Voluntaris jueus en les Brigades Internacionals

Un dels cartells de l'exposició

A principis dels anys 30, la família del jove jueu Robert Aquist va emigrar a Palestina, llavors sota mandat britànic, per escapar de l’Alemanya nazi. Robert compartia "els principis de justícia social del comunisme", segons apunta el seu nebot Oded, i el 1936 va decidir enrolar-se a les Brigades Internacionals per ajudar la República Espanyola a la Guerra Civil.
"L’opció del meu oncle va ser ideològica, era un idealista i creia en la seva causa", explica Michal Sela, neboda d’Aquist. "Es va casar a Espanya amb una infermera anglesa, també voluntària, però la seva felicitat va durar poc perquè ell va morir a la Batalla de l’Ebre [1938]. Ella es va tornar a casar i va tenir un fill a qui va anomenar Robert", explica Michal mentre assenyala el retrat del seu oncle, que amb les cares de diversos companys brigadistes decora una de les parets de l’exposició From here to Madrid. Volunteers from Palestine in the International Brigades in Spain, 1936-1938 (Des d’aquí a Madrid. Voluntaris de Palestina a les Brigades Internacionals a Espanya, 1936-1938).

L’exposició –que es pot veure en l'Eretz Israel Museum, a Tel Aviv, fins al 20 de novembre– presenta les històries dels voluntaris jueus de Palestina que van lluitar en la Guerra Civil, relata la seva vida sota el mandat britànic, la seva posició respecte als líders sionistes a Palestina i les seves experiències a Espanya a través de documents, fotos, cartells i cartes, en part cedits per les famílies dels brigadistes, tots morts.

Les comissàries de l’exposició, Batia Donner i Rachel Bonfil, afirmen basant-se en investigacions que, del 1936 al 1938, entre 150 i 250 jueus palestins –la gran majoria homes, però també algunes dones, uns nascuts a Palestina i altres arribats a la zona uns anys abans procedents d’Europa– es van enrolar a les Brigades Internacionals. Però altres fonts, principalment el Partit Comunista Palestí, sempre han assegurat que els voluntaris de Palestina van ser 400, dels quals 45 van morir a Espanya.

Dels 40.000 brigadistes internacionals, 8.000 eren jueus de diverses parts del món que volien defensar la República Espanyola "i lluitar contra el feixisme", subratlla Yaaron Ostrovsky, fill del brigadista David Ostrovsky. Juntament amb els voluntaris jueus de Palestina es van allistar cinc àrabs i set armenis de la mateixa terra. "El meu pare estava empresonat a Jerusalem per activitats contra els britànics. El 1937 li van donar l’opció d’alliberar-lo i enviar-lo a Espanya a lluitar. El van destinar a la zona del Jarama. Quan els brigadistes van sortir d’Espanya, va anar a França i en la Segona Guerra Mundial va lluitar amb la Resistència, després va tornar a Palestina i va combatre en la guerra del 48, després de la creació de l’Estat de Israel", narra Yaaron Ostrovsky.

La majoria de combatents eren membres del Partit Comunista i antisionistes, "excepte una dotzena de sionistes", indiquen les comissàries de l’exposició en el catàleg que han editat. Els comunistes "estaven perseguits pel mandat britànic i marginats pel Yishuv [comunitat jueva a Palestina] per les seves visions antisionistes, tenien una manera de pensar i unes visions polítiques i socials que minen la història nacional monolítica que els israelians ens hem explicat", assenyalen Donner i Bonfil en el text de presentació de l’exposició.

Els líders del Yishuv s’oposaven a l’anada a Espanya de jueus de Palestina perquè, segons defensava David Ben-Gurion –en aquell temps president del Consell de l’Agència Jueva i que el 1948 seria el primer cap de Govern d’Israel–, ajudar els republicans espanyols significava contrariar el Regne Unit, que s’oposava a intervenir a Espanya, i multiplicar els obstacles per crear l’Estat d’Israel.

Algunes institucions i organismes jueus sí que van expressar simpatia pels republicans i fins i tot van recaptar fons per a ells, però els líders sionistes no hi van voler enviar voluntaris perquè no ho consideraven una prioritat. El més important llavors era treballar per a la construcció del futur Israel, aixecant quibuts com el Hanita, símbol del projecte sionista.
"Yaakov Hazan, un dels líders del moviment del Quibuts Haartzi, va encunyar l’eslògan Hanita és preferible a Madrid en una conversa amb David Karon, membre del quibuts Kfar Menachem i un dels pocs voluntaris que no era comunista", expliquen les comissàries. Aquesta frase va inspirar el títol del documental Madrid before Hanita (Madrid abans que Hanita), del director israelià Eran Torbiner, que narra les històries dels brigadistes jueus palestins, la lluita dels quals va quedar silenciada en la premsa palestina en hebreu de l’època. El Museu d’Israel els dóna veu ara.

Font: Ana Alba, "Madrid bé val un quibutz", El Periódico 10 de juliol de 2012.