dimarts, 20 de desembre del 2016

Hanukkà 5777




El dia 25 de Kislev, que en aquest 2016 coincideix amb el 25 de desembre (la nit del 24), comença Hanukkà, la festa jueva de les llums, en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkià per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 ec (destruït pels romans l'any 70 ec) després de la victòria sobre els exèrcits d'Antíoc IV (Ma 4,36-59; 2Ma 10,1-8). Al Temple només hi quedava una gerra d'oli que el dia de la victòria trobaren incontaminada; era el que es necessitava per a poder mantenir encesa un dia el canelobre, però miraculosament la flama durà vuit dies, tal com explica el Talmud de Babilònia (Shab 21b).

El ritual de l'encesa de la hanukkià es comença pel primer braç i se n'encén un cada dia fins tenir-les totes enceses el dia vuitè. Aquest canelobre té un novè braç suplementari, anomenat xamaix, el llum del qual serveix per encendre la resta d'espelmes.

Quan es restableix l'estat d'Israel, la celebració es converteix en una cte festiu en què s'intercanvien regals i és costum menjar bunyols farcits de melmelada (sufganiot) i de patata fregides (latques)

A Barcelona es farà l'encesa pública de la sisena espelma el dia 29, a les 18:00 h, a la plaça de Sant Jaume, i a la plaça del Vi de Girona, a les 20h.


dissabte, 17 de desembre del 2016

Els xuetes de Mallorca en el context de l’antisemitisme espanyol



El proper 19 de desembre, a les 19:30h, organitzada pel Gran Orient de Catalunya (carrer Mallorca, 125, baixos), se celebrarà la conferència “Els xuetes de Mallorca en el context de l’antisemitisme espanyol”, a càrrec de l’escriptor, poeta i traductor Pere Bonnín. Serà l’última de les Trobades Blanques (obertes a tothom) que el Gran Orient de Catalunya ha preparat enguany.

Bonnín començà la seva trajectòria periodística com a corresponsal del diari Última hora a Sa Pobla. Posteriorment, fou reporter de El Correo Catalán (1966-1969), redactor en cap de Mundo Diario i del setmanari Mundo (1972-77). En aquest període també col·laborà assíduament en publicacions periòdiques en català, com Avui, Cort, Set dies, i El Temps.  També fou redactor de la Gran Enciclopèdia Catalana; i entre entre 1978 i 1983, director de les delegacions de l´Agencia EFE a la República Federal Alemanya i membre de l´Associació de Premsa Estrangera a Viena i Nova York a L´ONU. Actualment és col·laborador de nombrosos diaris de l´Estat espanyol, Alemanya i Àustria.

El llibre Inquisición de Mallorca. Reconciliados y relajados 1488-1691, publicat a Barcelona l’any 1946 en una edició de només 200 exemplars, recull més de 465 cognoms de jueus conversos, investigats i condemnats per la inquisició mallorquina. Per què només 15 cognoms (Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls) han estat discriminats al llarg dels segles?  Portador d’ambdós cognoms discriminats, Bonnín explicarà l’origen i evolució de la discriminació que sofriren els xuetes, els quals defineix “com els darrers màrtirs catalans de la inquisició castellana”.

dimecres, 14 de desembre del 2016

L'home que atacava els jueus

Extracció de la pedra de la bogeria (1501-1505)
Hieronymus Bosch, Museo del Prado


A partir de la història d'un boig que l'any 1320 insultava i atacava els jueus de Manresa, l'historiador Jordi Bonvehí, autor del blog Històries manresanes, ens parla de la comunitat jueva de Manresa i del seu Call, i de quin era l'origen de la bogeria i com era tractada a l'època.

dilluns, 5 de desembre del 2016

La Barcelona jueva




La història de Barcelona té en la destrucció del call jueu, l'any 1391, un dels episodis més infamants. Va ser el principi de la fi, que arribaria l'any 1492 amb el decret d'expulsió dels Reis Catòlics, d'una comunitat arrelada a la ciutat des de feia segles; barcelonins que van cometre el pecat de pertànyer a una religió diferent a la cristiana; una comunitat estigmatitzada sense la qual no es podria explicar l'esplendor medieval de la ciutat ni del país. El Call va ser arrasat i es va fer desaparèixer tot vestigi de la seva presència física, però la seva influència cultural no es podrà esborrar mai.

La recuperació de la seva memòria és la voluntat del llibre La Barcelona jueva (Cossetània Edicions-Ajuntament de Barcelona, 2016) de l'historiador Josep Alert (Igualada, 1966), que presentarem el proper dimarts 13 de desembre, a les 19:30h, a l'Espai Ronda Barcelona.

Alert transcendeix la cronologia habitual i detecta el rastre deixat a la capital catalana per una religió i una cultura que amb alts i baixos, i més o menys amagada, forma part de la ciutat des de la seva mateixa fundació fins avui de manera ininterrompuda.

"Hi ha una seixantena d'espais físics a Barcelona que conserven el record, material i immaterial, de la presència jueva", explica Josep Alert, que afegeix que "el tòpic associa la història jueva de la ciutat tan sols al període medieval". La realitat, però, és una altra i l'autor ressegueix el destí d'aquesta comunitat al llarg dels segles posteriors a la gran desfeta del segle XIV. La Barcelona jueva és una guia "per a la gent que té un vincle amb l'univers jueu i per a aquells que sentin curiositat per conèixer-lo, un llibre per redescobrir la ciutat".

Com explicava Alert a Regió 7, des d'aquell llunyà 1391 hi ha una història marcada per la diàspora i la repressió, però també pel ressorgiment que va tenir lloc després de la Primera Guerra Mundial en una Barcelona que vivia un moment d'expansió econòmica. "No descobrim dades noves, però sí que divulguem molts coneixements que restaven dispersos"; i la intenció de la guia "no ha estat la de proposar itineraris sinó indicar localitzacions, que en certs casos no tenen un rastre físic sinó que són evocatius", i ajuden a entendre la història de "la comunitat jueva medieval més important de l'Europa del sud, un pol internacional de cultura.

dimarts, 29 de novembre del 2016

La vuitena caixa



Els propers dies 1 de desembre, a les 19h, a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya, i el 14 de desembre, a les 18h, en el Museu Marítim, Dory Sontheimer presentarà el llibre La octava caja.

La història de Dory Sontheimer, narrada a Les set caixes, reconstruïa la memòria dels seus avantpassats. A través d'una inesperada herència documental, Dory va descobrir els seus orígens, lligats a la tragèdia col·lectiva del nazisme i de l'Holocaust. Filla d'un exili que va obligar a milions de jueus a negar part de la seva identitat, Dory va començar a desenterrar el passat familiar i al mateix temps a assumir-lo. Ho va fer a través de la consciència d'un drama que, al final, la va obligar a enfrontar-se a l'evidència, tan impactant com commovedora, de quines eren les seves arrels.

Ara, fidel al mateix compromís amb la memòria, aquestes arrels permeten, a través del vigor d'una veu que exerceix la seva responsabilitat, explicar les vides de Catherine, Peter, Michael, Tommy i Pavel. Ells són les branques imprescindibles d'un mateix arbre i com a tals van compartir el drama del silenci i la impotència d'haver viscut en un món que va permetre l'horror i va propiciar la impunitat dels seus botxins. Escrit amb la mateixa franquesa emocional i voluntat reparadora que tant han emocionat als seus lectors, Dory viatja, es documenta, interpreta, reviu i rescata les vides dels qui, en circumstàncies molt més tràgiques que les seves, no van tenir el privilegi de poder viure per explicar-ho.

Sense artificis ni ostentacions d'erudició, i utilitzant la figura omnipresent de la nina Patty, La octava caja, completa i enriqueix la història d'una família que, en la seva complexitat, encarna el dolor, les esperances i la capacitat de resistir de milions de víctimes que necessiten de testimonis com aquest per no ser derrotades pel monstre de l'oblit.

dijous, 24 de novembre del 2016

El dybbuk i els éssers fantàstics de l'imaginari jueu



El proper dimarts 29 de novembre, a les 19:30h, la comunitat Bet Shalom organitza la xerrada "El Dybbuk. Espectros y seres fantásticos del imaginario judío en la literatura testimonial del Holocausto", a càrrec de Pablo Martín Dreizik, professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Buenos Aires.

Per assistir-hi, poseu-vos en contacte amb Bet Shalom.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Ramon Llull i els jueus



El proper dimarts 22 de novembre, a les 19:30h, la comunitat Bet Shalom organitza la xerrada "Ramon Llull i els Jueus. Diàleg interreligiós o estratègia de conversió", a càrrec de Chaim Hames-Ezra, professor de la Universitat Ben Gurion d'Israel.

Per assistir-hi, poseu-vos en contacte amb Bet Shalom.

divendres, 11 de novembre del 2016

Aigües rituals: el micvé de Girona



Aigües rituals. Una història dels micvé (banys jueus) de Girona és el títol de la nova exposició temporal que es pot visitar des del 27 d’octubre al 23 d’abril del 2017 al Museu d’Història dels Jueus. La mostra està vinculada a l’exposició La Girona de l’aigua, que presenta el Museu d’Història de Girona i proposa un recorregut per la història dels banys jueus de la Girona medieval i amb l’ús de l’aigua com a element purificador. En el judaisme el bany ritual -l’aigua santificava les accions físiques de la vida i segons la llei mosaica s’havia de complir en diverses circumstàncies- es duia a terme als micvés, un espai que normalment es troba inclòs dins del complex que acollia la sinagoga. Quin era el ritual, quin significat tenia, on eren els micvés de la ciutat i quines són les restes que en queden d’aquests micvés són els eixos sobre els que s’articula la mostra, produïda pel Patronat Call de Girona i comissariada per Joel Colomer, Sílvia Planas i Jordi Sagrera.

Aquesta mostra revisa les dades conegudes i presenta informació actualitzada sobre els difrerents banys jueus de Girona, considerant les troballes arqueològiques dels darrers anys al pati del Museu d’Història dels Jueus amb les quals es va posar al descobert el micvé del segle XV. L’exposició també posa de manifest que hi va haver un micvé fora del call, un altre a tocar de l’Onyar i que l’últim micvé de Girona va ser precisament el que es troba avui dins l’espai del museu. L’exposició compta amb la col·laboració d’Acquae Gerundae, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, l’Arxiu Històric de Girona, la British Library, el Consell Comarcal del Gironès, la Staats und Universitätsbibliothek Hamburg, el Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, el Museu d’Història de Girona i la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat.

El museu també proposa un programa d’activitats complementàries a l’exposició, que inclou l’itinerari temàtic Espais d’aigua, un recorregut guiat als principals indrets d’aigua del barri vell de Girona, diferents espais emblemàtics que han contingut aigua al llarg de la història com ara la cisterna del Museu d’Història de Girona, el micvé del Museu d’Història dels Jueus, els Banys Àrabs i Sant Pere de Galligants. La visita acaba a l’espai de termes Aqua Gerunda. Albert Reixach té cura d’aquestes visites, que es faran els dies 18 de novembre, 2 de desembre i 31 de març, a les sis de la tarda. Les places són limitades i cal inscripció.

Informació i inscripcionsMuseu d’Història de Girona

Fotos: J.M. Oliveras / Museu d’Història dels Jueus

Font: Som Cultura © Patronat de Turisme Costa Brava Girona


dilluns, 7 de novembre del 2016

La Nit dels Vidres Trencats




La Nit dels Vidres Trencats (Reichskristallnacht en alemany) va ser un pogrom organitzat per les SS a l'Alemanya nazi contra la població jueva. Durant la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, es van incendiar i destruir unes 300 sinagogues, es van profanar cementiris, es van destruir indústries i comerços, i es van detenir entre vint-i-cinc i trenta mil persones i se'n van assassinar més de 90. Va ser l’episodi amb què van culminar una sèrie de mesures antisemites en accedir Hitler al poder, i es considera l’inici de l’Holocaust.

Any rere any, reviu el soroll dels vidres trencats i els crits de desesperació, l'olor de cremat, el gust de cendra a la boca i els ulls negats de llàgrimes. Què fràgils són les parets que envolten la llar, què fràgils els vidres que ens l'obren a l'exterior; sense ells tot és nuesa i foscor. Un cop més la metzuzà al farcell, sense casa que beneir; a la butxaca, la clau que no obre cap porta. Què fràgil és l'existència! I què ferma la persistència de la memòria que ens porta a tornar a alçar les parets i a obrir finestres tot i el risc d'haver de tornar a començar, lluny, sempre massa lluny, carregats només amb aquesta memòria que s'alimenta de l'oblit de la història. Perquè sempre hi ha vida més enllà de la desesperació, més enllà del lager, més enllà de la terra glaçada... I a la butxaca, la clau que no obre més porta que la memòria, el que som i que va sempre amb nosaltres.

El proper 9 de novembre, a les 19h,  Dia Internacional contra l'Antisemitisme, a Barcelona se celebrarà un acte per la memòria  d'aquells fets a la plaça del Rei, i a les 20h, al Saló del Tinell, es representarà l'obra de teatre La nit de Helver.



dimarts, 1 de novembre del 2016

La judeofòbia i el seu discurs



Els propers dies 10, 17 i 24 de novembre i 1 de desembre de 2016 se celebra el V Seminari Internacional sobre Antisemitisme, a la Sala Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona CCCB, del carrer Montalegre, 5

Organitzat per la Fundació Baruch Spinoza i dirigit pel Dr. Xavier Torrens, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, polítoleg i sociòleg, expert en gestió multicultural i especialista en educació en l’Holocaust, compta, també, amb la col·laboració de diverses entitats de la societat civil i el suport l’Àrea de Drets de Ciutadania, Participació i Transparència de l’Ajuntament de Barcelona, que posa la capital de Catalunya dins del debat acadèmic sobre l’antisemitisme del segle XXI.

Programa

Dijous, 10 de novembre

17:00 Acte inaugural

17:15 "Com ser d’esquerres sense caure en l’antisemitisme del segle XXI". Jon Iñarritu, jurista, ha estat diputat per Amaiur i és membre de la direcció d’Aralar (EH Bildu).

18:45 Pausa

19:15 "La judeofòbia sense jueus i l’antisemitisme sense antisemites". Orfeo Balboa, doctorand en Ciències Socials per la Universitat de València i màster en Analista d’Intel·ligència per la Universidad Rey Juan Carlos/Universidad Carlos III de Madrid.

Dijous, 17 de novembre

17:00 "La judeofòbia vista des d’uns clàssics jueus". Antoni Puigverd, escriptor.

18:30 Pausa

19:00 "L’antisemitisme: un discurs de geometria variable". Pere Vilanova, catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Barcelona.

Dijous, 24 de novembre

17:00 "La desjudeització dels jueus alemanys exiliats a Barcelona: una forma d’antisemitisme". Myriam Katz Cohon, doctoranda en Història Comparada, Política i Social a la Universitat Autònoma de Barcelona.

18:30 Pausa

19:00 "Formes d’antisemitisme en la cultura: la banalització erudita de la Xoà". Arnau Pons, Premio Nacional a la Mejor Traducción 2015 per l’obra Cristall d’alè de Paul Celan. Ha traduït al judeoespanyol El canto del pueblo judío asesinado d’Itsjok Katzenelson.

Dijous, 1 de desembre

17:00 "Al voltant d’una nova etapa antisemita. El dia de la ira". Pierre Birnbaum, professor emèrit de Ciència Política a la Université Paris 1, historiador i sociòleg.

18:30 Pausa

19:00 "Teoria política de l’antisemitisme: del modern al nou antisemitisme". Ljiljana Radonić, investigadora de l’International Research Center for Cultural Studies (IFK) i professora lectora de Ciència Política a la Universitat de Viena (Àustria).


Més informació i inscripcions a la web del Seminari Internacional sobre Antisemitisme.

dissabte, 24 de setembre del 2016

Recuperar i divulgar el passat jueu: relat d’una experiència

Situació del Call de Manresa


El proper dijous 29 de setembre, a les vuit del vespre, Josep Alert i Puig pronunciarà la conferència "Recuperar i divulgar el passat jueu: relat d’una experiència", al Centre Cultural del Casino. L’acte és organitzat pel Centre d’Estudis del Bages i la presentació anirà a càrrec de Francesc Comas, president del Centre.

Josep Alert i Puig (Igualada, 1966), resident a Manresa, és historiador i autor del llibre La Barcelona jueva (2016), que ressegueix la petjada dels jueus sobre la ciutat de Barcelona des de l’edat mitjana fins a l’actualitat.

dilluns, 12 de setembre del 2016

Séfer Barcelona: fira del llibre jueu



Organitzat i produït per la Plataforma Cultural Mozaika i amb un programa gestat per una comissió d’escriptors, artistes i docents del Departament d’Hebreu de la Universitat de Barcelona, els dies 22 i 23 de setembre de 2016 es presenta en el Palau Robert  el Séfer Barcelona, una fira del llibre jueu amb un programa que inclou no només taules rodones, presentacions d’autors i de llibres, sinó també una mostra d’activitats artístiques pensades expressament per al context de la nostra ciutat.

Com ens expliquen a Mozaika, l’objectiu fonamental del Festival és posar de manifest la diversitat i la riquesa de la judeïtat i del judaisme contemporanis, amb la intenció de fomentar el diàleg, el reconeixement mutu i l’intercanvi. Aquest coneixement i intercanvi es vol fer a partir dels pilars fonamentals de la cultura jueva, com són la literatura i la filosofia, és a dir, la paraula escrita, l’estudi dels textos i la interrogació. Per tant, en el programa se succeiran conferències d’autors jueus locals i estrangers, però també d’autors no jueus que han tractat aspectes relacionats amb la història o la cultura jueves, i fins i tot d’especialistes, tot passant per diferents llengües i cultures, amb la voluntat d’abordar temes i qüestions tant del passat com del present, a la llum de totes aquestes subjectivitats. Davant d’uns continguts tan amplis, el programa s’ha bastit a partir d’eixos concrets, com ara la identitat, l’exili, la memòria o la llengua. Així, doncs, no només es presenta l’aspecte cultural des de la perspectiva històrica, sinó que també es plantejaran debats des de l’òptica actual, adreçant-se a tota mena de públics.

Barcelona compta, des del 1917, amb la primera comunitat jueva establerta a l’Estat espanyol després de l’edicte d’expulsió del 1492. Per tant, quan ja som a tocar del centenari de la presència renovada del judaisme a la nostra ciutat, donar a conèixer aquesta cultura no és només un factor de normalització i d’integració dels catalans jueus d’avui, sinó també d’enriquiment col·lectiu.


Programa

dilluns, 5 de setembre del 2016

Llegat: paisatge humà dels calls




El Museu d'Història dels Jueus de Girona presenta, fins el 30 de setembre de 2016, una exposició sobre famílies, cognoms i persones relacionades amb el passat jueu d'algunes ciutats catalanes. Constitueixen el seu llegat immaterial, que va més enllà del llegat físic i monumental que també tenen aquestes ciutats.

Les institucions que han treballat per a la recuperació del patrimoni històric jueu generalment s'han centrat en el patrimoni material, allò físic que es pot mostrar a un visitant, les restes arqueològiques o arquitectòniques. Això, a vegades, ha posat en segon terme els habitants de les jueries medievals, persones que, al cap i a la fi, foren els responsables de tot el llegat material que ens ha arribat fins avui dia.

L'exposició "Llegat: paisatge humà dels calls" té com a objectiu presentar els noms de les principals famílies jueves medievals que un dia formaren part del país. Es fonamenta sobre una recerca en la documentació escrita entorn de famílies vinculades a alguns dels calls medievals més representatius de diferents territoris de Catalunya i Balears.

Les conversions o l'exili les conduïren per camins molt diversos. Encara podem resseguir les traces d'alguns d'aquests itineraris personals i familiars. Altres resten en la memòria oral d'algunes famílies escampades arreu del món a partir de 1492 i també es manifesten en els seus cognoms, que s'han transmès per generacions a l'interior de les comunitats sefardites. Recuperant-ne els noms, en recuperem la memòria.

Patronat del Call de Girona


Full de sala

dijous, 1 de setembre del 2016

Jornada Europea de la Cultura Jueva: les llengües del judaisme




Castelló d'Empúries

En el marc de la XVII edició de la Jornada Europea de la Cultura Jueva, que enguany té com a eix central les llengües del judaisme, l'Ajuntament de Castelló d'Empúries, com juntament amb altres entitats de la vila comtal, i el Patronat del Call de Girona presenten un programa d'actes, que podeu veure a la imatge que encapçala aquest apunt.

Divendres 2 de setembre, a les 20:30h, comencen els actes amb la ruta literària "Memòries del Call", a càrrec dels Serfs de la Gleva.

Dissabte 3, a les 19h, es presenta a la Capella de Convent de Santa Clara el llibre Erets Catalunya: Una Crònica Hebrea del S. III fins el S. XXI. A les 21h, en el Molí d'en Melino, hi haurà el concert "De metamorfosis i viatges. Els cants jueus de Gionvanni-Ondiah", a càrrec d'Antoni Madueñu i l'Ensemble Clus Trobar.

Diumenge 4, a les 11h, es durà a terme la visita guiada "En clau jueva", que començarà a l'Oficina Municipal de Turisme de Castelló d'Empúries, a la plaça dels Homes.



Call de Girona

Dijous 1, a les 22h, i divendres 3, a les 23h, a Girona, promogut pel Patronat del Call, Rosa Zaragoza, amb la col·laboració de les veus i les guitarres de Rusó Sala, Gabriela Ahumada i Tamara Prezek,  oferirà el concert "Les llengües del judaisme", un repertori d'antigues cançons de la tradició jueva cantades en jiddisch, hebreu, judeocastellà i català.


#InstaCulturaJueva2016

Durant els tres dies de la Jornada Europea de la Cultura Jueva podeu etiquetar les vostres fotografies a Instagram amb l’etiqueta #InstaCulturaJueva2016 i entrareu en un concurs organitzat pel Patronat de Turisme Costa Brava Pirineu. Les tres millors fotografies de Castelló d’Empúries, Girona i Besalú rebran un premi.

Trobareu més informació a www.costabrava.org

dijous, 25 d’agost del 2016

El judici contra Isaach Mardofay pel delicte de sodomia

Matança de jueus a Barcelona el 1391
Joan Segrelles (1910)


Les poques execucions que es coneixen a Barcelona pel delicte de sodomia van ser entre el final del segle XIV i inicis del XV. Després un llarg conflicte de competències va impedir noves execucions, motivada per l'entrada de la Inquisició a Catalunya, amb l'exclusivitat per perseguir la sodomia.

Els judicis més importants van tenir lloc a inicis del segle XIV, Jaume II el Just un dia va descobrir que tenia les arques de la corona buides i va decidir processar a templers i al seu gran rival el comte d'Empúries sota el delicte de sodomia, per justificar-ho va dir que déu estava enfadada amb els catalans al veure com no perseguien als sodomites. La sang no va arribar al riu, el rei va rebre bons ingressos i els culpables no van patir dures penes.

El primer d'octubre de 1365 era cremat a Barcelona el rabí Isaach Mardofay pel delicte de sodomia. En adonar-se, el rei Pere el Cerimoniós va encendre's d'indignació. Què va passar? Ens ho explica Leopold Estapé:



diumenge, 21 d’agost del 2016

Els jueus i l’Egipte persa i ptolemaic



Dins del Cicle Recerca’t, Conferències d’Estiu, el Museu Cerdà de Puigcerdà ofereix la conferència “Els jueus i l’Egipte persa i ptolemaic”, a càrrec dels historiadors i egiptòlegs Josep Padró i Concepció Piedrafita.

Dimecres 31 d’agost, a les 19h
Sala de convencions del Museu Cerdà
Carrer d’Higini de Rivera, 4
Puigcerdà

dissabte, 13 d’agost del 2016

Història dels jueus mallorquins



Historia de los judíos mallorquines
Del blog Crónicas de Palma, de Bartomeu Bestard
Cronista de Palma


La presencia documental judía en la isla de Mallorca se remonta al siglo V, aunque algunos autores apuntan la posibilidad de que hubiesen llegado antes. La comunidad hebrea supo adaptarse, no sin grandes dificultades, a las diferentes colonizaciones de la Isla. Por ejemplo, tras la conquista islámica del siglo X, no pocos judíos pasaron a formar parte del alto cuerpo funcionarial de la nueva administración musulmana, y quizás ello explique que muchos de ellos viviesen en las inmediaciones del palacio del Valí (actual palacio de la Almudaina).

Cuando Jaime I asaltó la ciudad y conquistó la isla no atacó a la comunidad judía, antes al contrario, la protegió –cien años antes (1115) ya lo había hecho su tatarabuelo el conde de Barcelona (Ramón Berenguer III), durante el asalto y razia de la capital mallorquina– y se sirvió de la preparación intelectual de muchos de sus miembros. El monarca otorgó salvoconductos a todos los judíos extranjeros que quisiesen desplazarse a vivir a Mallorca. Los judíos participaron, tanto del reparto de bienes de la porción real, como de la del conde del Rosellón, Nuño Sanç. Del primero recibieron varias propiedades, entre las cuales destacó la extensa área contigua al Palacio de la Almudaina, área que la documentación denomina Almudayne judeorum, que no es sino el solar que a finales del siglo XIII ocuparían –paradojas de la historia– los dominicos para construir su convento. La historiadora Margalida Bernat sitúa la sinagoga de aquel call (o barriada judía) en el lugar en que hoy se encuentra el Parlamento Balear (en la calle Palau Reial), la cual empezó a funcionar a mediados del mil doscientos. De Nuño Sanç recibieron propiedades ubicadas en el área que tenia como ejes principales las actuales calles de Jaume II (antes Bastaixos, y más antiguamente des Segell) y la de Sant Bartomeu (antes dels Jueus). Ese barrio era conocido como el Callet, o, como denominó siglos más tarde el cronista Vicenç Mut, el Call Menor. Este barrio también contaba con una sinagoga, que Bernat localiza en el actual callejón de la Reixa, al principio de la calle de Sant Bartomeu.

