Massada Sabadell 26

 El vell barri jueu de Balat d'Istanbul, en el segle XIX
(Font: Rivavakfi)

Massada 26 from Enric H. March

L'article L'últim català d'Istanbul ha estat publicat

en el número 26 de la revista Massada Sabadell

Jueu, no toquis, la carn!

Prohibicions alimentàries: el problema de la carn

Les prohibicions que els jueus entressin en contacte directe amb menjar o beguda que havia de ser consumit pels fidels cristians foren la tònica general en moltes ciutats medievals. Existien normes, edictes i lleis feudals que també delimitaven als sarraïns (musulmans) quin menjar podien tocar i quin no, però és el cas concret dels jueus on les autoritats de la Corona d'Aragó van legislar de forma restrictiva quins comestibles havien d'adquirir els jueus catalans. El consum de carn a l’edat mitjana era molt més freqüent del que sovint ens imaginem i els conflictes que va originar entre la comunitat jueva i la cristiana van perdurar al llarg de tot aquest període.

A Manresa l'oligarquia local era qui capitanejaven la campanya contra les carns jueves. L'any 1338 els consellers de la ciutat publicaren una ordre, ratificada pel propi rei Pere III, prohibint als jueus manresans tocar la carn abans d'haver-la comprat, tot i que se'ls permetia vendre la seva als mercats sempre que anunciessin que l'animal havia estat sacrificat per un jueu: "que negun juheu no menjaràs pa, fruita ne erbolam tro que'n haja comprat".

Continueu llegint a Històries manresanes, de Jordi Bonvehí i Castanyer

El judeocatalà, el dialecte que mai no va existir

Fragment del quadern de comptes de Jucef ben Zabara

El qatalanit i les llengües del judaisme
 
Quan parlem de les llengües del judaisme un dels errors més estesos a Catalunya és creure que va existir un dialecte del català –qatalanit o judeocatalà– parlat per les comunitats jueves medievals dels calls catalans. L’error ve de pensar que si existeix una llengua sefardita o judeocastellana també n’hi va haver una de judeocatalana. Però treure una conclusió d’aquesta mena ve de barrejar dues realitat històriques diferents. A l’Edat Mitjana tampoc hi havia un dialecte castellà parlat per les comunitats jueves de Sefarad, sinó que allò que anomenem sefardita és la llengua castellana del segle XV, la parlada en el moment que es produeix l’expulsió, l’any 1492, que ha persistit com a llengua jueva fins els nostres dies. El sefardita és la llengua parlada avui pels jueus de la diàspora procedents de Sefarad.

En aquest sentit, podem parlar de llengües jueves quan ens referim a l’hebreu que es parlava en l’Israel històric (fins la destrucció del segon Temple de Jerusalem, l’any 70), i a la diàspora mentre ha estat llengua de culte; i l’hebreu modern que es parla a l’actual estat d’Israel. També ho és el jiddisch de les comunitats de l’est d’Europa, una llengua germànica amb influències de l’hebreu i de llengües eslaves. Neix entre els jueus alemanys (els textos més antics són del segle XIV), però s’acabarà desplaçant cap a les terres eslaves a mida que els jueus van emigrar cap allà. Ara es parla arreu on hi hagi comunitats jueves procedents de l’est europeu. I és llengua jueva el judeocastellà de què hem parlat abans, que es parla, sobretot, a l’Amèrica llatina, Grècia, Turquia i Israel. Dins dels judeocastellà s’ha d’incloure la haquitia que parlen els sefardites del nord del Marroc.

Per parlar amb propietat de qatalanit, la parla catalana del segle XV hauria d’haver sobreviscut entre les comunitat jueves de la diàspora. En els casos on els jueus catalans es van trobar amb una llengua fàcilment assimilable, com és el cas d’Itàlia, van perdre la llengua catalana en benefici de l’italià. Els que van anar a parar a Grècia i Turquia, on la llengua era molt diferent a la que parlaven, la llengua materna va sobreviure més temps. És el cas del castellà. Pel que fa al català, es creu que a principis del segle XX encara era parlat a Tessalònica (Grècia). A aquesta parla dialectal sí que li podríem dir judeocatalà si encara es parlés. Però no és el cas.

