Kurt i Dorel Sontheimer. Els germans (ella
amb guants), en un vol de Lufthansa
amb l'esvàstica al fuselatge, després d'arribar a l'aeroport del Prat, el 1935
LES 7 CAPSES DE LA DIAGONAL
De vegades la veritat es fa
lloc en la foscor. Dory Sontheimer (Barcelona, 1946) va trobar a les golfes
del pis de la seva mare set capses de cartró amb documents i cartes que
reconstrueixen un passat que desconeixia. Uns 30 membres de la seva
família van ser perseguits o assassinats pels nazis. El llibre
Les set caixes reconstrueix la identitat que li va ser amagada.
Una tarda de finals d'octubre del
2002, Dory Sontheimer es va disposar a posar ordre al domicili de la seva
mare, morta 15 dies abans als 90 anys després d'anar-se apagant i
balbucejar els seus últims dies una frase en alemany sense aparent
sentit: «¡Ara ve la Gestapo i se'ns emportarà!». Al silenciós
cinquè pis de l'immoble de la Diagonal, Dory va recórrer les estances i
va entrar al dormitori que havia ocupat de soltera. Va obrir l'altell i,
entre mantes i altres trastos, va descobrir set capses de cartró
numerades amb pulcritud. Set, com els braços del canelobre jueu. Dins hi
va trobar una cosa que els seus pares, Conrado i Rosita Sont, li havien
amagat durant 54 anys i que transformaria per sempre la seva vida: un
aclaparador passat familiar de persecució i mort a mans dels nazis.
Allò
va desencadenar una tempesta dins seu. Dory havia crescut com a
catòlica practicant. Va ser batejada, va estudiar amb les monges
alemanyes, va fer la comunió i pràcticament no va faltar mai a missa el
diumenge a l'església de Nostra Senyora de Pompeia. Durant mig segle tot
havia encaixat en un model de vida ordenat i confortable, ennoblit per
un alt sentit de l'ètica. Encara que, ben pensat, recordava alguna
fogonada d'estranyesa. Sempre li havia xocat que fossin tan pocs de
família. Podia comptar-los amb una mà: els seus pares, l'avi Max que
havia vingut de Cuba a viure amb ells i l'oncle Julius, germà de Rosita,
que residia als EUA i de tant en tant els feia una visita. «¿Per què som tan pocs? ¿No tinc cosins?», havia preguntat Dory en alguna sobretaula. «Van morir a la guerra», tallaven els seus pares. «Tenien una gran habilitat per canviar de tema», i ara se n'adona. També la desconcertava que, malgrat el seu ferm orgull alemany, no es relacionessin mai amb altres alemanys. «M'imagino que tenien por que fossin nazis», dedueix.
Un anunci de passada
Només
una vegada, quan ella va complir els 18 anys, recorda, li van anunciar
que el seu origen era jueu. De passada i sense adornar-ho. Així que ella
va seguir amb la seva vida. Va estudiar Farmàcia, es va casar als 22
anys amb el ginecòleg Josep Maria Gil-Vernet, va treballar a la direcció
tècnica del laboratori Liberman i va tenir tres fills, que van estudiar
als jesuïtes i que, amb el temps, li han donat set néts. «La veritat és que no vaig prestar atenció a aquell anunci sobre els meus orígens -admet, davant els papers de les set capses desplegats pel parquet del saló-.
Estava sumida en una hiperactivitat que no era gaire comuna en una dona de la meva època».
Estirant la troca documental fins a ordenar la història en un llibre,
Les set caixes, d'Angle Editorial (
Las siete cajas , Circe),
Dory ha passat l'última dècada reconstruint la seva identitat. Els seus
pares, Conrado i Rosita Sont, es deien en realitat Kurt i Rosl
Sontheimer. Les seves famílies els van enviar a mitjans de la dècada
dels 30, per separat, a la Barcelona republicana per apartar-los d'una
Alemanya enrarida. Max Sontheimer, el pare de Kurt, era propietari de la
fàbrica de porcellanes Lehmann amb filial a Barcelona. Les seves
exportacions a Cuba li van valer el nomenament de cònsol alemany a
l'Havana. Així que Kurt s'encarregaria del negoci i la seva germana,
Dorel -també embarcada cap al mateix destí-, acabaria treballant en una
distribuïdora de pel·lícules infantils que va portar
Bambi de Walt Disney a les pantalles de la capital catalana.
Els
germans es van adaptar sense dificultat a la vida de la ciutat.
Organitzaven animades excursions i ofegaven nostàlgies a la cerveseria
Heidelberg de la plaça d'Universitat. Més tard, Dorel se les va apanyar
per presentar-li una amiga arribada de Friburg, Rosl Heilbruner, que
havia estat acomiadada el 1933 del seu càrrec com a ajudant d'un advocat
per ser jueva i havia aconseguit una oferta de treball als magatzems
Sepu com a secretària de comerç exterior. Va funcionar. Kurt i Rosl es
van enamorar, es van casar el 31 de desembre de 1936 en un jutjat i es
van instal·lar al número 250 del carrer de Muntaner.
Just
quan la família alemanya començava a patir la depuració racial de
Hitler, Kurt va obtenir la nacionalitat espanyola. Però, per a major
intranquil·litat, el comandant Franco es va aixecar a Melilla i el
matrimoni Sontheimer, tement que la Gestapo actués a Espanya, va decidir
convertir-se al cristianisme i casar-se per l'església el 18 d'agost de
1939, amb la complicitat del rector Àngel Rovira.
Dorel,
en canvi, davant la idea de sotmetre's a la versió hispànica del
feixisme, havia preferit embarcar-se el 1936 rumb a la Palestina
britànica, on vivien la seva tia Ella i la seva família. «A l'obrir les capses -explica Dory-,
el primer gran impacte que vaig rebre va ser veure en una carpeta el
telegrama que notificava la mort de Dorel durant el bombardeig de la
força aèria de Mussolini de Tel Aviv, el 9 de setembre de 1940». Aquell paper amb una línia precisa en lletres liles era una representació gràfica del dolor que devia sentir el seu pare. «A partir d'aquí vaig començar a estudiar els documents i les cartes obsessivament», reconeix. Durant tres mesos a penes vaig dormir.
El final de la història
Mentrestant,
Max i Rosa Sontheimer, aliens a la mort de la seva filla, van malvendre
la seva fàbrica a un ari i intentaven fugir d'Alemanya. Als seus
passaports ja hi figuren com a Max
Israel i Rosa
Sara -
Israel i
Sara eren la humiliació preceptiva imposada als jueus, com la J de
Juden
a la tapa-. Kurt, des de Barcelona, va moure cel i terra per treure'ls.
Va trucar a la porta de Juan Antonio Güell, marquès de Comillas,
fundador de la Compañía Transatlántica, perquè estengués un parell de
bitllets a Cuba, però el permís de trànsit per Espanya es resistia. Al
final, van aconseguir embarcar cap a l'Havana i posar-se en lloc segur,
tot i que Rosa va morir d'un infart quan va començar el genocidi.
Els pares de Rosl, Lina i Eduard Heilbruner, van córrer pitjor fortuna.
Després d’una operació de neteja a la Selva Negra, el 23 d’octubre de
1940 els van arrencar de casa seva, juntament amb el pare de Lina. Només
es van poder emportar 100 marcs i una maleta. Els van adotzenar al camp
de concentració de Gurs, a Aquitània, i més tard a Récebédou, a prop de
Tolosa, i a Les Milles. El seu fill Julius, a qui havien enviat un any
abans a Nova York amb uns familiars, va pressionar tant com va poder
consolat americà a Marsella. Però l’1 de juliol de 1941 ja no van
estendre ni un bitllet més i el cònsol general d’Espanya a la ciutat
francesa, Vicente Vía Ventalló, col·laborador del règim de Vichy, no va
firmar l’autorització perquè poguessin entrar a Espanya. Lina,
desesperada, fins i tot va intentar contactar amb republicans espanyols
perquè els passessin pels Pirineus. Sense èxit.
El 20 de gener de
1942 una quinzena de criminals nazis es reunien al llac Wannsee, a prop
de Berlín, i traçaven la Solució Final, el protocol de l’Holocaust.
Començava la matança industrialitzada de més de sis milions de jueus. En
30 d’agost d’aquell any va arribar l’última carta dels Heilbruner. Van
ser traslladats a Drancy i d’aquí, muntats com bestiar en trens cap a
Auschwitz. «He pogut localitzar un dels vagons, segurament del tren en
què es van endur Lina i Eduard», explica Dory.
«Llegir la
correspondència del pas dels meus avis materns per aquells camps
immunds, sense donar mostres d’odi en cap moment, i la seva mort a la
cambra de gas em provoca molt dolor», confessa, després de llegir les
300 cartes que es van enviar. Estaven només a 300 quilòmetres de
Barcelona. N’hi hauria hagut prou que aquell cònsol firmés els maleïts
papers. Un gest els hauria allunyat de la mort.
El saldo de l’horror
Julius, el fill de tots dos, es va allistar a l’Exèrcit nord-americà i
va participar com a radiotelegrafista en el desembarcament de Normandia i
en l’alliberament de Buchenwald. No va poder salvar els seus pares,
però sí que va poder rescatar al seu oncle Nathan del camp de
concentració de Noé. Cinc germans de Lina i els seus cònjuges van morir a
l’Holocaust. Un cosí germà de Kurt va sobreviure després del seu pas
pels camps de Terezín, Auschwitz i Schasenhausen. En total, 30 membres
de la família de Dory Sont van ser engolits pel terror nazi.
