TERRES D'EDOM
[Catalunya jueva i Sefarad] [Judaisme i cristianisme primitiu] [Diàspora i Xoà] [Moriscs i mudèjars]
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris djudeo-espanyol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris djudeo-espanyol. Mostrar tots els missatges

dilluns, 29 d’abril del 2013

De la casa para fuera: la transmisión de la haquetía


Miriam Abensur, Lisita Benassayag i la seva germana,
Esther, en el pati d'una casa jueva de Tànger (ca. 1900)
 

"De la casa para afuera: la transmisión de la jaquetía, lengua judeoespañola de Marruecos", conferència a càrrec de Line Anselem, professora de literatura hispànica a la Université de Valenciennes (França), sobre la transmissió de la haquetia, llengua judeocastellana del nord del Marroc, impartida el passat dijous 25 d'abril, a l'Institut d'Estudis Nahmànides de Girona, dins del cicle Les llengües del judaisme.



dimarts, 23 d’abril del 2013

Petites Histoires de la rue Saint-Nicolas


La narradora de la novel·la Pequeñas historias de la calle Saint-Nicolas és una nena de set anys que viu amb la seva família en un barri popular de París a principis dels anys 70. Els seus pares són uns emigrants marroquins d'origen judeo-espanyol.

A la casa no hi ha lavabo, però sí aigua corrent. Celebren el Shabbat i el Yom Kippur i no creuen en el Pare Noel. Recullen els pals de les pomes de caramel perquè el pare, que és sabater, pugui omplir els talons, i mai han anat de vacances.

L'autora, Line Amselem,serà el dimecres 24 d'abril, a les 19 h, a l'Institut d'Estudis Nahmànides de Girona (carrer Sant Llorenç s/n) per presentar la seva novel·la, i el dijous 25, a la mateixa hora, dictarà la conferència "De la casa para afuera: la transmisión de la jaquetía, lengua judeoespañola de Marruecos", dins del cicle Les llengües del judaisme.

La haquetia és el judeo-castellà del nord del Marroc, una de les judeollengües menys conegudes i més amenaçades de desaparició. Es va desenvolupar amb aportacions externes fins a la gran dispersió de la comunitat jueva del Marroc els anys 1950-70. La conferència intentarà fer conèixer la riquesa de les seves paraules i dels seus sons. La visió del món que comporta, plena d'humor i de modèstia, la va mantenir en un àmbit familiar i quasi exclusivament oral. Aquesta cultura es viu i es transmet dins les cases, a la cuina, amb les mares i les àvies, compartint àpats, rituals i afecte.

El gran repte actual és conservar aquesta llengua i mantenir-ne o reactivar-ne la transmissió. En desaparèixer la societat en què l'haquitia havia nascut, va brotar el desig de recrear-la en la literatura. Veurem de quina manera els autors ofereixen al lector una ficció lingüística semblant a l'oralitat casolana de la haquetia. Acabarem evocant iniciatives actuals, com els "Encuentros en haketía" de l'Institut Cervantes de París i les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies per aquesta llengua fràgil y vivaç.

Line Amselem (París, 1966) filla de sefardites del Marroc emigrats a França, és professora titular a la Université de Valenciennes et du Hainaut-Cambrésis. Escriptora i traductora al francès de Teresa de Jesús, Lope de Vega, Federico García Lorca, Núria Amat... Petites histoires de la rue Saint-Nicolas és la seva primera novel·la, traduïda al castellà i haquetia per l'autora. També anima un taller de haquetia a l'Institut Cervantes de París i presenta un programa d'entrevistes culturals en francès a Radio Sefarad.

dimecres, 20 de març del 2013

Les llengües del judaisme


Diferents llengües han estat emprades pel poble jueu en diferents moments i entorns, però també amb finalitats diferents. Per això, l'exposició Les llengües del judaisme arrenca dels temps més antics del poble d'Israel i presenta l'hebreu com a llengua de la Bíblia; i arriba fins al món actual, on l'hebreu és una la llengua oficial d'un dels estats creats al segle XX. Al llarg de l'exposició el discurs es focalitza també en dues llengües gairebé oblidades, però de gran riquesa literària i social: el jiddisch o el judeocastellà, així com presenta les llengües pròpies de la quotidianitat i dels àmbits familiars: la haquitia dels espais propis del judaisme mediterrani (segles XIX-XX) i el català medieval dels calls catalans (segles XII-XV).

Paral·lelament s'ha programat un cicle de conferències que tractaran les diverses llengües del judaisme des d'òptiques concretes: l'adaptació de l'hebreu com a llengua oficial de l'estat d'Israel, l'ús del jiddisch en l'àmbit familiar i en l'alta literatura (Premi Nobel), el ladí com a llengua emprada en les normatives rabíniques del món sefardita, la haquitia com a parla pròpia de les comunitats sefardites de Marroc, i el català com a llengua materna de les comunitats jueves de la Catalunya medieval.

Organitza: Patronat Call de Girona
Comissariat: Joan Ferrer i Patronat Call de Girona
Lloc: sales d'exposicions temporals, planta baixa (carrer de la Força, 8)

dilluns, 25 de febrer del 2013

Les llengües del judaisme


El cicle Les Llengües del judaisme proposa un recorregut a través de les diferents llengües que, en temps i llocs diversos, ha emprat el poble jueu; un viatge interessant per a conèixer les formes d’escriptura i d’expressió d’un poble que ha fet de la diversitat la seva forma de ser. S’hi plantejaran diferents aspectes, i s’analitzaran els diversos usos lingüístics, des de l’hebreu, llengua de la Bíblia, fins al català que parlaven els jueus de la Girona medieval.

31 de gener: L'hebreu: de llengua santa a llengua oficial
Manuel Forcano, hebraista, poeta, traductor (Fundació CIMA, Barcelona)

28 de febrer: El Yiddish, lengua europea. Desde su origen al premio nobel
Rhoda Abecasis , filòloga, estudiosa de la llengua i cultura jiddisch (Madrid)

21 de març: La mujer sefardí tradicional en la prosa rabínica judeoespañola
Katja Smid, filòloga, estudiosa del món sefardita (CSIC, Madrid)

25 d’abril: "De la casa para fuera": la transmisión de la haketía, lengua judeoespañola de Marruecos
Line Anselem, professora de literatura hispànica, (Université de Valenciennes, France)

30 de maig: La parla quotidiana de les comunitats jueves de la Catalunya medieval
Joan Ferrer, filòleg i hebraista (UdG, Girona)

Entrada lliure i gratuïta, pel carrer de sant Llorenç
Horari: a les19 h

Organitzen: Institut d’Estudis Nahmànides (Patronat Call de Girona) i Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani(UdG).

Paral·lelament, al Call s’hi mostrarà una exposició temporal a l’entorn de “Les llengües del judaisme”, que podrà ser visitada des de febrer fins a juny de 2013.

dijous, 14 de febrer del 2013

Plany jueus per la mort del duc de Gandia


Els sefardites d’arreu del món conserven una cançó sobre la mort de Joan de Borja,fill del Papa Alexandre VI, més de 500 anys després. Esperança Costa ens ho va explicar el 7 de maig de 2009 en el "Quadern" d'El País i ara ens ho recorda en el seu bloc i ens amplia la informació amb l'apunt "Timoneda se'l sabia".

divendres, 17 d’agost del 2012

Sefarad... Sefarad


Sefarad... Sefarad, ponència de la doctora Maria Josep Estanyol, dictada en el Congrés Sefarad Mundial, celebrat a Barcelona del 14 al 17 d'octubre de 2002.

"Abans de res m'agradaria agrair el recolzament que he tingut del la comunitat jueva de Barcelona en la meva trajectòria investigadora, agrair també al Sr. Giaco Ventura l'oportunitat que m'ha donat per exposar un tema que en el fons encara és poc conegut i que espero aclareixi molts termes mal emprats i a la Dra. Tessa Calders, professora de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona, bona companya i amiga meva que ha col·laborat molt en la labor investigadora del tema que avui em porta aquí.

Aquest Congrés que avui ens reuneix té com objectiu - segons queda palès - reunir a tots els sefardites del món en el seu segon retrobament després de més de mig segle de la conclusió del primer, en el que avui és l'Estat espanyol. Penso que és un moment molt oportú per aclarir el significat del mot Sefarad, abans, a l'edat mitjana, i el que s'entén per Sefarad en el moment actual. D'aquí la reiteració del nom Sefarad en el títol de la meva ponència.

Per estudiar la nostra història medieval ens hem de desfer dels marcs territorials, polítics i culturals que ens són d'utilitat per tractar el moment actual, per què sinó cometrem un greu anacronisme. Per entendre la història dels jueus medievals hi hem d'arribar a través dels segles que la van precedir. És per això que hem de ser molt curosos amb la terminologia aplicada a cada època, i s'ha d'obviar qualsevol referència a la situació actual. Molts són els historiadors que han comès aquest error, ja no es pot parlar de la Història de los judíos en España y Portugal o de la Història de los judíos en la España cristiana. De la mateixa manera que no es pot parlar de jueus espanyols com a terme aplicat a l'època medieval.

El sentit actual d'Espanya no és aplicable de cap de les maneres a la història del judaisme medieval de la Península, entre d'altres raons perquè Espanya no va existir com a entitat i amb aquest nom fins al segle XVIII, i fins aquell moment i molt després dels Reis Catòlics el nom oficial utilitzat va ser el de Regnes Hispànics, referit a les nombroses possessions autònomes, que en sí mateixes eren regnes, amb les seves lleis pròpies i els seus furs.

És també una clara distorsió històrica voler fer creure que el nom de Sefarad i el gentilici sefardita, serveixi per designar a tots els jueus que vivien a la península Ibèrica a l'edat mitjana, i que per tant inclouria als jueus catalans.

El mot Sefarad el trobem per primer cop a la Bíblia, en el capítol 20 d'Abdies, referit molt possiblement a una regió del Àsia Menor.

Molts investigadors actuals ja fa temps que han entès que no es pot utilitzar el mot Sefarad indiscriminadament perquè és ben sabut que Catalunya i Provença formaven una entitat a part del que s'entenia per Sefarad. En citaré aquí alguns d'aquests autors: Ariel Toaff, B. Z. Benedikt, Simon Schwarzfuchs i Eduard Feliu entre d'altres.

És doncs també un error parlar de llengua espanyola o judeo-español aplicat als jueus medievals de la Península formada per diferents regnes on a cadascun es parlava una llengua diferent que era la llengua materna i familiar del jueus del lloc on residien, és a dir: català, àrab, castellà, aragonès, navarrès, lleonès, gallec, portuguès, basc....

Ens és molt difícil de determinar en quina data exacta arriben els primers jueus al territori que més tard es denominarà Catalunya. És molt possible que amb la gran Diàspora que es produeix amb l'imperi romà s'estenguin per tots els territoris d'aquest imperi formant comunitats que es mantindran durant els segles. Entre aquestes comunitats algunes aniran a parar a les nostres terres. Així ho demostra un segell que vaig trobar a l'Empúries romana del segle I d.e.c. amb un maguen David i una lletra xim en el centre del maguen, aquesta troballa es guarda en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

El que és molt possible és que els jueus varen arribar molt abans que els catalans tinguessin consciència de ser-ho. Catalunya va anar consolidant-se com a país en uns territoris on ja hi havia una minoria jueva des de temps antics enmig d'una majoria de població politeista romana primer, arriana visigòtica i cristiana visigòtica després, i encara més tard cristiana catalana.

El terme Sefarad no va designar Catalunya fins ben entrat el segle XVI, quan el terme hebreu Sefarad s'empra per nomenar totes les terres peninsulars.

Sefarad era de la invasió del àrabs, el sud de la Península, és a dir les terres musulmanes d'Al Andalus. Els regnes cristians del Nord eren genèricament les terres d'Edom, a més de tenir cada regne el seu nom específic: Castella, Aragó, Navarra, Lleó, etc. Això vol dir que els jueus que vivien entre nosaltres tenien com a llengua materna el català i l'hebreu era la seva llengua d'estudi i de litúrgia. ¡¡¡Quants són els documents confeccionats i firmats per batlles jueus, juristes jueus, secretaris jueus escrits en català amb notes en hebreu!!!.

Amb el retrocés del domini musulmà, quin seria el significat de Sefarad? Sefarad esdevé progressivament tota Castella a mida que es van conquerint territoris del Al Andalus.

La consciència d'una especificitat catalana, que no serà només política, queda ben reflectida en els documents hebreus de l'època. Valgui com il·lustració alguns exemples:

- Maimònides, en el Mixné Torà ens diu que "és costum entre els jueus de Sefarad, Àfrica del Nord, Babilònia i Eretz Israel estendre al terra de les sinagogues catifes (estores) per asseure-s'hi mentre que en els països d'Edom (regnes cristians) s'asseuen en cadires".
- Abraham bar Hiia en un document hebreu de Barcelona estant ens diu que ha rebut nombrosos llibres procedents de Sefarad, clarament doncs no inclou Barcelona dins d'aquesta accepció.
- Khasdai ibn Saprut deia al rei del khàzars: "sàpigues que el nom del país on habitem és Sefarad en la llengua santa i Al Andalus en la llengua dels ismaelites que l'habiten".
- Nakhmànides, Ionà ben Abraham i Xelomó ben Adret, tres grans intel·lectuals jueus del segle XII ens parlen de l'exactitud de les còpies dels llibres hebreus que ells han adquirit procedents de Sefarad.
- Isaac Lattes de Montpeller, esmenta els nombrosos escriptors jueus que hi ha hagut al Magreb, Sefarad, Catalunya, Tsarefat i Askenaz.

Aquests pocs exemples, n'hi ha molts més, demostren que els catalans no varen ser sefardites fins molt més tard, quan, continuant sent jueus, varen perdre, no se sap exactament quan, el record de ser catalans.

Un moment decisiu en la vida dels jueus va ser el gran avalot de 1391 en el que molts jueus varen morir, altres es varen convertir forçosament i altres fugiren per poder seguir amb els seu judaisme. Després, un segle més tard, arribaria l'expulsió definitiva de Castella, Aragó i dels estats de Sardenya i Sicília en el 1492. Al Rosselló l'edicte d'expulsió no va tenir vigència fins al 21 de setembre de 1493, al regne de Nàpols fins el 1497 i al regne de Navarra fins al 1498.

Això també influeix en las diferents tongades de jueus que varen fugir de la península. És evident que ja en el 1391 en marxaren molts i després amb l'expulsió de 1492 va ser un èxode força massiu, però molts es varen refugiar a regnes veïns que encara els rebien com Portugal o Navarra, dels quals desapareixerien uns anys més tard. Es varen repartir en diferents moments per la geografia mediterrània i europea, uns anaren al Nord d'Àfrica, altres als Països Baixos, altres a les repúbliques i regnes de la península itàlica, altres al imperi otomà.

Podríem pensar que la consciència de la identitat catalana s'aniria aflebint progressivament a partir que els jueus catalans varen deixar de viure a Catalunya i que la seva definició geogràfica hauria perdut la seva raó de ser. Però les investigacions del professor Simon Schwarzfuchs de la Universitat de Bar Ilan que ha seguit les passes d'aquests exiliats catalans, deixen ben palès que varen mantenir la seva identitat molt més enllà del que molts es pensaven.

A l'imperi otomà, per exemple, són nombroses les comunitats catalanes que apareixen documentades com a tal a Istanbul, Esmirna Tessalònica i Safed.

En la majoria dels casos els expulsats de Catalunya havien decidit agrupar-se en comunitats pròpies. Aquesta voluntat d'unió no s'ha de deslligar d'un desig de refusar fondre's amb altres comunitats del judaisme peninsular, especialment amb les originaries de Castella les quals tenien costums, rituals i una llengua diferents.

D'acord a l'ús importat de Catalunya, els dirigents espirituals de les comunitats catalanes no eren designats pel títol de rabí, sinó amb el de Marbits Torà, és a dir "difusor de la Torà".

Eliezer Haixmoní va ser el primer Marbits Torà de la comunitat catalana de Tessalònica, des de 1492 i va ser qui va presidir les discussions que desembocarien en la creació d'una sinagoga "catalana antiga" i una sinagoga "catalana nova". Sembla ser que els catalans que vivien en aquesta ciutat abans de l'expulsió, probablement jueus que fugiren dels avalots de 1391, no acabaven d'acceptar als "nous catalans".

Tenim notícies que Baruch, germà del conegut Moixé Almosnino va fer reconstruir la sinagoga catalana després d'un incendi que va patir en el any 1545, i el mateix Moixé Almosnino va ser Marbits Torà en una de les dues sinagogues catalanes de Tessalònica.

L'antic cementiri de la comunitat de Tessalònica, la destrucció del qual va començar l'any 1943 per construir-hi la universitat, allotjava un seguit de làpides que rememoraven l'origen dels fidels catalans. Entre altres la de Josep al Tortosí, mort en el 1436, la de Samuel Almosnino, mort el 1551 i que va ser Marbits Torà de la comunitat catalana durant gairebé 40 anys.

També és molt interessant l'existència de tota una dinastia de Khazanim catalans anomenats Canpelles o Campelles que varen oficiar en el decurs dels segles XVI, XVII i XVIII, un fenomen realment remarcable.

Al costat de famílies de jueus catalans hi ha la incorporació de noves famílies procedents del Sud o del centre peninsulars que s'integren a la comunitat catalana, com per exemple els Toledano.

Molts epitafis del segle XVII deixen veure que el Català havia esdevingut un nom de família, és el cas de Abraham Català mort en el 1663.

La voluntat de conservar el patrimoni de la llengua i la cultura catalana queda també palesa en un volum imprès en el 1526 a Tessalònica que du per títol El ritual del text de Barcelona del ritus de Catalunya (en hebreu), i segons és escrit en el colofó, s'ha redactat per desig dels exiliats de Catalunya. Aquest makhzor va ser reeditat dos cops en el segle XIX a instància de les dues comunitats catalanes que malgrat la divisió que havien protagonitzat quatre segles abans no renunciaven a la unitat del seu ritual.

