L'esperit de l'humor jueu

L'escena del camerot a Una nit a l'òpera (1935), dels germans Marx

But Abbott, Lubitsch, germans Marx, Billy Wilder, Jerry Lewis, Mel Brooks, Woody Allen, Gene Wilder, Kevin Kline, Walter Matthau... La llista és més llarga: actors i directors de cinema jueus, tots ells relacionats amb l'humor i la comèdia. Per què aquesta relació dels jueus amb l'humor? Doncs segurament per la mateixa raó que trobem el món jueu relacionat amb el psicoanàlisi, o amb les noves formes d'expressió sorgides amb les avantguardes, amb la literatura i el teatre de l'absurd, amb Kafka (no exempt d'humor): la necessitat de buscar una resposta al sentit tràgic de la vida que, en el cas dels jueus ha estat marcat de manera significativa al llarg de la seva història; una llarga història que es remunta de forma continuada fins fa més de 3.000 anys. I ha estat a través de la literatura i del cinema que aquest humor s'ha fet popular fins a impregnar-se en la societat sense que en siguem conscients.

Per aproximar-se una mica més a l'empremta que la cultura jueva ha deixat a Occident i com la tradició interpretativa, tan present als Estats Units des de finals del segle XIX, ha viatjat des de les comunitats jueves de l'Europa de l'Est (fugint dels pogroms i la barbàrie), passant per Londres, a través del teatre jiddisch, feu un cop d'ull a Europeana i l'herència cultural d'Europa: avantguardes i teatre jueus.

Theodor Reik, psicoanalista austríac deixeble de Freud, va estudiar el fenomen i les seves característiques en el seu assaig Psicoanálisis del humor judío (Jewish Wit, 1962). El defineix com un humor hiperbòlic, on el més gran enemic és el Jo: els jueus se'n riuen, sobretot, d'ells mateixos. Allen ens fa riure perquè és tràgic i ens obliga a enfrontar-nos a la imatge que ens retorna el mirall. Allen s'horroritza. D'altra banda, Groucho Marx converteix l'humor en llenguatge surrealista: una forma de venjança, que trasllada l'horror de la incomprensió als seus interlocutors.

I prenent l'humor jueu com a motiu central, aquest cap de setmana (1 i 2 de setembre) se celebra la 13a Jornada Europea de la Cultura Jueva sota el títol de L'esperit de l'humor jueu. A Catalunya se celebren actes diversos a Girona, Besalú, Castelló d'Empúries, Tortosa i Barcelona, la programació de la qual podeu veure a continuació.

Fragments de l'evangeli original de Marc

Més enllà de Setmana Santa (1)

El mes de febrer saltava la notícia de la identificació d'un fragment de l'Evangeli de Marc, suposadament el més antic conegut fins ara. El papir, que va sortir a la llum gràcies a un col·leccionista d'antiguitats, deien que estava datat en el segle I d.e.c. La notícia va córrer per la xarxa a la velocitat de la pólvora (ai, volia dir de la llum!). Pocs dies després, amb mateixa rapidesa que es creen i s'ensorren les notícies a Internet, es parlava sobre la possible falsedat de la troballa.

Ahir, James F. McGrath, de la Universitat d'Indianàpolis, feia un divertit exercici periodístic i d'enginy anunciant que una notícia d'última hora estava destinada a deixar sense efecte l'anunci del descobriment del fragment de l'Evangeli de Marc amb la localització d'un altre fragment que seria una còpia directa de l'original.

Diu McGrath que el fragment està escrit en anglès isabelí. La identificació del text com a còpia original de l'Evangeli de Marc es basa en una nota escrita en un post-it que es va adjuntar al fragment, que diu:

Marc, si us plau, copia això en grec koiné perquè pugui ser llegit actualment. Envia l'original a Anglaterra. Ells ho necessitaran més endavant.

Gràcies,
Pete.

A. P. Rilke, especialista en el Nou Testament, és un dels més ferms partidaris de l'autenticitat del manuscrit. Parlarà sobre la procedència del text en un capítol d'un llibre de pròxima publicació en què es connecta el manuscrit amb un altre trobat al barri Talpiot de Jerusalem, en una ossera amb símbols cristians, com per exemple l'Ichthys, el peix que du inscrit l'acròstic ΙΧΘΥΣ (Jesús Fill de Déu Salvador), símbol que permetia identificar els cristians.

A The Chamber Pot of the Twelve Apostles (La gibrelleta dels dotze apòstols), Rilke sosté que, quan la imatge està orientada correctament i la configuració de la perspectiva es fan amb photoshop, queda clar que la imatge és en realitat un orinal, que si no va ser utilitzat per Jesús, segur que sí el van fer servir els seus seguidors.

Ja s'ha posat en marxa la producció per fer un documental a Discovery Channel. No obstant això, les proves per datar el manuscrit no es podran dur a terme satisfactòriament, diuen els experts, fins que la tinta amb què estava escrit el post-it no s'hagi assecat completament.

Tot plegat, una broma que juga amb aquesta ànsia de trobar els textos originals dels llibres bíblics, però especialment els del Nou Testament, amb l'esperança d'obtenir dades que confirmin o ampliïn el coneixement de Jesús i el seu ministeri. Però aquest coneixement mai ens dirà res de nou sobre la vessant divina d'aquest messies. Potser alguna dia un document ens podrà ampliar el que ara sabem del Jesús històric. Podríem, fins i tot, descobrir les logia, les paraules de Jesús suposadament recollides per algun dels seus deixebles i que haurien de formar part del Document Q, la font original dels evangelis. Però la resta, tot allò que queda fora de la crítica textual, és teologia, és especulació, i forma part, exclusivament de les creences dels individus.

Mort del just i del pecador

Déu castiga

"Però de vegades, si realment estem sent dolents o ximples i fem coses sabent que estan malament, el Senyor ens pot llevar la seva protecció i podem resultar ferit o caure malalts com a càstig per haver estat tan entremaliats.

És per aquesta raó que a vegades emmalaltim, perquè el Senyor ens castiga físicament per haver-nos comportat malament. Quan estem malalts hem de pregar i demanar-li al Senyor la raó de la penitència."

Sens dubte, em quedo amb la imatge que, enfebrada, li ve al cap a la nena. No és una imatge innocent: és la que li ve al cap a l'il·lustrador enfebrat.

L'amor de Déu

Bereshit: L'amor de Déu: Aquesta il·lustració encapçalada per l'enunciat "Encercla a qui més estima Déu" pertany a un llibre irlandès de doctrina catòlica... [continueu llegint a Bereshit]

Sabeu quins són els vostres pecats?

Eichman i Allen: tragèdia i humor

Passaport argentí de Ricardo Klement (Adolf Eichman)

Aquest abril fa 50 anys del judici a Eichmann, l'oficial nazi encarregat de la logística de dur les víctimes als lager, els camps d'extermini nazi. Després del judici col·lectiu de Nuremgerg contra l'aparell d'Estat (Govern i Exèrcit) i les organitzacions paral·leles (Gestapo, SS, Partit Nazi), Adolf Eichmann, que havia escapat a la detenció fugint amb passaport fals a l'Argentina amb el nom de Ricardo Klement fins que va ser segrestat pel Mossad, es convertia en la viva imatge del mal, aquell mal que Hannah Arendt va veure banalitzat perquè Eichmann no podia encarnar un concepte tan abstracte (el mal absolut) que escapa a la representació (Hannah Arendt. Eichmann en Jerusalén. Barcelona: Lumen, 1999). Podem eliminar de la capa de la Terra tots els buròcrates que tenen assumida l'obligació moral d'actuar segons les lleis que dictin les circumstàncies, com el botxí que aplica la pena mort sense sentir-se les mans tacades de sang, però no eliminarem la maquinària demoníaca capaç de crear monstres. Si hem de creure que el mal no és connatural a l'espècie humana, si no nia dins de cadascú de nosaltres (idea que ens hauria de portar al suïcidi si fos certa), en algun lloc incert hi viu una bèstia que només sap que és botxí quan coincideix amb la seva víctima. I víctima és un hiperònim que inclou tots els hipònims: tot subjecte és víctima potencial, i és intercanviable: jueu, gitano, negre, nen o dona.

Com que és tan difícil treure'n l'entrellat com difícil és entendre l'origen de l'univers i la vida, només se m'acut acollir-me a la paradoxa en la seva vessant més tràgica: l'humor. Aquest vídeo mostra un divertit monòleg, The moose, que Woody Allen va interpretar a la BBC l'any 1965. L'humor té aquesta capacitat: narra la tràgica confrontació de dos elements culturals que la intel·ligència converteix en còmica (i en el cas de Allen la gràcies és que sigui jueu). El final del monòleg fa riure perquè ens han convocat a la rialla, però és també una lliçó: som el que algú ha decidit que hem de ser. La tragèdia de les víctimes és que no han triat ser-ho i res les salva de la mort.

Els jueus de l'Est d'Europa

Gràcies a Bloc de Lletres hem descobert el portal en línia de l’enciclopèdia The YIVO Encyclopedia of Jews in Eastern Europe [edició en paper: Yale UP: YIVO Institute for Jewish Research, 2008], que es presenta amb la voluntat de mostrar tots els aspectes de la vida jueva de l’Europa de l’Est. Una comunitat de milions d'individus, aniquilada en bona part pel nazisme i ara repartida bàsicament entre Estats Units i Israel, i de la qual en tenim un coneixement molt parcial i folklòric a través de pel·lícules com El violinista a la taulada o Yentl.

 Rabbi Avraham Mordechai, acompanyat d'altres hasidim

Paga la pena perdre's a la seva pàgina web. Com se'ns explica allà mateix, aquesta enciclopèdia pretén reflectir tots els aspectes de la vida jueva en la seva varietat i multiplicitat: religiosos i seculars, de gènere, urbans i rurals; el món hasídic (ortodox i cabalístic) i el misnagdic (ortodoxes més rígids i oposats als hasidim), que junts s'acabarien oposant-se al judaisme il·lustrat;  la llengua jiddisch i l'hebrea; sionistes i assimilacionistes; els russos i els polonesos, romanesos i ucraïnesos, lituans i procedents de la Galitza; els caraïtes i els rabbinites. Un món complex que va lluitar entre la tradició i la modernitat fins que la realitat els va dur a un camp d'extermini. Llegiu La familia Moskat (Barcelona: RBA, 2009), del premi Nobel d'Isaac Bashevis Singer.

Galitzia (Europa 1919-1920)

Més enllà del tòpic de les barbes, els tirabuixons, les filactèries, les matrones amb perruca, el que se'ns escapa és que de la seva cultura n'ha sorgit bona part de l'art modern, de la literatura, del cinema, del teatre, de l'humor, la filosofia, la ciència, que tots nosaltres hem anat bevent al llarg de tot el segle XX i fins avui dia. No exposaré la nòmina d'artistes procedents de les comunitats jueves de l'Est d'Europa perquè ni l'art ni la ciència ha de dur etiquetes d'aquest tipus, encara que ajudi a entendre coses que ens passen desapercebudes i que ens permetrien aprofundir molt més en el seu i en el nostre coneixement. Només perquè serveixi d'exemple, l'humor: Chaplin, But Abbott, Lubitsch, germans Marx, Billy Wilder, Jerry Lewis, Mel Brooks, Woody Allen... Theodor Reik, psicoanalista austríac deixeble de Freud, ja el va estudiar en el seu assaig Psicoanálisis del humor judío (Jewish Wit, 1962). És un humor hiperbòlic, on el més gran enemic és el Jo. Allen ens fa riure perquè és tràgic i ens obliga a enfrontar-nos a la imatge que ens retorna el mirall. Allen s'horroritza. Groucho Marx el converteix en llenguatge surrealista: una forma de venjança, que trasllada l'horror als seus interlocutors.

Com molt bé suggereix Bloc de Lletres, podeu llegir el prefaci a l'edició impresa. És molt recomanable, també, la secció de mapes que enllacen amb la informació disponible a l’enciclopèdia i la galeria amb nombroses imatges i material audiovisual. Disposa també d’un glossari de termes usats i d’un índex dels autors col·laboradors de l’enciclopèdia.

[Veure també, Europeana i l'herència cultural d'Europa: avantguardes i teatre jueus]