest diari, del qual se'n va saber la seva existència sis mesos després d'acabar la guerra, gràcies a un dels supervivents del naufragi.

Anna Frank, Ruth Maier, Primo Levi, i ara Petter Moen. Una història insòlita que ens explica què du una persona a escriure un diari estant privat de la llibertat, però, sobretot, com el va escriure.

L'arbre torna a florir

 L'any 2003, el programa del Canal 33 de TV3, Karakia, va oferir dos capítols dedicats a la comunitat jueva de Catalunya, amb el títol L'arbre torna a florir.  Aquest programa parla dels costums, tradicions i gastronomia propis d'un país, d'una zona geogràfica concreta, d'una petita o gran regió, o d'una comunitat cultural particular, amb els seus productes característics i amb receptes casolanes i familiars, en un intent d'acostar-nos a la realitat dels ciutadans vinguts al nostre país des d'altres països i racons de la Terra.

Pel que fa a la comunitat jueva, des que fa un segle van començar a tornar algunes de les famílies descendents de l'antiga Sefarad, i amb l'arribada de nous immigrants, procedents sobretot d'Argentina, s'ha anat consolidant. Les tradicions mil·lenàries, que la història sovint ha obligat a mantenir d'una forma callada i íntima, tornen a formar part de la vida quotidiana de tots en la mesura que es va estenent la relació i la normalitat entre tots els ciutadans, sobretot a la ciutat de Barcelona, on ja existeixen tres comunitats religioses i culturals de diferent signe. Malgrat tot això, la cultura, la gastronomia i els costums del poble jueu continuen sent prou desconeguts.
 

Aquests vídeos que adjunto intenten apropar aquesta realitat a tothom fent un recorregut històric pel call de Barcelona i coneixent l'aventura personal d'en Miguel Iaffa, al capdavant de l'Associació Call Barcelona, que l'ha portat a recuperar l'antiga sinagoga major, situada al carrer de Marlet, de la qual, fins fa pocs anys, se n'havia perdut tot rastre. Ens mostra com cuinar l'adafina, un dels plats més emblemàtics del sàbat, el dia de descans equivalent al diumenge cristià, i ens acosta a la cuina jueva d'influència magrebina a través de la família Addi. Viurem la festivitat de Purim i prepararem orelles d'Haman, un dels característics dolços d'aquesta festa, semblant al Carnaval, que celebra la història que s'explica al Llibre d'Ester, en què el jueus van ser salvats miraculosament de morir sota el mandat del rei persa Asuer.

La pederàstia... Auschwitz del sexe!

Encara estic perplex després de llegir l’article “La pederastia: el Auschwitz del sexo”, del Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona, publicat el dimecres 1 de desembre a El País. Llegiu-lo, si us plau, abans de continuar.

En la interpretació que es pot fer del text no hi ha equívoc possible perquè els nuclis dels dos sintagmes nominals del títol són molt clars: pederàstia i Auschwitz. Manuel Cruz critica cert corrent neopurità que tendeix a criminalitzar determinades “actituds” més enllà de la raó o la lògica, i esmenta la pederàstia per construir el seu discurs. No negaré que la persecució de la pederàstia ha acabat criminalitzant o posant sota sospita tota relació amb els menors d’edat. Ell posa com exemple que un anunci com el de Coppertone, amb la Jodie Foster de petita ensenyant el cul, avui no seria possible. Potser no, i és estúpid que així sigui. (Cal aclarir, però, que l'anunci de la nena ensenyant el cul era un dibuix, la model del qual no era Jodie Foster, sinó Cheryl, la filla de Joyce Ballantyne Brand, el publicita, i que a l'anunci de televisió Jodie Foster no ensenyava res). Jo hauria buscat altres casos que exemplifiquen millor certa hipersensibilitat en el tracte entre adults i nens. Em ve al cap aquell que en unes colònies d’estiu no es va permetre que els monitors posessin crema solar als nens. Hipersensibilitat i estupidesa, és veritat. Potser jo seria més sensible a altres coses i no deixaria que un fill meu s’assegués a la falda d’un capellà. Però entre les meves opcions personals no hi ha la de relacionar-me amb l'Església, no en sóc client, per tant, no hi ha perill.

Manuel Cruz també esmenta els casos de pederàstia a l’Església com a motor d’aquest puritanisme que veu escampar-se arreu. I no penso fer cap comentari sobre la responsabilitat que alguns adjudiquen (no és el cas de Manuel Cruz) a la revolució sexual i a l’esquerra en la creació d’un ambient que afavoria l’abús, senzillament perquè és una autèntica bestiesa. Seria com dir, més enllà de l'acudit, que Bèlgica és un país de pederastes, per molt que alguns jardins domèstics s'hagin convertit en parcs temàtics.