Dos institucions jueves pròpiament catalanes, els beroré aberot i els beroré tebiot, jutges de delictes religiosos i jutges de delictes civils, creades amb l'aquiescència del rei Alfons II en el segle XIII a Catalunya, varen continuar a les comunitats catalanes a l'exili i foren adoptades més tard per altres comunitats peninsulars exiliades a l'imperi otomà per l'exemplaritat que demostraren en el seu funcionament per dirigir els assumptes interns.

Aquests només són uns exemples escadussers relatius als jueus catalans que varen anar a l'imperi otomà. Però també tenim documentat el paper que varen jugar els que arribaren a Roma després de l'expulsió. L'estudiós Airel Toaff ha aprofundit sobre la seva història i ha pogut demostrar que els jueus procedents de Castella, Aragó i Catalunya es varen organitzar en comunitats separades i autònomes amb la intenció de conservar les seves pròpies tradicions i el seu ritual. Així per exemple el febrer de 1519 el papa Lleó X concedí als jueus de la comunitat catalana la construcció d'una sinagoga molt a prop de la sinagoga dels jueus romans i aquesta era ja la segona que es construïa. Aquest jueus de la comunitat catalana de Roma varen jugar un paper destacat com a banquers.

Amb aquestes pinzellades no es vol pas demostrar la persistència de comunitats catalanes a l'exili fins als nostres dies sinó només la voluntat d'independència i originalitat de moltes d'elles en relació a les comunitats veïnes de la península Ibèrica. No es varen definir mai com a Sefarad perquè aquest terme es reservava a Castella que havia conquerit les terres del Al Andalus que varen ser les que pròpiament es varen definir com a Sefarad.

Els jueus catalans presentaven una voluntat d'autonomia ben reafirmada. L'estudi de les diverses comunitats demostra ben clarament que el judaisme peninsular era ben lluny de ser homogeni. Els diversos representats del judaisme dels diferents regnes de la península Ibèrica abans de l'expulsió no estaven disposats a abdicar ni a renunciar de la seva originalitat ni de la seva pertinença a un determinat regne.

Cap a finals del segles XVI el predomini del judaisme castellà a l'exili, és a dir el sefardita per herència, va esdevenir el més nombrós. Llavors es reafirmà aquest concepte i és a partir d'aquest moment que es pot parlar d'un judaisme sefardita. Però s'ha de tenir ben clar que els descendents dels jueus procedents de Catalunya es varen resistir molt temps abans d'integrar-s'hi. A tots ells dedico aquestes paraules.

dilluns, 12 de desembre del 2011

divendres, 9 de desembre del 2011

La província errant d'Espanya


"He pasado una tarde en Nueva York oyendo a un zapatero de una antigua ciudad servia, de Sarajevo, que cantaba canciones españolas del siglo XV en Jerusalen, con la misma música de cante jondo con que las cantaban sus remotos abuelos en Sevilla hace quinientos años.

La voz del zapatero vino en una cinta rnagnetofónica. Las canciones son de amor: a la manzanita colorada, que se le meti6 un gusanito dentro del corazón; a la moza morena como la pimienta; a las buenas noches en que nl se come, ni se bebe, ni se sueña. desvelados por unas querencias que nadie pueda saber lo que son: ni mi padre, ni mi madre, ni mi gente.

El zapatero sigue siendo hoy un zapatero en Israel, y lo que el canta, los mismos que se han quedado en Espana ya lo olvidaron. Pero este buen hombre, como su padre, como su abuelo, como su tatarabuelo, donde quiera que llega planta, abre su cancion, y la canción le ayuda a vivir.

Puede cerrarsele la noche, venirsele el mundo encima, y el, con lo de la manzanita colorada, canta y vive, comb vivió su madre, su abuela, su tatarabuela…Espana, nación peregrina, secularmente andariega, tiene, como en la historia de su caballeria, una provincia andante. Una provincia sin tierra. Es su provincia hebrea, de una tradicion tan honda. tragica, humana y poetica como pueden serlo Castilla, Galicia o Andalucia.
No hay cosa parecida en el mundo a estos grupos de judios viejos españoles que van errantes por Europa, America, el Africa o el Asia, llevando sus canciones con una tozudez invencible, superior a toda la otra tozudez españiola.

Llevan las canciones como si ahi encontraran la tierra firme de su nuevo mundo. Alguna vez un amigo mio, profesor en el remoto Estado de Washington, en la ciudad de Seattlle, oyó que una discipula suya americana, camino de su casa, en la bicicleta, iba cantando canciones españolas que se le habían olvidado a don Ramón Menendez Pidal.

La moza le dijo: “Son las canciones oue se cantan en mi casa”. Y en la casa de la moza le cantaron a mi amigo un centenar de canciones, que el las hizo coleccionar para escribir su tesis de grado.

Hace poco recibi un libro de Moshe Attias, editado en Jerusalem, que es un “Romancero Sefardí” de romanzas y cantos populares en judeo-español, recogidos de boca del pueblo y en parte copiados de manuscritos.

La coleccion se compone de 136 romances, de los cuales unos sesenta figuran en los romanceros españoles: el resto seguían siendo hasta hoy esa poesia subterránea, clandestina, que solo brotaba en los pozos íntimos de las viejas familias hebreo-españolas.

Un hijo tiene el rey David
y por nombre Hablor se llama:
namorose de Tamar
aunque era su Dropia hermana.
Fuertes fueron los amores…[...]

Cualquiera puede encontrar este romance en la colección de Menendez y Pelayo, pero dudo que nadie lo oiga hoy en España. En España eso ya es de la nacion muerta, de la nacion erudita. En cambio, en el norte del Africa se sigue cantando, y asi se ve lo viva y fresca de la provincia peregrina y vagabunda.

La historia de Salomon y su juicio famoso, como se canta en Salamanca nadie la encontrará en la Espana muerta. Y es preciosa en la España peregrina. Así se canta ahora en Israel:

Cuando el rey Salomón
en Yerusalaim enreinó
viniéranle dos mujeres
a contarle una traición.
–,Justicia. siñor. justicia!
contaros qulero una causa.
Éramos yo y esta dueña
juntas en una casa
juntas comiamos de un pane.
juntas bebíamos de una agua… [...]

¿No es como de milagro ir andando por una calle infeliz de Atenas, y oir de pronto un zapatero, como el de Sarajevo, cantando el romance de la reina Elena?

Estabase Ia reina Iselda
en su bastidor labrando.
agujica d’oro en mano
y un pendón de amor labrando…[...]

Germán Arciniegas. "La provincia errante de España". La Prensa. Buenos Aires, 12 de gener de 1958

Font: Roberto Kiesling, via eSefarad

dijous, 8 de desembre del 2011

Balat i Hasköy: dos barris jueus d'Istanbul

Antigues cases jueves de Balat, Istanbul

El present artícle és una adaptació de les pàgines 87-94 de la tesi doctoral de Pablo Martín Asuero, director de l'Institut Cervantes de Damasc, Balat y Hasköy: Dos barrios judíos de Estambul a la luz de varios observadores españoles (1784-1905)

ABSTRACT
At the end of the 18th century the old Spanish-Turkish rivalry in the Mediterranean is over. The Spanish  observers who were mostly soldiers, writers, journalist and diplomats, wrote about the Ottoman capital  during the Eastern Question. One of the most interesting topics is the reunion with the Sephardic jews. The  districts of Fener and Hasköy, in the Golden Horn, were mostly populated by the descendents of the Jews of  hispanic origin, they became an important scenery to meet them.


RESUMEN
A finales del siglo XVIII se acaba con la rivalidad hispano-otomana en el Mediterráneo, a partir de ese  momento los observadores españoles, militares, escritores, periodistas y diplomáticos en su mayoría, escribirán sobre la capital otomana en el marco de la cuestión de Oriente. Uno de los aspectos más interesantes es el reencuentro con los sefardíes. Los barrios de Fener y Balat, situados en el Cuerno de Oro, poblados mayoritariamente por judíos de origen hispánico serán uno se los escenarios escogidos para entrar en contacto con ellos y la sorpresa que supone reencontrarse con ellos.


A lo largo del siglo XIX se produce toda una serie de desplazamientos en los diferentes barrios de Estambul, especialmente en aquellos donde moraban las minorías no musulmanas. En estas ircunstancias, las clases acomodadas de los otrora prósperos barrios del Cuerno de Oro se trasladarán a Pera y Gálata, quedando Balat y Hasköy como residencia de las clases menos favorecidas de la comunidad judía, y en el lugar de acogida de muchos hebreos procedentes de Europa Central o de Rusia, muchos de ellos de camino hacia Tierra Santa, Europa Occidental o las Américas.

El barrio de Balat está situado en la sexta colina de la península que conformaba la antigua Constantinopla, entre el barrio de Fener, poblado mayoritariamente por griegos, y las murallas bizantinas. Hay que tener en cuenta que la población judía de Estambul nunca formó guetos, sino que vivía desperdigada dentro y fuera de las murallas, compartiendo el espacio urbano con cristianos, griegos o armenios, y musulmanes. Lógicamente había varias sinagogas y al lado del cementerio armenio de Edirnekapi, extramuros, tenían los hebreos el suyo. La ciudad terminaba en las  murallas, al otro lado se extendían los cementerios y las huertas. Será precisamente cerca de la Edirnekapi, la Puerta de Adrianópolis, donde Pierre Loti buscará y encontrará la tumba de su querida Aziyadé para llevársela a modo de souvenir para el salón de su casa de Francia.

