TERRES D'EDOM
[Catalunya jueva i Sefarad] [Judaisme i cristianisme primitiu] [Diàspora i Xoà] [Moriscs i mudèjars]

divendres, 26 de setembre del 2014

III Seminari Internacional sobre Antisemitisme




La Fundació Baruch Spinoza amb la col·laboració de la Regidoria de Dona i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, organitzen el III Seminari Internacional sobre Antisemitisme, que es celebrarà a Barcelona els propers 5 i 6 de novembre. El seminari es realitzarà a l’auditori de la Biblioteca Jaume Fuster, és d’inscripció gratuïta amb places limitades.

dimecres, 24 de setembre del 2014

Shanà tovà 5775


ראש השנה
Rosh ha-Shanà 5775 
Shanà tovà umetukà 
Anyada buena i dulse
 Feliç i dolç Any Nou

El Rosh Ha-Shanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tishrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2014 amb els dies 25 (al capvespre del dia 24) i 26 de setembre (per als jueus de la diàspora).

Som a l'any 5775 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5775 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.

La festa comença la vigília de l'1 de Tishrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el shofar, un instrument fet de banya d'animal kósher (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó (10 de Tishrí, és a dir, al capvespre del 3 d'octubre d'enguany).

A les postals antigues que normalment acompanyen la celebració del Rosh Ha-Shanà en aquest blog, avui hem volgut acostar-nos al pop kitsch de les dècades de 1960 i 1970, tan comú a totes les festivitats populars i religioses de totes les cultures.



L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.


[+]

Rosh ha-Shanà 5772
Rosh ha-Shanà 5773
Rosh ha-Shanà 5774

[Les postals antigues de felicitació del Rosh ha-Shanà han estat baixades de The Magnes Collection of Jewish Art and Life]

divendres, 19 de setembre del 2014

Literatura i Holocaust


En commemoració del 75è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent, de la UdG, en el desè aniversari de la seva creació, organitza el cicle de conferències "Literatura i Holocaust" (cliqueu per adquirir les entrades), dedicat a El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada, i a Jacques Stroumsa.

La novel·la, editada el 1994, narra la vida de Daniel, un luthier jueu deportat a Auschwitz i obligat a construir un violí per sobreviure. L'any 1998, Anglada va conèixer Stroumsa, un jueu sefardita que va ser violinista a Auschwitz. Tots dos van unir forces per preservar la memòria de l'Holocaust. L'objectiu del cicle és presentar i examinar grans qüestions filosòfiques i històriques sobre l'Holocaust a través de la seva memòria i la seva literatura, mostrar els efectes de l'Holocaust en la condició humana, assenyalant les diferències entre la jueria de preguerra i postguerra, i estudiar la problemàtica de l'alteritat després dels camps.


dijous, 28 d’agost del 2014

La fe del convers


La conversió al segle XIV

La "fe del convers" és la d'aquell que ha canviat d'opinió pel motiu que sigui i pren posicions no només totalment contràries al que abans pensava, sinó fins i tot extremes dins de la seva nova corrent. L'expressió ve d'aquells que renunciaven, de grau o forçats a la seva religió i havien de demostrar que aquesta conversió era real i no mera façana. En el cristianisme, potser el més recordat és Sant Pau, llur conversió es celebra al santoral el 25 de gener i que va passar de perseguir els cristians a ser un dels seus líders i creadors del cristianisme incipient. Un altre convers del cristianisme fou Agustí d'Hipona (Sant Agustí).

El problema de la conversió dels jueus catalans fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms de 1391 van començar a expulsar els jueus dels calls de les ciutats catalanes més importants de forma violenta, el cas de Barcelona n'és el més estudiat, per posar-ne un exemple.

Continueu llegint a Històries manresanes

dijous, 21 d’agost del 2014

Trivium Klezmer

El violinista (1912), Marc Chagall

Trivium Klezmer actua el proper dimecres 27 d'agost, a les 21:30 h, dins del programa Nits d'Estiu 2014 del CaixaForum de Barcelona.

