Los 36 peldaños de la mikve de Besalú

Pastoureaux en l'assalt de Verdun-sur-Garonne, sur de França, on van morir 500 jueus

Chroniques de France ou de St Denis. Autor desconegut, s. XIV

British Library Royal MS 20 C VII, fol. 55v

Per Marcel Maresch 

Astruga Sollam era una joven presa por un amor brutal, completamente loco, un amor que yacía sobre un poso de nostalgia y que a menudo venía precedido de fiebres y temblores. Astruga había nacido por casualidad en Solsona, en el transcurso de una huida precipitada que llevaría a su familia por varias aljamas, Tárrega, Valls, Montblanc, hasta recalar finalmente en Besalú. Lo hacía en el seno de una familía judía originaria del sur de Francia, los Sollam, famosos coraleros marselleses asentados en Narbona que en el verano de 1320, ante la sacudida salvaje de los pastoureaux, habían decidido cruzar los Pirineos en busca de paz y protección. Desde niña Astruga había aprendido a lidiar con el miedo y la incertidumbre.

Continueu llegint a Mozaika

La mikvé de Besalú from Mozaika Productions on Vimeo.

La Barcelona jueva

La Barcelona jueva (Cossetània, 2016), de Josep Alert, ressegueix la petjada dels jueus sobre la ciutat de Barcelona des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. Quin rastre hi han deixat? Quins espais de la ciutat en conserven la petjada? Què en queda, de l’antic call, que allotjà una de les comunitats més importants de l’Europa del sud? Què se’n va fer, dels jueus barcelonins, després de l’expulsió? Què se’n sap dels que, malgrat la Inquisició, van decidir quedar-se? Quan es va recuperar el culte jueu a la ciutat? Com i quan van tornar a la capital catalana? De què fugien?

Aquestes i altres qüestions són les que trobareu en el llibre. Descobrireu, també, quantes comunitats hebrees hi ha actualment, quins jueus barcelonins han estat o són figures de renom, o quina relació hi ha entre els jueus i indrets tan destacats com el Palau de la Generalitat, la Llotja de Mar, la Barceloneta, el Pla de la Boqueria, el Poblenou, el Mercat de Sant Antoni, l’Estadi Olímpic, Montjuïc, l’Estació de França i el Camp Nou.

Els calls catalans s'independitzen

Carrer de Sant Llorenç del Call de Girona

Foto: Silvia Z.

Segons informa Esteve Carrera al diari El Punt Avui, els calls catalans tindran la seva pròpia eina de promoció i divulgació del patrimoni jueu. Girona, Besalú i Castelló d'Empúries deixen la Xarxa de Jueries d'Espanya; a més dels tres municipis gironins, també en sortirà Tortosa, i Barcelona (cinquè municipi català que fins avui formava part d'aquesta xarxa), hauria de confirmar la decisió pròximament. Castelló d'Empúries és el primer dels municipis catalans que ha oficialitzat la decisió, aprovant-ho per ple aquest passat dijous, i els altres municipis gironins tenen previst fer-ho en els propers plens.

Simbòlicament, la sortida de Castelló d'Empúries és destacable perquè aquest municipi assumia la presidència de torn de la xarxa. L'exalcaldessa Assumpció Brossa va accedir a la presidència al gener i va ser substituïda el mes passat per Salvi Güell com a nou alcalde de Castelló. Güell però, va dimitir de la presidència al cap de deu dies. “Des de fa dos anys s'havien produït una sèrie d'ingerències que havien provocat malestar. Tot plegat es va agreujar fa uns sis mesos amb la incorporació d'un nou gerent i noves decisions que podien qüestionar tot el que s'havia fet de bo fins ara”, diu Güell. D'ençà de la renúncia de l'alcalde de Castelló d'Empúries, la presidència de la xarxa és a càrrec de la ciutat de Còrdova. A més de la presidència de torn gironina, la secretaria d'aquesta xarxa la portava fins avui Assumpció Hosta des del Patronat del Call de Girona. De fet, la proposta de sortir de la xarxa espanyola que ha aprovat el ple de Castelló venia avalada per un informe emès per Assumpció Hosta que destaca “la poca implicació política de molts dels ajuntaments associats i la manca d'acords presos en els darrers mesos que ha fet endarrerir alguns del projectes previstos per enguany”.

“No anàvem pel mateix camí”, confirma Marta Madrenas; l'alcaldessa de Girona –on es fundar la xarxa ara fa 20 anys [vegeu la peça]–, recalca que des de Catalunya sempre s'ha considerat el llegat jueu una eina educativa, per a la recerca i el coneixement i no només com una eina turística. En canvi a la xarxa s'hi han anat afegint ciutats que només veuen aquest patrimoni com un plus turístic, i aquesta divergència en l'enfocament de l'agrupació és, segons Madrenas, el principal motiu de la decisió dels municipis catalans de sortir de l'entitat. “No s'ha fet de manera traumàtica i possiblement podrem col·laborar amb ciutats amb què hem anat establint vincles al llarg dels anys en aquesta xarxa” diu l'alcaldessa.

Altres ciutats de l'Estat espanyol també han decidit deixar l'associació (com ara Sevilla), posant en evidència disfuncions en l'estructura. Diverses fonts consultades també indiquen que en els últims anys s'havia arribat a convocar reunions sense ni informar-ne la presidència de torn gironina, i podia haver-hi la sensació que es volia recentralitzar la xarxa a l'Estat espanyol en detriment de les terres gironines i catalanes, que van ser a l'origen d'aquesta iniciativa.

Una nova xarxa catalana

Amb tot plegat, la renúncia a formar part de la Red de Juderías que s'ha acordat entre els municipis catalans constitueix l'oportunitat d'independitzar-se d'una estructura d'àmbit estatal: els mateixos cinc municipis ja estan treballant per incorporar-se a un nou projecte encarregat pel Parlament de Catalunya: l'objectiu és la creació d'una xarxa de calls jueus catalans, amb la voluntat d'obrir-la a altres ciutats del territori (a més de les cinc que ja hi eren), i que disposin d'elements patrimonials i culturals relacionats amb la història de les comunitats jueves.

Una iniciativa que va néixer a Girona ara fa 20 anys

L'associació que ara deixen els municipis catalans és una iniciativa gironina: la ciutat de Girona va fundar la Xarxa de Jueries d'Espanya el 1995, i el projecte es va iniciar a tres ciutats: Girona, Hervás (Càceres) i Ribadavia (Ourense). En aquells inicis la xarxa no tenia personalitat jurídica pròpia, i no serà fins l'any 1997 que es constitueix l'associació, avui formada per vint-i-tres municipis: Àvila, Barcelona, Besalú, Càceres, Calahorra, Castelló d'Empúries, Còrdova, Estella-Lizarra, Girona, Hervás, Jaén, Lleó, Lucena, Monforte de Lemos, Oviedo, Palma, Plasencia, Ribadavia, Segovia, Tarassona, Toledo, Tortosa i Tudela. Sevilla va sortir-ne el desembre del 2015. La idea fundacional de tots aquests municipis, amb patrimoni cultural, artístic i arquitectònic del llegat sefardita era ajuntar esforços per promoure aquest passat.

Girona, amb el seu call, el centre Bonastruc ça Porta, el Museu d'Història dels Jueus, el Patronat Call de Girona i fins i tot una estructura dedicada a la recerca i la formació (l'Institut d'Estudis Nahmànides), ha estat el motor de la iniciativa. Besalú conserva també un conjunt patrimonial important per la presència d'un micvé (bany ritual jueu) del s. XII i vestigis d'una sinagoga del s. XIII. La comunitat jueva de Castelló d'Empúries va ser –després de la de Girona– la més important de la demarcació; s'hi han identificat les ubicacions de cementiris jueus, un call que es va ampliar i desplaçar, i dues sinagogues.

