dilluns, 11 de juny de 2012

Inquisició, franquisme i Holocaust


Advocat i historiador argentí, Adolfo Kuznitzky, autor també dels llibres Italia y el antisemitismo i La leyenda negra de España y los marranos, a De la Inquisición Española a Franco y el Holocausto (Córdoba, Argentina: Ediciones del Corredor Austral, 2012) analitza la història dels jueus espanyols fent un recorregut que comença durant el regnat dels visigots i arriba fins als temps actuals, per mostrar que hi ha hagut èpoques en què la discriminació ha transcendit la religió, donat que també es dirigia contra els conversos, la qual cosa ofereix semblances amb l'antisemitisme modern, malgrat estar separats per segles de distància.

Aquest fet motiva que siguin molts els historiadors tracin paral·lelismes entre l'etnicisme de casta espanyol i el völkisch alemany que va servir de suport al nazisme, i que fins i tot es puguin trobar a l'Espanya postinquisitorial, amb la Guerra Civil i el franquisme inclosos, en la pervivència de certs tics ètnics-religiosos en un estat que ja no tenia jueus.

L'esquema que es desenvolupa en el llibre és un estudi diacrònic i sincrònic alhora. Diacrònic perquè recorre un camí de gairebé catorze segles d'antijudaisme en la història espanyola que registra fites diverses segons el marc dels contextos històrics, però que guarden una cosa en comú: un odi que supera l’aspecte religiós per esdevenir racial.

La sincronia, al seu torn, resulta de la comparació de les cosmovisions de casta contemporànies (suposadament continuadores del període inquisitorial) amb l'antisemitisme modern i el nazisme.

És el que succeeix amb el concepte de puresa de sang, factor discriminatori que comença sent religiós però que es converteix en racial perquè assenyala a aquell que és diferent fins menystenir-lo: fixem-nos que els tòpics –deixant de banda l’acusació de deïcides– sempre fan referència a costums no religiosos, posant un especial èmfasi en l’aspecte físic, fins i tot en èpoques en què ningú hauria estat capaç d’identificar un jueu per la senzilla raó que mai n’havia vist cap. En el cas alemany i les lleis de Nuremberg (1935) la discriminació és clarament racial perquè els jueus formaven part de la societat alemanya: eren alemanys.

Hi ha, però, una singularitats en l'antisemitisme espanyol modern, que es reflecteix en una moderada aproximació als sefardites per part del nacionalisme espanyol i d’alguns sectors de dreta (Franco, per exemple) que, alhora, subratllava l’odi contra la maçoneria i els jueus asquenazites, que van tenir una forta intervenció en el bàndol republicà. És el que Stanley Payne anomena la "paradoxa espanyola”: al prejudici tradicional s’hi contraposa la imatge del sefardita. És, de fet, una imatge romàntica: els sefardites són, malgrat l’expulsió, “els nostres jueus”; una mena de poble perdut que viu fidel a les seves tradicions, en comunitats tancades, endarrerides i que parlen la llengua castellana dels Reis Catòlics. Mentre que, per l’altre banda, els jueus europeus són éssers perversos, equiparable als protestants i als humanistes, introductors de les idees liberals i del socialisme.

Deia la professora Esther Cohen de Cohen, arran de la presentació d’aquest llibre, que tant és que la discriminació sigui genealògica o racial, tant és que ens fixem en l’Edat Mitjana o en la Moderna, en la Inquisició o en el nazisme. El que resulta definitiu i ontològic és que del judaisme se’n pot “escapar” mitjançant la conversió, però de la judaïtat no hi ha escapatòria possible. Que no deixa de ser una idea interessant tant pel que fa a la visió de l’antijudaisme com a la persistència del món i la cultura jueves fins i tot entre els jueus no creients.

7 comentaris:

  1. Els cainites necessiten les seves victimes, i no importa que siguin innocents, per apavaigar el ressentiment i l'odi profund que senten pels altres. Les victimes els serveixen per donar sortida, per fer-les servir, com a destinataries dels seus impulsos hostils, la seva agressivitat, el seu menyspreu profund. Aquesta situacio por donar-se de forma individual, pero tambe col.lectivament. Les minories etniques, culturals o religioses tenen un risc cert, perque estan, en certa manera, separades de la societat i son mes facil d'atacar. Quan la minoria es etnica, cultural i religiosa el risc augmenga
    exponencialment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, però en el cas espanyol hi ha, a més, una profunda incultura arrelada en la base més popular que ha estat promoguda per un nacionalcatolicisme secular. Que la mala fe vingui de les elits és fastigós, però que vingui dels ciutadans em sembla tràgic perquè denota com en són de poca cosa que necessiten assenyalar l'altre per confirmar que són alguna cosa.

      Elimina
  2. Hola Enric. Acabo de veure al meu e-mail que has respost al meu comentari del teu article, pero quan he anat a llegir-lo no l'he vist. Tampoc he pogut anar directament aqui, des del meu correu pq. m'ha sortit l'error 503 Hi hauran interferencies? perque a mes, fa poc vaig rebre un avis de missatge teu i no h'he trobat enlloc. P.d. he escrit diveros comentaris sobre l' article "la genesis del mal" que es un tema que m'ha fet reflexionar molt. M'agradaria coneixer el teu parer, si et sembla be. Tinc la bateria molt baixa i d'aqui a no res haure de tancar l'ordinador. Ja tornarem a connectar si tot va be.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, no acaba de funcionar gaire bé, però els he rebut i contestat tots. Ara ho acabo de comprovar i hi són.

      Elimina
  3. Els ciutadans, quan no estan immersos en un proces de rebel.lio, dificilment son immunes a la influencia de les elits que els governen. Una de les " escoles de vida" favorita i afavorida, afortunadament, d'epoques passades, perque ara ja no poden, eren les curses de braus -4000 places a tota Espanya- a on els que volien formar-ne part havien de ser, de tornar-se insensibles a la tortura extrema d'un animal innocent, de jugar amb mesquina i despietada avantatge,-els tallen els tendons del coll i els claven banderetes- i els terroritzaven abans de sortir a l'arena, colpejant-los amb sacs de sorra, per trencar-los la seguretat en ells mateixos. Aixo es el que se'ls ensenyava i aprenien, a banda de torejar. Per a molts, aquesta era l'unica sortida professional possible.
    Diuen els feixistes, en un dels seus principis basics, semblaria: "sempre hi haura un pobre disposa a matar-ne un altre" La linia es aquesta: avantatges i privilegis espuris, aconseguits no importa com, a costa de l'espai vital, els drets, el patrimoni, la feina, la llibertat, o la vida d'altres.
    "L'home no pot ser si no es lliure" Espriu. Igual que la ment, si no es lliure, emmalalteix. Potser aquesta sigui la causa primera de tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó. Tot plegat, produeix una profunda tristesa, Carme.

      Elimina
  4. Bona nit Enric. Pero si pensem en el que es podria fer, en buscar sortides, la tristesa deixa de ser tan gran, deixa de ser allo del que no podem escapar, en certa mesura.

    ResponElimina