L’error, però, és tan gran que judeocatalà té entrada a l’Enciclopèdia Catalana. També la Viquipèdia insisteix en la seva existència i, fins i tot, l’anomena també catalànic o qatalanit. La investigació que han dut a terme els doctors Francesc Feliu i Joan Ferrer, professors de la Universitat de Girona, sobre uns textos del segle XV del gironí Jucef ben Zabara, representa una aportació científica positiva que demostra que els jueus catalans no tenien un dialecte propi. Els experts expliquen que l’error potser ve de quan Solomon Asher Birnbaum va escriure a l’edició de 1972 de l’Enciclopèdia Judaica: «A la península Ibèrica la història dels jueus arrenca el primer segle després de Crist. Aquí el catalànic es va desenvolupar a l’est, el portuguèsic a l’oest i, entre ells, el jidyó o judezmo (també anomenat ladí).»

Jucef ben Zabara va ser un gironí que va viure al segle XV. Era col·lector del clavari de la comunitat jueva de la ciutat, una mena de tresorer que encara tenia unes altres funcions, com la de ser el dipositari de la clau del Call i la persona que tenia cura de l’aplicació de les normes. Per tant, Zabara era un home cultivat, acostumat a fer anar els llibres de comptes i relacionar-se amb diferents comunitats. Mai no sabrem què va fer que un dels seus quaderns de comptes, el corresponent a l’any 1443, anés a parar a l’interior d’un llibre de protocols notarials i no fos destruït, o fet miques com tots els altres, per utilitzar-ne el paper per fer gruix a les guardes dels llibres dels cristians. El fet és que el quadern de comptes de Zabara ha arribat als nostres dies gràcies al zel dels notaris catalans per conservar els seus documents i, també, pel bon criteri de l’Arxiu Històric de Girona. 

L’estudi de la recerca de Ferrer i Feliu han estat publicades, el març de 2013, pel Journal of Medieval Iberian Studies dels Estats Units. Resumint el que el treball ens explica, excloent-ne els noms de persona o de família, rere l’escriptura hebrea del document de Zabara, la transcripció del qual va ser iniciada per Eduard Feliu i, després de la seva mort el 2009, continuada pels dos investigadors de la UdG, hi apareixen cent seixanta paraules catalanes. La llengua, és clar, la de la Girona de mitjan segle XV, que presentava peculiaritats com la presència d’una –n final etimològica, un tret que Joan Coromines creia desaparegut de la parla des de final del segle XII.

El document conté, segons el criteri dels especialistes, paràgrafs d’una rellevància especial. Sense voler ser extensos en una explicació que supera aquest article, és el cas del número 70, en què de les nou paraules escrites quatre són catalanes: «lsˇwcrym mhmwsˇbcym crwbt nd’l lprwc lhm nyblysˇ wqlyryyh wt¸wrwqsˇ» (‘per als membres dels jurats, per al seu Nadal, els donem neules, clareya i toroqs’). Ha sorprès de manera especial l’aparició d’aquest darrer terme –toroq– que fa referència, de manera inconfusible, al torró de Nadal, tot i que és el primer i únic cop que s’ha trobat escrit d’aquesta manera. El quadern també serveix per fer recular l’origen d’alguna paraula, com passa amb el terme assessor (’sˇysˇwr), conegut per primer cop en català al Tirant lo Blanc, el 1490, i que l’anotació de Zabara fa recular cinquanta anys. Encara un altre exemple els serveix per testimoniar els intercanvis culturals. És la paraula Corpocrist (qwrpwqrysˇt¸) –celebració del Corpus Christi–, que s’havia trobat escrita en aquesta forma, per primer cop, en un document mallorquí del 1442 i tan sols un any més tard apareix en aquest gironí.