La música klezmer (en jiddisch קלעזמער) és la música dels jueus asquenasites d'Europa oriental. Al segle XV, grups seculars no litúrgics van desenvolupar un tipus de música inspirada en la Torà per crear melodies amb temàtiques festives relacionades amb les celebracions jueves.

El mot "klezmer" prové de l'hebreu כלי זמר (keli zemer), "instrument de música". La paraula es feia servir en jiddisch per referir-se al músic que interpretava les melodies però actualment s'utilitza per donar nom a l'estil musical. La música era generalment interpretada per un grup de tres a sis músics (klezmorim), que viatjaven de poble en poble tocant a les fires, als casaments o a les festes de Purim. Les lleis solien limitar la mida del grup i les hores en què podien actuar. Els instruments habituals eren violí, clarinet, flauta, violoncel i bateria. En la música klezmer els instruments es tornen qualitativament espirituals amb característiques humanes com el riure i el plor.  El violí o fiddle era l'instrument més popular perquè algunes localitats havien prohibit els instruments aguts com el clarinet, la trompeta o la bateria.

L'afició al klezmer es transmetia de pares a fills. Els klezmorim generalment no tenien autèntiques arrels comunitàries, ja que viatjaven de shtetl en shtetl (els pobles de majoria jueva) buscant feina. De fet, com sempre ha passat amb els artistes ambulants, l'etiqueta "klezmer" tenia connotacions negatives perquè la vida nòmada no era ben vista.

Malgrat la seva inestable reputació, la música klezmer era molt important en la vida jueva de l'Europa de l'Est. Els instruments musicals no estaven autoritzats a la sinagoga després de la destrucció del Segon Temple, l'any 70 EC, però la música klezmer proporcionava una alegria necessària en els casaments i les fires, en una època en què les distraccions eren poques i la vida al camp molt dura. Hi ha un refrany de l'Europa de l'Est que diu que un casament sense un klezmer era pitjor que un funeral sense llàgrimes.

La importància del klezmer per a la vida del shtetl es reflecteix en les manifestacions artístiques, sobretot a partir de finals del segle XIX i a començaments del XX. L'escriptor jiddisch Sholem Aleichem fa referència al paper del klezmer en molts dels seus relats. Tots recorden l'important paper del fiddler a la pel·lícula El violinista a la teulada, adaptació precisament dels relats de Sholom Aleichem sobre Tevye el Lleter. També són molt populars els violinistes de Marc Chagall, com el Violinista celeste que es conserva a Tossa de Mar, o la Núvia amb cara blava.

Músics klezmer de Rohatyn, Ucraïna occidental, 1912

A la fi del segle XIX i començament del XX els jueus van abandonar Europa de l'Est a causa dels pogroms. Molts es van traslladar als Estats Units, i per tant el klezmer va viatjar amb ells. Desafortunadament, els fills dels jueus que es van desplaçar als Estat Units no estaven massa interessats en la música del vella llar dels pares, i es van interessar més per la música popular americana. La destrucció de la vida jueva a Europa durant la Segona Guerra Mundial va posar fi a la cultura de klezmer a Europa i tot un món va desaparèixer.

Per sort, als anys setanta alguns joves músics van començar a investigar les tradicions de la música klezmer. Una banda anomenada The Klezmorim es va formar a Califòrnia, i van començar a tocar música klezmer per Estats Units i Europa. L'interès pel klezmer va ressuscitar. Es van fer grans esforços per recuperar l'autèntic estil de la música klezmer de la vella Europa, a partir de documents escrits i alguns enregistraments de començaments del segle XX. Ara és ben viva un altre cop!

dimecres, 30 de juliol del 2014

Les nits jueves, a Castelló d'Empúries


Amb l’estrena de les “Nits Jueves”, la vila de Castelló d’Empúries recuperava per uns instants el seu passat jueu. La primera part de les “Nits” va consistir en una visita guiada pel Call jueu, prenent com a punt de partida la Cúria-Presó Medieval, edifici que també es va poder visitar, descobrint la col·lecció de matzevot (làpides funeràries hebrees), així com d’altres elements, com una mezuzà, uns tefilim o la quetubà (contracte matrimonial) de Castelló. Al finalitzar la visita, el guia va acompanyar al grup al Convent de la Mercè on es va realitzar un espectacle que va consistir en la recreació dels moments històrics més importants del Call medieval de Castelló d’Empúries. Aquest espectacle va estar amenitzat amb música en directe i cants sefardites. Finalment, les “Nits” incorporaven un sopar al restaurant-hostal Casa Clara, on es va poder gaudir d’un àpat d’inspiració sefardita. Els Serfs de la Gleva, associació que pertany a la Red de Juderías, d’aquesta manera tan especial tornava a oferir, després de l’èxit del Casament Jueu, un tast de la vida i la cultura dels jueus castellonins.

