Kalendario sefardí 5773

Calendari hebreu

Shanà tovà 5773

ראש השנה  
Rosh ha-Shanà 5773  
Shanà tovà umetukà  
Anyada buena i dulse  
Feliç i dolç Any Nou

Continueu llegint l'apunt a Bereshit

Rudolf Brazda: l'últim triangle rosa

Rudolf Brazda. Mulhouse, finals dels 40

(Tots els drets reservats)

El 3 d’agost de 2001 moria Rudolf Brazda, el darrer supervivent conegut dels camps de concentració nazis que es va veure obligat a “lluir” el triangle rosa sobre el seu uniforme, en el camp de Buchenwald. L’octubre del mateix any, apareixia a les llibreries Rudolf Brazda. Itinerario de un triángulo rosa, de Jean-Luc Schwab, publicat per Alianza Editorial. Poc després es publicava una altra biografia titulada Das Glück kam immer zu mir. Rudolf Brazda: Das Überleben eines Homosexuellen im Dritten Reich (La sort sempre tornava a mi. Rudolf Brazda: la supervivència d’un homosexual en el Tercer Reich), escrita per Alexander Zinn, que té previst, també, la realització d’un documental.

En el llibre, Brazda relata la seva pròpia biografia de la mà Schwab. El 8 d’agost de 1942, amb 29 anys, arribava detingut a Buchenwald. Al braç esquerre li van tatuar el número 7952. Quan va ser alliberat el camp, era un dels presos més antics dels restaven vius. Després de la relativa permissivitat que va representar la República de Weimar, l’arribada dels nazis al poder, l’any 1933, va representar l’inici de les lleis contra aquest “mal contagiós” per “preservar la raça ària”, amb condemnes que podien arribar fins als 10 anys de presó, abans que no es decidís enviar els homosexuals directament als lander, on els triangles roses van ocupar el lloc més baix en la jerarquia dels presoners, al mateix nivell que els jueus, els gitanos i els zíngars.

El relat de Brazda no difereix gaire dels testimonis que altres supervivents ens han deixat sobre l’horror i la pèrdua de la dignitat humana. Només caldria afegir les vexacions afegides per la seva condició sexual. Una condició, però, que era compartida per tots aquells presoners que conservaven prou ànim per satisfer la seva libido (sempre i quan no fossin descobert pels SS), si més no mentre no es van instal·lar bordells amb recluses, com és el cas de Ravensbrück a partir de 1943.

Però els favors sexuals també eren reclamats pels kapos i altres jerarquies dins del camp, i en molts casos el presoner, al qual s’anomena puppenjunge (“jove nina”), podia passar a ser una propietat exclusiva.

Brazda va tenir la sort no només de salvar la vida, sinó d’evitar caure en les mans dels carnissers que utilitzaven els presos per fer experiments “mèdics”. Per exemple, el metge danès Carl Vaernet investigava la possibilitat de canviar l’orientació sexual. En deien “inversió de polaritat sexual”, i consistia a implantar una glàndula artificial a l’anus del pres per injectar hormones masculines a l’organisme.

L’instint de supervivència a vegades aconsegueix nivells que ens poden sorprendre. Se’ns fa difícil entendre com es pot suportar tant patiment envoltat d’un dolor inhumà i de la mort arbitrària; del Mal en estat pur. Brazda va viure 98 anys, cinquanta dels quals els va compartir amb la seva parella Edi. Si és cert que alguns supervivents no van poder suportar haver sobreviscut, i es van llevar la vida (és el cas de Primo Levi), també ho és que molts d’ells han tingut una vida longeva. Brazda explica: “Ho he conegut tot: des de la repressió més innoble fins a la gran emancipació d’avui [...]. He tingut una vida feliç i pletòrica. I si l’hagués de tornar a viure, no hi canviaria res, ni tan sols Buchenwald!” Fins el darrer dia les llàgrimes no van deixar de vessar dels seus ulls i de tots els supervivent, però el seu testimoni, escrit o presencial, és una lliçó.

L'esperit de l'humor jueu

L'escena del camerot a Una nit a l'òpera (1935), dels germans Marx

But Abbott, Lubitsch, germans Marx, Billy Wilder, Jerry Lewis, Mel Brooks, Woody Allen, Gene Wilder, Kevin Kline, Walter Matthau... La llista és més llarga: actors i directors de cinema jueus, tots ells relacionats amb l'humor i la comèdia. Per què aquesta relació dels jueus amb l'humor? Doncs segurament per la mateixa raó que trobem el món jueu relacionat amb el psicoanàlisi, o amb les noves formes d'expressió sorgides amb les avantguardes, amb la literatura i el teatre de l'absurd, amb Kafka (no exempt d'humor): la necessitat de buscar una resposta al sentit tràgic de la vida que, en el cas dels jueus ha estat marcat de manera significativa al llarg de la seva història; una llarga història que es remunta de forma continuada fins fa més de 3.000 anys. I ha estat a través de la literatura i del cinema que aquest humor s'ha fet popular fins a impregnar-se en la societat sense que en siguem conscients.

Per aproximar-se una mica més a l'empremta que la cultura jueva ha deixat a Occident i com la tradició interpretativa, tan present als Estats Units des de finals del segle XIX, ha viatjat des de les comunitats jueves de l'Europa de l'Est (fugint dels pogroms i la barbàrie), passant per Londres, a través del teatre jiddisch, feu un cop d'ull a Europeana i l'herència cultural d'Europa: avantguardes i teatre jueus.

Theodor Reik, psicoanalista austríac deixeble de Freud, va estudiar el fenomen i les seves característiques en el seu assaig Psicoanálisis del humor judío (Jewish Wit, 1962). El defineix com un humor hiperbòlic, on el més gran enemic és el Jo: els jueus se'n riuen, sobretot, d'ells mateixos. Allen ens fa riure perquè és tràgic i ens obliga a enfrontar-nos a la imatge que ens retorna el mirall. Allen s'horroritza. D'altra banda, Groucho Marx converteix l'humor en llenguatge surrealista: una forma de venjança, que trasllada l'horror de la incomprensió als seus interlocutors.

I prenent l'humor jueu com a motiu central, aquest cap de setmana (1 i 2 de setembre) se celebra la 13a Jornada Europea de la Cultura Jueva sota el títol de L'esperit de l'humor jueu. A Catalunya se celebren actes diversos a Girona, Besalú, Castelló d'Empúries, Tortosa i Barcelona, la programació de la qual podeu veure a continuació.

Terra de trobadors: temps de Sefarad

El Festival Terra de Trobadors de Castelló d'Empúries, que enguany tindrà lloc entre els dies 6 i 9 de setembre, és l'esdeveniment cultural i festiu més important de l'any que té lloc durant el segon cap de setmana de setembre. És un espai lúdic i cultural multidisciplinari en què els castellonins i castellonines reviuen amb entusiasme i amb l'esperit obert a la festa el seu passat i l'esplendor comtal de l'Edat Mitjana, quan la capital del comtat d'Empúries era terra de trobadors i els comtes d'Empúries eren protectors i mecenes de trobadors i joglars, o fins i tot autors de composicions líriques seguint l'art de trobar, com és el cas del comte Ponç Hug IV (1277-1313) i posteriorment l'Infant Pere I (1325-1342).

L'Ajuntament de Castelló d'Empúries torna a dedicar, per segon any consecutiu, la temàtica del Festival Terra de Trobadors a la cultura jueva per donar a conèixer la importància cultural i històrica del judaisme medieval. Castelló d'Empúries forma part actualment de l'associació Caminos de Sefarad – Red de Juderías de España, a través de la qual es dóna a conèixer i es difon el patrimoni històrico-cultural de l'empremta jueva d'aquelles poblacions d'arreu de l'Estat que demostren l'existència de comunitat jueva al llarg de la seva història, com és el cas de Castelló d'Empúries.

Sefarad... Sefarad

Sefarad... Sefarad, ponència de la doctora Maria Josep Estanyol, dictada en el Congrés Sefarad Mundial, celebrat a Barcelona del 14 al 17 d'octubre de 2002.

"Abans de res m'agradaria agrair el recolzament que he tingut del la comunitat jueva de Barcelona en la meva trajectòria investigadora, agrair també al Sr. Giaco Ventura l'oportunitat que m'ha donat per exposar un tema que en el fons encara és poc conegut i que espero aclareixi molts termes mal emprats i a la Dra. Tessa Calders, professora de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona, bona companya i amiga meva que ha col·laborat molt en la labor investigadora del tema que avui em porta aquí.

Aquest Congrés que avui ens reuneix té com objectiu - segons queda palès - reunir a tots els sefardites del món en el seu segon retrobament després de més de mig segle de la conclusió del primer, en el que avui és l'Estat espanyol. Penso que és un moment molt oportú per aclarir el significat del mot Sefarad, abans, a l'edat mitjana, i el que s'entén per Sefarad en el moment actual. D'aquí la reiteració del nom Sefarad en el títol de la meva ponència.

Per estudiar la nostra història medieval ens hem de desfer dels marcs territorials, polítics i culturals que ens són d'utilitat per tractar el moment actual, per què sinó cometrem un greu anacronisme. Per entendre la història dels jueus medievals hi hem d'arribar a través dels segles que la van precedir. És per això que hem de ser molt curosos amb la terminologia aplicada a cada època, i s'ha d'obviar qualsevol referència a la situació actual. Molts són els historiadors que han comès aquest error, ja no es pot parlar de la Història de los judíos en España y Portugal o de la Història de los judíos en la España cristiana. De la mateixa manera que no es pot parlar de jueus espanyols com a terme aplicat a l'època medieval.

El sentit actual d'Espanya no és aplicable de cap de les maneres a la història del judaisme medieval de la Península, entre d'altres raons perquè Espanya no va existir com a entitat i amb aquest nom fins al segle XVIII, i fins aquell moment i molt després dels Reis Catòlics el nom oficial utilitzat va ser el de Regnes Hispànics, referit a les nombroses possessions autònomes, que en sí mateixes eren regnes, amb les seves lleis pròpies i els seus furs.

És també una clara distorsió històrica voler fer creure que el nom de Sefarad i el gentilici sefardita, serveixi per designar a tots els jueus que vivien a la península Ibèrica a l'edat mitjana, i que per tant inclouria als jueus catalans.

El mot Sefarad el trobem per primer cop a la Bíblia, en el capítol 20 d'Abdies, referit molt possiblement a una regió del Àsia Menor.

Molts investigadors actuals ja fa temps que han entès que no es pot utilitzar el mot Sefarad indiscriminadament perquè és ben sabut que Catalunya i Provença formaven una entitat a part del que s'entenia per Sefarad. En citaré aquí alguns d'aquests autors: Ariel Toaff, B. Z. Benedikt, Simon Schwarzfuchs i Eduard Feliu entre d'altres.

És doncs també un error parlar de llengua espanyola o judeo-español aplicat als jueus medievals de la Península formada per diferents regnes on a cadascun es parlava una llengua diferent que era la llengua materna i familiar del jueus del lloc on residien, és a dir: català, àrab, castellà, aragonès, navarrès, lleonès, gallec, portuguès, basc....

Ens és molt difícil de determinar en quina data exacta arriben els primers jueus al territori que més tard es denominarà Catalunya. És molt possible que amb la gran Diàspora que es produeix amb l'imperi romà s'estenguin per tots els territoris d'aquest imperi formant comunitats que es mantindran durant els segles. Entre aquestes comunitats algunes aniran a parar a les nostres terres. Així ho demostra un segell que vaig trobar a l'Empúries romana del segle I d.e.c. amb un maguen David i una lletra xim en el centre del maguen, aquesta troballa es guarda en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

El que és molt possible és que els jueus varen arribar molt abans que els catalans tinguessin consciència de ser-ho. Catalunya va anar consolidant-se com a país en uns territoris on ja hi havia una minoria jueva des de temps antics enmig d'una majoria de població politeista romana primer, arriana visigòtica i cristiana visigòtica després, i encara més tard cristiana catalana.