Francesc Feliu i Joan Ferrer conclouen que el quadern de comptes de Jucef ben Zabara “és el document més importat descobert fins ara per a l’estudi de la llengua parlada pels jueus de Catalunya”. Una de les característiques que fa més interessant el català del quadern, i indiscutibles les conclusions dels investigadors, és el fet que Zabara escrivia les paraules catalanes tal com les pronunciava, precisament perquè no escrivia en la llengua que parlava. 

Les conclusions d’aquest estudi van ser exposades dins del cicle de conferències que el Patronat Call de Girona i el Museu d’Història dels Jueus van organitzar al voltant de l’exposició “Les llengües del judaisme”, celebrada del 22 de març al 30 de setembre de 2013.

I continuo veient les seves cares

L’exposició del Museu d'Història de Catalunya titulada «I continuo veient les seves cares. Fotografies dels jueus polonesos» és una iniciativa de la Fundació Shalom, que el 1994 va adreçar una crida a la població demanant la donació de fotografies de jueus polonesos. En aquell moment –al cap de gairebé cinquanta anys del final de la Segona Guerra Mundial– molts van dubtar de la viabilitat del projecte. Tanmateix, van començar a arribar fotografies, procedents tant dels indrets més diversos de Polònia com dels racons més allunyats del globus terraqüi. Entre els donants hi va haver habitants de les grans metròpolis i veïns de llogarets i pobles. Avui dia, la Fundació ha rebut més de nou mil imatges, enviades sobretot per polonesos, veïns o amics dels retratats, que havien conservat les instantànies durant més de cinquanta anys.

De la mateixa manera, moltes fotografies les van donar jueus polonesos repartits arreu del món –familiars de les víctimes de l’Holocaust, establerts a Israel, Veneçuela, el Brasil, els Estats Units, Itàlia, l’Argentina o el Canadà–, que s’havien endut a casa seva aquells trossos del passat. Algunes d’aquestes fotografies havien estat custodiades com a records molt preuats, d’altres es van conservar en racons oblidats, relegades a golfes i soterranis. El més veterà dels donants ara té noranta anys; el més jove, dotze.

«No sols són justos els qui han salvat com a mínim una vida. També es mereixen aquest qualificatiu els qui han contribuït a preservar la memòria» Són precisament ells els qui han fet realitat aquesta exposició fotogràfica, que es va mostrar al públic per primera vegada el 1996, a la Galeria Zachęta de Varsòvia. L’exposició va sorgir per iniciativa de Gołda Tencer, directora de la Fundació Shalom, amb la col·laboració, com a comissari i dissenyador, respectivament, de Tomasz Tomaszewski i Krzysztof Burnatowicz.

L’exposició «I continuo veient les seves cares» podria interpretar-se com un plany per un món desaparegut, al qual només podem tornar contemplant fotografies antigues. A les imatges es van congelar les siluetes humanes, les ombres de les cases, els somriures trencats fa temps i, sobretot, les cares: una varietat de rostres que avui ens revelen com eren els jueus polonesos de llavors, immersos en les seves feines quotidianes, seriosos o alegres, pensatius...

En museus de diversos països del món es conserven fotografies de jueus polonesos famosos: músics, tzadikim, pintors o escriptors. En canvi, la Fundació Shalom ha reclamat la memòria de la gent senzilla, ignorada per la Història. D’aquesta manera, els seus noms han pogut transcendir en més de quaranta ciutats de diversos racons del planeta. Destacats museus i galeries d’arreu del món han exhibit aquesta col·lecció de retrats jueus, que s’ha pogut contemplar en ciutats com Frankfurt, Munic, Hamburg, Sant Petersburg, Brussel·les, en el Centre Wiesenthal de Los Angeles, a l’Holocaust Memorial Center de Detroit, a Boston –on l’exposició va ser inaugurada pel Premi Nobel de la Pau, Eli Wiesel–, a St. Petersburg (Florida), Brussel·les, l’Haia, Nova York, Toronto, Mont-real, Mèxic, San José, Buenos Aires, Praga, Vilna, al Yad Vashem de Jerusalem, i també a Poznań, Łódź o Cracòvia.