L'espectacle didàctic, lúdic i gastronòmic de les "Nits Jueves" es tornarà a representar els dies 15 d’agost i 5 de setembre de 2014.

dijous, 10 de juliol del 2014

1392, punt final?


El llibre dels administradors de la Seu

En aquest bloc s'ha repassat l'empremta que van deixar els jueus a la ciutat de Manresa, però un dels casos que sovint s'ha omès més en la història són les feines que realitzaven fora de les més conegudes i probablement més odiades, l'usura, ergo, el préstec de diners. Al call de Manresa els jueus estaven segurs, durant els segles XIII i XIV, vivien dintre el seu barri, no se'ls podia atacar ni insultar, doncs fer-ho, era insultar directament al rei, ja que els jueus eren "el cofre i tresor" del rei, patrimoni de la corona.

Continueu llegint a Històries manresanes

dimecres, 25 de juny del 2014

Holocaust a l'altell

Kurt i Dorel Sontheimer. Els germans (ella amb guants), en un vol de Lufthansa 
amb l'esvàstica al fuselatge, després d'arribar a l'aeroport del Prat, el 1935


LES 7 CAPSES DE LA DIAGONAL
De vegades la veritat es fa lloc en la foscor. Dory Sontheimer (Barcelona, 1946) va trobar a les golfes del pis de la seva mare set capses de cartró amb documents i cartes que reconstrueixen un passat que desconeixia. Uns 30 membres de la seva família van ser perseguits o assassinats pels nazis. El llibre Les set caixes reconstrueix la identitat que li va ser amagada.
Una tarda de finals d'octubre del 2002, Dory Sontheimer es va disposar a posar ordre al domicili de la seva mare, morta 15 dies abans als 90 anys després d'anar-se apagant i balbucejar els seus últims dies una frase en alemany sense aparent sentit: «¡Ara ve la Gestapo i se'ns emportarà!». Al silenciós cinquè pis de l'immoble de la Diagonal, Dory va recórrer les estances i va entrar al dormitori que havia ocupat de soltera. Va obrir l'altell i, entre mantes i altres trastos, va descobrir set capses de cartró numerades amb pulcritud. Set, com els braços del canelobre jueu. Dins hi va trobar una cosa que els seus pares, Conrado i Rosita Sont, li havien amagat durant 54 anys i que transformaria per sempre la seva vida: un aclaparador passat familiar de persecució i mort a mans dels nazis.

Allò va desencadenar una tempesta dins seu. Dory havia crescut com a catòlica practicant. Va ser batejada, va estudiar amb les monges alemanyes, va fer la comunió i pràcticament no va faltar mai a missa el diumenge a l'església de Nostra Senyora de Pompeia. Durant mig segle tot havia encaixat en un model de vida ordenat i confortable, ennoblit per un alt sentit de l'ètica. Encara que, ben pensat, recordava alguna fogonada d'estranyesa. Sempre li havia xocat que fossin tan pocs de família. Podia comptar-los amb una mà: els seus pares, l'avi Max que havia vingut de Cuba a viure amb ells i l'oncle Julius, germà de Rosita, que residia als EUA i de tant en tant els feia una visita. «¿Per què som tan pocs? ¿No tinc cosins?», havia preguntat Dory en alguna sobretaula. «Van morir a la guerra», tallaven els seus pares. «Tenien una gran habilitat per canviar de tema», i ara se n'adona. També la desconcertava que, malgrat el seu ferm orgull alemany, no es relacionessin mai amb altres alemanys. «M'imagino que tenien por que fossin nazis», dedueix.