El terme Sefarad no va designar Catalunya fins ben entrat el segle XVI, quan el terme hebreu Sefarad s'empra per nomenar totes les terres peninsulars.

Sefarad era de la invasió del àrabs, el sud de la Península, és a dir les terres musulmanes d'Al Andalus. Els regnes cristians del Nord eren genèricament les terres d'Edom, a més de tenir cada regne el seu nom específic: Castella, Aragó, Navarra, Lleó, etc. Això vol dir que els jueus que vivien entre nosaltres tenien com a llengua materna el català i l'hebreu era la seva llengua d'estudi i de litúrgia. ¡¡¡Quants són els documents confeccionats i firmats per batlles jueus, juristes jueus, secretaris jueus escrits en català amb notes en hebreu!!!.

Amb el retrocés del domini musulmà, quin seria el significat de Sefarad? Sefarad esdevé progressivament tota Castella a mida que es van conquerint territoris del Al Andalus.

La consciència d'una especificitat catalana, que no serà només política, queda ben reflectida en els documents hebreus de l'època. Valgui com il·lustració alguns exemples:

- Maimònides, en el Mixné Torà ens diu que "és costum entre els jueus de Sefarad, Àfrica del Nord, Babilònia i Eretz Israel estendre al terra de les sinagogues catifes (estores) per asseure-s'hi mentre que en els països d'Edom (regnes cristians) s'asseuen en cadires".
- Abraham bar Hiia en un document hebreu de Barcelona estant ens diu que ha rebut nombrosos llibres procedents de Sefarad, clarament doncs no inclou Barcelona dins d'aquesta accepció.
- Khasdai ibn Saprut deia al rei del khàzars: "sàpigues que el nom del país on habitem és Sefarad en la llengua santa i Al Andalus en la llengua dels ismaelites que l'habiten".
- Nakhmànides, Ionà ben Abraham i Xelomó ben Adret, tres grans intel·lectuals jueus del segle XII ens parlen de l'exactitud de les còpies dels llibres hebreus que ells han adquirit procedents de Sefarad.
- Isaac Lattes de Montpeller, esmenta els nombrosos escriptors jueus que hi ha hagut al Magreb, Sefarad, Catalunya, Tsarefat i Askenaz.

Aquests pocs exemples, n'hi ha molts més, demostren que els catalans no varen ser sefardites fins molt més tard, quan, continuant sent jueus, varen perdre, no se sap exactament quan, el record de ser catalans.

Un moment decisiu en la vida dels jueus va ser el gran avalot de 1391 en el que molts jueus varen morir, altres es varen convertir forçosament i altres fugiren per poder seguir amb els seu judaisme. Després, un segle més tard, arribaria l'expulsió definitiva de Castella, Aragó i dels estats de Sardenya i Sicília en el 1492. Al Rosselló l'edicte d'expulsió no va tenir vigència fins al 21 de setembre de 1493, al regne de Nàpols fins el 1497 i al regne de Navarra fins al 1498.

Això també influeix en las diferents tongades de jueus que varen fugir de la península. És evident que ja en el 1391 en marxaren molts i després amb l'expulsió de 1492 va ser un èxode força massiu, però molts es varen refugiar a regnes veïns que encara els rebien com Portugal o Navarra, dels quals desapareixerien uns anys més tard. Es varen repartir en diferents moments per la geografia mediterrània i europea, uns anaren al Nord d'Àfrica, altres als Països Baixos, altres a les repúbliques i regnes de la península itàlica, altres al imperi otomà.

Podríem pensar que la consciència de la identitat catalana s'aniria aflebint progressivament a partir que els jueus catalans varen deixar de viure a Catalunya i que la seva definició geogràfica hauria perdut la seva raó de ser. Però les investigacions del professor Simon Schwarzfuchs de la Universitat de Bar Ilan que ha seguit les passes d'aquests exiliats catalans, deixen ben palès que varen mantenir la seva identitat molt més enllà del que molts es pensaven.

