Visions cristianes del jueu en l'art gòtic català

Visita comentada a càrrec de Cèsar Favà, a la col·lecció d'art gòtic del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que permet acostar-nos a les diverses visions que el cristianisme va propagar del jueu a la Baixa Edat Mitjana, a través de la qual es pot veure quina és la intensió que se'n desprèn, a voltes purament denotatives i a voltes amb una càrrega negativa explícita.

Dijous 26 de maig de 2016, de 18:30 a  19:30 h
Correu electrònic: reservesmuhba@bcn.cat
Telèfon: 932562122

Mordechai Ben Abir, descendent d’un jueu de Falset del segle XV

Call jueu de Falset

Foto: Àngela Llop 

Diumenge 15 de maig a les 12 del migdia, l’Ajuntament de Falset lliurarà la Medalla d’Or a Mordechai Ben Abir, descendent de Samuel Astruch Cavaller, falsetà jueu del segle XV. El lliurament (que tindrà lloc a la sala d’actes de l’Ajuntament), es justifica arran de la contribució de Mordechai Ben Abir (o Marcos Caballero) a «l’estudi del passat de Falset, per la seva vàlua humana i en reconeixement a la importància del nostre passat jueu com a poble». Mordechai Ben Abir no és el primer cop que trepitjarà la capital prioratina, com a descendent d’un jueu falsetà del segle XV.

Sis-cents anys de nissaga que Marcos Caballero ha documentat detalladament i que -més enllà de la crònica d’una família– són també la historia del poble jueu. D’aquells jueus que vivien a la llegendària Sefarad i que, en ser expulsats pels Reis Catòlics, van donar el tret de sortida a un viatge de segles i que, en aquest cas concret, ha acabat a l’Estat d’Israel després de fer port a Grècia, Turquia, l’Argentina, l’Uruguai, els Estats Units… És la història de la família Cavaller o Caballero, reconstruïda i documentada pas a pas com a tesi doctoral (llegida a la Universitat de Barcelona el 2009) de Mordechai Ben Abir, que avui dia és veí de Beersheba (Israel).

Mordechai Ben Abir, amb camisa blanca i corbata, acompanyat de veïns de Falset

durant la visita que va fer a la capital prioratina l'any 2006

Foto: Cedida a PrioratDiari.cat

Aquest cop, Marcos Caballero no ve sol a Falset. Ho fa acompanyat d’una trentena de familiars d’arreu del món (Israel, Estats Units, França, Argentina, etc), descendents tots ells d’aquell Samuel Astruch Cavaller que va deixar Falset el 1427 i que és la primera baula coneguda d’aquesta nissaga familiar. Entre ells no falten aquells que, per sortir de dubtes i arran de les recerques de Mordechai Ben Abir, s’han fet unes proves d’ADN que no han fet cap altra cosa que certificar el que diuen els papers: tots provenen del falsetà del segle XV.

Samuel Astruch Cavaller, el primer Cavaller d’aquesta nissaga, era veí de Falset al segle XV, un poble on encara avui dia hi ha memòria del call jueu, que va arribar a acollir altíssims percentatges (del 30% i del 40%) de la població total de l’època. D’aquí parteix Samuel Astruch Cavaller en direcció a Cervera, on el 1427 es casa amb Na Goig de Lunel, com ho certifica el compromís matrimonial que figura en el treball universitari de Mordechai Ben Abir. Amb el pas del temps, la parella té fills i nets. I també amb el pas temps, els Reis Catòlics decideixen expulsar aquells jueus del seu regne que no es converteixin al catolicisme. És el 1492. La majoria dels Cavaller es queden a Catalunya, més o menys resignats, però un dels néts de Samuel Astruch Cavaller s’embarca camí de l’exili. Es diu Salomon i prefereix abandonar la terra que l’ha vist néixer.

Història escrita sense que la cadena familiar es trenqui ni en una sola baula. Pas a pas ben documentat. Amb papers. Amb totes les dades de com hi va haver Cavaller que van seguir vivint a l’Imperi Otomà (a les actuals Grècia i Turquia) durant segles. De com l’odi racial els tenia sovint en el punt de mira. I de com al segle XX, l’emigració els va dur arreu del món: als Estats Units, a l’Uruguai, a Alexandria i, com és el cas del pare de Marcos Caballero, a l’Argentina. En tot aquest llarg trajecte, no hi falta ni el camp nazi d’Auschwitz, on alguns Cavaller descendents d’aquell Samuel Astruch Cavaller del Falset de l’Edat Mitja van acabar assassinats.

