dijous, 27 de febrer del 2014
dimecres, 26 de febrer del 2014
Trobada una micvé a Girona
Un equip d'arqueòlegs de la Universitat de Girona ha tret a la llum a Girona restes físiques que portaven molts segles enterrades de la que ha estat considerada com la quarta micvé o banys de purificació jueus documentada a l'àmbit de la mediterrània, després de les que hi ha a Besalú, Montpeller i Sicília.
La troballa, feta dins les instal·lacions del Museu d'Història dels Jueus de Girona, és "molt important", va explicar l'arqueòleg Jordi Sagrera, i obligarà a modificar el relat sobre la història de la ciutat.
La micvé és una cambra amb un dipòsit d'aigua que s'utilitzava en els rituals de purificació de les persones, sobretot les dones. Aquest espai acostuma a anar associat a la sinagoga.
Els arqueòlegs de la UdG han intervingut entre el 10 i el 21 de febrer en un espai fins ara conegut com "la cisterna", estimulats després de constatar que els antics documents escrits conservats als arxius situen exactament aquí la sinagoga i la micvé. Però calia trobar les evidències físiques.
"El repte no era fàcil", va explica Sagrera. "La veritat però és que l'excavació ha anat bé i ha donat dades fermes i evidents", va afegir l'arqueòleg.
Sota estructures sobreposades als segles XVI, XVII i XX, s'ha localitzat un sistema de canalització amb un dipòsit d'aigua i una estança tancada annexa, fet tot en pedra i terrissa que, segons l'arqueòleg, permet "amb tota certesa documentar els banys rituals jueus o micvé".
Ara bé -adverteix Sagrera- qui esperi veure grans restes monumentals quedarà decebut. Els jueus eren gent perseguida i habilitaven com podien els serveis imprescindibles per als seus serveis religiosos.
Aquesta és per tant una troballa arqueològica important perquè documenta l'existència i situació de la micvé, referma l'evidència ja sabuda que aquí hi havia una de les tres sinagogues fins ara identificades a la Girona medieval, i parla de la precarietat que patia la comunitat jueva o aljama en temps de persecucions.
Aquests banys de purificació que ara ha vist la llum es van utilitzar a partir de l'any 1435 i fins al decret d'expulsió dels jueus, de 1492. En aquest moment els jueus es van vendre l'edifici, tal com detalladament consta en la documentació escrita conservada, que precisa que es tracta de la sinagoga.
Font: Diari de Girona
divendres, 21 de febrer del 2014
Tot allò que cal saber per explicar el llegat jueu
El curs va adreçat a guies oficials de turisme i professionals de l'hostaleria que en el desenvolupament de la seva professió han d'explicar el patrimoni jueu a Girona i comarques.
Dies i horaris: dilluns 24 i dimarts 25 de febrer, de 9.00 a 17.30 h (15 hores lectives).
Matrícula: 30 euros
Inscripció: a través del formulari virtual. Places limitades, segons rigorós ordre d'inscripció.
Es requereix l'assistència al 80% del curs per obtenir un certificat de participació.
Organització: Patronat Call de Girona
Amb la col·laboració de: Ajuntament de Besalú, Ajuntament de Girona, Red de Juderías de España- Caminos de Sefarad
dimarts, 18 de febrer del 2014
L'àngel de les tenebres
Al Call de Barcelona
Eix Diari, 2 d'abril de 2013
A partir de l’any 70 d.C., amb la destrucció del temple de Jerusalem, els jueus van començar la diàspora per tota la Mediterrània. Alguns d’ells van recalar a les nostres terres abans que hi sorgissin les primeres comunitats cristianes. Les notícies escrites d’aquesta presència, concretament a Barcelona, no van arribar fins al segle IX. L’esplendor de la cultura hebraica es va donar al segle XIII, just en el moment en què va començar la seva caiguda. Una data marca aquest descens: l’any 1348, amb l’arribada de la pesta negra per la zona de la Ribera que va assolar la ciutat comtal. Els jueus van començar a ser culpabilitzats pels cristians de tots els mals, simplement perquè les seves normes higièniques, tan estrictes, i el seu tancament al call, els va permetre de salvar-se’n. Finalment, els disturbis de l’any 1391 van suposar el final de molts dels calls establerts en tot el territori català.
La significativa presència jueva a la cultura catalana no és gaire coneguda. Les raons de l’oblit, amb la pobresa que representa per entendre la nostra identitat complexa i diversa, són óbvies. Els jueus van ser expulsats l’any 1492. Els qui van restar es van convertir al cristianisme. Així, doncs, molts de nosaltres som hereus d’aquells jueus conversos, com també som hereus de morescos i cristianies de tota mena, que inclou arrians i càtars. Poc se n’ha parlat, de tot això, amb l’hegemonia nacionalcatòlica que ens ha aclaparat fins fa quatre dies. La novel.lística tampoc no s’ha esplaiat en aquest camp cultural i històric, possiblement perquè tot just es van coneixent a mesura que són estudiats els detalls de la presència jueva en terres catalanes.
Al fil de l’interès que intel.lectualment pot provocar la coneixença d’una Catalunya que també va ser jueva, acaba de publicar-se una novel.la, L’àngel de les tenebres (Angle Editorial), de Josep-Lluís González. L’autor, sòlidament format a Anglaterra on ha viscut vint-i-tres anys, i actualment director de la British School de Barcelona, recrea un període àlgid de la nostra història: el fatídic any 1348, any de la pesta negra que a Barcelona va provocar una mortaldat sense precedents.
En la línia de novel.la culta com El nom de la rosa, d’Umberto Eco, González presenta els maldecaps que a rel de la pesta, i d’uns assassinats incomprensibles que es donen dins el call, pateix Xamuel Benvenist, procurador del call i alhora metge del rei Pere III el Cerimoniós (deia el rei de torn respecte dels jueus: “Nostra bossa i tresor” pels alts impostos que aquests pagaven). En la història –ben travada i ben documentada respecte del món medieval i del jueu més específicament- hi recorre la figura, en efecte, d’un àngel de les tenebres que recorda l’àngel terrible que va occir els primogènits dels egipcis i que aquí es complau a matar bords, és a dir, infants nascuts fora de la Llei.
L’argument, que manté l’enjòlit fins a l’últim capítol, té altres fils d’or que arrodoneixen la confecció d’aquest tapís medieval que és L’àngel de les tenebres de Josep-Lluís González: la comprensió de la paraula sagrada, el compliment de la Llei, la naturalesa de l’amor, l’expressió de la maldat humana, la vivència de la paternitat i la filiació, la importància de tenir un nom, la dificultat de demostrar la innocència, els interessos que mouen els cabdills i les mases, la lluita pel poder, la convivència entre les diverses religions. Només un apunt al respecte d’aquesta convivència entre creences, ja que n’hi ha molts més que fan tan interessant la lectura d’El àngel de les tenebres: amb el manament de l’amor i en el fet de perdonar fins i tot l’enemic, el cristianisme va abolir, almenys en la intenció, l’antiga llei veterotestamentària d’ull per ull, que l’àngel de les tenebres, el personatge que l’encarna, s’encarrega de complir en no poder resoldre el seu problema d’identitat, d’autoestima i d’amor mal après.
divendres, 14 de febrer del 2014
La traducció i el mite de la torre de Babel
CIUTAT OBERTA
CCCB
Cicle de conferències
[Programa]
|
||||||||||||||||||||||||||||||
dimecres, 12 de febrer del 2014
El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga
El Gólem
Eix Diari, 10 de febrer de 2014
Una imatge d’el gólem, ésser afaiçonat del fang, i que mercès a unes
paraules rituals pronunciades o escrites en el seu front per un rabí
qualificat pren una forma humana d’imitació, me la va servir la
pel.lícula en blanc i negre de Paul Wegener, amb aquells aires gòtics,
fantasmagòrics, sinistres.
La imatge literària d’el gólem em provenia de la lectura de la novel.la El gólem, que l’austríac Gustav Meyrink va publicar el 1915. El gólem de Meyrink expressa una potència humana fosca, una pulsió diabòlica d’àngel caigut, un instint destructiu com el de Caïm.
Una imatge també ben inquietant d’el gólem sorgeix del llibre de poemes Gólem, de Leopoldo María Panero. És un llibre estrany, al.lucinat, amb imatges que resplendeixen de tenebra blanca, com l’àngel terrible de Rainer Maria Rilke o les il.luminacions de Rimbaud.
