dijous, 27 de desembre del 2012

Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada


La revista Afers. Fulls de recerca i pensament va ser fundada l'any 1985 per Sebastià Garcia Martínez. L'Editorial Afers és un projecte editorial i cultural nascut a Catarroja (País Valencià) el 1983 que vol ser estimulant per a la vida intel·lectual dels nostres països catalanoparlants amb les seues revistes periòdiques: Afers. Fulls de recerca i pensament, El Contemporani. Arts, història, societat i Arxius de Sociologia.

Afers ha esdevingut amb els anys una revista de referència que, editada en català, ha mantingut la independència intel·lectual i ha salvaguardat la pluralitat de posicions respecte del fet històric, a més d’haver-se convertit en una publicació capdavantera i de referència per a la historiografi a catalana, i no només. Una publicació periòdica que ha aconseguit més que cap altra posar fi a la parcel·lació de la historiografia dels Països Catalans. Quan apareix aquesta edició en suport digital, la revista ja ha ultrapassat els seixanta números, una fi ta mai no aconseguida per cap altra publicació en català de característiques semblants. Els debats que han acollit les seues pàgines, les monografies o els dossiers que ha publicat, coordinats -i avalats- per historiadors de renom, van de la prehistòria a la més recent actualitat històrica, o de la geografia històrica a la historiografia.

El número 73 està dedicat al judaisme medieval del territoris de parla catalana. Sota el títol Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada desplega els següent 13 articles:

dilluns, 24 de desembre del 2012

Nadal a l'infern

Nadala alemanya (1941) 
[Bon Nadal]

El dia 8 de desembre de 1941, en el camp de concentració de Chelmno, comencen les primeres operacions d’extermini sistemàtic. És també el primer lager en la història de l’Holocaust on es fan servir càmeres de gas. Hi van a parar els jueus dels guetos de Lodz i Warthegau. Moren assassinats 150.000 jueus i 5.000 gitanos. L’11 de desembre alemanya declara la guerra als Estats Units. S’acosta el Nadal.

El 18 de desembre Hitler reuneix els seus generals i els ofereix un àpat de Nadal a Munic. El Führer mai s’ha sentit gaire a gust enmig de l’alta oficialitat de la Wehrmacht, tan aristocràtica. És conscient que no gaudeix del mateix estatus i que no el consideren un dels seus, però té una cort fidel. I és Nadal.

Nadala alemanya, revers (1941)
[Bon Nadal i feliç any nou]
[Salut al nostre Fuhrer

Nadal a l'infern:continueu llegint a Bereshit

dimecres, 19 de desembre del 2012

L'art i la realitat social interpretats per George Grosz

Per Marc Soler, El 'mono' de tinta

Grosz a l'estudi (Foto: Marc Soler)
Quan els nazis van arribar al poder van organitzar una exposició itinerant de caràcter difamatori que es deia "art degenerat". Entre les obres triades en figuraven una vintena de Georges Grosz, una de les seves bèsties negres. A més a més van retirar fins a gairebé tres-centes obres seves dels museus públics on la seva obra era exhibida.
Un dels motius (encara que no pas l'únic com veure'm) que tenien els nazis per incloure Grosz en aquesta exposició eren / són els retrats que va fer de Hitler amb una clara voluntat de denuncia. Després del cop d'estat de Hitler del 8 de novembre de 1923, a la portada del diari "Die Pleite" (La Fallida) es va publicar un dibuix de Grosz que es titulava "Siegfried Hitler". Val a dir que "Siegfried" es un nom germànic compost per "victòria" i "pau". El sarcasme resulta evident. A la imatge es pot veure Hitler vestit amb una pell d'os, una espasa a la cintura, el tatuatge d'una creu gamada i un collaret format pel que semblen ser unes dents humanes: tota una premonició. Aquest "retrat" forma part de la magnifica exposició "George Grosz".