Marcos Caballero –el protagonista que tanca aquesta història que transcorre al llarg dels segles– va néixer el 1926, a Tucumán, a l’Argentina. Els seus pares havien emigrat a Amèrica a principi del segle XX, des de Turquia. Però, malgrat els segles, malgrat tot, la de Marcos Caballero és una d’aquestes famílies jueves sefardites que eren plenament conscients de ser-ho, i a casa seva parlaven en castellà antic. El mateix castellà amb què s’escrivien en ple segle XX amb els seus parents de Turquia, la mateixa llengua que, en molts casos, ara ha servit a l’investigador per entrevistar-se amb parents seus d’arreu del món que ni tan sols coneixia. «Em vaig criar a l’Argentina anant a veure pel·lícules espanyoles junt a tots els jueus sefardites, i les cançons que cantàvem en castellà clàssic tenien segles d’antiguitat... Parlàvem com Cervantes», conclou.

Eren els anys trenta del segle XX, gairebé 500 anys després de l’expulsió. No obstant això, el treball de recerca documental sobre la seva família s’ha desenvolupat quan ell ja era un home gran. I és que Marcos Caballero és enginyer elèctric de professió, i a això s’ha dedicat tota la seva vida. De fet, va ser un home clau en l’emigració d’estudiants i enginyers jueus d’Amèrica cap a Israel, als anys cinquanta i seixanta, en un moment que el nou Estat, acabat de néixer, estava completament faltat de mà d’obra qualificada, de tècnics de nivell de tota mena. Marcos Caballero i la seva família viuen a Israel des del 1955.

La recerca familiar, doncs, ha estat un colofó a la seva vida. «El dia que vaig trepitjar Falset és un dels més feliços de la meva existència», afirma. Ho va fer acompanyat de la seva dona, Fanny Rinland, inseparables: «Sense ella tot això no hagués estat possible», diu. «En caminar pel call jueu de Falset, era com si hagués existit sempre una connexió́ entre aquest petit poble i jo mateix, és com si els meus avantpassats m’hagin empès fins aquí», afegeix. De fet, cap dels parents pròxims a Marcos Caballero havia tornat a trepitjar la Península des que els seus avantpassats directes la van abandonar el 1492.


Font: PrioratDiari.cat

I continuo veient les seves cares

Museu dels jueus de Girona

L’exposició "I continuo veient les seves cares. Fotografies dels jueus polonesos" és una iniciativa de la Fundació Shalom, que el 1994 va adreçar una crida a la població demanant la donació de fotografies de jueus polonesos.

En aquell moment –al cap de gairebé cinquanta anys del final de la Segona Guerra Mundial– molts van dubtar de la viabilitat del projecte. Tanmateix, van començar a arribar fotografies, procedents tant dels indrets més diversos de Polònia com dels racons més allunyats del globus terraqüi. Entre els donants hi va haver habitants de les grans metròpolis i veïns de llogarets i pobles. Avui dia, la Fundació ha rebut més de nou mil imatges, enviades sobretot per polonesos, veïns o amics dels retratats, que havien conservat les instantànies durant més de cinquanta anys.

De la mateixa manera, moltes fotografies les van donar jueus polonesos repartits arreu del món –familiars de les víctimes de l’Holocaust, establerts a Israel, Veneçuela, el Brasil, els Estats Units, Itàlia, l’Argentina o el Canadà–, que s’havien endut a casa seva aquells trossos del passat. Algunes d’aquestes fotografies havien estat custodiades com a records molt preuats, d’altres es van conservar en racons oblidats, relegades a golfes i soterranis. El més veterà dels donants ara té noranta anys; el més jove, dotze.

"No sols són justos els qui han salvat com a mínim una vida. També es mereixen aquest qualificatiu els qui han contribuït a preservar la memòria". Són precisament ells els qui han fet realitat aquesta exposició fotogràfica, que es va mostrar al públic per primera vegada el 1996, a la Galeria Zachęta de Varsòvia. L’exposició va sorgir per iniciativa de Gołda Tencer, directora de la Fundació Shalom, amb la col·laboració, com a comissari i dissenyador, respectivament, de Tomasz Tomaszewski i Krzysztof Burnatowicz.

L’exposició "I continuo veient les seves cares" podria interpretar-se com un plany per un món desaparegut, al qual només podem tornar contemplant fotografies antigues. A les imatges es van congelar les siluetes humanes, les ombres de les cases, els somriures trencats fa temps i, sobretot, les cares: una varietat de rostres que avui ens revelen com eren els jueus polonesos de llavors, immersos en les seves feines quotidianes, seriosos o alegres, pensatius...