A l'imperi otomà, per exemple, són nombroses les comunitats catalanes que apareixen documentades com a tal a Istanbul, Esmirna Tessalònica i Safed.

En la majoria dels casos els expulsats de Catalunya havien decidit agrupar-se en comunitats pròpies. Aquesta voluntat d'unió no s'ha de deslligar d'un desig de refusar fondre's amb altres comunitats del judaisme peninsular, especialment amb les originaries de Castella les quals tenien costums, rituals i una llengua diferents.

D'acord a l'ús importat de Catalunya, els dirigents espirituals de les comunitats catalanes no eren designats pel títol de rabí, sinó amb el de Marbits Torà, és a dir "difusor de la Torà".

Eliezer Haixmoní va ser el primer Marbits Torà de la comunitat catalana de Tessalònica, des de 1492 i va ser qui va presidir les discussions que desembocarien en la creació d'una sinagoga "catalana antiga" i una sinagoga "catalana nova". Sembla ser que els catalans que vivien en aquesta ciutat abans de l'expulsió, probablement jueus que fugiren dels avalots de 1391, no acabaven d'acceptar als "nous catalans".

Tenim notícies que Baruch, germà del conegut Moixé Almosnino va fer reconstruir la sinagoga catalana després d'un incendi que va patir en el any 1545, i el mateix Moixé Almosnino va ser Marbits Torà en una de les dues sinagogues catalanes de Tessalònica.

L'antic cementiri de la comunitat de Tessalònica, la destrucció del qual va començar l'any 1943 per construir-hi la universitat, allotjava un seguit de làpides que rememoraven l'origen dels fidels catalans. Entre altres la de Josep al Tortosí, mort en el 1436, la de Samuel Almosnino, mort el 1551 i que va ser Marbits Torà de la comunitat catalana durant gairebé 40 anys.

També és molt interessant l'existència de tota una dinastia de Khazanim catalans anomenats Canpelles o Campelles que varen oficiar en el decurs dels segles XVI, XVII i XVIII, un fenomen realment remarcable.

Al costat de famílies de jueus catalans hi ha la incorporació de noves famílies procedents del Sud o del centre peninsulars que s'integren a la comunitat catalana, com per exemple els Toledano.

Molts epitafis del segle XVII deixen veure que el Català havia esdevingut un nom de família, és el cas de Abraham Català mort en el 1663.

La voluntat de conservar el patrimoni de la llengua i la cultura catalana queda també palesa en un volum imprès en el 1526 a Tessalònica que du per títol El ritual del text de Barcelona del ritus de Catalunya (en hebreu), i segons és escrit en el colofó, s'ha redactat per desig dels exiliats de Catalunya. Aquest makhzor va ser reeditat dos cops en el segle XIX a instància de les dues comunitats catalanes que malgrat la divisió que havien protagonitzat quatre segles abans no renunciaven a la unitat del seu ritual.

Dos institucions jueves pròpiament catalanes, els beroré aberot i els beroré tebiot, jutges de delictes religiosos i jutges de delictes civils, creades amb l'aquiescència del rei Alfons II en el segle XIII a Catalunya, varen continuar a les comunitats catalanes a l'exili i foren adoptades més tard per altres comunitats peninsulars exiliades a l'imperi otomà per l'exemplaritat que demostraren en el seu funcionament per dirigir els assumptes interns.

Aquests només són uns exemples escadussers relatius als jueus catalans que varen anar a l'imperi otomà. Però també tenim documentat el paper que varen jugar els que arribaren a Roma després de l'expulsió. L'estudiós Airel Toaff ha aprofundit sobre la seva història i ha pogut demostrar que els jueus procedents de Castella, Aragó i Catalunya es varen organitzar en comunitats separades i autònomes amb la intenció de conservar les seves pròpies tradicions i el seu ritual. Així per exemple el febrer de 1519 el papa Lleó X concedí als jueus de la comunitat catalana la construcció d'una sinagoga molt a prop de la sinagoga dels jueus romans i aquesta era ja la segona que es construïa. Aquest jueus de la comunitat catalana de Roma varen jugar un paper destacat com a banquers.