Font: Barcelona Fotobloggers

Jueus a Barcelona i relacions comercials mediterrànies (S. XII-XIV)

La disputa de Barcelona (1263)

La disputa de Barcelona o controvèrsia jueva va ésser un debat entre cristians i jueus, que va començar el divendres 20 de juliol de 1263 (el 5.023 de la cronologia jueva) i es va estendre durant els dies 23, 26 i 27 del mateix mes de juliol.

El rei Jaume I va presidir la disputa en el seu propi palau. Per part jueva argumentava el mestre Moxé ben Rahman de Girona (Nahmànides), congut també com Bonastruc ça Porta, que és l'autor de la recensió sobre aquesta controvèrsia que podeu llegir en aquí en castellà traduïda de l'hebreu. Per part cristiana va portar la disputa el jueu convers al cristianisme anomenat Fra Pau, Pau Cristiani de Montpeller o Pau Crestià, i el dominic Raimon de Penyafort.

Hannah Arendt: Festival de Cinema Jueu de Barcelona 2013

15è Festival de Cinema Jueu de Barcelona 2013

Programa

Preestrena a Barcelona

Dia: 9 de juny de 2013 a les 21:00
Lloc: Filmoteca de Catalunya

Directora: Margarethe von Trotta
Repartiment: Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer, Julia Jentsch, Ulrich Noethen, Michael Degen
Alemanya, Luxemburg, França, Israel, 2012. 110 min. 35 mm. VOSE

Sinopsi: Hannah Arendt, filósofa i periodista jueva alemanya exiliada als Estats Units, es enviada a Jerusalem per The New Yorker a cobrir el judici del criminal de guerra nazi Adolf Eichmann. Durant quatre anys treballa, marcada per la controvèrsia, escrivint un assaig titulat "Informe sobre la banalització del mal", la publicació del qual provoca immediatament un escàndol internacional.

Amb la presència de la directora Margarethe Von Trotta. Pel·lícula presentada en col·laboració amb el Goethe Institut i la Mostra Internacional de Films de Dones.

HANNAH ARENDT VOSE from Surtsey Films on Vimeo

Massada Sabadell 25

Massada 25 from Enric H. March

Família i societat en les comunitats jueves de l'Edat Mitjana

Els dies 16, 17, 18 i 19 de juny tindrà lloc el tercer congrés de la Society for Sefardic Studies, que enguany es dedica a la família, societat i vida quotidiana en el món sefardita".

La Society for Sefardic Studies, que té el centre administratiu a la Hebrew University de Jerusalem (Israel) està formada per persones dedicades a la recerca i a l'estudi de la història i la cultura jueva, procedents d'arreu del món. Els seus interessos d'investigació es concentren principalment en la història i la cultura dels jueus de l'edat mitjana a la Península ibèrica, i els seus descendents a l'est i a l'oest, en tots els camps i disciplines, com la història, la filosofia, el misticisme, la literatura, la llengua, l'art, la música, el folklore, l'educació, l'arqueologia, la litúrgia, els estudis bíblics i talmúdics, etc. L'objectiu de la Societat és promoure i coordinar la investigació, organitzar seminaris, conferències i tallers, i difondre informació sobre la recerca, les publicacions i les activitats acadèmiques en el camp dels estudis sefardites.

Les conferències del Congres que tindrà lloc a Girona (Patronat del Call de Girona: Institut d'Estudis Nahmànides i Museu d'Història del Jueus), seran ofertes per membres de la Societat, però totes seran obertes al públic en general que s'hi vulgui acollir, però amb un aforament limitat. La llengua principal que s'utilitzarà serà l'anglès, i també hi haurà conferències en català i en castellà.

Programa: Third congress of the Society on "Family, Society and Daily life in the Sefardi World" June 16-19,2013 (PDF)

Judaisme i cristianisme a l'Antiguitat tardana

Espacios fronterizos: Judaísmo y cristianismo en la Antigüedad tardía (Trotta, 2013; traducció de Carlos A. Segovia), de l'historiador israelià i nord-americà Daniel Boyarin (professor de la Universitat de Califòrnia, Berkeley) explora la formació simultània del cristianisme i del judaisme rabínic com a dues religions independents i la creació del concepte mateix de religió a l'Antiguitat tardana. Partint dels enfocaments i els punts de vista de les diferents escoles d'estudis història de la religió, Boyarin defensa que això que avui s'anomena el "judaisme rabínic" i el "cristianisme" no van acabar de formar-se fins aproximadament el segle V, i que ho van fer mitjançant un procés anàleg al de la partició política d'un únic territori religiós.

Autèntics cartògrafs de la religió, els primitius heresiólogos cristians van fer passar idees, conductes i gent d'un costat a un altre d'una frontera que ells mateixos van fixar amb el seu discurs sobre l'especificitat del fet religiós com a fenomen independent de qualsevol element ètnic o lingüístic. I els heresiólogos jueus van fer, per la seva banda, el mateix, contribuint així, uns i altres, a donar forma a les seves respectives religions i a la religió dels que van percebre com els seus adversaris.

Aquesta tendència a voler marcar les fronteres històriques, ètniques i ideològiques de les religions és la mateixa que ens ha dut a identificar grups humans i llengües a partir de les fronteres que marquen els estats. Un fet que ha dut a pensar el fet religiós com a idiosincràtic i ha estat fruit de totes les confrontacions religioses. És una idea que ha arrelat perfectament en les societats i que porta a distingir l'altre no només com algú que professa (o és originari) una religió diferent sinó que porta a atribuir-li la categoria d'estranger. El cas del judaisme és paradigmàtic. Malgrat la transversalitat "nacional" d'aquesta religió (i del component cultural laic que l'acompanya, i que sovint s'oblida), es tendeix a confondre "jueu" i "israelià". I sovint, els mitjans de comunicació són còmplices d'aquesta confusió quan s'adjectiven les notícies procedents d'Israel o que impliquen algú de religió o cultura jueva. És el mateix que es fa quan se subratlla la procedència d'un delinqüent, quan, en canvi, no s'especifica mai que algú sigui cristià. Això provoca que la categoria "cristià" sigui equiparada a la de "normal" i tota la resta siguin els "estranys".

*

Carlos A. Segovia, l'autor de la traducció del llibre, ha fet una entrevista (publicada en el bloc de l'Editorial Trotta) a David Boyarin, que situa prou bé quina és la tesi que es defensa en aquesta publicació, i que reproduïm a continuació.

Carlos A. Segovia: En Espacios fronterizos. Judaísmo y cristianismo en la Antigüedad tardía, sugieres que la frontera entre el cristianismo y el judaísmo fue inicialmente mucho menos precisa de lo que acostumbramos a pensar. ¿Había hasta el siglo V diferentes maneras de considerarse «judío»?

Daniel Boyarin: Hasta donde yo sé, nadie necesitaba realmente declararse judío. Bastaba con formar parte del pueblo judío. Habitualmente, esto significaba haber nacido de padres judíos; o bien que uno de los padres lo era: supongo que generalmente el padre; salvo en los círculos rabínicos, donde, como es sabido, se estableció el principio opuesto. En cuanto a ser cristiano, se trataba de una elección personal. Con la invención de las nociones de ortodoxia y herejía, se suscitaron numerosas luchas para mostrar que algunos de quienes se declaraban cristianos no lo eran, pero hasta que no se creó un poder estatal capaz de articular con precisión tales límites esas diferencias fueron muy poco relevantes. No había, en principio, ninguna razón por la que uno no pudiera verse a sí mismo como ambas cosas —como judío y como cristiano—, puesto que se trataba de categorías diferentes.

CAS: ¿Cuándo tuvo lugar la «ruptura» entre el cristianismo y el judaísmo? ¿Cuáles fueron sus factores determinantes? ¿Por qué se produjo?

DB: En rigor, no hubo tal ruptura. La noción de «judaísmo», entendida como «la religión de los judíos», es una invención cristiana: la inventaron ciertos cristianos de la Antigüedad que querían dotar al «cristianismo», en tanto que religión igualmente inventada por ellos, de la figura de un «otro». De hecho, y hasta la Época Moderna, los judíos casi nunca han empleado el término «judaísmo» con el significado que hoy solemos darle.

CAS: Muchos estudiosos del judaísmo del periodo del Segundo Templo y de los orígenes cristianos y rabínicos parecen continuar trabajando, sin embargo, con las categorías dictadas por los vencedores, para parafrasear a Walter Benjamin. ¿Cómo podemos escapar del ámbito de sentido que ellas acotan?

DB: Lo único que hay que hacer es pensar de manera diferente, proponer nuevas ideas y sugerir nuevos enfoques al estudiar los datos que tenemos a nuestro alcance.

CAS: ¿Reflejan tus investigaciones históricas sobre los complejos mecanismos que llevaron a la formación de las identidades religiosas en la Antigüedad tardía un interés, que podríamos calificar de contemporáneo o filosófico, por la noción de «identidades transversales»?

DB: No, no lo hacen; pero es obvio que los estudios culturales contemporáneos han propiciado nuevas formas de analizar los datos con los cuales trabajamos. Hay determinadas puertas que se abren y otras que se cierran para cada generación en función del sistema cultural propio de cada una. Hay cosas que hasta ahora se veían de una manera en que ya no podemos verlas, y otras que no eran perceptibles pero que hoy, en cambio, nos resultan claras.

CAS: Permíteme, por último, mencionar una cuestión política de actualidad a la que tú mismo aludes en las páginas iniciales de tu libro. En el Prefacio escribes que aunque desde un punto de vista histórico, tu libro versa sobre los judíos y los cristianos en la Antigüedad tardía, su sentido moral reside en el cuestionamiento de las terribles y fáciles alianzas de hoy en día entre la mayoría de los judíos y muchos cristianos contra los musulmanes. ¿Puedes ampliar un poco esta idea?

DB: Cuando comencé a presentar en público las primicias del trabajo recogido en mi libro, tuve una experiencia sumamente desagradable y desconcertante. En repetidas ocasiones, algunos de los oyentes cristianos que asistían a mis charlas —y debo decir que entre ellos se contaban destacados estudiosos— se me acercaban después y me comentaban que mi trabajo era muy importante porque, hoy en día, los judíos y los cristianos deben hacer causa común contra los musulmanes. Estos comentarios tan faltos de ética me produjeron tal malestar que, durante algún tiempo, pensé en no seguir escribiendo el libro. A decir verdad, solo pude completarlo al darme cuenta de que mi trabajo podía considerarse, más bien, como un intento de elaborar un nuevo enfoque histórico capaz de alentar esfuerzos análogos al tratar de comprender las relaciones entre judíos, cristianos y musulmanes.

CAS: Muchas gracias por haber compartido con nosotros tus apreciaciones sobre estos temas, Daniel. Estoy seguro de que esta breve conversación ayudará a los lectores del libro a entender mejor las premisas teóricas del trabajo que has vertido en él y sus implicaciones prácticas. Y que servirá también para que el público de lengua española se familiarice un poco más con las nuevas perspectivas académicas que están hoy ensayándose en este fascinante campo de estudio.