En museus de diversos països del món es conserven fotografies de jueus polonesos famosos: músics, tzadikim, pintors o escriptors. En canvi, la Fundació Shalom ha reclamat la memòria de la gent senzilla, ignorada per la Història. D’aquesta manera, els seus noms han pogut transcendir en més de quaranta ciutats de diversos racons del planeta. Destacats museus i galeries d’arreu del món han exhibit aquesta col·lecció de retrats jueus, que s’ha pogut contemplar en ciutats com Frankfurt, Munic, Hamburg, Sant Petersburg, Brussel·les, en el Centre Wiesenthal de Los Angeles, a l’Holocaust Memorial Center de Detroit, a Boston –on l’exposició va ser inaugurada pel Premi Nobel de la Pau, Eli Wiesel–, a St. Petersburg (Florida), Brussel·les, l’Haia, Nova York, Toronto, Mont-real, Mèxic, San José, Buenos Aires, Praga, Vilna, al Yad Vashem de Jerusalem, i també a Poznań, Łódź o Cracòvia.

El fruit d'aquesta mostra és també un llibre bilingüe (polonès / anglès) il·lustrat, I continuo veient les seves cares (disseny i projecte gràfic: Lech Majewski, redacció: Anna Bikont), guardonat en 1996 amb el primer premi en el concurs de l'Associació Polonesa d'Editors, que el va anomenar la publicació més reeixida de l'any. El contingut del àlbum està disponible a la pàgina web de la Fundació Shalom.

He viscut tan poc!

Eva Heyman, a 13 anys, a Oradea (Nagyvárad),

pocs mesos abans de ser deportada

Eva Heyman (13 de febrer de 1931 - 17 d'octubre de 1944) va néixer a Oradea (Nagyvárad en hogarès), població de Transsilvània, regió històrica de cultura hongaresa a Romania, recuperada per Hongria durant la Segona Guerra Mundial i avui un altre cop romanesa; una quarta part dels seus habitants eren jueus), Eva Heyman és per la seva ciutat el que Anna Frank és per a Àmsterdam i el món. Dues adolescents jueves, cadascuna de les quals escriu un diari mentre el món estava canviant arrel de l'ocupació nazi. Totes dues van morir en un camp de concentració; Eva, a Auschwitz, i Ana, a Bergen-Belsen. Tot i així, Anna Frank és mundialment coneguda i la història d'Eva ens ha arribat en els darrers anys gràcies a la publicació del seu diari, He viscut tan poc!

Eva Heyman, com tants adolescents, va començar a escriure el seu dietari secret i personal el dia del seu aniversari. Feia tretze anys. Era el 13 de febrer de 1944, i el diari començava dient, després de presentar-se: “Ara m’acabo d’adonar que ja m’han passat moltíssimes coses per recordar quan sigui gran, fins i tot quan sigui vella”. Els seus escrits, però, s'aturen poc més de quatre mesos després, el 30 de maig de 1944. És realment molt poc temps. Però aquests pocs mesos ens presenten, acumulat, comprimit, amb tot el dramatisme, el recorregut que milions de persones van fer en aquells mateixos anys a tota Europa. El recorregut que va entre una vida aparentment normal, festiva, un aniversari, uns regals, una família, unes esperances, uns somnis, ens primers enamoraments, i les portes mateixes de l’infern.

Eva, amb tres anys, abraça al llit un osset de peluix

© Asociatia Tikvah

El diari acaba quan la vénen a buscar, en un camí que passarà per la deportació a Polònia, el 3 de juny, amb els seus avis, farmacèutics, amb qui viu la nena; l’arribada a Auschwitz, el sis de juny, i la mort al camp, després de ser seleccionada, el 17 d’octubre del mateix any, per Mengele, el metge de les SS del camp, que a l'arribada triava els presoners per determinar qui havia de ser assassinat, qui era apte per al treball forçat i qui era seleccionat per fer-li experiments mèdics. Els presoners l'anomenaven l'Àngel de la Mort.

Agnes (Agi) Zsolt, a la dreta, mare d'Eva, amb el

cognom del seu segon matrimoni després de

divorciar-se del pare de la nena

© Asociatia Tikvah

El diari va ser publicat originalment en hongarès a Budapest, el 1948, després de ser recuperat per la seva mare, que va sobreviure a l'Holocaust després d'escapar a Suïssa. Eva escriu les darreres ratlles ja dins del gueto on els jueus d'Oradea esperen ser deportats i des d'on la nena veu com carreguen els vagons de tren amb destí a Auschwitz: “Ja no puc seguir escrivint, petit diari meu, els ulls se m’inunden de llàgrimes. Me’n vaig a trobar la Mariska”. Mariska era la cuinera cristiana de casa dels avis, que entrava al gueto per dur-li menjar a Eva. Aquell darrer dia d'escriptura la nena li dona el diari a la cuinera, que el conservarà fins que després de la guerra li pot fer arribar a la mare.