Xuetes, de l'exclusió a la identitat

El proper 4 de juny se celebra la jornada "Xuetes, de l'exclusió a la identitat", una trobada per conèixer i participar de la història i les experiències d'importants xuetes coneguts intercionalmente per les seves obres literàries, escultòriques i gastronòmiques. Hi participaran Miquel Segura , Pere Bonnín , Toni Pinya i Ferran Aguiló, entre d'altres coneguts representants d'aquesta comunitat de descendents de jueus mallorquins.

Visions cristianes del jueu en l'art gòtic català

Visita comentada a càrrec de Cèsar Favà, a la col·lecció d'art gòtic del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que permet acostar-nos a les diverses visions que el cristianisme va propagar del jueu a la Baixa Edat Mitjana, a través de la qual es pot veure quina és la intensió que se'n desprèn, a voltes purament denotatives i a voltes amb una càrrega negativa explícita.

Dijous 26 de maig de 2016, de 18:30 a  19:30 h
Correu electrònic: reservesmuhba@bcn.cat
Telèfon: 932562122

Mordechai Ben Abir, descendent d’un jueu de Falset del segle XV

Call jueu de Falset

Foto: Àngela Llop 

Diumenge 15 de maig a les 12 del migdia, l’Ajuntament de Falset lliurarà la Medalla d’Or a Mordechai Ben Abir, descendent de Samuel Astruch Cavaller, falsetà jueu del segle XV. El lliurament (que tindrà lloc a la sala d’actes de l’Ajuntament), es justifica arran de la contribució de Mordechai Ben Abir (o Marcos Caballero) a «l’estudi del passat de Falset, per la seva vàlua humana i en reconeixement a la importància del nostre passat jueu com a poble». Mordechai Ben Abir no és el primer cop que trepitjarà la capital prioratina, com a descendent d’un jueu falsetà del segle XV.

Sis-cents anys de nissaga que Marcos Caballero ha documentat detalladament i que -més enllà de la crònica d’una família– són també la historia del poble jueu. D’aquells jueus que vivien a la llegendària Sefarad i que, en ser expulsats pels Reis Catòlics, van donar el tret de sortida a un viatge de segles i que, en aquest cas concret, ha acabat a l’Estat d’Israel després de fer port a Grècia, Turquia, l’Argentina, l’Uruguai, els Estats Units… És la història de la família Cavaller o Caballero, reconstruïda i documentada pas a pas com a tesi doctoral (llegida a la Universitat de Barcelona el 2009) de Mordechai Ben Abir, que avui dia és veí de Beersheba (Israel).

Mordechai Ben Abir, amb camisa blanca i corbata, acompanyat de veïns de Falset

durant la visita que va fer a la capital prioratina l'any 2006

Foto: Cedida a PrioratDiari.cat

Aquest cop, Marcos Caballero no ve sol a Falset. Ho fa acompanyat d’una trentena de familiars d’arreu del món (Israel, Estats Units, França, Argentina, etc), descendents tots ells d’aquell Samuel Astruch Cavaller que va deixar Falset el 1427 i que és la primera baula coneguda d’aquesta nissaga familiar. Entre ells no falten aquells que, per sortir de dubtes i arran de les recerques de Mordechai Ben Abir, s’han fet unes proves d’ADN que no han fet cap altra cosa que certificar el que diuen els papers: tots provenen del falsetà del segle XV.

Samuel Astruch Cavaller, el primer Cavaller d’aquesta nissaga, era veí de Falset al segle XV, un poble on encara avui dia hi ha memòria del call jueu, que va arribar a acollir altíssims percentatges (del 30% i del 40%) de la població total de l’època. D’aquí parteix Samuel Astruch Cavaller en direcció a Cervera, on el 1427 es casa amb Na Goig de Lunel, com ho certifica el compromís matrimonial que figura en el treball universitari de Mordechai Ben Abir. Amb el pas del temps, la parella té fills i nets. I també amb el pas temps, els Reis Catòlics decideixen expulsar aquells jueus del seu regne que no es converteixin al catolicisme. És el 1492. La majoria dels Cavaller es queden a Catalunya, més o menys resignats, però un dels néts de Samuel Astruch Cavaller s’embarca camí de l’exili. Es diu Salomon i prefereix abandonar la terra que l’ha vist néixer.