Per
això, el més commocionant de la història és aquell silenci dens,
ontològic, dels pares de Dory. «És una actitud recurrent en els
supervivents –corregeix l’historiador Manu Valentín, que ultima el
llibre El exilio judeoasquenazí en Barcelona (1933-1945)–; milers de
jueus van optar per convertir-se, esborrar el rastre de la seva
identitat i començar de zero, ser altres per protegir els seus
descendents». Un reset que era encara més justificat en l’Espanya
catòlica de Franco, a qui no li tremolava el pols a l’hora de retornar
els jueus a la frontera per deixar-los a les urpes de la Gestapo. «Un
cas dramàtic va ser el de la jueva alemanya Jenny Kehr, que es va penjar
a la presó de les Corts el desembre del 1942 quan va saber que l’endemà
l’anaven a traslladar a Portbou», explica Valentín.
I Dory
corrobora la tesi de l’historiador. «Tots els descendents de la meva
família que he anat trobant a Viena, Praga, Londres, Tel Aviv, Buenos
Aires, Mont-real, Quebec i Nova York coincideixen que va ser la
generació del silenci», subratlla. «Segurament sentien la frustració de
no haver pogut rescatar els que van morir, van experimentar la culpa per
haver sobreviscut».
La força del destí
Tot i així,
Dory no va notar la infelicitat en els seus pares. I guarda un record
molt tendre del seu avi Max. S’adoraven. «Quan jo tenia 7 anys, ell va
ser ingressat amb un càncer de pròstata letal i jo, per una peritonitis
–explica–. Tots dos vam estar 48 hores en coma. Ell va morir i a la
mateixa hora jo em vaig despertar». Durant aquells set anys, ell tampoc
va dir res de res. Segons els especialistes, molts supervivents senten
que si expliquen els horrors soferts atorguen una segona victòria als
botxins. Però «el silenci és una forma eficaç de transmissió», adverteix
Yael Danieli, victimòloga i directora de The Group Project for
Holocaust Survivors de Nova York. El que és ocult espera a ser revelat.
Potser per això, els Sontheimer van callar però no van cremar els
papers. Els van deixar en l’altell perquè fossin descoberts i al final
es reparés la memòria.
Davant d’aquesta tasca, van advertir a Dory
que indagar en aquell passat podria causar-li ferides. Ella ha plorat
molt i ha somiat també des d’aquella tarda d’octubre del 2002, però
manté l’enteresa. «He sumat, no restat. Ara em considero una jueva
catòlica –diu somrient–. Sentir el papa Francesc dir que tots tenim
origen jueu és un alleujament, ¿no?». Ara bé, li ha aflorat la
sensibilitat davant l’antisemitisme –«jo el noto»–, i no para de
formular-se una pregunta que segurament no tindrà resposta: «¿Per què
els aliats no van bombardejar les vies d’aquells trens si sabien que
anaven als camps d’extermini?».
També li han passat coses
extraordinàries. A partir de la publicació de
Les set caixes, li va
trucar un antic empleat del seu pare de principis dels 40 i li va
explicar un fet commovedor: una vegada que va anar de visita a casa seva
en aquells anys, l’assistenta li va confessar: «La senyora [la seva
mare] s’ha passat la tarda plorant pels seus pares». I aquesta mateixa
setmana li ha arribat una carta firmada per Montserrat Miquel, una amiga
íntima de la seva mare que avui té uns lúcids 100 anys i viu en una
residència. Al text recorda els estius compartits a Sant Feliu i esmenta
les «coses» de les quals els seus pares no volien parlar «en aquells
temps tan desgraciats per a tots». Dory l’anirà a visitar a final de mes
per furgar en el seu record.
També ha viatjat a set països per
conèixer una desena de familiars de qui abans no sabia res. «A tots ens
fa una il·lusió tremenda el retrobament». I ha trucat a la porta de la
comunitat jueva de Barcelona. I fa un any i mig la va invitar la
Diputació de Barcelona per participar en el cicle Perseguits i salvats
sobre el pas pels Pirineus entre els anys 1936 i 1948. «Col·laborar amb
ells m’ha donat oportunitat de formar-me al costat d’historiadors,
sociòlegs i escriptors», explica.
Però encara té projectes per
estrenar. Anar al registre civil a canviar el cognom Sont pel de
Sontheimer. Buscar tres jesuïtes citats en una anotació que va trobar a
les capses. Explorar altres branques de la família. I avançar en un
segon llibre sobre la fàbrica Lehmann –la que va pertànyer al seu avi i
va dirigir el seu pare–, l’edifici de la qual segueix intacte al número
159 del carrer de Consell de Cent.
També visitar Auschwitz. Encara no està preparada.
Albert Bertran
Diumenge, 22 de juny del 2014
.jpg)