Les dones i les religions monoteistes

"La última judía"

La última judía (Editorial Amarante, 2015), de Diana Talarewitz és el recorregut per l'atzarosa vida de la protagonista i la seva família des de Bulgària fins a Espanya, passant per Istanbul i Itàlia. La protagonista narra, en primera persona, la peripècia de la seva família jueva, a la qual les circumstàncies històriques van obligar a emigrar a la recerca de la seva terra promesa. En aquesta novel·la relata les tradicions i els costums sefardites en el si d'una família tolerant que no va veure inconvenient que la filla es formés en un col·legi de monges franceses.

La protagonista viu un amor al qual es veu obligada a posar punt final a Itàlia, i davant la imminent explosió de la Segona Guerra Mundial se'n va amb la família a Espanya. A Barcelona, just després d'acabada la Guerra Civil, hi trobarà un país devastat.

Diana Talarewitz (Barcelona, 1945) és doctora en Dret per la Universitat de Barcelona, advocada de professió, especialista en Dret de Família i Agent Oficial de la Propietat Industrial. Actualment, gran part del seu temps el dedica a escriure. És autora de "Siete cuentos", publicat en el llibre Parejas (Editorial Grafein, 2008).

Jugant-se la vida: polonesos que van socórrer jueus durant l’Holocaust

El passat dijous 17 de març, coincidint amb amb l’obertura del Museu de Polonesos que van socórrer Jueus a la localitat polonesa de Markowa, va ser inaugurada a la capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries l’exposició Jugant-se la vida: polonesos que van socórrer jueus durant l’Holocaust, que es podrà veure fins el 2 de maig de 2016.

Aquesta mostra presenta els rostres, les històries i les motivacions dels que van socórrer els jueus en el context històric de la Polònia ocupada. L’exposició, basada en una col·lecció única de testimonis dels Justos i dels Salvats, va ser preparada pel Museu d’Història dels Jueus Polonesos a Varsòvia i el Ministeri d’Afers Exteriors polonès.

“Qui salva una vida, salva el món sencer” és el lema extret del Talmud, que apareix gravat a la medalla que s’imposa als reconeguts com a “Justos entre les Nacions”. Recordar els que van prestar ajuda als jueus és de justícia perquè van ser persones que van voler i van poder oposar-se al mal: salvant els jueus, salvaven la dignitat humana.

Els polonesos, testimonis de l’Holocaust, el van experimentar de forma particular. No només van haver d’afrontar el terror brutal de l’ocupant alemany, sinó també la crueltat de l’extermini dels seus veïns jueus per part dels nazis. A la Polònia ocupada, a diferència dels països de l’Europa Occidental, ajudar els jueus es penalitzava amb la mort. Tot i això, molts polonesos es van oposar al mal i van ajudar-los, i gràcies als seus esforços es van aconseguir salvar milers de jueus polonesos. Una part dels salvadors va ser condecorada per Yad Vashem (Jerusalem) amb el títol de “Just entre les Nacions”.

Exhibida a diferents països, es presenta per primer cop a Catalunya a la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries de la mà d'Idea Gestió Cultural, l’Institut de Cultura Polonès, Ajuntament de Castellò d’Empúries, la Ruta de l’Art i el Consolat General de la República de Polònia a Catalunya.

Font: Ajuntament de Castelló d'Empúries

La làpida jueva de Tortosa

Detall de la làpida funerària jueva incrustada a la torre de la muralla del Rastre. Foto: Andreu Caralt

"Aquesta és la sepultura de l’honorable vellet R. Semuel –l’esperit de Yahvè el guardí–, fill de l’honrat savi, l’apreciat R. Selomó que sigui la seva ànima tancada en el feix dels vivents..."

Aquest fragment traduït de l'hebreu forma part del text del text de la làpida funerària jueva incrustada a la torre de la muralla del Rastre, al nucli antic de Tortosa, i que serà extreta en el termini d'un any després que l’Ajuntament de Tortosa hagi aprovat per unanimitat en sessió plenària aquesta moció per garantir-ne la conservació.

Es tracta d’una petita peça de 60 per 26 centímetres, de pedra de sauló amb tonalitat daurada. La seva existència ha passat desapercebuda per veïns i forasters però no per alguns historiadors, conscients de la seva vàlua història. Un d’ells, el tortosí Joan Hilari-Muñoz assenyala a la guia Tortosa, la petjada de la història (Viena Edicions, 2014), que la làpida devia ser sostreta per construir les muralles de la ciutat durant la segona meitat del segle XIV.

Aquesta làpida és una de les dues que han sobreviscut del cementiri jueu de Tortosa, situat extramurs del call jueu de la ciutat i del qual no en queda res. L’altra, i molt coneguda, és una làpida trilingüe datada del segle VI, on es presenta el mateix text dedicat a una noia de nom Meliosa en hebreu, grec i llatí. Tot i tenir documentada la presència jueva a la ciutat durant uns 1.000 anys, les restes materials de la seva existència són mínimes a causa de la destrucció sistemàtica que van patir els calls catalans a partir de 1391.

L’any 1954 ja hi havia referències bibliogràfiques sobre la seva existència i 20 anys després Gabriel Secall, en el llibre Guia de les Jueries tarragonines, editat per la Diputació de Tarragona l’any 1984, en fa una descripció. Segons l’autor, es va tenir constància segura de la seva ubicació l’any 1974. Una dècada més tard Secall assegurava al seu llibre que s’havien iniciat gestiones per al seu trasllat al Museu de les Terres de l’Ebre i anhelava l’inici de l’actuació.


Font: Andreu Caralt, Diari de Tarragona

Erets Catalunya

Mozaika i l'Ajuntament de Barcelona han editat el 7è número de la revista Mozaika, a la pàgina web de la qual hem tingut el pler de col·laborar més d'un cop.

Aquest número és monogràfic i du el títol genèric Erets Catalunya, i recull el relat que a manera de crònica revela, amb una mirada encuriosida i plural, la presència dels catalans jueus des de el segle III fins els nostres dies. De la mà de diversos autors de referència i altres desconeguts, Mozaika s’endinsa en les profunditats d’Erets, terra escollida i feta pròpia, on els jueus faran pàtria. Aproximació que va més enllà de l’anecdotari històric, aportant una visió nova i necessària que sorprendrà el lector.

El volum recopila diversos textos, imatges i documents gràfics, entre els quals destaquen el més de 200 calls documentats a Catalunya, poesia, tendències artístiques actuals, memòria dels exilis, lleis o novel·la, entre molts altres aspectes culturals.

La identitat secreta dels superherois

El projecte "Superhéroes: identidad secreta" és una coproducció de la Fundación Baruch Spinoza y Sefarad-Israel, que va ser presentada per primer cop a l'Expocómic 2011 de Madrid. Comissariat  per Xavier Torrens, professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, el projecte consta d'una exposició itinerant (que també es pot seguir virtualment a la web) i d'una sèrie de conferències que im parteix periòdicament el mateix Xavier Torrens, com la que es farà el proper 22 de març de 2016 a l'auditori de la Biblioteca Jaume Fuster de la plaça de Lesseps de Barcelona, a les 19h: Batman vs Superman: identitat secreta.

L'exposició ens permet descobrir no només la gran quantitat de dibuixants, guionistes i creadors en general que estan darrere dels personatges i superherois de la indústria del còmic nord-americà, i dels quals ja n'havíem parlat a El Capità Amèrica i el Gòlem. Stan Lee, Jack Kirby, Jerry Siegel, Joe Schuster, Bob Kane, Joe Simon, Bill Finger, Martin Nodell o Chris Claremont, entre d'altres, són fills de famílies jueves emigrades a Estats Units a finals del segle XIX i principis del XX des dels pogroms de l'Europa de l'Est.

I Superman, Batman, Spiderman, Los 4 Fantásticos, Patrulla-X (X-Men), Capitán América, Iron Man, Hulk, Thor, Daredevil, Estela Plateada (Silver Surfer), Green Lantern, Catwoman, Batwoman, La Liga de la Justicia o Los Vengadores són alguns dels personatges o grups que amaguen una identitat secreta que va més enllà del còmic i que sovint ens permet descobrir que més enllà de l'entreteniment s'està reescrivint una part de la història jueva.

Tot plegat sense oblidar-nos de les figures de Will Eisner, el pare de la novel·la gràfica, o de Art Spiegelman, el creador del mític Maus, fora del món dels superherois (o no). Però el descobriment d'aquest fenomen no s'atura als Estats Units, sinó que a Europa també hi trobem René Goscinny, a Astèrix; l'autor de Corto Maltés, Hugo Pratt; o el genial Joann Sfar, autor de El gato del rabino i Chagall en Rusia.

[+]

El Capità Amèrica i el Gòlem