Durante los años posteriores a la conquista, la vida de la comunidad judía –la aljama- no sufrió grandes sobresaltos, acaso algunas disputas internas entre los hebreos autóctonos y los recién llegados. Parece ser que los problemas empezaron a surgir con los primeros balbuceos de la nueva diócesis mallorquina, que no hizo grandes esfuerzos por disimular sus recelos hacia los judíos. Por ello, Jaime II, hacia el año 1300 –momento clave en que el monarca dio un impulso definitivo a la organización y estructuración del reino de Mallorca–, asesorado por el obispo Ponç Desjardí, ordenó que los judíos se trasladasen a vivir a una nueva zona de la ciudad, más alejada del epicentro de la urbe. En este traslado también estaban incluidos los vecinos hebreos del Callet o Call Menor. El nuevo barrio, fruto de la unión de los dos antiguos, fue denominado Call Mayor, y se ubicó en la parte levantina de la ciudad, en la partita vocata Templum et Calatrava. Éste se articuló a partir de unos ejes viarios principales identificados actualmente con las calles de: Sol, Montesión, Posada de Monserrat y Sant Alonso. Al igual que en los anteriores, se levantó un muro –murum grossum– a su alrededor que lo delimitaba. Se accedía a su interior a través de cuatro puertas: la Puerta Mayor, ubicada en la intersección de las calles Padre Nadal, Sol, Montesión y Santa Clara; la Puerta de L’Aberaudor del Temple, situada en la confluencia de las calles Sol y Pelleters, frente al castillo del Temple; la Puerta de las Torres Llevaneres, que se encontraba a la altura de la parte central del actual convento de Ses Jerònimes – cuya calle, por cierto, se ha conservado fosilizada en el interior del convento–; y finalmente, la Puerta de Santa Clara, frente al portal de dicho monasterio. A partir de la creación del Call Mayor, todos los judíos tuvieron la obligación de vivir y dormir allí, aunque pudieron mantener los locales de sus negocios fuera del recinto.

Los judíos tuvieron una organización política, administrativa y social paralela a la cristiana: la aljama. Ésta regulaba íntegramente sus vidas. Organizada jerárquicamente, tenía al consejo de ancianos –constituido normalmente por siete venerables– como institución de máxima autoridad. La sinagoga era un punto crucial en la vida de los judíos ciutadans. Era el lugar de culto y de enseñanza. Aunque en principio solo estaba permitido el funcionamiento de una única sinagoga, el Call, a lo largo de su complicada historia, dispuso de tres. La primera que se construyó, estaba emplazada en el solar de la actual iglesia de Montesión –la sinagoga mayor–. A pesar de tener unas dimensiones más bien discretas, destacó por su magnífica decoración y empaque. Jaime III la definió como de curiosam et valde formosam. No hay tiempo en tratar las vicisitudes que sufrió este templo a lo largo de su historia, sólo decir que su uso fue intermitente. Finalmente, tras el asalto al Call de 1391, fue comprada por Jaume Despuig, quien la reconvirtió en un templo cristiano bajo la advocación de Nuestra Señora de Montesión, y así se la encontraron los jesuitas en el siglo XVI. Una segunda sinagoga se construyó en el actual solar del Seminario Viejo, en la parte que da a la calle Posada de Montserrat, aunque se usó como sinagoga no más de quince años, pues también fue destruida con el asalto de 1391. Finalmente, una tercera sinagoga –la sinagoga nova– fue construida gracias a la donación testamentaria de Aaron Mani (1370) quien dejó escrita la voluntad de que se levantase una sinagoga en su casa. No se sabe cuando se erigió, pero sí se sabe que desapareció también tras el asalto. A pesar de la brutalidad de los hechos de 1391, las conversiones no fueron tan masivas como se ha dicho en más de una ocasión. El Call, aguantando grandes calamidades y vejaciones, pudo subsistir cerca de cuarenta años más. Sin duda, ayudó a su supervivencia la llegada de unos ciento cincuenta inmigrantes judíos portugueses. Fue ese colectivo el que compró la sinagoga de Aaron Maní y la volvió a rehabilitar. Su ubicación se encontraba en la actual calle Pelleteria, a la altura del Forn d’en Miquel. Duró pocos años, pues en 1435, todos los judíos mallorquines fueron obligados a convertirse al cristianismo. Algunos pudieron huir, mientras que para otros comenzó otro calvario que se mantendría durante siglos. Sólo los grandes pueblos como el judío son capaces de resistir tanto y tener tanta esperanza… tal como se puede vislumbrar en poemas como el de Marian Aguiló en Albada: L’estrella més pura/ poruga ja guaita/ tremola agradosa/ dellà la muntanya./ Benhaja l’estrella, l’estrella de l’alba!…

La resistencia judía en Mallorca. El caso singular de los chuetas

Desde la plena Edad Media, la Iglesia observaba con preocupación el incremento de judíos que se iban asentando en España (Sefarad), especialmente en las ciudades. No exagera la historiografía actual al considerar a la Sefarad medieval como el mayor centro hebraico de Europa. Como es sabido, el proceso desembocó, ya en época de los Reyes Católicos, en la creación de la Santa Inquisición y el posterior fatídico decreto de conversión forzosa de los judíos, provocando el éxodo de miles de hebreos a Portugal, Turquía, Ámsterdam, Marruecos, Liorna… En el caso de Mallorca, esta calamidad se había adelantado más de medio siglo, pues en 1435 se había declarado la Ley de Moisés caduca, y prohibida su creencia y observancia en todo el Reino. Como es lógico, un decreto no puede provocar que alguien deje de creer en lo que cree. Con ello quiero decir que los forzados a bautizarse, todos, en su ser más íntimo, siguieron siendo judíos. Ahora bien, a partir de aquí estos conversos se comportaron de manera diferente: unos huyeron a lugares dónde pudiesen seguir siendo judíos libremente; otros dejaron que su descendencia quedase asimilada y diluida entre los mallorquines cristianos “viejos” (es el caso de los Duzay, los Bonet, o judíos que se habían bautizado adoptando apellidos cristianos como Muntaner, Morro, Berard, Sureda, Moyà…). Éstos, en pocas generaciones, quedaron integrados totalmente entre los cristianos mallorquines, llegando a olvidar por completo sus orígenes judíos. Una tercera y última opción para los conversos, fue la de permanecer en Mallorca pero manteniéndose fieles al judaísmo, eso sí, en la más estricta intimidad de la familia o del pequeño grupo suprafamiliar, ocultando sus creencias al resto de la sociedad. Esa tercera opción fue seguida por no pocas familias conversas que, a pesar del paso de los años, no quedaron asimiladas en la sociedad cristiana. Este grupo, al perseverar en el judaísmo, no realizaban matrimonios “mixtos” y, por tanto, siguieron casándose exclusivamente entre los fieles a la fe de Moisés. Al mismo tiempo, habían podido heredar las propiedades que sus antepasados habían salvado tras el asalto al Call de 1391. Estos inmuebles estaban situados en la antigua y pequeña judería del Callet (el barrio de las actuales calles de Jaume II, Sant Bartomeu, Bosseria i Argenteria). Este último grupo de judaizantes, que con el paso de los años serán denominados chuetas (del catalán jueu, juetó, xuetó, xueta), sintieron siempre que formaban parte del pueblo Israel, el pueblo elegido, depositario de la Ley otorgada por Dios a Moisés en el monte Horeb, en el Sinaí.

Y aunque, como ya se ha dicho, todo este asunto fue llevado con la máxima discreción, el resto de los ciudadanos no tardaron en percatarse de la existencia de esas “vidas paralelas”.

A pesar de ello, tal como apunta Francesc Riera, durante los siglos XVI y la primera mitad del XVII, la persecución inquisitorial hacia los judíos permaneció medio dormida. En la vida cotidiana de la ciudad, los grupos mantuvieron las distancias, pero de una forma más o menos pacífica. Otros autores, como Ángela Selke, apuntan como una de las causas de esa pacificación, la corrupción de algunos inquisidores, virreyes o procuradores reales los cuales se dejaban sobornar por la comunidad chueta.

Sea lo que fuere, esta situación cambió radicalmente a partir de 1672, momento en el cual la maquinaria inquisitorial puso en marcha un proceso que involucró a un gran número de vecinos del carrer del Segell (es decir del Callet). Las causas de este golpe de timón se deben buscar, básicamente, en la confluencia de dos circunstancias: por un lado el aspecto religioso y por otro el económico. El religioso porque, lejos de extinguirse, el judaísmo en la isla, se estaba fortaleciendo gracias al contacto con comunidades judías del extranjero; y por el otro, porque algunas familias chuetas se estaban haciendo un hueco entre la oligarquía palmesana. Ello levantó suspicacias por parte de la Inquisición y el patriciado urbano.