Això no obstant, sembla que el gólem mític no té pas aquestes connotacions d’esperit tenebrós. Més aviat es tracta d’un ésser simple que no sempre entén el que se li diu, i tampoc no parla (la parla és una qualitat humana i el gólem no és humà, tot i que es presenti amb formes humanes). Aquest gólem, un ésser subaltern, creat només per a servir, és el gólem que protagonitza el relat del rabí Yudl Rosenberg (1859 – 1935), El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (Adesiara). Manuel Forcano, que ha traduït el text de l’hebreu, com a expert ofereix als lectors una valuosa introducció al tradicional tema d’el gólem tant en el seu aspecte llegendari com en l’aspecte simbòlic d’aquesta figura que pertany al món del sobrenatural.
Mai no sabrem si ha existit un gólem de debò, en tot cas, espanta una mica, com espanta la figura de Frankenstein. La figura d’el gólem forma part de l’imaginari jueu i està molt lligada al llibre cabalístic El llibre de la Creació, on llegim: Vint-i-dues lletres fonamentals: traça-les, dissenya-les, combina-les, permuta-les i forma amb elles l’ànima de tota creatura i de tot allò que ha de ser creat futurament. La paraula com a creadora de realitat, ja sigui física o literària, com és el cas d’el Gólem de Panero. Mercès a aquest poder, escriure és crear, es donar vida a la matèria inert que és la lletra a la qual se li ha d’insuflar energia.
En la seva narració, el rabí Yudl Rosenberg vincula el gólem a un personatge històric molt apreciat per la comunitat jueva praguesa de l’època: el famós rabí Judà Loew del segle XVI, més conegut com el Maharal de Praga. El gólem creat per rabí Judà Loew pren vida per fer justícia. El gólem de Praga, que en alguns moments té la virtut de fer-se invisible a la gent, té com a missió preservar la comunitat hebrea de l’antisemitisme furibund que es llança a fer falses acusacions, a perseguir i a expulsar jueus del territori, a dur a terme progroms. Antisemitisme persistent que al segle XX no es va estar d’obrir les portes a l’extermini de jueus, a l’Holocaust.
El mite del gólem expressa una imitació humana de la creació divina. Conta una de les llegendes que al gólem se li va inscriure al front la paraula emet, que vol dir veritat. Però en esborrar la primera lletra queda la partícula met, que vol dir mort. És així com el gólem pot ser desactivat pel seu creador, ja sigui perquè aquest gólem s’ha extralimitat en la tasca que té encomanada (com esdevé en la pel.lícula de Paul Wegener), ja sigui perquè un cop ha complert la seva missió ja no té raó de ser. De manera que el qui un dia va ser creat del fang per la paraula emet es descreat del fang per la paraula met, i el gólem de fang torna al no-res, o a la matèria sense ànima. Així el gólem de Praga esdevé una muntanyeta de pols oculta a les golfes de la sinagoga major de la ciutat.
Al text d’introducció d’El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga, Forcano recull el testimoni d’un supervivent de l’Holocaust, nascut a Praga: El gólem no va desaparèixer, i fins i tot durant la guerra va sortir del seu amagatall per defensar la seva sinagoga (…) a la sinagoga buida van començar a resonar unes passes de gegant que caminava per les golfes, i també van veure l’ombra d’una mà gegantina (…) espaordits, els alemanys van llançar les seves eines i van fugir terroritzats (…) tot té una explicació racional, una pota d’ocell pot generar a terra l’ombra d’una mà gegantina… I tot i així, allà hi ha alguna cosa.
Una cosa tan real com la por o la mala consciència d’uns, el desig de ser tractats amb dignitat i amb justícia els altres, i que el mite del gólem en el seu doble vessant de cura o destrucció, galvanitza segons la visió de cadascú. Com hi ha meigues, hi ha gólems.
La imatge literària d’el gólem em provenia de la lectura de la novel.la El gólem, que l’austríac Gustav Meyrink va publicar el 1915. El gólem de Meyrink expressa una potència humana fosca, una pulsió diabòlica d’àngel caigut, un instint destructiu com el de Caïm.
Una imatge també ben inquietant d’el gólem sorgeix del llibre de poemes Gólem, de Leopoldo María Panero. És un llibre estrany, al.lucinat, amb imatges que resplendeixen de tenebra blanca, com l’àngel terrible de Rainer Maria Rilke o les il.luminacions de Rimbaud.