El mes de gener del 1933 Grosz fuig just a temps per salvar la pell quan les tropes d'assalt irrompen al seu estudi i habitatge havent estat nomenat Hitler canceller del Reich el dia 31. A la tardor s'instal·la a Long Island i comença a publicar a la prestigiosa revista de referència "Esquire". Des del refugi nord-americà segueix les informacions que li arriben d'Europa i de la Guerra Civil espanyola. L'art de Grosz continua ben afilat a l'hora de denunciar la guerra i el militarisme. Té dos dibuixos dedicats al general feixista Queipo de Llano - acomiadat de la Casa Reial va escampar xafarderies en un cafè de Madrid dels que la premsa se'n va fer ressò - tan demolidors com el que havia dedicat a Hitler: un d'aquestes dibuixos, que també s'exhibeix a la mostra, es diu "Queipo's aperitif". Entre el dibuix de Hitler i el de Queipo de Llano, hi ha tota una una trajectòria a la que es té accés en el recorregut que se'ns proposa al CaixaForum tarragoní. Un parell de retrats de Grosz (un a l'estudi, l'altre a peu dret, sempre amb la pipa a punt) reben el visitant.


Si la denuncia de la guerra i del militarisme es fan ben paleses a l'obra de Grosz (no endebades va conèixer de primera mà els horrors de la Gran Guerra), no hi són menys presents la denuncia de caràcter social i econòmic. En aquest sentit, per exemple, cal remarcar les seccions de la mostra dedicades a "Els horrors de la Primera Guerra Mundial" i el "Compromís polític". O la sèrie dedicada a l'adaptació teatral de la novel·la de Hasek, "Les aventures del bon soldat Svejk" que va fer Erwin Piscator amb la col·laboració de Brecht. Tampoc l'Església és va lliurar de les seves crítiques ferotges tal com testimonia el Crist crucificat amb mascara de gas i botes que li va valdrà un judici per blasfèmia.

Es podria pensar que la temàtica no és motiu suficient per atraure l'espectador a contemplar les obres sortides d'una matèria tan poc atractiva, aparentment, com són els conflictes socials. Són temes que fàcilment podrien caure en el panfletisme i la propaganda. Res més allunyat de la realitat. El geni de Grosz rau, justament, en això: convertir l'art no sols en una eina de denuncia (què ho és i molt potent), sinó que sent tot això, a més, fa que ultrapassi i es projecti més enllà del que es contingent fins a esdevenir universal. A més, la seva obra té la força dels testimoniatge d'una època o un període de la història europea fascinant: el Berlín dels anys 20, la societat d'entreguerres, i la dramàtica caiguda de la República de Weimar.


L'obra de Grosz és una lliçó magistral de dibuix: des dels fets a la tinta xina (executats amb pinzell i ploma de canya) fins quan introdueix el color i la manera com el fa servir a l'hora d'ocupar i distribuir l'espai. Ens descobreix, també, la capacitat d'observació de l'artista en un seguit d'escenes on hi surten reflectits tots els tipus humans de l'escala social de l'època. Per una banda hi veiem mutilats de guerra, pidolaires, venedors de tabac i tota mena de representants dels treballadors, sempre amb un posat deshumanitzat, el gest mecanitzat; i, de l'altra, hi ha la classe dominant, els rics i els burgesos, els poderosos, dominats per l'afany del plaer i el guany.



La composició i el detall amb que estan fetes aquestes obres, però, és el que ens descobreix l'artista de llarga alenada. La manera com veu i representa la ciutat és un clar exemple que ens descobreix a l'avançada el futurisme, però també la seva simpatia pel moviment Dadà. Les perspectives distorsionades, la superposició d'elements urbans, objectes i tipus de personatges; el bigarrament de les escenes o la simplicitat despullada del traç són elements consubstancials a l'obra de Grosz i són els seus trets distintius encara avui. A destacar els 84 dibuixos en blanc i negre i 16 en color que formen la carpeta "Ecce Homo" ("Heus aquí l'home") o els que figuren a la carpeta "Im Schatten" (A l'ombra, 1921) on el contrast entre classe treballadora i la classe dominant resulten punyents. Així mateix cal destacar la sèrie "Els bandits" a partir de l'obra de Schiller. O la vitrina dedicada a la seva col·laboració amb el setmanari alemany d'art i literatura "Wieland".