Sin extendernos más en el tema, las consecuencias fueron detenciones e interrogatorios en masa, y el encarcelamiento de una parte importante de la comunidad chueta. A parte de todo esto, se confiscaron la mayoría de sus bienes. Las acusaciones, propiciadas por testigos como mercaderes, criadas o malsines, eran muy claras: “los de la Calle del Sagell eran tan judíos como los de Liorna”. Fueron acusados de mantener los preceptos del judaísmo: observaban el Sábat, “rabinaban” los animales (es decir, los mataban siguiendo el rito judío), celebraban la pascua hebrea (Pesaj), los viernes, al inicio del Sábat recitaban la bendición del vino (Barahá)… El proceso acabó en 1679 con el resultado de 218 chuetas condenados a penas pecuniarias, y prisión, pero no se ejecutó a nadie. Todos ellos fueron ridiculizados y sufrieron el escarnio público al ser obligados a pasearse por las calles de Palma con los sambenitos. Este juicio significó la ruina de muchos judaizantes, al mismo tiempo que propició la huída en cuenta gotas de algunos de ellos de la Isla, para poderse integrar libremente en comunidades judías del extranjero. Es necesario recordar que los judíos tenían prohibido dejar la Isla desde época medieval, para salir de Mallorca necesitaban un salvoconducto que muy pocos conseguían.

La comunidad que permaneció en Palma, a pesar de la gran represión de la década de los 70, continuó perseverando en la fe de los hebreos. La Inquisición lo sospechaba. La situación a finales de los 80 del siglo XVII se volvió insostenible para los chuetas, por lo que planearon una huida en grupo. Como es sabido el plan se fue al garete por culpa de una tormenta que no dejó zarpar el barco inglés que debía conducirles hacia la libertad. Fueron apresadas 88 personas, de las cuales 33 fueron ejecutadas a garrote vil y luego quemadas y tres fueron quemadas vivas por mantenerse fieles en la fe: el rabino Rafel Valls y los hermanos Rafel y Caterina Tarongí. Con este macabro acto se iniciaba una nueva pesadilla: la brutal discriminación a los quince apellidos que conformaban en aquellos momentos la comunidad chueta, discriminación que se extendería hasta las últimas décadas del siglo XX. Después de quinientos años de resistencia, en la actualidad, en Mallorca, algunos chuetas han regresado al judaísmo y se reúnen los viernes y sábados en la sinagoga palmesana al igual que lo hicieran siglos atrás sus antepasados.

dimarts, 14 de juny del 2016

Los 36 peldaños de la mikve de Besalú

Pastoureaux en l'assalt de Verdun-sur-Garonne, sur de França, on van morir 500 jueus
Chroniques de France ou de St Denis. Autor desconegut, s. XIV
British Library Royal MS 20 C VII, fol. 55v


Per Marcel Maresch 

Astruga Sollam era una joven presa por un amor brutal, completamente loco, un amor que yacía sobre un poso de nostalgia y que a menudo venía precedido de fiebres y temblores. Astruga había nacido por casualidad en Solsona, en el transcurso de una huida precipitada que llevaría a su familia por varias aljamas, Tárrega, Valls, Montblanc, hasta recalar finalmente en Besalú. Lo hacía en el seno de una familía judía originaria del sur de Francia, los Sollam, famosos coraleros marselleses asentados en Narbona que en el verano de 1320, ante la sacudida salvaje de los pastoureaux, habían decidido cruzar los Pirineos en busca de paz y protección. Desde niña Astruga había aprendido a lidiar con el miedo y la incertidumbre.

Continueu llegint a Mozaika


dilluns, 6 de juny del 2016

La Barcelona jueva



La Barcelona jueva (Cossetània, 2016), de Josep Alert, ressegueix la petjada dels jueus sobre la ciutat de Barcelona des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. Quin rastre hi han deixat? Quins espais de la ciutat en conserven la petjada? Què en queda, de l’antic call, que allotjà una de les comunitats més importants de l’Europa del sud? Què se’n va fer, dels jueus barcelonins, després de l’expulsió? Què se’n sap dels que, malgrat la Inquisició, van decidir quedar-se? Quan es va recuperar el culte jueu a la ciutat? Com i quan van tornar a la capital catalana? De què fugien?

Aquestes i altres qüestions són les que trobareu en el llibre. Descobrireu, també, quantes comunitats hebrees hi ha actualment, quins jueus barcelonins han estat o són figures de renom, o quina relació hi ha entre els jueus i indrets tan destacats com el Palau de la Generalitat, la Llotja de Mar, la Barceloneta, el Pla de la Boqueria, el Poblenou, el Mercat de Sant Antoni, l’Estadi Olímpic, Montjuïc, l’Estació de França i el Camp Nou.



divendres, 3 de juny del 2016

Els calls catalans s'independitzen


Carrer de Sant Llorenç del Call de Girona
Foto: Silvia Z.


Segons informa Esteve Carrera al diari El Punt Avui, els calls catalans tindran la seva pròpia eina de promoció i divulgació del patrimoni jueu. Girona, Besalú i Castelló d'Empúries deixen la Xarxa de Jueries d'Espanya; a més dels tres municipis gironins, també en sortirà Tortosa, i Barcelona (cinquè municipi català que fins avui formava part d'aquesta xarxa), hauria de confirmar la decisió pròximament. Castelló d'Empúries és el primer dels municipis catalans que ha oficialitzat la decisió, aprovant-ho per ple aquest passat dijous, i els altres municipis gironins tenen previst fer-ho en els propers plens.

Simbòlicament, la sortida de Castelló d'Empúries és destacable perquè aquest municipi assumia la presidència de torn de la xarxa. L'exalcaldessa Assumpció Brossa va accedir a la presidència al gener i va ser substituïda el mes passat per Salvi Güell com a nou alcalde de Castelló. Güell però, va dimitir de la presidència al cap de deu dies. “Des de fa dos anys s'havien produït una sèrie d'ingerències que havien provocat malestar. Tot plegat es va agreujar fa uns sis mesos amb la incorporació d'un nou gerent i noves decisions que podien qüestionar tot el que s'havia fet de bo fins ara”, diu Güell. D'ençà de la renúncia de l'alcalde de Castelló d'Empúries, la presidència de la xarxa és a càrrec de la ciutat de Còrdova. A més de la presidència de torn gironina, la secretaria d'aquesta xarxa la portava fins avui Assumpció Hosta des del Patronat del Call de Girona. De fet, la proposta de sortir de la xarxa espanyola que ha aprovat el ple de Castelló venia avalada per un informe emès per Assumpció Hosta que destaca “la poca implicació política de molts dels ajuntaments associats i la manca d'acords presos en els darrers mesos que ha fet endarrerir alguns del projectes previstos per enguany”.

“No anàvem pel mateix camí”, confirma Marta Madrenas; l'alcaldessa de Girona –on es fundar la xarxa ara fa 20 anys [vegeu la peça]–, recalca que des de Catalunya sempre s'ha considerat el llegat jueu una eina educativa, per a la recerca i el coneixement i no només com una eina turística. En canvi a la xarxa s'hi han anat afegint ciutats que només veuen aquest patrimoni com un plus turístic, i aquesta divergència en l'enfocament de l'agrupació és, segons Madrenas, el principal motiu de la decisió dels municipis catalans de sortir de l'entitat. “No s'ha fet de manera traumàtica i possiblement podrem col·laborar amb ciutats amb què hem anat establint vincles al llarg dels anys en aquesta xarxa” diu l'alcaldessa.

Altres ciutats de l'Estat espanyol també han decidit deixar l'associació (com ara Sevilla), posant en evidència disfuncions en l'estructura. Diverses fonts consultades també indiquen que en els últims anys s'havia arribat a convocar reunions sense ni informar-ne la presidència de torn gironina, i podia haver-hi la sensació que es volia recentralitzar la xarxa a l'Estat espanyol en detriment de les terres gironines i catalanes, que van ser a l'origen d'aquesta iniciativa.

Una nova xarxa catalana

Amb tot plegat, la renúncia a formar part de la Red de Juderías que s'ha acordat entre els municipis catalans constitueix l'oportunitat d'independitzar-se d'una estructura d'àmbit estatal: els mateixos cinc municipis ja estan treballant per incorporar-se a un nou projecte encarregat pel Parlament de Catalunya: l'objectiu és la creació d'una xarxa de calls jueus catalans, amb la voluntat d'obrir-la a altres ciutats del territori (a més de les cinc que ja hi eren), i que disposin d'elements patrimonials i culturals relacionats amb la història de les comunitats jueves.