Un anunci de passada
Només una vegada, quan ella va complir els 18 anys, recorda, li van anunciar que el seu origen era jueu. De passada i sense adornar-ho. Així que ella va seguir amb la seva vida. Va estudiar Farmàcia, es va casar als 22 anys amb el ginecòleg Josep Maria Gil-Vernet, va treballar a la direcció tècnica del laboratori Liberman i va tenir tres fills, que van estudiar als jesuïtes i que, amb el temps, li han donat set néts. «La veritat és que no vaig prestar atenció a aquell anunci sobre els meus orígens -admet, davant els papers de les set capses desplegats pel parquet del saló-.
Estava sumida en una hiperactivitat que no era gaire comuna en una dona de la meva època».

Estirant la troca documental fins a ordenar la història en un llibre, Les set caixes, d'Angle Editorial (Las siete cajas , Circe), Dory ha passat l'última dècada reconstruint la seva identitat. Els seus pares, Conrado i Rosita Sont, es deien en realitat Kurt i Rosl Sontheimer. Les seves famílies els van enviar a mitjans de la dècada dels 30, per separat, a la Barcelona republicana per apartar-los d'una Alemanya enrarida. Max Sontheimer, el pare de Kurt, era propietari de la fàbrica de porcellanes Lehmann amb filial a Barcelona. Les seves exportacions a Cuba li van valer el nomenament de cònsol alemany a l'Havana. Així que Kurt s'encarregaria del negoci i la seva germana, Dorel -també embarcada cap al mateix destí-, acabaria treballant en una distribuïdora de pel·lícules infantils que va portar Bambi de Walt Disney a les pantalles de la capital catalana.

Els germans es van adaptar sense dificultat a la vida de la ciutat. Organitzaven animades excursions i ofegaven nostàlgies a la cerveseria Heidelberg de la plaça d'Universitat. Més tard, Dorel se les va apanyar per presentar-li una amiga arribada de Friburg, Rosl Heilbruner, que havia estat acomiadada el 1933 del seu càrrec com a ajudant d'un advocat per ser jueva i havia aconseguit una oferta de treball als magatzems Sepu com a secretària de comerç exterior. Va funcionar. Kurt i Rosl es van enamorar, es van casar el 31 de desembre de 1936 en un jutjat i es van instal·lar al número 250 del carrer de Muntaner.

Just quan la família alemanya començava a patir la depuració racial de Hitler, Kurt va obtenir la nacionalitat espanyola. Però, per a major intranquil·litat, el comandant Franco es va aixecar a Melilla i el matrimoni Sontheimer, tement que la Gestapo actués a Espanya, va decidir convertir-se al cristianisme i casar-se per l'església el 18 d'agost de 1939, amb la complicitat del rector Àngel Rovira.

Dorel, en canvi, davant la idea de sotmetre's a la versió hispànica del feixisme, havia preferit embarcar-se el 1936 rumb a la Palestina britànica, on vivien la seva tia Ella i la seva família. «A l'obrir les capses -explica Dory-, el primer gran impacte que vaig rebre va ser veure en una carpeta el telegrama que notificava la mort de Dorel durant el bombardeig de la força aèria de Mussolini de Tel Aviv, el 9 de setembre de 1940». Aquell paper amb una línia precisa en lletres liles era una representació gràfica del dolor que devia sentir el seu pare. «A partir d'aquí vaig començar a estudiar els documents i les cartes obsessivament», reconeix. Durant tres mesos a penes vaig dormir.

El final de la història
Mentrestant, Max i Rosa Sontheimer, aliens a la mort de la seva filla, van malvendre la seva fàbrica a un ari i intentaven fugir d'Alemanya. Als seus passaports ja hi figuren com a Max Israel i Rosa Sara -Israel i Sara eren la humiliació preceptiva imposada als jueus, com la J de Juden a la tapa-. Kurt, des de Barcelona, va moure cel i terra per treure'ls. Va trucar a la porta de Juan Antonio Güell, marquès de Comillas, fundador de la Compañía Transatlántica, perquè estengués un parell de bitllets a Cuba, però el permís de trànsit per Espanya es resistia. Al final, van aconseguir embarcar cap a l'Havana i posar-se en lloc segur, tot i que Rosa va morir d'un infart quan va començar el genocidi.