Un audiovisual i un catàleg indispensables


Dins el recorregut d'aquesta mostra antològica i completíssima s'ha tingut l'encert d'incloure-hi la possibilitat de visionar l'audiovisual del director cinematogràfic Alexander Urban (1954) de 63 minuts de durada, "El porc humà en el punt de mira. L'anhel de George Grosz". El film es va rodar l'any 2009 amb motiu de complir-se el 50è aniversari de la mort de l'artista alemany. L'homenatge filmogràfic inclou la lectura de nombrosos passatges de les cartes i textos que Grosz va escriure per part de diversos artistes alemanys, així com fragments de pel·lícules de l'època que donen una idea del que va ser l'Alemanya o el Berlín dels anys 20.
Així mateix el catàleg amb textos a càrrec d'Annette Vogel ("L'art com a fusell i sabre") de Birgit Möckel ("A piece of my world in a world without peace") i d'Annette Blattmacher ("George Grosz i la guerra civil espanyola") són un magnífic complement a l'exposició i per apropar-se a l'obra de l'artista.

Crèdits fotogràfics

De dalt a baix (tret de la primera) i amb autorització de CaixaForum de Tarragona:
1.– Crepuscle 1922. Impressió òfset en color. Col·lecció particular, Berlín.   2.– Cràter d'obús, 1915. Transferència litogràfica. Col·lecció particular.  3.– Friedrichstrasse, 1918. Fotolitografia. Col·lecció particular.  4.– Persones perfectes, 1920. Transferència litogràfica. Col·lecció particular.  5.– Crepuscle, 1922. Fotolitografia. Col·lecció particular, Berlín.  6.–  Carnaval sagnant, 1915-1916, transferència litogràfica. Col·lecció particular. (Totes les imatges de George Grosz, VEPAG, Barcelona 2012).

dimarts, 18 de desembre del 2012

La paradoxa de Buchenwald


A 10 km de la ciutat de Weimar, els boscos d'Ettersberg contenen els rastres de diversos episodis de barbàrie de la història d'Alemanya al segle XX. Allà hi va haver un dels més grans camps de concentració en territori alemany del règim nazi i, després, va passar a ser un camp d'internament de la Gulag soviètica. De tot això, poc en queda, i la bellesa dels boscos planteja una paradoxa sobre com gestionar la memòria històrica. Emès en el programa de TVC, Blogeuropa el 17/12/12.

divendres, 14 de desembre del 2012

Vida de Jesús i any litúrgic

Palestina: gráfico de la vida de Jesús y año litúrgico
Barcelona: I. G. Seix Barral Hnos. S.A., 1943
(En alta resolució a Europeana)

Qui em coneix una mica i qui té per costum passar per aquest bloc ja sap que no desaprofito l’ocasió de parlar dels cicles festius del calendari posant en relació els aspectes religiosos amb els orígens agrícoles i pagans que s’amaguen sota les celebracions cristianes i jueves, que són les que ens toquen més directament per història i per formació.

L’interès literari i antropològic de la religió és personal, però l’empremta que la Bíblia i la formació religiosa ha deixat en la societat és col·lectiva. Tant si som descreguts, com un servidor, com si no, no som aliens a la religió. La llengua, sense anar més lluny, és plena d’expressions que en fan referència: ens rentem les mans, quan ens desentenem d’alguna cosa; si ens posem malalts, no estem gaire catòlics; la processó va per dins, quan dissimulem el malestar; si fem tard, arribem a misses dites; si no ens aparellem, ens quedem per vestir sants... Mengem pets de monja, ens encomanem als sants, blasfemem, blasmem i continuem atribuint els pecats capitals als jueus i als infidels. La llista és tan llarga com atapeïts són el cel, el purgatori i l’infern.

La literatura i l’art no s’entenen sense la mitologia, les creences i els símbols que arrosseguem des de la nit dels temps. De la mateixa manera que sent educats sota l’estricta observança de la instrucció catòlica generacions de ciutadans han crescut entre la ignorància i el tòpic –fills de la l’absència d’esperit crític–, la manca absoluta de coneixement religiós, com un aspecte més de la història des del pensament i de la humanitat, deixa orfes les generacions futures perquè trenquen amb el fil, amb el relat que ens lliga al camí i al viatge que ens du fins on som i que ens fa com som.