Una iniciativa que va néixer a Girona ara fa 20 anys

L'associació que ara deixen els municipis catalans és una iniciativa gironina: la ciutat de Girona va fundar la Xarxa de Jueries d'Espanya el 1995, i el projecte es va iniciar a tres ciutats: Girona, Hervás (Càceres) i Ribadavia (Ourense). En aquells inicis la xarxa no tenia personalitat jurídica pròpia, i no serà fins l'any 1997 que es constitueix l'associació, avui formada per vint-i-tres municipis: Àvila, Barcelona, Besalú, Càceres, Calahorra, Castelló d'Empúries, Còrdova, Estella-Lizarra, Girona, Hervás, Jaén, Lleó, Lucena, Monforte de Lemos, Oviedo, Palma, Plasencia, Ribadavia, Segovia, Tarassona, Toledo, Tortosa i Tudela. Sevilla va sortir-ne el desembre del 2015. La idea fundacional de tots aquests municipis, amb patrimoni cultural, artístic i arquitectònic del llegat sefardita era ajuntar esforços per promoure aquest passat.

Girona, amb el seu call, el centre Bonastruc ça Porta, el Museu d'Història dels Jueus, el Patronat Call de Girona i fins i tot una estructura dedicada a la recerca i la formació (l'Institut d'Estudis Nahmànides), ha estat el motor de la iniciativa. Besalú conserva també un conjunt patrimonial important per la presència d'un micvé (bany ritual jueu) del s. XII i vestigis d'una sinagoga del s. XIII. La comunitat jueva de Castelló d'Empúries va ser –després de la de Girona– la més important de la demarcació; s'hi han identificat les ubicacions de cementiris jueus, un call que es va ampliar i desplaçar, i dues sinagogues.

dimecres, 1 de juny del 2016

Xuetes, de l'exclusió a la identitat



El proper 4 de juny se celebra la jornada "Xuetes, de l'exclusió a la identitat", una trobada per conèixer i participar de la història i les experiències d'importants xuetes coneguts intercionalmente per les seves obres literàries, escultòriques i gastronòmiques. Hi participaran Miquel Segura , Pere Bonnín , Toni Pinya i Ferran Aguiló, entre d'altres coneguts representants d'aquesta comunitat de descendents de jueus mallorquins.

dilluns, 23 de maig del 2016

Visions cristianes del jueu en l'art gòtic català



Visita comentada a càrrec de Cèsar Favà, a la col·lecció d'art gòtic del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que permet acostar-nos a les diverses visions que el cristianisme va propagar del jueu a la Baixa Edat Mitjana, a través de la qual es pot veure quina és la intensió que se'n desprèn, a voltes purament denotatives i a voltes amb una càrrega negativa explícita.

Dijous 26 de maig de 2016, de 18:30 a  19:30 h
Correu electrònic: reservesmuhba@bcn.cat
Telèfon: 932562122

dimecres, 4 de maig del 2016

Mordechai Ben Abir, descendent d’un jueu de Falset del segle XV

Call jueu de Falset
Foto: Àngela Llop 

Diumenge 15 de maig a les 12 del migdia, l’Ajuntament de Falset lliurarà la Medalla d’Or a Mordechai Ben Abir, descendent de Samuel Astruch Cavaller, falsetà jueu del segle XV. El lliurament (que tindrà lloc a la sala d’actes de l’Ajuntament), es justifica arran de la contribució de Mordechai Ben Abir (o Marcos Caballero) a «l’estudi del passat de Falset, per la seva vàlua humana i en reconeixement a la importància del nostre passat jueu com a poble». Mordechai Ben Abir no és el primer cop que trepitjarà la capital prioratina, com a descendent d’un jueu falsetà del segle XV.

Sis-cents anys de nissaga que Marcos Caballero ha documentat detalladament i que -més enllà de la crònica d’una família– són també la historia del poble jueu. D’aquells jueus que vivien a la llegendària Sefarad i que, en ser expulsats pels Reis Catòlics, van donar el tret de sortida a un viatge de segles i que, en aquest cas concret, ha acabat a l’Estat d’Israel després de fer port a Grècia, Turquia, l’Argentina, l’Uruguai, els Estats Units… És la història de la família Cavaller o Caballero, reconstruïda i documentada pas a pas com a tesi doctoral (llegida a la Universitat de Barcelona el 2009) de Mordechai Ben Abir, que avui dia és veí de Beersheba (Israel).


Mordechai Ben Abir, amb camisa blanca i corbata, acompanyat de veïns de Falset
durant la visita que va fer a la capital prioratina l'any 2006
Foto: Cedida a PrioratDiari.cat

Aquest cop, Marcos Caballero no ve sol a Falset. Ho fa acompanyat d’una trentena de familiars d’arreu del món (Israel, Estats Units, França, Argentina, etc), descendents tots ells d’aquell Samuel Astruch Cavaller que va deixar Falset el 1427 i que és la primera baula coneguda d’aquesta nissaga familiar. Entre ells no falten aquells que, per sortir de dubtes i arran de les recerques de Mordechai Ben Abir, s’han fet unes proves d’ADN que no han fet cap altra cosa que certificar el que diuen els papers: tots provenen del falsetà del segle XV.

Samuel Astruch Cavaller, el primer Cavaller d’aquesta nissaga, era veí de Falset al segle XV, un poble on encara avui dia hi ha memòria del call jueu, que va arribar a acollir altíssims percentatges (del 30% i del 40%) de la població total de l’època. D’aquí parteix Samuel Astruch Cavaller en direcció a Cervera, on el 1427 es casa amb Na Goig de Lunel, com ho certifica el compromís matrimonial que figura en el treball universitari de Mordechai Ben Abir. Amb el pas del temps, la parella té fills i nets. I també amb el pas temps, els Reis Catòlics decideixen expulsar aquells jueus del seu regne que no es converteixin al catolicisme. És el 1492. La majoria dels Cavaller es queden a Catalunya, més o menys resignats, però un dels néts de Samuel Astruch Cavaller s’embarca camí de l’exili. Es diu Salomon i prefereix abandonar la terra que l’ha vist néixer.

Història escrita sense que la cadena familiar es trenqui ni en una sola baula. Pas a pas ben documentat. Amb papers. Amb totes les dades de com hi va haver Cavaller que van seguir vivint a l’Imperi Otomà (a les actuals Grècia i Turquia) durant segles. De com l’odi racial els tenia sovint en el punt de mira. I de com al segle XX, l’emigració els va dur arreu del món: als Estats Units, a l’Uruguai, a Alexandria i, com és el cas del pare de Marcos Caballero, a l’Argentina. En tot aquest llarg trajecte, no hi falta ni el camp nazi d’Auschwitz, on alguns Cavaller descendents d’aquell Samuel Astruch Cavaller del Falset de l’Edat Mitja van acabar assassinats.

Marcos Caballero –el protagonista que tanca aquesta història que transcorre al llarg dels segles– va néixer el 1926, a Tucumán, a l’Argentina. Els seus pares havien emigrat a Amèrica a principi del segle XX, des de Turquia. Però, malgrat els segles, malgrat tot, la de Marcos Caballero és una d’aquestes famílies jueves sefardites que eren plenament conscients de ser-ho, i a casa seva parlaven en castellà antic. El mateix castellà amb què s’escrivien en ple segle XX amb els seus parents de Turquia, la mateixa llengua que, en molts casos, ara ha servit a l’investigador per entrevistar-se amb parents seus d’arreu del món que ni tan sols coneixia. «Em vaig criar a l’Argentina anant a veure pel·lícules espanyoles junt a tots els jueus sefardites, i les cançons que cantàvem en castellà clàssic tenien segles d’antiguitat... Parlàvem com Cervantes», conclou.

Eren els anys trenta del segle XX, gairebé 500 anys després de l’expulsió. No obstant això, el treball de recerca documental sobre la seva família s’ha desenvolupat quan ell ja era un home gran. I és que Marcos Caballero és enginyer elèctric de professió, i a això s’ha dedicat tota la seva vida. De fet, va ser un home clau en l’emigració d’estudiants i enginyers jueus d’Amèrica cap a Israel, als anys cinquanta i seixanta, en un moment que el nou Estat, acabat de néixer, estava completament faltat de mà d’obra qualificada, de tècnics de nivell de tota mena. Marcos Caballero i la seva família viuen a Israel des del 1955.

La recerca familiar, doncs, ha estat un colofó a la seva vida. «El dia que vaig trepitjar Falset és un dels més feliços de la meva existència», afirma. Ho va fer acompanyat de la seva dona, Fanny Rinland, inseparables: «Sense ella tot això no hagués estat possible», diu. «En caminar pel call jueu de Falset, era com si hagués existit sempre una connexió́ entre aquest petit poble i jo mateix, és com si els meus avantpassats m’hagin empès fins aquí», afegeix. De fet, cap dels parents pròxims a Marcos Caballero havia tornat a trepitjar la Península des que els seus avantpassats directes la van abandonar el 1492.


Font: PrioratDiari.cat

dilluns, 4 d’abril del 2016

I continuo veient les seves cares



L’exposició "I continuo veient les seves cares. Fotografies dels jueus polonesos" és una iniciativa de la Fundació Shalom, que el 1994 va adreçar una crida a la població demanant la donació de fotografies de jueus polonesos.