Amb aquestes pinzellades no es vol pas demostrar la persistència de comunitats catalanes a l'exili fins als nostres dies sinó només la voluntat d'independència i originalitat de moltes d'elles en relació a les comunitats veïnes de la península Ibèrica. No es varen definir mai com a Sefarad perquè aquest terme es reservava a Castella que havia conquerit les terres del Al Andalus que varen ser les que pròpiament es varen definir com a Sefarad.

Els jueus catalans presentaven una voluntat d'autonomia ben reafirmada. L'estudi de les diverses comunitats demostra ben clarament que el judaisme peninsular era ben lluny de ser homogeni. Els diversos representats del judaisme dels diferents regnes de la península Ibèrica abans de l'expulsió no estaven disposats a abdicar ni a renunciar de la seva originalitat ni de la seva pertinença a un determinat regne.

Cap a finals del segles XVI el predomini del judaisme castellà a l'exili, és a dir el sefardita per herència, va esdevenir el més nombrós. Llavors es reafirmà aquest concepte i és a partir d'aquest moment que es pot parlar d'un judaisme sefardita. Però s'ha de tenir ben clar que els descendents dels jueus procedents de Catalunya es varen resistir molt temps abans d'integrar-s'hi. A tots ells dedico aquestes paraules.

Massada Sabadell 16

Massada 16 from Enric H. March

Voluntaris jueus en les Brigades Internacionals

Un dels cartells de l'exposició

A principis dels anys 30, la família del jove jueu Robert Aquist va emigrar a Palestina, llavors sota mandat britànic, per escapar de l’Alemanya nazi. Robert compartia "els principis de justícia social del comunisme", segons apunta el seu nebot Oded, i el 1936 va decidir enrolar-se a les Brigades Internacionals per ajudar la República Espanyola a la Guerra Civil.
"L’opció del meu oncle va ser ideològica, era un idealista i creia en la seva causa", explica Michal Sela, neboda d’Aquist. "Es va casar a Espanya amb una infermera anglesa, també voluntària, però la seva felicitat va durar poc perquè ell va morir a la Batalla de l’Ebre [1938]. Ella es va tornar a casar i va tenir un fill a qui va anomenar Robert", explica Michal mentre assenyala el retrat del seu oncle, que amb les cares de diversos companys brigadistes decora una de les parets de l’exposició From here to Madrid. Volunteers from Palestine in the International Brigades in Spain, 1936-1938 (Des d’aquí a Madrid. Voluntaris de Palestina a les Brigades Internacionals a Espanya, 1936-1938).

L’exposició –que es pot veure en l'Eretz Israel Museum, a Tel Aviv, fins al 20 de novembre– presenta les històries dels voluntaris jueus de Palestina que van lluitar en la Guerra Civil, relata la seva vida sota el mandat britànic, la seva posició respecte als líders sionistes a Palestina i les seves experiències a Espanya a través de documents, fotos, cartells i cartes, en part cedits per les famílies dels brigadistes, tots morts.

Les comissàries de l’exposició, Batia Donner i Rachel Bonfil, afirmen basant-se en investigacions que, del 1936 al 1938, entre 150 i 250 jueus palestins –la gran majoria homes, però també algunes dones, uns nascuts a Palestina i altres arribats a la zona uns anys abans procedents d’Europa– es van enrolar a les Brigades Internacionals. Però altres fonts, principalment el Partit Comunista Palestí, sempre han assegurat que els voluntaris de Palestina van ser 400, dels quals 45 van morir a Espanya.

Dels 40.000 brigadistes internacionals, 8.000 eren jueus de diverses parts del món que volien defensar la República Espanyola "i lluitar contra el feixisme", subratlla Yaaron Ostrovsky, fill del brigadista David Ostrovsky. Juntament amb els voluntaris jueus de Palestina es van allistar cinc àrabs i set armenis de la mateixa terra. "El meu pare estava empresonat a Jerusalem per activitats contra els britànics. El 1937 li van donar l’opció d’alliberar-lo i enviar-lo a Espanya a lluitar. El van destinar a la zona del Jarama. Quan els brigadistes van sortir d’Espanya, va anar a França i en la Segona Guerra Mundial va lluitar amb la Resistència, després va tornar a Palestina i va combatre en la guerra del 48, després de la creació de l’Estat de Israel", narra Yaaron Ostrovsky.