Els pares de Rosl, Lina i Eduard Heilbruner, van córrer pitjor fortuna. Després d’una operació de neteja a la Selva Negra, el 23 d’octubre de 1940 els van arrencar de casa seva, juntament amb el pare de Lina. Només es van poder emportar 100 marcs i una maleta. Els van adotzenar al camp de concentració de Gurs, a Aquitània, i més tard a Récebédou, a prop de Tolosa, i a Les Milles. El seu fill Julius, a qui havien enviat un any abans a Nova York amb uns familiars, va pressionar tant com va poder consolat americà a Marsella. Però l’1 de juliol de 1941 ja no van estendre ni un bitllet més i el cònsol general d’Espanya a la ciutat francesa, Vicente Vía Ventalló, col·laborador del règim de Vichy, no va firmar l’autorització perquè poguessin entrar a Espanya. Lina, desesperada, fins i tot va intentar contactar amb republicans espanyols perquè els passessin pels Pirineus. Sense èxit.

El 20 de gener de 1942 una quinzena de criminals nazis es reunien al llac Wannsee, a prop de Berlín, i traçaven la Solució Final, el protocol de l’Holocaust. Començava la matança industrialitzada de més de sis milions de jueus. En 30 d’agost d’aquell any va arribar l’última carta dels Heilbruner. Van ser traslladats a Drancy i d’aquí, muntats com bestiar en trens cap a Auschwitz. «He pogut localitzar un dels vagons, segurament del tren en què es van endur Lina i Eduard», explica Dory.

«Llegir la correspondència del pas dels meus avis materns per aquells camps immunds, sense donar mostres d’odi en cap moment, i la seva mort a la cambra de gas em provoca molt dolor», confessa, després de llegir les 300 cartes que es van enviar. Estaven només a 300 quilòmetres de Barcelona. N’hi hauria hagut prou que aquell cònsol firmés els maleïts papers. Un gest els hauria allunyat de la mort.

El saldo de l’horror
Julius, el fill de tots dos, es va allistar a l’Exèrcit nord-americà i va participar com a radiotelegrafista en el desembarcament de Normandia i en l’alliberament de Buchenwald. No va poder salvar els seus pares, però sí que va poder rescatar al seu oncle Nathan del camp de concentració de Noé. Cinc germans de Lina i els seus cònjuges van morir a l’Holocaust. Un cosí germà de Kurt va sobreviure després del seu pas pels camps de Terezín, Auschwitz i Schasenhausen. En total, 30 membres de la família de Dory Sont van ser engolits pel terror nazi.

Per això, el més commocionant de la història és aquell silenci dens, ontològic, dels pares de Dory. «És una actitud recurrent en els supervivents –corregeix l’historiador Manu Valentín, que ultima el llibre El exilio judeoasquenazí en Barcelona (1933-1945)–; milers de jueus van optar per convertir-se, esborrar el rastre de la seva identitat i començar de zero, ser altres per protegir els seus descendents». Un reset que era encara més justificat en l’Espanya catòlica de Franco, a qui no li tremolava el pols a l’hora de retornar els jueus a la frontera per deixar-los a les urpes de la Gestapo. «Un cas dramàtic va ser el de la jueva alemanya Jenny Kehr, que es va penjar a la presó de les Corts el desembre del 1942 quan va saber que l’endemà l’anaven a traslladar a Portbou», explica Valentín.

I Dory corrobora la tesi de l’historiador. «Tots els descendents de la meva família que he anat trobant a Viena, Praga, Londres, Tel Aviv, Buenos Aires, Mont-real, Quebec i Nova York coincideixen que va ser la generació del silenci», subratlla. «Segurament sentien la frustració de no haver pogut rescatar els que van morir, van experimentar la culpa per haver sobreviscut».