En aquell moment –al cap de gairebé cinquanta anys del final de la Segona Guerra Mundial– molts van dubtar de la viabilitat del projecte. Tanmateix, van començar a arribar fotografies, procedents tant dels indrets més diversos de Polònia com dels racons més allunyats del globus terraqüi. Entre els donants hi va haver habitants de les grans metròpolis i veïns de llogarets i pobles. Avui dia, la Fundació ha rebut més de nou mil imatges, enviades sobretot per polonesos, veïns o amics dels retratats, que havien conservat les instantànies durant més de cinquanta anys.




De la mateixa manera, moltes fotografies les van donar jueus polonesos repartits arreu del món –familiars de les víctimes de l’Holocaust, establerts a Israel, Veneçuela, el Brasil, els Estats Units, Itàlia, l’Argentina o el Canadà–, que s’havien endut a casa seva aquells trossos del passat. Algunes d’aquestes fotografies havien estat custodiades com a records molt preuats, d’altres es van conservar en racons oblidats, relegades a golfes i soterranis. El més veterà dels donants ara té noranta anys; el més jove, dotze.




"No sols són justos els qui han salvat com a mínim una vida. També es mereixen aquest qualificatiu els qui han contribuït a preservar la memòria". Són precisament ells els qui han fet realitat aquesta exposició fotogràfica, que es va mostrar al públic per primera vegada el 1996, a la Galeria Zachęta de Varsòvia. L’exposició va sorgir per iniciativa de Gołda Tencer, directora de la Fundació Shalom, amb la col·laboració, com a comissari i dissenyador, respectivament, de Tomasz Tomaszewski i Krzysztof Burnatowicz.




L’exposició "I continuo veient les seves cares" podria interpretar-se com un plany per un món desaparegut, al qual només podem tornar contemplant fotografies antigues. A les imatges es van congelar les siluetes humanes, les ombres de les cases, els somriures trencats fa temps i, sobretot, les cares: una varietat de rostres que avui ens revelen com eren els jueus polonesos de llavors, immersos en les seves feines quotidianes, seriosos o alegres, pensatius...




En museus de diversos països del món es conserven fotografies de jueus polonesos famosos: músics, tzadikim, pintors o escriptors. En canvi, la Fundació Shalom ha reclamat la memòria de la gent senzilla, ignorada per la Història. D’aquesta manera, els seus noms han pogut transcendir en més de quaranta ciutats de diversos racons del planeta. Destacats museus i galeries d’arreu del món han exhibit aquesta col·lecció de retrats jueus, que s’ha pogut contemplar en ciutats com Frankfurt, Munic, Hamburg, Sant Petersburg, Brussel·les, en el Centre Wiesenthal de Los Angeles, a l’Holocaust Memorial Center de Detroit, a Boston –on l’exposició va ser inaugurada pel Premi Nobel de la Pau, Eli Wiesel–, a St. Petersburg (Florida), Brussel·les, l’Haia, Nova York, Toronto, Mont-real, Mèxic, San José, Buenos Aires, Praga, Vilna, al Yad Vashem de Jerusalem, i també a Poznań, Łódź o Cracòvia.

El fruit d'aquesta mostra és també un llibre bilingüe (polonès / anglès) il·lustrat, I continuo veient les seves cares (disseny i projecte gràfic: Lech Majewski, redacció: Anna Bikont), guardonat en 1996 amb el primer premi en el concurs de l'Associació Polonesa d'Editors, que el va anomenar la publicació més reeixida de l'any. El contingut del àlbum està disponible a la pàgina web de la Fundació Shalom.

divendres, 1 d’abril del 2016

He viscut tan poc!

Eva Heyman, a 13 anys, a Oradea (Nagyvárad),
pocs mesos abans de ser deportada


Eva Heyman (13 de febrer de 1931 - 17 d'octubre de 1944) va néixer a Oradea (Nagyvárad en hogarès), població de Transsilvània, regió històrica de cultura hongaresa a Romania, recuperada per Hongria durant la Segona Guerra Mundial i avui un altre cop romanesa; una quarta part dels seus habitants eren jueus), Eva Heyman és per la seva ciutat el que Anna Frank és per a Àmsterdam i el món. Dues adolescents jueves, cadascuna de les quals escriu un diari mentre el món estava canviant arrel de l'ocupació nazi. Totes dues van morir en un camp de concentració; Eva, a Auschwitz, i Ana, a Bergen-Belsen. Tot i així, Anna Frank és mundialment coneguda i la història d'Eva ens ha arribat en els darrers anys gràcies a la publicació del seu diari, He viscut tan poc!

Eva Heyman, com tants adolescents, va començar a escriure el seu dietari secret i personal el dia del seu aniversari. Feia tretze anys. Era el 13 de febrer de 1944, i el diari començava dient, després de presentar-se: “Ara m’acabo d’adonar que ja m’han passat moltíssimes coses per recordar quan sigui gran, fins i tot quan sigui vella”. Els seus escrits, però, s'aturen poc més de quatre mesos després, el 30 de maig de 1944. És realment molt poc temps. Però aquests pocs mesos ens presenten, acumulat, comprimit, amb tot el dramatisme, el recorregut que milions de persones van fer en aquells mateixos anys a tota Europa. El recorregut que va entre una vida aparentment normal, festiva, un aniversari, uns regals, una família, unes esperances, uns somnis, ens primers enamoraments, i les portes mateixes de l’infern.


Eva, amb tres anys, abraça al llit un osset de peluix
© Asociatia Tikvah


El diari acaba quan la vénen a buscar, en un camí que passarà per la deportació a Polònia, el 3 de juny, amb els seus avis, farmacèutics, amb qui viu la nena; l’arribada a Auschwitz, el sis de juny, i la mort al camp, després de ser seleccionada, el 17 d’octubre del mateix any, per Mengele, el metge de les SS del camp, que a l'arribada triava els presoners per determinar qui havia de ser assassinat, qui era apte per al treball forçat i qui era seleccionat per fer-li experiments mèdics. Els presoners l'anomenaven l'Àngel de la Mort.


Agnes (Agi) Zsolt, a la dreta, mare d'Eva, amb el
cognom del seu segon matrimoni després de
divorciar-se del pare de la nena
© Asociatia Tikvah


El diari va ser publicat originalment en hongarès a Budapest, el 1948, després de ser recuperat per la seva mare, que va sobreviure a l'Holocaust després d'escapar a Suïssa. Eva escriu les darreres ratlles ja dins del gueto on els jueus d'Oradea esperen ser deportats i des d'on la nena veu com carreguen els vagons de tren amb destí a Auschwitz: “Ja no puc seguir escrivint, petit diari meu, els ulls se m’inunden de llàgrimes. Me’n vaig a trobar la Mariska”. Mariska era la cuinera cristiana de casa dels avis, que entrava al gueto per dur-li menjar a Eva. Aquell darrer dia d'escriptura la nena li dona el diari a la cuinera, que el conservarà fins que després de la guerra li pot fer arribar a la mare.


dimarts, 29 de març del 2016

"La última judía"



La última judía (Editorial Amarante, 2015), de Diana Talarewitz és el recorregut per l'atzarosa vida de la protagonista i la seva família des de Bulgària fins a Espanya, passant per Istanbul i Itàlia. La protagonista narra, en primera persona, la peripècia de la seva família jueva, a la qual les circumstàncies històriques van obligar a emigrar a la recerca de la seva terra promesa. En aquesta novel·la relata les tradicions i els costums sefardites en el si d'una família tolerant que no va veure inconvenient que la filla es formés en un col·legi de monges franceses.

La protagonista viu un amor al qual es veu obligada a posar punt final a Itàlia, i davant la imminent explosió de la Segona Guerra Mundial se'n va amb la família a Espanya. A Barcelona, just després d'acabada la Guerra Civil, hi trobarà un país devastat.

Diana Talarewitz (Barcelona, 1945) és doctora en Dret per la Universitat de Barcelona, advocada de professió, especialista en Dret de Família i Agent Oficial de la Propietat Industrial. Actualment, gran part del seu temps el dedica a escriure. És autora de "Siete cuentos", publicat en el llibre Parejas (Editorial Grafein, 2008).

dilluns, 21 de març del 2016

Jugant-se la vida: polonesos que van socórrer jueus durant l’Holocaust



El passat dijous 17 de març, coincidint amb amb l’obertura del Museu de Polonesos que van socórrer Jueus a la localitat polonesa de Markowa, va ser inaugurada a la capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries l’exposició Jugant-se la vida: polonesos que van socórrer jueus durant l’Holocaust, que es podrà veure fins el 2 de maig de 2016.

Aquesta mostra presenta els rostres, les històries i les motivacions dels que van socórrer els jueus en el context històric de la Polònia ocupada. L’exposició, basada en una col·lecció única de testimonis dels Justos i dels Salvats, va ser preparada pel Museu d’Història dels Jueus Polonesos a Varsòvia i el Ministeri d’Afers Exteriors polonès.