La majoria de combatents eren membres del Partit Comunista i antisionistes, "excepte una dotzena de sionistes", indiquen les comissàries de l’exposició en el catàleg que han editat. Els comunistes "estaven perseguits pel mandat britànic i marginats pel Yishuv [comunitat jueva a Palestina] per les seves visions antisionistes, tenien una manera de pensar i unes visions polítiques i socials que minen la història nacional monolítica que els israelians ens hem explicat", assenyalen Donner i Bonfil en el text de presentació de l’exposició.

Els líders del Yishuv s’oposaven a l’anada a Espanya de jueus de Palestina perquè, segons defensava David Ben-Gurion –en aquell temps president del Consell de l’Agència Jueva i que el 1948 seria el primer cap de Govern d’Israel–, ajudar els republicans espanyols significava contrariar el Regne Unit, que s’oposava a intervenir a Espanya, i multiplicar els obstacles per crear l’Estat d’Israel.

Algunes institucions i organismes jueus sí que van expressar simpatia pels republicans i fins i tot van recaptar fons per a ells, però els líders sionistes no hi van voler enviar voluntaris perquè no ho consideraven una prioritat. El més important llavors era treballar per a la construcció del futur Israel, aixecant quibuts com el Hanita, símbol del projecte sionista.
"Yaakov Hazan, un dels líders del moviment del Quibuts Haartzi, va encunyar l’eslògan Hanita és preferible a Madrid en una conversa amb David Karon, membre del quibuts Kfar Menachem i un dels pocs voluntaris que no era comunista", expliquen les comissàries. Aquesta frase va inspirar el títol del documental Madrid before Hanita (Madrid abans que Hanita), del director israelià Eran Torbiner, que narra les històries dels brigadistes jueus palestins, la lluita dels quals va quedar silenciada en la premsa palestina en hebreu de l’època. El Museu d’Israel els dóna veu ara.

Font: Ana Alba, "Madrid bé val un quibutz", El Periódico 10 de juliol de 2012.

Massada Sabadell 15

Massada 15

View more documents from Enric H. March.

Qüestions de vida, de Moixé Natan

Conferència sobre Moixé Natan a càrrec del doctor Josep Xavier Muntané durant la presentació del llibre Qüestions de vida. Introduirà la sessió la professora Maria Josep Estanyol.

L'acte, organitzat per Estudis Món Juïc, amb la col·laboració del Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), tindrà lloc el en el Centre d'Interpretació del Call de Barcelona, placeta Manuel Ribé, 3, el dimecres 20 de juny a les 19h.

Qüestions de vida forma part de la tesi doctoral que Josep Xavier Muntaner va elaborar per presentar l'estudi preliminar, l'edició crítica i la traducció al català d'una col·lecció medieval de proverbis hebreus, que duen el títol de Totseot khaiim, escrits pel jueu de Tàrrega, Moixé Natan (ca. 1290-1360).

El llibre de Moixé Natan es compon de 322 proverbis aplegats temàticament en 58 capítols, i l'edició crítica es fonamenta en els onze testimonis que han preservat l'obra: tres còpies manuscrites, dues prèvies i una posterior a les primeres edicions impreses del text; tres edicions impreses, dues realitzades per Menakhem de Lonzano els anys 1573, a Constantinoble, i 1618, a Venècia, i la tercera, d'inicis de segle XIX, que és una reimpressió feta a Husiatyn, ciutat de Galítsia, de l'edició de 1618; i, finalment, un tercer grup format per les cinc còpies manuscrites de les primeres edicions impreses, concretament, quatre còpies, d'origen iemení, de l'edició de 1573 (que van de 1646 a 1695) i una, del segle XIX, de l'edició de 1618.