La mayor parte de los judíos otomanos procedían de España y Portugal, los cuales, tras la expulsión, adoptan el nombre de sefardíes, es decir, procedentes de la península Ibérica a la que se refieren como Sefarad. Willy Sperco afirma que llegaron unos 200.000 y que fueron bastante bien aceptados en la corte de Bayaceto II (1481-1512) (2).

Otros barrios que contaron con una importante población judía fueron Gálata y Karaköy, situados en la boca de la ría en el lugar donde se asentaba la comunidad italiana, y en Hasköy, al otro lado de Balat, en el Cuerno de Oro3. Era precisamente en esta parte de la ría, antes de la construcción de los puentes, donde se hallaban los centros comerciales (4), al ser un puerto natural donde repostaban los barcos mercantes y las galeras de la temida flota otomana que aterrorizaba las costas de España, Nápoles y Sicilia en tiempos de Barbarroja.

Fig. 1. “El Cuerno de Oro” de Cesare Biseo (5)
Fig. 1. “El Cuerno de Oro” de Cesare Biseo (5)

La rivalidad hispano-turca termina en 1783. Así, Carlos III y Abdül Hamid I acaban con casi tres siglos de enfrentamiento en el Mediterráneo. A partir de este momento, los Borbones españoles empiezan a considerar a los otomanos como una nación con la que se podía entablar relaciones comerciales, enviándose varias expediciones. José Moreno estuvo presente en la de 1783, la cual condujo al primer Embajador español al imperio otomano, el alicantino Juan de Bouligni, junto con toda una serie de regalos para el Sultán y su corte. El Viaje a Constantinopla en el año 1784 es un texto realizado por un ilustrados español que sigue la línea de los cuadros  enciclopédicos, describiendo los diferentes aspectos de la sociedad otomana. Uno de los que más interesaba a los españoles era el de las relaciones mercantiles y sus protagonistas: “[...] armenios, griegos y judíos [...] son los dueños del comercio de Levante.” (6).

Más adelante señala que algunos judíos estaban muy bien situados en la administración del imperio, pero no se detiene a analizar sus barrios. La descripción de Constantinopla y sus arrabales de un viajero contemporáneo, José Solano Ortiz de Rozas, suple ligeramente las lagunas de su contemporáneo: “[...] y fuera de las murallas se ven dos barrios, el del Fanal [Fener] [...] y el de Balatá que pueblan diez mil familias judías.” (7).

Hasköy tiene tan solo una referencia al arsenal y las antiguas atarazanas, donde se construían los barcos de la flota otomana, en ambos autores. Solano se aleja de los cuadros enciclopedistas de su época para acercarse a la literatura de viajeros con percepciones más personales de la realidad:

“Después se ve el serrallo de Annaly Cabak [Aynali Kabak] reedificado nuevamente, y que en aquel verano de ochenta y siete fue la residencia del sultán: sus kiosks exteriores están sobre el agua sostenidos de pilotes, todo pintado a la chinesca y de muy bella vista.” (8).


Las buenas relaciones hispano-otomanas de finales del sigo XVIII acaban con la invasión napoleónica. La pérdida de las colonias en América y la Guerra Carlista son varios de los motivos por los que se desatiende la situación del Mediterráneo Oriental y una cuestión de Oriente en la que España no se implica. A pesar de las escasas relaciones económicas y políticas, sí que hubo un cierto interés en la situación del imperio Otomano por parte de la burguesía ilustrada, tal y como se puede apreciar por las traducciones de las obras de viajeros románticos al español, o por la abundancia de artículos en la prensa española sobre los conflictos bélicos o las ruinas de la antigüedad, no hay que olvidar que Egipto, Palestina, Tierra Santa e Irak pertenecieron a Turquía hasta  principios del siglo XX.

Por otra parte, se puede pensar que los judíos no interesan demasiado a los viajeros españoles en la primera mitad del siglo XIX. Hay que tener en cuenta que el tribunal de la Inquisición y los expedientes de limpieza de sangre no se suprimen hasta bien entrado el siglo, por lo que en España, por mucho que  hubieran transcurrido tres siglos desde el Edicto de Expulsión, se seguía teniendo una actitud antijudía. Por otra parte influyeron las opiniones de viajeros románticos franceses como Gautier y Maxime du Camp, cuyas obras sirven de guía de viaje a los españoles, como el referente a Balat.

“Nous arrivâmes ainsi dans un quartier étrange et d’une physonomie toute particulière: les barraques devenaient de plus en plus délabrées, pauvres et sales. Leur façades rechignées, chassisieuses hagarades, se fendillaient, se déjetaient, se disloquaient, prêtes à tomber en putréfaction. Les toits semblaient avoir la teigne et les murailles la lèpre; les écailles de l’enduit grisâtre se détaichaient comme les pellicules d’une peau dartreuse. Quelque chiens saigneux réduits à l’état de squelette, rongés de vermine et de morsures, dormaient dans la boue noire et fétide; d’ignobles loques pendillaient aux fenêtres, derrière lesquelles, haussés par nos montures, nous écouvrions des têtes bizarres d’une lividité maladive, entre la cire et le citron surmontées d’énormes bourrelets de linge blanc et emmanchées dans des petits corps fluets à poitrine plate, sur laquelle bridait une étoffe miroitante comme les feuilles d’un parapluie mouillé; des yeux mornes, atones, aux regards accablés, pareils dans ces visages jaunes à des charbons tombés dans une omelette, se levaient lentement vers nous et retombaient sur quelques besogne; des fantômes furtifs passaient le long des baraques le front ceint d’un chiffon blanc moucheté de noir, comme si l’usure y êut essuyé sa plume toute la journée, le corps perdu dans une souquenille verni de crasse.

Nous étions a Balata, le quartier juif, le guetto de Constantinople; nous voyions là le residu de quatre siècles d’oppression et d’abanie, le fumier sous lequel ce pueble, proscrit partout, se blottit comme certain insectes poru de dérober à ses persécuteurs; il espère se sauver par le dégôut qu’il inspire, vit dans le fange et en prends les teintes. On imaginerait difficilement quelque chose de plus inmonde, de plus infect et de plus purulent: la plique, les scroofules, la gale, la lèpre et toutes les impuretés bibliques, dont il ne s’est pas guéri depuis Moïse, le dévorent sans qu’il s’y oppose, tant l’idée du lucre le travaille exclusivement; il ne fait même pas atention à la peste s’il peut faire un petit comerse sur les habits des morts.-Dans ce hideux quartier roulent pêle-mêle Aarón, Isaac, Abraham et Jacob; ces malhereux, dont quelques-uns sont millonnaires, se nourissent de têtes de poisson qu’on retranche comme venimeuses et que développent chez eux certaines maladies particulières. Cet immonde aliment a pour eux l’avantage de ne coûter rien.” (9).


Con este tipo se lecturas se comprende que incluso la supuesta visión científica del Viaje a Oriente de la fragata de guerra Arapiles de 1871, obra de Juan de Dios de la Rada y Delgado, un importante intelectual español, mantenga está tónica:

“Balata, el cuartel de los judíos, como ya indicamos hace poco, es un verdadero lodazal infecto y repugnante. Las casas se caen sin que sus dueños procuren repararlas; las calles están siempre cubiertas de hediondo barro; los moradores se cuidan bien poco del aseo y compostura, atentos sólo a procurarse los sórdidos placeres de la avaricia, y, según la gráfica frase de un escritor, viven tranquilos bajo una triple capa de desperdicios, de vicios y de abandono.” (10).

La descripción del barrio en la memoria del viaje de la fragata Arapiles se reduce a un elemento: las casas de los judíos. Es cierto que la población de Balat era básicamente hebrea, pero también había armenios, griegos y musulmanes. Sin embargo las mezquitas, sinagogas e iglesias del barrio son borradas del  paisaje al igual que edificios históricos como la cisterna de Aetios, la iglesia de San Estéfano de los Búlgaros o el actual Museo Kariye, San Salvador en Chora, que aparece estratégicamente situado cien páginas después de la descripción de las casas de Balat:

“La iglesia del Salvador, conocida también por el Convento de la Ciudad, está situada en el Hebdomon, no léjos de la puerta de Adrianópolis. [...] Convertida hoy en mezquita, lleva el nombre de Kahrijé-Djamissi” (11).


Por otra parte, otras construcciones propias de las ciudades otomanas como los baños públicos, concretamente el de la Lonca (12), pudieron también haber llamado la atención del viajero español que los  ignora. A continuación, tanto de  la Rada como Gautier pasan al aristocrático barrio de Fener para realzar más el contraste entre judíos y cristianos (13).

Fig. 2.”Sobre el cuerno de Oro” de Cesare Biseo (14)
Fig. 2.”Sobre el cuerno de Oro” de Cesare Biseo (14)

También es cierto que las opiniones de los españoles sobre este barrio y sus  pobladores pueden llegar a ser  contradictorias. Un ejemplo  es el caso de Narciso Pérez Reoyo, un médico burgalés contemporáneo a de la Rada, que en una de las excursiones por el Cuerno de Oro, coincide en el barco con muchos sefardíes que se dirigían a Balat:

“La mayor parte de los pasajeros del vaporcito que nos condujo aquí son judíos. En la corta travesía sorprendiónos agradablemente oírles  hablar con bastante pureza la majestuosa lengua de Cervantes. Mostráronse con nosotros atentísimos, y al saltar a la orilla de Balata, que es el barrio en que habitan, nos saludaron afectuosos diciendo: ‘adiós señores; lleven sus mercedes buen viaje.” (15).  

Pues bien, todas estas muestras de simpatía y fascinación ante lo que consideraban “la lengua de Cervantes” se desvanecen cuando los sefardíes desaparecen de la vista del viajero, el cual se introduce en el barrio. A partir de este momento y, sin la compañía de personas amables y muy posiblemente de un nivel socio-económico similar al suyo, los prejuicios e imágenes antijudías de la tradición española afloran. Será a partir de este momento cuando la imaginación y la tradición jueguen un papel preponderante a la hora de recrear lo oculto:

“Activando la marcha, llegamos poco tiempo después jadeantes y cubiertos de sudor a Balata, mísero y triste barrio judío, en cuyas casas, por fortuna nuestra, veíanse luces con motivo de la fiesta del sábado que comienzan en la tarde de la víspera, y, en las calles, algunos hebreos que salían de la sinagoga. A la escasa claridad de las luces pudimos observar sus extrañas viviendas. Consisten en inmundos sótanos, en casas cuyo cuerpo superior, muy voladizo avanza sobre vigas a menor altura que la ordinaria de un hombre, o con galerías saliendo a manera de jaulas; en  casitas de manera fabricadas sobre ruinas o empotradas en el cuerpo de los muros, en su mayor parte construidas con puertas vidrieras de deshecho y rejas estrafalarias; habiéndolas que no tienen de fondo más de dos o tres metros; un caserío, en fin, inverosímil.” (16).  

El antisemitismo francés influyó notablemente en la visión española de los judíos de Estambul (17). Melchor Ordóñez Ortega, un diplomático español de camino a Indochina, es mucho más radical que Pérez Reoyo. De hecho se puede afirmar que es un ejemplo de cómo las ideas francesas son compatibles con la tradición española:

“Atravesamos el infecto barrio de Balata, cuyas casas, indignas hasta del fuego, encierran, bajo un aspecto miserable, grandes riquezas que el comercio o la usura han proporcionado a sus moradores los judíos.  

Poco después llegamos a otro barrio más simpático, llamado el Fanar, donde se encuentran los descendientes y los súbditos de los Paleólogos y de los Conmenos; pero la impresión favorable que sentimos obedecía, más que a una reflexión seria, a un sentimiento de agradable, por hallarnos ya fuera del centro en que vivía una raza, enemiga encarnizada de la nuestra, compuesta de individuos por  quienes siente repulsión natural todo español, acostumbrado desde niño a conceptuar como un insulto el nombre de judío.” (18).

A finales del siglo XIX, los años dorados del Cuerno de Oro, famosos en sustiempos por la aristocracia fanariota, han terminado: “Por lo demás, el Fanar es también unbarrio silencioso y triste.” (19).

La burguesía judía y griega, apoyada por las potencias europeas, habían empezado a buscar nuevos emplazamientos más cercanos a los barriosfrancos de Pera y Gálata, cerca de las legaciones de sus protectores.

Hay que tener presente que Estambul, a partir de la inauguración de la línea férrea que la unirá con el resto de Europa en 1888 a través del celebérrimo Orient Express,  se consolida como destino turístico elegido por una burguesía procedente de Viena, París o Londres, en busca de exotismo y color local. De esta manera, la población del barrio de Hasköy se convierte en el escenario adecuado para una nueva visión de un barrio judío en el texto de Edmundo de Amicis, un militar, periodista y literato cuya obra se tradujo al español, difundiéndose parte de su literatura de viajeros a través de revistas ilustradas. Los habitantes se integran con la arquitectura encontrando en la descripción de los personajes una nueva manifestación de la postura antijudía: la combinación de una selección de cuadros pintorescos con la plasmación de las imágenes tradicionales:

“Continuamos nuestro camino adelante, siempre a lo largo del Cuerno de Oro, bajamos a otro arrabal, vasto, populoso y de extraño aspecto, en el cual desde los primeros pasos comprendimos que no nos hallábamos entre musulmanes. En todas partes se veían chicuelos cubiertos de costuras y lamparones que se revolcaban por el suelo; viejas desastradas y repugnantes que con la descarnada mano trabajaban en los portales de las casas, llenas de harapos y hierro viejo; hombres envueltos en luengos vestidos sucios, con un pañizuelo ceñido a la cabeza, que con ademán furtivo se deslizaban a lo largo de las paredes; rostros macilientos en las ventanas, andrajos colgando entre casa y casa, cieno y ruinas en todas partes. Es Hasskioi, el arrabal  israelita, el ghetto de la orilla septentrional del Cuerno de Oro.” (20).  

Antonio de Zayas y Beaumont, un diplomático español perteneciente a la legación de Estambul los últimos años del siglo XIX, dedica muchas páginas a la población judía adquiriendo la visión de los barrios judíos un aspecto político. Esta nueva mirada no hace desaparecer los prejuicios que le obligan  a mantenerse prudentemente alejado de los sefardíes, sino todo lo contrario. Para entender su obra, A Orillas del Bósforo,  hay que tener presente que, el también conocido como Duque de Amalfi, era un poeta que militó en las filas del Modernismo y que tradujo e introdujo a los poetas parnasianos franceses en España. El resultado es la visión de un diplomático-literato aquejado del mal du siècle, el desencanto y la melancolía que marcan el paso del XIX al XX:

“Tal es el Cuerno de Oro. En sus aguas se  bañan Pera y Stambul; en sus márgenes, tan pintorescas como malsanas, porque allí vierten las inmundicias ambos barrios de Constantinopla, vieron correr los días de su infancia los Príncipes Fanariotas, de glorioso renombre en los anales de la historia; en ellas arrastran aún vida miserable los restos de la raza hebrea, condenada por su Deicidio a errar de pueblo en pueblo hasta la consumación de las centurias; en ella agoniza la en un tiempo poderosa flota del Pachá, más carcomida que por la inacción a que se ve condenada, por  las prevaricaciones y rapiñas de los altos funcionarios.” (21).  

Durante la estancia del diplomático español se inauguró el Hospital Judío de Balat.
El  firman, decreto imperial, con fecha 5 de Febrero de 1897 firmado por Abdül Hamid II autorizaba la construcción de un edificio de 27,1m de largo por 25m de ancho, compuesto de tres plantas que no debían pasar los 15m de alto y un anexo para la lavandería y cocina.

La poderosa banca Rothschild donó 60.000 francos y la baronesa Hirsch 100.000. El acto de la inauguración fue seguido muy de cerca por toda la población en Diciembre del mismo año (22).

Un edificio así no debía pasar desapercibido en un vecindario de casas de dos plantas donde casi todo el barrio es visible desde el Cuerno de Oro, especialmente porque a partir de la fundación se organizaron fiestas a beneficio de los enfermos de este hospital en los mejores hoteles de la ciudad (23), a las cuales los integrantes de la Legación española
estarían invitados o, al menos, conocieron su existencia por la publicidad que tenían en los diarios en francés o inglés que leía la comunidad internacional.

También es cierto que en la literatura de viajeros cada uno selecciona los aspectos de la realidad, suprimiendo los que no encajan en la imagen que quiere crear, por mucho que se proponga realizar un retrato fiel de  la ciudad descrita. Por eso, los ojos del diplomático, demasiado ocupados en la contemplación de la decadencia, no debían de percibir elementos ajenos a su sensibilidad de artista. Sin embargo, Ángel Pulido Martín, hijo del famoso médico y senador, sí vio y visitó el hospital de Balat dejando el testimonio de un estudiante de medicina sobre la sanidad turca en 1903:

“El hospital israelita, en el barrio judío español y fundado por judíos españoles, es un edificio de estilo de renacimiento; debiera tener un cuerpo central y dos alas pero está manco, es decir, que le falta un ala; es bastante primitivo, los servicios están sin diferenciar; consta de dos pisos, en el inferior se encuentran los hombres y en el superior las mujeres, pero sin departamentos especiales para medicina, cirugía, etc. En cada piso hay una sala con doce camas y dos cuartos para enfermos reservados. Los médicos son: un jefe, un médico de guardia y un operador. Hay siete médicos encargados de las diversas consultas públicas. El hospital admite enfermos de todas las religiones, y los que son conducidos por la policía después de accidentes, etc. El número de casos tratados fue 201 en 1901 y 202 en 1902; 8.467 enfermos se presentaron en los distintos consultorios en 1901 y 9.737 en 1902. Este hospital, aún en su estado actual, que seguramente mejorará, pues los donativos aumentan, es una prueba más de las altas cualidades que adornan a nuestros compatriotas orientales.” (24).  

Otro ejemplo de cómo la sociedad española iba cambiando en lo referente a los judíos es la opinión del escritor catalán Jaume Pin i Soler, el cual había entrado en contacto con unos relojeros judíos en un barco, entablándose una sincera amistad entre las dos variantes del mismo origen hispánico. Como en muchas otras ocasiones, la lengua castellana sirvió de vínculo entre el sorprendido viajero hispánico y sus cicerones otomanos (25). El barrio de Balat para esta época era considerado un barrio de judíos pobres y la próspera burguesía sefardí, con la que había simpatizado Pin i Soler, enseñándole una realidad desconocida a un viajero español, se muestra reticente a la hora de llevarle a esa parte de la ciudad.

Como antes expuse, a principios del siglo XX habitaban en los barrios de los lados de la ría y en Ortaköy y Kuzguncur al lado derecho e izquierdo del Bósforo. La población del escalafón social más alto vivía asentada en Gálata (26). El sentimiento de aventura, de búsqueda de las raíces y de lo pintoresco hace que tomen el mismo camino que siguieron Amicis, Gautier y Flaubert (27). Así, Pin i Soler aclara que los de Balat son los más pobres y que no todos viven así. Uno de sus amigos le introduce en un nuevo espacio: el interior de una de esas casas tantas veces descritas: “En una casa relativament menos miserable que la major part qui construhían lo barri de Balata, lo cuniado comparegué y en castellá digué als qui l’habitavan que este senior era aquel espaniol…! Me convidaren á refrescar.” (28).

Fig. 3 Foto de Antoni Amatller (1905)
Fig. 3 Foto de Antoni Amatller (1905)

Si bien los españoles desconocían la realidad sefardí, algo similar sucedía con los judíos de origen hispánico, cuya relación con la península ibérica era a principios del siglo XX más mítica que real. Es por eso que este viajero catalán se vio obligado a aclarar que él no profesaba la fé de Moisés (29), ya que la madre de sus anfitriones no comprendía cómo era posible que un hispanohablante no fuera judío, al ser el español la lengua de la comunidad judía de Estambul. De hecho, hasta la popularización de la radio, a partir de las emisiones de, primero, tangos argentinos con Carlos Gardel, más tarde con los boleros de los Panchos y muchos otros y, finalmente, con Julio Iglesias, los sefardíes de Estambul no entrarán en contacto con el mundo del español.

Volviendo a los inicios del siglo XX, Balat también tiene un elemento que hace enorgullecerse a este viajero, al ser el  escenario de acontecimientos históricos protagonizados por los almogávares. No hay  que olvidar la utilización de la tradición literaria como rasgo de identidad de su pasado marcado por las gestas de la corona catalano-aragonesa en el Mediterráneo oriental. De esta manera, Pin i Soler encuentra cerca de las murallas el marco ideal para revivir el añorado pasado medieval:

“No gayre lluny de Balata hi ha’l barri de Blanquerna, que guarda tants rerorts dels nolstres almugávars. Allí foren allojats á l’arribar á Constantinopla para servir al emperador Andrónich Paleólogo, allí l’ensendemá de llur arribada, per si uns genovesos se burlavan dels arreus estranys dels catalans, de llurs maneras rústigas, s’armá aquella descomunal batalla que segos digu Montaner costá la vida á tres mil genovesos [...] Allí s’estavan nostres soldats quan l’emperor agrahit per la primera campanya de catalans y aragonesos elevá á Roger, que ya era Magaduch, á l’altíssima dignitat de César [...] Allí tornaren los almogávars quan després de l’assessinat de Roger, en las salas mateixas imperials, vingueren á Constantinopla per pendre venjansa. La venjansa catalana!… que’s traduhí per tantas batallas guanyadas com hagudas, per tantas vilas presas, casals incendiats, com s’opossarent a llur furor.” (30).  

Pablo Martín Asuero,  Instituto Cervantes, Damasco

Notas

1 El presente artículo procede de una adaptación de las páginas 87-94 de mi tesis doctoral,  Viajeros Hispánicos en Estambul. De la cuestión de Oriente al reencuentro con los sefardíes (1784-1918). Estambul, Isis, 2005.
2 Willy Sperco, Yüzyïlïn Basinda Istanbul [Estambul a principios de Siglo]. Estambul, Istanbul Kütüphanesi, 1989 pp. 12-13.
3 Véase de Jak Deleon en  Ancient districts on the Golden Horn  (Balta, Hasköy, Fener, Ayvansaray), Estambul, Gözlem, 1993.
4 Inyicyan, 18 Asirda Istanbul [Estambul en el siglo XVIII]. Estambul, Baha Mataasi, 1976. p. 23.
5 Ilustración perteneciente a la obra Constantinopla de Edmundo De Amicis publicada por entregas en “El Mundo Ilustrado” de Barcelona, tomo V (1881), p. 484.
6 José Moreno, Viaje a Constantinopla en el año de 1789, Madrid, 1790, p. 256.
7 Solano Ortiz de Rozas, Idea del imperio Otomano, Madrid, Imprenta de Sacha, 1793, p. 14.
8 Ib. Como se puede apreciar a finales del siglo XVIII, el  término ‘oriental’ todavía no ha empezado a aplicarse de la manera que lo harán los románticos, en este caso se utiliza chinesco. China es una realidad mucho más concreta que el término oriental, al ser conocida por países como Inglaterra, Holanda e incluso España a través de las crónicas de misioneros.
9 Théophile Gautier, Constantinople Istanbul en 1852.  Estambul, Isis, 1900, pp. 212-213. Introducción y
notas de Jacques Huré.
10 Juan de Dios de la Rada y Delgado, Viaje a Oriente de la Fragata de Guerra Arapiles. Barcelona, Emilio Rover y Cía, 1876-83 p. 398 vol III.
11 Ib. pp. 486-487. Sobre este edificio la editorial Akademia editó El Museo Kariye en inglés, francés, alemán e italiano y tenían pensado hacerlo también en castellano. Véase también las pp. 185-192, Kariye Camii, antigua iglesia de San Salvador en Chora de la guía Estambul del Grupo Kral. Madrid, Rodilla, 1990.
12 Marie-Christine Varol autora de Balat, Faubourg Juif d’Istanbul dice que los judíos de Lonca daban al baño turco de Arabacïlar el nombre de “El Banyo de la Lonca”, citado por Jak Deleon op.cit. p. 30.
13 Este recorrido se convierte en la ruta seguida por muchos autores “Paseo por las murallas de Constantinopla, con el Señor Kosielski que se nos une en el puente de Mahmud; tomamos unos caballos en el extremo del puente- Atravesando el Fanar, gran arcada sobre la cual se pasa. Casa con matacán. Balata-barrio judío.- El gran cementerio de Estambul no se acaba nunca; infinidad de tumbas y de cipreses.” Flaubert, Viaje a Oriente. Madrid, Cátedra, 1993, p. 380.
14 Ilustración perteneciente a la obra Constantinopla de Edmundo De Amicis publicada por entregas en “El Mundo Ilustrado” de Barcelona, tomo V (1881), p. 521.
15 Narciso Pérez Reoyo, Viaje a Egipto, Palestina y otros países del Oriente, p. 380. Vol III
16 Ib., pp. 383-384.
17 Habría que precisar la diferencia entre  antijudaismo y  antisemitismo. El primer término afecta a la persecución de los practicantes de la religión hebrea, tal y como hacía la Inquisición con los criptojudíos: católicos que podían haberse convertido al cristianismo ellos (los conversos) o sus antepasados, acusados de judeizar. El otro término  tiene como objetivo acabar con la raza, un planteamiento que surge en el siglo pasado y que será llevado a la práctica en el III Reich. En este sentido se puede afirmar que España no ha sido antisemita, sino antijudía. Sobre este aspecto Manuel Alcalá ha editado las ponencias del Congreso Internacional celebrado en Nueva York en noviembre de 1992: Judíos, sefardíes y conversos. La expulsión de 1492 y sus consecuencias. Valladolid: Ambito, 1995.
18 Melchor Ordóñez Ortega,  Una misión diplomática en Indochina, Madrid, E. Rubiños, 1882, p. 203. Eleazar Gutwirth ha tratado este tema en “Reacciones ante la expulsión: del siglo XV al XVIII” pp. 195-213: “En conclusión, la expulsión es presentada como un acto de purificación de veneno, una acción saludable, una eliminación de la pestilencia por expulsar a los infectos. Los judíos son un elemento indeterminado cuyo veneno, enfermedad e impureza están peligrosamente mezclados.” Manuel Alcalá (ed.) op.cit. p. 213.
19 Ib.
20 Edmondo de Amicis, Constantinopla. Publicado por entregas en El Mundo Ilustrado, Barcelona, Espasa, p. 166 tomo I (Segunda Serie) 1881.
21 Antonio de Zayas y Beaumont, A orillas del Bósforo. Madrid, Juan Pueyo, 1912, p. 112.
22 Jak Deleon,  op.cit. pp. 45-46, La inauguración del edificio no está clara si fue en Mayo de 1896 o en Diciembre de 1897. Lo cierto es que Zayas, que llegó el 12 de Febrero de 1897 y permaneció por lo menos hasta la primavera de 1898, tuvo tiempo de sobra de verlo.
23 Ver Willy Sperco, op.cit p. 15.
24 Ángel Pulido Martín, Cartas Médicas, Madrid, E. Teodoro, 1906. pp. 147-148. Véase la fotografía del
edificio, fig. 117 “Hospital israelita español, esmeradamente organizado (Constantinopla)” de Españoles sin
Patria y la Raza Sefardí por Pulido Fernández, Universidad de Granada, 1993 p. 416 (1ª ed. 1905).
25 Ib. p. 154.
26 Jak Deleon, op.cit. p. 14.
27 Pin i Soler, Orient. Barcelona, Librería de Verdaguer, 1906. p. 155.
28 Ib.
29 Ib.
30 Ib. pp. 156-157.

Font: eSefarad, 21 de gener de 2010

divendres, 25 de novembre del 2011

Reading Amadís in Istanbul

Constantinopla (ca. 1500)


It was 1541 in Constantinople when Sephardic physician Jacob Algaba published his Hebrew translation of the first book of Spanish runaway bestseller Amadís de Gaula (1508). His translation of the endless adventures of the knight errant became the first novel written in the Hebrew language, and a literary example of Sephardic culture as the site of a symbolic struggle between the Spanish and Ottoman Empires.
In a way Algaba’s translation is exemplary of the complex relationship Sephardim had with the culture of the land from which they had been expelled in 1492.  Part of the way in which the Sephardim expressed their ‘Spanishness’ was in mimicking the intellectual and cultural habits of Imperial Spain.  They reenacted Spanish cultural imperialism by their imposition of Sephardic culture on the Jewish communities of the Ottoman Empire and by their adaptation of the Humanist rhetoric of Spanish historians and novelists. Just as the Spanish Amadís was imagined as a Christian hero of Spanish imperial designs, Algaba’s Sephardic Amadís was a sort of avatar of Sephardic supremacy within the Jewish world, and a response to the Sephardim’s alienation from Spain.
On the stage of the Mediterranean at the turn of the sixteenth century, the Sephardim are a sort of by-product of empire. Jettisoned from Spain, the Sephardim were free to rebrand ‘Spanishness’ to suit their own interests. They were hardly, after all, ambassadors of Spanish interests. But they were profoundly shaped by the cultural legacy of the land they had called home for over one thousand years by 1492. Though rejected by their home metropolis, they were still able to convert their Spanish identity into social currency in the host metropolis.

A Knight against the Turk
The chivalric novel Amadís de Gaula (1508) by Garci Rodríguez de Montalvo was a smash hit and set the standard for popular fiction of the sixteenth century. Readers could not get enough of the (seemingly endless) exploits of the knight errant who protected the weak, battled dark knights, sorcerers, and dragons, all in the name of his beautiful damsel Oriana. Montalvo’s book, and its many, lucrative sequels, itself became a kind of popular literary monster that only Don Quijote could defeat, effectively parodying Amadís and his successors to death in 1605.

But Amadís was more than a fictional hero. Spanish readers imagined him (and in particular his son, Esplandían) as a kind of avatar of Spanish imperial desire, a knight in service to Spain first against the Muslim Kingdom of Granada, and then against the Turk (the Ottoman Empire). In casting these fictional knights errant as imperial heroes, Montalvo was simply participating in the Humanism of his times. Humanist writers working at the court of the Catholic Monarchs Ferdinand and Isabella actively promoted a program of imperial imagery that painted Spain as a new Rome, mixing language and imagery from the Latin writings of Imperial Rome with specifically Iberian and Catholic elements. The result was a narrative in which the Spanish crown was a renewal of the Holy Roman Empire, itself a renewal of Classical Rome (Tate, Ensayos 292). In the introduction to the first Amadís, Montalvo wonders aloud how the writers of Classical Rome would have been inspired to new heights had they witnessed the glorious campaigns of King Ferdinand in Granada:
¡what flowers, what roses might they have planted on its occasion, as concerns the bravery of the knights in the battles, skirmishes, and dangerous duels and all the other cases of confrontations and travails that were performed in the course of that war, as well as of the compelling speeches made by the great King to his nobles gathered in the royal campaign tents, the obedient replies made by them, and above all, the great praises, the lofty admirations that he deserves for having taken on and accomplished such a Catholic task!
(Rodríguez Montalvo, Amadís 219-220, translation mine).
Once the threat of Muslim Granada had been conquered by Ferdinand and Isabel in 1492, it was a logical next step to look toward Istanbul. The Ottoman Turks had, after all, conquered Constantinople in the not-so-distant past, and the loss of Christian Constantinople was, during the reign of the Catholic Monarchs, still a fresh wound. Diego Enríquez del Castillo (ca. 1500), wrote that “the pain of the loss of Constantinople, that the Turk had conquered, was very recent in the hearts of all.” (Crónica 156). Ever since the Ottoman sack of Otranto, Italy in 1481, Spanish (and particularly Aragonese) writers were preoccupied by the possibility of a Turkish invasion of the Peninsula (Giráldez, Sergas 24). While an Ottoman invasion of Spain was probably not in the offing, such fears were similar to US fears of a Soviet invasion 1960s following the Cuban Revolution and famously parodied in the 1966 film The Russians are Coming, The Russians are Coming. The cult of Amadís and his successors and their iconic (if anachronistic) status as Christian heroes of imaginary conquests in the Mediterranean East were an understandable, if irrational, reaction.

Don Quijote’s Dream Team: Knights Errant vs the Turk


Mehmet enters Constantinople (1454)
by Fausto Zonaro (1854-1929)

Amadís finally met his match in Don Quijote, who parodied the knight errant protagonists of the Spanish chivalric novel beyond any hope of redemption. Interestingly, Cervantes also zeroed in on the tendency of fans of chivalric fiction to conflate the exploits of their heroes with current events. In this scene, Alonso Quijano (aka Don Quijote) suggests a simple solution for King Philip II’s ‘Ottoman Problem’: round up all the Spanish knights errant and send them to fight the Turk:
there might be one among them who could, by himself, destroy all the power of the Turk…. [if] the famous Don Belianís were alive today, or any one of the countless descendants of Amadís of Gaul! If any of them were here today and confronted the Turk, it would not be to his advantage!’ (trans. Grossman 461)
The effect is similar to a movie in which the sci-fi crazed protagonist suggests sending Luke Skywalker to battle Al-Qaeda. The English translator of Sergas de Esplandían (Montalvo’s sequel to Amadís) made a similar observation, calling Luke Skywalker “a kind of Esplandían redividus” (Little, “Introduction” 21).
What does a Sephardic Amadís look like? And what might a Hebrew Amadís champion, if not the Spanish conquest of Ottoman Istanbul where Jacob Algaba translated the exploits of the Ur-Knight Errant into Hebrew a generation after Montalvo described Amadís’ deeds as worthy to be celebrated by the pens of Imperial chroniclers? In order to answer this, we need to take a look at the ways in which Sephardic intellectuals retooled and adapted the intellectual habits of the Spain they had left behind.

‘Doing Spanish’: Sephardic Humanism and Cultural Imperialism
Upon their arrival in Ottoman lands, the Sephardim proceeded to dominate the Romaniote (Greek-speaking) and other Jewish communities. They were bearers of a prestigious European cultural legacy, and many of them were highly skilled in areas valued by the Ottoman Sultans: finance, administration, diplomacy, and the like. In addition the Sephardim had access to tremendous social capital in the form of international, even global trade and diplomatic networks. Contemporary sources bear out this characterization of the Sephardim as the socially and culturally dominant group within Ottoman Jewry, imposing their liturgy, rabbinic jurisprudence, cuisine, language, and social customs on the wider community. Writing in 1509, Rabbi Moses Aroquis of Salonika bears witness to this phenomenon:
It is well known that the Sephardim and their scholars in this empire, together with the other communities that have joined them, make up the majority, may the lord be praised. To them alone the land was given, and they are its glory and its splendor and its magnificence, enlightening the land and its inhabitants. Who deserves to order them about? All these places too should be considered as ours, and it is fitting that the small number of early inhabitants of the empire observe all our religious customs… (cited in Hacker, “Sephardim” 111)
This Sephardic cultural imperialism is one way in which the Sephardim expressed their ‘Spanishness,’ in carrying out a version of the Spanish cultural imperialism that characterized the late fifteenth century. Just as Spain colonized the Canary Islands, the New World, and bits of North Africa, the Sephardim did likewise in their new territories, the Jewish communities of the Ottoman Empire.
This imperialism, like the Spanish, also had its attendant historiography, its intellectual culture: a Sephardic Humanism. The historian Solomon ibn Verga, writing in Hebrew in the mid-sixteenth century, borrowed liberally from Spanish sources and like his Christian historian counterparts, legitimized the current political order by linking it to the regimes of Classical Antiquity. In his history of expulsions and persecutions he writes like a Humanist, substituting both authors of Hebrew antiquity (Bible, Rabbis) for Latin and Greek authors favored by Christian humanists, but he also draws on Classical and medieval Iberian authors, lending his prose of more sophisticated, cosmopolitan tone. (Gutwirth, “Expulsion” 149-150). He cites Josephus frequently, creating a Jewish humanist precedent in the Roman author who plays Virgil to his Dante.

Amadís in the Sephardic context
What is the role of a Hebrew Amadís in this context? As with the case of Ibn Verga’s history book (Shevet Yehudah), the project of the Sephardic intellectual is twofold: on the one hand, they sought to legitimize their work by drawing on the prestige of Spanish Humanism; on the other, they reshaped this humanism into one that reflected the values of the community in a diasporic, transimperial context.