A l’altre extrem de la manca de coneixem hi trobem el pensament únic, la llengua imperial o la religió vertadera que la nova llei d’educació pretén imposar als nostres escolars (i que estic convençut que està feta sota la creença d'estar fent el que és correcte perquè qui la fa i la defensa ha estat educat sota aquest pensament únic). I dic “nostres” no només referint-me als catalans, que se senten ferits pel menyspreu al que forma part de la seva cultura, sinó també a la resta de ciutadans de l’estat. En el fons, els catalans són uns privilegiats perquè són conscients del que poden perdre, i deixar-ho de tenir o no continua sent una opció. Som aquí malgrat tot. Però als hereus del regne de Castella se’ls ha negat sistemàticament el coneixement de la realitat dels seus veïns. Cal fer les pregàries per als que no tenen tant o més que per als qui se senten amenaçats de perdre res.

Tot aquest llarg excurs només volia justificar, si cal, el mapa que encapçala aquest apunt. Editat per Seix y Barral l’any 1943, decorava les parets de les escoles de la nostra infantesa. Sobre les terres de l’Israel històric sota dominació romana es fa un relat historiat de la vida pública de Jesús, des del seu naixement fins a la seva aparició pública a l’edat de 30 anys.

Aquesta trajectòria és la que marca des del punt de vista teològic, però sobretot popular, l’Any litúrgic, cicle que celebra el relat evangèlic i que es distribueix en les festivitats i cicles d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua (el cicle segueix l’estructura de les festivitats jueves i en podeu veure una aproximació a El cicle de Nadal i una nadala) entre els quals s’intercala el que s’anomena Temps Ordinari, que és aquell en què no se celebra cap aspecte rellevant de la vida de Jesús. No es tracta de dates exactes, sinó d’una sacralització del curs anual de les estacions de l'any i una composició cíclica perquè en un període de temps s’hi pugui encabir el relat salvífic cristià.

dijous, 13 de desembre del 2012

Els nous espais del call de Girona


El dijous dia 13 de desembre, a dos quarts de 8 del vespre, es posen en funcionament els nous espais del call de Girona, recentment recuperats: les noves sales d’exposicions temporals del Museu d’Història dels Jueus, a la planta baixa del número 8 del carrer de la Força. Serà amb la presentació del nou llibre editat pel Patronat Call de Girona, "Els jueus de Girona i la seva organització", que l’historiador barceloní Jaume Riera i Sans ha dedicat al funcionament polític i social de la comunitat jueva gironina. L’acte, que anirà a càrrec del professor de la UdG, Pere Ortí.

Les excavacions que s’han realitzat al call durant aquest any permeten afirmar que en aquest indret s’hi havien ubicat espais importants del barri jueu de la ciutat, com l’última sinagoga, venuda el 1492 a causa de l’expulsió, o algunes cases de notables de l’aljama, com la del metge jueu Astruc Abraham des Portal. Aquests nous espais, rehabilitats i integrats al Museu d’Història dels Jueus, proporcionen al call una finestra oberta sobre el Barri Vell, i són un pas més en el treball de projecció del Call de Girona com a element imprescindible en la recuperació i dinamització del patrimoni de la ciutat.


Jaume Riera i Sans és historiador. Fins al 2010 va exercir d’arxiver a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Especialista destacat en l’estudi dels jueus catalans medievals, és autor de treballs importants sobre la comunitat jueva de Girona, d’entre els quals destaquen l’article “Els avalots del 1391 a Girona” (1987) i el llibre “Els poders públics i les sinagogues. Segles XIII-XV” (2006), volum número 3 de la col·lecció Girona Judaica del Patronat Call de Girona. El llibre que es presentarà dijous, Els jueus de Girona i la seva organització, segles XII-XV, és el volum número 6 de l’esmentada col·lecció. Es tracta d’un estudi molt acurat de l’organització de l’aljama jueva gironina, des dels inicis, al segle XIII, fins als temps finals de la seva existència, a les darreries del segle XV. Jaume Riera aporta dades noves i molt rellevants sobre la vida i funcionament de la comunitat jueva de Girona, la segona més important de la Catalunya medieval.

dissabte, 1 de desembre del 2012