Dansa de Míriam, Hagadà de Sarajevo, Catalunya s. XIV
Biblioteca Nacional de Sarajevo
Benvenist de Porta era fill d’Abraham de
Saporta. La muller de Benvenist, era Iamila. El seu germà Astruc de Porta,
l’any 1286, el trobem vivint a Besalú. Un dels seus fills fou Vidal sa Porta.
Tots vivien al call jueu en diferents anys d’aquests segle XIII-XIV. El primer
document notarial en què hi trobem el seu nom és de l’any 1244.
Benvenist durant els últims anys del segle XIII
ocupà un lloc econòmic importat en la cort de Jaume I d’Aragó qui el va
anomenar batlle de Barcelona, Girona, Perpinyà i Lleida. També li donà el
control de l’encunyació de moneda a Barcelona. No fou pas l’únic jueu que va
ser batlle de Barcelona, però si l’últim. La confiança, per tant, del rei Jaume
cap a Benvenist era totalment plena. El cognom sa Porta el segueixen portant
diferents jueus de Vilafranca en els anys del segle XIV, com Bonsenyor Ça Porta
(1332); Perfet Sullam Ça Porta (1350) o Samuel Sullam Ça Porta (1352) famílies
que deurien emparentar amb les del Benvenist de Porta.
Francisco J. Hernández ens diu que Benvenist
podria haver nascut entre la segona i tercera dècada del segle XIII,
possiblement a Vilafranca, en que en l’aljama continuava empadronat fins al
final de la seva vida, encara que tingués residència a Barcelona on morí[1][1]. Aquest
mateix autor ens assenyala que l’agost del 1257, molt jove, apareix en la
documentació com a batlle de Barcelona i prestamista, el seu client més
important, és la Corona.
Els batlles
tenien un paper molt més actiu que els reis en la política econòmica de la
Corona, com revela la documentació d’últims anys del regnat de Jaume II.
En aquests
anys la fiscalitat reial va estar dominada per dos batlles barcelonesos molt
diferents, com ens continua dient el mateix Hernández, un era Guillem Grony,
figura del patriciat local que havia estat conseller de Barcelona en el Consell
de Cent i que va intervenir en les relacions comercials de Jaume I amb Tunis i
Benvenist de Saporta, que també va participar en aquesta operació. Però
Benvenist feu molts més contactes (1257-1269, 1262.1264, 1267).
La gestió
econòmica s’evidenciava en els acords de 1257 i els deu anys posteriors, quan
Benvenist concedeix crèdits a la Corona que recupera amb els ingressos
tributaris de les batllies sota el seu control. A més de Barcelona, aquestes
foren les de Cotlliure, Girona, Lleida, Mallorca, Perpinyà i Vilafranca del
Penedès.
La
col·laboració entre el rei i el batlle jueu no es reduïa només al món de les
finances. Dins de la campanya regia de penetració pacífica a Nord Àfrica,
Benvenist actuà com amfitrió de l’ambaixador enviat a Barcelona pel sultà de
Tunis a l’estiu de 1257. A petició de Jaume I, regalà al sultà una sèrie de
falcons, cavalls i mules (molt probablement comprades a mulaters del Penedès) i
també s’encarregà d’enviar al nord d’Àfrica, abrics i aliments en un vaixell
posat per ell mateix per millorar les relacions entre les dues potències
marítimes.
L’any 1262 el rei concedeix a Benvenist de Porta
pel seu servei com a batlle reial, el domini del cobrament de vint-i-quatre
quarteres de terra que hi ha en el terme de Vilafranca, unes al lloc que
s’anomena el “Camp del Terrós”, una quadra existent entre Sant Cugat Sesgarrigues
i Vilafranca del Penedès, unes altres al camp que fou de Torroella, al camp de
la Figuera, el camp que fou del castlà Pere de Vilafranca situat sota
l’església de Sant Julià i un altre camp que és prop del Puig d’Olèrdola.
A Barcelona, el 25 de juliol de l’any 1268, és a
dir, el día 13 del mes de Av i l’any era el 5028 des de la creació del món hi
morí Benvenist de Saporta. Ho deixava tot als seus fills Abraham i Tolosana. La
seva muller rebia el seu dot i altres beneficis. També es guardava mil sous per
les filles d’un antic soci a condició de rebre a canvi, una carta on digués que
els Saporta no els devia cap diner.
Benvenist segurament parlava i escrivia l’àrab,
Després de segles sota règims islàmics, els jueus havien adoptat aquesta
llengua com a seva. Sabem que a Vilafranca també hi havia àrabs i convivien amb
els jueus dins el call. D’aquí bé que els reis aprofitessin els jueus per connectar amb alguns
països àrabs, sobretot Alfons X a Castella i Jaume I a Catalunya i Aragó.
Entre els seus últims serveis a l’infant Jaume
va ser prestar-li 15000 sous el 1265 i un rosí, per valor de 500 sous, entregat
a l’infant Pere el febrer de 1268. Benvenist va acceptar que la devolució
d’aquest préstec se li fes al seu fill Vidal, anticipant ja la transmissió de
la seva hereditària de la seva fortuna, que la mort li succeí cinc mesos
després.
Fins i tot, el rei Jaume decideix sobre el
testament escrit en hebreu pel ja difunt Benvenist de Porta, l’any 1268. Aprova
els seus sis marmessors que són: Jahudà de la Cavalleria, Astruc Sa Porta,
Isma’il Ibn Venist de Morella, Mossé Sullam, Perfet de sa Rela i la vídua
Jamïla. El text distingeix entre el difunt com a “Benvenist” i el seu marmessor
com a “Ibn Venist”. L’origen del darrer, corrobora la conclusió que els seus
avantpassats immediats eren judeoaràbics; el seu nom és a la vegada l’Isma’il
àrab i el Yishmael jueu.
Els Benvenist eren una família poderosa dels
regnes i d’Occitània, i també del nord d’Àfrica; a la Catalunya del segle XIII
tres generacions porten el títol honorífic o noble ha-Nasi. Entre els altres
marmessors, Jahudà de la Cavalleria
era particularment distingit, com a tresorer del regne d’Aragó. La presència de
tals notables féu que el rei Jaume els dispensés a tots sis d’haver de fer
l’acostumat inventari dels béns del difunt.
Al ser un testament molt complex, no ens
estendrem amb ell sinó que el resumirem i deixarem constància només de la
importància de que tot i que l’acta original hebrera se ha perdut, i el que es
té és una traducció al romança català (trasnlat
fehel del testament d’en Benbenist de Saporta, lo qual fo fet en abrayc/ lo
qual fo traspassada en romans) no deixa de ser rellevant per la història
del món jueu.
Bonanasc de Besalú, havia deixat els seus béns
als seus fills Sara i Belshom i a Benvenist
de Porta de Vilafranca. A la mort de Benvenist deixà que aquests béns
els reclamés el seu fill Vidal i als marmessors el seu control. Intervé en
aquest cas el jueu, jurista Salomó Ben Adret, dient que Bonanasc de Besalú
havia mort sense fer testament i tots els seus béns eren pel seu fill Belshom.
El rei Jaume I sentencià a favor dels hereus de Benvenist de Porta i contra el
jueu jurista. Els testimonis de la sentència foren personatges rellevants en
aquells moments de Catalunya i del Penedés: el bisbe barceloní Arnau de Gurb,
Guillem de Cervelló (senyor de Valedemàger- La Llacuna), Guillem de Vilafranca
(castà del castell de la Vila), Fra Ramon de Penyafort, el futur sant i que
vivia a la parròquia de Santa Margarida, entre altres. El procés va ser bastant
complex tot i així es va protegir els béns que havien d’anar a Vidal, fill de
Benvenist de Porta.
Benvenist es
va limitar a confiar la seva fortuna als seus dos fills a través del grup dels
seus marmessors ja anomenats. La seva voluntat havia de ser acceptada per la
mateixa Corona perquè els seus hereus fossin reconeguts com a tals. Els
marmessors varen sol·licitar una confirmació oficial, que els hi fou donada
quaranta dies després de la data del testament, el tres de setembre de 1268. La
confirmació fou datada a la cancelleria notarial de Vilafranca del Penedès.
A Valldaura,
antic lloc d’espai i de caça dels comtes de Barcelona, es varen trobar dos
fragments de lloses sepulcrals hebraiques. En una d’elles hi havia una
inscripció amb unes lletres que hom diu les data entre els segles XIII i XV. La
inscripció traduïda diu: “Aquesta és la
sepultura de la senyora Dolça vídua de l’il·lustre rabí Benvenist”. Hom ens
diu que Dolça (iamila) és el nom de la muller de Benvenist de Saporta.
Josep Bosch
Bibliografia
Hernández, Francisco Javier. “El testamento de Benvenist de
Saporta (1268)”. Hispania judaica Bulletin, 5 (2007) p. 115-151.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada