L’
Advent, les quatre setmanes que donen pas al Nadal [veure l’entrada relacionada
La llum d’Advent, Hanukkà i Nadal], és a punt d’acabar, i seguint la periodicitat cíclica de les festivitats religioses, els cristians es disposen a renovar les esperances de la
Parusia: la segona vinguda del Messies, i, per tant, del final dels temps i l’arribada del Regne de Déu. Els jueus encara esperen la primera arribada, així que caldrà posar-se d’acord sobre quan s’acaba el món.
L’any 350 l'Església va proclamar el 25 de desembre com a data oficial per commemorar el naixement de
Jesús (
Ieshuà) fent-la coincidir amb les
saturnals romanes i amb la data del naixement de
Mitra per aconseguir, d’aquesta manera, que els pagans abracessin el cristianisme sense abandonar les celebracions en honor de Saturn. En això l’Església sempre ha estat molt llesta: recomano la lectura de
Religiosidad popular en la Alta Edad Media, d’Oronzo Giordano (Madrid: Gredos, 1995) per veure la manca de sintonia que hi ha hagut sempre entre el cristianisme i un poble que s’ha mantingut –i ho fa ara encara– lligat a les creences populars i paganes.
Saturnals romanes
No se sap en quina data va néixer Jesús, si és que realment es pot donar crèdit a les notícies que tenen com a única font els Evangelis. En tot cas, les poques dades que es tenen situarien l’esdeveniment cap a la primavera perquè es relata que els pastors dormien al ras i a la llum de les estrelles. Com que a la primavera no era possible situar la Nativitat perquè ja s’hi celebrava la
Quaresma i la
Pasqua (que coincideix amb
Pésah –la Pasqua jueva– i, com no, l’equinocci de primavera), es va triar el solstici d’hivern (que coincideix amb la
Hanukkà jueva i la festivitat pagana del culte al Sol), fent una analogia entre els dies que s’allarguen i la idea de Jesucrist com a llum del món.
Els
cristians ortodoxes celebren el Nadal també el dia 25 de desembre, però del
calendari julià, que coincideix amb el 7 de gener del
calendari gregorià, establert pel papa Gregori XIII, i que els russos no van adoptar fins la revolució de 1917.
Pel que fa al
lloc de naixement, la crítica textual dels Evangelis posa en dubte les creences establertes. Mateu (
Mt 1,18-2,23) i Lluc (
Lc 2,1-21), que difereixen entre si en la narració, situen el naixement de Jesús a Betlem (Judea), mentre que Marc (
Mc 1, 9) ho fa a Natzaret (l’existència d’aquesta localitat de Galilea és dubtosa; l’epítet “natzarè” aplicat a Jesús podria no procedir d’un gentilici). Si se’l fa néixer a Betlem és perquè cal que es compleixi la profecia anunciada per Isaïes (
Is 7,14), que afirma que el messies jueu (no oblidem que ens movem amb paràmetres hebreus i israelites, i que Jesús és jueu: el cristianisme no neix fins mitjans segle I d.e.c.) ha de ser descendent de la casa de David, rei que va néixer precisament a Betlem. Jesús és el rei legítim d’Israel en oposició a Herodes, rei il·legítim.
Fugida a Egipte, Giotto (1305-1306)
L’
any de naixement també és inexacte. L’Evangeli diu que Jesús va néixer en temps d’August, durant el regnat d’
Herodes el Gran. Això fa que la data tradicional en que es compta l’any 1 de l’era comuna s’hagi d’avançar entre 4 i 6 anys. Un monjo escita de començament del segle VI d.e.c. va calcular que Jesús havia nascut l’any 753 de la fundació de Roma, i aquesta és la data que s’ha imposat.
El 28 se celebra el dia dels
Sants Innocents, recordant la matança de nens que Herodes va ordenar per tal de poder matar també Jesús, a qui anomenaven rei dels jueus, pensant que venia a usurpar-li el poder. Ho relata Mateu (
Mt 2, 1-16), però des del punt de vista històric no hi ha cap dada. No ho menciona ni tan sols
Josep Flavi, historiador jueu, principal font de la història jueva de l’època.
El dia de
Cap d’Any, l’1 de gener en el calendari gregorià, amaga darrere de la tradició antiga, pagana i religiosa, de celebrar l’arribada d’un nou any, un fet que també va lligat als d’esdeveniments que giren al voltant de la celebració del naixement de Jesús. Com a bona família jueva, observadora dels ritus jueus, Jesús va ser circumcidat el vuitè dia del seu naixement. Així, doncs, l’1 de gener se celebra la
Circumcisió de Jesús, com explica Lluc (
Lc 2, 21). I com no podia ser de cap altra manera, el
prepuci de Jesús (com ho poden ser els seus bolquers -no rieu!-) és una relíquia venerada i va ser objecte de culte fins 1983 a Calaca, Itàlia.
El 6 de gener va ser designat com el de l’
Epifania: la presentació de Jesús al món coincidint amb la visita dels
Reis Mags. Els Evangelis no diuen quants van ser aquests reis, només s’anomenen els tres regals, i diverses tradicions molt posteriors als textos bíblics, parlen de 3, 4 i, fins i tot, 12 mags (probablement, astrònoms caldeus: enlloc es diu que fossin reis).
[Més informació sobre els reis mags a la revista Sàpiens, "Melcior, Gaspar i Baltasar: tres astròlegs perses". 4 gener 2011]
Reis Mags, Sant'Apollinare Nuovo (Ràvena, s. VI)
La representació artística popular de tots aquests esdeveniments es concreta en el
pessebre. La primera representació data del segle II d.e.c., quan a les catacumbes romanes de Priscil·la es representava a Maria sostenint als seus braços el nen Jesús. El pessebre més antic que es coneix data del segle III, al monestir alemany de Füsen. La primera representació catalana apareix a començaments del segle IV a la catedral de Barcelona. També hi ha representacions cristianes amb escenes del naixement, en forma de relleus, als sarcòfags romans del segle VI, amb els Reis, alguns animals i pastors, esculpits a la pedra. A finals del segle XIII els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar quadres dins dels temples. Va ser l'any 1223 que Sant Francesc d'Assís va fer una representació del naixement al voltant d'una menjadora d'animals –un estable semblant a aquell en què segons el cristianisme va néixer Jesús–, considerada per molts l'origen del pessebre.
Jesús i Maria davant Isaïes
catacumbes de Priscil·la (s. II d.e.c.)
I una curiositat (de fet, una més). Hi ha una data per desfer el pessebre: el 2 de febrer, dia de la
Candelera (ofrena i benedicció de candeles de cera), en què se celebra la
Presentació de Jesús al Temple i la
Purificació de Maria, 40 dies després de Nadal, quarantena (us sona?) que és també una tradició d’origen jueu. I es dóna per tancat el cicle de Nadal.
The Twelve Days of Christmas, William Oellers
Els dotze dies de Nadal
L’any 567 el Concili de Tours va proclamar com a festius els dotze dies que van des de Nadal a la Nit de Reis:
Els dotze dies de Nadal.
The Twelve Days of Christmas és una cançó de Nadal molt coneguda en els països de parla anglesa, i que s’ha estès arreu del món. És una cançó acumulativa que enumera dotze regals que una persona diu que va rebre del seu amant durant els dotze dies consecutius que van de Nadal a la Nit de Reis. Després de l'anunci d'un nou regal, la llista precedent es repeteix a la inversa. Tot i que la melodia ja era coneguda en el segle XVI als països escandinaus, la trobem per primer cop com a joc memorístic a l’obra
Mirth without Mischief (Divertir-se sense fer bestieses), un recull de jocs d’infants, de finals del segle XVIII.
Mirth without Mischief
Hi ha qui ha volgut veure en els regals descrits a la cançó
referències a elements de la fe catòlica, descrits de forma simbòlica en una època en què estava prohibit l’ensenyament del Catecisme a Anglaterra, tot i que no hi ha constància d’aquest fet. I per a qui no tingui present la cançó, deixo un vídeo, interpretat per John Denver i The Muppets, i la
lletra completa, com a senyal de bona voluntat: els descreguts també tenim ànima... quan ens disfressem de nens! Demà em trauré la careta i us deixaré una nadala més... realista. I demà passat, Nit de Nadal, proposaré un joc a partir d’una versió literària d’aquesta cançó.
.jpg)