Història escrita sense que la cadena familiar es trenqui ni en una sola baula. Pas a pas ben documentat. Amb papers. Amb totes les dades de com hi va haver Cavaller que van seguir vivint a l’Imperi Otomà (a les actuals Grècia i Turquia) durant segles. De com l’odi racial els tenia sovint en el punt de mira. I de com al segle XX, l’emigració els va dur arreu del món: als Estats Units, a l’Uruguai, a Alexandria i, com és el cas del pare de Marcos Caballero, a l’Argentina. En tot aquest llarg trajecte, no hi falta ni el camp nazi d’Auschwitz, on alguns Cavaller descendents d’aquell Samuel Astruch Cavaller del Falset de l’Edat Mitja van acabar assassinats.

Marcos Caballero –el protagonista que tanca aquesta història que transcorre al llarg dels segles– va néixer el 1926, a Tucumán, a l’Argentina. Els seus pares havien emigrat a Amèrica a principi del segle XX, des de Turquia. Però, malgrat els segles, malgrat tot, la de Marcos Caballero és una d’aquestes famílies jueves sefardites que eren plenament conscients de ser-ho, i a casa seva parlaven en castellà antic. El mateix castellà amb què s’escrivien en ple segle XX amb els seus parents de Turquia, la mateixa llengua que, en molts casos, ara ha servit a l’investigador per entrevistar-se amb parents seus d’arreu del món que ni tan sols coneixia. «Em vaig criar a l’Argentina anant a veure pel·lícules espanyoles junt a tots els jueus sefardites, i les cançons que cantàvem en castellà clàssic tenien segles d’antiguitat... Parlàvem com Cervantes», conclou.

Eren els anys trenta del segle XX, gairebé 500 anys després de l’expulsió. No obstant això, el treball de recerca documental sobre la seva família s’ha desenvolupat quan ell ja era un home gran. I és que Marcos Caballero és enginyer elèctric de professió, i a això s’ha dedicat tota la seva vida. De fet, va ser un home clau en l’emigració d’estudiants i enginyers jueus d’Amèrica cap a Israel, als anys cinquanta i seixanta, en un moment que el nou Estat, acabat de néixer, estava completament faltat de mà d’obra qualificada, de tècnics de nivell de tota mena. Marcos Caballero i la seva família viuen a Israel des del 1955.

La recerca familiar, doncs, ha estat un colofó a la seva vida. «El dia que vaig trepitjar Falset és un dels més feliços de la meva existència», afirma. Ho va fer acompanyat de la seva dona, Fanny Rinland, inseparables: «Sense ella tot això no hagués estat possible», diu. «En caminar pel call jueu de Falset, era com si hagués existit sempre una connexió́ entre aquest petit poble i jo mateix, és com si els meus avantpassats m’hagin empès fins aquí», afegeix. De fet, cap dels parents pròxims a Marcos Caballero havia tornat a trepitjar la Península des que els seus avantpassats directes la van abandonar el 1492.


Font: PrioratDiari.cat

I continuo veient les seves cares

Museu dels jueus de Girona

L’exposició "I continuo veient les seves cares. Fotografies dels jueus polonesos" és una iniciativa de la Fundació Shalom, que el 1994 va adreçar una crida a la població demanant la donació de fotografies de jueus polonesos.

En aquell moment –al cap de gairebé cinquanta anys del final de la Segona Guerra Mundial– molts van dubtar de la viabilitat del projecte. Tanmateix, van començar a arribar fotografies, procedents tant dels indrets més diversos de Polònia com dels racons més allunyats del globus terraqüi. Entre els donants hi va haver habitants de les grans metròpolis i veïns de llogarets i pobles. Avui dia, la Fundació ha rebut més de nou mil imatges, enviades sobretot per polonesos, veïns o amics dels retratats, que havien conservat les instantànies durant més de cinquanta anys.

