Les haggadot catalanes

En la festivitat del Péssah, la Pasqua jueva (vegeu l'apunt Rams i Pasqua), que coincideix en dates amb la Pasqua cristiana i enguany se celebra del capvespre de l'1 d'abril fins al capvespre del 9 d'abril de 2026, es llegeix la Hagadà durant el séder, el sopar tradicional del primer dia. Aquest llibre conté la història de l'alliberament del poble d'Israel durant la seva estada com a esclaus a Egipte, descrit en el llibre de l'Èxode. Aquesta festivitat comporta per als jueus el deure històric de narrar els fets a les futures generacions, uns fets que estan lligats a l'origen dels jueus com a poble a Israel. Al voltant de 10.000 catalans i residents a Catalunya seguiran aquest precepte, ja sigui per motius estrictament religiosos o només culturals, i reviuran les plagues d'Egipte (a vegades el relat s'acompanya amb les titelles de dit de la il·lustració que encapçala aquest apunt), la fugida dirigida per Moisès, el pas del mar Roig, els quaranta anys d'estada en el desert fins arribar a Canaan, la terra promesa, on s'instal·len les tribus d'Israel.

La Hagadà, que literalment vol dir "narració", conté precisament el relat d'aquest alliberament, les oracions, els càntics i els proverbis que acompanyen a aquesta festivitat, però també tradicions, llegendes, ciència popular, filosofia pràctica i afers polítics, recollits, sobretot, durant l'Edat Mitjana. No existeix un sol text de la Hagadà, sinó que les diferents branques del judaisme, i fins i tot cada comunitat, ha confeccionat un relat específic que té molt a veure amb la tradició oral i les orientacions específiques dels rabins.

De les hagadot que es conserven n'hi ha cinc que procedeixen dels territoris de parla catalana. Tres, ricament il·luminades, són del segle XIV i es conserven al British Museum: l'Hagadà de Barcelona, la Sister of the Golden Haggadah, amb 34 miniatures, i la Golden Haggadah [vídeo], que és la més antiga i sumptuosa, amb 15 miniatures de plana sencera que representen escenes del Gènesi i de l'Èxode, i de la qual se'n pot veure la versió digital clicant la següent il·lustració.

Golden Haggadah (s. XIV; British Museum)

La Hagadà de Sarajevo, editada en algun lloc proper a Barcelona després de 1350 i conservada en el museu nacional de la capital de Bòsnia, du en el primer foli del manuscrit les armes del casal de Barcelona. Aquesta hagadà, un dels manuscrits hebreus més antics d’Europa, porta sobre les seves espatlles el pes de la història del poble jueu.

Com explica Andreu Lascorz (La aljama judía de Monzón, la olvidada, 2001; i La Aljama judía de Monzón, la recordada, 2003), aquest manuscrit començà el seu periple amb l’expulsió dels jueus de la Península el 1492, i viatja amb els catalans jueus cap a Itàlia, on va residir bona part d'aquesta comunitat amb la cultura portada de Catalunya amb el català medieval que es parlava aleshores, fins que van ser assimilats per la comunitat italiana (si hagués sobreviscut, ara hi hauria un català medieval viu, com el judeo-castellà dels sefardites, que podríem anomenar qatalanit, com a vegades es fa servir erròniament pensant en una variant dialectal parlada pels jueus catalans d'aleshores, cosa que no ha existit mai perquè parlaven el mateix català que la resta de la població). En el gueto de Roma encara existeix la Via Catalana, on hi ha la sinagoga.

Hagadà de Sarajevo, amb les armes
del Casal de Barcelona

Se sap que el 1609 la Hagadà continuava a Itàlia perquè el censor Gio Domenico Vistorini ho va deixar anotat. D’Itàlia va arribar als Balcans via Split o Dubrovnik, fins a Bòsnia, on una família sefardita, els Kohen, el van preservar com una relíquia familiar en record dels dies de riquesa i glòria dels seus avantpassat a la península ibèrica.

Aquesta joia es va salvar a Sarajevo el 1942 durant l’ocupació nazi. L’any 1920, la comunitat sefardita de Sarajevo, unes 11.000 persones, representava una quarta part de la població total, però durant la II Guerra Mundial la comunitat jueva fou pràcticament exterminada de la zona dels Balcans.

L'any 1992, en un llegat donat al monestir de Poblet, va ser descoberta en un còdex hebreu del segle XIV amb una hagadà de Pasqua. Ara és coneguda com Hagadà de Poblet, i és l'única que es conserva a tota la Península. És molt singular que aquest manuscrit escapés a les destruccions hagudes en les persecucions dels jueus perquè una bíblia podia ser respectada per la possibilitat de ser objecte d'estudi pels escripturistes cristians, mentre que una hagadà expressava que el seu posseïdor era un jueu practicant, i el manuscrit, un instrument de celebració religiosa.


Podeu seguir els preceptes del séder, els aliments, les oracions i alguna de les narracions, en castellà i hebreu, en el document que fa servir la Casa d'Argentina a Israel.


[+] Hagadàs Barcelona. L'esplendor jueva del gòtic català. Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), 2015

Péssah i Pasqua

Diumenge de Rams als Josepets de Gràcia, el 1911

Foto: Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya

Amb el Diumenge de Rams es dóna per acabat el dejuni hivernal de la Quaresma i s'obre pas a la Setmana Santa, que commemora la passió i mort de Crist, i que s'acaba amb la resurrecció Diumenge de Pasqua.

Com passa en totes les festivitats religioses, el Péssah jueu i la Pasqua cristiana tenen un origen agrícola i ramader i, per tant, pagà. La utilitat d'aquestes festes és la d'establir el calendari del cicle anual de les feines del camp, i com que aquestes festes sempre han estat regides per les forces naturals i els déus benefactors, les religions del Llibre les han solapat per evitar les pràctiques paganes i dirigir totes les ofrenes a Jahvé o Déu.

La festa jueva commemora l'alliberament d'Egipte (que recull el llibre de l'Èxode), unida a la festa dels àzims (pa sense llevat). L'origen del Péssah és ramader, d'oferiment dels primogènits dels ramats, mentre que la dels àzims es remunta, segurament, als cananeus, poble semita, sedentari i agrícola, que habitava la franja costanera de la Terra Promesa. La Bíblia les presenta ja unides, de manera que el Péssah coincidia amb el primer dia dels àzims, és adir, el 14-15 de Nissan, mes lunar entre març i abril (enguany se celebra del vespre de l'1 d'abril fins al vespre del 9 d'abril de 2026). Els textos de l'Èxode fan referència encara a una festa de pastors: el cap de família sacrificava l'anyell i amb la sang untava els muntants de les portes; després l'anyell era menjat ritualment (com es continua fent avui entre jueus i cristians). La nova ordenació de Josies (setzè rei de Judà, entre 639 i 608 aec) prescrivia el sacrifici i l'àpat a Jerusalem, santuari central del poble.

Actualment, la festivitat dura set dies (vuit a la Diàspora), i durant aquests dies no es consumeixen aliments derivats de cereals (blat, ordi, sègol, civada...) fermentats, anomenats en hebreu khamets. En el seu lloc, durant la festivitat s'acostuma a menjar matsà, o pa àzim. Segons la tradició, el poble jueu va sortir d'Egipte amb molta pressa, de manera que no hi va haver temps per deixar fermentar el pa per al camí.

Hagadà de Barcelona

Durant la primera nit de la festivitat (les dues primeres a la Diàspora) s'acostuma a dur a terme un tradicional sopar, anomenat séder (el Sant Sopar de Jesús era el séder de Péssah), durant el qual es llegeix la Hagadà, llibre on es relata la història de la sortida d'Egipte.

La Pasqua cristiana, que correspon a la Pasqua jueva i celebra igualment el pas de l'hivern a la primavera, celebra la mort i la resurrecció de Crist. És anomenada també Pasqua de Resurrecció, Pasqua Florida i primera Pasqua. Encara que el mot grec páskha (assimilat a páskhein, 'patir') s'aplicà en un primer moment a la commemoració de la passió, però ben aviat (segle IV) va incloure la vetlla nocturna del dissabte al diumenge i, el segle V, va passar a anomenar només el Diumenge de Resurrecció.

La celebració de la mort i resurrecció fou anomenada tridu pasqual, que al començament incloïa només el Divendres Sant, el Dissabte Sant i la vetlla pasqual, com a aspectes diversos d'un únic misteri (ritus religiós). Avui el tridu inclou també la missa vespertina del Dijous Sant. Ja des del segle III la festa es prolonga durant cinquanta dies (la Pentecosta, que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de l'activitat evangelitzadora) i és precedida i preparada per uns dies de dejuni (els quaranta dies de la Quaresma, que es compten des del Dimecres de Cendra), de manera que al voltant de la Pasqua s'organitzà tot l'any litúrgic. La vetlla pasqual se centrà en els dos grans sagraments d'iniciació: el baptisme i l'eucaristia.

L'Església, seguint l'esquema del memorial jueu i actualitzant-lo, celebra el misteri pasqual, no pas com un fet del passat, sinó com una actualitat viva, mentre espera el retorn de Crist. La fixació de la data comportà al principi serioses dificultats i malentesos, i el concili de Nicea (325) decidí que fos el diumenge que segueix el pleniluni posterior a l'equinocci de primavera (21 de març). La data, doncs, pot variar entre el 22 de març i el 25 d'abril. L'adopció del calendari gregorià fa que la data difícilment es correspongui a Occident i a Orient, que ha continuat seguint el calendari julià. La determinació de la data de la Pasqua d'un any concret es basa en el coneixement de l'epacta (edat de la Lluna el primer dia de gener) i el nombre auri (càlcul que determina els moments en què els cicles lunar i solar poden coincidir).

En el món cristià, la festivitat s'inicia amb el Diumenge de Rams (el diumenge anterior al de Pasqua), que recorda l'entrada de Jesús a Jerusalem amb els seus deixebles, a l'inici del Péssah jueu (no oblidem que, com a jueus, era aquesta festa la que celebraven Jesús i els deixebles), festa que se celebra amb la benedicció de palmes i palmons i rams de llorer, elements típics que s'utilitzaven durant la Pasqua a Israel. El dia de la Pasqua de Resurrecció (diumenge de Setmana Santa) és tradició que el padrí o la padrina regali al seu fillol una mona de Pasqua que tradicionalment es menja a l'endemà, el Dilluns de Pasqua, darrer dia del cicle pasqual cristià.

La mona de Pasqua té un origen incert. El nom podria provenir de munus, que significa "regal" en grec, o de l'àrab munna, que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors. Per altra banda, en el diccionari GazophylacivumCatalano-Latinum, de Joan Lacavallería (Barcelona 1696), mona té una definició purament zoològica, mentre que l’Enciclopèdia només en dóna una definició descriptiva. En canvi, el Diccionario de la Lengua Española, en l'edició de 1783, diu que a Catalunya, València i Múrcia és una coca o rosca que es cou al forn i s'adorna amb ous durs amb closca, que es menja per Pasqua Florida, i que en altres parts de la península Ibèrica rep el nom d'hornazo.

L'elaboració de la mona parteix, doncs, d'un pastís molt senzill, un tortell o un pa de pessic, que arriba a la sofisticació moderna de les mones catalanes de forma tardana, segurament del segle XVIII, i probablement per influència francesa. Els ous de Pasqua (Easter) són tradicionals a tota Europa com a símbol de resurrecció primaveral, i en molts casos van acompanyats de la també tradicional figura de la llebre, símbol de fertilitat.