“Qui salva una vida, salva el món sencer” és el lema extret del Talmud, que apareix gravat a la medalla que s’imposa als reconeguts com a “Justos entre les Nacions”. Recordar els que van prestar ajuda als jueus és de justícia perquè van ser persones que van voler i van poder oposar-se al mal: salvant els jueus, salvaven la dignitat humana.

Els polonesos, testimonis de l’Holocaust, el van experimentar de forma particular. No només van haver d’afrontar el terror brutal de l’ocupant alemany, sinó també la crueltat de l’extermini dels seus veïns jueus per part dels nazis. A la Polònia ocupada, a diferència dels països de l’Europa Occidental, ajudar els jueus es penalitzava amb la mort. Tot i això, molts polonesos es van oposar al mal i van ajudar-los, i gràcies als seus esforços es van aconseguir salvar milers de jueus polonesos. Una part dels salvadors va ser condecorada per Yad Vashem (Jerusalem) amb el títol de “Just entre les Nacions”.

Exhibida a diferents països, es presenta per primer cop a Catalunya a la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries de la mà d'Idea Gestió Cultural, l’Institut de Cultura Polonès, Ajuntament de Castellò d’Empúries, la Ruta de l’Art i el Consolat General de la República de Polònia a Catalunya.

Font: Ajuntament de Castelló d'Empúries

dijous, 17 de març del 2016

La làpida jueva de Tortosa

Detall de la làpida funerària jueva incrustada a la torre de la muralla del Rastre. Foto: Andreu Caralt


"Aquesta és la sepultura de l’honorable vellet R. Semuel –l’esperit de Yahvè el guardí–, fill de l’honrat savi, l’apreciat R. Selomó que sigui la seva ànima tancada en el feix dels vivents..."

Aquest fragment traduït de l'hebreu forma part del text del text de la làpida funerària jueva incrustada a la torre de la muralla del Rastre, al nucli antic de Tortosa, i que serà extreta en el termini d'un any després que l’Ajuntament de Tortosa hagi aprovat per unanimitat en sessió plenària aquesta moció per garantir-ne la conservació.

Es tracta d’una petita peça de 60 per 26 centímetres, de pedra de sauló amb tonalitat daurada. La seva existència ha passat desapercebuda per veïns i forasters però no per alguns historiadors, conscients de la seva vàlua història. Un d’ells, el tortosí Joan Hilari-Muñoz assenyala a la guia Tortosa, la petjada de la història (Viena Edicions, 2014), que la làpida devia ser sostreta per construir les muralles de la ciutat durant la segona meitat del segle XIV.

Aquesta làpida és una de les dues que han sobreviscut del cementiri jueu de Tortosa, situat extramurs del call jueu de la ciutat i del qual no en queda res. L’altra, i molt coneguda, és una làpida trilingüe datada del segle VI, on es presenta el mateix text dedicat a una noia de nom Meliosa en hebreu, grec i llatí. Tot i tenir documentada la presència jueva a la ciutat durant uns 1.000 anys, les restes materials de la seva existència són mínimes a causa de la destrucció sistemàtica que van patir els calls catalans a partir de 1391.

L’any 1954 ja hi havia referències bibliogràfiques sobre la seva existència i 20 anys després Gabriel Secall, en el llibre Guia de les Jueries tarragonines, editat per la Diputació de Tarragona l’any 1984, en fa una descripció. Segons l’autor, es va tenir constància segura de la seva ubicació l’any 1974. Una dècada més tard Secall assegurava al seu llibre que s’havien iniciat gestiones per al seu trasllat al Museu de les Terres de l’Ebre i anhelava l’inici de l’actuació.


Font: Andreu Caralt, Diari de Tarragona

dilluns, 14 de març del 2016

Erets Catalunya



Mozaika i l'Ajuntament de Barcelona han editat el 7è número de la revista Mozaika, a la pàgina web de la qual hem tingut el pler de col·laborar més d'un cop.

Aquest número és monogràfic i du el títol genèric Erets Catalunya, i recull el relat que a manera de crònica revela, amb una mirada encuriosida i plural, la presència dels catalans jueus des de el segle III fins els nostres dies. De la mà de diversos autors de referència i altres desconeguts, Mozaika s’endinsa en les profunditats d’Erets, terra escollida i feta pròpia, on els jueus faran pàtria. Aproximació que va més enllà de l’anecdotari històric, aportant una visió nova i necessària que sorprendrà el lector.

El volum recopila diversos textos, imatges i documents gràfics, entre els quals destaquen el més de 200 calls documentats a Catalunya, poesia, tendències artístiques actuals, memòria dels exilis, lleis o novel·la, entre molts altres aspectes culturals.

dilluns, 7 de març del 2016

La identitat secreta dels superherois



El projecte "Superhéroes: identidad secreta" és una coproducció de la Fundación Baruch Spinoza y Sefarad-Israel, que va ser presentada per primer cop a l'Expocómic 2011 de Madrid. Comissariat  per Xavier Torrens, professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, el projecte consta d'una exposició itinerant (que també es pot seguir virtualment a la web) i d'una sèrie de conferències que im parteix periòdicament el mateix Xavier Torrens, com la que es farà el proper 22 de març de 2016 a l'auditori de la Biblioteca Jaume Fuster de la plaça de Lesseps de Barcelona, a les 19h: Batman vs Superman: identitat secreta.

L'exposició ens permet descobrir no només la gran quantitat de dibuixants, guionistes i creadors en general que estan darrere dels personatges i superherois de la indústria del còmic nord-americà, i dels quals ja n'havíem parlat a El Capità Amèrica i el Gòlem. Stan Lee, Jack Kirby, Jerry Siegel, Joe Schuster, Bob Kane, Joe Simon, Bill Finger, Martin Nodell o Chris Claremont, entre d'altres, són fills de famílies jueves emigrades a Estats Units a finals del segle XIX i principis del XX des dels pogroms de l'Europa de l'Est.

I Superman, Batman, Spiderman, Los 4 Fantásticos, Patrulla-X (X-Men), Capitán América, Iron Man, Hulk, Thor, Daredevil, Estela Plateada (Silver Surfer), Green Lantern, Catwoman, Batwoman, La Liga de la Justicia o Los Vengadores són alguns dels personatges o grups que amaguen una identitat secreta que va més enllà del còmic i que sovint ens permet descobrir que més enllà de l'entreteniment s'està reescrivint una part de la història jueva.

Tot plegat sense oblidar-nos de les figures de Will Eisner, el pare de la novel·la gràfica, o de Art Spiegelman, el creador del mític Maus, fora del món dels superherois (o no). Però el descobriment d'aquest fenomen no s'atura als Estats Units, sinó que a Europa també hi trobem René Goscinny, a Astèrix; l'autor de Corto Maltés, Hugo Pratt; o el genial Joann Sfar, autor de El gato del rabino i Chagall en Rusia.





[+]

El Capità Amèrica i el Gòlem

dijous, 25 de febrer del 2016

La imatge del jueu en la literatura catalana contemporània



Conferència "La imatge del jueu en la literatura catalana contemporània" a càrrec de Vicenç Villatoro, el dia 27 de febrer de 2016, a les 19h, a la Capella del Convent de Santa Clara de Castelló d'Empúries.

divendres, 19 de febrer del 2016

Cicle "Tragèdia al Call 1348", a Tàrrega



Cicle de conferències 2016 al voltant de l'exposició "Tragèdia al Call 1348", que se celebra entre el 18 de febrer i el 14 de juliol, un cop al mes, a Tàrrega.

Sales Nobles del Museu Comarcal de l’Urgell
Carrer Major, 11. Tàrrega

dimecres, 17 de febrer del 2016

Indumentària jueva a la necròpolis de Tàrrega



Dins del cicle de conferències al voltant de les peces que formen part de l’exposició permanent Tragèdia al call. Tàrrega 1348 el dijous 18 de febrer, a 2/4 de 9 del vespre, els teixits apareguts al fossar medieval jueu de Tàrrega i la seva restauració en seran els protagonistes.

Durant l’excavació del cementiri jueu targarí es van recuperar, en dues tombes femenines, restes de teixit a la zona del crani. Aquest teixit és de gran complexitat i molt ric, se n’han trobat paral·lels en altres cementiris jueus medievals de la península i europeus. En una tomba masculina es van documentar restes de fil de seda entorxat en plata, possibles restes del xal ritual jueu que embolcallava el cos a l’hora de ser enterrat.

Aquests teixits serviran també per fer una aproximació a la indumentària en època medieval, ja sigui jueva o cristiana, doncs segurament havien de ser molt semblants, marcant les diferències aquelles peces que tenien protagonisme ritual en els diferents actes religiosos.

La conferència ens la farà l’Elisabet Cerdà, restauradora del Museu Tèxtil de Terrassa.