Fins aquí no tinc massa a dir, fora de creure que qui és hipersensible i alarmista és el senyor Manuel Cruz. Però anem a allò que interessa. La llarga introducció de l’article porta a l’autor a afirmar (cito in extenso perquè no es perdi cap detall):

“[…] el escándalo provocado por los casos de pederastia cumple la función de desviar la atención respecto a un proceso cuyos supuestos ideológicos nunca se explicitan y del que acaso habría que empezar por criticar su lógica.

Formulemos la cosa de manera rotunda: la referencia a la pederastia en el contexto de los debates acerca de la sexualidad en nuestra sociedad parece jugar un papel análogo al que desempeña el recurso a Auschwitz en las discusiones éticas contemporáneas, a saber, el de un eficacísimo tapabocas que, con su permanente apelación a la increíble brutalidad, a la inaudita desmesura de aquel horror, bloquea y, a continuación, cortocircuita la posibilidad misma de continuar discutiendo, colocando por añadidura a quien propusiera hacerlo en la desagradable posición de sospechoso de tibieza ante el espanto.

Pero no se confundan los planos: no es la protección real de los menores lo que en muchas discusiones parece hallarse en juego, sino el establecimiento de una auténtica política de los deseos, política que parece estar derivando hacia una criminalización de algunos de ellos que sin duda debiera mover a inquietud, en la medida en que puede desembocar en un recorte de derechos de quienes pudieran ser considerados sospechosos de alguna perversión. Sin entrar a discutir que es posible "hacer cosas con palabras", tiendo a creer que habría que ser más cuidadoso -o garantista, si se prefiere- a la hora de intervenir desde el espacio público sobre los deseos.

Pensemos, por establecer un paralelo, en lo que sucede cuando se criminalizan las opiniones: se termina condenando a penas de prisión a Garaudy por negar el Holocausto. Ahora bien, en tanto permanezcamos en el plano de los meros deseos, a no ser que consideremos que la menor expresión de los mismos constituye ya por sí sola una apología o una incitación a la materialización de lo deseado, no se alcanza a ver desde qué consideración podrían ser censurados sin incurrir en una actualización del precepto mosaico que, en la medida en que jugaba con el privilegio de expresar la voluntad divina, se atrevía a prohibirlos directamente (en concreto, el de desear la mujer del prójimo).”

"Quan es criminalitzen les opinions", diu l'autor! (No perdem de vista que està parlant de pederàstia i negacionisme, les dues coses) Tot és opinable? Tothom té el mateix grau de responsabilitat quan opina? Es pot considerar opinió fonamentar una tesi en una mentida? Podem establir una relació entre la censura i la retallada de drets als "sospitosos d'alguna perversió" -que s'ha d'entendre com un dret individual i privat, efectivament inqüestionable- i la manifestació pública d'una tesi falsa, d'una opinió com la Garaudy, expressada des de la càtedra que la seva autoritat acadèmica li atorga, amb la responsabilitat social que això implica? Quanta demagògia!

Li dono la raó a Manuel Cruz quan qüestiona el "recurs a Auschwitz" quan es fan determinats paral·lelisme entre l'Holocaust i fets que posen en entredit determinades actuacions, sobretot de l'estat d'Israel i, per tant, no faré l'acusació fàcil d'antisemita perquè jo no sóc tan frívol com ell. Però sí que li diré que l'Holocaust no és comparable a res, i que l'ús poc "elegant" de la comparació, sobretot quan es defensa que es té dret a expressar públicament el negacionisme perquè no fer-ho és un atemptat contra els drets individuals i el dret a opinar, és un insult cap a aquelles persones que van morir a les càmeres de gas, siguin jueus, gitanos, homosexuals o comunistes. I és un insult cap el poble alemany, que ha hagut de fer un acte de contricció després d'assumir les atrocitats que, com a poble, van cometre o van acceptar. Alemanya ha hagut de legislar contra el negacionisme perquè fan tant mal els fets i el seu record com la hipnosi per fer creure que res ha passat, quan encara es pot sentir l'olor de descomposició de milions de cossos exterminats als camps de concentració.

I ara torno al títol de l'article, que com he dit, no deixa cap dubte sobre què està parlant, i la lectura del text ho confirma. El "recurs a Auschwitz" en el discurs contra la pederàstia, com a metàfora, amaga, segons l'autor, una política dels desitjos (la cursiva és de l'autor) que vol criminalitzar les relacions entre adults i menors quan aquestes són consentides (ell contraposa les relacions consentides  a las no consentides: "[...] metiendo en el mismo saco las relaciones sexuales de adultos con menores de edad y los más monstruosos abusos a bebés [...]".

Molt bé, té raó! Ningú s'hauria d'escandalizar si una parella de 16 i 20 anys d'edat, per exemple, mantenen relacions sexuals consentides. Però ara li preguntaria a Manuel Cruz fins a quina edat ell considera raonable aquest consentiment. 15, 14, 13...? Si accepta el Codi Penal, s'haurà d'aturar aquí, als 13 anys, perquè és l'edat mínima legalment establerta. Si acata aquesta llei, m'agradaria saber quina diferència hi veu entre legislar sobre això o legislar sobre el negacionisme. En tots dos casos es tracta de posar límits a l'"opinió" personal: la de decidir si l'Holocaust ha existit o no i la d'opinar quan un menor té capacitat per decidir si anar-se'n al llit amb un adult o no.

I si no l'acata... "[...] ¿que se ha hecho de la idea de transgresión, antaño tan ensalzada?" Posa els pèls de punta llegir el terme "transgresión", i ell ho deu saber, per això es cura en salut i l'escriu en cursiva, per evitar preguntes i respostes incòmodes. Que cadascú entengui el que vulgui, oi, senyor Cruz?

Per rematar el seu article, l'autor, "rinxant el rínxol" (com diu una alumna meva), utilitza un exemple més per demostrar que patim un retrocés en matèria moral i menciona un programa de televisió que tractava el cas de "famosillas efímeras" que s'havien vist obligades a fer servir aquesta fama (la cursiva és meva) per dedicar-se ocasionalment a la prostitució, a una de les quals el presentador pregunta si algun cop havia hagut de fer coses rares (ara la cursiva és d'ell). L'entrevistada respon "pero usted, ¿por quién me ha tomado? [...] "No, no, qué va: yo para estas cosas soy muy normalita", i Manuel Cruz tanca el seu escrit dient: "Según parece, ha dejado de ser una ofensa llamar a alguien puta: celebrémoslo. Ahora, por lo visto, el mayor insulto que se le puede dirigir a una mujer es el de viciosa: ¿lo hemos de celebrar también?" (la cursiva també és d'ell). I jo no entenc on coi vol arribar amb una referència tan pobra. L'autor interpreta "cosas raras" i "viciosa" a la seva conveniència. És la pròpia protagonista qui vol evitar ser considerada "viciosa" apel·lant al també castís "puta, pero honrada".Utilitzar el que pugui dir algú en aquesta mena de programes on els protagonistes venen la seva intimitat, és a dir, es prostitueixen, no em sembla el millor exemple per demostrar res, més enllà que la indústria de la morbositat arriba a la vida de la gent a cop de transacció comercial i que hi ha un públic que alimenta el seu imaginari i s'emmiralla en la vida dels altres. Com sempre: abans eren la Fabiola, la Farah Diva, les estrelles cinematogràfiques europees i de Hollywood, s'hi va afegir la jet set i ara, baixant cada cop més el nivell (que mai ha estat alt), coronen princeses del poble i lacais de mig pèl.

Que potser hi ha un creixement neopurità pel que fa al sexe? Que el sexe s'ha banalitzat? Que "parecen estar siendo satanizadas lo que se consideran formas desviadas del mismo"? (la cursiva és de l'autor). Està parlant de la pederàstia? El sexe, més enllà de la seva funció biològica reproductiva, és una activitat que sempre ha estat banal i transcendent, reprimida i lliure. Precisament perquè hi ha un sexe que es comparteix i un sexe que només viu en el nostre cap, ha estat subjecte a la interpretació, a la moral i a la legislació. No sé perquè pateix tant per això, a no sé que el senyor Cruz vegi limitada la seva sexualitat (quina tranquil·litat saber que la meva opinió no serà criminalitzada!).

No tot és opinable. I si ho és, ha de ser amb arguments. No es pot apel·lar a la llibertat individual per defensar les opinions. I no perquè em cregui l'argument suat que la llibertat de cadascú acaba on comença la del altre, perquè la frontera entre el tu i el jo en matèria d'opinió no està gens definida; sinó perquè la llibertat d'un acaba allà on comença el dolor de l'altre, tant si ets adult com si ets menor; tant si has estat a Auschwitz com si no hi has estat.

