diumenge, 26 de maig de 2013

Judaisme i cristianisme a l'Antiguitat tardana


Espacios fronterizos: Judaísmo y cristianismo en la Antigüedad tardía (Trotta, 2013; traducció de Carlos A. Segovia), de l'historiador israelià i nord-americà Daniel Boyarin (professor de la Universitat de Califòrnia, Berkeley) explora la formació simultània del cristianisme i del judaisme rabínic com a dues religions independents i la creació del concepte mateix de religió a l'Antiguitat tardana. Partint dels enfocaments i els punts de vista de les diferents escoles d'estudis història de la religió, Boyarin defensa que això que avui s'anomena el "judaisme rabínic" i el "cristianisme" no van acabar de formar-se fins aproximadament el segle V, i que ho van fer mitjançant un procés anàleg al de la partició política d'un únic territori religiós.

Autèntics cartògrafs de la religió, els primitius heresiólogos cristians van fer passar idees, conductes i gent d'un costat a un altre d'una frontera que ells mateixos van fixar amb el seu discurs sobre l'especificitat del fet religiós com a fenomen independent de qualsevol element ètnic o lingüístic. I els heresiólogos jueus van fer, per la seva banda, el mateix, contribuint així, uns i altres, a donar forma a les seves respectives religions i a la religió dels que van percebre com els seus adversaris.

Aquesta tendència a voler marcar les fronteres històriques, ètniques i ideològiques de les religions és la mateixa que ens ha dut a identificar grups humans i llengües a partir de les fronteres que marquen els estats. Un fet que ha dut a pensar el fet religiós com a idiosincràtic i ha estat fruit de totes les confrontacions religioses. És una idea que ha arrelat perfectament en les societats i que porta a distingir l'altre no només com algú que professa (o és originari) una religió diferent sinó que porta a atribuir-li la categoria d'estranger. El cas del judaisme és paradigmàtic. Malgrat la transversalitat "nacional" d'aquesta religió (i del component cultural laic que l'acompanya, i que sovint s'oblida), es tendeix a confondre "jueu" i "israelià". I sovint, els mitjans de comunicació són còmplices d'aquesta confusió quan s'adjectiven les notícies procedents d'Israel o que impliquen algú de religió o cultura jueva. És el mateix que es fa quan se subratlla la procedència d'un delinqüent, quan, en canvi, no s'especifica mai que algú sigui cristià. Això provoca que la categoria "cristià" sigui equiparada a la de "normal" i tota la resta siguin els "estranys".

*


Carlos A. Segovia, l'autor de la traducció del llibre, ha fet una entrevista (publicada en el bloc de l'Editorial Trotta) a David Boyarin, que situa prou bé quina és la tesi que es defensa en aquesta publicació, i que reproduïm a continuació.

Carlos A. Segovia: En Espacios fronterizos. Judaísmo y cristianismo en la Antigüedad tardía, sugieres que la frontera entre el cristianismo y el judaísmo fue inicialmente mucho menos precisa de lo que acostumbramos a pensar. ¿Había hasta el siglo V diferentes maneras de considerarse «judío»?

Daniel Boyarin: Hasta donde yo sé, nadie necesitaba realmente declararse judío. Bastaba con formar parte del pueblo judío. Habitualmente, esto significaba haber nacido de padres judíos; o bien que uno de los padres lo era: supongo que generalmente el padre; salvo en los círculos rabínicos, donde, como es sabido, se estableció el principio opuesto. En cuanto a ser cristiano, se trataba de una elección personal. Con la invención de las nociones de ortodoxia y herejía, se suscitaron numerosas luchas para mostrar que algunos de quienes se declaraban cristianos no lo eran, pero hasta que no se creó un poder estatal capaz de articular con precisión tales límites esas diferencias fueron muy poco relevantes. No había, en principio, ninguna razón por la que uno no pudiera verse a sí mismo como ambas cosas —como judío y como cristiano—, puesto que se trataba de categorías diferentes.

CAS: ¿Cuándo tuvo lugar la «ruptura» entre el cristianismo y el judaísmo? ¿Cuáles fueron sus factores determinantes? ¿Por qué se produjo?

DB: En rigor, no hubo tal ruptura. La noción de «judaísmo», entendida como «la religión de los judíos», es una invención cristiana: la inventaron ciertos cristianos de la Antigüedad que querían dotar al «cristianismo», en tanto que religión igualmente inventada por ellos, de la figura de un «otro». De hecho, y hasta la Época Moderna, los judíos casi nunca han empleado el término «judaísmo» con el significado que hoy solemos darle.

CAS: Muchos estudiosos del judaísmo del periodo del Segundo Templo y de los orígenes cristianos y rabínicos parecen continuar trabajando, sin embargo, con las categorías dictadas por los vencedores, para parafrasear a Walter Benjamin. ¿Cómo podemos escapar del ámbito de sentido que ellas acotan?

DB: Lo único que hay que hacer es pensar de manera diferente, proponer nuevas ideas y sugerir nuevos enfoques al estudiar los datos que tenemos a nuestro alcance.

CAS: ¿Reflejan tus investigaciones históricas sobre los complejos mecanismos que llevaron a la formación de las identidades religiosas en la Antigüedad tardía un interés, que podríamos calificar de contemporáneo o filosófico, por la noción de «identidades transversales»?

DB: No, no lo hacen; pero es obvio que los estudios culturales contemporáneos han propiciado nuevas formas de analizar los datos con los cuales trabajamos. Hay determinadas puertas que se abren y otras que se cierran para cada generación en función del sistema cultural propio de cada una. Hay cosas que hasta ahora se veían de una manera en que ya no podemos verlas, y otras que no eran perceptibles pero que hoy, en cambio, nos resultan claras.

CAS: Permíteme, por último, mencionar una cuestión política de actualidad a la que tú mismo aludes en las páginas iniciales de tu libro. En el Prefacio escribes que aunque desde un punto de vista histórico, tu libro versa sobre los judíos y los cristianos en la Antigüedad tardía, su sentido moral reside en el cuestionamiento de las terribles y fáciles alianzas de hoy en día entre la mayoría de los judíos y muchos cristianos contra los musulmanes. ¿Puedes ampliar un poco esta idea?

DB: Cuando comencé a presentar en público las primicias del trabajo recogido en mi libro, tuve una experiencia sumamente desagradable y desconcertante. En repetidas ocasiones, algunos de los oyentes cristianos que asistían a mis charlas —y debo decir que entre ellos se contaban destacados estudiosos— se me acercaban después y me comentaban que mi trabajo era muy importante porque, hoy en día, los judíos y los cristianos deben hacer causa común contra los musulmanes. Estos comentarios tan faltos de ética me produjeron tal malestar que, durante algún tiempo, pensé en no seguir escribiendo el libro. A decir verdad, solo pude completarlo al darme cuenta de que mi trabajo podía considerarse, más bien, como un intento de elaborar un nuevo enfoque histórico capaz de alentar esfuerzos análogos al tratar de comprender las relaciones entre judíos, cristianos y musulmanes.

CAS: Muchas gracias por haber compartido con nosotros tus apreciaciones sobre estos temas, Daniel. Estoy seguro de que esta breve conversación ayudará a los lectores del libro a entender mejor las premisas teóricas del trabajo que has vertido en él y sus implicaciones prácticas. Y que servirá también para que el público de lengua española se familiarice un poco más con las nuevas perspectivas académicas que están hoy ensayándose en este fascinante campo de estudio.

dijous, 23 de maig de 2013

Joaquim Amat-Piniella: escriure contra el silenci



Des del 26 d'abril ja es pot visitar al Centre Cultural el Casino de Manresa la mostra "Joaquim Amat-Piniella: escriure contra el silenci". L’exposició -que constitueix un dels plats forts del centenari- ofereix una visió de conjunt sobre la figura i l’obra de l’escriptor manresà a través d’un recorregut per les quatre grans etapes de la seva vida: la República, la Guerra Civil, l’exili i la deportació i l’exili interior i el franquisme.

Produïda per l’Ajuntament de Manresa, amb el suport de la Diputació de Barcelona i la Institució de les Lletres Catalanes, "Joaquim Amat-Piniella: escriure contra el silenci" ofereix per primer cop una perspectiva completa d’Amat, que va més enllà de K.L. Reich i que aprofundeix en aspectes com el seu activisme cultural i polític i l’exercici del periodisme, tot vinculant-lo a l’anomenada “generació sacrificada”, formada per escriptors com Salvador Espriu, Mercè Rodoreda o Pere Calders, als quals l’esclat de la Guerra Civil va estroncar les respectives carreres literàries.

El muntatge -comissariat per Josep Alert, Joaquim Aloy, Llorenç Capdevila i Àngels Fusté, i dissenyat per Estudi Mestres- incorpora documents fins ara inèdits, entre els quals destaquen diferents cartes escrites des del front de guerra, o un exemplar de la novel·la El casino dels senyors, dedicat i signat per Amat-Piniella el 2 de gener de 1960, moments abans de ser expulsat de Manresa per un dirigent falangista.

Concebuda com una eina destinada a reivindicar la memòria de l’escriptor manresà, l’exposició no tan sols pretén informar per mitjà de textos, imatges i objectes, sinó que també vol emocionar a través dels sentits, per mitjà de recursos escenogràfics amb una alta càrrega simbòlica. És el cas dels llibres oberts i suspesos a l’aire -símbol de l’esclat cultural de l’etapa republicana- o les filferrades amb fragments adherits de K.L. Reich, que volen ser una metàfora de l’experiència concentracionària al camp de Mauthausen.