De la mateixa manera, moltes fotografies les van donar jueus polonesos repartits arreu del món –familiars de les víctimes de l’Holocaust, establerts a Israel, Veneçuela, el Brasil, els Estats Units, Itàlia, l’Argentina o el Canadà–, que s’havien endut a casa seva aquells trossos del passat. Algunes d’aquestes fotografies havien estat custodiades com a records molt preuats, d’altres es van conservar en racons oblidats, relegades a golfes i soterranis. El més veterà dels donants ara té noranta anys; el més jove, dotze.

"No sols són justos els qui han salvat com a mínim una vida. També es mereixen aquest qualificatiu els qui han contribuït a preservar la memòria". Són precisament ells els qui han fet realitat aquesta exposició fotogràfica, que es va mostrar al públic per primera vegada el 1996, a la Galeria Zachęta de Varsòvia. L’exposició va sorgir per iniciativa de Gołda Tencer, directora de la Fundació Shalom, amb la col·laboració, com a comissari i dissenyador, respectivament, de Tomasz Tomaszewski i Krzysztof Burnatowicz.

L’exposició "I continuo veient les seves cares" podria interpretar-se com un plany per un món desaparegut, al qual només podem tornar contemplant fotografies antigues. A les imatges es van congelar les siluetes humanes, les ombres de les cases, els somriures trencats fa temps i, sobretot, les cares: una varietat de rostres que avui ens revelen com eren els jueus polonesos de llavors, immersos en les seves feines quotidianes, seriosos o alegres, pensatius...

En museus de diversos països del món es conserven fotografies de jueus polonesos famosos: músics, tzadikim, pintors o escriptors. En canvi, la Fundació Shalom ha reclamat la memòria de la gent senzilla, ignorada per la Història. D’aquesta manera, els seus noms han pogut transcendir en més de quaranta ciutats de diversos racons del planeta. Destacats museus i galeries d’arreu del món han exhibit aquesta col·lecció de retrats jueus, que s’ha pogut contemplar en ciutats com Frankfurt, Munic, Hamburg, Sant Petersburg, Brussel·les, en el Centre Wiesenthal de Los Angeles, a l’Holocaust Memorial Center de Detroit, a Boston –on l’exposició va ser inaugurada pel Premi Nobel de la Pau, Eli Wiesel–, a St. Petersburg (Florida), Brussel·les, l’Haia, Nova York, Toronto, Mont-real, Mèxic, San José, Buenos Aires, Praga, Vilna, al Yad Vashem de Jerusalem, i també a Poznań, Łódź o Cracòvia.

El fruit d'aquesta mostra és també un llibre bilingüe (polonès / anglès) il·lustrat, I continuo veient les seves cares (disseny i projecte gràfic: Lech Majewski, redacció: Anna Bikont), guardonat en 1996 amb el primer premi en el concurs de l'Associació Polonesa d'Editors, que el va anomenar la publicació més reeixida de l'any. El contingut del àlbum està disponible a la pàgina web de la Fundació Shalom.

He viscut tan poc!

Eva Heyman, a 13 anys, a Oradea (Nagyvárad),

pocs mesos abans de ser deportada

Eva Heyman (13 de febrer de 1931 - 17 d'octubre de 1944) va néixer a Oradea (Nagyvárad en hogarès), població de Transsilvània, regió històrica de cultura hongaresa a Romania, recuperada per Hongria durant la Segona Guerra Mundial i avui un altre cop romanesa; una quarta part dels seus habitants eren jueus), Eva Heyman és per la seva ciutat el que Anna Frank és per a Àmsterdam i el món. Dues adolescents jueves, cadascuna de les quals escriu un diari mentre el món estava canviant arrel de l'ocupació nazi. Totes dues van morir en un camp de concentració; Eva, a Auschwitz, i Ana, a Bergen-Belsen. Tot i així, Anna Frank és mundialment coneguda i la història d'Eva ens ha arribat en els darrers anys gràcies a la publicació del seu diari, He viscut tan poc!

