Història de la Catalunya jueva

Ço perdut i ço que perdura dels jueus

Història de la Catalunya jueva. Vida i mort de les comunitats jueves de la Catalunya Medieval, de la historiadora Sílvia Planas i el semitista Manuel Forcano, és la primera gran obra de divulgació de la vida quotidiana del poble d'Israel al Principat. Amb fotografia de Josep Maria Oliveras, és un llibre en dues parts: l'herència de la presència jueva i allò que, un cop expulsats, s'ha perdut. Sílvia Planas remarca que va ser temps de coexistència, més que de convivència. I Manel Forcano, que Catalunya no és Sefarad, per la qual cosa invoca l'insigne hebraista català Eudard Feliu (Sant Feliu de Llobregat, 1938 – Barcelona, 2009), a qui està dedicat el llibre, com es destaca en el colofó.

Manuel Forcano recorda que els personatges d'aquesta història cultural són rabins, pensadors, savis i escriptors, que pertanyien a territoris lligats de forma lingüística, econòmica, política i, sobretot, cultural a Catalunya. Principalment del Principat, però també de la Provença, les Balears i els territoris valencians. En la introducció a la seva part, invoca Eudard Feliu i Mabres: «A l'àmbit dels jueus catalanooccitans no pot associar-se la denominació actual de Sefarad, ja que els nostres autors es referien als sefardites exclusivament quan parlaven o citaven autors jueus de l'Àndalus, ço és, dels dominis musulmans de la península Ibèrica mentre aquests van perdurar fins al 1492.»

Forcano ressalta que el nostre passat no s'escriu només en català: de fet, tal com recorda Planas, els documents sobre els jueus són en hebreu, llatí i català. Hebreu, segons Forcano, «per marcar diferència amb el llatí, la llengua literària per excel·lència de l'Església i de l'elit intel·lectual cristiana, que tothora els empaitava».

Planas desmitifica la idea de la convivència: «Van ser temps difícils, sobretot per a aquella població jueva que vivia sota domini cristià, i que va veure, com amb els anys, la seva pròpia essència quedava amenaçada, fins que s'hagué d'enfrontar al dilema: o la conversió al cristianisme o l'exili.»

Tanmateix, la medievalista fa una precisió: «La magnífica cultura jueva catalana es va forjar, precisament, durant el temps d'esplendor de la cultura catalana medieval. Una i altra són indissociables; el nostre present és fruit d'un passat que era ric perquè era divers i perquè es va bastir i es va enriquir en aquella diversitat.»

El record material guardat de la presència jueva no és «ni rica ni abundant ni notòria». Es concreta en les trames urbanes dels calls, en poquíssims espais, en restes arqueològiques escadusseres, en pocs elements litúrgics i domèstics... Tanmateix, Sílvia Planas destaca que els arxius catalans estan farcits de documentació molt valuosa sobre la vida jueva medieval, fet que permet recuperar aquella història i «integrar-la a la Història». «El nostre passat no és només nostre...»

«Convé que al savi no haja ànsia de ço que ha perdut mas que guard ço que li és romast», de Jafudà Bonsenyor, del segle III, és el lema que marca les dues parts d'aquest llibre.

La historiadora Sílvia Planas, directora del Centre d'Estudis Moixé ben Nahman de Girona, n'escriu la primera, titulada i dedicada a «ço que ha perdut. Manuel Forcano, semitista, escriptor, poeta –dels Imparables–, i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca), escriu la segona part: «Ço que li és romast.» I cada part té set capítols. Fixeu-vos-hi: és un ordre cabalístic! Al lector li interessarà la cronologia per a la història de la Catalunya jueva, entre el segle V, amb la primera menció documental, i el 31 de març del 1492, data del decret d'expulsió dels Reis Catòlics.

[Font: S. G-A, El Punt, 22 de febrer de 2010]