La força del destí
Tot i així, Dory no va notar la infelicitat en els seus pares. I guarda un record molt tendre del seu avi Max. S’adoraven. «Quan jo tenia 7 anys, ell va ser ingressat amb un càncer de pròstata letal i jo, per una peritonitis –explica–. Tots dos vam estar 48 hores en coma. Ell va morir i a la mateixa hora jo em vaig despertar». Durant aquells set anys, ell tampoc va dir res de res. Segons els especialistes, molts supervivents senten que si expliquen els horrors soferts atorguen una segona victòria als botxins. Però «el silenci és una forma eficaç de transmissió», adverteix Yael Danieli, victimòloga i directora de The Group Project for Holocaust Survivors de Nova York. El que és ocult espera a ser revelat. Potser per això, els Sontheimer van callar però no van cremar els papers. Els van deixar en l’altell perquè fossin descoberts i al final es reparés la memòria.

Davant d’aquesta tasca, van advertir a Dory que indagar en aquell passat podria causar-li ferides. Ella ha plorat molt i ha somiat també des d’aquella tarda d’octubre del 2002, però manté l’enteresa. «He sumat, no restat. Ara em considero una jueva catòlica –diu somrient–. Sentir el papa Francesc dir que tots tenim origen jueu és un alleujament, ¿no?». Ara bé, li ha aflorat la sensibilitat davant l’antisemitisme –«jo el noto»–, i no para de formular-se una pregunta que segurament no tindrà resposta: «¿Per què els aliats no van bombardejar les vies d’aquells trens si sabien que anaven als camps d’extermini?».

També li han passat coses extraordinàries. A partir de la publicació de Les set caixes, li va trucar un antic empleat del seu pare de principis dels 40 i li va explicar un fet commovedor: una vegada que va anar de visita a casa seva en aquells anys, l’assistenta li va confessar: «La senyora [la seva mare] s’ha passat la tarda plorant pels seus pares». I aquesta mateixa setmana li ha arribat una carta firmada per Montserrat Miquel, una amiga íntima de la seva mare que avui té uns lúcids 100 anys i viu en una residència. Al text recorda els estius compartits a Sant Feliu i esmenta les «coses» de les quals els seus pares no volien parlar «en aquells temps tan desgraciats per a tots». Dory l’anirà a visitar a final de mes per furgar en el seu record.

També ha viatjat a set països per conèixer una desena de familiars de qui abans no sabia res. «A tots ens fa una il·lusió tremenda el retrobament». I ha trucat a la porta de la comunitat jueva de Barcelona. I fa un any i mig la va invitar la Diputació de Barcelona per participar en el cicle Perseguits i salvats sobre el pas pels Pirineus entre els anys 1936 i 1948. «Col·laborar amb ells m’ha donat oportunitat de formar-me al costat d’historiadors, sociòlegs i escriptors», explica.

Però encara té projectes per estrenar. Anar al registre civil a canviar el cognom Sont pel de Sontheimer. Buscar tres jesuïtes citats en una anotació que va trobar a les capses. Explorar altres branques de la família. I avançar en un segon llibre sobre la fàbrica Lehmann –la que va pertànyer al seu avi i va dirigir el seu pare–, l’edifici de la qual segueix intacte al número 159 del carrer de Consell de Cent.

També visitar Auschwitz. Encara no està preparada.

Albert Bertran 
Diumenge, 22 de juny del 2014

diumenge, 1 de juny del 2014

Festival de Cinema Jueu de Barcelona


Cinema Obert de Ment és el lema del 16è Festival de Cinema Jueu de Barcelona, que exhibirà propostes cinematogràfiques molt variades i de qualitat a l’Institut Francès del 10 al 15 de juny de 2014

Aquesta nova edició té com a fil conductor l’aprenentatge de la supervivència i com fer-ho des de la tendresa. Els films que es mostren aborden el fet de sobreviure des de molts punts de vista: l’extermini, la mort d’una persona estimada, els credos estrictes... I aprendre, també des de diferents perspectives.

El festival obrirà amb l’estrena documental Molho, A Bookstore in Six Chapters, de Wolfgang Els, un documental sobre la història d’una llibreria de Salònica narrat en ladí. Es projectarà el 10 de juny a les 19 h. La presentació comptarà amb la participació de Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic. Altres projeccions destacades són In Darkness, d’Agieszka Holland; Fill the Void, de Rama Burshein, i Nono, the Zigzag Kid, de Vincent Bal.

Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons [Enric H. March]