La llum d'Advent, Hanukkà i Nadal

Barcelona ha encès els llums del solstici d'hivern. Caminem cap els dies més curts de l'any. La llum és potser un dels elements característics d'aquestes festes que celebren el final i el començament del cicle agrícola anual: vida i mort. Arriba l'hivern. La vida es reclou al voltant de la llar, a l'escalfor del foc i el bestiar, com en un pessebre. La gent es reuneix en el silenci de la nit. El vi i la cervesa han fermentat i serviran per celebrar que els dies s'allarguen i que el nou cicle comença. Any nou, vida vella.

 Arbre de Nadal de Can Jorba, al Portal de l'Àngel

Les festes religioses solapen les festivitats paganes. L'Advent cristià recull la tradició de la llum, tot esperant el naixement de Jesús (nativitatis domini), encenent una espelma per cadascun dels quatre diumenges abans del Nadal. Igual que la Hanukkà jueva (el text del vincle és en ladí, el castellà del segle XV que encara conserven alguns jueus de Salònica i Turquia), la festa de les llums, en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem. L'arbre de Nadal, l'arbre de l'Univers de la mitologia nòrdica, símbol de fertilitat, adornat i il·luminat amb la llum del món.

 Hanukkà a Barcelona

Farem un esforç i mirarem més enllà dels llums dels aparadors, de la fressa, del brogit. Buscaré la pau idíl·lica de la infantesa, el silenci dels llums de l'arbre en la foscor de la sala, l'escalf i l'olor del braser crepitant, el compàs del rellotge de paret, la ingenuïtat. Em perdré per algun claustre, pels pessebres de l'església de Betlem, per les notes d'una antiga nadala, pels estrets carrers del call, entre les pedres de la vella sinagoga del carrer Marlet. O entre la geografia sentimental de les pàgines d'un tebeo, perquè fins i tot els records més lluminosos s'il·luminen amb bombetes de 25 watts.

Max Aub: lúdic i exiliat

L'editorialgranadina Cuadernos del Vigía reedita Juego de cartas, de Max Aub (París, 1903-Mèxic, 1972). Un artifici literari enforma de baralla de cartes, cadascuna de les quals té l'anvers dibuixat pelfamós pintor cubista i company de Picasso, Jusep Torres Campalans, i al revershi ha una sèrie de cartes (és a dir, d'epístoles) a diferents destinataris,cada una amb un argument secret que gira al voltant d'un personatge anomenatMáximo Ballesteros. Els dos personatges són, en realitat, heterònims de l'escriptorvalencià. Del pintor, Aub en va escriure una novel·la, Jusep Torres Campalans (1958), on s'hi incloïa la biografia i lesobres de l'artista, i que s’inclou en una sèrie més extensa de textos i autorsapòcrifs. Tanta va ser la credibilitat de les dades d’aquesta obra que elscrítics de l'època van pensar que realment existia l’artista i les sevespintures. Pur esperit lúdic, que no el va abandonar mai.

 

Tot i quenormalment se situa Max Aub entre els components de la Generació del 27, sempreha estat un escriptor difícil de catalogar. Primer, pel seu origen i elsproblemes d'identitat que el van acompanyar. Fill d'alemany i de juevafrancesa, va arribar a València amb 12 anys, on aprengué català i castellà, iva acabar adoptant aquesta llengua com a forma d'expressió literària. Com deiael mateix Aub, un és d'allà on estudiar el batxillerat. Després vingué la Guerra Civil,l'internament al camp de concentració de Vernet, i més tard va ser deportat aAlgèria, d’on s'exilià a Mèxic. I com tants escriptors, castellans i catalans (exposició Literatures de l'exili. Retorn a Catalunya), que van viure exiliats, el seu reconeixement dins de la història de laliteratura ha estat difícil. Molta de la seva obra està encara per editar, iper reeditar la que va publicar a l'exili.

 

I al voltantd’aquest silenci i d’aquesta ignorància, i ara sense l'esperit lúdic que esmentava abans, cal recordar El laberinto mágico, una sèrie de sis novel·les que giren alvoltant de la Guerra Civili que haurien de ser de lectura obligatòria: Campo cerrado (1943), Campode sangre (1945), Campo abierto(1951), Campo del Moro (1963), Campo francés (1965) i Campo de los almendros (1967). No estanels temps per ignorar la nostra memòria històrica.

Encara hi ha moltmaterial inèdit de Max Aub. En aquest sentit, l’Editorial Cuadernos del Vigía ila Fundació Max Aub està posant fil a l’agulla perquè, el més aviat possible, es puguin rescatarels manuscrits que estan en possessió de la Fundació.

Woody Allen... 75 anys

Woody Allen (Nova York, 1 de desembre de 1935)

Happy birthday, Woody... and thank you very much