Eva Heyman, com tants adolescents, va començar a escriure el seu dietari secret i personal el dia del seu aniversari. Feia tretze anys. Era el 13 de febrer de 1944, i el diari començava dient, després de presentar-se: “Ara m’acabo d’adonar que ja m’han passat moltíssimes coses per recordar quan sigui gran, fins i tot quan sigui vella”. Els seus escrits, però, s'aturen poc més de quatre mesos després, el 30 de maig de 1944. És realment molt poc temps. Però aquests pocs mesos ens presenten, acumulat, comprimit, amb tot el dramatisme, el recorregut que milions de persones van fer en aquells mateixos anys a tota Europa. El recorregut que va entre una vida aparentment normal, festiva, un aniversari, uns regals, una família, unes esperances, uns somnis, ens primers enamoraments, i les portes mateixes de l’infern.

Eva, amb tres anys, abraça al llit un osset de peluix

© Asociatia Tikvah

El diari acaba quan la vénen a buscar, en un camí que passarà per la deportació a Polònia, el 3 de juny, amb els seus avis, farmacèutics, amb qui viu la nena; l’arribada a Auschwitz, el sis de juny, i la mort al camp, després de ser seleccionada, el 17 d’octubre del mateix any, per Mengele, el metge de les SS del camp, que a l'arribada triava els presoners per determinar qui havia de ser assassinat, qui era apte per al treball forçat i qui era seleccionat per fer-li experiments mèdics. Els presoners l'anomenaven l'Àngel de la Mort.

Agnes (Agi) Zsolt, a la dreta, mare d'Eva, amb el

cognom del seu segon matrimoni després de

divorciar-se del pare de la nena

© Asociatia Tikvah

El diari va ser publicat originalment en hongarès a Budapest, el 1948, després de ser recuperat per la seva mare, que va sobreviure a l'Holocaust després d'escapar a Suïssa. Eva escriu les darreres ratlles ja dins del gueto on els jueus d'Oradea esperen ser deportats i des d'on la nena veu com carreguen els vagons de tren amb destí a Auschwitz: “Ja no puc seguir escrivint, petit diari meu, els ulls se m’inunden de llàgrimes. Me’n vaig a trobar la Mariska”. Mariska era la cuinera cristiana de casa dels avis, que entrava al gueto per dur-li menjar a Eva. Aquell darrer dia d'escriptura la nena li dona el diari a la cuinera, que el conservarà fins que després de la guerra li pot fer arribar a la mare.

Les dones i les religions monoteistes

"La última judía"

La última judía (Editorial Amarante, 2015), de Diana Talarewitz és el recorregut per l'atzarosa vida de la protagonista i la seva família des de Bulgària fins a Espanya, passant per Istanbul i Itàlia. La protagonista narra, en primera persona, la peripècia de la seva família jueva, a la qual les circumstàncies històriques van obligar a emigrar a la recerca de la seva terra promesa. En aquesta novel·la relata les tradicions i els costums sefardites en el si d'una família tolerant que no va veure inconvenient que la filla es formés en un col·legi de monges franceses.

La protagonista viu un amor al qual es veu obligada a posar punt final a Itàlia, i davant la imminent explosió de la Segona Guerra Mundial se'n va amb la família a Espanya. A Barcelona, just després d'acabada la Guerra Civil, hi trobarà un país devastat.

Diana Talarewitz (Barcelona, 1945) és doctora en Dret per la Universitat de Barcelona, advocada de professió, especialista en Dret de Família i Agent Oficial de la Propietat Industrial. Actualment, gran part del seu temps el dedica a escriure. És autora de "Siete cuentos", publicat en el llibre Parejas (Editorial Grafein, 2008).