Això no obstant, sembla que el gólem mític no té pas aquestes connotacions d’esperit tenebrós. Més aviat es tracta d’un ésser simple que no sempre entén el que se li diu, i tampoc no parla (la parla és una qualitat humana i el gólem no és humà, tot i que es presenti amb formes humanes). Aquest gólem, un ésser subaltern, creat només per a servir, és el gólem que protagonitza el relat del rabí Yudl Rosenberg (1859 – 1935), El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (Adesiara). Manuel Forcano, que ha traduït el text de l’hebreu, com a expert ofereix als lectors una valuosa introducció al tradicional tema d’el gólem tant en el seu aspecte llegendari com en l’aspecte simbòlic d’aquesta figura que pertany al món del sobrenatural.
Mai no sabrem si ha existit un gólem de debò, en tot cas, espanta una mica, com espanta la figura de Frankenstein. La figura d’el gólem forma part de l’imaginari jueu i està molt lligada al llibre cabalístic El llibre de la Creació, on llegim: Vint-i-dues lletres fonamentals: traça-les, dissenya-les, combina-les, permuta-les i forma amb elles l’ànima de tota creatura i de tot allò que ha de ser creat futurament. La paraula com a creadora de realitat, ja sigui física o literària, com és el cas d’el Gólem de Panero. Mercès a aquest poder, escriure és crear, es donar vida a la matèria inert que és la lletra a la qual se li ha d’insuflar energia.
En la seva narració, el rabí Yudl Rosenberg vincula el gólem a un personatge històric molt apreciat per la comunitat jueva praguesa de l’època: el famós rabí Judà Loew del segle XVI, més conegut com el Maharal de Praga. El gólem creat per rabí Judà Loew pren vida per fer justícia. El gólem de Praga, que en alguns moments té la virtut de fer-se invisible a la gent, té com a missió preservar la comunitat hebrea de l’antisemitisme furibund que es llança a fer falses acusacions, a perseguir i a expulsar jueus del territori, a dur a terme progroms. Antisemitisme persistent que al segle XX no es va estar d’obrir les portes a l’extermini de jueus, a l’Holocaust.
El mite del gólem expressa una imitació humana de la creació divina. Conta una de les llegendes que al gólem se li va inscriure al front la paraula emet, que vol dir veritat. Però en esborrar la primera lletra queda la partícula met, que vol dir mort. És així com el gólem pot ser desactivat pel seu creador, ja sigui perquè aquest gólem s’ha extralimitat en la tasca que té encomanada (com esdevé en la pel.lícula de Paul Wegener), ja sigui perquè un cop ha complert la seva missió ja no té raó de ser. De manera que el qui un dia va ser creat del fang per la paraula emet es descreat del fang per la paraula met, i el gólem de fang torna al no-res, o a la matèria sense ànima. Així el gólem de Praga esdevé una muntanyeta de pols oculta a les golfes de la sinagoga major de la ciutat.
Al text d’introducció d’El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga, Forcano recull el testimoni d’un supervivent de l’Holocaust, nascut a Praga: El gólem no va desaparèixer, i fins i tot durant la guerra va sortir del seu amagatall per defensar la seva sinagoga (…) a la sinagoga buida van començar a resonar unes passes de gegant que caminava per les golfes, i també van veure l’ombra d’una mà gegantina (…) espaordits, els alemanys van llançar les seves eines i van fugir terroritzats (…) tot té una explicació racional, una pota d’ocell pot generar a terra l’ombra d’una mà gegantina… I tot i així, allà hi ha alguna cosa.
Una cosa tan real com la por o la mala consciència d’uns, el desig de ser tractats amb dignitat i amb justícia els altres, i que el mite del gólem en el seu doble vessant de cura o destrucció, galvanitza segons la visió de cadascú. Com hi ha meigues, hi ha gólems.
diumenge, 2 de febrer del 2014
La jueva de Tortosa
Pili Cugat, en una visita teatralitzada pel call de Tortosa
La jueva de Tortosa ens proposa un viatge en el temps pel call de Tortosa de la mà d'un personatge que interpreta Pili Cugat. Infomació històrica a través del gest, la paraula i el cant a través d'una figura imaginada que va viure a l'aljama tortosina de finals del segle XV.
[+]
Call de Tortosa (Red de juderías)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
