Carol of the Drum per Sant Esteve

Avui, dia 26 de desembre, Sant Esteve, protomàrtir de l'Església cristiana, ens asseurem a la taula per menjar canalons. L'anomenat segon dia de Nadal permet compartir les festes amb la resta de família que no va poder ser a taula el dia de Nadal perquè de famílies en tenim, pel cap baix, dues: la pròpia i la postissa, la biològica i la política.

Les primícies gastronòmiques de la fi de les collites ja no tenen déus a qui ser ofertes ni altars on sacrificar-les, amb la qual cosa, asseguts a la taula, ens mengem les ofrenes: no debades ens hem guanyat la fe a través de l'estómac menjant-nos Déu transsubstanciat. Si algunes cultures antigues tenien el costum de menjar-se el cor del guerrer vençut per obtenir-ne el seu valor, l'eucaristia, ritual de teofàgia, permet adquirir la fe que la raó és incapaç de pair.

En en joc de virtuosisme culinari, els canalons permeten guarnir la taula amb les restes de les menges de Nadal sense que els comensals se sentin menystinguts, menjant carn d'olla i rostit transsubstanciats.

Si podem imaginar-nos els camins de Betlem, dos mil anys enrere, transitats per pagesos i pastors oferint els seus presents comestibles al nounat, algú s'imagina què tenen en comú cantants tan diversos com Neil Diamond, Whitney Houston, Johnny Cash, Ringo Starr, Bob Seger, John Denver, Bonnie M, Ray Conniff, Cranberries, The Supremes, Stevie Wonder, Bob Dylan, Jessica Simpson o la Família Trapp?

Coberta del disc original interpretat per

The Trapp Family Singers (1955)

Doncs tenen en comú haver cantat Carol of the Drum, també coneguda com The Little Drummer Boy, cançó que Katherine K. Davis va adaptar d'una cançó popular txeca, l'any 1941, i que va ser enregistrada per primer cop el 1955 per la The Trapp Family Singers, la famosa família Trapp de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas (1965), de la qual m'estalviaré els adjectius per no ferir sensibilitats.

 Partitura original de 1941 (Wellesley College Music Library)

Qui hagi fet l'esforç de traduir de l'anglès ja se n'haurà adonat que estic parlant d'una nadala que molts deuen haver esborrat del record perquè s'associa a la impostada veu de Raphael: El tamborilero.

He fet una selecció de les diferents versions que he anat trobant: algunes per la seva qualitat; d'altres, per la seva peculiaritat. Existeixen algunes versions catalanes, les enregistrades per la Coral de Cambra del Gran Teatre del Liceu (1966-1968) i un disc d'Els de la Torre (1967) amb quatre nadales, entre elles El petit timbaler, però no he trobat cap vídeo ni cap document sonor. Us deixo alguns vincles i penjo els dos millors vídeos.

Al Bano i Romina Power. Il piccolo tamburino (1987)
Nana Moukouri. L'enfant au tambour (1965)
Plácido Domingo i Josep Carreras. Carol of the Drum (1999)
Marlene Dietrich. Der Trommelmann (1964)
Ray Charles. The Little Drummer Boy (1985)
The Jackson Five. The Little Drummer Boy (1979)

El 1965 Vince Guaraldi, l'autor de les bandes sonores de les pel·lícules de Charlie Brown, va fer una curiosa adaptació a ritme de jazz per l'àlbum A Charlie Brown Christmas, amb el títol de My little Drum.

El 1982, Joan Jett & The Blackhearts gravaven una versió punk rock amb el títol Little Drummer Boy, el mateix any que aconseguia l'èxit amb una cançó que tots recordareu: I Love Rock & Roll. No us deixeu enganyar pels primers minuts tradicionals de la nadala; escolteu-la fins el final.

Del petit timbaler se n'han fet més de 200 versions, però és en aquests darrers dos o tres anys que estan proliferant els cantants que l'afegeixen al seu repertori. Deixo per al final els dos vídeos de dues versions. La de Bing Crosby i David Bowie, que fan una deliciosa dramatització de The Little Drummer Boy i Peace on Earth cantades al mateix temps:

I la de Grace Jones (descoberta a La nave de los locos, de Fernando Valls), absolutament kitsch. La gravació pertany al show de Pee-wee's Playhouse (no us perdeu la pàgina web, perquè no té desperdici!), un programa que el còmic Paul Reubens tenia a la CBS als anys 80 i que va merèixer un Emy.

[El vi que ha acompanyat el rostit d'aquest Sant Esteve ha estat un 3 de 3000, un Cariñena de criança del 2005, del Pago de Aylés. Un vi amb els diferents matisos dels vins de criança, però tendre com els joves. Aroma intens, però amb tocs de confitura. Si aquest vi és una transsubstanciació o no ho dirà el temps. Però, sens dubte, és el millor vi que he provat aquest any]