Foto superior: Mireia Arso / Regió7. Fotos inferiors: Genís Sáez / Ajuntament de Manresa

dimarts, 21 de maig de 2013

Manresa: Mauthausen, crònica gràfica


Dins de la 3a temporada de l'Espai Memòries del Museu Comarcal de Manresa presentem aquesta exposició de fotografies dels camps de concentració nazis de Mauthausen i Gusen (Àustria). L'exposicó és una producció del Museu d'Història de Catalunya a partir del fons fotogràfic que l'Associació Amical de Mauthausen i associacions d'altres camps de conacentració nazis d'Espanya va dispositar a l'esmentat MHC.

Espai Memòries, que durant aquest any durà a terme diverses accions per acostar-nos i comprendre el fet de l'exili durant el segle XX, inclou aqueta exposició com a programació complementària a la que es fa per commemorar el centenari del naixement de l'escriptor Joaquim Amat-Piniella,  que va estar internat, precisament, en el camp de concentració i extermini de Mauthausen i va aconseguir sobreviure. L'exposició, Joaquim Amat-Piniella: escriure contra el silenci, es pot veure en el Centre Cultural el Casino, de Manresa.

En la seva obra K L Reich descriu les circumstàncies humanes i l'horror de la vida en aquests camps d'extermini. Les imatges que es presenten corresponen a indrets que són escenaris d'alguns passatges del seu text autobiogràfic.

dilluns, 13 de maig de 2013

Càntic dels Càntics de Salomó

 


El Càntic dels Càntics de Salomó és el poema d’amor més celebrat de la literatura universal i alhora un dels més controvertits. La seva inclusió en el cànon bíblic ha facilitat una lectura al·legòrica del text. Tanmateix, Narcís Comadira i Joan Ferrer, traductors de l’obra, en defensen una lectura en clau fonamentalment eròtica.

Malgrat les interpretacions restrictives, el Càntic ha exercit una influència enorme en la poesia amorosa universal. També en la literatura mística, fortament emparentada amb la literatura eròtica.
Aprofitant la publicació de la nova versió de Narcís Comadira i Joan Ferrer, Fragmenta Editorial conjuntament amb la Sala Beckett proposen un acostament escènic al poema amorós por excel·lència.

[+]

"Cántic dels Càntics de Salomó", d'Enric Iborra, a La serp blanca.

"Càntic dels Càntics de Salomó: tres versions comparades", d'Enric Iborra, a La serp blanca.


Curadors i traductors 

Narcís

Narcís Comadira (Girona, 1942) és poeta, pintor, autor teatral, assagista i traductor. És llicenciat en història de l'art. La seva obra poètica ha estat aplegada a Formes de l'ombra (2002); posteriorment, ha publicat Llast (2007) i Lent (2012). Com a autor teatral destaquen La vida perdurable (1992), L'hora dels adéus (1995) i El dia dels morts (1997). De la seva obra d'assaig, sobresurten L'ànima dels poetes (2002), Camins d'Itàlia (2005), Dies de França (2008) i Marques de foc (2012). Ha traduït Auden, Pasolini, Pirandello i Leopardi, entre altres. Ha participat en l'edició i la traducció del Càntic dels Càntics de Salomó (Fragmenta, 2013). El 2013 se li ha concedit la Creu de Sant Jordi.

Joan

Joan Ferrer (Calella, 1960) és doctor en filologia semítica i llicenciat en teologia i en geografia i història. És degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i professor de Sagrada Escriptura de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. Ha estat traductor de la Bíblia al català i deixeble i col·laborador de Joan Coromines. Ha escrit diversos llibres de filologia semítica (hebreu, arameu i siríac) i de filologia catalana. Ha traduït al catalàLa saviesa dels pares d'Israel. El tractat Abot de la Misnà (Fragmenta, 2010) i ha participat en l'edició i la traducció del Càntic dels Càntics de Salomó (Fragmenta, 2013).


*

El Càntic a escena
Sala Beckett

Presentació dramatitzada i musical del llibre Càntic dels Càntics de Salomó

Edició i traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer
Posada en escena: Albert Pijuan
Ponents: Narcís Comadira i Joan Ferrer
Intèrprets: Roser Bundó, Eva Ortega i Carla Rovira
Músics: Cisco Cruz i Núria Maynou
Imatge: Narcís Comadira
Producció: Fragmenta Editorial
Durada: 50 minuts

Podeu veure un resum de l'esdeveniment en el canal de Fragmenta Editorial a Youtube, o la versió completa de l'acte:



El Càntic a escena
Presentació del Càntic dels càntics,
amb Narcís Comadira i Joan Ferrer
from Fragmenta Editorial on Vimeo.