diumenge, 16 d’octubre de 2011

Holocaust i feixisme: l'extermini de la memòria a l'Argentina


La modernitat occidental està íntimament relacionada amb l'Holocaust, no només com a punt d'arribada dels feixismes, sinó també com a procés. Per Enzo Traverso, l'Holocaust no pot ser entès sense l'imperialisme europeu, el racisme i la lògica totalitària, per la política de violència inaugurada per la guillotina i per la voluntat vigilant dels estats nacionals, que amb el nazisme i l'estalinisme toca sostre. És a l'Argentina, per exemple, on a Sarmiento es pot llegir que els indis han de ser exterminats. Més propers a nosaltres, els nacionalistes de la dècada dels trenta proposaven exterminar als enemics ideològics i "racials" de l'estat: una música que ens sona perquè el decret d'expulsió dels Reis Catòlics i els estatuts de sang contenen el mateix pensament. L'última dictadura argentina (1976-1983) el va portar a terme: el jueu no era l'objectiu principal, però el rerefons, l'argument, era molt semblant. Els nazis van fracassar perquè van perdre la guerra, mentre que "nosaltres la guanyarem", li diu un torturador al presoner Jacobo Timerman. Per a Timerman, a l'Argentina es van donar processos similars a aquells de l'Holocaust. Ara bé, hi ha molt de hipèrbole en l'argument: les diferències entre ambdues polítiques d'extermini són enormes en termes ideològics i també d'escala. Però sí que hi podem trobar un punt de contacte que resulta esfereïdor: tant a l'Argentina com a l'Holocaust no es va tractar únicament d'un extermini físic, sinó també d'una massacre activa de la memòria.

En aquest sentit, el llibre de Federico Finchelstein, El canon del Holocausto (Buenos Aires: Prometeo Editorial, 2009) ens porta pel camí d'aquestes coincidències partint dels pressupòsits que van moure la política exterminadora del nazisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada