Al Call de Barcelona
Eix Diari, 2 d'abril de 2013
A partir de l’any 70 d.C., amb la destrucció del temple de Jerusalem, els jueus van començar la diàspora per tota la Mediterrània. Alguns d’ells van recalar a les nostres terres abans que hi sorgissin les primeres comunitats cristianes. Les notícies escrites d’aquesta presència, concretament a Barcelona, no van arribar fins al segle IX. L’esplendor de la cultura hebraica es va donar al segle XIII, just en el moment en què va començar la seva caiguda. Una data marca aquest descens: l’any 1348, amb l’arribada de la pesta negra per la zona de la Ribera que va assolar la ciutat comtal. Els jueus van començar a ser culpabilitzats pels cristians de tots els mals, simplement perquè les seves normes higièniques, tan estrictes, i el seu tancament al call, els va permetre de salvar-se’n. Finalment, els disturbis de l’any 1391 van suposar el final de molts dels calls establerts en tot el territori català.
La significativa presència jueva a la cultura catalana no és gaire coneguda. Les raons de l’oblit, amb la pobresa que representa per entendre la nostra identitat complexa i diversa, són óbvies. Els jueus van ser expulsats l’any 1492. Els qui van restar es van convertir al cristianisme. Així, doncs, molts de nosaltres som hereus d’aquells jueus conversos, com també som hereus de morescos i cristianies de tota mena, que inclou arrians i càtars. Poc se n’ha parlat, de tot això, amb l’hegemonia nacionalcatòlica que ens ha aclaparat fins fa quatre dies. La novel.lística tampoc no s’ha esplaiat en aquest camp cultural i històric, possiblement perquè tot just es van coneixent a mesura que són estudiats els detalls de la presència jueva en terres catalanes.
Al fil de l’interès que intel.lectualment pot provocar la coneixença d’una Catalunya que també va ser jueva, acaba de publicar-se una novel.la, L’àngel de les tenebres (Angle Editorial), de Josep-Lluís González. L’autor, sòlidament format a Anglaterra on ha viscut vint-i-tres anys, i actualment director de la British School de Barcelona, recrea un període àlgid de la nostra història: el fatídic any 1348, any de la pesta negra que a Barcelona va provocar una mortaldat sense precedents.
En la línia de novel.la culta com El nom de la rosa, d’Umberto Eco, González presenta els maldecaps que a rel de la pesta, i d’uns assassinats incomprensibles que es donen dins el call, pateix Xamuel Benvenist, procurador del call i alhora metge del rei Pere III el Cerimoniós (deia el rei de torn respecte dels jueus: “Nostra bossa i tresor” pels alts impostos que aquests pagaven). En la història –ben travada i ben documentada respecte del món medieval i del jueu més específicament- hi recorre la figura, en efecte, d’un àngel de les tenebres que recorda l’àngel terrible que va occir els primogènits dels egipcis i que aquí es complau a matar bords, és a dir, infants nascuts fora de la Llei.
L’argument, que manté l’enjòlit fins a l’últim capítol, té altres fils d’or que arrodoneixen la confecció d’aquest tapís medieval que és L’àngel de les tenebres de Josep-Lluís González: la comprensió de la paraula sagrada, el compliment de la Llei, la naturalesa de l’amor, l’expressió de la maldat humana, la vivència de la paternitat i la filiació, la importància de tenir un nom, la dificultat de demostrar la innocència, els interessos que mouen els cabdills i les mases, la lluita pel poder, la convivència entre les diverses religions. Només un apunt al respecte d’aquesta convivència entre creences, ja que n’hi ha molts més que fan tan interessant la lectura d’El àngel de les tenebres: amb el manament de l’amor i en el fet de perdonar fins i tot l’enemic, el cristianisme va abolir, almenys en la intenció, l’antiga llei veterotestamentària d’ull per ull, que l’àngel de les tenebres, el personatge que l’encarna, s’encarrega de complir en no poder resoldre el seu problema d’identitat, d’autoestima i d’amor mal après.