But never on Shabbat

Algaba’s translation does not appear ex nihilo. Ottoman Sephardim were avid readers of Spanish editions of Amadís and other chivalric novels. In the early sixteenth century, Jerusalemite Rabbi Menahem di Lunzano chastised his community (in verse) for reading Amadís and Palmerín [de Olivia, 1511]  on Shabbat (the Sabbath), when they should have been reading religious books (Di Lunzano, Shete Yadot f. 135v). There was also a robust tradition of ballads sung in Sephardic communities about heroes named Don Amadí (or sometimes Amalví or other variants). Many of these songs had nothing to do whatsoever with the stories found in Montalvo’s book; Amadís had simply come to mean ‘hero’ in the popular Sephardic imagination. (Armistead and Silverman, “Amadís” 29-30)


Jacob Algaba's Hebrew translation of Amadís de Gaula

Montalvo’s original Amadís had to pass muster with the Catholic censors and with the chivalric imaginary of the Spain of the Catholic Monarchs. Algaba, while giving voice to the Sephardic love for their vernacular culture, is free of these limits. He based his translation not from Montalvo’s 1508 edition, but from an earlier manuscript version whose Amadís was earthier, wilier, less courtly and less likely to make it into print in Spain in 1508. Algaba’s Amadís plays dirty when nessary, and the characters in Algaba’s version tell it like it is. In one example, Algaba includes an episode omitted by Montalvo where Amadís tricks his opponent into looking away in order to hit him: He asks the knight ‘to whom does that beautiful maiden behind you belong?’ When the knight looks away, Amadís sticks him in the groin with his lance, spilling his guts (Piccus, “Corrections” 187-88). In another example, Montalvo omits a reference to a character farting that is included by Algaba (Piccus, “Corrections” 201). These are scenes that do not pass muster with the chivalric imaginary of the Spain of the Catholic Monarchs.
The Hebrew Amadís, therefore, is at once celebratory of and resistant to Montalvo’s Amadís. The culture of Montalvo’s Amadís, with its exaggerated religious rhetoric and rarefied standards of courtliness, has rejected Algaba (who was born in Spain), and Algaba is happy to return the favor, refashioning Amadís as a Sephardic hero, one who springs from Iberian tradition but who is free of the restraints of official Spanish culture as propagated by the courts and controlled by the censors of the Catholic Monarchs.
Works cited
  • Armistead, S. G. “Amadís de Gaula en la literatura oral de los sefardíes.” La pluma es lengua del alma: Ensayos en honor del E. Michael Gerli. Ed. José Manuel Hidalgo. Newark, DE: Juan de la Cuesta Hispanic Monographs, 2011. 27-32.
  • Cervantes Saavedra, Miguel. Don Quixote. Trans. Edith Grossman. New York: Ecco, 2003.
  • Enríquez del Castillo, Diego. Crónica de Enrique IV de Diego Enríquez del Castillo. Ed. Aureliano Sánchez Martín. Valladolid: Secretariado de Publicaciones  Universidad de Valldolid, 1994.
  • Giráldez, Susan. Las sergas de Esplandián y la España de los Reyes Católicos. New York: Peter Lang, 2003.
  • Gutwirth, Eleazar. “The Expulsion from Spain and Jewish Historiography.” Jewish History: Essays in Honour of Chimen Abramsky. London: Peter Halban, 1988. 141-161.
  • Hacker, Joseph. “The Sephardim in the Ottoman Empire in the Sixteenth Century.” The Sephardi Legacy. Vol. 2. 2 vols. Jerusalem: Magnes Press, 1992. 108-133.
  • Little, William. “Introduction.” The Labors of the Very Brave Knight Esplandían. Trans. William Little. Binghamton, N.Y.: Medieval & Renaissance Texts & Studies, 1992. 1-61.
  • Lunzano, Menahem di. Shete yadot. Jerusalem: [s.n], 1969.
  • Piccus, Jules. “Corrections, Suppressions, and Changes in Montalvo’s Amadís, Book I.” Textures and Meaning: Thirty Years of Judaic Studies at the University of Massachusetts Amherst. Ed. Leonard Ehrlich et al. Amherst: Department of Judaic and Near Eastern Studies, University of Massachusetts Amherst, 2004. 179-211.
  • Rodríguez de Montalvo, Garci. Amadís de Gaula. Madrid: Cátedra, 1987.
  • —. Sergas de Esplandían. Ed. Carlos Sainz de la Maza. Madrid: Castalia, 2003.
  • Tate, Robert Brian. Ensayos sobre la historiografía peninsular del siglo XV. Madrid: Gredos, 1970.
This post was adapted from “Reading Amadís in Constantinople: the Sephardic as imperial abject,” a paper I gave at the  2011 UC Mediterranean Research Project Fall Workshop: “Mediterranean Empires” on 29 October 2011 at UCLA. [Workshop program] Thanks to the Seminar organizers for their hospitality and support.

La doble diàspora de la literatura sefardita (1200-1600)

500 anys de literatura sefartita

diumenge, 7 d’agost del 2011

El Patio, el bloc de la Haquetia

Miriam Abensur, Lisita Benassayag i la seva germana, Esther,
en el pati d'una casa jueva de Tànger (c. 1900).

Haketia: Pasado o presente?
d'Alicia Sisso-Raz

Cómo hablaremos de la haketía; en qué tiempo la colocaremos?

En el pasado? Za'ama,  "La haketía era el vernáculo judeoespanyol de los sefardíes del..."?

O, "La haketía fe el vernáculo judeoespanyol de..."?

O quizás, "La haketía ha sido el vernáculo judeoespanyol de..."?

Me uahlei muncho emprimero, cuando me alevantí a escribir el artículo sobre la haketía pa el portal. Ma discues de munchas honduras (pensamientos profundos), dishi a mi cabesa, no al.liegen essos días de colocar la haketía en el pasado, y escribí: "La haketía es el vernáculo judeoespanol de los sefardíes..." Ma, pa dizir que la Haketía es y no era (no haya mal), es hoba que mos hazmeemos, y hadreemos, y escribamos en Haketía.

Con muncha asperanza de recibir vuestras ideas, opiniones y penserios (pensamientos), halaqui me asperando vos en El Patio.

[La haquetia és el dialecte judeocastellà que parlen el jueus sefardites del nord del Marroc]


[+]

La vida en Haketía. Para que no se pierda

divendres, 18 de febrer del 2011

La llengua sefardita avui


El Amaneser és un diari mensual turc publicat pel Sentro de investigasyones sovre la kultura sefardi otomana-turka (Ottoman-Turkish Sephardic Cultural Research Center) i escrit en llengua ladina, sefardí o judeocastellà, la llengua que parlaven el jueus de Sefarad (Regne de Castella) expulsats pels Reis Catòlics amb el Decret de l'Alhambra de 1492, i que conserven fins avui en petites comunitats del Magrib, Grècia i Turquia. És, de totes les llengües judeoromàniques, l'única que es conserva, si deixem de banda el judeoportugués, del qual només en queden algunes traces en el parlar dels jueus portuguesos de Belmonte i l'Algarve. En el cas del sefardí parlat al Marroc, llengua rep el nom de haquetia, una variant que és una barreja de castellà del segle XV amb hebreu i àrab.



La gran diferència entre el sefardí i les llengües que els expulsats es van trobar en els territoris d'acollida (grec i turc) és el que va permetre que conservessin la llengua materna. En canvi, els jueus catalans expulsats de la Corona d'Aragó i Catalunya es van dirigir, principalment, cap a Itàlia. La semblança entre llengües romàniques, judeocatalà (que més enllà d'alguns arcaismes i alguns calcs sintàctics de l'hebreu, poc es diferenciava del català vulgar), català pròpiament dit i italià, va fer que els jueus que tenien com a llengua materna el català fossin assimilats i acabessin adquirint la llengua judeoitaliana o les variants neollatines parlades a Roma i al Lazio [més informació sobre la diàspora a Itàlia a eSefarad].

A banda d'El Amaneser només existeix una altra publicació periòdica en judeocastellà, Aki Yerushalayim, editada entre Argentina i Israel, i altres publicacions no periòdiques d'associacions sefardites. A més de la pàgina web eSefarad. Noticias del mundo sefaradí, on s'hi publiquen ocasionalment articles en sefardí. Tot i el ressorgiment que aquesta llengua està vivint, el món editorial no és massa actiu, encara que de tant en tant es publica alguna joia com El princhipiko (Libros Certeza).



Podeu trobar un estudi recent sobre la història i la situació actual d'aquesta llengua a "Un viaje por Sefarad: la fortuna del judeoespañol", de Carmen Hernández González, publicat a l'Anuario 2001. El español en el mundo, de l'Instituto Cervantes. I "El ladino i su kultura en Israel en el anyo 2005", de Rosa Mª Moro de Andrés Moshe Shaul, també de l'Instituto Cervantes (Anuario 2006-07).

A l'aplicació que adjunto a sota podeu llegir l'exemplar número 60, d'aquest mes de febrer, del diari El Amaneser, a la pàgina 11 del qual hi apareix un reportatge sobre Barcelona i Girona.

El Amaneser 60

Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons [Enric H. March]